Per primera vegada, Quint ens deixa dormir tota la nit. He pogut fruir del meu nou coixí (gran invent aquest coixí nòrdic; ja no em fa mal l’esquena quan m’aixeco al matí) fins a 2/4 de 7. Des de 2/4 de 2. Tot un èxit aquestes 5 hores seguides. I no han estat més per culpa d’un llibre, o millor de dos. Vaig llegir la ressenya de La solitudine dei numeri primi de la marieta (per cert, ànims!) ara fa 7 mesos, i vaig comprar-lo ràpidament. Ara, en començar a llegir-lo vaig adonar-me que anava massa lent, tirava massa de diccionari, per a poder fruir-ne, i el vaig deixar per més endavant. Finalment, per Sant Jordi, li van regalar a la meva dona la traducció castellana de Juan Manuel Salmerón Arjona. Ahir nit vaig decidir tornar-hi, amb l’ajut de la traducció.
Començo al capítol 3, perquè els dos primers ja els havia llegit. “Sulla pelle e appena dietro (1991)” diu el títol que encapçala el capítol, mentre que en la traducció posa “En la piel y más hondo (1991)”. Tinc la sensació que el matís de profunditat és diferent, cosa que es corrobora llegint el capítol, on es descriu la discussió entre la protagonista i el seu pare per un tatuatge que ella es vol fer. Tampoc és tan greu, penso. El primer paràgraf, fora d’algun petit detall sense importància, sembla prou acurat. La cosa, però comença a embolicar-se en el segon paràgraf del capítol. Diu Paolo Giordano:
Alice ci passò un dito sopra e pensò a quanto fosse freddo, liscio e pulito. Soledad, la governante ecuatoriana, era diventata via via più meticolosa con il passare degli anni, perché a casa Della Rocca si faceva caso ai particolari. Quando si era presentata la prima volta, Alice aveva appena sei anni e la studiava con sospetto al riparo della gonna di sua madre. Soledad si era chinata su di lei e l’aveva guardata con meraviglia. Che bei capelli che hai, le aveva detto, posso toccarli? Alice si era morsa la lingua per non dire no e Soledad le aveva sollevato una ciocca castana come se fosse stata uno scampolo di seta é poi l’aveva lasciata ricadere. Non riusciva a credere che dei capelli potessero essere tanto sottili.
En canvi, Salmerón Arjona li fa dir:
Alice pasó un dedo por el jarrón y comprobó lo frío, liso y limpio que estaba. Pensó en Soledad, la sirvienta ecuatoriana, que se volvía más y más meticulosa con el paso de los años, porque en la casa Della Rocca se cuidaban los detalles. Recordó el día que se presentó la criada; ella apenas tenía seis años y se quedó mirándola al amparo de la falda de su madre. Soledad se inclinó y le dijo con expresión maravillada: «¡Qué pelo más bonito tienes! ¿Puedo tocarlo?» Ella quiso contestar que no, pero se mordió la lengua. Soledad tomó un mechón de su pelo castaño y lo palpó como si fuera un trozo de seda; le parecía mentira que existiera cabello tan fino.
Sense saber italià, que no en sé, sembla discutible que el “comprobó lo frío …” sigui una bona traducció de “pensò a quanto fosse freddo …” Ara, no cal saber italià per afirmar que el traductor canvia tota la intenció de l’autor quan tradueix “Pensó en Soledad, la sirvienta ecuatoriana, …” allà on diu, senzillament, “Soledad, la governante ecuatoriana, …” I és que Alice no pensa en la tal Soledad, o com a mínim no ens ho diu l’autor. De fet, en el que pensava la noia era en la fredor del gerro, però sembla que al traductor li sembla un pensament massa banal. Més endavant, el senyor Salmerón continua immiscuint-se en els pensaments de l’Alice sense permís de l’autor: “Recordó el día que se presentó la criada” diu, mentre que l’autor no diu res sobre els records de la nena: “Quando si era presentata la prima volta,” ni tan sols insisteix en el fet que sigui la criada. A banda de posar-se en la pell de l’Alice i saber el que pensa i recorda (potser perquè ha anat “más hondo” que el mateix autor, que, pobret, només va “appena indietro”), el traductor elimina detalls innecessaris: “Soledad tomó un mechón de su pelo castaño y lo palpó como si fuera un trozo de seda,” L’autor, en canvi, sembla voler dificultar-nos la lectura, afegint detalls sobrers: “Soledad le aveva sollevato una ciocca castana come se fosse stata uno scampolo di seta é poi l’aveva lasciata ricadere.”
Voldria continuar disfrutant del comentari d’aquesta desastrosa traducció, però ja sabeu, el temps … Disfrutaré, però, de la lectura comparada, que és un nou al·licient per llegir noveles. Penjaria la perla del capítol: la discussió de pare i filla, i que res tenen a veure en castellà i italià. Només un detall del desastre: Paolo explica l’actitud IRRITANTMENT calmada amb què respon el pare a les pretensions de la filla de fer-se un tatuatge. Estaven sopant. Diu l’autor:
Riprese in mano la forchetta, cercando di esibire tutta la sua irritante padronanza di sé.
«Io non so nemmeno come certe cose ti vengano in mente» disse.
I Salmerón el traeix d’aquesta bonica manera (sense fer punt i, per això, la primera paraula no està en majúscules):
tomó el tenedor y dijo, procurando mostrar templanza:
—¡Qué cosas se te ocurren!
Curiosament, el traductor pensa que el pare mostra “templanza” … posant el que diu entre signes d’admiració! (CRIDANT, se suposa, no? això signifiquen aquests signes, more or less). Fixe’m-nos, a més, en l’expressió “Io non so nemmeno come certe cose ti vengano in mente.” Vol dir, senyor Salmerón, que “¡Qué cosas se te ocurren!” tradueix aquesta fina manera de parlar? I, senyor Salmerón (i senyor editor del senyor Salmerón), creu que “cercando di esibire tutta la sua irritante padronanza di sé” es pot traduir per un banal “procurando mostrar templanza.” A pastar fang, home!
El Jordi comenta la intervenció d’Inger Enkvist, professora de pedagogia de la Universitat de Lund, amb relació al Projecte de llei d’educació al Parlament de Catalunya. Diu coses molt interessants en pocs minuts.
Les notícies insisteixen en la precarietat del país, els seus governants i la seva gent; retornem al passat, si és que mai n’havíem marxat. Pla ens descriu avui un capítol d’aquest etern retorn, en el seu cas, retorn al notari a pagar les lletres. Recordem Plácido, tot i que que Plácido ens hauria de recordar Pla. I Solbes, no serà la reencarnació de Quintanilla?
Sorprèn la voluntat d’exactitud de Pla (tot i que molts pensin que escrivia tal com rajava); un detall: “Els notaris viuen en llocs cèntrics i solen ocupar pisos espaiosos, de sostre molt alt, importants.” Vegem que en diu google:
Després de molts anys sense gairebé pisar cap mena de transport, ni públic ni privat, fa un temps que, malauradament, tinc cotxe. I l’uso intensament: dues hores de conducció diària pels carrers de Barcelona. Un infern, només compensat pel bon grapat de cds que he escoltat. L’única distracció digna de menció és l’observació del comportament de la gent al volant, dels altres i del propi.
Alguns detalls de la conducció femenina han estat una sorpresa. Ja sabia, i he comprovat, que les dones acostumen a ser més tranquil·les al volant; poques vegades criden o, directament, insulten, com fem molts homes, ni tampoc fan maniobres clarament il·legals o summament arriscades per a la seguretat de la resta de vehicles. Com a molt, hi ha un grup de dones molt distretes, creuen que la voluntat i l’acció al volant són la mateixa cosa, i quan volen anar a un lloc, prenen el camí més recte, ignorant la resta del món al volant que les envolta i el volum real del seus cotxes (que en aquests casos acostuma a ser gran). Diria que és una tipologia de dona, de la qual potser parlaré algun dia.
En aquesta conducció poc donada als extrems, també s’inclou una característica sorprenent que no havia previst: les dones són poc cavalleroses. Aquesta tautologia la visc sovint: en moments de grans embussos, les cruïlles on conflueixen dues vies en una de sola, i una d’elles és la via principal, si seguíssim el codi de circulació al peu de la lletra, els de la via secundària no podrien continuar fins que tots els de la via primària haguessin passat. El que jo en dic cavallerositat (tàcita i molt compartida, entre els homes) i, evidentment, també el que podríem anomenar el sentit comú, fa que s’estableixi un pas alternatiu de vehicles, ara un d’una via, ara un de l’altra. Cada dia em trobo en aquesta situació a la sortida del carrer Ticià, entrant al lateral de la ronda de Dalt, Passeig de la Vall d’Hebron. Aquí, els del passeig tenen prioritat sobre els del carrer. Però aquesta actitud que comento fa que, alternativament, entri un del carrer i un del passeig. Sempre, segons la meva experiència, llevat de pocs casos: i molt probablement qui no et deixarà passar serà una dona. No dic que no hi hagi homes que no et deixin passar (normalment de forma més ostentosa), ni tampoc, és clar, que hi hagi d’altres que volen (i ho fan) colar-se (i això no acostumen a fer-ho les dones). Però, segons la meva petita estadística viària, si no et deixen passar, molt probablement serà una dona la s’ha apegat al cotxe del davant per evidenciar que no pensa deixar-te cap espai per passar.
Quan li vaig explicar a la meva dona, ho va trobar molt normal, tot i que no m’ho va saber argumentar. Hi pot haver un desinterès pel món de la carretera, una conducció entotsolada, o una dosi important de defensa de la legalitat mal entesa, o ves a saber. Qui ho sap? potser tenen més pressa i van atabalades, perquè, també segons la meva experiència, són les que porten els nens a l’escola i els van a buscar, renten més plats i es preocupen més de la logística familiar, a banda de treballar, és clar.
Per cap d’any, voldríem el mateix que volia Pla fa noranta anys, no el del Quadern Gris, sinó el del manuscrit original:
¿De que es tracta a Catalunya? ¿De convertir el nom del país en un gran valor emotiu o de millorar l´administració? En aquest precis moment em sembla que la gent s´acontentaria amb una reforma administrativa inteligent a fons.
Trenta anys ajornant la segona opció per assolir la primera. I els resultats són prou evidents.
Darrerament, disfruto de la lectura de la digue’m-ne biografia de Johnson de James Boswell. El 23 de març de 1768, conversaven (parlava Johnson) sobre la llibertat, a Oxford:
He talked in his usual style with a rough contempt of popular liberty. ‘They make a rout about UNIVERSAL liberty, without considering that all that is to be valued, or indeed can be enjoyed by individuals, is PRIVATE liberty. Political liberty is good only so far as it produces private liberty. Now, Sir, there is the liberty of the press, which you know is a constant topick. Suppose you and I and two hundred more were restrained from printing our thoughts: what then? What proportion would that restraint upon us bear to the private happiness of the nation?’
Més enllà del fet anodí que, ara i aquí, molta gent pensa que la llibertat de premsa d’uns quants grups editorials fortament lligats al poder sigui el més important per la democràcia i per la llibertat, hi ha un altre factor més interessant a tenir en compte, a partir de la reflexió sobre el país que fa avui (fa 90 anys) Pla:
Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més intel·ligent, a la limitació, a no voler ésser res, a defugir qualsevol responsabilitat. De jove, tothom, més o menys, té una foguerada de vanitat, que generalment no dura. Si en algunes, escassíssimes, persones, dura, és considerat un símptoma d’estupidesa inqüestionable. La gent d’ací vol: a) viure bé; b) viure bé a casa seva o fent una vida absolutament privada; c) interpretar les coses amb el peu forçat dels exclusius interessos personals; d) no ésser importunada per coses alienes a la pròpia voluntat.
Amb tants punts en comú, quantes diferències. Ara mateix, en aquest país, pots ocupar el carrer, o un deganat, o qualsevol cosa que sigui pública, o bàsicament que no sigui teva, sense que ningú no faci res. En canvi, qualsevol institució es veu legitimada a entrar a casa teva: et volen educar els fills, dir com ha de ser la relació amb la teva parella, qui ha de fregar els plats i qui ha de planxar, es creuen els responsables de la salut dels teus fills (l’altre dia la meva dona va per primera vegada al CAP amb Quint, i li cau una esbroncada perquè no l’ha portat abans) …
El Carles parlava l’altre dia de les opinions del “Xacal” sobre el món editorial espanyol. Coses com aquesta:
Las relaciones de amistad que hay entre editores y agentes es más importante que el autor, y para mí eso es corrupto, por no entrar en que cuando uno estrecha la mano con otro cierra un acuerdo sin necesidad de papeles, que llegan más tarde. En España das la mano y en realidad te dicen un sí que después es un no o un quizá.
Trobo als diaris de Feliu Formosa, El present vulnerable, una prefiguració d’aquesta opinió:
Hi ha una expressió que defineix el món editorial del nostre país: “gangsterisme moral.”
No és una qüestió que em tregui el son, però m’ha sorprès l’exactitud del període entre aquesta minúscula entrada del diari de Feliu Formosa (la darrera de l’any 1973) i la notícia sobre el Xacal; totes dues són d’un 19 d’octubre, però amb 35 anys de diferència. Aquesta simetria hauria fascinat Borges, suposo.
És torbador que l’entrada dels diaris de què parlo fos la darrera abans de la mort de la seva companya. Immediatament després ve un commovedor capítol titulat Diari sense dates.
Hi ha coses que no semblen pas haver canviat gaire en aquest país, si fem cas del que diu el pare de Josep Pla:
Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però, és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.
–Però que potser hi ha alguna altra divisió?
–Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…
–Si les coses són així –li dic després d’una pausa–, tu què m’aconselles?
–Jo no aconsello res!
–Però és possible que no m’aconsellis res?
–Jo no aconsello res!
–M’aconselles l’astúcia o la bona fe?
El meu pare queda parat una estona. Em mira fixament. Després mira a terra. Em diu, finalment, amb una concentració intensa a la veu:
–No ho diguis a ningú: t’aconsello l’astúcia i no en parlem més…
Tinc la intuïció que la cosa ha anat a pitjor. El que és evident és que no ha millorat. En podria donar infinitat d’exemples; en posaré un d’anecdòtic i rural.
Algú havia decidit que al meu poble hi podria anar bé una incineradora de residus, per a estimular l’economia en caiguda lliure. Contra aquesta es van aixecar moltes veus del poble. Després de moltes discussions, molt anys i molta mala llet, es va aconseguir el compromís que no es faria mai la incineradora al terme; la majoria del poble n’estava en contra, legítimament, és clar. Estàvem com estem, doncs? no, de cap manera. La mera discussió sobre el tema ha enverinat de per vida la vida no ja de molta gent del poble, sinó la d’algunes famílies. Em consta de primera mà que gent que ha actuat de bona fe, pel bé del poble (el que ells consideraven com a tal, és clar) han acabar rebent de valent, amb amenaces a la seva família incloses.
El més interessant del tema és que ningú no pot assegurar que la incineradora no vagi al poble del costat, amb la qual cosa es rebrien tots els perjudicis de l’obra i cap dels avantatges.
De ben segur donaré el mateix consell d’Antoni Pla als meus fills, juntament amb la recomanació que emigrin, si poden.
Quan tenia vint i pocs anys m’hagués agradat molt anar a veure un concert de Tom Waits. Aquest estiu que n’he tingut l’oportunitat, em va semblar que ja se m’havia passat l’arròs. Quint, en canvi, dos mesos abans de nàixer, va poder anar a un concert del propietari de l’únic piano que beu, perquè sa mare no s’ho va voler perdre. Ara, una setmana després de nàixer, ha pogut escoltar el millor pregó de la Mercè que es podrà fer mai.
Ignorant el lema de Spinoza, abandono el llarg silenci per anunciar als amics l’arribada fa tres dies del germà de Ciceró, després d’un part difícil. I ja que l’he d’anomenar d’alguna manera, i no usaré el que serà el seu nom (pels mateixos motius que donava quan vaig rebatejar Ciceró), crec que el més lògic serà seguir dins la genealogia de l’insigne romà: Ciceró tenia un únic germà, Quint Tul·li Ciceró, també més jove; casualment, es portaven 4 anys, com els meus. Sembla que va ser un militar valent i carismàtic (reconegut fins i tot per Cèsar) i que tots dos germans van mantenir la major part de la seva vida un afecte profund, que es pot resseguir a les cartes de Ciceró Ad Quintum fratrem.
Diuen del meu Quint que és més robust que son germà i que té, curiosament, el pèl panotxa, com el meu besavi patern.
L’altre dia vaig veure un documental de “Segle XX” sobre els caragirats americans de la guerra de Corea, “They chose China” que havia gravat fa uns mesos. Relata l’experiència dels 21 caragirats de l’exercit americà, que van desertar a la Xina després de l’estranya guerra de Corea, les conseqüències de la qual encara cuegen. No cal dir que és excel·lent.
El reportatge es centra en alguns d’aquests homes, i la seva diversa sort: des d’un que va tornar molt poc després la decisió de desertar a la Xina, fins a un altre de molt simpàtic i vital, que no va tornar (tot i que sense renegar del seu passat) fins entrat el nou mil·leni.
David Hawkins és un dels que va tornar relativament aviat, als tres anys de la seva traïció (1954). Un dels moments més interessants del documental és un fragment de l’entrevista que li va fer Mike Wallace poc després del seu retorn. La idea que es pogués entrevistar un traïdor, convertit al comunisme, l’any 1957 (encara viu el macartisme i el record de la guerra) i que l’entrevista fos realment seriosa ja demostren el valor que donen (o donaven, ves a saber) a la llibertat els americans. El més sorprenent, però, és que l'’entrevistat diu coses que, 51 anys després, les subscriuria qualsevol persona amb dos dits de front, tot i que en aquell moment eren estrictament marcianes (com a mínim fins l’aparició de Nixon) i segurament perilloses per la seva integritat. Per això, he provat de trobar l’entrevista completa, amb èxit: es troba aquí, en un arxiu digitalitzat d’algunes de les entrevistes del famós periodista americà, amb la transcripció incorporada (cal dir que conté d’altres entrevistes que semblen també molt interessants).
Algun fragment per anar fent boca, al minut 21, aprox. (i recordem que estem al 1957):
WALLACE: Do you still have affection, respect for the Red Chinese?
HAWKINS: I think as people, they’re very friendly.
WALLACE: Is that all that you’ve got to say about them? Would you like to go back to Red China?
HAWKINS: If I was sent back, as a part of a… to work for… I mean on the behalf of the United States, I would go back. If was asked to do so.
WALLACE: Do you believe that the United States should recognize Red China?
HAWKINS: Personally, I think they should.
WALLACE: Why?
HAWKINS: Well, in comparison to Nationalist China, that’s… that’s a very big thing. They have a very large land area, they have six hundred and fifty million Chinese population and it’s like… like saying that there is a very big elephant in front of you, and you say he’s not there, until he becomes powerful enough to step on you.
WALLACE: Do you expect that they will become powerful enough to step on us?
HAWKINS: I have no doubt of that.
i al minut 26:45:
WALLACE: And among the people, among the Red Chinese themselves, the rank and file of the people, is there hatred of the United States, is there enthusiasm for this stomping operation that you talk about?
HAWKINS: No, as all the few Chinese that I’ve come in contact have a very good opinion of the American people as a whole. The most common thing you’ll hear from the Chinese is that we don’t have anything against the people, it’s just… we don’t like your government.
WALLACE: Do they believe in our freedoms?
HAWKINS: No, they… they… to them, it’s much different than… We have an aggressive government that’s always humming for war, and that we are downtrodden and oppressed, etcetera.
WALLACE: And you could not have set them straight from your own experience… set what small group you were exposed to… set them straight?
HAWKINS: Well, of course I talked with a lot of Chinese, and I put forward my own personal life and that we did have freedom, but they don’t consider it freedom in their… in that… in their sense.
Hi ha una part de l’entrevista sobre el rentat de cervell, que recorda (tot i que segurament seria més precís dir que inspira) el film “The Manchurian Candidate”, en la qual es formula la hipòtesi de si els que encara s’estan a la Xina podrien tornar com a infiltrats amb el cervell rentat.
Cal dir que al final de l’entrevista el periodista per compensar anuncia que la propera la farà a un heroi de guerra, en paraules de Wallace: “he’s Congressional Medal-of-Honor Winner Commando Kelly, whose exploits included killing forty Germans within twenty minutes in the Second World War.” Un fenòmeno. A més, per posar en contacte els dos programes, diu a continuació: “If you’re curious to know what Commando Kelly thinks of turncoats, of American-German friendship today, and why he says, “You can’t eat your medals,” we’ll go after that story next Sunday.” 51 anys després semblen més interessants aquests temes que els que trobem habitualment, tediosament, a la majoria d’entrevistes actuals. Què hi farem.
No puc estar-me d’observar la continuada publicitat de Philip Morris (que és qui paga el programa), que arriba al punt que tant el periodista com el traïdor fumen al llarg dels 30 minuts que dura l’entrevista.
Canvio de caixa d’estalvis fart de les comissions abusives. He d’anar a la caixa a fer les tortuoses gestions del canvi. Mentre m’atanso al mostrador per demanar uns extractes, veig dues dones xerrant a una taula, una de groc i l’altra de vermell. A la caixa un comerciant de la Boqueria amb diners a la mà espera que una altra persona acabi els seus tràmits. La cosa s’allarga, i entren d’altres persones. Quan porto més d’un quart esperant, la noia de groc es dirigeix amb passes dubtoses al mostrador, xiuxiuejant confusament que no havia vist la cua.
Un home grassonet i amb taques vermelles a la cara i diria que granets, i que estava a la part del darrera de la cua, s’apropa a la noia que encara s’està dempeus al darrera del mostrador, i li diu alguna cosa. Ella li contesta i a continuació diu “are you in the queue?” Diria que el grassonet no respon i ella li pregunta d’on és; del Japó. Li diu si parla anglès; ell li contesta que no, que parla espanyol. Continuen, doncs, en espanyol. Li pren el passaport i li fa una fotocòpia, però no s’asseu; sembla que, per algun motiu, no pot fer res mes. Mentre ella intenta parlar amb l’altre empleat que es troba darrera del mostrador, el que es troba darrera meu a la cua increpa discretament però amb veu ferma al japonès que no sembla japonès, i acaba dient, textualment, “pero qué pasa, que en el Japón no hacen cola?,” que és més o menys el que pensem tots els de la cua. El japonès ho nega tímidament, i la senyoreta, sobrepassada per la situació, afirma que ella encara no ha fet res, fora de la fotocòpia, que no pot fer res perquè no té ordinador. L’increpador solitari, una mica embravit, continua proferint alguna puya contra el japonès (que no ha parat de somriure discretament des que l’he vist) amb un inconfusible accent gallec, molt pertinent en aquella caixa.
El tipus de la Boqueria, que ja havia començat les gestions amb l’oficinista que sí tenia ordinador, es gira sobtadament i increpa al gallec enfadat de manera presumptament amable. I continua amb aquesta estranya afirmació: “es que lo he dejado pasar,” al japonès, se suposa. I sense pèls a la llengua, l’altre li pregunta el motiu. El botiguer de la Boqueria ens sorprèn amb un “por dignidad.” Petit silenci. Retirada del japonès als confins de la cua. Contraatac del gallec: “mira, ya habló el salvador de los pobres.”
Ningú ja no torna a piular.
La del jersei groc em crida i li demano els extractes. L’altre oficinista crida al gallec emprenyat, que vol un extracte de tots el que ha pagat amb la tarja perquè ha perdut la cartera, amb tota la documentació, entre la qual hi havia els justificants dels dinars, que la seva empresa no sembla voler-li abonar si no presenta els justificants. L’únic document que pot presentar és el passaport.
Després d’arribar a casa, llegeixo aquesta entrada i torno a pensar amb el japonès grassonet, el gallec i el de la Boqueria.
El metge d’urgències de Vilassar em dóna un termòmetre digital, que em poso. Pocs segons després es produeix un miracle: 38.1. Ell diu 38, arrodonint, a la xavaleta amb ferros a les dents i un parell de piercings als llavis (el seu xicot deu ser faquir) que sembla ser una estudiant en pràctiques, ja que porta la bata reglamentària i el Sergi, el metge, que també em tuteja, afable, cordial i, com dirien en castellà horrible, confiable, sembla dirigir-se ara a mi ara a ella, pedagògicament. Dic que es tracta d’un miracle perquè en sortir de casa tenia 39º passats, i he anat caminant a l’ambulatori, que es troba a la quinta forca. Mitja hora caminant em deixen més baldat del que ja estava; sense gairebé menjar durant tres dies i amb febre alta, no és el millor que se’m podia ocórrer. En qualsevol cas, contra tota lògica, la marató em baixa un grau la febre.
La lentitud mental que acompanya aquestes afeccions que en diuen gripals perquè no deuen tenir res millor a dir, i que no saben com curar (ho confessen a l’entrada de tots els CAPs: pregui’s un bon grapat de paracetamols, molts líquids i no emprenyi), no em fa adonar que de miracle res: el meu era un termòmetre de mercuri, que com és sabut és el més exacte, tot i que més lent. I, ara sí, miracle, sura una explicació en aquesta massa gairebé liquada de tant suar i dolorida que és el meu cervell: els CAPs no poden tenir termòmetres de mercuri perquè, tot i ser des de tots els punts de vista més exactes i, tornem-hi, confiables, triguen uns 3 minuts a marcar la temperatura; és clar, en una consulta que per terme mitjà només pot durar 4 minuts, com critiquen tots els metges, és impossible perdre el 75% del temps en la presa de la temperatura. En fi, també és veritat que durant uns minuts, contra l’evidència del meu abaltiment, vaig fer cas de l’eminÈncia, que diuen al meu poble, i vaig pensar, que bé que em dec trobar!
Nota per a la Lola (d’ex-Paraules): és curiosa la forma com vaig agafar la grip. El dissabte que feia un dia esplèndid, sense vent i amb un mar planíssim i netíssim (contra les notícies que deien que hi havia txapapot arreu del maresme), com no l’havia vist des de l’1 del setembre passat, em vaig banyar en una aigua gèlida i, en sortir, vaig pensar, ja m’assecaré al sol. Mentre es banyava la meva dona, Ciceró també es treu els pantalons i els calçotets i es posa a l’aigua i juguem una estona a atacar les onades. Amb tanta animació el xiquet es mulla les samarretes i, per tornar a casa, li deixo la meva. En definitiva, torno amb el banyador mullat, sense samarreta i sense haver-me assecat (confesso que tot per primera vegada, perquè normalment sóc molt curós; la meva salut és més de ferro colat que forjat). En definitiva, els costums saludables em porten a la companyia del Sergi i la núvia del faquir.
Una universitat israeliana acaba de descobrir una relació important entre l’ús intensiu del mòbil i els càncers (malignes i benignes) de la glàndula paròtida. He vist la notícia en aquesta respectable web. Aquest és l’article en qüestió publicat al desembre a l’American Journal of Epidemiology. Segons els comentaris de la investigadora principal del projecte, Siegal Sadetzki, recollits per la web de la seva universitat, la relació càncer-mòbil ha estat difícil de trobar pel llarg període de latència en el desenvolupament del càncer. A més, “Sadetzki predicts that, over time, the greatest effects will be found in heavy users and children.” Així, doncs, compte amb el mòbil que regaleu a les criatures.
La investigadora, però, tampoc no ens vol espantar:
“While I think this technology is here to stay,” Sadetzki says, “I believe precautions should be taken in order to diminish the exposure and lower the risk for health hazards.” She recommends that people use hands-free devices at all times, and when talking, hold the phone away from one’s body. Less frequent calls, shorter in duration, should also have some preventative effect.
I amb sentit comú conclou: “Some technology that we use today carries a risk. The question is not if we use it, but how we use it.”
Estava corregint uns exàmens, mentre Ciceró anava fent uns autoretrats molt prometedors, quan de cop hem sentit el so que pàl·lidament vol reproduir el títol d’aquesta anotació: un camió grua s’havia tombat en intentar aixecar un d’aquests contenidors on els operaris de les obres guarden els seus estris. Però gràcies a l’horror vacui dels nostres governants/tes i governats/ades, al costat d’aquest camió hi havia un mur, i al costat del mur una farola, i al costat de la farola un megatest amb un arbret esquifit, i al costat de la palmera un 4×4 aparcat, i a l’altre costat del carrer una furgoneta aparcada en doble fila, amb conductor; el camió i el contenidor han caigut sobre tots aquests objectes (bé, no tots, perquè la furgoneta s’ha salvat per uns centímetres) produint el soroll de marres, o segurament un de més complex, donada la diferent textura dels diversos elements aixafats. Aquest ha estat el resultat (clicar per ampliar):
Miraculosament, ningú no ha pres mal, només el conductor del camió ha sortit una mica estabornit després d’uns minuts, com diuen, pel seu propi peu:
Gràcies a déu, el camió no ha caigut cap a l’altre costat, on es trobava el futur temple expiatori de les nostres derrotes, el mercat del Born, bombardejat pels nostres odiats veïns ara farà 300 anys, i on sembla que hauran de passar uns altres 300 per acabar les faraòniques obres que ens permetran admirar les bales de canó que ens tiraven els borbons.
Sempre havia volgut obrir una secció de successos.
Havia redactat aquestes línies en resposta al comentari del Josu sobre el meu darrer post. Com crec que pot ser d’interès per a la resta de selectes visitants, la publico com a anotació. La vaig fer en castellà i així la penjo:
en primer lugar, decir, como ya he dicho, que la serie de anotaciones que he hecho dedicada a la comparación Madrid/Barcelona tan solo pretende ser una aproximación a un tema que supongo merecería diversas tesis y, por eso, es demasiado sucinta y, sin duda, debe contener errores y omisiones que, por supuesto, nunca son de mala fe. En cualquier caso, creo que los datos que he presentado, por muy mejorables que sean, reflejan una situación de trato tan brutalmente diferente que diría que es prácticamente imposible que la corrección de los mismos pudiera ofrecer conclusiones muy diferentes. En todo caso, evidentemente, contemplo la posibilidad de que todo sea absolutamente erróneo, y dado el caso no me costaría retractarme.
Otra cosa: tampoco soy la persona más indicada para responder a todas tus objeciones con el detalle que merecen, porque ni soy especialista en ninguno de estos temas, ni tengo tiempo para conocerlos a fondo. En todo caso, te recomiendo la web del economista Ramon Tremosa que he mencionado en la anotación anterior, y que te sabrá responder a tus objeciones (sin duda, si le escribes te responderá, como me ha hecho a mi en diversas ocasiones); de hecho, si lees sus artículos colgados en su web creo que encontraràs algunas.
Finalmente: el problema de la brevedad de estas anotaciones ha impedido justificar y aclarar todas y cada una de mis afirmaciones y gráficos. Además, quizá he hecho decir al autor de la tesina cosas que no ha dicho (vuelvo a recomendar su lectura completa, para los interesados).
Vayamos a tus objeciones:
-sobre la comparación de los aeropuertos: si ya ha quedado establecido que no hay modelo europeo comparable con el español, ¿qué vamos a comparar? No quedamos que cada aeropuerto europeo se autofinancia (y, si es el caso, recibe subvenciones), gestiona independientemente del resto sus recursos y su estructura, insisto, ¿qué hay que comparar? Si aquí la caja única de todo lo tiene Aena, y todo lo gestiona y planifica, y en los últimos 13 años ha destinado casi el 60% a un aeropuerto con el 22% del tráfico (casi el triple), ¿cuáles son las dudas?
-Sobre el año 92: quizá es poco afortunado, pero es que Aena se crea en el 90, y empieza a dar datos precisamente en el 92. No tengo yo la culpa y creo que los nacionalistas tampoco. Como dice la tesina: “segons l’ordenament espanyol, els aeroports catalogats d’interès general pel Real Decret 2.858/1981 del 27 de novembre, són un monopoli estatal de ple dret. Aquest monopoli està gestionat des de l’any 1990 per Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA), que és una entitat pública empresarial comercial adscrita al Ministeri de Foment amb personalitat jurídica pròpia i patrimoni propi independent del de l’Estat.” Debido a ello, las gráficas son del 1992-2005: “Aquest període de temps es justifica degut a que AENA es crea el 29 de juny de l’any 1990, i les primeres dades es publiquen el 1992. Les últimes dades disponibles sobre inversions efectuades per comunitats autònomes són les del Anuario Estadístico del Ministeri de Foment de 2005.” Sobre tu hipótesis del 86-92 (6 años, menos de la mitad del período estudiado), a parte de ser una mera hipótesis, mi anotación sobre el metro parece indicar que las olimpiadas no cambiaron mucho: en el período 86-89, que es hasta donde llegan mis datos, el gasto en el metro de Barcelona, comparativamente, és menor del 60%, por pasajero, que el de Madrid, con una autofinanciación más elevada. El caso del AVE también indica lo contrario: en lugar de priorizar la linea Barcelona-Madrid, o el arco mediterráneo, o la salida a Europa del Ave, se hizo el AVE Madrid-Sevilla. ¿Qué quieres que te diga? Si nadie presenta otros datos, tengo derecho a mantener mis dudas sobre tu suposición del estado volcado en Barcelona (y que en caso de ser cierta, sólo abarca, como máximo, un período de 6 años).
-Muy a pesar mio debo decirte que no desbarra el autor de la tesina en lo de los vuelos intercontinentales (la frase era mia, y era un poco en broma, cierto es, aunque totalmente correcta); eres tu el que te equivocas (y no entiendo lo de las “reclamaciones catalanistas”, y no tan solo “catalanas”; ¿tan profundo es el lavado de cerebro en España?), ya que quizá tus ejemplos sean ciertos, pero son tan solo eso, ejemplos (bastante estraños, por cierto: comparar la relación Barcelona/Madrid con la de París/Marsella o Lion me parece un poco desfortunado; en el caso de Berlín, supongo que por razones históricas, no ha sido nunca un aeropuerto alemán de referencia, en ningún sentido y no sólo en los vuelos intercontinentales.)
Sobre lo que dices: “la explicación no es el sistema de gestión aeroportuario, sino las decisiones de las líneas aéreas,” es la gran falacia que quieren vendernos (y que algunos compráis) desde los poderes fácticos españoles (o quizá tendría que decir españolistas). El tema está estudiado, y ésta es la tabla (puedes encontrarla en este resumen ejecutivo de Germà Biel i Xavier Fageda) de los principales aeropuertos europeos en tráfico global, y el número de vuelos intercontinentales que tuvieron en 2006 (en negrita están los que tienen menos tráfico global que Barcelona y más vuelos intercontinentales) (clicar para ampliar):
Como se puede apreciar la situación parece estraña. Y la cosa ya huele mal si hacemos una regresión entre tráfico total y vuelos intercontinentales (que tu rechazas sin aportar dato alguno). A ver si adivinas cuál es el aeropuerto más alejado de la recta de regresión, por la parte baja, claro está, siendo R^2=0.51 (incluyendo esta estranya ciudad; si la quitásemos seria sin duda mayor) … Mira, mira:
En definitiva, puedo equivocarme mucho o poco en lo que vengo diciendo, pero si no dispones de mejores datos que los que presento me parece que ni en los detalles podré cambiar de opinión.
Aprofito el darrer article de Ramon Tremosa a l’Avui (cal felicitar, de passada, al Ramon Tremosa per haver creat una web personal amb tanta informació i tan actualitzada) per acabar aquesta sèrie d’anotacions sobre el tractament donat a les dues ciutats principals d’Espanya en els darrers anys. No cal dir que trobo molt encertat el tractament de ciutat nació donat per l’economista de la UAB a la ciutat de Madrid, i que coincideix (bé, jo coincideixo amb ell, hauria de dir), amb la meva succinta anàlisi i diagnosi que considera que el nacionalisme espanyol s’ha fet carn, que diríem en termes bíblics, en Madrid.
Dos temes centraran aquesta anotació: el tren i l’aeroport. Del primer gairebé no cal dir res, perquè fins i tot els més ultramuntans concedeixen que la situació a Barcelona és lamentable. En qualsevol cas, cal potser anotar que el TGV no fa sinó reblar la dependència de Barcelona de la capital espanyola, centre absolut de tota la xarxa fèrria, mai millor dit (i de carreteres i, com veurem, aèria), transformant-la gairebé en un barri allunyat de Madrid. Seguint amb el que diu Tremosa, només cal veure el mapa europeu de l’alta velocitat per adonar-se que el model evident és París, i em sembla que el supera àmpliament, ja que Lió, una ciutat modesta, té 4 branques principals de TGV (si algun parisenc vol anar a Dijon, ha de donar la volta per Lyon; a Espanya no hi ha res de semblant, el trajecte triat sempre és el més curt respecte de Madrid); a més, París té 4 branques principals, mentre que Madrid ja en té 5, i segons els mapes que he consultat n’arribarà a tenir 7 (una d’elles, per exemple, Madrid-Jaén, gairebé completament nova, de la qual una part s’està construint, enlloc de portar un petit ramal de Còrdova a Jaén)(cliqueu per ampliar):
Es pot observar que no és necessari que per la capital d’un estat passin tots els ramals: a Itàlia, és Milà la que té més ramals. Algú dirà “però la geografia és diferent”, i li contestaré: mira, un romà ha de passar per Milà per anar a Venècia. I cal dir, a més, que el cas Milà-Roma no és ni comparable, en termes de població, al cas Barcelona-Madrid (la població de Milà és molt inferior a la romana). I si mirem el mapa alemany, crec que la cosa ja és per posar-se a plorar: si un berlinès vol anar a Leipzig, a tocar com si diguéssim, ha de fer una petita volteta per Hannover i Frankfort. Cal dir d’aquest TGV, a més, que a més de ser descentralitzat, és inconnex, ja que hi ha ramals que no arriben a Berlín i, fins i tot, quin pecat!, arriben primer fora de les fronteres alemanyes que a la capital de l’estat.
Sobre els aeroports prenc com a base una tesina presentada el passat novembre a la UPC, concretament a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona: “La importància estratègica dels aeroports a la Catalunya del segle XXI”, de Marc San José, i dirigida per Montserrat Sansalvadó. Una primera informació interessant és el mapa d’intensitat lumínica (del qual parla també Tremosa):
un exercici interessant és sobreposar aquest mapa al del TGV europeu, i comprovar com fora d’Espanya el TGV s’ha fet amb criteris més o menys racionals (intensitat lumínica=concentració humana=necessitat de comunicacions); en canvi, a Espanya, una vegada Madrid ha xuclat tota la població del seu entorn, l’AVE s’ha fet seguint un esquema d’accés del centre a la perifèria i de cohesió nacional a través del Gran Madrid; perquè sinó, com s’explica que els dos corredors continus de població més importants d’Espanya (Barcelona-Saragossa-Euzkadi i, especialment, tot l’arc mediterrani) no hagi estat una prioritat? Aquestes dues línies hipotètiques no tenen prioritat per motius polítics tan evidents que no cal ni mencionar.
Sobre els aeroports, la tesina inclou el llistat de la gestió dels aeroports europeus i, contra el que deien moltes informacions, són més d’un els països amb gestió centralitzada, tot i que només Suècia, Finlàndia i Xipre tenen aeroports al top-50 (un aeroport per cadascun d’aquests països, és a dir, un total de 3 aeroports). La resta, o bé la tenen individualitzada (que no vol dir privatitzada), o bé han començat al 2007 a individualitzar-la (cas de Portugal i Polònia). En canvi, Espanya té 8 aeroports al top-50, i és l’únic cas d’estat gran europeu (més de 20 milions d’habitants) amb gestió centralitzada. Aquesta és la taula ( (1) vol dir en procés de descentralització, (2) vol dir que han finalitzat ja el procés de descentralització).
Sembla no haver-hi arguments per a la gestió centralitzada dels aeroports espanyols, fora de la major glòria de l’aeroport de Madrid Barajas, com es pot veure en aquest gràfic de despeses amb dades d’Aena (període 1992-2005):
com es diu al propi treball (recorde’m-ho, un treball fet per un tècnic d’una universitat tècnica):
sembla que en el període 1992-2005 els subsidis creuats no han seguit la lògica de que els aeroports amb excedents financen els deficitaris, ni tampoc sembla que hagi prevalgut el criteri de cohesió territorial, on les regions menys desenvolupades haurien de rebre més recursos en concepte d’inversió que els que corresponen al seu percentatge de tràfic aeri. El model de subsidis creuats, ha servit sobretot per invertir a la Comunitat de Madrid, és a dir, a l’Aeroport de Madrid Barajas. Cal dir que Catalunya, en aquest sentit, no és una comunitat patidora de l’actual model de caixa única com si ho són d’altres comunitats turístiques.
per tant, si el motiu bàsic d’un model centralista (la redistribució “social” o com vulguem dir-ho) no s’aguanta per enlloc, què ens queda? una altra vegada, el Gran Madrid. A més, cal afegir que si Barcelona sembla no ressentir-se globalment d’aquest mode (tant ingressa, tant gasta), això només es pot dir quantitativament, perquè qualitativament (tipus de vols, característiques dels usuaris, etc) la cosa és molt diferent. En paraules de l’autor de l’estudi:
En el països amb diverses ciutats de grans dimensions com Espanya, és normal trobar-se una certa correspondència entre la jerarquia d’àrees urbanes i la jerarquia d’aeroports. És a dir, que el volum i la distribució geogràfica del tràfic d’un aeroport hauria de reflectir (independentment d’altres variables també importants) el pes econòmic, turístic i demogràfic de la corresponent àrea metropolitana, com passa a tots els grans països de la UE (Alemanya, Itàlia, França, etc.) on la majoria d’aeroports operen com a empreses individualitzades i independents, en
competència entre ells.
això que a Europa és normal, aquí és extravagant. Mirem sinó les gràfiques de distribució de passatgers:
com diu l’autor:
Així doncs, l’aeroport de Madrid-Barajas i el de Barcelona tenen funcions molt diferents dins del mapa europeu aeroportuari. El pes del tràfic intercontinental de Madrid és pràcticament del 20% enfront del 3,5% de Barcelona. A més, el tràfic intercontinental de l’aeroport de
Madrid-Barajas es centra en destinacions de llarg recorregut cap a Amèrica, especialment EEUU i A. Llatina, mentre que en el cas de Barcelona, el poc tràfic intercontinental que té és en general a menor distància, amb destinacions situades al Nord d’Àfrica i Turquia.
i conclou amb lògica aplastant:
la gestió centralitzada d’AENA i el fet que el hub d’Iberia estigui ubicat exclusivament a Madrid, promou la concentració de la immensa
majoria del tràfic intercontinental a Madrid-Barajas, essent aquest un pol receptor alimentat per tots els altres aeroports de la xarxa, condicionant així l’oferta d’altres àrees metropolitanes i alterant la realitat i la lògica territorial. Barcelona i Catalunya no podran ser competitives a
escala internacional, si l’Aeroport de Barcelona està subordinat artificialment a un altre.
Si l’Aeroport de Barcelona tingués autonomia de gestió de tal manera que pogués aplicar polítiques comercials diferenciades, pla estratègic propi i tingués la capacitat de competir amb la resta d’aeroports espanyols, és previsible que progressivament, la lògica de mercat acabés
reflectint la realitat demogràfica i econòmica del país en un model més bipolar que l’actual.
I aquí ho deixo, que cada dia em costa més parlar d’obvietats.
Cinc minuts després d’arribar de les vacances de nadal vaig sentir un fort espetec metal·lic: el meu pc havia decidit morir-se només engegar-lo. Quan era més jove em prenia aquestes situacions com un desafiament o com un repte, i no parava fins que resolia el problema, em costés una o dues nits sense dormir. Ara, derrotat per la informàtica (de la mateixa manera que els professors d’institut són derrotats per la joventut eterna dels seus estudiants), vaig asserenar-me i vaig proposar-me perdre tota la setmana muntant la nova andròmina, no deixant de pensar què bonic seria un món sense ordinadors, ni adsl, ni senyoretes sud-americanes a l’altra banda del telèfon que pretenen resoldre els problemes de connexió que inevitablement es tenen de tant en tant.
El dilluns vaig anar al pnp, una botiga d’informàtica de la ronda sant antoni, on tenen bon material d’aquest tipus (tot i que avui m’he emprenyat i els he dit que no hi penso tornar més). Vaig esperar-me a què obrissin en un banc de la ronda, davant d’una botiga de mòbils. random house, crec. Un cartell va cridar la meva atenció perquè estava escrit en català, o així m’ho semblava:
la traducció és tan literal del castellà, com delata el “y a més”, que fa feredat; en la primera frase en grans lletres llegim: “en gener, comença des de zero”, que a banda de l’error, rima en castellà. Finalment, tenim el separat “per el teu mòbil.” I és que l’obligació de retolar en català, que ningú no compleix, és una norma perillosa, especialment per a la nostra llengua. Cal adonar-se, però, que enmig d’aquests despropòsits, emergeix una atzarosa perla a la part inferior: “ertes ofertes” … ni Pompeu Fabra!
Exemples d’aquesta desconsideració cap al català no en falten als pocs comerços que es dignen a retolar en català. Tocant a correus hi ha un bar que voldria anomenar-se “Què bo!”:
Podeu observar que el nom els ha agradat tant que fins i tot una ensalada porta aquest denominació.
A la resta, només hi ha “cafeteria, entrepans, creps” en català, convenientment traduïdes al castellà a l’altra banda, per si algú no ho havia acabat d’entendre.
Començo a pensar que el català és una llengua genètica, que només la podem parlar i escriure bé els qui tenim algun gen catalaúnic, i algun anglès despistat. Per això, em tempta la segregació lingüística al sistema educatiu, com defensen PP i Cs: se’m fa difícil justificar que els altres hagin d’aprendre una llengua que mai no podran dominar i, perquè no dir-ho, em disgusta que el meu fill no aprengui bé la seva llengua perquè els altres no puguin fer-ho.
Baixo les escales de la boca de zona universitària. Una noia em passa per l’esquerra fent saltirons; pantalons de pana desmanegats, camisa gruixuda per fora i mocador de llana fina. Tot d’un color indefinidament marró. Prima, desmenjada. Pel curt i una arracada petita platejada. Veig el seu perfil afilat quan gira per entrar al metro i, sense aturar-se, recolza les mans sobre les dues màquines de bitllets i salta per sobre la barrera, gràcil. Se m’acudeix pagar-li el bitllet per a evitar que un revisor indiscret pugui molestar-la. No ho faig, és clar.
S’asseu en el bloc de quatre cadires del davant, a la meva dreta. Veig el seu clatell ossut i la petita arracada a l’orella. Al seu costat, vora el passadís, s’asseu una altra noia, que no recordo; al davant d’aquesta, sota un magnífic gorro de llana blau amb una ratlla roja que talla les seves celles, uns ulls d’ametlla perfectament dibuixats miren fixament i despreocupats. Al bloc de quatre cadires del costat de les tres noies hi seuen tres nois, de forma simètrica; un de pèl enrinxolat i jovenívol, que parla animadament amb el de la seva esquerra, amb ulleres, enclenxinat i amb una cartera d’ordinador sobre les cames. El del davant també sembla participar de la conversa.
Quan el tema de Rota arriba a la part de piano a l’estil George Shearing (minut 3:17), una jove blanquíssima vestida de negre seu al meu davant, a l’esquerra, i la seva mare al meu costat. Front ample i net, celles summament arquejades, ulls negres una mica cansats, però no massa, pòmuls prominents i barbeta afilada, a la Bruni, potser més afilada, però sense ganes de semblar sensual. De tant en tant, deixa anar monosíl·labs a sa mare. No sabria dir si contrasta o s’assembla a la morena d’ulls ametllats, que té els llavis igual de molsuts, tot i que semblen menys dibuixats; els de la del meu davant mostren sense cap cosmètica una línia neta, excepcional a la part superior del llavi on es marca perfectament el petit clotet que prolonga el nas.
La primera que ha pujat també és la primera a baixar, mentre recomença el tema. A la següent baixen la mare i la filla, mentre es preparen els tres nois per fer-ho a l’altra. Els miro comentar i riure, i els veig sortir. No m’he n’he adonat que la morena d’aire indi que mostrava únicament, entre el gorro i bufanda, de les celles a la barbeta, també ha marxat sense haver-se mogut, pràcticament, de la seva posició lleugerament decantada cap al davant. Me’n queda la foto fixa.
El tema torna a sonar una i una altra vegada fins arribar a casa. El poso també a l’equip de música. La dona i Ciceró venen, i m’amago per sorprendre’ls. Després de saludar-nos i parlar de com ha anat la tornada, ella em recrimina no haver portat el tofu i el seitán. Per no quedar-me curt l’esbronco també i vaig a comprar-ne. Taral·lejo el tema de camí al Veritas sabent que quan torni m’abraçarà disculpant-se per tenir raó.
Els comentaris del Jaume Espuny em van portar a llegir el llibre de Philip Roth, Elegia, traduït per la Núria Parés. El Jaume volia restablir el bon nom de la Núria, de la qual jo havia qüestionat la traducció del darrer llibre del Robert Fisk. Ho entenc; tampoc no m’agradaria que els qui trobessin algun treball meu poc encertat s’emportessin només aquesta impressió de la meva feina.
El llibre no m’ha decebut; és dur i sec, i tot i ser curt he trigat més del que m’esperava a llegir-lo; deixa mal cos i calia dosificar-lo. La nua descripció de la decrepitud és torbadora, i la traducció sembla respectar-la escrupolosament, malgrat les diferències evidents entre una llengua àgil i fluida com l’anglès de Roth, i una de rústica i rígida com em sembla que és el català.
Després de cantar la palinòdia, però, m’agradaria fer algunes petites observacions ja que m’hi he posat. El primer que em sorprèn del llibre és el seu títol, Elegia. L’original no està tan carregat semànticament, Everyman, cada home (fa referència al nom amb què es coneixia la rellotgeria del pare del protagonista). També la traducció castellana opta per aquest títol, tot i no ser de la Núria. Potser aquesta coincidència és un bon argument pel canvi, però no m’acaba de convèncer; la nuesa del llibre s’adiu malament amb un títol tan, com diria … volgudament poètic.
Un altre aspecte que no m’ha acabat de convèncer, esporàdicament, és el tractament del subjecte de certes oracions. Com es sabut, l’anglès requereix el subjecte oracional pràcticament sempre, cosa que les llengües romàniques no necessiten; posar-lo només seria justificable per desambiguar, o bé, per subratllar intencionadament l’actor de l’acció. En tenim exemples a les pàgines:
p. 11: “i a canvi ell sempre … (5 línies), ell s’havia mantingut”.
Curiosament, a l’original anglès no hi són aquests pronoms:
… in return had always treated him (…) same stock, had remained triumphantly healthy all his life.
No perseguia trobar-li res a la traducció, però aquest recurs sovintejat del subjecte em va molestar de bon principi. Com ara:
p. 17: Parla d’una tal Maureen durant 5 ó 6 línies i diu “Era evident que ella havia pensat molt en aquell home.” Em torna a sobrar el subjecte. En el mateix paràgraf, l’anglès de Roth mostra la seva agilitat i sequedat, que el català difícilment pot reproduir:
When, with a smile, she let the dirt slip slowly across her curled palm and out the side of her hand onto the coffin, the gesture looked like the prelude to a carnal act. Clearly this was a man to whom she’d once given much thought.
La Núria diria que ho fa bé, tot i que es perden alguns matisos i, especialment, inevitablement, el ritme (també hi ha algun canvi curiós respecte l’original):
Quan, amb un petit(?) somriure, va deixar anar lentament el grapat de terra lliscant pel palmell tancat de la mà fins a arribar al taüt, semblava més aviat el preludi d’un acte carnal. Era evident que ella havia pensat molt en aquell home.
P. 34: “Ell pensava, en la seva alegria …”, quan només caldria dir “Pensava …”
Fins a dos subjectes apareixen en aquesta frase de la p.36: “Tots aquests anys ell havia pogut viure, mentre que aquell nen era mort -i ara ell era aquell nen.” Sobra un, o els dos, “ell.” A més, discrepo de la traducció “havia pogut viure”, ja que a l’original diu, senzillament, “All these years he had been alive while that boy was dead — and now he was that boy.” En un altre lloc, p. 45, també torna a aparèixer un “poder” innecessari, quan el pare del protagonista diu “He de tenir alguna cosa per poder deixar als meus fills.” L’original és més neutre i directe: “I had to have something to leave my two boys.”
Això darrer és el que m’indica que la traducció vol ser un pèl més didàctica del que vol ser-ho l’autor i, per això, també se subratllen els subjectes i, en general, alguns termes que ens permeten esbrinar qui és qui. Un exemple clar, a la p. 32, la Núria tradueix:
“Què ha passat?”, li va preguntar a la Phoebe.
però l’original diu:
“What happened?” he asked her.
Només calia dir “li va preguntar,” pel context s’entén perfectament i agilita més la lectura.
Aquest us molest de certs pronoms, especialment de subjecte, del qual podria donar més exemples, és una de les qüestions que no m’acaben de convèncer de la traducció.
També hi ha alguna fragment, pocs, que desentona en el conjunt. Per exemple, a la p. 48 diu: “Tenia seixanta-cinc anys, s’acabava de jubilar, i aleshores ja s’havia divorciat per tercera vegada. Va anar a Medicare, va començar a cobrar de la Seguretat Social, i va anar a veure el seu advocat per fer testament.” L’original: “He was sixty-five, newly retired, and by now divorced for the third time. He went on Medicare, began to collect Social Security, and sat down with his lawyer to write a will.” Ja són prou empipadors els tres “va” seguits, per a mantenir dos “va anar”. El segon, si se segueix l’autor, hauria de canviar-se per “va asseure’s amb el seu advocat.” En la primera sèrie de tres elements, el tercer tampoc no acaba d’encaixar: “i aleshores ja s’havia divorciat per tercera vegada.” Potser seria millor “i recentment s’havia divorciat per tercera vegada”, no ho sé.
Altres impugnacions (les que he anat detectant mentre llegia, i alguna cosa xiulava a les meves orelles):
p. 50: “aquell massa petit apartament.”
p. 51: “va dir a la Nancy: He sentit un gran afecte per la supervivència.” Segons l’original la Nancy diu: “I’ve got a deep-rooted fondness for survival.” Diria que hauria de ser “sento” o “tinc.”
p. 51: “i aleshores van tancar l’artèria que alimentava el cervell per aturar que la sang hi fluís.” Diria que seria més correcte “per aturar el flux de la sang”, i si es vol mantenir el verb fluir, seria millor utilitzar “impedir” i no “aturar.”
p.54: “El fill d’uns pares longeus, el germà d’un home … tenia només seixanta anys quan …” Certament, l’original diu: “The son of long-lived parents, the brother of a man six years his senior who was seemingly as fit as he’d been when he’d carried the ball for Thomas Jefferson High, he was still only in his sixties when his health began giving way and his body seemed threatened all the time.” Però a la pàgina 78 tradueix, diria que encertadament, “hi havia noies joves pertot arreu”, quan l’original usa el determinat “The young women were everywhere.” Per tant, no caldria mantenir l’article determinat, “el”; diria que el motiu per treure’l és que a la traducció sembla que “el fill … el germà” funcionen com a subjectes, i no com a aposicions, que és el que realment són i, per això, em sona malament.
p.65: “Ell mateix no era res, ara, res més que una xifra immòbil que esperava amb neguit la benedicció d’una eradicació absoluta.” L’original diu: “Was himself now nothing, nothing but a motionless cipher angrily awaiting the blessing of an eradication that was absolute.” En aquest cas em hi ha diversos peròs: les comes són importants, i no em sona igual “ell mateix no era res, ara” que “ell mateix ara no era res.” També diria que “cipher” no significa, habitualment, “xifra” sinó “zero”, en el sentit de no-res. Aquí hauríem de recórrer a alguna expressió per evitar dir una cosa com: “res més que un bon no res immòbil”, que és el que diria que s’hauria de traduir. Tampoc m’agrada l’expressió “una eradicació absoluta”, encara que respecti (més o menys) la literalitat de l’original.
Una de les despeses més importants són les carreteres. En àrees densament poblades és imprescindible que hi hagi bones carreteres, autovies, si les paguem entre tots, o bé autopistes, si les paga qui les usa. Seria desitjable una distribució justa d’aquestes vies entre Comunitats Autònomes (CCAA), especialment de les autovies. Al meu entendre, la justícia en aquest tema hauria d’estar lligada d’alguna manera a tres aspectes: la superfície de la CCAA, la seva població i el seu PIB. Consultant l’INE he pogut extreure aquestes dades del 2005 (podeu ordenar-les automàticament per la columna que vulgueu, clicant sobre la seva capçalera: CCAA, Autovies, etc. L’excel complet amb totes les dades de l’anotació, aquí):
Observo que Catalunya és la CCAA amb més autopistes i la següent en el rànquing, el País Valencià, té la meitat de km. Quant a les autovies, en número de km, Catalunya es troba entre Aragó i Múrcia. Comparant amb Madrid, Catalunya té una mica més de la meitat d’autovies i cinc vegades més autopistes. Afinem una mica més, i estudiem-ho en termes relatius (és a dir, calculem els percentatges per cada columna):
Ara podem comprovar, per exemple, que a Catalunya hi ha la quarta part de totes les autopistes, i no arriba al 5% de les autovies. Ja comença a ser evident que el tracte rebut en aquest aspecte per Catalunya ha estat no només discriminatori, sinó directament punitiu. El cas català, a més, és l’únic en què el percentatge d’autovies és menor que el mínim dels percentatges de superfície, població i PIB2004 (llevat de Ceuta i Melilla, que no tenen autovies, i Navarra, que va per lliure, com sabem).
Trobo que és interessant veure el rànquing per CCAA de cada qüestió (1 vol dir primera, 2 segona, etc):
Podem observar que Catalunya supera a Madrid en superfície, població i PIB, en canvi, té menys autovies (concretament, la meitat). I, al contrari, tot i ser una comunitat gairebé tan rica com Catalunya en termes de PIB, Madrid ocupa la 9a posició quant a km d’autopistes, que ja sabem que encapçala molt destacada Catalunya. No hi ha cap criteri racional que justifiqui aquesta situació.
En qualsevol cas, quin podria ser un criteri just per a la distribució de les autovies? diria que hauria d’estar lligat a la superfície, la població i el PIB. És a dir, posem per cas, a igual superfície i PIB, sembla que el més just seria que la CCAA amb més població tingués més autovies. Per això, he confeccionat aquesta nova taula, on sumo els percentatges de superfície, població i PIB (i divideixo entre 3, per aconseguir un nou percentatge). Aquest valor em dóna una aproximació del percentatge d’autovies respecte del total que hauria de tenir una CCAA:
És ben clar que, segons aquest índex de justicia viària, a Catalunya li falta més del triple del que té. També a Madrid li faltaria la meitat del que té (ara bé, no només és important el número de km d’autovia, sinó la seva distribució: l’organització radial de les carreteres espanyoles donen una potencialitat més gran a les de la capital).
En qualsevol cas, he estat comparant Madrid i Catalunya, i no és el que volia fer. Què passa si ens centrem només en la província de Barcelona. Les dades ara són, com dirien en francés, époustouflantes:
Per si interessa, les dades concretes són que Barcelona té 212 km d’autovies (la tercera part que Madrid), 288 d’autopistes (el doble que Madrid), 7.728 km quadrats (gairebé com a Madrid), 5.074.966 habitants (un 90% dels de Madrid) i 109.385.077 PIB2004 (80% del de Madrid). Crec que no calen més comentaris.
Aquests darrers dies he escoltat repetidament el quartet en re menor K21 de Mozart, en una versió de The Salomon String Quartet, molt ben gravada, per cert. Forma part dels sis quartets Haydn de Mozart, perquè el salzburguès els va dedicar al seu “amic Haydn”, potser en una de les dedicatòries més elogioses que ha dedicat mai un músic a un altre, i que comença així:
Un pare que ha decidit deixar partir el seus fills al món considera el seu deure confiar-los a la protecció d’un home molt cèlebre qui, a més, resulta ser el seu millor amic. De la mateixa manera, us envio els meus sis fills, molt estimat i cèlebre amic.
Contra la visió d’un Mozart que treballa de pressa i amb una facilitat extraordinària, aquests quartets són “el fruit d’un llarg i molt laboriós esforç”, els estudiosos diuen que de tres anys, refent-los una vegada i una altra. El quartet opus 33 de Haydn havia estat la seva inspiració, quartet composat “d’una manera especial”: ja no era la típica escriptura melodia-més-acompanyament, sinó que es tracta el quartet com a un únic instrument. Això és el que pretén fer també Mozart en els seus quartets.
Segons el llibret que acompanya el disc, el quartet K421 “sembla el més angoixat que la resta dels quartets.” No sé si per aquest motiu, Ciceró, en sentir l’Andante del quartet em va mirar i va preguntar amb despreocupació, mentre lligava un cavall: “és la cançó de nostresinyor?” Cal un aclariment: Ciceró parla, malgrat els meus esforços, la variant dialectal de la ciutat. Tinc el consol que certes paraules les diu en segrianès, com ja havia comentat alguna vegada. “Nostresinyor” designa el Crist, per Ciceró només el crucificat; ha après la paraula en les nostres visites a Santa Maria del Mar. Ara només vol escoltar fito y los fitipaldis i muchachito bombo infierno, i molt sovint no vol que jo escolti música clàssica; això fa més estrany el seu comentari.
De l’Andante en qüestió diu el llibret:
L’Andante en fa major es més concís (que l’Allegro), metòdicament menys generós que molts d’altres moviments lents de Mozart. Les frases breus escapçades del primer tema suggereixen que Mozart imitava conscientment Haydn, així com el fet de la inclusió d’una secció central dramàtica dins la tònica menor
Després d’escoltar molts altres temes, torno a posar l’Andante, i li pregunto quina cançó és. Em respon de nou el mateix.
Sembla que El País i jo seguim, darrerament, un camí paral·lel, però en direccions contràries: jo dono informació, ells donen deixalles ideològiques. El dilluns, el diari, al seu repugnant editorial (en qualsevol cas, és significatiu que hagin començat a perdre els papers, cosa que no acostumen a fer) “Trampa y bochorno” també parlava del metro, amb aquestes paraules:
Todo el mundo sabe que el balance de su dedicación a las infraestructuras durante los 23 años de su Gobierno se aproxima a la nada: en los años en que la autonomía madrileña de Alberto Ruiz-Gallardón construyó 101 kilómetros de metro, Pujol contabilizó 10, algo que perjudica al transporte de miles de pasajeros y que contribuye a la saturación de las Cercanías de Renfe, la coartada de la convocatoria.
Desconec d’on han tret les dades que comenten, però les donarem per bones. Se m’acut: quin és el finançament destinat a aquestes infraestructures, i quin és l’esforç que podia fer la Generalitat en aquest sentit (més enllà de la tírria que tingués CiU a Barcelona pel fet d’estar sempre governada per socialistes, fins avui mateix)? I una altra pregunta: quina pot ser la dedicació del govern de Catalunya a les infraestructures, si no té competències ni en aeroport, ni en trens, compartides en carreteres (tot i que la part més gran del pastís se l’emporta el govern central), etc? I és que s’han de tenir pebrots.
I ja que ens agraden les comparacions: Alberto Ruiz-Gallardón va ser president de Madrid durant 8 anys (1995-2003), quan Pujol sembla que va fer 10 km de metro. Anem una mica més enrere; diu Salmerón, en seu llibre sobre el metro:
El final de la Dictadura franquista el 1975 va possibilitar a curt termini la recuperació de les institucions democràtiques i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya. Aquest darrer fet va suposar un canvi institucional de gran transcendència, ja que inicià un procés de transferències de l’Estat cap al Govern de Catalunya que va incloure, per Reial Decret de 26 de juliol de 1978, totes les competències estatals sobre el Metro de Barcelona (R.D. 2247/78) i en virtut d’un altre Reial Decret, de 5 de juny de 1981, s’equiparava el Metro de Barcelona al de Madrid i la Generalitat de Catalunya assumia el finançament de les inversions d’infrastructura i superstructura del F.C.M.B. (R.D. 1553/81).
i afegeix, a continuació:
El procés de transferències va suposar que l’Estat aturés a curt termini totes les inversions projectades, la qual cosa va representar que durant prop de cinc anys no es construís cap nou tram de línia.
Així, doncs, durant 5 anys, el govern que resideix a la ciutat on es fa El País, i no Pujol, va decidir suspendre el desenvolupament del metro de Barcelona. Seguim:
La situació va canviar radicalment en assumir el Govern Català totes les competències i la Direcció General de Transports de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona van decidir el desenvolupament parcial dels Plans de Metros de 1971 i 1974, amb l’acabament de les seccions amb la infrastructura més avançada, i entre el 1982 i el 1985 van poder inaugurar-se sis nous trams de línia
La suma d’aquests trams és de 15 km, en 3 anys. Però no només això, ja que no només es tracta de fer trams, sinó de modernitzar els existents, si cal:
Durant els primers anys vuitanta, i en paral·lel a les incorporacions de noves seccions de línia, la xarxa del Metro de Barcelona va desenvolupar el procés de canvi d’imatge i d’innovació tecnològica més important de la seva història.
No cal dir que tot això no disculpa en cap cas els governants catalans, els principals responsables de la situació que viu Barcelona. Però els culpables i els seus corifeus mediàtics resideixen a més de 500 km.
Contra el que es podria pensar, la població de Barcelona i Madrid eren equiparables fins l’any 40, com es pot comprovar en aquesta gràfica amb dades de l’INE (des del 91 pràcticament no varien):
(Es pot clicar sobre els gràfics per ampliar-los) Es pot comprovar que la diferència de població d’ambdues ciutats es deu, bàsicament, als anys 40-70. A partir dels 70, totes dues s’estanquen, bàsicament perquè són les seves conurbacions metropolitanes les que xuclen la nova població. En aquest sentit, l’àrea metropolitana de Barcelona va ser més gran que la de Madrid fins a principis dels anys 70 (segons dades de població provincial que es poden extreure de l’INE i del projecte Áreas Urbanas, que estudia les conurbacions espanyoles més importants amb dades que van des dels anys 70 fins l’actualitat).
De l’estudi d’Áreas Urbanas, es pot concloure sense massa dificultat que les dues conurbacions més grans són comparables, al 2006: l’anomenada conurbació de Madrid - Alcalá de Henares - Collado-Villalba - Colmenar Viejo, amb 5883521 d’habitants, i la conurbació de Barcelona, amb 4474919 habitants. En tercer lloc, i molt distanciada es troba la conurbació de València-Sagunt, amb 1664663 habitants. Aquest gràfic n’és un resum des del 1970:
Una pregunta interessant, des del meu punt de vista, és quin tractament han donat les administracions públiques a aquestes dues entitats comparables al llarg dels anys. En aquesta anotació em dedicaré exclusivament a un dels serveis més importants d’aquestes conurbacions: el metro.
Del metro de Madrid, tenim un exhaustiu repàs dels primers 70 anys d’història, editat per la pròpia entitat que gestiona el metro. Del metro de Barcelona, en tenim la història de Carles Salmerón. L’única limitació d’aquests llibres és que el primer només conté les dades tabulades fins el 1989, mentre que l’altre arriba fins el 1991. En farem un cop d’ull.
Però, abans, veiem com és ara, al 2007: la xarxa de Barcelona té 150 estacions i 115 quilòmetres, i la de Madrid en té 309 km i 318 estacions. La de Madrid, doncs, gairebé triplica l’extensió i més que duplica el nombre de parades. A primera vista sembla una diferència exagerada, donada la diferència de població de les àrees que serveix (les respectives conurbacions metropolitanes): la de Madrid supera la de Barcelona “només” en un 30%. Però aquesta informació no ens diu res dels orígens d’aquesta diferència de xarxes ni tampoc les diferències estructurals que poden afavorir aquesta diferència i, per tant, és millor no treure conclusions massa precipitades.
Anem doncs a les dades històriques dels llibres abans esmentats. En primer lloc, aquesta és la sèrie dels usuaris dels metros de Madrid i Barcelona des del 1943:
Es pot comprovar com les diferències ja eren molt grans als anys 40, i es mantenen, amb lleugers alts i baixos, fins l’any 69. A partir d’aquest moment, en què la diferència és màxima, hi ha una davallada constant fins l’any 1985, en què la diferència és mínima, d’uns 80 milions de passatgers (és a dir, el metro de Madrid té el 1985 un 30% més de viatgers que el de Barcelona. A partir d’aquest moment, la diferència torna a créixer. No sabem com ha anat després, perquè no he trobat més dades.
Però les dades de usuaris dels metros no són suficients, és necessari conèixer les despeses en cada cas. Aquest és el gràfic de els despeses anuals totals dels metros:
Una primera conclusió evident és que mai, des del 1943, el metro de Barcelona ha gastat més que el de Madrid; tant se val si tenia més població, o menys, si es construïen noves línies o no, etc. El metro de Barcelona, any rere any, sempre ha gastat menys que el de Madrid (curiosament, l’única època en què es van apropar va ser en plena transició). Ara bé, aquesta dada bruta tampoc vol dir res, perquè una part d’aquestes despeses les paguen els propis usuaris en pagar un bitllet. Per tant, cal saber a quina part dels ingressos corresponen aquestes despeses. Aquesta és la sèrie històrica:
Aquest gràfic dóna, com dic, la relació percentual despeses/ingressos; és a dir, si el valor és 200, significa que s’ha gastat el doble del que s’ha ingressat en concepte, bàsicament (tot i que no únicament), de venda de bitllets. És fàcil veure que hi ha un punt d’inflexió el 1956, any en què la relació despesa/ingrés del metro de Madrid passa d’un 82 (és a dir, es gastaven 82 de cada 100 peles que s’ingressaven), a un 250 (es gasten 250 per cada 100 que s’ingressen). La diferència amb Barcelona és brutal, ja que aquest no és deficitari fins el 1965 (amb un discret 109 de despeses per cada 100 d’ingressos). I fins al 1977 (una altra vegada la transició), no es disparen les despeses/ingressos per sobre del 150 (Madrid l’havia superat àmpliament tots els anys des del 56 fins el 75, excepte el 65). Aquesta situació “invertida” dura entre el 76 al 84 (gairebé coincidint amb l’entrada dels socialistes al poder). Sembla que la situació torna a ser la d’abans (augment de la relació despeses/ingressos de Madrid, davallada en el cas de Barcelona); però desgraciadament, com dic, no hi ha més dades. Resumeixen la situació aquestes dues dades: la relació despeses/ingressos del metro de Madrid només ha estat per sota del 150 en 5 anys dels 33 anys; en aquests 33 anys, Barcelona només ha superat el 150 en 7 anys, curiosament seguits (1977-1983), i estranyament des de la transició fins l’entrada dels socialistes al govern d’Espanya.
Ara bé, amb aquestes dades tampoc no em sembla complet l’estudi, perquè si bé és significatiu que la relació de despeses/ingressos sigui anormalment més gran en el metro de Madrid, tampoc no diu res del tracte rebut per l’usuari d’ambdós metros. Ja sabem que les despeses del metro de Madrid superen exageradament els seus ingressos; ara bé, quin nivell de despeses s’ha donat per passatger? Aquesta és la gràfica del període 43-76:
I aquesta és la de tot el període:
Com es pot veure, excepte el període 77-80, les despeses per passatger del metro de Madrid sempre han estat superiors, i semblen disparar-se a partir del 80. Recordem, com hem dit abans, que aquestes despeses superiors, a més, s’autofinancen en grau molt menor que les de Barcelona.
Finalment, en aquest gràfic he fet la relació entre les despeses per passatger del metro de Madrid i el de Barcelona (he posat la referència 100 a Madrid; el número corresponent a Barcelona és la despesa relativa. Així, si el valor de Barcelona és 70, significa que aquell any, el metro de Barcelona s’ha gastat, per passatger, el 70% que el metro de Madrid.):
Com es pot veure doncs, només durant la transició, 1976-1979, les despeses per passatger del metro de Barcelona van superar les de Madrid. Hi ha dos solcs brutals: els anys 50-principis del 60, on es va arribar a uns nivells del 20%, i als anys 80. Curiosament, el darrer any de la mostra, el 1989, dóna la mitjana de tot el període 1943-1989: aproximadament, un 68%. És a dir, any rere any, pela rere pela, des del 1943 al 1989, cada passatger del metro de Barcelona ha costat un 68% del que ha costat un del metro de Madrid. Si, a més, tenim en compte que el metro de Barcelona s’ha autofinançat (mitjançant la venda de bitllets) molt més que el de Madrid, no crec que fos agosarat dir que per cada pela que rebia cada passatger del metro de Barcelona, el del metro de Madrid n’ha rebut dues. Ara, jo no sabria dir qui ha pagat aquestes tres peles; potser els patriotes.
Caldria donar una idea de quina és la despesa d’un metro, comparant-la amb una altra. Per exemple, els pressupostos generals del 1989 preveien unes despeses totals d’uns 9,9 bilions de pessetes, mentre que les despeses del metro de Madrid van ser de 29.747.917.768 pts: 3 peles de cada 1000 de les despeses totals de l’estat.
Per acabar, no puc deixar de citar el llibre d’Aurora Moya sobre el metro de Madrid, en els dos moments crucials: els anys 50 i els anys 80, els dos moments de creixement espectacular.
Diu l’autora, en el capítol que porta per títol tan significatiu com El Estado, i on explica l’abocament de recursos estatals en el metro de Madrid a partir del 56. Comença: “En enero de 1956, el Consejo de Ministros acordó remitir a las Cortes el Proyecto de Ley sobre el Plan de Transportes de Madrid.” Després d’una descripció de com s’estava omplint Madrid dels “nuevos madrileños”, l’autora afirma peremptòriament: “Esa nueva población necesitaba transporte y el Metro parecía el medio idóneo.”
Tot just començant la transició, tal i com hem vist a les gràfiques, l’autora reconeix al capítol intitulat, també significativament La intervención, que “la Compañía Metropolitano de Madrid se vio inmersa en un proceso que cambiaría el curso de su historia.” I què havíem de fer: “Dos años y medio de sangrantes pérdidas económicas y una serie de accidentes con efectos graves para los usuarios, decidió al Estado a intervenir la sociedad.” Ja tornem a tenir l’estat preparat al que faci falta, si es tracta de la capital.
Res d’això he llegit al llibre de Carles Salmerón sobre el metro de Barcelona; no hi ha peremptorietat per donar un nou transport als nous barcelonins, ni l’estat sembla decidit a intervenir amb la mateixa decisió quan venen mal dades, i així el metro ha anat tirant.
I si no tinc dades posteriors al 1990, en el darrer capítol del llibre del metro de Madrid ja se’ns avisa de com van les coses: “Cara al futuro los responsables del desarrollo de la ciudad y de la región esbozan, en 1990, las líneas maestras de por dónde debe crecer Madrid y de las necesidades de conexión mediante los sistemas de transportes colectivos.” La renovada peremptorietat del “debe” no deixa cap espai pel dubte. I si les comparacions serveixen: “La ciudad y la comunidad se habrán desarrollado en la década precedente siguiendo las pautas iniciadas en los vertiginosos años ochenta.” I si no fos prou, rebla: “el Ayuntamiento … se encamina a resaltar el papel de capital del Estado español en el contexto de la Comunidad Europea.” El bon humor, però, no ha de faltar: “la próxima será la década en que los ciudadanos se harán conscientes de que Metro de Madrid no es una empresa en pérdidas” … com diria Manolo Escobar, todo es posible en Granada.1
Les dades en excel d’aquesta anotació les podeu trobar aquí. Evidentment, el que he escrit només és una primera aproximació al tema, ja que no n’he trobat cap altre. Suposo que si algú furga més, afinarà més els resultats i, ves a saber, potser m’hauré de retractar d’alguna afirmació. En qualsevol cas, he intentat tractar les dades el millor que he sabut, amb el poc temps de què disposo. [↑]
El País no deixa mai de sorprendre’m per la seva capacitat de dir taimadament el que no s’atreveixen a dir amb tots els ets i uts. Aquesta és la portada d’ahir: la notícia principal, a 4 columnes és sobre l’atemptat d’ETA i la unitat dels partits (foto de la unitat). D’aquestes quatre columnes pengen molt menys destacades, a l’esquerra l’editorial (2 columnes), a la dreta la notícia de la manifestació (1 columna), amb una columna de separació per una propaganda de rellotges. Aquesta estructura que clarament marca una relació entre els tres blocs es veu reforçada pel que llegim. La notícia la intitulen: “125.000 voces piden la independencia en la protesta por el AVE en Barcelona.” Les poques paraules de la notícia només destaquen la multitud de banderes independentitstes i els crits de “som una nació” o “independència.” El text acaba: “la manifestación derivó en un acto marcadamente secesionista.” En canvi, les dues columnes de l’editorial s’encapçalen amb el títol: “Deseo de unidad.”
Troia es va envair pel control del Bosfor (l’Hel·lespont) i no, com diu la Il·líada per a rescatar Hel·lena. També l’Irak es va envair pel petroli i no per la lluita contra el terrorisme o per l’expansió de la democràcia; ja ho comencen a admetre els propis instigadors (cosa que, a més, significaria no només que la guerra s’està guanyant, sinó que ha sortit molt barata). En definitiva, que darrera de molta literatura, cara o barata, la política es mou, en el millor dels casos, per qüestions molt prosaiques.
De la mateixa manera, els nacionalismes de pedra picada es mouen per interessos molt concrets i ultramundans, malgrat que s’embolcallin amb tota la faramalla típica del tema. Els nacionalismes de pa sucat amb oli, en canvi, només es concentren en aquesta ferralla: cremes de fotos, cassolades, manis, clubs que són més clubs, etc.
L’altre dia, el Gregorio Luri em sorprenia dient que el nacionalisme espanyol no existia. Quant a la faramalla, és difícil negar l’existència de ritus nacionalistes espanyols molt arrelats entre la població: el toro, la fúria espanyola, les desfilades de la hispanidad, la demonització dels altres nacionalismes, etc. Són perfectament simètrics als ritus dels “nacionalismes perifèrics.”
Ara bé, avui, on és l’essència (els interessos concrets, vull dir) que mou el nacionalisme espanyol? Diria que es resumeix en una única paraula: Madrid. Hi deu haver moltes explicacions que han fet derivar el nacionalisme espanyol cap a aquesta banda, i ves a saber si una de les més importants és l’origen francès de la monarquia espanyola. Certament, “Madrid” aglutina i és l’epifania de moltes idees bàsiques d’aquest nacionalisme: centralisme, unitat i uniformitat, un tipus de vertebració determinada de la geografia espanyola, etc.
M’intriga per què no s’ha donat el mateix fenomen a Catalunya (és a dir, nacionalisme català=Barcelona), i que fins i tot, en aquests darrers anys, el nucli del nacionalisme més extrem sigui profundament provincianista (i provincià, tot sigui dit); hi ha una obsessió entre aquesta gent en disculpar-se perquè Barcelona és més gran que la resta dels països catalans, en omplir la ràdio i la tele de gent que parla en valencià o en segrianès, en discutir eternament l’estructura del país (províncies? comarques? vegueries?), etc. Hauria de filar més prim, potser: sí que s’ha donat, evidentment, aquest fenomen, però només perquè és inevitable que el lloc on viu més del 65% dels catalans tingui una preeminència especial. Però diria que s’ha intentat amortir, en lloc de potenciar. I això, malgrat el gran impuls que ha tingut la ciutat des dels jocs olímpics, la qual segons molts índexs internacionals se situa per sobre de Madrid; posem per cas, l’evolució del rànquing de ciutats europees pel que fa a les preferències per a la localització d’un negoci (Font: European Cities Monitor 2006):
O aquests altres rànquings a nivell europeu (la mateixa font):
Tenim, doncs, d’una banda, una gran ciutat que el nacionalisme local no adopta com a bandera1, tot i concentrar un percentatge enorme del seu públic potencial i una projecció internacional indiscutible. D’altra banda, tenim Madrid, una altra gran ciutat, però relativament més petita si tenim en compte el total de la nació que vol representar (no més d’un 12% dels 40 milions d’espanyols), que l’altre nacionalisme ha sabut adoptar de forma unànime (PP i PSOE, vull dir), formant una simbiosi perfecta: la ciutat ha pogut gaudir dels beneficis d’aquesta elecció, i a canvi la ciutat ha estat l’aparador i el referent dels nacionalistes.
Els indicis que em porten a pensar que el nacionalisme espanyol ha escollit Madrid com a la causa i a la casa comú són, evidentment, prosaics: bàsicament, l’abocament de recursos il·limitats per a vertebrar una Espanya que miri cap a Madrid o, com diria Ramon Tremosa, l’intent de fer de la resta d’Espanya uns afores de Madrid2; vaja, de fer d’Espanya el gran Madrid. En propers lliuraments, procuraré fer un breu repàs d’aquests indicis, molts d’ells ja coneguts, algun altre de collita pròpia.
__________
Estava fent aquesta anotació quan ha aparegut l’informe del BBVA sobre les balances fiscals. Es podria pensar que això tomba la meva teoria sobre el nacionalisme espanyol. Ben al contrari, diria que és la prova que estava esperant. Només cal mirar els subratllats dels diaris de Madrid (és a dir, gairebé tots). Una petita mostra:
Cinco Dias: “Madrid aporta al Estado más del doble que Cataluña.”
Expansión: “Cada madrileño recibe 2.300 euros menos de lo que aporta al Estado vía impuestos.” Primera frase: “Madrid, con 12.000 millones de euros, es la comunidad que más recursos aporta a la Administración, el doble que Cataluña.”
El País: “El déficit fiscal de Madrid duplica al de Cataluña.”
El Mundo: “El déficit fiscal de Madrid duplica al de Cataluña pese a aportar casi lo mismo al sistema central.”
ABC: “Los madrileños son los que más aportan a la solidaridad regional, el doble que los catalanes”
Els ultramontans (com si aquests ja no ho fossin) de Madrid no cal citar-los. En cap cas es destaca el que diu El País sobre com s’ha fet el càlcul (al final de l’article, això sí): “El enfoque elegido -denominado carga-beneficio- imputa los ingresos a la comunidad en la que residen las personas que finalmente soportan la carga fiscal, y los gastos al territorio donde residen quienes consumen los servicios públicos. Un ejemplo: una parte de la inversión en el Museo del Prado se imputa a Madrid, pero otra al resto de las comunidades, mientras que la metodología no utilizada imputaría la totalidad del gasto en El Prado a Madrid.” Evidentment, no només el Prado: molts ministeris, la casa Reial, l’aeroport de Barajas, etc, etc, s’imputen a tots els espanyols; d’altra banda, totes les grans empreses, que només tenen la seu central a Madrid, paguen els seus impostos a Madrid. Tot això és pecata minuta; ells, l’autèntic poder mediàtic nacionalista (espanyol), ja té el seu titular (proporcionat, precisament, pel BBVA, el president del qual, Francisco Álvarez, va ser col·locat per Aznar, íntim amic seu, en la seva lluita per controlar els grans bancs espanyols): Madrid és el més solidari i ho fa amb alegria, a diferència de Catalunya. I això, a la llarga és el que queda, el mite de Madrid creix. El victimisme català, també.
És ben curiosa l’orfandat d’aquesta ciutat, abandonada pel nacionalisme moderat, perquè és el feu de l’enemic socialista, pel nacionalisme radical, perquè són una colla de provincians, pel socialisme local, sempre més pendent dels amos de Madrid. [↑]
No dic, és clar, que això sigui el resultat d’una planificació, cosa que dubto, sinó que és aquesta la direcció que ha agafat el nacionalisme espanyol, no sabria dir ben bé per què (tinc alguna hipòtesi, però és parcials i poc documentada). [↑]
L’altre dia Ciceró gairebé tomba d’esquena la meva dona quan li va preguntar “mare, què és pensar?” No sé si se’n va sortir gaire bé, perquè poc després va venir a preguntar-m’ho. Sembla que la meva succinta resposta tampoc no va impressionar-lo gaire, perquè va mirar cap a un altre costat, va agafar un cavall i va canviar de tema (els cavalls són el seu tema favorit).
La meva dona i jo vam discutir d’on li podia venir la pregunta, sense treure’n l’aigua clara. L’única hipòtesi plausible: com fan filosofia (sí, a P3, fan una cosa que es diu filosofia; jo no pregunto gaire, per si de cas), potser els han explicat alguna cosa sobre el pensar, i ara la canalla està encaboriada. La Cristina, la seva mestra, ens ho ha aclarit; de tant en tant, quan fan alguna cosa, o a punt de fer-la, ella els diu que han de pensar-s’ho abans, o bé, que pensin sobre tal cosa o tal altra. Ciceró, sempre summament atent a tot el que passa i a tot el que es diu, sap perfectament què ha de fer quan li diuen que pinti, o que agafi un cavall, o que mengi; però sembla que quan la Cristina li diu que pensi, no sap ben be què fer.
La darrera vegada que m’ha fet la pregunta venia de l’escola amb la R. Aquest cop li he contestat amb una altra pregunta: “què creus tu que és pensar?” Ell s’ho rumia una mica i em diu: “és que abans he tingut vergonya …” No sé que replicar. La R, però, prova d’interpretar-ho: en sortir de l’escola, Ciceró s’ha trobat amb una xiqueta de la seva classe. Ell, tímid i dubitatiu, no li diu res; quan la R li ha preguntat per què no li deia res, la resposta ha estat que tenia vergonya. En lloc d’actuar i saludar, Ciceró ha dubtat, s’ha avergonyit, en definitiva, ha pensat, només ha pensat, sense fer res.
Em banyo al mar tres o quatre cops per setmana; la meva dona i els dies estranys m’han contagiat aquest costum. Si de fora estant el mar es ja prou ondoyant et divers (tot i que gens vanitós), el seu interior femení és més inconstant: uns dies t’acull amb una gelor bonhomiosa i càlida, com ahir dilluns a la Barceloneta; d’altres, com el dissabte a Vilassar, és juganer i capriciós, i et rebolca, t’ensorra, et bressola i et punxa amb mil agulles; hi ha dies que es sòlid i ombrívol, t’avisa, et colpeix i t’expulsa (de vegades, t’atrapa i t’atemoreix: m’ho va fer a mig estiu amb Ciceró, que em preguntava “què passa pare?” agafat amb força al meu coll, mentre jo maldava per sortir d’aquella mar que ens volia mal); es millor no jugar-hi aquests dies. A ple estiu, el mar es desfà, es rarifica, gairebé s’aparta amablement quan hi entres, és un mar de joguina, per estiuejants i nens.
Un dia vaig sentir dir al meu sogre que es trobava regularment un taxista que es banyava a la platja gran de Vilassar. Aquest dissabte, mentre em descalçava per pisar la sorra, noto que, a la meva dreta, algú corre cap al mar: un home petit, una mica encorbat i amb un banyador curt tipus Alfredo Landa. Té una carrera malgirbada però decidida; no s’atura quan arriba a l’aigua, sinó que continua corrents fins que es mulla de cap a peus d’aquella aigua fredíssima.
Poc després vaig entrant-hi jo mateix, a poc a poc. L’entrada no és fàcil, perquè hi ha un banc de sorra ondulat que, amb la marejol, provoca onades que t’empenyen cap enfora . Faig unes braçades per endinsar-m’hi. Miro l’ombra de Barcelona, la costa i la serralada on s’enlaira Burriac. Giro per veure l’horitzó i el trianglets que formen els vaixells de vela. L’aigua freda m’estreny amb força, gairebé se’m clava, amicalment. Surto, m’eixugo, em canvio i, com fa un ventet fred i molest, marxem. Mentre caminem per la sorra, el taxista torna a passar corrents, ens mira, ens somriu de manera còmplice: “¿está fria el agua? ¿no?” Faig broma comentant que a la meva banda havien encès l’escalfador, però no m’entén perquè les dents mig em tremolen i les paraules no em surten com voldria. Veiem com s’eixuga davant del taxi.
El diumenge, la meva dona em diu que l’ha tornat a veure, fent exactament la mateixa correguda del taxi cap a l’aigua.
El primer capítol de Jo, Claudi s’enceta amb els records de Claudi d’una festa, la festa de commemoració de la victòria d’Octavi a la batalla d’Actium, on va derrotar Marc Antoni. Han convidat un rètor grec per a fer les lloances pertinents. Aquest, mentre va entrant, conversa amb el criat que l’ha presentat, i li diu que té molt bona veu, molt idònia pel teatre, o una cosa per l’estil. El criat li contesta que ja havia fet teatre, però que “ara, el teatre ja no és el que era”. El rètor grec, mentre puja a la tarimeta que li han posat per a que faci el ditirambe, es gira i li diu: “el teatre no ha estat mai el que era.”
_______
A l’anotació anterior no he acabat d’aclarir com va evolucionar la Conferència de Moscou sobre Criminals de Guerra a partir de les posicions de principi. Podríem anomenar-ho evolució política dels primers principis. Deixem parlar Hiberg:
Mucho después, en el Departamento de Guerra estadounidense comenzó un movimiento a favor de la ley y el orden dirigido por el secretario Stimson y el subsecretario McCoy … Mientras tanto, los soviéticos también se inclinaron por la política de juicios. Un sorprendidio Churchill comunicó a Roosevelt el 22 de octubre de 1944 que Stalin había adoptado de repente una “línea ultrarespetable.” El dictador soviético consideraba que el mundo podía sacar conclusiones erróneas de un procedimiento sumario.
Cuando los estadounidenses y los rusos cambiaron de posición, también lo hicieron los británicos. Ahora estaban en contra del juicio. En un largo aide-mémoire entregado por sir Alexander Cadogan al juez Rosenman el 23 de abril de 1945, el dirigente británico mostró su preocupación porque todo el procedimiento se considerara un “montaje”, que sería “excesivamente largo”, y que en la confusión provocada por una amalgama de las ideas rusas, estadounidenses y británicas la defensa pudiera incluso marcar un “gol inesperado.”
La renuencia británica a juzgar a los posibles acusados antes de ejecutarlos sería pronto superada por los argumentos estadounidenses.
És intrigant aquesta darrera frase que, ves a saber si per redacció descuidada o per traducció maldestra, deixaria oberta la possibilitat a jutjar-los després d’executar-los. Potser és fina ironia de l’autor. O dels britànics.
Lampedusa em va despertar la sospita que l’únic país on la llei i l’ordre són, pregonament, sinònim de civilització i de democràcia és Gran Bretanya. En el capítol de Letteratura anglese que dedica a les “Detective stories e thrillers” (pp. 1313-1321), diu que aquest tipus d’històries només és possible en països anglosaxons ja que són “paesi in cui l’habeas corpus non è una vana parola.” (No puc estar-me d’afegir la seva humorística continuació:
Da noi se avviene un omicidio si comincia con l’arrestare la moglie, i fligli, i genitori, i fratelli, gli zii, i cugini e tutti i conoscenti della vittima. Uno di questi deve essere il colpevole. E di fronte a tanta perentoria sicurezza il detective che si trastulla con la cenere delle sigarette o le macchioline del caffè appare, come è, ridicolo.)
El darrer indici d’aquesta sospita el trobo en un llibre devastador, La destrucción de los judíos europeos, de Raul Hilberg, a la p. 1178:
Los dirigentes aliados empezaron a pensar en el trato que debían dar en la posguerra a sus rivales del Eje en el otoño del 1943. Por entonces, se limitaron a pensar en los posibles procedimientos contra los estratos superiores de dirigentes del Eje. Estos hombres, objetivos centrales del resentimiento aliado, debían ser condenados a muerte. La única duda abierta a consideración era el método aplicado: ejecución sumaria o ejecución después de someterlos a juicio.
Durante la Conferencia de Moscú sobre Criminales de Guerra, celebrada en octubre de 1943, el secretario de Estado estadounidense, Hull, se declaró favorable a un “consejo de guerra en el campo de batalla.” No veía por qué los “forajidos” del Eje tendrían que beneficiarse de un “juicio de lujo.” La delegación soviética aceptó con “sonoras exlamaciones de aprobación.” El secretario del Foreign Office británico disintió; consideraba que debían observarse “todas las formas legales.”
La millor novel·la que he llegit és Il Gattopardo, o això em sembla sempre que torno a rellegir-la; mai no deixo de trobar-hi detalls nous. L’entorn del llibre, el seu autor i el seu país, no en són aliens. La única biografia de què disposem aquí, El último Gatopardo de David Gilmour en fa una bona aproximació. És per això que fan mal als ulls els tòpics i els errors de Manuel Vicent quan s’enfronta al personatge de Giuseppe Tomasi de Lampedusa. No és cap crim fer un article tòpic, poc documentat i suposadament literari (una de les manies d’alguns crítics: fer semblances molt literàries i poc documentades). Ara, és molt decebedor trobar-hi tants errors (per això jo el rebatejaria, si se’m permet, com “Al loro con la memoria”).
Per fer boca, dos de petitets: el besavi del darrer príncep de Lampedusa no era Giulio IV, sinó Giulio III (7è príncep de Lampedusa); en qualsevol cas, és un error molt comú, ja que fins i tot la Wikipedia el proclama. El següent el comet en explicar les beceroles de la seva gran obra, Il Gattopardo; Vicent diu al 3r paràgraf, recreant melosa i fantasiosament l’episodi: “un día de 1954 el polvo dorado de la memoria se apoderó de este paseante devastado de 60 años y en el café Mazzara.” Dificilment Lampedusa podia tenir 60 anys el 1954 si havia nascut el 1896.
Més endavant la cosa s’anima: “en el café Mazzara este escritor furtivo, sin obra apenas salvo algunos cuentos y un estudio sobre Stendhal, puso el título sobre la tapa del cuaderno, El Gatopardo, y lo guardó en el bolsillo del gabán cuando vio entrar en el establecimiento a su primo.” Aviam … anem a pams: més enllà de la innecessària reconstrucció apòcrifa del moment exacte en què comença l’obra, quan es posa a redactar la seva novel·la, l’escriptor furtiu no havia escrit encara cap conte; no els començaria fins després de redactar el primer capítol de la novel·la, i potser el millor que té, Lighea o La sirena, l’últim conte que va escriure, no va enllestir-lo del tot perquè la mort ho va impedir; un conte absolutament meravellós sobre un vell catedràtic de clàssiques i del qual existeix una traducció castellana.
Sembla, doncs, que el qualificatiu de “furtiu” aplicat a l’aristòcrata sicilià surti reforçat d’aquest primer error important (en un suplement cultural); però Vicent oblida les memorables lliçons de literatura anglesa (Letteratura inglese) i de literatura francesa (Letteratura francese) que va escriure el príncep, i que Javier Marias, a Vidas escritas (que Vicent no sembla haver-se molestat en fullejar), qualifica de “paginas poco científicas, pero llenas de sabiduria, humor, seriedad y fineza.” La cosa és més impressionant si tenim en compte que ho va escriure exclusivament per a un lector i alumne, el seu cosí Lucio; es tractava d’una guia per a unes classes de literatura anglesa (i després francesa) que li va fer a la seva casa de via Butera. Més de mil pàgines recollides des del 1995 a l’obra completa publicada per Mondadori a la seva exquisida col·lecció I Meridiani, cosa que deixa entreveure que algun valor literari devien tenir aquestes pàgines. El biògraf Gilmour troba en aquestes dues obres, molt encertadament, l’impuls intel·lectual que porta a Lampedusa a convertir-se en narrador. Ves a saber si Vicent només cita els contes (en data equivocada) i “un estudio sobre Stendhal” perquè només aquests, a banda de la novel·la, han estat traduïts al castellà … mala cosa, si és així.
David Gilmour ens dóna una descripció més afinada del bagatge de l’escriptor en el moment en què s’enfronta a la novel·la (p. 140):
Lampedusa había escrito muy poco en italiano, aparte de cartas de negocios y de sus apuradas notas sobre literatura, desde los tres artículos publicados en los años veinte. En cierta forma se sentía más cómodo con el francés …
Res de contes, molta reflexió sobre la literatura i, no menys important, el domini perfecte de diverses llengües, en especial, el francès, llengua de l’aristocràcia per excel·lència. Per això, com diu Gilmour, “su italiano da a veces la impresión de ser una traducción, aunque su falta de familiaridad con la escritura le hizo ser especialmente selectivo con las palabras, y evitó clichés y lugares comunes.”
Vicent continua volent donar una dimensió romàntica a l’escriptura, sembla que itinerant, de la novel·la: “Era el principio de una historia que este aristócrata siciliano iría escribiendo secretamente, durante dos años, en sucesivos bares y hoteles, en el café Caflish, en la terraza de Villa Igiea, en la tartaleta de mármol del restaurante Charlestón, en la Pasticceria de Massimo, a horas muertas, como una oruga que va creando un capullo de oro.” David Gilmour diu una altra cosa a la p.140: “Durante los últimos treinta meses de su vida, trabajó casi todos los días en su novela y en sus cuentos, escribiendo concienzudamente con bolígrafo azul en una mesa del café Mazzara o en la biblioteca de su casa.” Res de vagarejar, res d’hores mortes; consciència absoluta d’allò que es fa, constància i regularitat.
Lampedusa, segons Vicent, “no había hecho otra cosa que leer detrás de una cortina, en la vastísima biblioteca familiar.” No, no és tracta només de llegir, amb cortina o sense. Un dia del 1954, Lampedusa anota al seu diari: “Sóc una persona que està molt sola; de les meves setze hores de vigilia cotidiana, en passo no menys de deu en soledat. I no presumeixo, al cap i a la fi, de llegir tota l’estona,” i continua, “em diverteixo construint teories” sobre els escriptors i la literatura. Aquesta diversió es la que el porta a escriure, precisament, Letteratura anglese. I aquest curs serà el trampolí que l’impulsarà a revelar-se ell mateix com a narrador. Il Gattopardo no és, com pretén Vicent, un bolet.
I, certament, és Stendhal un dels grans referents de Lampedusa a l’hora d’escriure, però l’Stendhal autobiogràfic de Vie d’Henri Brulard; a banda d’inspirar-s’hi en alguns aspectes, Lampedusa diu, parlant de les obres mestres de Stendhal: “La sorte que ha voluto che ne facesse tre: due que è superfluo nominare, e questa schiva Vie de Henri Brulard, da lui destinata a un eterno segreto.” No cal dir que vaig veure’m obligat a llegir-la i a compartir el judici de Lampedusa.
Vicent, però, insisteix i remata: “su única hazaña verdadera desde niño fue la soledad compartida con la lectura de todas las novelas del siglo XIX, inglesas, francesas y rusas.” A banda del petit detall d’oblidar-se de les alemanyes (i potser també, tot i que en menor mesura, de les espanyoles, que va començar a llegir al final de la seva vida, després d’aprendre castellà), per què les circumscriu al segle XIX? Perquè és molt adient pel tòpic que un noble decadent llegeixi novel·les del s. XIX? Podem comprovar que Letteratura Inglese dedica al segle XX la meitat de pàgines que al segle XIX, proporció que és molt ajustada si considerem que Lampedusa només havia viscut la meitat del segle XX. I el període anterior al XIX ocupa més del doble que el del XIX. I és que Lampedusa no llegia només, com a bon noble decadent, novelons del XIX, sinó que, segons tots els testimoniatges, ho llegia tot, i es concentrava, segons confessió pròpia, en els autors secundaris que, segons ell, són els que donen una visió més correcta de cada època. És clar, doncs, que no només pretenia passar les hores llegint lànguidament, com sembla deduir-se de l’article; el seu cap bullia, relacionant autors i èpoques, construint una visió del món i de la literatura.
Poc després, Vicent assegura que “durante la ascensión del fascismo en Italia se dejó tentar por su estética, sólo por el lado en que este movimiento se enfrentaba a la burguesía …” No és difícil adonar-se que tal cosa és absurda. Gilmour ens diu, pp. 51-52, que el refús de Mussolini per part de la família Lampedusa fou unànime, tot i que potser Giuseppe “nunca se opuso realmente a Mussolini.” Això, però, no era sinònim de tàcita aprovació. A la p.85 Gilmour ens conta com un amic del príncep, Falzone, rememora els seus comentaris polítics: “Su actitud hacia el fascismo y Mussolini seguía siendo ambivalente: Falzone la recordaba como un silencio despectivo, pero su rechazo era más estético que real.” Exactament el contrari del que diu Vicent. I és que la seua bèstia negra era el comunisme i, més localment, el fals liberalisme italià (a què ens sona això en aquest nostre país d’excomunistes i de liberals imaginaris?). I a la p. 109: “El escepticismo de Lampedusa abarcaba los asuntos políticos y religiosos. Por el fascismo había sentido una quisquillosa aversión, y ridiculizaba sus pretensiones creyendo que los italianos no merecían nada mejor.”
No és difícil concloure, doncs, que Lampedusa era molt lúcid, políticament i literària, segurament l’únic al seu país. Potser per això van rebutjar la seva novel·la; no la podien entendre (recordem que fins i tot Sciascia va haver de retractar-se anys després de la seva furibunda crítica contra la novel·la). Contra aquesta evidència, Vicent torna al tòpic de “este caballero siciliano escribía sólo para complacer a los propios fantasmas de su memoria.” El llibre parla dels seus fantasmes, és clar, però també parla dels fantasmes d’Itàlia, de com s’havien arribat a cosificar. Qui és, sinó, don Calogero, sinó el boss mafiós, que vol accedir al poder simbòlic, quan a través de la intimidació ja té el poder real? Hi ha qui diu que és el primer llibre on es parla sense embuts de la màfia, tal i com l’entenia Falcone, com a una determinada mentalitat. Per Vicent, en canvi, don Calogero és només el burgés, però … quants burgesos ha vist Sicília?
Una vegada sepultat pels tòpics la figura del darrer príncep de Lampedusa, Vicent es regira i apunta cap a la pel·lícula de Visconti; no necessita ni una línia per a liquidar-la: “un pastelón decadente, que ya no resiste el tiempo.” Bé, sobre gustos no hi ha res escrit; potser fora hora de començar a escriure’n alguna cosa.
Vicent acaba amb lloances romanticoïdes a l’escriptor d’obra única, afirmació que, com he dit, desmenteix el gruix de la seva obra completa publicada a Mondadori, i que aplega més de 1800 pàgines delicioses, de les quals l’anotació anterior n’era una mostra. Precisament ara, fa menys d’un any, s’ha vist ampliada per la publicació, també a Mondadori, de les seues cartes des de Europa (i de les quals sembla que Vicent tampoc no té notícia). Sovint signava aquestes cartes com “Il mostro”; així el coneixien els seus pocs amics, diuen que per la seva descomunal saviesa literària. “Il mostro” acabava alguna de les seves lliçons literàries amb un “to the happy few”, i també en algunes cartes utilitza aquesta expressió dirigint-se als feliços destinataris.
La infecció va començar immediatament després de la guerra napoleònica. I es va estendre amb pas de gegant. En cents anys, a totes les grans ciutats durant vuit mesos l’any, i a les ciutats petites durant quatre, i en els petits centres durant dos o tres setmanes, milers, desenes de milers, centenars de milers d’italians van anar en l’òpera. I van veure tirans assassinats, amants suïcides, bufons magnànims, monges multípares i tota classe d’estupideses posades davant dels seus ulls, en un remolí de botes de cartró, pollastres rostits d’escaiola, prime donne amb la cara fumada i diables que sortien del terra fent ganyotes horribles. Tot això sintetitzat, sense passatges psicològics, sense desenvolupament, tot nu, cru, brutal i irrefutable.
I aquesta estupidesa insondable no passava per ser una diversió vulgar, una distracció excusable d’analfabets dropos: se la feia passar per art, per autèntic art, i horror!, de vegades ho era de veritat. El càncer va absorbir tota l’energia artística de la nació: la «música» era l’òpera; el drama era l’òpera; la pintura era l’òpera. I les altres músiques, la simfònica, la de cambra, es van corrompre i van morir; la Itàlia del XIX es va veure privada de tot; el drama, que no podia amb el seu lent desenvolupament resistir les ones dels «do de pit», també va morir. Els pintors van descuidar les seves nobles teles per llançar-se de cap a dissenyar les presons del Senyor Carlos o els boscos sagrats de la Norma.
Quan va disminuir la mania per l’òpera després de 1910, la vida intel·lectual italiana era com un camp pel qual haguessin passat les llagostes cents d’anys seguits. Els italians ja s’havien acostumat a citar com a veritats evangèliques els versos de Francesco Maria Piave i Cammarano, a pensar que Enrico Caruso i Adelina Patti eren la flor i nata de la raça, i a creure que la guerra era com el cor de la Norma. La influència de tot això en el caràcter nacional la tenim davant nostre. L’art havia de ser fàcil i la música cantable. El drama consistia en duels de capa i espasa amanits amb trins musicals. El que no era simple, violent i no estava a l’abast tant del professor com de l’escombriaire, anava més enllà del permès.
Però encara hi havia coses pitjors. Saturats i amb el cap ple de tantes ximpleries, els italians estaven convençuts, segurament, de què ho coneixien tot. No anaven gairebé totes les nits que Déu els concedia a escoltar Shakespeare, a Schiller, a Victor Hugo i a Goethe? El senyor Gattoni de Milán o el cavaller Pantisi de Palerm estaven convençuts que se’ls havia revelat la literatura universal, perquè coneixien els aquests poetes havent-los sentit per mitjà de les notes de Verdi i de Gounod…
Això fins a l’aparició del cinema. Tot el vuit-cents, el segle en el qual les famoses «llums» s’estenen per Europa, a Itàlia ha estat usat per escoltar frenèticament, insaciablement, el «teatre líric».
Així que ara som la nació menys interessada en la literatura que existeix, tipa (o això sembla) d’òpera, però mal preparada per escoltar una altra cosa.
Giuseppe Tomasi di Lampedusa Letteratura inglese, pp. 658-660
Fa unes setmanes, quan el tema del pas del TGV per Barcelona encara (encara?) no havia arribat a la situació esperpèntica d’aquests dies, alguns diaris es van atrevir a llençar la hipòtesi dels sabotatges, que estaven al darrere de les avaries en les línies catalanes de RENFE. El sentit de tals informacions eren evidentment un intent de recolzar el govern. No n’hem sabut res més dels sabotejadors. Ara, és clar, ja ningú, ni els més carpetovetònics, no parla d’aquests sabotatges fantasmes. Però la idea d’una inconcreta conspiració contra RENFE, és a dir, contra el govern, ha quallat més enllà del que m’hagués esperat mai. I és que en aquests darrers dies diverses persones que considero molt assenyades, m’han vingut a dir que això de la RENFE no pot ser només degut a la desinversió, a la gestió nefasta i a la dolentíssima planificació de l’obra, que hi havia d’haver alguna altra cosa, que això no era normal. Un familiar molt proper m’ha revelat, fins i tot, el misteri d’aquesta “mà negra”: em va revelar que el cap de l’empresa responsable de les obres del TGV era del PP i, és clar …
Pensava que Catalunya estava abduïda per una mentalitat socialistoïde; no sabia fins a quin extrem.
Casualment, aquest dissabte, vam veure a Sisa al teatre Monumental de Mataró. Es tractava d’una actuació organitzada per la Colla Castellera Capgrossos de Mataró, en motiu del seu 12è aniversari. Segons diuen a la presentació, Sisa ha estat en tot moment molt amatent a fer aquesta atípica actuació.
Només entrar a la sala es nota que no és un públic seguidor de Sisa; tampoc no crec que hi hagi molta gent al país que ho sigui. El presentador de l’actuació, del món casteller, fa una curiosa comparació: Sisa i els castellers comparteixen uns valors comuns, ve a dir. És ben estrambòtica aquesta idea. També és ben estrambòtic començar el concert amb dos petits vídeos que lloen les gestes i la gent de la colla.
Sembla que l’origen de la tria està en un fet luctuós: la mort de la Mariona fa poc més d’un any, una nena de la colla mataronina. Resulta que la nena, segons vaig entendre, havia versionat la lletra de la cançó més coneguda del cantautor galàctic, Qualsevol nit pot sortir el sol, per a convertir-la en l’himne de la colla. La gent, per tant, només espera que canti aquest tema, i que acompanyi el grup de persones de la colla que canten la versió, Qualsevol dia pot sortir el sol. D’aquesta manera, només quatre gaudim dels temes de tota la vida, els que ara ha recuperat d’un dels seus primers discos, que portava per títol precisament Qualsevol nit pot sortir el sol. Lliga les cançons amb la història d’un imaginari cantautor que creix també en un barri imaginari; desfilen Cançó de la font del gat, Senyor botiguer, El fill del mestre, El setè cel (introduïda amb una divertidíssima reflexió sobre la lejía Conejo), Germà aire, Maniquí, Maria lluna i, finalment, Qualsevol nit pot sortir el sol, únic tema que rep una ovació unànime. Després ve la versió castellera del tema, acompanyada per Sisa a la guitarra (que és l’únic acompanyament del cantautor al llarg del concert, a banda dels sons amb els que Sisa imita la resta d’instruments de l’orquestra, cosa que causa la perplexitat de molts presents i la hilaritat general). L’ovació encara és més sorollosa i centrada en els cantants aficionats, que havien desafinat bastant i mostraven un ritme ara-corro-ara-paro que feia anar de bòlid al pobre Sisa.
Sisa torna a sortir, suposo que pensant que part de l’ovació li pertany, malgrat que molta gent està girada d’esquena a l’escenari, aplaudint els companys i companyes de la colla que han cantat i que s’han assegut més enrere del teatre. Canta per acomiadar-se una mena de pasdoble trist i perfecte en aquella situació, Me’n vaig en globus:
Sisa és el músic que fa més temps que segueixo, des dels setze o disset anys. Al principi l’escoltava a l’estiu; l’associo especialment a les migdiades: me’l posava mentre dormia, entre la jornada del matí i la de la tarda, al magatzem o al tros. El meu estat somnolent potenciava el to oníric que ja tenen les seves cançons. De vegades, quan em despertava, encara sonava la cassette, cosa que em produïa certa confusió mental, en la qual se’m barrejaven imatges del senyor botiguer amb l’herbassar a coll, el fill del mestre i la maniquí traient el capet de dintre dels platons, la noia de hawai ballant amb el cuc de la pera blanquilla. I la calor estomoïdora, molta calor.
Ciceró ja el coneix, i el seu tema preferit és del mateix disc (Visca la Llibertat) que el que ha sonat: Boletaires. Me’l demana gairebé cada nit; canta summament divertit la tornada, que només repeteix el títol de forma marcial, com si un exèrcit de boletaires desfilés.
Parlant amb Tacet he recordat una gran vetllada del festival de música antiga, quan encara es feia a la casa Ramona, escoltant La Gran Partita de Mozart, a càrrec d’un conjunt de magnífics bufadors encapçalats per un magistral i divertidíssim Giovanni Antonini (més reconegut com a líder de Il Giardino Armonico). La qualitat de l’obra, dels instrumentistes, el caràcter gairebé experimental dels instruments que portaven (còpies úniques d’originals que no se sabia ben bé com sonaven), la meva posició a la petita i acollidora sala (tercera o quarta fila perfectament centrat amb el grup; no sento només el so, també l’aire i la dansa dels dits), la divertida confrontació entre els qui volien aplaudir entre moviments i els que no, tot es va sumar per a fer-me-la especialment emotiva, inoblidable. La Gran Partita és una muntanya, que comences a escalar amb el Largo, corones amb l’Adagio i abandones esgotat i satisfet al Finale. Youtube permet entreveure el cim, sense passar per la resta de la geografia (els qui caminem, poc o molt, sabem que el plaer del cim és indestriable del camí per fer-lo, l’anada i la tornada):
Emocionat de nou, he intentat buscar una gravació d’Antonini de la peça, que mai no havia trobat. Encara no hi és. Potser és millor així. He trobat, però, una interessant entrevista a Giovanni Antonini del mes passat, on se’ns informa que els vallisoletans tindran la sort de comptar com a conjunt resident Il Giardino Armonico.
Buscant, buscant, he trobat que el programa del Festival de Música Antiga del 2008 també els inclou, amb un concert que promet: A Venecia! s’intitula. El programa, a més, és aquest any de luxe: L’Ensemble Aurora, d’Enrico Gatti (un dels grans, però que no té l’aura d’altres) interpretarà Corelli; el Capriccio Stravagante, un dels pioners, tocarà Pastiches a la francesa; el magnífic The Rare Fruits Council, liderat per Manfredo Kramer (qui també havia estat entre els membres del Capriccio Stravagante ), presentarà “Entre Biber i Bustehude: Un viatge musical del sud al nord d’Alemanya durant el segle XVII;” El Ricercar Consort ens oferirà el Stabat mater de Pergolesi; i, com a cirereta, Kenneth Weiss interpretarà les Variacions Goldberg. Més motius per a desitjar l’arribada de la primavera.
esta tremenda mole que se alza en el paisaje de la Historia, amasada de piedra, sangre y sueños, constructora de nuevos mundos, cuna de hazañas legendarias, féretro de tantas ilusiones, cosida a cicatrices, gloriosa y humillada, mística y prosaica, cobijo por fin seguro de nuestras libertades y derechos, todavía viva y reconocible.
què li passa a Espanya?
se encuentra al borde mismo de su disgregación.
i, per tant,
Hasta aquí hemos llegado.
i, ara, què fem?
Ha llegado la hora de la acción y de las decisiones. A grandes males, grandes remedios. España ha albergado durante demasiado tiempo … a la sierpe en su seno … Si los nacionalistas no son integrables, sí son neutralizables.
però que no se’ns malinterpreti:
No se trata de excluirlos ni de marginarlos ni de arrinconarlos. Nada más lejos de nuestro ánimo, siendo como somos partidarios del pluralismo político y de la biodiversidad.
Atents, doncs, ara que encara no estan tancades les línies fèrries cap a Perpinyà:
a la luz de los acontecimientos que se avecinan habrá que derrochar inteligencia y patriotismo, pero sobre todo valor. Mucho valor. Enormes dosis de valor. Que no os falte. Que no le falte. Que no nos falte.
Alejo Vidal-Quadras, president de la Fundación Concordia a l’acte de presentació de la plataforma “Por la Concordia Nacional y la Reforma Constitucional.”
Per cert, no ho sé del cert, però per qüestions de protocol, diria que s’hauria d’haver posat el “le” en majúscules.
A la darrera classe de violí faig la millor interpretació que recordo. Toco una double de la primera partita per a violí de Bach. El Goel m’ho reconeix. El meu estat em fa estar més desinhibit. Comentem que la millor disposició per a tocar un instrument és ben contradictòria: concentració màxima i absoluta llibertat (desinhibició, sí, i també no pensar en res, especialment en les notes). És per això que molts grans intèrprets s’han ensorrat en trencar-se aquest equilibri, normalment perquè la llibertat desapareix quan s’és massa conscient de la tècnica: Menuhin i, també, el Gould dels darrer any, ho van experimentar.
Un dels motius per tocar d’aficionat és precisament el de provar aquesta sensació mixta de concentració i llibertat, deixant de banda el resultat concret, normalment pobre; si només fos pel so que trec al violí no practicaria, evidentment. Un altre: adonar-se que la música no és la partitura, ni la tècnica; la música ve després, perquè és anterior a la partitura o a la tècnica, i té molt poc a veure amb la tècnica ni amb la partitura.
Des d’aquell dia gairebé no l’he agafat més.
II
Dels dos tipus de pintors, els que dibuixen i els que pinten, em trobava més a prop dels primers. Fins ara, se m’imposaven més les línies dels objectes que no pas els seus colors. Ara que, en certes circumstàncies, no acabo de distingir clarament les línies, he començat a apreciar més els que pinten; també ajuda que vegi els colors més intensament que abans.
Quan entro a l’exposició de Nicolas de Staël a la Pedrera em preocupa veure ombres on hi ha línies; certs quadres de la primera època, fets de cubs petits i grans, ben delimitats i angoixants, em fan passar la mà diverses vegades damunt l’ull dret, com si volgués fer desaparèixer la boireta d’algunes línies. En canvi, m’impressionen els colors, especialment el vermell i els blaus. Recordo especialment bateaux, un quadre de comiat de la darrera època, que gairebé anuncia el seu proper suïcidi, tot de blaus.
III
Ma germana, que té un record molt més precís i detallat de la meva infància que jo mateix, em diu que el dia que em van posar ulleres (feia jo 2n de bàsica), ma mare va reunir-los a ella i a ma germà i els hi va dir que potser jo refusaria les ulleres, perquè no m’acostumaria a veure-hi diferent, encara que fos millor. Que no es preocupessin si ho passava malament i que, potser, me les haurien de treure. Res d’això no va passar.
Ma germana, que practica una mena de xamanisme de baixa intensitat i incruent, em diu que sóc una àliga.
IV
L’estiu passa, entre repeticions de contes que m’invento per Ciceró, la preocupació dels amics i alguns bons consells. El Gregorio em diu que la rutina és important i té tota la raó.
Ella hi és sempre.
Vilassar és una platja tranquil·la, d’estiuejants amb nens que fan castells de sorra i de passavolants amb cotxe a deu metres de la tovallola, raquetes, pilotes, estels i d’altres complements. De bon dematí, la Barceloneta és diferent.
A la porta de la darrera farmàcia del Passeig Joan de Borbó, on acabo de comprar col·liri, hi ha un esquirol. La farmacèutica voldria agafar-lo, però, espantat, fuig. No n’havia vist cap des de la darrera visita a Londres, ara fa més d’un any; allí els parcs en van plens.
Tot just al quiosc del davant, la noia i la senyora que el porten, executen un ball sincronitzat a partir de la cançó d’Alaska A quién le importa, que també canten a l’uníson. S’han parapetat darrera de les bandes de diaris de diferents llocs del món i dues velles que presencien la coreografia molt impressionades i divertides.
Quatre noies amb biquini blau passen pel davant de la passarel·la de fusta que arriba al mar. La disposició sembla imitar els germans Dalton: perfecta conjunció de colors i estatures decreixents. La més alta, però, porta un biquini d’un blau més clar i és especialment bonica i esvelta.
Tres nois seuen al darrera de diverses llaunes de cervesa. Diria que han passat part de la nit a la platja. Em criden. Em pregunten, seriosos tot i que una mica bufats, si sé d’algun lloc proper on puguin pescar crancs. Els contesto que no en conec cap, però que si en trobessin un allà prop, no me’l menjaria. Ells protesten: sembla que són allà per pescar crancs. Jo els hi dic que poden anar al mercat de la Barceloneta, comprar-los i, a continuació, abocar-los al mar; després poden recollir-los.
La platja és gairebé buida, exceptuant la platgeta dels jubilats, plena a vessar. Alguns suren, d’altres van amunt i avall, sense sortir mai dels seus límits. L’àngel exterminador ronda.
V
Darrera visita
Tot i que no crec que en tregui res, tinc ganes de dir-li-ho. Vaig preparant-me mentre camino cap a Gran Via amb Passeig de Gràcia: li diré que el resultat de l’operació em va decebre molt i que he passat l’estiu deprimit; la decepció i la depressió van donar pas a la indignació quan, consultant a d’altres optòmetres i cirurgians (això no és ben bé cert) m’havien confirmat que l’operació no era gaire recomanable. Li diré també que sol·licito … no, no, això no és una instància, no sol·licito, exigeixo! el reemborsament dels meus diners. L’amenaçaré amb un judici, que ja estic preparant amb el meu advocat (això ja és fals, ja que afortunadament, no conec cap advocat), i li diré que un optòmetra i un cirurgià estan disposats a declarar al meu favor (fals, de nou; a un que li vaig proposar, es va negar, dient-me que costa molt de temps i de diners, i que habitualment no s’arriba enlloc, malgrat que hi ha casos molt greus). A més, li recordaré que no vaig firmar el paper en què donava consentiment a l’operació i el deslliurava de tota responsabilitat en els resultats (sí, aquests papers s’han de signar si vols passar per una operació d’aquest tipus; i, efectivament, no vaig signar aquest paper). Li diré que penso posar-me davant la seva consulta tots els matins per informar els seus pacients del meu cas (en realitat, no ho penso fer, però no estaria estaria gens malament fer-ho). Per acabar, li diré que conec … res que conec … tinc un amic a La Vanguardia que està disposat a treure el tema al seu diari si li ho demano. Tot això li penso dir, tot i que em temo que es mantindrà impassible, o que directament em farà fora. Però em quedaré ben a gust, i potser estarà algun temps preocupat per si s’ha d’enfrontar a les plagues bíbliques (cosa que també em preocupa, perquè potser ho pagaran uns altres ulls).
El que no m’esperava és que, abans d’acabar la meva pontificació (de fet, encara no han aparegut ni l’advocat ni el periodista imaginaris), el venerable dr Deó, em demana com vull que em retornin els diners, enmig d’una lleu protesta perquè no vaig signar el paper, trencant així la confiança metge pacient. Aquesta reacció no l’esperava, i em costa una mica de reaccionar. No recordava ni tan sols quant havia pagat. Quedem que em trucaran.
Avui, cinc mesos exactes després de l’operació, vaig on m’han dit, carrer Amargós, 17, Principal, a recuperar el 1750€ que havia pagat. A canvi, l’amable i riallera senyoreta que m’atén em convida a signar un paper on dono “por saldado y finiquitado y sin nada más pedir (sic) ni reclamar por concepto alguno, incluida la responsabilidad civil, que pudieran resultar o derivarse de las mencionadas intervenciones.” Jo signo també amable. Tot al voltant de la sala plena de capses a mig desembalar, quadres d’ulls que semblen observar-nos.
Enfilo el carrer Julià Portet i sento la veu inconfusible del Dr. Deó, vestit de paisà, que parla a una altra persona. Els passo sense mirar-los, poc abans d’arribar a la comissaria de Via Laietana. Diria que calla.
VI
Aquests darrers dos anys he estat buscant uns manuscrits d’Arquimedes (encara me’n falta un, que m’han dit que m’arribarà el mes vinent). El llibre sobre el qual m’he de concentrar s’intitula tradicionalment Sobre l’esfera i el cilindre; és una investigació original d’Arquimedes sobre algunes propietats (àrees i volums) d’aquestes figures i de les seves seccions (talls que es fan a l’esfera i el cilindre).
La terminologia habitual per a designar la miopia i l’astigmatisme, i que recull l’informe de les restes de graduació que tinc, són, respectivament, l’esfera i el cilindre.
Diverses notícies d’avui parlen de les pífies de Calatrava. He recordat un documental de Fredrik Gertten que van passar fa uns mesos, amb el nòrdic i perfecte títol de El socialista, el arquitecto y la torre torcida (The socialis, The architect & The twisted tower), un seguiment de les intimitats de la construcció de la torre més alta de Suècia, i que porta per nom un pompós El tors girant (Turning Torso), o una cosa per l’estil. Mostrava perfectament el caràcter embaucador i murri del tal Calatrava, enganyant i literalment robant un innocent socialista nòrdic (a l’empresa que representa, vull dir; el socialista nòrdic, per cert, acaba acomiadat), massa idealista per entendre la informalitat fallera dels valencians. La càmera capta perfectament la falsa afabilitat d’empresari de la construcció que tan bé retrata Ferran Torrent a Societat Limitada i la genialitat de pa sucat amb oli de frases buides només aptes per provincians (”Suècia no és un país de visionaris”, té la barra de dir en un moment, quan està exigint doblar el pressupost) que excusen les pífies més vergonyoses; aquest mirar de reüll a la càmera, creient que l’està immortalitzant quan de debò el radiografia en canal. Com diuen aquí,
Para los diarios y la TV todo fueron elogios, pero el documental muestra otra realidad, como una cooperativa socialista de viviendas, decidió encomendarle a Calatrava la construcción del edificio, y como éste acabó erigiendo su monumento. La cooperativa perdió 40 millones de euros, sufrió un retraso de tres años y falta de servicio del arquitecto, quien se exculpada diciendo: “esto no se ha hecho nunca, es un edifico excepcional”. Cuando le afeaban su conducta ególatra acababa acusando a Suecia “de no ser un país para visionarios, no acepta cosas nuevas”. Es conocido que este arquitecto presume de tener línea directa con el poder y dobla alegremente los presupuestos de sus obras.
Ja ho diuen al meu poble, mentre hi hajo rucs, es faran aubardes. Malauradament, aquestes aubardes les paguem tots.
Fa dies que no parlava del baròmetre. Avui ha sortit el d’octubre. La taula d’intenció de vot és aquesta, amb les dades del juliol del 2007 i de l’octubre de 2007 (com ja sabem, aquesta taula és una projecció de vot que no es correspon amb la declaració explícita dels enquestats, perquè aquest està probablement esbiaixat perquè el nombre de votants de cada partit no correspon al de les darreres eleccions, com ja hem explicat més d’una vegada; aquí encara no ho fan així) :
PPC
CiU
ERC
PSC
ICV
C’s
2003
11,84
30,85
16,42
31,11
7,27
juny-05
11,52
29,21
14,8
26,27
9,74
nov-05
13,21
27,12
15,27
26,39
6,83
març-06
12,58
29,22
15,28
30,79
6,29
maig-06
13,19
30,52
12,58
28,34
8,89
juny-06
14,12
31,2
10,7
26,98
8,22
jul-06
11,31
31,16
14,71
28,26
8,36
2006
10,65
31,52
14,03
26,82
9,52
3,03
nov-06
9,49
32,83
12,55
27,63
10,15
5,13
abr-07
8,56
25,19
8,98
21,25
8,46
3,03
jul-07
7,50
25,46
8,92
20,27
7,42
4,13
oct-07
8,52
24,00
9,67
20,76
7,72
1,52
i aquest és el gràfic:
No es pot dir gaire cosa; potser que Ciutadans semblen enfonsar-se, en la mateixa mesura que el PP sembla repuntar. A més, ERC també repunta una mica i CiU baixa en la mateixa mesura.
Hi ha qui diu que el baròmetre constata un augment de les postures més catalanistes. No ho veig tant clar: si comparem els darrers baròmetres dels darrers dos anys, els que se senten només catalans es mouen entre el 15-18%. Tenint en compte els marges d’errors, aquesta variació no em sembla gaire gran.
Magnífic llibre d’una de les veus més importants de l’anomenada corrent d’interpretació històrica, Nikolaus Harnoncourt, La música como discurso sonoro. S’obre amb un discurs del 1980, quan va rebre el Premi Erasmus a Rotterdam. Comença amb un paràgraf demolidor, comparant la situació de la música en el passat i en l’actualitat:
Desde la Edada Media hasta la Revolución francesa la música fue uno de los pilares fundamentales de nuestra cultura, de nuestra vida … Hoy, sin embargo, la música que se ha convertido en un mero ornamento para guarnecer noches vacías con visitas a óperas y conciertos, para realizar actos festivos públicos o también, a través de la radio, para disipar o avivar el silencio de la soledad del hogar.
Més endavant, afegeix:
Estoy profundamente convencido de que para la permanencia de la espiritualidad europea es de una importancia decisiva vivir con nuestra cultura.
En el text, però, es percep un pessimisme absolut sobre aquest “viure amb la nostra cultura”, molt més revelador que molts discursos sobre la decadència d’occident. La decadència de la vida musical es reflexa principalment en la programació constant de música dels segles anteriors, mentre que gairebé no s’escolta música actual. Per als qui tinguin una visió estereotipada del moviment “historicista” en música, potser trobarà aquesta afirmació contradictòria: Harnoncourt ens diu que ell mateix exemplifica la decadència occidental, ja que es dedica a la recuperació de música remota, en lloc d’interpretar-ne de nova; mai abans, des de l’Edat Mitjana havia passat tal cosa. En qualsevol cas, ens recorda que els qui interpreten Debussy, posem per cas, també fan el mateix, interpretar música antiga, malgrat que ens vulguin vendre una altra cosa.
Una idea essencial: la música fins a la revolució francesa és, o vol ser, discurs; després, la música es converteix en pintura, ja no vol ser discurs i, per tant, inevitablement, acaba per no dir-nos res. I se m’ocorre: per què actualment la única música “culta” que impacta a molta gent, és la que acompanya les pel·lícules, les bandes sonores? Què seria de Fellini, Coppola o Sergio Leone sense la música? i, també, quina influència tindria la música contemporània (o no és contemporània?) en les nostres vides sense Fellini, Coppola i Sergio Leone?
Llibre d’àmplies perspectives, des de les més generals i ambicioses, com la decadència europea, el problema del relativisme en la música …, i d’altres de summament tècniques, com la interpretació dels signes d’una partitura barroca (sobre la partitura, és molt reveladora l’afirmació que, abans de la revolució francesa, la partitura és l’obra, mentre que després, la partitura passa a ser una guia d’execució de l’obra).
En definitiva, un gran llibre, malgrat els problemes derivats del format: un recull d’articles escrits entre el 1954 i el 1980; les repeticions i un cert desequilibri estructural són el preu a pagar per aquest fet, però, és clar, Harnoncourt és un músic i no un escriptor (malauradament, suposo que el temps no li dóna per compaginar la passió musical amb la didàctica musical; una llàstima). Un altre problema evident a la vista de les dates anteriors: han passat més de 25 anys entre l’edició original i la traducció castellana. Esperem que no es trigui tant a traduir la resta de la seva obra. Cal dir que el també magnífic The Musical Dialogue: Thoughts on Monteverdi, Bach, and Mozart ja ha estat traduït.
Steiner ens diu que Europa fa pudor de diners. Ecs. Entre els valedors de la pobresa franciscana que financen, espero que folgadament, la seva conferència trobem Repsol YPF, Gas Natural, AGBAR i CAM (precisament, l’altre dia, no la CAM sinó la Caixa de Manresa, seguint el consell de Steiner, va estimular la meva despreocupació pels diners, cobrant-me una comissió de 12 € després de treure’n 300, un 4%). També hi trobo com a primer patró institucional, i repeteixo i subratllo, institucional, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Busco quins amics tenim i m’alegra que el president i el vicepresident siguin el Roca i Junyent i el comte de Godó. També entre el llistat d’antics presidents, hi ha l’honorable Sr. Felipe Bertran y Güell, que va dir aquelles memorables paraules sobre el cabdill, al seu llibre Caudillo, profetas y soldados: “Las principales (virtudes) son su juventud, bondad, modestia, ecuanimidad, reflexión, simpatía, inteligencia, cultura y dotes de mando». Era un «perfecto Caudillo cristiano.” I, curiosament, una de les conferències que organitza la societat dels nostres colegues és “Una cultura només subvencionada?”
I és que el descrèdit de la cultura és tan gran que tot l’entorn politico-mediàtic que va rascant aquí i allà per arribar a final de mes i tenir una mansió a la costa brava, o per tenir prebendes polítiques, escolta les seves diatribes i punxades sense immutar-se. De fet, acostuma a pagar-les, generalment amb diners públics, per rebre-les.
I malgrat el que digui Steiner, la majoria dels europeus les passen magres, i potser és indecent anar dient-los que els diners fan pudor. No es preocupi, ja ens taparem el nas.
I potser, si tanta pudor fan, per què no eliminar el diner? No és una proposta tan absurda com pugui semblar, com a mínim pel que fa a l’eliminació del paper moneda. Aquesta mesura de fàcil aplicació i que eliminaria precisament gran part del diner negre, no es portarà a terme, entre d’altres coses, perquè l’estat en treu sucosos beneficis, especialment en l’emissió de bitllets grans (que com sabem són els que fan circular gairebé la meitat del diner en euros, sembla que bàsicament per acaparar el diner negre que es troba en bitllets de 100 dòlars). Tal com diu el President del Centre for Economic Policy Research:
Parece como si el afán recaudatorio de los estados pesase más que interés en acabar con la delincuencia. Seguramente esta interpretación sea muy exagerada, pero hay indicios de la misma en la actuación de algunos funcionarios fiscales que intentan justificar esta contradicción mediante afirmaciones del tipo: “como no podemos gravar con impuestos a los delincuentes por que no somos capaces de detectarles, al menos, conseguimos que paguen algo, ya que les colocamos grandes volúmenes de deuda perpetua sin tener que pagarles interés alguno y además, mantener grandes cantidades de dinero en efectivo no es rentable y es muy costoso”.
Algú podria dir-li a Steiner que també la seva disciplina, la filologia, arruïna, literalment (tot i que potser no literàriament), la vida a molta gent. Posem per cas, a Victor Washington, un exjugador de futbol americà. Resulta que aquest es va lesionar l’esquena jugant. Però en la seva assegurança posava que li cobria entre 750$ i 4000$ mensuals per “lesions.” La quantitat més alta corresponia a, textualment, “a football injury.” Tant textualment, que el jutge va considerar, després de consultar un diccionari, que, ja que Victor s’havia retirat per diverses i no només per “una” (que és la traducció de “a”), no li corresponia la màxima pensió, i que aquesta s’havia de circumscriure als casos on hi ha una única lesió. Si seguim Steiner, l’afortunat Victor ha deixat d’ensumar la ferum del milió dos-cents mil dòlars que li haguessin hagut de donar en aquests 31 anys, sense descomptar impostos ni comptar interessos. I només era una a minúscula.
I no és que vulgui menysprear l’a, perquè no podria; entre d’altres coses perquè la butaca a minúscula de l’Acadèmia la va ocupar l’eminent Zunzunegui (que malgrat el seu nom de mal pronunciar, va escriure aquests libros de gran tonelaje: Chiripi, El Chipichande y ¡Ay…éstos hijos!) i, casualment, també Pio Baroja, aquell ogre que ens odiava gairebé tant com Steiner.
Són dos dels mites sobre la transició més sòlidament consolidats. Un, que tothom recorda en veu de la Victoria Prego, diu que la democràcia no hauria estat possible sense el rei. L’altre diu que Catalunya no tenia marge de maniobra, i que vam obtenir tot el que podíem obtenir en aquelles circumstàncies. És curiosa la contraposició profunda entre les dues veritats indubtables: en un cas, el del monarca, es pressuposa que hi ha infinites possibilitats (bàsicament, dictadures de diversa raça), i el rei és la clau que el resultat fos una democràcia homologable (malgrat que tots els països del nostre entorn que provenen d’una dictadura, tots, han esdevingut democràcies igualment homologables, independentment del camí triat; cap d’ells ha estat una monarquia, tot sigui dit); en l’altre, només es contempla un únic camí possible per Catalunya, l’autonomia del cafè per tothom de què gaudim.
Les coses podien haver estat diferents i, més important, es podien haver contat de forma diferent a com ho feia aquell nodo transicional que tots portem adherit als records en veu de la Prego.
Com diu el llibreter, ets gran, Quim. Quin luxe tenir-lo entre els nostres.
{vidavee id=”2829″ w=”320″ }
És ben curiosa l’apreciació del Porcel, assimilant el discurs del Monzó al del Montilla.
{vidavee id=”2828″ w=”320″ }
Potser Porcel recordava la seva conversa amb Monzó, i el que deia de com ha de ser un discurs. O potser, l’abisme entre tots dos és massa gran, afortunadament: no hi ha escriptor català que més hagi treballat l’aspecte humorístic del món que Monzó, i potser no n’hi ha cap que en tingui menys que Porcel.
En el mític programa que era Persones Humanes, ja vam poder gaudir d’una de les primeres escenes d’incomprensió mútua.
Fa poc més de deu anys, dues nenes de 13 anys, la Núria i l’Estela, van escapar-se de casa, al barri de Carabanchel. El fet fou molt comentat en aquell moment, i va despertar el temor a un nou cas Alcàsser. Afortunadament, però, les van trobar a Portugal, concretament a Sesimbra, acompanyades per dos nois. L’escapada va tornar a fer-se famosa l’any passat perquè en el darrer disc del Sabina hi havia una cançó dedicada a aquesta fuga. El diari de Cuernavaca (gran blog, per cert) va explicar-nos que el tema de Sabina, intitulat Pájaros de Portugal, no tenia res a veure amb els fets tal i com es van produir, i més aviat tergiversava els impulsos i les sensacions de les protagonistes de l’aventura. Rellegint casualment aquella anotació de bq, m’han vingut ganes de reconstruir els fets, ara que les protagonistes deuen ser casades i amb canalla, potser despatxant en un súper, i els protagonistes, perduts en els meandres penitenciaris, sinó morts.
Les 50 pàgines de notícies de l’època sobre els fets es podrien llegir com una entretingudíssima novel·la sobre l’adolescència a l’extraradi, que els periodistes de diverses races, seguint l’escapada, converteixen en una mena de Rashomon suburbial, amb les seves hipòtesis i dubtoses entrevistes a carnissers que presencien la fugida, espontanis que declaren que les fugades van en direcció contrària a la real, pares peculiars, etc.
I
El cas salta a la premsa el divendres 8 d’agost de 1997: dues nenes del barri de Carabanchel, Estela Garcia Achútegui i Nuria Muñoz Muñoz, no havien estat vistes des del dimarts, 5, a les 12:45, quan es dirigien, segons ens diuen a El Mundo del dia 9, “a escuchar una cinta en su habitación, probablemente del grupo Camela, uno de sus favoritos.” Si no sou grans melòmans i no coneixeu aquest grup, aquí en teniu un vídeo summament confús, però amb un títol vagament premonitori: “Cuando zarpa el amor”:
Hi ha unanimitat sobre el moment de la desaparició:
los dependientes de una carnicería de la zona, que conocían a las adolescentes, vieron cómo dos chicos montados en un vehículo daban una vuelta a la manzana a gran velocidad y derrapaban al tomar la curva de General Ricardos. «Bajaron haciendo rueda la primera vez; después se dieron otra vuelta normalmente. Al final, pararon en la esquina para recoger a las dos chicas, que estaban allí esperando», explicaba José Manuel García, empleado de la carnicería Miranda.
No sabem si per incúria dels periodistes o per confusió del carnisser, però en la identificació del cotxe l’acord no és total: és, sí, un Ford, però uns diuen que un Sierra, uns altres un Escort (que alguns escriuen Scort, alguns puntualitzen: Guia, d’altres Ghia), i fins i tot, hi ha qui diu que es tracta d’un Orión.
Sobre les motivacions de la desaparició les versions són, ja, obertament contradictòries. La família insisteix en què el més probable és que se les hagin emportat contra la seva voluntat, entre d’altres coses perquè elles no s’han emportat res, ni diners ni roba i confessen: “Son muy inocentes y jamás habrían hecho algo así, y de hacerlo hubiesen llamado a casa para contarlo. Ya han pasado cuatro días y no sabemos nada de ellas”; un altre diari els fa dir “son muy inocentes, ni siquiera han ido de excursión solas y el cine más lejano al que han entrado es el del barrio”; en unes declaracions a La Vanguardia canvien sospitosament l’adverbi de quantitat: són “jóvenes comunicativas y sociables, bastante inocentes. Nunca habían ido a discotecas o salido de noche. Sus aficiones eran los deportes y el cine.” El pare de l’Estela, en un moment de sinceritat, sembla que va declarar “ojalá sea una fuga, pero no creemos a nuestras hijas capaces de ello”. La descripció de la fugida per part del carnisser de la carnisseria Miranda ens introdueix, però, el cuquet del dubte: “pudo ver cómo las niñas subían «confíadas» a los asientos traseros del coche.” Tampoc no deixa de ser curiós que la policia no descarti cap possibilitat, i els diaris sempre destaquin la fuga voluntària com a una d’elles.
Hi ha alguns detalls en les declaracions dels traumatitzats progenitors que et fan pujar la mosca al nas; el pare de la Núria demana que els presumptes segrestadors no els facin res a les nenes, però a continuació afegeix: “No les vamos a pegar ni castigar cuando vuelvan. Sólo podemos decirles que las queremos mucho.” Queda el dubte sobre l’objecte indirecte de la primera frase: a qui no pegaran ni castigaran? … als raptors? … qui els ho permetria? … a les raptades? … per què, si precisament són víctimes del rapte? La versió de La Vanguardia, però, aclareix el dubte gramatical: “Y que ellas no se preocupen, que no las vamos a castigar. Que sepan que las queremos mucho.” La Yolanda, germana de l’Estela, a qui anomena Pitu, concreta el tracte que rebran al seu retorn, i no inclou, sembla ser, cap càstig: “… cuando volviese Pitu a casa iban a darle un gran abrazo. «Después hemos pensado celebrarlo con una excursión al campo».”
La versió de la família sobre la innocència infantil de les nenes tampoc no acaba de ser la preferida dels seus veïns, especialment, dels mes joves: si bé unes veïnes deien que eren “unas niñas normales, que hasta hace poco jugaban con los cacharritos”, d’altres puntualitzen que “estaban muy adelantadas para su edad, sabían mucho, eran muy listas y se juntaban con malas compañías.” En el tema de les discoteques, alguns adolescents del barri contradiuen els pares: “Nuria y Estela solían ir con frecuencia a la discoteca,” i concretament, “iban a Vogue, en Alcorcón”. I no només anaven, miraven i, possiblement, ballaven, sinó que “allí iban a beber.”
“Adelantades” o no, aficionades als catxarrets o al calimotxo, tant se val; el tema més delicat és la relació que una d’elles presumptament mantenia amb un dels nois, del qual només en sabem (i en sabrem) el nom i les inicials dels cognoms, Juan Carlos B. M. És menor d’edat, té 14 anys, i és més conegut pel malnom de el Flequi: resulta que va gairebé rapat, i només s’ha deixat una mena de metxa tenyida de ros al front; el “flequillo.” Els progenitors i la família de les interfectes ho neguen rotundament, tot i que a algú se li escapa: “Aunque fuesen novios, como ellas dicen, estamos hablando de una menor que se ha fugado con un delincuente.” “Ellas” es refereix a les amistats de les dues adolescents, que majoritàriament confirmen que el Flequi i l’Estela són noviets. Maria José Domínguez, del diari El Mundo, en la seva crònica del dia 9 d’agost, ens acaba de convèncer d’aquesta darrera opció, amb un subtil comentari afegit a la descripció de l’Estela: “En estos momentos luce un mechón más rubio en el flequillo.”
L’altre mosso escapat acabarem descobrint que es diu Manuel García García, Dudu (tot i que molts diaris el transformen en Edu, un malnom ben curiós per algú que es diu Manuel), de 16 anys (el més gran del grup d’escapats). Aquest “había abandonado la Ciudad de los Muchachos diciendo que iba a visitar a unos familiares”; resulta estrany si pensem que estava “internat” en aquest centre pels seus problemes familiars: la seva mare, la qual s’està amb un home amb qui segurament el Dudu té un conflicte, “no me quiere, no me entiende”, no recorda haver vist mai son pare i no li agrada que l’esmentin: “Está en la cárcel de Valladolid. Condenado a 30 años, lleva 13. Parece que mató a cuatro policías, dos en América y dos en España. Lo perseguían. No lo recuerdo.” Un presumpte amic d’aquesta conflictiva família declara a El Mundo “es un ladrón de pacotilla, solía robar coches y dar tirones.” De forma sorprenent afegeix aquest preciós … no sé si dir oxímoron: “Aunque me parece raro que haya hecho todo esto, estoy seguro de que fue idea suya.” No és caucasià, tot i que només aquesta frase ho delata: “Los de mi raza no tienen mucho futuro.” No sabem si està aparellat amb la noia que també repeteix cognoms, perquè cap diari no ho esmenta.
El Flequi i el Dudu comparteixen la seva passió pels cotxes. El Dudu la manifesta robant-los (l’Orion és la seva especialitat, segons diuen), i l’altre conduint-los, evidentment sense carnet. En canvi, els gustos i les aficions de les nenes són més heterogènies i discutides: “En sus habitaciones abundan películas y peluches de Walt Disney”, diu un periodista. El grup Camela, que cita un altre periodista, o la foto de Mel Gibson al coixí de l’Estela, delaten uns gustos no tan infantils. En una versió més completa, Jan Martínez Ahrens diu que “en las paredes de sus cuartos compiten los carteles de Brad Pitt, Mark Owen o los Backstreet Boys con los peluches (Estela tiene 45) y las fotos de comunión.” Ara, també “les gusta bailar juntas los ritmos frenéticos de AC-DC”. I, és clar, l’espanya canyí ha de sortir per algun lloc, en forma de joc de paraules: “(les gusta) echar algún suspiro en el cine España, el del barrio.”
En definitiva, els quatre formen un quartet ben estrambòtic: dues nenes de 13 anys que aparenten molta més edat (1,65m cadascuna), un pispa de 14 anys, d’1,50m, apassionat de la conducció temerària, però que assegut al volant no arriba als pedals i no pot veure el que passa més enllà del seu nas (de fet, en algun moment de la fugida, el Dudu puja el Flequi als seus genolls per a que pugui conduir), i un noi de 16 anys (17 o, fins i tot, 18 diuen alguns diaris, tot just quan salta la notícia) amb problemes familiars, especialitzat en el robatori de fords orion, i que se sent el pare de la resta de la quadrilla.
Si bé sobre els vehicles utilitzats les dades ballen (uns diuen que 5 cotxes, La Vanguardia, 4; el llistat dels cotxes conté algunes diferències, que seria massa tediós repetir), en canvi, hi ha un acord bàsic sobre el recorregut, aquests 1337 km:
De la llarga escapada en sabem poc més que el recorregut, i algun detall dels successius robatoris de vehicles, moment en què elles misteriosament s’apartaven segons declaracions pròpies (que cap periodista insinua hagin pogut estar suggerides pels advocats). El detall més repetit de quan les van trobar és que estaven “muertos de hambre.” És potser el detall més significatiu de l’aventura: un quartet capaç de robar fins a 5 cotxes no pot aconseguir menjar.
El moment crucial, però, és l’arribada al mar i l’efecte que els hi produeix a les nenes. No hi ha coincidència amb el desenvolupament de la trobada amb l’oceà; algú diu que és anterior a l’anada a Sesimbra, amb bany inclòs, d’altres que és gairebé al mateix temps, sense especificar si hi ha bany, i un altre, fins i tot, conta dos encontres amb el mar, el primer només de vista, i el segon amb bany inclòs per part de les noies, mentre els nois s’estiren a la sorra. Les diferents versions són, textualment:
1) «Ha sido una aventura, lo que más me ha gustado ha sido el mar», resumió ayer Nuria a EL PAÍS.
2) Pero en el trayecto Nuria disfrutó de sorpresas agradables: «Los pueblos, he visto muchos. Eso me gustó. Pero lo mejor ha sido el mar». En ese océano se dieron todos un chapuzón antes de encaminarse a Sesimbra.
3) Han declarado que se lo pasaron «fenomenal» y que «han conocido muchos pueblos y hemos visto la playa» (en aquest cas, no sembla que diguin “mar”).
4) Al llegar a Sesimbra, el coche paró en un promontorio desde el que se divisa el inmenso océano Atlántico. Las chicas le echaron un vistazo y dieron su opinión: ‘Nos pareció muy grande, mejor que en la tele’ … Al anochecer, más tranquilos, volvieron al Atlántico. Las chicas tímidamente se mojaron hasta las rodillas. Ellos se tumbaron en la arena.
Mirant el mapa, el que més sobta és que no haguessin vist el mar abans, perquè la meitat del (presumpte) trajecte voreja la mar.
La detenció accidentada per part de la Guardia Republicana (que alguns periodistes qualifiquen de “equivalente a la Guardia Civil española”, cosa que l’experiència del Dudu desmenteix: “La Guardia Republicana portuguesa los ha tratado muy bien, les ha dado comida. «En España habría sido peor, unas cuantas galletas antes de preguntarte el nombre, y al calabozo».”) i el retorn clouen l’escapada. L’epíleg el signa el Juan Carlos, el qual es tornarà a escapar fins a dues vegades més del seu centre en els dies posteriors.
I, és clar, una vegada resolta l’escapada, no falten les inefables declaracions del polític de torn, Javier Urra es diu: “Me gustaría que reflexionasen sobre el coste emocional que suponen estas huidas no sólo para los familiares, sino para las fuerzas de seguridad y para la sociedad entera.” En un altre diari es posa més poètic: “lo que hay que hacer es profundizar en el por qué de las fugas, en qué es lo que les duele por dentro a los adolescentes.”
II
Curiosament, a la descripció de l’escapada que trobem al diari de Cuernavaca hi ha també un error: “eren quatre els adolescents que van viatjar fins a Portugal. Dues noies de tretze anys, i dos xavals de disset i setze.” No es correspon amb el que diuen tots els diaris: els xavals tenen catorze i setze anys. En qualsevol cas, la versió del Sabina, tant en la cançó com en el comentari, en el qual afirma que elles havien dit: “Era millor a la tele”, aquesta versió, com diu bq, diu “alguna cosa de com a Joaquín Sabina li agrada veure les coses.”
Ha passat desapercebut que Sabina té dues versions, com a mínim, dels fets. Una la que conta el diari de Cuernavaca i que confirma la cançó de Sabina, pájaros de Portugal. Ara, Sabina, en una entrevista molt anterior a la sortida del disc diu:
En su próximo disco es probable que escriba una letra sobre Estela García Achutegui y Nuria Muñoz, las dos adolescentes de Carabanchel que escaparon a Portugal para ver el mar, robando coches junto a dos jóvenes cómplices. “Dijeron que el mar era más grande que en la tele y eso me parece precioso”, dice.
La diferència amb l’explicació que dóna anys després, ja publicat el disc amb la cançó de marres, és apreciable:
La historia de estos chicos la leí en los periódicos. Cuando les preguntaron que les había parecido el mar, respondieron que era mejor en la tele. Eso me pareció una metáfora atroz de lo que está sucediendo. La televisión es la peor educadora de la juventud. Les proponen unos modelos sociales que son impresentables. Me parece un cáncer. Estamos viviendo momentos muy peligrosos porque la manipulación contra la inteligencia a favor del analfabetismo, de la nada y de la frivolidad más imbécil es muy grave. Hay una guerra feroz contra la inteligencia. Hay que leer la primera página de los periódicos o ver dos minutos de tele al día para ver la tremenda y sangrienta estafa a la que estamos sometidos.
Aquesta versió es torna a contradir en una conversa entre Sabina i Serrat, en motiu de la seva gira actual, que curiosament porta per lema Dos pájaros de un tiro: “A mí me impresionó mucho lo de las niñas ésas que se fugaron a Portugal. El único comentario que fueron capaces de hacer es que vieron el mar y era más grande que en la tele.” Però a diferència de la primera versió, ens vol convèncer que va ser l’únic que van saber dir.
Si bé és difícil explicar aquestes contradiccions (potser hauríem de lligar-ho amb una teoria de la mentida pública), més decepcionant és la versió d’un famós escriptor, que no fa altra cosa que relligar la confusa notícia amb els prejudicis propis i algun que altre recurs literari de curta volada:
La policía busca a dos chicas de 13 años desaparecidas desde el martes. Fue el culebrón del verano y no terminó ni bien ni mal. La sombra de Anglés recorrió la piel de toro durante algunos días, aunque las jóvenes se habían escapado a Portugal con un par de robacoches adolescentes. Querían ver mundo, pero parece que no dieron con él, con el mundo, porque no hay vida más allá de Carabanchel como no hay nada al otro lado de la muerte. De hecho, a su regreso contaron mayormente tonterías, aunque en un arrebato de inspiración una de ellas dijo también algo profundo: “Vimos el mar desde un alto de Sesimbra. No había viento, pero caía un sol muy fuerte. Nos pareció muy grande, mejor que en la tele”. Una vez encontradas, disfrutaron de unos días de gloria y luego fueron archivadas sin contemplaciones porque no daban más de sí. En cuanto a los chicos, no siendo psicópatas, carecieron de interés desde el principio y ya no nos acordamos ni de sus apellidos. Ellas se llaman Estela y Nuria, dos nombres fronterizos con Desiré y Vanessa. Tanto afán de aventuras debía tener alguna explicación. Que en paz descansen.
La crisi del sistema democràtic és un fet i, més enllà de la desconfiança cap als polítics, hi ha un assumpte d’importància clau: el sistema electoral. En el nostre país, a més, hi ha una mancança evident: encara que sembli impossible, a Catalunya no hi ha cap llei electoral pròpia.
Ja he parlat alguna vegada d’algun aspecte del nostre sistema electoral. Avui presento dos articles sobre el tema escrits per matemàtics catalans, però que no tracten només els aspectes matemàtics de la qüestió. El primer és d’un matemàtic de la UAB, Xavier Mora, i tracta de l’elecció directa, (la de les eleccions presidencials, posem per cas). El segon d’Aureli Alabert, està publicat al Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques, tracta més en general el tema dels sistemes electorals, i es centra molt en el cas del sistema espanyol (n’explica la història i les conseqüències que ha tingut en el desenvolupament democràtic) i en la inexistència d’un sistema català; finalment, fa una proposta de millores.
El cel de Barcelona acostuma a ser empastifat; els tons es barregen i el resultat és el color d’ala de mosca que deia Pla. Alguns dies, pocs (ha de bufar nord), el cel apareix perfectament europeu: els blaus són blaus (amb una gradació perfecta des de l’horitzó fins el zenit), els núvols, blancs per sobre i grisos per sota. Avui és un d’aquests dies.
En gaudeixo, com cada dia d’aquest mes, dinant al terrat. La barana és prou alta, o el terra prou baix, per contemplar només els núvols que passen, evitant les construccions humanes.
I mentre menjo uns calamars amb ceba i tomàquet, i em despatxo mitja ampolla de El perro verde, escolto Boccherini, peces sobre la nit madrilenya, La Musica Notturna Delle Strade Di Madrid. Una d’aquestes peces formava part de la banda sonora de Master and Commander, una apassionant pel·licula de batalles navals, que he vist aquest cap de setmana. Com deia Tacet (afortunadament, acaba de tornar), el Madrid de Boccherini és un port de mar. I la nit de Boccherini és avui lluminosa.
Pujo a l’inici de la línia, després de signar el contracte amb l’expedidora de títols. Ara comença molt més lluny, a la plaça Eusebi Güell, i baixa pels quarters del Bruc (aquí el conductor atura el bus al costat d’un altre 54 per xerrar amb un company, de qui rep un diari), creua la Diagonal i gira pel costat del miniestadi. Passa a la vora d’on vivia quan estudiava i d’on van matar l’Ernest Lluc. Gira a l’esquerra per baixar la carretera de Collblanc, just al davant d’on estan edificant un fotimer de pisos nous on abans hi havia l’últim gran descampat entre Barcelona i l’Hospitalet.
Al començament de l’Avinguda de Madrid puja una dona jove de caminar desmanegat. Seu al meu darrera. Parla pel mòbil: “… sí … voldria unes classes de piano … és que tinc un piano i no el sé tocar, i m’agradaria … Quan li va bé? … A mi tots els dies, excepte dilluns i dimecres … M’hauré de comprar llibres? … ah! val, no, ja els té, i me’ls deixarà … i quan costa? … 32 euros … ja el trucaré la setmana vinent i quedarem … no podré el 12 d’octubre, que no hi seré … vaig a França.”
Entren un matrimoni gran. Ell porta ulleres negres de pasta i és molt més alt que la seva dona. Ella porta una faldilla marronosa, com de roba de viso, i una jaqueta de llana granat. Permanent pelrojenca i bolso negre sobre l’avantbraç dret, que mira endavant i forma angle recte amb el cos. Seu a la vora de la dona del darrera. L’home seu al seu costat, però a l’altra banda del passadís, a la vora d’una sud-americana.
No sé quan comencen a parlar.
- … el pont del 12 d’octubre vaig a França … a Lourdes … és impressionant veure tants malalts.
- ah …
- … sí, sí, veure aquells malalts que es volen curar … hi hauria d’anar, li agradaria molt.
- … ja … jo és que els malalts no m’acaben …
- … però és que uns hi van amb càncer, …
- … sí, jo vaig tenir càncer i me’l van extirpar … el metges diuen que sóc propensa.
- … ah!, ja … i què fa ara? no deu fer molt.
- m’agrada collir mongetes.
- a Barcelona?
- no, no, a Calella.
- de la Costa, perquè l’altra es troba a …
- sí, sí … I és que sempre m’ha agradat treballar, i me n’he fet un tip! Dotze hores seguides … això d’ara no és treballar, el que feu els joves.
- A mi també m’agrada treballar. Ara vinc de treballar, i després hi tornaré.
- I de caminar, també m’he n’he fet un tip … arribava a l’Estació de França, i me n’anava a peu fins l’Hospital Militar.
- I l’acompanya el seu home?
Ell es gira un moment cap a les dones que el miren.
- I tant, sempre hem anat junts a tot arreu.
- I ja deu fer anys? …
- 61
- Caram! I ho hauran celebrat?
- Sí, vam celebrar els 50 … la Generalitat ens va pagar un viatge.
- Ah sí? I on van anar?
- A … sí, dona … allà on porten … sí, les criatures, a divertir-se … a la platja … A Salou! això, a Salou.
- Molt bé, Salou, està molt bé Salou. I al costat està Port Aventura.
- Sí, això volia dir. Però no vam veure res, ens portaven tot el dia amunt i avall de visita en autocar. Ens estàvem a un hotel … molt bé! … ple de matrimonis com nosaltres, que feien 50 anys … Això és Passeig de Gràcia, no?
- No, és Rambla Catalunya.
La senyora gran es decanta lentament cap al davant, i mira a esquerra i dreta.
- Ah, sí. Sempre baixem aquí … Au, vinga, que baixem! … Adéu, adéu.
- Au, adéu.
La jove baixa poc abans de la darrera parada a l’estació del Nord. Mentre s’allunya veig que les butxaques del darrera dels texans són decorades amb unes pedretes brillants de bijuteria que dibuixen una mena d’ocell.
M’he decidit a fer unes hores en una expedidora de títols, o tècnicament, m’han contractat com a professor associat a temps parcial (PAP) en una universitat pública. El juliol ja vam quedar amb el cap del departament que col·laboraria en dues assignatures i en l’horari. Ja sospitava que el ritme seria relaxat i l’ambient tranquil. M’ha sobtat el que m’he trobat.
Amb el setembre començat, i vist que ningú no em deia res, vaig gosar escriure al cap del departament no fos que se li hagués oblidat enviar-me la informació. Alguns dies després, el responsable d’una de les assignatures em convocava a una reunió que s’havia de fer el dia següent. Un mica precipitat, però què hi farem. A la reunió m’assabento que el grup en què col·laboraré el portem dos PAPs nous; en paraules de la meua dona, una mica irregular.
Del responsable de l’altra assignatura (en direm X) no en sé res, llevat que l’any passat estava d’any sabàtic (a qualsevol departament sembla haver-hi sempre algú que “està de sabàtic”; és curiosa aquesta hebraica denominació a l’any en què se suposa que el professor s’ha de convertir en investigador full time, quan el concepte original Shabbat significa bàsicament “repòs”), i li escric directament, sense obtenir cap resposta. També li escric al cap del departament, que em contesta, per fer-ho breu, que X és una mica peculiar, i que si no em diu res, em prepari el primer tema. Finalment, unes hores abans d’anar a classe, rebo un missatge d’X de dues línies on em diu que em miri el primer tema.
Abans de marxar a la facultat per a la primera classe, miro l’horari a la web de la facultat, perquè a ningú no se li havia acudit que estaria bé enviar-me un email o donar-me un foli amb el meu horari. Descobreixo que ha canviat respecte al que vam pactar. Li envio un missatge al cap per a que m’ho confirmi, i així ho fa. Vaig al departament i no hi puc entrar; no hi ha ningú, cosa que no sembla una excepció. Al cap tampoc se li va ocórrer que necessitaria una clau. Vaig a recepció i en demano una, i el conserge estràbic, carregat amb un carràs de claus, me la deixa i me n’encarrega una còpia, sense demanar-me cap mena de document que acrediti la meva identitat. La setmana vinent la recolliré, suposo que tampoc necessitaré acreditar-me.
Després d’una estona preparant la classe, parlo amb l’altre PAP, i me n’adono que hi ha un problema a l’horari, i que les classes amb aquest i amb X s’encavalquen. Un dels professors fixos que passa per allà diu que millor que ho arregli amb X, i potser hauré de fer menys classes pel mateix preu. Abans de fer la classe amb X, és clar, l’he de trobar, perquè no passa pel departament. Quan em sembla detectar-lo li dic “X, suposo”; ens saludem i entrem. No podem començar perquè fa una calor i una fortor humana considerable. Vaig a dir-li als conserges que pugin les persianes, i n’han de venir tres fins que considerem l’altura de les persianes l’adequada per a una ventilació correcta (no sé si és al conveni dels conserges o a la llei per a la seguretat laboral, que no poden pujar més que una alçada màxima per dia, posem 20 cm). Per a fer aquella classe conjunta, els estudiants havien de dominar uns continguts que encara no tenen. X se n’adona, i em diu, mitja hora després de començar la classe, que ja puc marxar, perquè ho ha d’explicar. Abans de marxar em diu a corre-cuita que potser l’hauria de substituir en una altra classe, fora del meu horari. Li dic que cap problema, però que espero que sigui un fet aïllat. Després m’enviarà un email de dos línies dient-me el títol del tema que he de donar. Cap altra indicació.
coda
Una secretària em truca el dimecres a la tarda exigint-me pràcticament que vagi el dia següent a signar el contracte, i jo li recordo que aquesta no és la meva feina principal, i que no sóc a la seva disposició a tot hora; que han tingut vint dies per a dir-m’ho i que ja li trucaré i li diré quan puc anar-hi. Avui m’escriu una altra secretària dient-me amb un estil propi d’estudiant de l’ESO que si no hi vaig de seguida, no cobraré. Tot i que entenc que aquesta frase vol ser descriptiva i no amenaçant, li contesto educadament, començant amb un “Benvolguda tal” i acabant amb un “cordialment”, que hauria de repassar el tema de batxillerat referent als nivells de llengua, i que en el seu ofici hauria de saber amb qui parla en cada moment i com se li ha de dirigir.
Si bé l’olor principal de la meua infància és la del gasoil, guardo en algun racó una olor més antiga que acompanya algunes imatges inconnexes d’escenes sense guió, de la Mequinensa antiga, del mas de la meua família mequinensana, Campells, quan encara, no ho sé del cert, hi devia circular algun ruc. És per això que associava l’olor a aquests animals i, quan hi he tornat, em deia que si no acabava de lligar els meus records amb el mas que tenia al davant, era perquè hi faltaven els rucs i la seva ferum. Aquests darrers mesos, anant amb Ciceró al Zoo he pogut comprovar que probablement no és l’olor dels rucs (concretament, del ruc català o guarà, un dels animals preferits del meu fill, per la qual cosa ja m’he hagut d’inventar un conte adhoc que em demana nit rere nit abans d’adormir-se) el que aguaita als meus records.
Avui m’ha retornat aquesta olor com un cop de puny. He anat a comprar corda per a les persianes del terrat a una corderia del Passeig de Sant Joan, i m’han convençut que comprés un paquet de 100 metres de corda de cànem, que darrerament només havia vist a les persianes d’alguns pobles de València. L’olor que associava a rucs i someres era la fortor del cànem; molts objectes del mas i dels animals eren fets de cànem: sogues, sirgues, aubardes … i encara els teníem quan ja no hi havia animals.
L’olor tova de suor animal que desprèn el cànem amara ara el meu terrat.
Pujol proposa el mateix que Bossi. Com a mínim els italians del nord fan reunions secretes per a aplicar-ho, mentre aquí tot queda, com sempre, en paraules i soroll.
Dinem amb uns amics que han “adoptat un nen.” El “nen” té uns vint anys i escaig i es troba “refugiat” a casa dels nostres amics, que l’han acollit en una mostra que la bondat humana no té límits. Es tracta d’un palestí de Ramallah que es nota que és de bona família. L’homosexualitat confessa és el seu problema: una revista israeliana el va treure en un reportatge sobre l’homosexualitat als territoris palestins. El “nen” ens diu, amb el seu anglès-americà amb pronúncia àrab, que em costa d’entendre, que una gent (de Hamàs? altre tipus de brètols?) que el va veure a la revista el va amenaçar i finalment atonyinar. Després de sortir de l’hospital, la seva família va denunciar els malfactors. En el judici, aquests van revelar que ho feien per l’homosexualitat de l’atonyinat. Aquest descobriment va trasbalsar la família, que li va girar l’esquena (la meua dona també va entendre que el van atonyinar, amb tan mala fortuna que li van rebentar un timpà; jo no vaig escoltar aquestes frases), i ell va haver de fugir cames ajudeu-me amb el recolzament d’una organització occidental, i va anar a parar a les benèvoles mans dels nostres amics, que no el coneixien de res.
Segons ens explica, l’homosexualitat no és ben bé un problema; de fet, ens diu, molts heterosexuals havien de recórrer als seus serveis perquè les relacions prematrimonials sí que són un greu problema. Ens conta un cas típic: la dona que queda embarassada del seu manso, la família tortura la dona per a que digui qui és l’autor i a continuació els maten als dos. Degut a aquests petits entrebancs que tenen molts homes a l’hora de conèixer dona, bíblicament parlant, el “nen” dels meus amics, des dels 16 anys, no havia deixat de tenir oportunitats de reafirmar la seva diferència amb homes de totes les tendències. Ara, l’homosexualitat declarada és tabú, tant, que l’apallissament d’homosexuals es considerat un signe de bona educació. De fet, ens diu que abans de lliurar Cisjordània a les autoritats palestines, els israelians tenien a la presó un individu que havia matat un homosexual palestí, només per aquest fet. Les autoritats palestines el van alliberar poc després de prendre el poder, i ell es passejava com una mena d’heroi popular.
Abans de venir aquí, el “nen” va ser acollit per la seva àvia, la única persona de la seva família que no el va estigmatitzar per la seva diferència. Es veu que aquesta senyora, que de jove havia practicat la dansa del ventre, era tot un caràcter: sembla que havia advertit futurs atonyinadors que els mataria amb les seves pròpies mans si li tocaven el “nen”. Tenia 72 anys i fa poc es va morir. El “nen” es va quedar sol i amb un futur poc prometedor, i una organització occidental va decidir que el millor era treure’l d’allà. Els nostres amics no saben encara quan podrà marxar, i es preparen per una llarga convivència amb aquest noi, sense que se’ls hagi passat pel cap abandonar-lo.
Els arguments al voltant de la castració química es centren en tres aspectes (més enllà dels filosòfics, sobre els quals ja s’ha pronunciat llargament el Gregorio Luri), el primer més emotiu, els altres dos més tècnics:
La gran alarma social que provoquen aquests casos, alarma que prové, en gran part, del paper que atorguem a la infància en la nostra societat.
L’índex de reincidència en aquest tipus de delicte, que s’acostuma a justificar dient que l’atracció sexual per la canalla és irrefrenable.
El fracàs de la reinserció, que també es justifica en la impossibilitat de canviar una pulsió natural.
Sobre el primer aspecte és difícil argumentar, perquè la emotivitat i les característiques pròpies de la nostra cultura tot ho impregna: la pederàstia o pedofília diria que és difícil de definir i més difícil delimitar les formes delictives d’aquesta “tendència”; no és pederàstia l’obsessió de moltes dones que no tenen fills quan es troben amb la canalla de parelles conegudes? ho trobaríem pederàstia si el subjecte no fos una dona sinó un home? I en el cas dels contactes entre adults i menors, acceptem amb la mateixa naturalitat el contacte entre dones/canalla i homes/canalla?
En canvi, en els altres dos punts, llegint molts dels abundants articles que sobre el tema porten els diaris, podem concloure que són fets demostrats que la reincidència en aquest tipus de delictes és alta i que les mesures de reinserció són inoperants. En molts casos, s’atribueix a la pròpia natura dels pederastes, una mena de taca genètica, inesborrable. M’he preguntat on es poden trobar les fonts que ho demostren, i buscant a l’amic Google ens trobem una sorpresa, i la presumpta certesa sembla transformar-se en un mer prejudici popular.
Los resultados más importantes de esta investigación, en relación con su principal objetivo son los siguientes: de los 49 sujetos integrantes del grupo de tratamiento han reincidido en delitos sexuales, a lo largo de un periodo de seguimiento de cuatro años, 2 sujetos (4,1%) y en delitos no sexuales 1 sujeto (2,0%), lo que suma una reincidencia total de 3 sujetos (6,1%). Frente a ello, de los 74 integrantes del grupo de control, durante un periodo de seguimiento de tres años y medio, 13 sujetos (el 18,2%) han reincidido en delitos sexuales y 10 más en delitos no sexuales (13,6%), lo que aúna un total de 23 sujetos reincidentes (el 31,8%). Todas estas diferencias entre los grupos resultan estadísticamente significativas.
Per tant, en el cas dels subjectes estudiats, 1r) la taxa de reincidència és relativament baixa, en tots dos grups i 2) la taxa de reincidència dels tractats és gairebé la quarta part de la dels no tractats. Com es diu a les conclusions:
En conclusión, los resultados obtenidos sugieren una considerable potencia rehabilitadora del tratamiento cognitivo–conductual aplicado en la prisión de Brians. Este estudio claramente prueba, en términos científicos, que la aplicación del tratamiento reduce la tasa de reincidencia de los agresores sexuales tratados, desde una tasa que sería esperable del 18% a una del 4%, para un periodo de seguimiento promedio de casi cuatro años.
Insisteixen, però, en què caldria seguir l’estudi a més llarg termini. També es diu a les conclusions:
Pese a todo, resta un porcentaje residual de 10%–15%, de sujetos de alto riesgo, que probablemente van a acabar reincidiendo a pesar de haber participado en el tratamiento. Estos sujetos suelen corresponderse con aquellos que presentan el peor pronóstico en factores estáticos de riesgo, tales como la menor edad y el inicio temprano en la delincuencia.
És a dir, l’investigador sospita que hi ha factors que acabaran convertint alguns dels que encara no han reincidit en reincidents, i són: la edad baixa i la iniciació precoç en la delinqüència; no sembla que hi hagi cap causa genètica, doncs.
Ara bé, són extrapolables aquests resultats? el propi treball ens contesta:
De acuerdo con diversos estudios evaluativos, la reincidencia de los agresores sexuales es, como grupo, baja, y se estima de en torno al 20% (Lösel, 2002; Prentky, 2003; Quinsey et al., 1995). (El promedio general de la reincidencia de los delincuentes –no específicamente sexuales— es de alrededor del 50%).
És a dir, el mite dels agressors sexuals reincidents és només això, un mite. Però, i en el cas concret dels pedòfils? sembla que no hi ha estudis espanyols sobre el tema, entre d’altres qüestions perquè no hi ha una distinció legislativa entre els diferents delictes sexuals (la informació que donen les institucions penitenciàries només s’agrupen per tipus legals, com ara, “delitos contra la libertad sexual”).
He trobat, però, diversos articles i publicacions on es parla del cas concret de la pedofilia. En aquest article del Sexual Abuse: A Journal of Research and Treatment sen’s diu a l’abstract
One hundred ninety-two convicted extrafamilial child molesters were followed for an average of 7.8 years after their conviction. The percentage of men who had committed a sexual, a violent, or any criminal offense by the 12th year was 15.1, 20.3, and 41.6, respectively.
Aquest altre estudi, també del Canadà, del Service correctionel, sobre 570 delinqüents sexuals, els classifica segons el tipus de reincidència, general, violenta o sexual, i aquesta és la taula que dóna:
Échantillon
Récidive générale
Récidive violente
Récidive sexuelle
Libérés
Auteurs d’inceste (n = 46)
8,7 (4)
8,7 (4)
4,4 (2)
Pédophiles (n = 114)
27,2 (31)
18,4 (21)
9,7 (11)
Violeurs (n = 118)
42,4 (50)
21,2 (25)
5,9 (7)
p <0,0001
ns
ns
Nouveaux libérés
Auteurs d’inceste (n = 36)
16,7 (6)
11,1 (4)
2,8 (1)
Pédophiles (n = 83)
27,7 (23)
10,9 (9)
3,6 (3)
Violeurs (n = 80)
45,0 (36)
25,0 (20)
7,5 (6)
p <0,005
p <0,03
ns
L’estudi distingeix entre presoners alliberats i alliberats fa poc, que pel que explico no té cap importància. Haurem de fer una mitjana entre uns i altres (més o menys). Fent-ho ens surt que la reincidència dels delinqüents sexuals pedòfils també ronda el 20% (també se’ns informa que la màxima reincidència es troba entre els violadors, i ronda el 30%).
Finalment, aquest altre estudi del CSOM (Center for Sex Offender Management) conté aquesta taula sobre la reincidència de “Child molesters” amb tractament de rehabilitació o sense:
Com es pot veure, el nivell de reincidència també és més del doble en el cas dels no tractats. També és cert que en aquest cas la reincidència global arriba gairebé a un 30% (molt per sota, per cert, de la reincidència mitjana en tot tipus de delictes).
Es podrien buscar també dades sobre l’efectivitat dels tractaments de castració (que efectivament semblen funcionar, però pel que he vist, no espectacularment més que les teràpies conductuals). En qualsevol cas, caldria exigir als qui ens parlen des de la tribuna pública d’aquest tema la utilització de fonts fiables i rigoroses, i no el recurs als prejudicis.
Probablement, l’organització que resultaria més afectada per una llei de castració química seria l’església, donada la tendència sexual d’alguns dels seus diguem-ne membres, que de fet ja haurien d’estar diguem-ne castrats ecumènicament. Contra el que diria el sentit comú (si el sentit comú tingués res a veure amb la religió), el control del vot de castedat dels seus socis no sembla preocupar tant l’església, com el control de la informació sobre els casos que la pròpia església coneix i que, essent delicte a la majoria de països, hauria d’haver denunciat a la justícia ordinària.
No, no m’ha sortit la vena anticlerical i m’invento conspiracions eclesiàstiques: la història parteix d’un document reservat del Sant Ofici (ara, Congregació per a la fe) intitulat Crimen sollicitationis1, i enviat a tots els “patriarques, arquebisbes, bisbes i altres ordinaris, fins i tot del ritus oriental.” Aquest document, redactat el 1962 pel cardenal Alfredo Ottaviani i aprovat pel Papa Joan XXIII, establia el procediment a seguir segons el dret canònic en les causes anomenades de “sollicitatio ad turpia”, que tal com suggereix la bonica expressió s’aplicava a aquelles situacions en què el clergue era acusat d’usar la confessió per fer proposicions sensuals als/a les penitents; en paraules de la magnífica i detallista retòrica vaticana, que no puc deixar de citar:
Crimen sollicitationis habetur cum sacerdos aliquem poenitentem, quaecumque persona illa sit, vel in actu sacrumentalis confessionis; vel ante aut immediate post confessionem; vel occasione aut praetextu confessionis; vel etiam extra occasionnis confessionis in confessionali sive in alio loco ad confessiones audiendas destinato aut electo cum simulatione audiendi ibidem confessionem, ad inhonesta et turpia sollecitare vel provocare sive verbis sive signis sive nutibus sive cactus sive per scripturam aut tunc aut post legendam tentaverit aut cum eo illicitos et inhonestos sermones vel tractatus temerario ausu habuerit
Aquesta directiva de l’església, en poques paraules, pretenia que els qui participaven en les investigacions vaticanes sobre casos de pederàstia callessin, de manera que el cas es resolgués dintre de l’àmbit de la institució, normalment, amb el trasllat del presumpte pederasta a una altra diòcesi (al propi Vaticà, si feia falta). I és que el fragment que més controvèrsia aixecava era el referent a l’absoluta reserva amb que s’havien de tractar els casos; en el procediment d’investigació que portava a terme secretament l’església es feia firmar als participants aquest text:
Spondeo, voveo ac iuro, inviolabile secretum me servaturum in omnibus et singulis quae mihi in praefato munere exercendo occurrerint, exceptis dumtaxat iis quae in fine et expeditiones huius negotii legitime publicari contingat.
és a dir,
Prometo, m’obligo i juro que mantindré inviolable el secret sobre qualsevol notícia de la qual sigui informat en l’exercici del meu càrrec, excepte les que siguin legítimament publicades al final i durant el procediment
La línia entre el manteniment de la reserva pròpia d’aquests casos i l’obstrucció a la justícia és molt fina, i els advocats de les víctimes americanes de pederàstia per part de sacerdots catòlics ho van aprofitar per a fer aquesta acusació. Aquesta informació la podeu trobar a molts llocs, inclosa la viquipèdia, però és un documental de la BBC el que va provocar reaccions tan furibundes com els intents de prohibir-ne l’emissió a la RAI. També han aparegut reaccions contràries més assenyades, com aquests “errors i falsedats” (1 i 2) en el document de la BBC (que podeu veure aquí).
En qualsevol cas, la Crimen sollicitationis va ser parcialment derogada el 2001 pel cap de la Congregació per a la doctrina de la fe, en aquell moment, Joseph Ratzinger, en la seva carta als bisbes De delictis gravioribus.
Els casos de pederàstia dins la institució, però, segueixen apareixent, i un dels més sonats ha estat el de l’anomenat Don Gelmini, que ha trasbalsat Itàlia, i que el nostre atàvic provincianisme fet de barça, referèndums imaginaris i himnes frustrats, ha impedit el seguiment d’aquesta rocambolesca notícia. Don Gelmini és un religiós de 82 anys fundador de la comunitat Incontro, i es fa anomenar, segons diu la web, “il Don”, o “Papà.” La comunitat recull joves esgarriats, i en un ambient bucòlic els permet reinserir-se.
Don Pierino, aquest és el seu nom, ha estat acusat per diversos ex-membres de la comunitat d’abusos sexuals, i un jutge de Terni ha començat les investigacions. La premsa italiana en va plena, i fins i tot a merescut l’atenció d’Umberto Eco en la seva darrera entrega de la bustina di Minerva, sempre recomanable. Eco, però, no es centra en les acusacions, sinó en la reacció de don Pierino després d’assabentar-se’n; tenen l’origen en “una cricca (camarilla) ebraica e radical chic”, sembla que va dir. Després se’n va desdir, en la part que fa referència a la “cricca ebraica”, i la va substituir per una “cricca massonica.” No puc afegir res més a les divertidíssimes reflexions d’Eco sobre aquestes paraules, només repetiré una dada sorprenent: l’organització de don Pierino va rebre finançament d’un ex-membre la la lògia massònica P2, segons consta a la “tessera 1.816, codice E.19.78, gruppo 17, fascicolo 0625″ de la investigació.
Per cert, l’etiqueta (tessera) 1.816 del sumari del cas de la lògia P2 conté els documents que fan referència a Silvio Berlusconi.
Els qui llegim llatí podem consultar l’original, i si llegiu la llengua bàrbara per excel·lència, també teniu una traducció. Si només llegiu dialectes del llatí, no podreu llegir-lo. [↑]
No passa només aquí. També a Euskadi, els bars i restaurants competeixen pel rètol del lavabo més imaginatiu; la cara d’un vell i una vella abertzales; una escena bucòlica amb ovelletes, arbres i pastorets o pastoretes, respectivament; uns símbols incomprensibles (escullo a l’atzar); la més típica d’un ninotet esquemàtic amb braços i cames rectangulars, i un altre ninotet que aparenta portar faldilles. D’aquesta manera, el que hauria de ser una icona, i per tant, una representació acceptada per tothom i fàcilment identificable, en aquest cas, facilitar l’accés als lavabos, acaba transformant-se en un trencaclosques. Ara mateix és, segurament, l’únic signe distintiu de bars i restaurants, les icones del lavabo; la resta, fet de paella-els-dijous i presumpta cuina casolana, és intercanviable.
II
Ens trobem a Tudela, abans d’un dinar criminal que li provocarà diarrea al pobre Ciceró (malauradament, el seu sisè sentit culinari no ha funcionat, i fins i tot s’ha atrevit a sucar la sospitosa salsa dels macarrons). Ens trobem davant del restaurant “Pasión por las verduras”, en un carreró sense sortida; era el meu regal de final de viatge a la meva senyora. Decepció: no obren fins el dia següent. Girem cua i ens trobem amb l’audi o el mercedes (no sabria dir) de Martínez-Pujalte entrant al mateix carreró (el seu somriure “escopeta-nacional” emmarcat per la finestra oberta no ofereix cap dubte). Amablement ens deixa sortir del carreró abans d’entrar-hi. Prefereixo pensar que anava buscant “Pasión por las verduras” i no el pàrquing del davant. La trobada ens deixa mal cos, i potser aquesta és la causa de la diarrea de Ciceró i no els macarrons de marres.
III
He de córrer més del que la Tura trobaria adequat per arribar a cafès El Magnífico abans que tanquin. Li pregunto al Salvador Sans què és el pitjor de les vacances, sabent què em respondrà: el cafè. M’ho il·lustra: “li dic a qui m’ha servit el cafè que no és bo; ell em diu que me’n farà un altre; li contesto que no és tracta de fer-ne un altre … com ho diria, no es tracta de tornar a coure el peix, sinó que el peix està podrit.” Efectivament, el peix està podrit. Escric això degustant, de nou, un magnífic Rwanda Nyakizu … quin plaer!
Si alguna cosa té El País és que sempre s’acaba superant. L’altre dia era l’editorial, i avui és l’opinador amb ínfules que és Azúa. Com ja es conegut el peu que calça, tampoc cal comentar-ho gaire, que ja queda tot dit amb aquesta perla: “que de ello tenga toda la culpa el malvado y nunca bien definido “Madrit” no se lo traga ya nadie.” Reconeix, però, certa culpa en “la abulia” dels “ministros de España.” Ara, la Culpa, és clar, “la tienen los políticos catalanes que desde hace treinta años están más preocupados por cómo se peina la gente y si respetan el modo catalán de dejarse flequillo que de las redes eléctricas o el transporte público.” És ben curiós que ni això hagin aconseguit les autoritats locals, ja que el propi Azúa mostra la seva ignorància del català, i del castellà, traduint “botiga” per “establecimiento público”, o “país molt petit” per “país pequeñito”, o fins i tot, “trabucaire” per “trabuquero”, paraula que no existeix en castellà, i que significa senzillament “bandolero.”
La culpa, ve a dir, és de qui defineix amb conya “uno de los hijos de Jordi Pujol, mozo que se adorna con patillas de boca de hacha que le dan un aire trabuquero”, a qui cita dues vegades en la seva condició de fill de l’expresident. És ben curiosa la insistència en la filiació de qui, com Fèlix de Azúa, era fill del degà de la facultat quan va entrar a ser funcionari a la UPC (sempre m’ha fascinat el que deu fer un catedràtic d’Estètica en una universitat “politècnica”; alguns m’han dit que poca cosa). A més, sobta que, tot i ser funcionari, malgrat que només signa com a “escritor”, tingui els bemolls d’escriure al final de l’article, quan es pregunta qui mana a Catalunya: “¿Nosotros, quiero decir, los que pagamos? ¿Ellos, los que cobran?” Un catedràtic d’Estètica és qui paga? I rebla la barra amb “¿Una docena de familias? ¿Los hijos y nietos de esas familias?”
No hi ha diari més perillós que El País, un diari que sempre ha anteposat la seva visió regeneracionista (per dir-ho ràpid) d’Espanya als fets més evidents. Va molt més enllà del “si la realitat t’aixafa un bon titular …”, perquè hi ha tota una estratègia d’articles, opinadors i editorials per emmotllar la realitat a les seva visió. N’és un exemple rutilant el vergonyós caos en què viu immersa Barcelona i la línia que ha seguit el diari davant d’aquests fets. Com l’altre dia, podria donar exemples d’aquesta estratègia1, però és molt més senzill comentar l’editorial d’ahir, que n’és la culminació.
“Infraestructuras dispares” s’intitula, títol que mereixeria una tesi doctoral (em pregunto: en l’hipotètic cas que Madrid visqués un caos semblant, s’atrevirien a posar aquest títol?). Comencem: “La sucesión de accidentes relacionados con las infraestructuras en Cataluña”; ja tenim catalogat el que ha passat: accidents, que segons el drae és “suceso eventual que altera el orden regular de las cosas.” Per l’editorialista, doncs, només són fets eventuals (deguts com sabem a sabotejadors nacionalistes identitaris, cables que cauen perquè s’avorreixen, sortida de vacances dels opulents catalans que poden permetre-s’ho i que generen cues de 75km2, i ara pluges de 20 l/m2 que són catalogades de “temporales”) que alteren la plàcida vida barcelonina. I continua: “y otras regiones del país” … otras regiones del país? he buscat al propi diari per a veure quines altres “regiones del país” tenen problemes semblants, i no he sabut trobar-ne cap. I és que aquest afegit només busca un efecte: sumar Catalunya a la unidad-de-destino-en-lo-universal, fins i tot en la desgràcia; és un afegitó imprescindible, si no vols insinuar que a Catalunya, i només aquí, passen aquestes coses, cosa que permetria arribar a conclusions incòmodes.
L’obsessió per tapar els fets o presentar-los nebulosament, els obliga a escriure: “los planes de inversión del Estado durante años no se han atenido a criterios de estricta eficiencia en la gestión de los recursos.” No es podia dir que el dèficit d’inversions en infraestructures i l’obsessió en la seva gestió centralitzada ha situat el Principat en una situació límit, no, calia fer una generalització que no singularitzés el problema. Una altra forma de rebaixar el problema és afirmar que, en uns llocs estem molt malament, però en altres llocs estan igual o pitjor (sense concretar, és clar): “Eso ha hecho que convivan situaciones tan dispares como el progresivo deterioro de los servicios en las regiones históricamente más desarrolladas, como Cataluña, y las carencias persistentes en las más atrasadas.” Només se m’acudeixen dues conclusions per explicar aquesta frase que suggereix que a tot arreu ha anat tan malament com a Catalunya: que la malversació de fons és una pràctica absolutament generalitzada i és de dimensions descomunals, o que el diari prohibeix per principi (i si cal contra la realitat) constatar les grans diferències d’inversió entre llocs de característiques similars. Cal observar el taimat us del plural a “las regiones históricamente más desarrolladas”, insinuant que n’hi ha d’altres que han rebut el mateix tractament, quan la única comparable és Madrid; torna a actuar l’estratègia de no deixar sola Catalunya fora de la-unidad-de-destino-etc.
Aquesta resituació d’un problema estrictament català en l’àmbit global d’Espanya és imprescindible, perquè d’altra manera no es podria dir: “Es preciso tomar conciencia de esta disparidad para evitar que se asienten algunos discursos políticos que tratan de capitalizar los últimos percances e incidentes (percances e incidentes!!!) explicándolos a través del agravio comparativo y del victimismo”, no es podria dir, deia, sense que et caigués la cara de vergonya. El problema autèntic, la falta d’inversions i la mala gestió centralitzada3, es transforma en el problema que tots els mitjans espanyols, i alguns de locals, han proclamat fins l’extenuació com a principal problema: el victimisme català. Així, el problema real, el col·lapse d’infraestructures, es substitueix pel pseudoproblema inventat fa anys, sinó segles, per certa intelligentzia (nom potser una mica exagerat) ibèrica, el victimisme català que potencia “el enfrentamiento entre comunidades.”
L’argumentació principal ja està enllestida, i la resta de l’editorial es dedica tediosament a l’esport favorit del diari, com a mediador, gairebé mèdium, entre les postures enfrontades (amb frases del tipus “es cierto que … pero …”): és clar, “Cataluña reclama participar en la gestión del aeropuerto de El Prat y en otras infraestructuras dependientes del Gobierno. Es una reivindicación comprensible.” PERO “no es menos cierto que la gestión presupuestaria del sistema autonómico a partir de un mecanismo de tira y afloja entre el Gobierno central y las autonomías, ahora institucionalizado con la oleada de reformas estatutarias, ha ido limitando la capacidad de asignación de recursos del Estado, decisiva para atender al desarrollo, pero también al mantenimiento, de las infraestructuras.” Y en este plan.
Aquesta destil·lació execrable de la realitat unida a la vocació arbitral entre postures enfrontades (l’estructura “aunque … no obstante …”) marca la conclusió de l’article, en la qual pràcticament ja s’ha oblidat del problema de què es parlava: “Y aunque los problemas y accidentes relacionados con las infraestructuras básicas conviertan en una tentación irresistible establecer comparaciones imposibles con el Tercer Mundo, lo cierto es que la naturaleza de los problemas es exactamente la inversa: son los de un país desarrollado que, no obstante, necesita reforzar los criterios de eficiencia para desarrollar y mantener sus infraestructuras.” De fet, ve a dir, ha de ser malnascut qui viu en un “país desarrollado” i pensa que perdre el tren és un problema; havent-hi tanta gana al món!
Gràcies a déu que Nova York també cau a trossos; ara ja tenen més arguments moderns i globals.
Compte, que només es pot captar l’estratègia si fa temps que no llegeixes regularment el diari; si ho fas pensaràs que la realitat és allò que et diu el diari. Conec molta gent que no coneix altra realitat que aquest diari. Aquest quintacolumnisme (mai millor dit) fascinant i incondicional mereixeria que algú l’estudiés en profunditat. [↑]
No és una broma, ho vaig sentir a un tertulià, no de la Cope, sinó de la SER. [↑]
I, evidentment, la inanitat de tots els polítics catalans que han col·laborant “necessàriament” (com dirien en justícia) i que no han sabut plantar-se durant els darrers trenta anys; potser el problema més important d’aquest país. [↑]
L’olor de gasoil impregnava la vida del poble, especialment els baixos on s’aparcaven els tractors. De petit em fascinaven els tractors: el soroll greu i lent reverberant dins els garatges, les descomunals rodes del darrera, el parafang de les quals era el seient perfecte, … Però potser més que els tractors em fascinava el ritual que dos vegades al dia, a l’estiu, es representava als carrers, ritual en el qual no vaig participar fins l’adolescència.
Al matí, quan les orenetes ja es trobaven en plena murga ensordidora, darrera la persiana del balcó, escoltava les primeres portes xerricar mentre s’aixecaven, anunciant la propera sortida del tractor amb el seu remolc carregat de quadrats buits, apilats en grups de tres (primer eren de fusta, molt pesants, després de plàstic, lleugers i blaus); durant la següent hora, i mentre les dones anaven escombrant i regant el carrer, sortien gairebé tots els tractors de la població cap al tros. Quan veia la línia d’ombra a mig camí entre les teules i la llinda dels balcons del davant, els últims tractors feien via. Arribada l’ombra al peu de la façana, contemplava el retorn des del carrer; més despitralats i bruts, els pagesos presentaven un capteniment menys sorrut.
A la tarda, quan l’ombra només abastava un pam davant la nostra façana, i el sol gairebé cobria tot el carrer, el ritual era més dramàtic i el contemplava sovint des de la vella porta ovalada entreoberta: la calor de les tres tocades i la llum blanquíssima que tot ho aplanava, provocaven un gest de ruda inexpressivitat, de vegades gairebé somnolent, en la cara dels qui conduïen i dels qui anaven asseguts al remolc. Cap al tardet, el retorn era el contrapunt perfecte; molts dels pagesos i jornalers tornaven somrient, havent superat la calor, l’herbassar, el tedi, la melassa o la picor del préssec, saludant la gent que s’havia assegut davant les cases a contemplar aquest retorn; “avant!”, o només “ei!” o “ep!”, llegia als llavis d’aquests meus ulisses, mentre movien el cap amunt saludant el meu padrí que, assegut a una cadira baixa de bova al llindar del número 21 del carrer Mequinensa, fumava parsimoniosament una fària o un caliquenyo. En algun moment, quan coincidien diversos tractors, la densitat de trànsit i el soroll que s’escolava entre aquells carrers estrets, on gairebé no hi cabien dos vehicles, sorprenia el silenci que segons abans hi regnava.
L’arrodonit Barreiros, roig i amb un soroll agut ensordidor, era El Tractor; el meu tiet de Mequinensa en tenia un, amb un curiós remolc metàl·lic baix pintat de blau i vermell, on portava els carregaments de préssec al magatzem de Rogeta, el préssec més primerenc del rodal. El Massey Ferguson, de línies més rectes i d’un color vermellós (que barrejat amb el greix i la pols el recordo burdeus) i un soroll greu i mesurat, va lluitar, més tard, per la preferència en els gustos dels pagesos més moderns, sense arribar mai a l’estatus mític del Barreiros. John Deere no va aconseguir mai obrir un forat al mercat local; només n’hi havia un al poble. Hi havia també els moticultors, tractors dimidiats i primaris, necessitats de remolc; si no el portaven, s’havien de conduir a peu, cosa que es feia quan s’havia de segar o de fresar.
L’aparcament era l’operació que més m’impressionava: admirava la precisió amb què s’introduïen els tractors amb remolc dintre dels garatges que, en general, tenien la mida justa per encabir-los. Em sorprenia el comportament del remolc quan marxava enrere, entossudit en oposar-se al moviment del tractor; si aquest anava cap a la dreta, el remolc es movia cap a l’esquerra, i si ho feia cap a l’esquerra, el remolc ho feia cap a la dreta. Malgrat aquest inconvenient, era inusual que l’aparcament durés més d’uns segons, després d’un recorregut elegant i precís.
Pel que m’han dit, ara els tractors són gairebé tots orientals, diria que coreans.
Francesch Carreras y Candi, historiador local y molt fecund del Maresme, al seu llibre Lo Castell de Burriach (a la vora de Vilassar, i que vam visitar ara fan unes setmanes amb Ciceró), que em va deixar amablement Gregorio Luri al seu envejable cafè, fa la següent reflexió (p. 75):
Es un fet innegable que la Reconquesta segui les tradicions de la terra: nostres Comtes, mes que innovar, tractaren de refer lo desaparegut, adaptantlho á les noves necessitats socials del seu temps. Son lema de gobern era la tradició y la evolució, que es lo que en tot temps salva y manté ferm l’esperit nacional. Per mes que’s diga y’s vulga fer veure lo contrari, les revolucions no poden tenir, ja may, lo carácter popular.
Es pot deduir per l’ortografia que està escrit abans de Fabra, concretament el 1900.
Tot i que el tema donava per molt, m’ha interessat poc l’apagada, entre d’altres coses perquè a mi m’ha afectat poc1. L’article d’avui de Pujol a La Vanguardia, però, m’inspira. Ara, no parlaré del que Pujol diu, tot obvietats; només em ve al cap el que no diu, en forma de pregunta: com és que els seus governs sempre van pactar en unes condicions tan deplorables que dinamitaven el benestar del país?
En qualsevol cas, trobo avorrit parlar de Catalunya, citant malament Sisa, un país que mai no ha existit. És més interessant veure què en pensen de tot plegat els qui ens manen, o millor, els qui són la consciència de qui ens mana: em refereixo al diari El País. No m’entretindré amb referències ni cites textuals, perquè no vull perdre el temps en aquest tema que, a hores d’ara, em deixa indiferent, això sí, em manté entretingut. Es tracta de tres titulars del diari El Pais de tres dies diferents, si no consecutius, amb una diferència màxima de dos dies. El primer, de primera pàgina, deia que l’apagada ha despertat el victimisme dels polítics catalans; el segon subratllava en què Montilla planta cara a les elèctriques; el tercer, en forma de presumpte anàlisi imparcial, deia que Catalunya no era, ni de lluny, la comunitat més maltractada per les empreses elèctriques, algunes presumptament privatitzades. Tot això amb els cadàvers encara calents dels milers de pollastres descongelats que pul·lulaven per les escombraries barcelonines. S’han de tenir cargols, que diria madame Gasket.
És ben curiós, perquè a casa meva, al mig del rovell de l’ou de Barcelona, se’n va el llum una mitjana d’una vegada al mes, tota la tarda i part de la nit, a banda de les apagades de menys d’una hora, que són incomptables, i que m’han fet adquirir un SAI per l’ordinador, per evitar que rebenti. Aquestes apagades locals, però, no tenen cap transcendència. [↑]
La chose la plus importante à toute la vie est le choix du métier
Mai m’ha preocupat massa l’elecció de l’ofici. Ben pensat, però, té tota la raó, i m’hauria de preocupar si ho he fet bé; diria que no. M’alleugereix la continuació del text:
Michel Gondry és un director amb una curiosa filmografia per la qual tinc certa debilitat, especialment quan el seu guionista és Charlie Kauffman. Sembla que la seva darrera obsessió és el cub de Rubik, com es pot comprovar en aquestes imatges, on resol el cub amb els peus:
Detractors de la seva tècnica n’han penjat una anàlisi minuciosa, i descobreixen que és un engany:
Gondry no s’amilana i ha penjat un altre vídeo on resol el cub amb, atenció!, el nas:
És un fet que el Pisuerga passa per Valladolid, però Valladolid no sembla assabentar-se’n; hi viu d’esquena. A la riba del riu no s’hi veu cap activitat ciutadana, fora d’un club de piragüisme que sembla molt visitat per la joventut local; pel riu lent i fangós hi llisquen vàries piragües.
II
Divendres dinem a un macrobiòtic. Estem sols al restaurant davant d’un gran dibuix del cercle del ying yang. Ens serveix una noia clavada a la Paz Padilla, que ens explica els principis del macrobiotisme; no puc evitar veure la humorista. En qualsevol cas, dino bé i quedo tip.
Per compensar, a la nit menjo pa amb tomàquet i pernil, segurament al bar més pijo de tot Valladolid, Tito’s: camises arremangades amb dues voltes a l’Acebes i Zaplana, pullovers sobre l’esquena, blaus o vermells, sabates d’estiu sense mitjons, ells; elles amb vestits preferiblement blaus o vermells, bolso-sabates-cinturó a joc (com em recorda la meva dona). L’edat mitjana és d’uns 50 anys (comentem que és una ciutat agradabilíssima perquè l’edat mitjana dels qui són al carrer és respectable, i no com passa a Barcelona, posem per cas, on només hi corre, hi mana, la jovenalla), i hi ha tants homes com dones, segurament més dones. Vinitos i cervesa, calamars, truita i, oh meravella, “pan tumaca”. El preu és ridícul: una copa de Ribera, un petit pantumaca de bon pernil i una tònica, 4,5€.
La penetració del pa amb tomàquet, “pan tumaca”, al centre peninsular és sorprenent. De fet, moltes vegades, si els hi dius que el pa el vols amb tomàquet, et miren malament i et diuen que allà tot el pa el suquen amb tomàquet. Hi ha llocs que ja han revolucionat la recepta original: et donen el pa amb un petit gotet de tomàquet o, fins i tot, d’una mena de salsa de tomàquet semblant al gaspatxo; totes les novetats neixen de la tradició, però sempre quan aquesta tradició no pesi com una llosa.
III
El museu del convent de Santa Ana y San Joaquín llueix goteres i pintura saltada arreu; l’encarregat del museu, i que fa totes les tasques, de lampista a guia, ens diu que no té cap ajut. Només hi som nosaltres i una altra parella amb un noi d’uns 10 anys. De manera improvisada, el polifacètic encarregat ens fa una meravellosa i inoblidable visita, guiada per la seva passió; llàstima que sigui tard i només ens centrem amb les peces més rellevants: tres obres de Goya que mai s’han mogut d’allà, una de les quals la va fer en 10 dies; una talla del Crist moribund que és tota una classe detallada d’anatomia; un Crist del segle XVII fet de paper, com les titelles, en perfecte estat (només hi ha dues obres d’aquest tipus a tot el món, un al Vaticà); una delicadíssima Dolorosa, talla de Pedro de Mena, que només ha sortit una vegada del convent per anar a Nova York, i sembla que per pressió del president del govern. I una estranya joia, una custòdia que sembla anodina, però que té al capdamunt una petita creu de cristall de quars, tan perfecte que s’ha pogut realitzar una minúscula incisió del Crist al seu damunt; si es posa al matí sobre l’altar, just quan la llum d’un dels finestrals superiors l’il·lumina, la imatge del Crist de més de dos metres apareix reflectida, com sorgida del sagrari. El guia, que explica entusiasmat aquest fet, ens confessa la desídia i desinterès dels seus conciutadans pels seus tresors: l’any passat es va gastar gran part del seu escarransit pressupost per publicitar aquest fenomen; el resultat va ser depriment, gairebé ningú no va anar a veure-ho.
Finalment, la petita església del convent, pràcticament neoclàssica, és de Sabatini escultor reial. A primera vista sembla anodina, però l’explicació del nostre guia ens fa veure els subtils i elegants detalls que passen desapercebuts, tots terriblement complicats d’executar, com la forma ovalada de la claraboia, feta amb la intenció que des de l’entrada es veiés circular (l’execució requereix de complexos i fatigosos càlculs integrals); l’objectiu era subtil: el rei veuria, des de la seva posició preeminent, sota la claraboia, una imperfecta forma ovalada, mentre que “el poble” veuria des de l’entrada la perfecta forma circular. El poble ara l’ignora.
-Lanzarote
-L’illa de Conillera, si m’ho permet de Matutes.
-Tordesillas
-Highlands
-El despatx del president d’Endesa; només uns minuts (no penso dir a què si no és davant del meu alvocat).
Cinc llocs on vull tornar
-Arnes
-La plaça d’Ocata
-San Lorenzo del Escorial
-Tenerife
-Limnos
Cinc llocs on he anat, i s’hi ha d’anar, però tant me fa tornar-hi o no
-París
-Londres
-Madrid
-Barcelona
-Lleida
No passo el meme perquè sé que molts estan de vacances i m’ho prendria molt malament que no em fessin cas.
Tot i que la combinació taxi/avió/metro/autobús per arribar a l’Escorial és esgotadora, és realment efectiva, perquè sortint de casa a 2/4 de 6 entro a la biblioteca poc després de les 10, que és l’hora d’obertura. Aquesta vegada uns dels bibliotecaris ja em reconeix i em rep a un ample somriure beatífic, tot i que fa més d’un any de la meva darrera visita; no em cal, doncs, la carta de presentació que portava. Veig, també, d’esquena al padre Teodoro, dins la seva peixera.
Passo les quatre hores mirant marques d’aigua del manuscrit i comparant-les amb les de la bíblia de la filigrana, de Briquet.
He de marxar a Valladolid, que és on m’espera la meva senyora. Prendré el tren de les 4, i per això tinc encara dues hores per passejar pels voltants del monestir. Aquesta vegada toca la casita del principe o casita de abajo, situada al poble de l’Escorial, una mica més avall de San Lorenzo del Escorial, que és on es troba el monestir. Es tracta de la residència del princep Carles i la seva senyora plena de passejos ombrejats per plataners, til·lers, oms, i fins i tot una sequoia gegant, i que va ordenar construir el seu pare, Carles II, perquè el nen comencés a independitzar-se. Una mica com li va passar fa poc al princep actual. Curiosament, la casa del Felip i la Leti s’assembla a les dependències del servei de la “casita del principe”; i és que, com deia Pepe Isbert a “El Verdugo”, la raza degenera.
El tren que em porta a Àvila travessa tota la Sierra sota un sol de justícia, per un paisatge erm i rocallós, i poques poblacions (amb noms tan rotunds com El Pimpollar), formades per uns quants xalets, alguns d’ells amb piscina. El tren regional va gairebé buit. Una senyora explica a un altra que el seu fill, o el d’una amiga, va torturar un gat fins que el va deixar paralític; ho diu amb la barreja d’orgull i indignació amb que parlen les mares dels seus fills cràpules. No escolto tots els detalls perquè vaig capotejant fent veure que llegeixo un llibre.
Àvila comença com sant clic: unes grues que construeixen uns edificis adotzenats al costat d’una carretera, semblants als edificis adotzenats que hi ha a uns 50 metres d’aquestes grues. A l’estació, compro el bitllet cap a Valladolid, que surt uns 50 minuts després. Decideixo posar-me unes tirites al peu (que sofreixen les sabates noves) i veure les muralles; les tirites me les poso al passatge José Antonio Primo de Rivera, i les muralles es troben més lluny del que em diuen, cosa que m’obliga fer part de la tornada cap a l’estació corrents. “Todo se pasa, solo Dios basta” llegeixo en una inscripció dedicada a Santa Teresa, mentre dues monges passen pel meu costat i sento que una d’elles diu “todo está cambiando mucho”. Més en veuré a Valladolid, algunes amb hàbits diria que preconciliars; en aquesta terra, les velles monges passegen totalment integrades al paisatge.
El Talgo només para a Medina del Campo (imponent, el castell) abans d’arribar a Valladolid. També és una ciutat de províncies, com Àvila, però coincideixo amb la meva dona que aquí hi ha molta pela i molt senyor (especialment, senyores de permanent i merienda diària); abunden els cotxes de categoria, amb tapisseries de pell i acabats en fusta noble.
Pels qui venim de mar, l’ambient extremadament eixut de la meseta és implacable, però, a canvi, la transparència i la netedat de l’aire és excepcional. A més, ni una gota de suor en tot aquest dia atrafegat.
Trobada de gegants de la festa major del Raval. Ciceró és un fanàtic del tema i, és clar, no ens la perdem. Del carrer Guifré fins a la plaça dels Àngels, passant per la Rambla, on ens envolta gran quantitat de guiris que fan fotos als sis gegants i gegantons, i als pocs habituals que seguim la processó gegantera.
En arribar a la plaça dels Àngels, ens asseiem a la passarel·la ocupada habitualment pels skaters, per a que Ciceró bereni; es nega a marxar fins que el darrer gegant no hagi abandonat la plaça. Així, sentim el prego del Pinotxo de la Boqueria, que entusiasmat crida diversos visca el mercat, el barri i el déu que ens empara.
Al costat nostre seu una noia de trets orientals, filipina potser, que ens ha deixat una mica de lloc. Sembla parlar un bon castellà, potser amb accent sud-americà. Poc després comencem a parlar, i el primer que ens diu és que és noruega. I adoptada; cosa que ens tranquil·litza perquè no segueix els cànons físics dels noruecs. Sí que el segueixen el senyor i la senyora que seuen al seu costat, i que ens presenta com els seus pares: Herman i Anuak, crec que diu; ell, esprimatxat i amb barba blanca, ella, també prima i de pèl blanc, amb el magnífic aspecte de moltes dones nòrdiques que de ben petites porten les regnes de la seva vida. La filla es diu Tea o Thea.
La meva dona li lloa el bon castellà que gasta, i que utilitza en la seva feina de guia turística per Irlanda, que és on viu. Li dic que, en qualsevol cas, no entendria Ciceró, perquè parla molt poc el castellà. Es queda estupefacta quan li diem que gairebé només parla català; ignora que la llengua pròpia d’aquí sigui aquesta, ni en sap res: desconeix l’existència de Catalunya, tot i que es troba en un racó del país, i li hem de fer una especie de mapa improvisat en un tovalló; evidentment, tampoc sap que a València i a les Illes es parla la mateixa llengua (no entrem en el tema de la Franja, més apropiat per a un curs avançat). Confessa que només ha sentit parlar castellà des que es troba aquí (tot i que la família que tenim al costat també parla en català i, tot sigui dit, a crits). Quan li diem que aquí és la llengua de l’escola gairebé l’hem de collir, i que potser la parlen uns 8 milions de persones, i la deuen entendre uns 12 milions.
Un moment després és a nosaltres que gairebé ens han de collir: ens confessa que sa mare coneix una cançó catalana, que parla d’un tal Siset. La meua dona li pregunta en anglès a la mare sobre la cançó, i ens diu que es tracta d’una adaptació noruega de l’Estaca, coneguda al seu país en certs àmbits, i que ella utilitza sovint amb els seus estudiants per a mostrar-los que només es pot lluitar contra les injustícies amb la unió (”si estirem tots ella caurà” etc). La filla sembla sentir ploure quan surt el tema de Franco i de la dictadura, i no diguem quan parlem de la persecució del català (cosa normal, perquè si desconeix l’existència d’aquesta llengua, ja em direu). En qualsevol cas, sembla que la mare tampoc coneixia l’autor de la cançó, i només com a curiositat sabia que la original estava en català.
La meua dona insisteix que la canti; mentre els dos vells noruecs canten el tema en la seva llengua, nosaltres, de tant en tant, introduïm simultàniament la tornada de la versió original.
L’altre dia aventurava la hipòtesi que hi pot haver una relació entre l’analfabetisme i la diversitat lingüística. Si això pot semblar contradictori, encara és més estrambòtic que es pugui relacionar l’augment de l’alfabetització i l’ús dels calçotets. Segons un article presentat a l’International Medieval Congress a la Universitat de Leeds, que he trobat aquí, si la imposició de la impremta no va suposar cap augment de l’alfabetització, sí que hi va haver un gran augment en l’alfabetització alguns segles abans, cap al s. XIII (cosa que desmenteix, una vegada més, la foscor de l’edat mitjana, com a mínim de l’època final). La causa és que l’augment de la població urbana va potenciar l’ús de roba interior; això va estimular la producció de tela de drap amb que es feia la roba interior. Casualment, era aquest tipus de tela, una vegada els calçotets s’estripaven, la que s’utilitzava per a fer el paper en aquella època. Per tant, la producció de paper va augmentar i el preu va baixar. D’aquesta manera, el mercat del llibre va assolir una edat d’or que va potenciar l’alfabetització.
Si ara tornem a la nostra època, és ben curiós com en aquests moments en què molta gent està preocupada per la caducitat del suport digital, el Parlament britànic encara no acaba de tenir-les totes quant a la longevitat del paper; per un país com el Regne unit, què són uns quants centenars d’anys a la vora dels milers que pot durar un bon pergamí (fet amb pells d’animals)? I és per això que les actes del parlament britànic encara es passen a pergamí íntegrament, “printed in vellum” que en diuen. I és que no hi ha res com la tradició i els bons costums, malgrat que el seu cost superi les 30000 lliures. En qualsevol cas, abans era més car, perquè una votació recent del parlament ha rebaixat de dues a una el nombre de còpies de les actes passades a pergamí.
Mals dies. Els ulls no estan bé; tampoc malament. Les coses han anat com em van habitualment, ni bé ni malament. El més depriment és no haver seguit els consells de les dues persones amb qui més confio, i haver-me guiat per una esperança ridícula, que com conta Hesíode és l’únic mal que va quedar a la gerra (que no caixa, com s’explica tradicionalment) de Pandora.
Em sento estrany amb la meva nova mirada. He après, tal com diu el breu refrany que s’aprenen les coses, que som el que veiem; i com ho veiem.
I
Delictes i faltes és una magnífica pel·lícula de Woody Allen sobre l’estructura moral del món; una comèdia amarga, o un drama esperançador, segons ho mirem. Allen utilitza el simbolisme dels ulls per a representar aquesta estructura moral. El protagonista, amb el revelador nom de Judah (Martin Landau), és oftalmòleg. Té una amant, Angelica Huston, a qui havia promès separar-se de la seva dona per a començar una nova vida amb ella. Arribat el moment, es tira enrere, i per a evitar que l’amant despitada parli amb la seva dona, i trenqui la seva acomodada vida, encarrega al seu germà que la mati. L’aterra pensar què ha fet i, fins i tot, es vol lliurar a la policia; però passat el temps, i vist que els seus actes no tenen cap mena de conseqüència penal, es sobreposa i abandona la idea, i fins i tot sembla que l’ha abandonat el sentiment de culpa quan parla amb Allen en l’escena final (que és l’única escena que comparteixen).
Cliff (Woody Allen) és un director que ha de fer un documental sobre un personatge unflat i cregut dels mitjans, Alan Alda, mentre que el seu somni és fer un reportatge sobre un filòsof dens i reconcentrat. Malauradament (i lògicament, hauria d’afegir), aquest s’acaba suïcidant davant l’estupor d’Allen. Allen, a més, acaba de trencar amb la seva dona. L’estupor és encara més gran quan descobreix que una dona (Mia Farrow) amb qui havien començat una relació “espiritual”, acabarà amb Alan Alda, un home buit, antítesi d’Allen.
No és casual que Judah sigui oftalmòleg. El simbolisme és evident: és l’únic que investigarà sense prejudicis aquesta estructura moral del món, la que ens proporciona la nostra mirada. Així, les persones que apareixen a la pel·lícula es divideixen clarament entre els qui porten ulleres i els qui no en porten. Entre els primers, a més, hi ha els qui van canviant d’ullera. És revelador que Judah es vagi posant i traient les ulleres al llarg del film (normalment, les porta a la consulta, i se les treu fora, però no sempre és així); a la conversa final entre Cliff i Judah (la imatge del cartell és precisament d’aquesta escena) un en porta i l’altre no.
Els qui porten ulleres veuen el món mediatitzats per uns prejudicis morals, que no són comuns ni, com he dit, invariables. El cas més dramàticament irònic és el del sacerdot: la pel·lícula comença amb la revisió ocular d’un sacerdot que ja porta ulleres, amic de Judah; aquest no pot fer res per curar-lo, i per això el sacerdot apareix al final de la pel·lícula cec i amb ulleres fosques, ballant amb la filla de Judah, ja que es troben al seu casament. Una altra vegada, el simbolisme no pot ser més evident, i l’opinió d’Allen sobre la religió més contundent, expressada, això sí, amb la fina ironia del director jueu. Aquesta escena em recorda l’escena final de Run (de Kurosawa), on el bufó cec camina cap al precipici, portant una mena de papir a la mà, que li cau.
Un altre personatge amb grans ulleres és el filòsof; sembla mirar la vida a través d’especioses ulleres teòriques, depriments, no cal dir-ho, que li expliquen el sentit del món i de la vida humana. No és, però, cec (com el sacerdot), i per això no és optimista; inevitablement s’ha de suïcidar.
A l’altre extrem, trobem els qui no porten mai ulleres: Franck, el germà de Judah és el cas més clar. Judah li explica el seu problema amb la Dolores, la seva amant, i la solució de Frank no conté ni un bri de moralitat: mata-la, li diu. Diríem que veu el món tal com és, i només el jutja pels seus resultats; és la mirada natural i indiferent, que enllaça amb la mirada d’Herzog en el documental Grizzly Man de la qual ja vaig parlar. De fet, si Herzog veu indiferència i inanitat en els ulls de l’ós, Allen, a través del que diu Judah, no hi veu res en els ulls de la Dolores morta.
Curiosament, la mica d’astigmatisme que m’ha quedat a l’ull dret m’obliga a prendre una decisió quan estic davant l’ordinador: em poso les ulleres? La definició i la perfecció són un pèl superiors amb les ulleres, però l’amplitud de visió i la “netedat” són més òptimes sense.
II
Gregorio Luri va dedicar diverses anotacions (1, 2 i 3) a la mirada quan la meva s’estava modificant per sempre. Potser les hauria d’haver escrit abans. No serien ara petites dagues.
Què veurà ara qui es reflecteixi en els meus ulls?
En qualsevol cas, espero trobar la força interior de què parla Sòcrates, i convèncer-me de la clarividència de l’amor.
III
L’ús de paraules que fan reverència al sentit de la vista és aclaparadora. La meua dona em contava un dia que havia anat a veure a un estudiant cec, que li costava parlar, i li dolia, perquè a cada pas es trobava amb termes com “mira”, “ho veus?” … Ara estic desenvolupant una especial sensibilitat a aquests termes.
El pare d’una amiga de Ciceró és instructor de vol a l’aeròdrom de Sabadell i avui ens havia convidat a donar una volta en un petit aparell de quatre places.
Des de l’aeroport es poden veure els ports de Tortosa Beseit, cap a on volíem anar, però sembla que el temps no acompanya. Així, abans d’enlairar-nos plàcidament (gairebé es podria dir que levitem més que volem, a diferència del que passa amb un avió comercial), decidim fer una ruta més nostrada: comencem per una magnífica vista circular, i molt propera, a Montserrat, amb alguna preocupant turbulència. Girem cap a Vilassar, passant primer pel parc natural de Sant Llorenç del Munt. En aquest tram, el pilot em deixa conduir durant uns minuts; l’ús de la palanca que governa l’avió és molt intuïtiu i potència la sensació de lleugeresa i, perquè no dir-ho, de precarietat.
Passat el castell de Burriac (a tocar de Vilassar) fem dues voltes per saludar Ciceró, amb qui havíem anat fa unes setmanes per visitar el drac que, segons el meu fill, hi viu. Seguim després la línia costera fins una mica més enllà de Canet i trenquem cap a Sant Celoni, travessant la serralada litoral. Precisament, fa ja uns anys vam fer una caminada amb la meva dona des de Sant Celoni a Canet, per un paratge boscós deliciós i estranyament conservat enmig de zones d’altíssima densitat de població; ara, tornem a desfer el camí en un parell de minuts, quan la primera vegada ens havia costat més de dotze hores (amb parada per dinar inclosa a una masia anomenada, crec, Montnegre).
Trenquem cap al Montseny, guiant-nos pel Turó de l’Home. A l’entrada del Montseny veiem diverses masies aïllades i una ermita que des del cel sembla estranyament gòtica. Més enllà, s’entreveu el perfil lil·laci del Pedraforca. En pocs minuts hem vist un extrem i altre d’aquest petit país tan extraordinàriament variat.
Tornem cap a l’aeroport, on aterrem sense problemes després d’una conversa tòpica entre el pilot i la torre de control (és curiós com tots dos posen una veu de circumstàncies, i crec fins i tot que intenten fer-la incomprensible, com sembla que acostuma a fer-se en aquests casos; un senyal de professionalitat).
Aquests darrers dies, de bon dematí, faig un llarg passeig per la platja de la Barceloneta. Caminar entre la sorra i l’aigua.
Moltes de les persones que m’hi trobo són assídues: la senyora que, en biquini vermellós, recorre amunt i avall la platja a ritme marcial, desfilant gairebé; una altra senyora que havia vist en un documental sobre personatges de la Barceloneta, grossa i amb moltes dificultats per caminar (porta unes crosses per ajudar-se), discuteix amb una altra senyora o flota com una boia, ensenyant el seu gorret groc i un ampli somriure adornat amb una gruixuda línia de rimel; la dona de mitjana edat amb pantalonets negres i samarreta blanca molt arrapats, que corre a ritme del que dicten els seus auriculars blancs i sembla una reencarnació de la Obregón. Els jubilats reincidents són majoria, i gairebé s’han agenciat la petita platgeta al costat de la bocana del port esportiu, davant les torres Mapfre; alguns floten a prop de la corxera vermella que delimita el petit l’espai de bany de la platgeta; d’altres, pocs, parlen a les roques de les seves coses (sento converses sobre medicines i metges; que si em va millor aquest medicament que l’altre, que si ara dormo més, que si aquest metge sembla molt competent, etc), o resten d’empeus, immòbils, mirant el mar o la platja.
A la platgeta dels jubilats giro cua per tornar als banys de Sant Sebastià.
Hi ha gent que només he vist un cop: la jove del servei català de l’aigua que, segons em diu, fa una inspecció visual (els caps de setmana també agafen mostres) i pren la temperatura; li faig una pregunta tòpica sobre les meduses i em respon que ells mai no les retiren de l’aigua: no són deixalles. Una noia espantosament anorèxica. Un tipus amb cara d’eslau i de pocs amics, gros i fort, amb banyador, que tenia l’avantbraç mal curat d’una fractura, i una part de l’os sobresortia esfereidorament pel damunt, formant un angle gairebé recte amb l’altra part de l’os. Un grupet d’estudiants joves, enfrontant-se amb el fort onatge d’aquell dia, rient i cridant, amb tot l’estiu i la vida pel davant.
Avui, dues xineses escrivien atrafegades a la sorra. Una d’elles havia posat amb lletres majúscules i grans:
Barcelona
Huang Li
Quan he passat, l’onatge minúscul estava esborrant “Li” mentre l’autora marxava somrient en direcció contrària.
Em ve al cap un dels pensaments de Pascal que estava llegint aquests dies:
A mesure qu’on a plus d’esprit, on trouve qu’il y a plus d’hommes originaux. Les gens du commun ne trouvent pas de différence entre les hommes.
El cas Toaff no s’ha acabat. El llibre torna a les llibreries, però com diuen aquí, torna “ripulito”1. Segons se’ns diu, Pasque di Sangue 2.0 no es centra només en la religió judaica, sinó que estén l’anàlisi a d’altres religions. A més, també “gli angoli siano stati alquanto smussati.” Ho podreu comprovar vosaltres mateixos si us compreu la nova versió del llibre (en breu estarà a les llibreries italianes), i consulteu l’antiga, que només podreu tenir si disposeu de la mula.
Curiosament, coincidint amb aquesta notícia, Umberto Eco ha publicat un article Del mangiar bambini, que torna sobre el tema d’un article anterior de títol gairebé idèntic, Mangiar bambini, que em va posar sobre la pista del cas Toaff. En el nou, però, no es parla de l’historiador. De fet, si el primer era un recorregut pels mites negatius (associats a actes brutals, com beure la sang de nadons sacrificats) que diverses civilitzacions tenen sobre les veïnes, en el darrer, es parteix d’una conversa amb un company de tren que es lamenta de com està el món; Eco li contesta que està molt pitjor del que es pensa, i li relata assassinats brutals de l’antiga Grècia, canviant els noms dels protagonistes. A partir d’aquí reflexiona sobre la gran quantitat de barbaritats que es cometien al món antic, tenint en compte, a més, la poca població que hi havia.
Recordo que es tractava de Pasque di Sangue, on el medievalista israelià, entre d’altres coses, deia que era possible que alguna minúscula secta desviada del judaisme practiqués rituals amb la sang d’algun nen. [↑]
Devia llegir Monzó la meva anotació. Si no, no s’entén perquè ha fet un segon article (€) contra la Viquipèdia, centrat en aquest cas en una entrevista (bé, que es pugui qualificar d’entrevista ho trobo una exageració, dit sigui de passada) de Lluís Amiguet a Don Tapscott, “profeta de la Wikipedia”, un tipus curiós, no ho negaré.
Em costa trobar-li la gràcia a l’article, fora que vulgui demostrar que no només es pot fer un article contra Google i Viquipèdia, com deia l’altre dia, sinó dos gairebé de consecutius. Queda, doncs, demostrat.
És especialment astorador com qüestiona la llibertat a la Viquipèdia, després que el propi Tapscott reconegui que hi ha articles més controlats:
¿En qué quedamos, entonces? ¿No decían que precisamente la interactividad era una de las grandezas de la red? ¿No era ése el supuesto paradigma de la libertad total: la participación de todo el mundo, la democracia elevada al cubo? Si restringen el acceso a aquellas entradas que no quieren ver saboteadas, Wikipedia deja de ser una “enciclopedia on line redactada por miles de colaboradores anónimos” como asegura el profeta Tapscott, e instaura dos categorías: entradas susceptibles de ser manipuladas por cualquiera y entradas restringidas y bajo control, para vips. ¿Seguirá anunciándose como “la enciclopedia libre”? A este paso, cualquier día algún sabio nos dirá que para que algo sea riguroso y fiable - blogs y enciclopedias on line incluidos- hay que, primero, verificar quién lo dice, qué dice exactamente y con qué aval. Para ese viaje no necesitábamos tantas alforjas, ni que sean digitales.
Tampoc calien les alforges de l’entrevista de l’Amiguet per regalar-nos aquest embolic, només cal anar a la pàgina de la Wikipedia (i mira que fa temps hi és) on se’ns diu precisament què no és la Wikipedia.
Un excepcional documental israelià, One Shot, del realitzador Nurit Kedar, explica les experiències de diversos franctiradors del seu exèrcit. Tot i que hagués estat molt fàcil, no és ni maniqueu, ni busca excuses, ni condemna, ni aplaudeix. Merament presenta les experiències d’aquests militars o ex-militars, conjugades amb reconstruccions de les seves accions i escenes reals gravades per unitats del Tsahal. Trobem homes torturats pel que van fer (a la secció escenes en podeu veure un cas), d’altres només ho consideren la seva feina, hi ha qui ho explica impassible, com si d’anar de compres es tractés. Als més joves els hi bull la sang i els hi brillen els ulls, i n’hi ha un que diu sentir-se com un déu, amb la vida dels qui passen pel carrer a les seves mans; els més vells, en canvi, tenen un posat més reflexiu i crític del seu passat com a franctiradors.
En definitiva, una lliçó dels caràcters i de les edats dels homes.
Cada cop és més habitual sentir parlar dels paral·lelismes entre l’ocupació israeliana i l’apartheid sud-africà. És poc coneguda, però, la íntima relació entre l’esdeveniment cabdal del règim de l’apartheid i el poble escollit. Em refereixo al conegut com a judici de Rivònia.
Rivònia és el suburbi on van arrestar Nelson Mandela l’11 de juliol de 1963, per pertànyer a l’ANC i realitzar actes de sabotatge. La posterior condemna a cadena perpètua (dels quals en va complir gairebé 30) el van fer universalment famós i va ser un dels llasts més grans del règim de Pretòria.
Amb Mandela va caure tota la cúpula del Congrés Nacional Africà (ANC), que estava reunida en una granja, Liliesleaf Farm, propietat d’un blanc benestant oposat a l’apartheid, Arthur Goldreich, qui també va ser detingut i processat. És poc conegut que, a banda de l’Arthur, van ser detinguts tres blancs més que, com el propi Goldreich, eren jueus; després dels negres, era el “grup ètnic” més nombrós a la cúpula de l’ANC.
Encara és més sorprenent que el cap dels fiscals del judici també fos jueu, Percy Yutar, el primer jueu que ocupava el més alt càrrec de la Fiscalia sud-africana. Segons un documental que van passar ara fa uns mesos a segle XX, Percy es va acarnissar amb els detinguts, pels quals va demanar la pena de mort, entre d’altres motius, per a demostrar que els jueus sud-africans eren els més exigents quant a la defensa de la llei sud-africana, i netejar la mala imatge donada pels quatre outsiders anti-apartheid.
En qualsevol cas, Arthur Goldreich no va veure acabat el procés que segurament l’hagués condemnat a cadena perpètua, perquè va aconseguir fugir tot just al principi del judici. Es va instal·lar a Israel, on ja havia participat al 1948 en la guerra que va portar a la creació d’Israel. Goldreich acusa ara Israel de practicar el que ell havia viscut a Sud-àfrica.
Entrem en un irlandès proper al Stinger a fer una cervesa. En sortim més de quatre hores després. Al mig, una vibrant sessió de música irlandesa i folk americana d’un grup que oscil·la entre els tres i els quinze músics. No hi ha escenari, ni el públic (entre el qual, tres dones esplèndides i una mena de fada irlandesa) seu allunyat; estem tots barrejats, més músics que públic. No és tampoc un concert; els músics es troben regularment en aquest irlandès per assajar. Tampoc no hi ha cap amplificació dels violins, guitarres, banjos, acordió irlandès, mandolines, contrabaix, flautes i diverses veus magnífiques, que produeixen un só compacte i càlid. Van tocant i van bevent. Nosaltres només anem bevent.
Es clou amb variacions sobre el tema de The Flintstones, i dues incursions al jazz, So what, la darrera, amb guitarra, banjo i mandolina. Una delícia.
Trallero acusa Kapuscinski de poc menys que d’espia de la Polònia comunista. Aquesta collonada, que avui ningú ja no es creu, li serveix a Trallero (que, recorde’m-ho, va sortir d’un racó polsos i oblidat de La Vanguardia gràcies a la seva sèrie d’articles sobre el fangar del Carmel; quin gran tema per a Salsa Rosa!) per a descobrir el seu secret: no li ha agradat mai l’escriptor polonès.
Esperem. Potser un dia farà la gran declaració: i si mai no li ha agradat llegir?
L’any de la picor, segons el Gènesi, 11,1, “en tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules.” Déu, que no sembla ser del parer que ho tinguem fàcil, va dir-se, tal com se’ns relata en la seva biografia autoritzada (Gènesi, 11, 6-7): “Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells.” Déu no devia haver previst que les llengües que va inventar per a crear confusió i discòrdia no tindrien una vida eterna i, a poc a poc, al llarg del segle XX, el mandat de l’altíssim sobre la multitud de llengües s’ha anat diluint; moltes llengües ja s’han extingit, i hi ha una llarga llista que Ethnologue considera “nearly extinct languages.” Comentava en una altra anotació, quan encara portava ulleres, que més del 50% de les llengües del món no les parlen més de 10000 persones cadascuna.
Dos anotacions més enrere també comentava el cas de ma padrina que, analfabeta com era, representava un mur contra la decadència de la llengua. Aquesta idea em va suggerir que hi devia haver una relació entre la taxa d’alfabetització i el que podríem denominar diversitat lingüística; la meva hipòtesi és que aquests dos factors estan connectats inversament, és a dir, com major és la taxa d’alfabetització menor és la diversitat lingüística. Un cop d’ull a la web Ethnologue m’ho confirma intuïtivament: només cal comparar el nombre de llengües vives a Europa (239) i a Africa (2092); o si volem un exemple més proper, sembla clar que la tradicional incúria educativa espanyola ha estat un factor de preservació del català, al contrari, per exemple, del cas francès, on l’escolarització gairebé universal molt abans que aquí va provocar estralls lingüístics a la Catalunya Nord.
En qualsevol cas, aquests dos indicis tampoc són un argument definitiu que demostren la meva tesi (major taxa d’alfabetització = menor diversitat lingüística). Un argument més important es troba en la correlació entre la taxa d’alfabetització de cada país del món i un índex de la diversitat lingüística1 . La correlació entre ambdós índexs és, com esperava, negativa, de -0,48, i el coeficient R2 de 0,23. No està gens malament, tot i no ser espectacular. Ara bé, l’índex Greenberg, tal com està calculat, inclou totes les llengües que es parlen en un país, siguin autòctones o nouvingudes. Per exemple, a França 37 de les 66 llengües no són autòctones, a causa dels immigrants. Però a mi no m’interessen les llengües nouvingudes, sinó només les llengües autòctones. Per tant, faré una correcció en l’índex de diversitat lingüística de manera que només consideraré les llengües autòctones2 ; fent això, la correlació negativa augmenta molt, i arriba gairebé al -0,6. També R2 augmenta considerablement: 0,35. Aquesta és la gràfica:
Algú podrà dir que una defensa de l’analfabetisme és una defensa de la pobresa. De fet, si correlacionem la el PIB per càpita amb l’index d’alfabetització dels països del món, surt un valor d’uns 0,4, cosa que indica que hi ha una relació entre ambdós fenòmens. Ara bé, si provem de correlacionar el PIB per càpita amb l’índex de diversitat lingüístic que he calculat, gairebé no existeix correlació, i el R2 és gairebé insignificant, d’un 0,06.
És a dir, i recapitulant, en el triangle format per la pobresa, l’analfabetisme i la diversitat lingüística, els dos primers estan correlacionats, els dos següents també, i sembla que encara de forma més forta, però, curiosament (paradoxalment, si volem, ja que s’incompleix la transitivitat que de forma incorrecta moltes vegades associem a fenòmens relacionats en cadena), no s’observa cap correlació entre la pobresa i la diversitat lingüística d’un país.
Actualització
Sembla que el ministre australià d’afers indígenes em vol donar la raó. Va declarar el 24 de maig que estava considerant “a plan to restrict welfare payments to aboriginal parents in order to force their children to attend school and learn English.”
Es tracta de l’índex de diversitat Greenberg, que dóna la probabilitat que dues persones del país triades a l’atzar tinguin llengües maternes diferents. Espanya, per exemple té un índex Greenberg 0,47, mentre que el de França és de 0,27. [↑]
El càlcul és una mica groller, perquè només multiplico el índex Greenberg pel qüocient entre les llengües autòctones del país entre totes les llengües del país. Aquest càlcul, grosso modo, intenta reflectir el fet que els immigrants a un país acabaran parlant alguna de les llengües del país, a banda de la seva. [↑]
Cara a l’estiu he començat un règim. L’esperit innovador que em caracteritza m’ha fet pensar que podia començar pels ulls. Bé, ja puc afirmar que tinc entre 40 a 60 micres menys de còrnia, que a pes deu ser una cosa així com 0,003 g. No és molt, però és irreversible.
Per a fer-vos-en una idea, abans del lifting ocular la cosa estava així:
i després:
pels qui no notin les subtils diferències, posaré l’altra cara de les imatges; el que estava mirant, en la primera foto:
el mateix, però després de la cirurgia refractiva:
Certament, algú pot pensar que hi ha menys poesia, però, sens dubte, la meua visió del món ha guanyat en nitidesa i realisme, diria.
Per aquells a qui agradi els detalls de tan desagradable tràngol, els hi ofereixo aquesta aproximació musical. Es tracta de le Tableau de l’operation de la taille (que en versió moderna i ocular se m’acudeix traduir com a L’auca de l’operació refractiva), un tema de Marin Marais que reprodueix musicalment, pas a pas, una operació per a extreure un càlcul biliar, cosa que a principis del XVIII era el més semblant a una tortura, i que el propi Marais, segons diuen, va patir; així es descriu al llibret de la gravació que ha fet Paolo Pandolfo:
La operación era atrozmente dolorosa: el enfermo estaba situado en una mesa alta, y se le mantenía atado para que no pudiera moverse; tras haber localizado los cálculos por vías naturales, el “tallador de vejiga” hacia una incisión cortando por los sano, y caminaba, por el periné o a través de los tejidos abdominales, hasta alcanzar la vejiga, que abría; seguidamente, introducía unas tenaciññas, llamadas tenette, para agarrar y extraer la piedra.
Aquí teniu, doncs, aquesta mostra única de música quirúrgica (la versió és la de Wieland Kuijken, i no la del Pandolfo):
La meua padrina era analfabeta, com a la majoria de la gent de l’època1 . Era tan espavilada que molts no ho van saber fins molt tard, perquè usava intensament la seva memòria, i de vegades feia que llegia el que realment havia memoritzat.
El seu home, el meu iaio, la considerava inferior a ell, per ser dona, de família menys preclara i, és clar, perquè era analfabeta. Recordo una anècdota: un dia el va venir a visitar al poble un amic crec que de Reus, de quan era capotaç, tal com ho deia ell, orgullós del seu passat de pinxo. Es van trobar a la Creu (la plaça), i el va portar a donar una volta pel poble. En passar pel davant de ca nostra, li va dir que allí hi vivia. I que aquella era la seva dona. La meva padrina estava plantada a la porta, segurament amb una ma agafant l’avantbraç, equidistant del colze i de l’altra ma, com acostumava a fer. El meu iaio va continuar el passeig sense presentar-los ni dir-li res a la seva dona, que els mirava amb la barbeta tremolosa pel menyspreu.
El meu iaio, en canvi, sabia llegir i escriure, en castellà, és clar, perquè el capellà li havia ensenyat. Recordo la seva lletra gran i cal·ligràfica, una cursiva lenta i una mica tremolosa. De vegades, recordant Alucemes o Tetuán, o la guerra civil, soltava els seus magnífics diàlegs de guerra; de quan, després d’una explosió a ves a saber on del Marroc, entrava corrents al refugi on es trobava Franco, que espoltsant-li la terra de sobre l’uniforme sembla que li deia “¿está bién, soldado?”, i ell replicava “sí, mi comandante, a sus órdenes.”
El monolingüisme català devia ser sinònim d’analfabetisme (i si ens fiem de les dades de l’INE devia rondar el 50 ó 60% de la població catalana cap al 1910). Si bé era una situació lamentable, tenia certs avantatges pel que fa a la preservació de la llengua, no tan sols enfront del castellà, sinó de l’estàndard català, que ofega les diferències dialectals.
Quan vam traslladar-nos a Premià, el iaio i la padrina hi van venir a viure, entre d’altres coses per a tenir cura de la canalla. Hi havia a Premià força gent nouvinguda de la resta d’Espanya que, evidentement, no sabien el català. La meva padrina em comentava, divertida, que s’havia fet amiga d’una veïna, vinguda de no sé on del sud, i que es reunien de tant en tant. Alguna cosa es devien dir, però la meva padrina molt sovint, segons em contava, li deia: “ai!, xiqueta, no t’entenc!”. Suposo que a l’altra li passava el mateix. Però sembla que s’ho prenien bé, assegudes una davant de l’altra, amb els braços creuats, i fent-se uns tips de riure per la incomunicació.
l’anuari de l’INE del 1910 diu que el 60% de la població ho era, i havia millorat des del 73% del 1860 [↑]
Comenta Quim Monzó l’espantá de Roman Polanski de la conferència de premsa on presentava una pel·lícula col·lectiva a Cannes. Sembla que va dir:
Es una vergüenza tener que contestar a preguntas tan vacías. Y creo que la culpa la tiene internet1 , que os ha rebajado a ese nivel. Ya no os interesa lo que pasa en el cine, simplemente transferís la información.
Les preguntes dels periodistes eren, certament, més pròpies d’Aquí hay tomate, que d’una roda de premsa per a cinèfils. Per això, Monzó sembla recolzar Polanski, i va a l’origen de la qüestió: “El problema es que la diferencia entre el estudiante y el licenciado es cada vez menor.” I, és clar, això passa perquè “el único recurso que se les ocurre para informarse es teclear en Google” i, a més, “para verificar hechos y fechas” no utilitzen la Encyclopaedia Britannica sinó que “lo buscan en las enciclopedias digitales, tipo Wikipedia” que, amb voluntat de ser irònic, titlla de “lugares donde el rigor demostrado hace que ninguno de esos nuevos tecleadores dude ni un momento - pongamos- la Guerra Civil española duró ocho años (de 1963 a 1965) …”
És ben curiós que, enunciat el problema dels llicenciats, suposo que en periodisme, no ataqui directament la gent que els hi reparteix els títols, el professorat d’aquesta llicenciatura, i que curiosament, molts són companys en l’activitat periodística de Monzó. No, això no es pot dir. És més senzill usar un tòpic més rovinós, el flotador salvavides dels periodistes que no tenen tema pel proper article: Google i la Wikipedia són una plaga. Sobre aquest últim, és ben senzill utilitzar el maleït Google per a comprovar que hi ha estudis que confirmen que la Wikipedia és gairebé tan fiable com la Britannica, alguns publicats a Nature (potser hauria d’afegir “la prestigiosa revista”). Fins i tot, acceptant l’absurd prejudici que és més fiable la Britannica, no podem consultar aquesta enciclopèdia completa a Internet? Si fins i tot podem accedir a l’article del Monzó (de pagament, és clar) per internet!
Sobre el Google, l’extensió més important de la nostra memòria des del neolític, no cal ser molt agut per comprovar que els més inútils hi troben inutilitats, el burros troben burrades, i els qui s’ho treballen amb enginy hi poden trobar perles. És probable que hi hagi més inutilitats i burrades que perles circulant a la xarxa, però no és un problema d’internet, sinó de la fauna que hi transita, i que per cert també circula pel carrer, sense que a ningú se li acudeixi dir que el carrer els perd (bé, abans sí que es deia, però ara s’ha substituït “carrer” per “internet”, potser perquè al carrer només hi circulen turistes).
I ja que el Monzó ha parlat del problema plantejat per Polanski (que potser l’únic que tenia era gana i volia guillar de la macro-conferència de premsa), no podria passar que a la gent ens costa cada dia més ajupir el llom? I, malgrat això, el professorat de moltes facultats, que tampoc no és fanàtic de l’activitat frenètica, tampoc no es vol posar més feina suspenent raonadament els treballs dels seus pupils que copien indiscriminadament, usant el malvat Google o qualsevol meravellosa enciclopèdia il·lustrada; o potser és que la majoria només es llegeixen els treballs en diagonal, i tampoc no els interessa gaire constatar si són originals o còpies. I els nous llicenciats, veient com alguns dels seus admirats periodistes (mites vivents del periodisme, com ho era abans Lou Grant) se’n surten prou bé fent, de tant en tant i potser perquè aquell dia estan desganats, articles tòpics sobre les maldats d’internet i el Google, pensen “potser també jo podria omplir fàcilment una columna, o fer una pregunta a una conferència de premsa a Cannes.” I així anem tirant.
M’assabento després, a Cinema 3, que Polanski va dir literalment “ordinadors” i no “internet”. Llegint l’article de Picatoste, que era la font de Monzó, confirmo que també va recollir el terme “ordinadors” i, misteriosament, Monzó va transformar en “internet”. És estrany que la resta de la cita sigui gairebé literal. [↑]
He de puntualitzar el que deia a l’anotació d’ahir: no són les reserves d’or les que han caigut 2/3, sinó el total de reserves del Banc d’Espanya, que han passat de gairebé 39 mil milions d’euros el 2002, fins a 13 mil milions d’euros el mes passat, com es pot veure en aquest informe del banc d’Espanya1 . Pel que fa a l’or, sembla que el banc d’Espanya té més o menys el mateix del 2002, tot i que des del 2006 ha passat dels 7400 milions fins els 5300 milions.
El problema bàsic de les reserves espanyoles és que ha caigut la seva reserva de divises més de 3/4 parts des del 2002 (també la posició de reserva al FMI cau en picat, tot i que globalment no influeix tant). Què vol dir això? doncs no en tinc la més mínima idea. Ramon Tremosa em dóna una pista: potser la prevista devaluació del dòlar la fa una moneda poc desitjable i, per tant, el banc d’Espanya es desfà d’aquesta divisa, que suposo que al 2002 era una divisa forta (recordem que quan va entrar l’euro, aquest va caure fortament davant del dòlar durant els primers dos o tres anys).
Aquesta puntualització, però, no treu que sigui estranya aquesta fortíssima davallada de reserves del banc d’Espanya (si s’ha venut els dòlars, hauria de tenir una altre valor a canvi, suposo), que, insisteixo, no sembla interessar ningú.
És curiós que a l’article del Telegraph es donin uns 41 mil milions a les reserves del 2002, quan el banc d’Espanya diu que no arribaven a 39 mil milions. [↑]
L’economia, especialment la financera, es basa en la confiança; la confiança financera en què l’entitat té el que diu tenir, i que pot retornar als seus clients el que ells hi tenen dipositat quan aquests vulguin. Hi ha diversos rànquings internacionals que mesuren, d’alguna manera, la confiança que podem tenir en cadascuna de les entitats tractades. El regne d’Espanya té el rànquing màxim, segons Standard & Poor’s, és a dir, l’AAA, però no passa el mateix amb totes les entitats espanyoles.
Un dels fets que permeten garantir la confiança en una entitat estatal, és la seva reserva en or. Doncs bé, malgrat que no ho hagi dit cap diari espanyol, el nostre país s’ha venut els 2/3 de les seves reserves d’or des del 2002 (cosa que sembla accelerar-se, ja que en els darrers dos mesos Espanya s’ha desfet de 80 tones d’or). Només Grècia i Portugal han seguit el mateix camí a Europa, mentre a la resta de països les reserves s’han mantingut estables. Aquestes dades s’han extret d’un article d’Ambrose Evans-Pritchard, del Daily Telegraph, on afegeix el comentari d’Alberto Mattelan, un economista d’Inverseguros:
The current account is completely out of control. We have the worst deficit in our history and worse than any other country in the western world. It has not yet become a ’street concern’, but I can assure you that it is of great concern to us economists. This will turn bad over the next 18 months.
La resta de dades de l’article segueixen aquesta línia d’avís. L’article del Telegraph no el puc linkar, però ha aparegut aquí, on normalment no he llegit mai cap bajanada, i tampoc no acostuma a ser apocalíptic. Avui apareix una altra anotació on retorna al tema, i s’anuncia que al mercats de deute internacionals, els bonus (bonds) espanyols estan baixant, cosa que no fan els alemanys, posem per cas. Tot això pot semblar metafísic, però no ho és: afecta, entre d’altres coses, a la capacitat del nostre banc de donar-nos els diners que hi tenim.
Evidentment, no puc saber l’abast del problema, perquè se m’escapa, només en deixo constància per aquells que encara no ho sàpiguin. Acabo amb la pregunta qu l’Alfredo López fa als seus lectors:
solo se trata de diversificar inversiones… sino también países… y por qué no, bancos. Se ha preguntado usted qué solvencia tiene su banco o caja de ahorros ? y lo peor… se lo ha preguntado al que normalmente le atiende en su entidad?
(L’article original del Telegraph que no havia aconseguit enllaçar és aquest)
Acutalització
Escric a Ramon Tremosa per a preguntar-li sobre el tema, i molt amablement em dóna aquesta referència a un aclaridor article (tot i que em queden alguns dubtes) de Carlos Sánchez a El Confidencial, aparegut el dissabte.
Tot i que hauria estat inútil, el diumenge hagués votat convergència; un compromís de darrera hora m’ho impedirà. No m’acaben de fer el pes els seus líders ni la seva confusa ideologia, ni algun dels seus mentors ideològics, però conec gent més a sota de la formació (els qui fan feina, per entendre’ns) i estan molt millor preparats que els dels contrincants, de lluny. Trobo, a més, que és un deure cívic acabar amb aquesta situació anòmala de poder omnímode de què gaudeix el psoe, i els seus nans, icv i erc. Per higiene, doncs, hagués votat ciu.
De la mateixa manera vaig actuar a les eleccions del 2003, quan vaig votar erc, per higiene, tot i que aquests van embrutar, i continuen fent-ho, més del que hagués pogut sospitar mai. També a les europees vaig votar icv, per d’altres motius. Es pot dir, doncs, que no tinc cap compromís ni ideològic ni de partit, més enllà de no votar partits, com el psoe o el pp, que senzillament volen acabar, més o menys soterradament, amb l’esquifit poder econòmic, polític i cultural català. En qualsevol cas, si això canviés1 , estaria més a prop del pp. Un abisme moral (en el sentit etimològic del terme), però, m’allunya dels dirigents d’aquest partit i els seus corifeus mediàtics.
Conec d’altra gent, però, que no tenen un sentit tan plàstic de la política, i que fan que aquest país sigui sociològicament d’esquerres. Evidentment, les zones industrials catalanes són feus socialistes. No parlo d’aquesta esquerra, sinó de l’esquerra estètica: es tracta d’una sector de la població emmirallada en els fills de les classes benestants catalanes (per entendre’ns, les que viuen a certs llocs de Barcelona i estiuegen a d’altres llocs concretísims de la costa, on fan el psuquet), tots gauchistes empedreïts. Bàsicament, ara són sociates, però a poc a poc també han derivat cap a icv i, fins i tot (malgrat considerar-los uns rústics), cap a erc.
Quan s’és funcionari o es té algun tipus de prebenda del poder, pot entendre’s aquest entumiment ideològic. Ara, em sorprèn de gent que conec i que no és funcionària. Una persona m’ha arribat a dir que no vota Mayol, sinó al partit; miro la campanya d’icv i em quedo garratibat. L’argument més rebregat és, però, alguna variació sobre una obsessió: el rebuig també estètic de convergència. Qualsevol argument que uso amb els estetes de la política, que si fixa’t amb els casos de persecució política a periodistes, que si mira el que diu el Maragall, que si mira aquests casos de nepotisme2 … acaben indefectiblement en el contrafactual: “però imagina que faria ciu …” Arribats aquí, he de callar.
Conec, fins i tot, qui, després de ser assetjat professionalment per un membre del govern i per algun dels seus acòlits, expulsat del seu càrrec que no era polític i condemnat a l’ostracisme amb una frase memorable (”amb tu no hi haurà represàlies”), encara continua excusant-se amb un “però imagina si …”
Ara, també m’hauria pogut abstenir el diumenge vinent per convicció (i no per atzar, com passarà), però aquesta opció política ja l’he superada, després de practicar-la durant vint anys.
El que no faré de cap manera, però, és perdre’m el proper episodi d’Afers exteriors, dedicat a l’altra Albània.
Diria que les úniques opcions dignes de ser escoltades són, per ordre de preferència: la co-capitalitat política i econòmica de Madrid i Barcelona, un projecte federal, o la independència política. [↑]
Casos que no han sortit a la premsa, tan ocupada amb el Wolfowitz, i que afecten com a mínim a dues figures importants de les elits catalanes d’esquerres, una d’elles de nivell internacional, que han posat les seves parelles en llocs importants sota la seva supervisió (no cap secretaria insulsa, com la que va donar el maleït jueu a la seva mantinguda); evidentment, no citaré noms, perquè m’estimo molt el meu coll. [↑]
Arnes és l’últim poble abans d’entrar a l’Aragó, a la zona dels ports de Tortosa-Beseit. La fama d’Horta de Sant Joan, on Picasso es va formar com a pintor, ha fet passar més desapercebut aquest preciós poblet, amb una plaça espectacular, dominada per l’ajuntament d’estil renaixentista, construït per Joan Vilabona de Queretes el 1584. Les vistes als ports des de la plaça, però, fan d’aquest lloc un balcó immillorable on badar veient com canvien els colors del paisatge. En aquesta època de l’any i amb les darreres pluges, el terreny de secà presenta la seva cara més educada i colorista. Les olors són intenssíssimes; timó (romaní), fonoll, farigola i d’altres que no sé identificar. Arreu es poden veure roselles que tapissen algun camp erm i molts dels quadres que es van pintar per aquesta zona a principis del segle passat.
Amb el meu germà ens estem a cal Badat, no a la casa que s’anuncia a la web, sinó a una altra, al costat de la plaça de l’ajuntament, que em recorda molt a la de ma padrina: les parets encalades de forma molt desigual, alguna de les habitacions encara amb el terra de terrissa i no de gres, els interruptors antics (malauradament, cap de pereta), alguns llums de ceràmica, … El fill de la propietària es disculpa per l’aspecte rústic, i diu que la remodelació és a punt, deixant el totxo a la vista, modernitzant les instal·lacions, al gust del neorusticisme urbà. Jo em trobo com a casa.
Caminar i badar per aquestes terres just en aquests moments d’explosíó primaveral és un luxe. Un luxe fugisser; potser d’aquí a dues o tres setmanes tot prendrà un tó groguenc uniforme.
Escric aquestes ratlles des de la sala d’ordinadors del magnífic ajuntament d’Arnes, d’accés públic i gratuït. Petit incident que indica que la civilització és a tot arreu: quan arribo la sala està tancada. Pujo. Truco a una porta al costat de la de l’alcalde. Un secretari i una secretària. Els hi pregunto si no obren la sala. Em diuen, una mica desganadament, que la noia que en té cura no hi serà avui. Marxo. Mentre baixo les escales penso que això és un edifici públic, amb horaris fixats i, en principi, inamovibles. Torno a pujar, i dic als secretaris que vull un full de reclamacions. Misteriosament, el to canvia; la secretaria fins i tot m’ofereix el seu ordinador. Finalment, truca a la responsable de la sala d’ordinadors, que li diu que només cal obrir la sala i prémer al botó “on” de l’ordinador que vols. Baixem i ho fem. Educadament li agraeixo la gestió.
Timothy Treadwell volia ser un ós, i se’l va menjar un ós. Aquesta és l’única conclusió indiscutible a la qual arribo després de veure Grizzly Man (si no sou fans dels drets d’autor, teniu l’emule i sou conscients que no veureu mai el documental si no és d’aquesta forma, us el podeu baixar aquí), un documental de Werner Herzog. No cal que digui, doncs, que és un reportatge excepcional.
Tim, un jove amb una veu insuportable, actor fracassat i ex-alcohòlic confés, ros repentinat com el princep valent, decideix que el motiu últim de la seva vida és salvar els óssos grizzlis del parc natural de Katmai, ple d’óssos grizzlis que no semblen estar sota cap amenaça. Hi va estar 12 estius, sense armes i sense possibilitat d’escapar, i hi gravar imatges espectaculars d’aquests úrsids, a una distància poc recomanable. Al final del seu tretzè any d’estada un ós se’l va menjar, juntament amb la seva companya, Amie. He hagut de consultar diverses vegades a internet per a comprovar si Tim existia, perquè la forma d’Herzog de muntar les imatges convida a pensar que tot és un muntatge.
Si fins ara havia gaudit d’alguns falsos documentals, en aquest cas es va un pas més enllà: es tracta d’un documental sobre uns fets absolutament i dramàticament reals, que no pots deixar de veure com a falsos, de la mateixa manera que pressents que molts dels personatges que hi apareixen són uns simpàtics impostors. La pel·lícula és un mirall ridícul, emocionant, estrambòticament tràgic, evidentment deforme, i incòmode, del món que ens ha tocat viure.
Curiosament, descobreixo capbussant-em a la xarxa, que el rècord d’estada entre els salvatges óssos grizzlis el té Vitaly Nikolayenko, un rus autodidacta en temes naturals, com a Timothy, i que es va estar la fredolica de 33 anys convivint amb aquests úrsids, fins que el mateix any que al nord-americà Tim, el 2003, se’l van cruspir els seus amics onsos.
La pàgina de wikipedia dedicada a Viltaly m’enllaça amb una altra pàgina encara més estrambòtica de la macro-enciclopèdia, list of unusual deaths, on Vitaly i Tim apareixen amb tots els honors. Descobreixo que, sense viure ni morir de forma tan espectacular com aquest parell, el gener del 2007, una nord-americana de nom tan explicit i premonitori del seu futur decés, Jennifer Strange, va morir d’aquesta inesperada i aquosa manera: durant un concurs de ràdio de Sacramento, California, on els concursants radiofònics havien de beure tanta aigua com poguessin, Strange va ingerir més de set litres d’aigua i es va morir. El diagnòstic, intoxicació d’aigua.
Entre les facetes desconegudes de Glenn Gould se’n troba una de ben especial: gran part dels seus ingressos després de deixar la seva carrera de concertista, cap al 1964, provenien de la inversió en borsa. Segons el seu biògraf, Kevin Bazzana, l’excèntric pianista “disfrutaba indagando qué acciones podían estar al alza, además de llevar al detalle el registro de las ganancias de capital y las previsiones para ahorrar en impuestos.” No era l’únic músic que es dedicava a aquesta activitat especulativa entre els seus companys de la Columbia Records; amb Yehudi Menuhin, sense anar més lluny, compartia afició i informació. No era, tampoc, un mal inversor, ja que durant la recessió de principis dels 80 “su agente llegó a decirle que era el único de sus clientes que seguía viendo cómo sus activos generaban beneficios.”
Però, per què ho devia fer? molt senzill, com jo mateix (i, malauradament, és l’únic punt de coincidència amb el geni canadenc) “lo que él le pedía al dinero era libertad, independencia, intimidad, así como los recursos necesarios para realizar el trabajo que deseaba realizar”, que en el seu cas era passar-se la vida tancat en un estudi de gravació (contra els qui diuen que la “pirateria” musical mata la creativitat, s’ha de recordar que en el cas de Gould, potser el músic clàssic que mes discos ha venut, els seus ingressos per la venda de discos era irrisòria).
En aquest país, però, hi ha molta gent, funcionaris o parafuncionaris de la gauche (en conec uns quants), que la considera la compra-venda d’accions una activitat bruta i censurable, pròpia de taxistes i lladres, malgrat que l’únic que saben dels mercats és que fa 10 anys que hi ha una bombolla immobiliària especulativa (que deu ser molt grossa si fa tants anys que va pel món).
Poc abans d’haver llegit el passatge que comentava de la biografia de Gould, he rebut una carta del Banc Santander on m’informen que, com a accionista major d’edat i amb més de 100 accions, em puc presentar a un concurs fotogràfic per a celebrar el 150 aniversari de l’entitat. Hi ha tres premis, de 400, 750 i 1500 euros, i puc enviar fins a dues fotografies. El tema és únic: “Mi Banco y yo” (la mujúscula de “Banco” y la minúscula del “yo” són textuals). Estic pensant en presentar aquest bonic treball de Damaso Reyes:
Si teniu cap altra proposta vostra i us voleu repartir el premi amb un servidor, en cas que surti guanyador, només m’heu d’enviar dues fotos que segueixin les bases del concurs, als comentaris o a l’email que teniu més avall a la columna de l’esquerra, i en parlem. Queda, així, inaugurat aquest concurs per a participar al concurs del Santander, i que anomenaré, metafòricament i elegant, “Robin Hood et nous”.
Des de la darrera derrota electoral del seu estimat Mas, el Salvador Sostres sembla seguir el camí del desvari; un dia parla sobre les lesbianes, en la línia de el-que-necessiten-és-una-gran-polla i l’altre alaba els policies encausats per maltractaments, en sintonia amb la dreta més cavernària.
Avui també ha hagut de dir la seva sobre el devedé del PP, i tot i que el to és més reposat que en d’altres ocasions, el fons és bastant més preocupant i especialment indocumentat. No n’hi ha per tant, diu al principi. Reconeix, però, que és “un punt irresponsable vincular immigració amb delinqüència”. Gràcies pel puntet. Ve, després, el però, que desemboca, com sempre que es parla d’immigració, en una mesquita. Com que escriu més d’oïdes que jo mateix, no sap que als musulmans del barri se’ls ha tancat l’oratori, mentre que d’altres religions, com els evangelistes, posem per cas, poden resar sense cap tipus d’impediment en oratoris igual d’il·legals. Suposo que és perquè ho fan a l’autèntic Déu.
Parla després de la “putejada Església catòlica”; suposo que la majoria de musulmans que viuen i treballen a Catalunya i, seguint Pujol, dedueixo que catalans, estarien encantats d’estar tan putejats, si els ofereixen un concordat pre-constitucional i la creueta a la declaració.
Ben a prop trobem una altra bajanada: “no és veritat que la majoria d’immigrants siguin delinqüents: de la mateixa manera que és d’una irresponsabilitat perillosíssima voler amagar el fet que la majoria de delinqüents són immigrants.” La ignorància dels qui no acostumen a informar-se abans de parlar és atrevididíssima. Si seguís els anuaris estadístics s’adonaria que això és absolutament fals. De fet, només hauria de passejar-se pel blog Wonkapistas, i buscar la paraula “delincuencia”, per adonar-se que diu una solemne rucada. Veuria, entre d’altres dades interessants, que l’índex de detinguts dels barons entre 20 i 49 anys britànics o francesos a Espanya és similar a la dels marroquins, per posar un origen sospitós i dos d’homologables.
Tot aquest seguit de despropòsits els rebla amb aquesta perla: “Vull dir que la xenofòbia i el “papers per a tots” són els 2 extrems igual de nocius del mateix problema.” Que què? què és tan nociu “odiar els estrangers” que “demanar papers per a tothom”? És igual Hitler que els hyppies? Si a aquest nivell de perversió hem arribat, potser que pleguem.
Deixo testimoni aquí, per a futurs filòlegs llepafils i erudits de biblioteca polsosa, d’una petita influència del segrianès, i concretament del granjolí, en les generacions germàniques que han de venir. I és que tota la canalla del kinder de Ciceró, la meitat de la qual és alemanya, ha començat a anomenar cinqueta a allò que el català estàndard anomena bala i l’alemany, és clar, ballen. I no només la canalla, els mestres d’origen alemany, que quan entres et diuen Hallo i quan marxes Tschüs, també anomenen així, amb petites variacions fonètiques, és clar, aquestes boletes rialleres.
L’origen de tal denominació és un racó del Segrià, on em vaig criar als estius. El meu fill la va adoptar per estranyes raons, ja que la seva mare usava la terminologia habitual de bala i, indiferent a la decadència del català, la va reproduir tossudament al kinder sota la mirada divertida dels pocs aborígens catalans, que la desconeixien. Però a poc a poc, tothom ha anat adoptant aquesta denominació, que ara és la majoritària.
Si mai aneu a la conca del Ruhr o a Baden-Wütenberg i veieu uns nens jugant a bales, anomenant-les cinquetes o, potser per contaminació, cinquetten, no dubteu que l’origen d’aquest denominació es troba molt a prop de la confluència del Segre i l’Ebre, contra el que algun erudit despistat que hagi consultat el DCVB us pugui dir.
Molts diuen que s’han de separar la ciència i la política. Aquest desig no deixa de ser un prejudici, com mostra avui RealClimate: hi ha una correlació enorme entre el nombre de senadors republicans al senat americà i el nombre de taques sobre la superfície solar fins el 1986, com es pot veure aquí:
a partir del 1986, però, la cosa es complica, i la correlació és fortament negativa; com diuen a RealClimate, l’efecte solar dels senadors republicans és més complexa del que sembla.
Cal tenir en compte que, el període de ruptura entre les dues sèries, la de correlació positiva, i la de correlació negativa, és e bienni 84-86, precisament l’any que va guanyar Ronald Reagan. A més, el 1986 va canviar el cicle magnètic del sol, Hale, cosa que obliga a fer correccions; després de fer-les, la correlació és espectacular:
L’esperit de l’investigador que redacta la descoberta el porta a demanar més investigació: en concret, exposar els candidats republicans al senat a rajos còsmics i avaluar l’efecte en la seva candidatura.
Ara, em pregunto, ja que els senadors demòcrates són gairebé exactament 100 - SR, on SR són els senadors republicans, per tant, és una variable totalment dependent de SR, per què s’han centrat en els senadors republicans, si haguessin obtingut els mateixos resultats, de signe contrari, considerant els senadors demòcrates?
Ara, qui ens vol entabanar amb la innocent declaració inicial, que pretén ser descriptiva del contingut: “Mickey Mouse clone teaches Palestinian children hatred and Islamic supremacy”? Es tracta de la PMW) que curiosament és presenta com “a self portrait of the palestinian society”, autoretrat fet, una altra vegada, curiosament, per una organització que es declara independent, però fundada pel un analista en contraterrorisme israelià, Itamar Marcus, que té les seves pròpies obsessions.
Malauradament, tenen molts motius per a odiar-nos:
According to the report, Iraq’s child mortality rate has increased by a staggering 150 percent since 1990 (començament del repugnant embargament de l’ONU). Some 122,000 Iraqi children died in 2005 before reaching their fifth birthday. More than half of these deaths were among newborn babies in the first month of life.
Cal recordar que Iraq tenia un dels sistemes sanitaris més envejables de la zona, amb gran quantitat de metges formats, principalment, al Estats Units.
Aquest és el títol d’un extraordinari documental sobre l’estada del violinista Isaac Stern a la Xina, a finals dels 70 (títol que, d’altra banda, pot ajudar a pujar la moral d’aquells qui pensen que els valors occidentals cotitzen a la baixa). El pas del temps, a més, ha donat una qualitat profètica a aquest document que va ser gravat en un moment excepcional de la història xinesa, quan començava a sortir del gran túnel de la revolució cultural. En l’àmbit de la música clàssica, es comença a entreveure el potencial humà del país i, al mateix temps, el seu endarreriment en la concepció d’aquesta música (la forma “old fashioned”, que diu el propi Stern, d’enfrontar-s’hi). En aquest primer fragment, es pot comprovar com l’energia del violinista es va contagiant als músics, una mica encarcarats, de l’orquestra nacional xinesa, després d’usurpar sense contemplacions les funcions del director, Li Delun (molt curiosa la conversa amb el director sobre el capitalisme i Mozart):
En el vibrant final del reportatge, Stern explica quina ha de ser l’actitud del músic, (”no has d’usar la música per a tocar el violí, sinó el violí per a tocar música”), i la plasma en les mirades que que fa als seus alumnes xinesos, mentre els explica l’essència de la música que volen tocar i l’actitud desafiant i autoafirmativa amb què ho han de fer (suposo que tan aliena a la mentalitat xinesa). Les imatges finals del petit Jian Wang, d’11 anys, interpretant diria que una peça de Boccherini, vestit de petit guàrdia roig i saludant, finalment, a la Mao, és senzillament deliciós.
Els antípodes d’un lloc, com el seu nom indica (anti- al altre costat, -podos, peus), és aquell punt de la terra que es troba sota els nostres peus, a l’altre costat del món. És a dir, el lloc on sortiríem si féssim un forat cap al centre de la terra, i continuéssim fins l’altre costat del globus terraqüi. El mite popular diu que els antípodes europees vindrien a situar-se, més o menys cap a Austràlia. Si observem aquest mapa (de la wikipedia) que combina dues imatges, una vermella i l’altra groga, que correspon als antípodes, comprovarem que no és del tot correcte: els antípodes d’Austràlia coincideixen gairebé totalment amb l’oceà Atlàntic.
És interessant adonar-se com hi ha molts pocs llocs habitats que tinguin antípodes terrestres. De fet, pràcticament, només una petita part d’Amèrica del Sud té els seus antípodes a la Xina. Gairebé tota la resta dels llocs habitats del planeta tenen els seus antípodes a l’aigua, inclosa Europa.
Ara, com a bon català que sóc, i donat que els meus antípodes, més o menys com la terra original, fan aigua, el primer que m’he preguntat és si passa el mateix amb Madrid. Consternació: Madrid és l’única capital europea amb uns antípodes no remullades (i una de les poquíssimes del món, que crec que són dues o tres). Em consola pensar que els antípodes madrilenyes són un llogarret de Nova Zelanda anomenat Toi Flat (que recorda aquells desagradables ninotets), com es pot comprovar aquí:
Ara, sabent que “flat” en anglès significa “pis” o “apartament”, i pensant en els casos de corrupció immobiliària que afecten a la comunitat de Madrid, no em sembla tan mal triat el nom de Toi Flat.
Nota: podeu buscar en el mapa anterior els antípodes de qualsevol lloc. Aquesta aplicació l’he trobat a la xarxa, i aquí teniu l’original.
Truco a MSC, SL Instaladores autorizados; fa anys que l’aire condicionat té una fuita i, fins ara, m’havia conformat en omplir cada any el dipòsit de líquid refrigerant, R-22, segons em dirà més tard el tècnic. Em contesta en castellà, i jo continuo en català. Ell canvia al català, malgrat que s’expressa amb dificultat. Quedem per avui.
El tècnic em saluda en castellà i li contesto en català. Després ell continua en català, amb certa dificultat. Per això mateix li dic que parli en castellà, si ho prefereix, però m’insisteix que no, que parlarà en català.
Després de comentar-li el problema i de fer-hi un cop d’ull, em fa diverses observacions i em diu les opcions que tinc. Trio l’opció que m’aconsella: fer primer una completa revisió visual per a trobar la possible fuita. Afortunadament, sembla trobar amb certa rapidesa l’origen del problema, que molts d’altres que havien passat en anys anteriors no havien sabut trobar. Triga una bona estona a canviar la canonada afectada, a omplir el dipòsit i a fer una completa comprovació que tot funciona com cal, utilitzant un anemòmetre, un amperímetre, un termòmetre digital i no sé quins altres aparells. El problema sembla resolt completament.
II
L’altre dia comentàvem amb uns familiars i amics (tots habitualment catalanoparlants, i gairebé tots tenen familiars directes que no tenen o no tenien el català com a primera llengua) el tema recurrent: què hem de fer amb el català? Hi ha opinions per a molts gustos (no exactament per a tots, perquè som gent enraonada i sabem que no totes les opinions són acceptables). Comento que el fet de no parlar català a certa gent i en determinades circumstàncies, a banda d’un provincianisme evident, també traspua, paradoxalment, una certa flaire racista o, si més no, classista; algú diu que no, però li replico que pràcticament ningú es dirigirà mai a un negre o a un magribí en català. I sense anar tan lluny, poca gent contesta en català quan algú li parla en castellà. Com podem esperar que un magribí parli el català, si sempre li parlem en castellà? com pot considerar aquest magribí que el català és una llengua útil si no la sent parlar a ningú? De fet, ara, procuro parlar sempre en català als paquistanesos de les botigues del barri, i no he tingut gairebé cap problema i, fins i tot, n’hi ha qui m’ha dirigit alguna paraula en la llengua de Ramon Llull.
Certament, tot això pot semblar molt militant i poc “natural”, especialment si vens de Màlaga o de Madrid, o de la Catalunya dels anys 30/40, on la gent del carrer parlava el català1 perquè no hi havia altre remei2 .
La nostra “naturalitat” ha de ser, ara, una altra i només pot ser fruit d’una decisió, més o menys conscient. En el meu cas, potser una mica tard, la meua decisió és aquesta: procurar parlar sempre que pugui en català, i així donar-li a l’interlocutor l’oportunitat de conèixer aquesta meravellosa llengua mil·lenària, malgrat que de vegades em pugui trobar davant de situacions desagradables. També serà una forma d’acabar amb els meus propis prejudicis. O de confirmar-los, tant se val.
George Orwell en fa referència al principi del seu Homenatge a Catalunya: “els meus companys, quan enraonaven entre ells, generalment ho feien en català. No tenia més remei que portar sempre al damunt un petit diccionari …” [↑]
Com m’ha comentat el meu sogre, de mare madrilenya, pare de Tafalla i, què hi farem!, seguidor del Madrid: “si volies relacionar-te amb la gent del carrer, havies de parlar català”, m’ha dit, i tot i que amb la seva germana parla encara en un magnífic castellà (madrileny tancat, diria), tots dos amb la resta de la família parlen, amb tota naturalitat també, en un excel·lent català del Clot, malauradament en vies de desaparició. [↑]
Malgrat que, com deia Vonnegut, “odiar Amèrica seria tan estúpid com estimar-la”, l’Amèrica odiosa no sembla poder-se imposar mai als americans … ho deixarem amb admirables:
És ben curiós com els estudiants de Stanford s’equivoquen constantment en triar el moment per riure, cosa que no fa més que confirmar la tesi de Steve Jobs.
Sarkozy genera tantes adhesions com odis. No li deuen afectar massa, perquè és prou autosuficient, si ens cenyim a aquestes declaracions emeses per France 2 i subtitulades a l’anglès per al públic americà:
Malauradament, però, només es tracta d’una badada del traductor, ja que Sarkozy deia, textualment: “j’invite tous les Français (…) à s’unir à moi.” Sembla que l’error ha provocat certa polèmica, i l’acomiadament del traductor per part de France 2; el pobre no devia saber que amb els grans polítics o els seus iots no pots fer gaire broma.
Caminar pel barri aquest llarg cap de setmana és gairebé una temeritat; el turista que, tradicionalment, anava amunt i avall per la Rambla, autocontemplant-se mentre es distreia amb els diversos espectacles degradants del carrer, ja s’aventura massivament fins gairebé el carrer Comerç. Aquests dies em trobo innombrables grups, encapçalats per una persona que enlaira, facultativament, un paraigua, un bastó o, àdhuc, un molinet de vent, circulant amb dificultat pels estrets carrerons del barri, o per les esquifides voreres de Via Laietana. Fins i tot, al mercat de Santa Caterina se’n veuen un bon grapat; alguna venedora m’ha comentat que alguns matins han de procurar aturar els peus als qui comanden aquests grups, perquè pretenen convertir els serveis pel personal i els clients del mercat en una mena de gran urinari (o aurinador, com deia el meu avi) per a turistes.
Mai no havia vist una gernació de turistes tan gran i tan atapeïda com aquest cap de setmana. I malgrat que qualsevol observador raonable s’adonaria que això no pot seguir així, que s’haurien d’aturar aquestes pateres en forma d’avió o d’autobús, no sembla que ningú tingui la intenció de frenar la degradació del centre de la ciutat i de la vida ciutadana.
És ben curiós que, tot just a tocar dels límits urbans on fa fotos aquesta massa de samarretes i sandàlies, comença una altra ciutat, també vinguda de fora, i que gairebé no es barreja amb l’anterior ni, evidentment, amb l’autòctona; els sud-americans i magribins del carrer Comerç, els paquistanesos de la sempre buida rambla del Raval, i els últims reductes de la mala vida expectant dels carrers Sant Ramon, d’en Robador i Sant Pau, tan a tocar de la Rambla dels turistes.
De ben petit havia sentit dir al meu pare que només utilitzem el 10% del nostre cervell. No sabria dir d’on ho havia tret, però la contundència amb què ho deia i el fet que donés una xifra tan exacta a la nostra estupidesa habitual i, perquè no dir-ho, a la nostra genialitat potencial, atorgaven als meus ulls certa versemblança al mite. Una vegada debolit, però, he trobat un reducte on puc seguir aplicant la dita i que, malgrat no ser exactament el cervell, la puc considerar la seva extensió natural: el meu ordinador, que he batejat com a barry; si féssim un càlcul del temps que el tenim apagat i del percentatge de la seva capacitat que utilitzem quan està engegat, diria que l’ús habitual de l’ordinador no deu arribar al 5%.
Alguns ja han pensat com aprofitar aquests recursos malbaratats, i per a fer-ho utilitzen la computació distribuïda. Es tracta d’usar els recursos no aprofitats d’ordinadors connectats a la xarxa, per a fer grans càlculs. Evidentment, els ordinadors pertanyen a voluntaris que es registren a un projecte concret; una vegada registrat, el voluntari s’instal·la un petit programa que executa les tasques que li encomana l’ordinador central del projecte i, en acabar, li envia els resultats obtinguts. L’ordinador central, per dir-ho d’alguna manera, només ha d’organitzar tots aquests resultats parcials obtinguts en centenars o milers d’ordinadors voluntaris, i construir la “solució” final al problema plantejat. Evidentment, l’ordinador voluntari només cedeix al projecte els recursos que no necessita l’usuari.
Hi ha molts projectes de computació distribuïda en marxa, i jo, o millor dit, barry col·labora en algun; d’aquesta manera, el pobret no descansa mai (he de confessar que no apago mai l’ordinador, ni tan sols a la nit). N’hi ha un, ClimatePrediction.net que realitza simulacions en els ordinadors apuntats al projecte, amb la finalitat de fer prediccions fiables sobre el clima. Barry també col·labora en projecte PrimeGrid, que es dedica a l’apassionant món dels nombres primers. Aquests dos projectes pertanyen a una comunitat de projectes de computació distribuïda anomenada BOINC, el Berkeley Open Infrastructure for Network Computing.
Una altra comunitat de projectes a la qual pertany barry, en aquest cas específicament mèdics, és la World Comunity Grid1 , patrocinada per IBM. Entre les seves investigacions hi ha la comparació del genoma, la creació d’una base de dades de proteïnes o la recerca en la distròfia muscular.
Evidentment, aquest tipus especial de supercomputació és bastant més econòmic que la construcció i manteniment de superordinadors, tot i que el problemes tècnics són bastant més grans. Si volem fer comparacions (tot i que, en alguns aspectes, no és massa correcte comparar els superordinadors i la computació distribuida) entre uns i altres, la mitjana d’operacions per segon del MareNostrum, que és el supercomputador que hi ha a Barcelona, no arriba a 100 Tflops, mentre que la mitjana de la xarxa BOINC és de 538 Tflops, gairebé 6 vegades més. I el supercomputador més gran del món amb prou feines arriba a la meitat d’aquest valor.
Malgrat les grans potencialitats d’aquestes xarxes de computació, és com a mínim curiós comprovar que el projecte que més participants (ordinadors) té en nòmina no és mèdic, ni sobre el canvi climàtic, ni sobre alta investigació matemàtica. Es tracta del projecte SETI@Home, que compta gairebé amb la meitat de tots els usuaris apuntats a algun dels projectes Grid que hi ha pel món i, per tant, la meitat de la capacitat de càlcul mundial, “equivalent” al supercomputador més gran del món. El projecte SETI@Home es centra en la recerca de “vida intel·ligent” fora del nostre planeta … com si fos tan fàcil trobar-la aquí, on, segons diuen, només s’usa el 10% del cervell.
Grid, de fet, és la paraula amb la qual es coneix popularment la computació distribuïda, i té una mala traducció, perquè hauria de ser una cosa semblant a xarxa, s’hauria de traduir per graella. [↑]
L’altre dia, geococcyx va descobrir un blog que practicava la intertextualitat amb un post d’aquest blog. Such a jaw! que deia.
Ahir, escrollejant El Singular Digital em vaig trobar aquests paràgrafs inicials en un article d’opinió, signat per Agustí Colomines, intitulat Genocidis, i que parlava del genocidi armeni:
Ahir es va commemorar el 92è aniversari del genocidi armeni, però encara ara, a diferència del que passa amb el negacionisme de l’Holocaust, la negació d’aquest genocidi –que és la pràctica habitual dels diferents governs turcs– només és delicte a França. A més, la major part d’estats occidentals, si n’han parlat mai, es neguen a considerar-lo un genocidi, bàsicament per no enfrontar-se amb l’aliat estratègic que és Turquia.
I tanmateix, hi ha alguns paral•lelismes entre els genocidis armeni i jueu: el poble genocida acabava de patir una desfeta nacional (Turquia havia perdut un terç del seu territori, tota la part europea; Alemanya acabava de ser humiliada internacionalment, sense ser derrotada militarment). Una desfeta que els nacionalistes turcs van atribuir a molts factors, però, també, a l’existència d’un enemic interior armeni i els nazis a l’enemic interior jueu a través d’una teoria conspiratòria (els armenis estaven a sou rus, els jueus actuaven guiats pels protocols dels savis de Sió). Tota la sinistra maquinària de la mort també s’assembla: els nazis van aprendre molt del primer genocidi del segle XX, i alguns personatges que posteriorment estarien al capdavant de l’Holocaust jueu havien estat espectadors de primera línia del genocidi armeni. En un documental que va emetre fa temps Televisió de Catalunya en l’espai que presenta el professor J.B. Culla, es reproduïa una frase de Hitler per estimular les matances a Polònia, fent notar l’absència de conseqüències de la perpetració de massacres i horrors: “Al capdavall –deia–, qui parla avui de l’aniquilació dels armenis?”.
Mentre el llegia, una sensació de dejà-vu m’envaïa. No m’equivocava, perquè en una anotació recent on parlava del genocidi armeni (molt animat, per cert, perquè hi va haver 34 comentaris), deia jo:
La negació del genocidi armeni no provoca les mateixes reaccions que la negació del genocidi jueu. De fet, la major part d’estats occidentals, si n’han parlat mai, es neguen a considerar-lo un genocidi, bàsicament per no enfrontar-se amb l’aliat estratègic que és Turquia …
Alguns paral·lelismes entre els dos genocidis: el poble genocida acaba de patir una desfeta nacional (Turquia acabava de perdre 1/3 del seu territori, tota la part europea; Alemanya acabava de ser humiliada internacionalment, sense ser derrotada militarment), que atribueixen a un enemic exterior (armenis, jueus), a través d’una teoria conspiratòria (armenis a sou rus, els protocols dels savis de Sió). Tota la sinistra maquinària de la mort també s’assembla; sembla que els nazis van aprendre molt del primer genocidi del segle, i alguns dels que posteriorment estarien al capdavant de l’holocaust jueu eren espectadors de primera línia en l’armeni. Hi ha constància documental d’una frase de Hitler per estimular les matances a Polònia, fent notar l’absència de conseqüències de la perpetració de massacres i horrors:
Who, after all, speaks today of the annihilation of the Armenians?
Curiosament, l’article de l’Agustí, en el darrer paràgraf, també parla de Rafael Lemkin, a qui també vaig citar i linkar en els comentaris a la meva anotació.
Tot i que hauria de ser agradable trobar algú amb les teves opinions i que mira els programes de la tele que t’agraden, no negaré que prefereixo les animades discussions que vam tenir a l’avorrida (i suposo que ben pagada) repetició d’arguments i paraules.
El País proposa avui un problema de matemàtiques que, segons diu, prové d’un examen de matemàtiques de la selectivitat xinesa. El problema l’ha recollit la Reial Acadèmia Britànica de Química. Aquesta és la versió anglesa de l’enunciat:
i aquesta és la versió de El País:
No és un problema senzill, però tampoc és extraordinàriament difícil ni d’idea feliç. En qualsevol cas, amb una mica de geometria de 3 dimensions no resulta una tasca sobrehumana. De fet, el diari podria haver posat als seus lectors qualsevol dels problemes de la selectivitat de les matemàtiques d’aquí, i potser trobaria que ni tan sols s’entendria l’enunciat. Us proposo per exemple aquest (confesso, però, que el xinès és una mica més difícil, però no gaire més).
El que més em sobta és una altra cosa: l’enunciat és infumable, especialment en la traducció. Diu l’original anglès només començar: “As shown in the figure, in square prism …” i diu la traducció “Como se aprecia en el diagrama, en un prisma cuadrado …”. Si es llegeix tot el problema és evident la falta de sentit d’aquesta primera frase, perquè no se’ns diu què hem d’apreciar al diagrama. Evidentment, el redactat correcte seria “En un prisma cuadrado como el del diagrama …”. No sabria dir si l’original anglès és correcte, però diria que tampoc.
També és incorrecta la denominació de prisma quadrat, ja que es tracta d’un prisma quadrangular o trapezoidal, cosa bastant diferent. En anglès crec que també és erroni.
Seguim: les properes paraules no formulars que apareixen són “y el pie de la perpendicular es E”, traduint “and foot of perpendicular is E”. La traducció és literal, però diria que ambdues expressions no són massa correctes. Certament la castellana no ho és, ja que el més habitual seria posar “AC y BD se cortan en E”, o una cosa semblant. En anglès crec que també s’hauria de dir d’aquesta manera, ja que la “perpendicular foot” s’utilitza més habitualment en d’altres contextos.
També la traducció de “prove” per “prueba” és poc habitual, ja que normalment s’utilitzen expressions com “comprueba” o, fins i tot, més formalment “demuestra”. Aquesta, però, és una falta menor.
Un error més greu és la traducció de “line” per “línia” ja que hauria de ser “recta”, com ja vaig discutir un dia, per altres raons, al meu blog germà.
En definitiva, gairebé tot el brevíssim text que acompanya els símbols és molt descurat, i en alguns punts importants incorrecte. Això produeix una lectura difícil, que complica més la comprensió de l’enunciat.
Aquesta anècdota mostra un dels problemes que gairebé mai surten a la llum, encaparrats com estem en què la gent jove és imbècil i/o inútil: les grans mancances d’expressió escrita de molts dels qui es dediquen a ensenyar matemàtiques, que amaguen en alguns casos un cert menyspreu per la llengua “natural” enfront de la llengua “de les fórmules”.
En aquests moment, la llista d’èxits cinematogràfics de Ciceró està encapçalada per Spirit, la història d’un cavall salvatge, o com diu el títol de la pel·lícula, Stallion of the Cimarron. El film és una defensa sense matisos de la natura salvatge i de l’esperit lliure que la civilització vol sotmetre (fysis contra nomos, com si diguéssim); Spirit és capturat per uns traficants de cavalls que el venen a l’exèrcit, on coneix un indi, little Creek, que es troba també capturat i vexat. Però la seva natura indomable i l’ajut de l’indi li permeten escapar. Malgrat que l’indi també el vol domar, amb l’ajut de les arts femenines de la seva euga, Rain, i, això sí, de forma menys brutal que l’exèrcit ianqui, el seu caràcter irreductiblement lliure el retornarà a la natura salvatge.
Sorprèn, com moltes altres pel·lícules americanes per a infants (Robots, Shrek, …), l’alt component d’autocrítica, sempre en positiu, a la seva societat i al seu passat. Ciceró, però, sembla que va fer una lectura una mica diferent, i a la segona visió de les aventures de Spirit, i aprofitant que tenia un cavall, el va agafar i me’l va portar. Jo no sabia exactament què volia. Vaig deduir que em demanava que el lligués, com fan els qui capturen Spirit. No em va semblar malament la idea; vaig treure el cordill que subjecta l’àncora del barco dels airgambois i li vaig passar pel coll. Ciceró va protestar de forma vehement, “el nas, el nas!” em cridava; i és que volia la reproducció exacta de les regnes del Spirit, amb un nus al voltant del morro del cavall de plàstic. Va marxar molt satisfet del meu nus, mentre estirava suament del cordill fent lliscar el cavallet pel parquet. De vegades, intenta reproduir-lo quan mira la pel·lícula, sense molt d’èxit:
La meua dona va descobrir fa uns dies la lectura personal que Ciceró havia fet del film, i amb l’esperit didàctic i civilitzatori que caracteritza moltes dones, li va explicar que Spirit volia ser lliure i no volia que el lliguessin, etc. Poc a poc ho va acabar entenent, i ara quan jo m’ofereixo per a lligar-lo de nou, especialment si sa mare hi és, ell em mira arrugant el front i repetint que “Spirit vol ser lliure”.
En qualsevol cas, com no sap encara fer el nus, de tant en tant, em porta dos cavalls per a que els hi subjecti el morro amb el cordill, un a cada extrem. De vegades, també em porta un hipopòtam i una zebra.
Barack Obama, un dels ferms candidats a la presidència dels Estats Units pels demòcrates, té un obstacle important per a arribar-hi. Al Haaretz ho anomenen el factor Israel; es tracta d’un rànquing dels candidats presidencials, tenint només en compte la perspectiva israeliana. Parlant clar i català, es tracta de trobar el millor candidat per als interessos d’Israel, tal com es pot llegir al Rosner Domain (la secció d’un dels principals corresponsals del Haaretz, Shmuel Rosner):
Each month, a group of distinguished Israeli panelists, all of them experts on American policy and politics (go to the panel page to see who they are), will try to assess the candidates’ positions on various Israel-related issues, and deliver their verdict on whom they consider to be the best candidate for Israel.
Aquest mes, encapçalen el rànquing els republicans Rudy Giuliani i Newt Gingrich, amb 8.8 i 8 (sobre 10), respectivament, i per la banda demòcrata, i seguint l’estel·la del seu marit, Hillary Clinton, amb un 7.5. Venen després nou noms més, republicans i demòcrates, alguns d’ells autèntics desconeguts, i només a continuació, Barack Obama, en una ominosa i malastruga 13a posició, amb un escarransit 5.13, a dos llocs del darrer, un tal Chuck Hagel, amb 3.75. La cosa, però, no és tan terrible, si tenim en compte que el mes anterior Obama ocupava el darrer lloc, amb un 3.88.
Si s’analitzen les declaracions d’Obama sobre Israel, la cosa no s’entén massa. Tal com diu el propi Rosner al seu blog:
Today, he sounded as strong as Clinton, as supportive as Bush, as friendly as Giuliani. At least rhetorically, Obama passed any test anyone might have wanted him to pass. So, he is pro-Israel. Period.
Malgrat això, com diu Rosner, encara no es percebut tan proper als interessos israelians com els primers, especialment Giuliani i Clinton. I és que:
The constant interest in, and the open sympathy for, Israeli affairs that is required of all important elected officials in the most Jewish of states in the U.S. has had its effect on them both (Giuliani i Clinton)
Deixant de banda aquesta curiosa forma de pressió a favor d’un país estranger de representants oficials d’US, sembla que Obama, relativament nou en política, encara no l’ha sofert, cosa que s’interpreta com una possibilitat de què les paraules favorables a Israel no siguin una altra cosa que paraules.
Es podria pensar que la seva condició d’afroamericà no juga al seu favor; a banda que negres i jueus es disputen, com a minories als Estats Units, un espai més o menys semblant, és conegut que els líders negres més destacats i radicals es van convertir a l’Islam, en la seva versió més combativa1 . Aquesta taca negra que afecta la percepció dels analistes israelians s’estén, fins i tot, a la Secretària d’Estat actual, Condoleezza Rize, puntuada amb un 5.38, malgrat no ser precisament una propalestina.<
El País no deixa mai de sorprendre’m per la seva capacitat de dir taimadament el que no s’atreveixen a dir amb tots els ets i uts. Aquesta és la portada d’ahir: la notícia principal, a 4 columnes és sobre l’atemptat d’ETA i la unitat dels partits (foto de la unitat). D’aquestes quatre columnes pengen molt menys destacades, a l’esquerra l’editorial (2 columnes), a la dreta la notícia de la manifestació (1 columna), amb una columna de separació per una propaganda de rellotges. Aquesta estructura que clarament marca una relació entre els tres blocs es veu reforçada pel que llegim. 
