Per primera vegada, Quint ens deixa dormir tota la nit. He pogut fruir del meu nou coixí (gran invent aquest coixí nòrdic; ja no em fa mal l’esquena quan m’aixeco al matí) fins a 2/4 de 7. Des de 2/4 de 2. Tot un èxit aquestes 5 hores seguides. I no han estat més per culpa d’un llibre, o millor de dos. Vaig llegir la ressenya de La solitudine dei numeri primi de la marieta (per cert, ànims!) ara fa 7 mesos, i vaig comprar-lo ràpidament. Ara, en començar a llegir-lo vaig adonar-me que anava massa lent, tirava massa de diccionari, per a poder fruir-ne, i el vaig deixar per més endavant. Finalment, per Sant Jordi, li van regalar a la meva dona la traducció castellana de Juan Manuel Salmerón Arjona. Ahir nit vaig decidir tornar-hi, amb l’ajut de la traducció.
Començo al capítol 3, perquè els dos primers ja els havia llegit. “Sulla pelle e appena dietro (1991)” diu el títol que encapçala el capítol, mentre que en la traducció posa “En la piel y más hondo (1991)”. Tinc la sensació que el matís de profunditat és diferent, cosa que es corrobora llegint el capítol, on es descriu la discussió entre la protagonista i el seu pare per un tatuatge que ella es vol fer. Tampoc és tan greu, penso. El primer paràgraf, fora d’algun petit detall sense importància, sembla prou acurat. La cosa, però comença a embolicar-se en el segon paràgraf del capítol. Diu Paolo Giordano:
Alice ci passò un dito sopra e pensò a quanto fosse freddo, liscio e pulito. Soledad, la governante ecuatoriana, era diventata via via più meticolosa con il passare degli anni, perché a casa Della Rocca si faceva caso ai particolari. Quando si era presentata la prima volta, Alice aveva appena sei anni e la studiava con sospetto al riparo della gonna di sua madre. Soledad si era chinata su di lei e l’aveva guardata con meraviglia. Che bei capelli che hai, le aveva detto, posso toccarli? Alice si era morsa la lingua per non dire no e Soledad le aveva sollevato una ciocca castana come se fosse stata uno scampolo di seta é poi l’aveva lasciata ricadere. Non riusciva a credere che dei capelli potessero essere tanto sottili.
En canvi, Salmerón Arjona li fa dir:
Alice pasó un dedo por el jarrón y comprobó lo frío, liso y limpio que estaba. Pensó en Soledad, la sirvienta ecuatoriana, que se volvía más y más meticulosa con el paso de los años, porque en la casa Della Rocca se cuidaban los detalles. Recordó el día que se presentó la criada; ella apenas tenía seis años y se quedó mirándola al amparo de la falda de su madre. Soledad se inclinó y le dijo con expresión maravillada: «¡Qué pelo más bonito tienes! ¿Puedo tocarlo?» Ella quiso contestar que no, pero se mordió la lengua. Soledad tomó un mechón de su pelo castaño y lo palpó como si fuera un trozo de seda; le parecía mentira que existiera cabello tan fino.
Sense saber italià, que no en sé, sembla discutible que el “comprobó lo frío …” sigui una bona traducció de “pensò a quanto fosse freddo …” Ara, no cal saber italià per afirmar que el traductor canvia tota la intenció de l’autor quan tradueix “Pensó en Soledad, la sirvienta ecuatoriana, …” allà on diu, senzillament, “Soledad, la governante ecuatoriana, …” I és que Alice no pensa en la tal Soledad, o com a mínim no ens ho diu l’autor. De fet, en el que pensava la noia era en la fredor del gerro, però sembla que al traductor li sembla un pensament massa banal. Més endavant, el senyor Salmerón continua immiscuint-se en els pensaments de l’Alice sense permís de l’autor: “Recordó el día que se presentó la criada” diu, mentre que l’autor no diu res sobre els records de la nena: “Quando si era presentata la prima volta,” ni tan sols insisteix en el fet que sigui la criada. A banda de posar-se en la pell de l’Alice i saber el que pensa i recorda (potser perquè ha anat “más hondo” que el mateix autor, que, pobret, només va “appena indietro”), el traductor elimina detalls innecessaris: “Soledad tomó un mechón de su pelo castaño y lo palpó como si fuera un trozo de seda,” L’autor, en canvi, sembla voler dificultar-nos la lectura, afegint detalls sobrers: “Soledad le aveva sollevato una ciocca castana come se fosse stata uno scampolo di seta é poi l’aveva lasciata ricadere.”
Voldria continuar disfrutant del comentari d’aquesta desastrosa traducció, però ja sabeu, el temps … Disfrutaré, però, de la lectura comparada, que és un nou al·licient per llegir noveles. Penjaria la perla del capítol: la discussió de pare i filla, i que res tenen a veure en castellà i italià. Només un detall del desastre: Paolo explica l’actitud IRRITANTMENT calmada amb què respon el pare a les pretensions de la filla de fer-se un tatuatge. Estaven sopant. Diu l’autor:
Riprese in mano la forchetta, cercando di esibire tutta la sua irritante padronanza di sé.
«Io non so nemmeno come certe cose ti vengano in mente» disse.
I Salmerón el traeix d’aquesta bonica manera (sense fer punt i, per això, la primera paraula no està en majúscules):
tomó el tenedor y dijo, procurando mostrar templanza:
—¡Qué cosas se te ocurren!
Curiosament, el traductor pensa que el pare mostra “templanza” … posant el que diu entre signes d’admiració! (CRIDANT, se suposa, no? això signifiquen aquests signes, more or less). Fixe’m-nos, a més, en l’expressió “Io non so nemmeno come certe cose ti vengano in mente.” Vol dir, senyor Salmerón, que “¡Qué cosas se te ocurren!” tradueix aquesta fina manera de parlar? I, senyor Salmerón (i senyor editor del senyor Salmerón), creu que “cercando di esibire tutta la sua irritante padronanza di sé” es pot traduir per un banal “procurando mostrar templanza.” A pastar fang, home!
El Jordi comenta la intervenció d’Inger Enkvist, professora de pedagogia de la Universitat de Lund, amb relació al Projecte de llei d’educació al Parlament de Catalunya. Diu coses molt interessants en pocs minuts.
Les notícies insisteixen en la precarietat del país, els seus governants i la seva gent; retornem al passat, si és que mai n’havíem marxat. Pla ens descriu avui un capítol d’aquest etern retorn, en el seu cas, retorn al notari a pagar les lletres. Recordem Plácido, tot i que que Plácido ens hauria de recordar Pla. I Solbes, no serà la reencarnació de Quintanilla?
Sorprèn la voluntat d’exactitud de Pla (tot i que molts pensin que escrivia tal com rajava); un detall: “Els notaris viuen en llocs cèntrics i solen ocupar pisos espaiosos, de sostre molt alt, importants.” Vegem que en diu google:
Després de molts anys sense gairebé pisar cap mena de transport, ni públic ni privat, fa un temps que, malauradament, tinc cotxe. I l’uso intensament: dues hores de conducció diària pels carrers de Barcelona. Un infern, només compensat pel bon grapat de cds que he escoltat. L’única distracció digna de menció és l’observació del comportament de la gent al volant, dels altres i del propi.
Alguns detalls de la conducció femenina han estat una sorpresa. Ja sabia, i he comprovat, que les dones acostumen a ser més tranquil·les al volant; poques vegades criden o, directament, insulten, com fem molts homes, ni tampoc fan maniobres clarament il·legals o summament arriscades per a la seguretat de la resta de vehicles. Com a molt, hi ha un grup de dones molt distretes, creuen que la voluntat i l’acció al volant són la mateixa cosa, i quan volen anar a un lloc, prenen el camí més recte, ignorant la resta del món al volant que les envolta i el volum real del seus cotxes (que en aquests casos acostuma a ser gran). Diria que és una tipologia de dona, de la qual potser parlaré algun dia.
En aquesta conducció poc donada als extrems, també s’inclou una característica sorprenent que no havia previst: les dones són poc cavalleroses. Aquesta tautologia la visc sovint: en moments de grans embussos, les cruïlles on conflueixen dues vies en una de sola, i una d’elles és la via principal, si seguíssim el codi de circulació al peu de la lletra, els de la via secundària no podrien continuar fins que tots els de la via primària haguessin passat. El que jo en dic cavallerositat (tàcita i molt compartida, entre els homes) i, evidentment, també el que podríem anomenar el sentit comú, fa que s’estableixi un pas alternatiu de vehicles, ara un d’una via, ara un de l’altra. Cada dia em trobo en aquesta situació a la sortida del carrer Ticià, entrant al lateral de la ronda de Dalt, Passeig de la Vall d’Hebron. Aquí, els del passeig tenen prioritat sobre els del carrer. Però aquesta actitud que comento fa que, alternativament, entri un del carrer i un del passeig. Sempre, segons la meva experiència, llevat de pocs casos: i molt probablement qui no et deixarà passar serà una dona. No dic que no hi hagi homes que no et deixin passar (normalment de forma més ostentosa), ni tampoc, és clar, que hi hagi d’altres que volen (i ho fan) colar-se (i això no acostumen a fer-ho les dones). Però, segons la meva petita estadística viària, si no et deixen passar, molt probablement serà una dona la s’ha apegat al cotxe del davant per evidenciar que no pensa deixar-te cap espai per passar.
Quan li vaig explicar a la meva dona, ho va trobar molt normal, tot i que no m’ho va saber argumentar. Hi pot haver un desinterès pel món de la carretera, una conducció entotsolada, o una dosi important de defensa de la legalitat mal entesa, o ves a saber. Qui ho sap? potser tenen més pressa i van atabalades, perquè, també segons la meva experiència, són les que porten els nens a l’escola i els van a buscar, renten més plats i es preocupen més de la logística familiar, a banda de treballar, és clar.
Per cap d’any, voldríem el mateix que volia Pla fa noranta anys, no el del Quadern Gris, sinó el del manuscrit original:
¿De que es tracta a Catalunya? ¿De convertir el nom del país en un gran valor emotiu o de millorar l´administració? En aquest precis moment em sembla que la gent s´acontentaria amb una reforma administrativa inteligent a fons.
Trenta anys ajornant la segona opció per assolir la primera. I els resultats són prou evidents.
Darrerament, disfruto de la lectura de la digue’m-ne biografia de Johnson de James Boswell. El 23 de març de 1768, conversaven (parlava Johnson) sobre la llibertat, a Oxford:
He talked in his usual style with a rough contempt of popular liberty. ‘They make a rout about UNIVERSAL liberty, without considering that all that is to be valued, or indeed can be enjoyed by individuals, is PRIVATE liberty. Political liberty is good only so far as it produces private liberty. Now, Sir, there is the liberty of the press, which you know is a constant topick. Suppose you and I and two hundred more were restrained from printing our thoughts: what then? What proportion would that restraint upon us bear to the private happiness of the nation?’
Més enllà del fet anodí que, ara i aquí, molta gent pensa que la llibertat de premsa d’uns quants grups editorials fortament lligats al poder sigui el més important per la democràcia i per la llibertat, hi ha un altre factor més interessant a tenir en compte, a partir de la reflexió sobre el país que fa avui (fa 90 anys) Pla:
Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més intel·ligent, a la limitació, a no voler ésser res, a defugir qualsevol responsabilitat. De jove, tothom, més o menys, té una foguerada de vanitat, que generalment no dura. Si en algunes, escassíssimes, persones, dura, és considerat un símptoma d’estupidesa inqüestionable. La gent d’ací vol: a) viure bé; b) viure bé a casa seva o fent una vida absolutament privada; c) interpretar les coses amb el peu forçat dels exclusius interessos personals; d) no ésser importunada per coses alienes a la pròpia voluntat.
Amb tants punts en comú, quantes diferències. Ara mateix, en aquest país, pots ocupar el carrer, o un deganat, o qualsevol cosa que sigui pública, o bàsicament que no sigui teva, sense que ningú no faci res. En canvi, qualsevol institució es veu legitimada a entrar a casa teva: et volen educar els fills, dir com ha de ser la relació amb la teva parella, qui ha de fregar els plats i qui ha de planxar, es creuen els responsables de la salut dels teus fills (l’altre dia la meva dona va per primera vegada al CAP amb Quint, i li cau una esbroncada perquè no l’ha portat abans) …
El Carles parlava l’altre dia de les opinions del “Xacal” sobre el món editorial espanyol. Coses com aquesta:
Las relaciones de amistad que hay entre editores y agentes es más importante que el autor, y para mí eso es corrupto, por no entrar en que cuando uno estrecha la mano con otro cierra un acuerdo sin necesidad de papeles, que llegan más tarde. En España das la mano y en realidad te dicen un sí que después es un no o un quizá.
Trobo als diaris de Feliu Formosa, El present vulnerable, una prefiguració d’aquesta opinió:
Hi ha una expressió que defineix el món editorial del nostre país: “gangsterisme moral.”
No és una qüestió que em tregui el son, però m’ha sorprès l’exactitud del període entre aquesta minúscula entrada del diari de Feliu Formosa (la darrera de l’any 1973) i la notícia sobre el Xacal; totes dues són d’un 19 d’octubre, però amb 35 anys de diferència. Aquesta simetria hauria fascinat Borges, suposo.
És torbador que l’entrada dels diaris de què parlo fos la darrera abans de la mort de la seva companya. Immediatament després ve un commovedor capítol titulat Diari sense dates.
Hi ha coses que no semblen pas haver canviat gaire en aquest país, si fem cas del que diu el pare de Josep Pla:
Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però, és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.
–Però que potser hi ha alguna altra divisió?
–Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…
–Si les coses són així –li dic després d’una pausa–, tu què m’aconselles?
–Jo no aconsello res!
–Però és possible que no m’aconsellis res?
–Jo no aconsello res!
–M’aconselles l’astúcia o la bona fe?
El meu pare queda parat una estona. Em mira fixament. Després mira a terra. Em diu, finalment, amb una concentració intensa a la veu:
–No ho diguis a ningú: t’aconsello l’astúcia i no en parlem més…
Tinc la intuïció que la cosa ha anat a pitjor. El que és evident és que no ha millorat. En podria donar infinitat d’exemples; en posaré un d’anecdòtic i rural.
Algú havia decidit que al meu poble hi podria anar bé una incineradora de residus, per a estimular l’economia en caiguda lliure. Contra aquesta es van aixecar moltes veus del poble. Després de moltes discussions, molt anys i molta mala llet, es va aconseguir el compromís que no es faria mai la incineradora al terme; la majoria del poble n’estava en contra, legítimament, és clar. Estàvem com estem, doncs? no, de cap manera. La mera discussió sobre el tema ha enverinat de per vida la vida no ja de molta gent del poble, sinó la d’algunes famílies. Em consta de primera mà que gent que ha actuat de bona fe, pel bé del poble (el que ells consideraven com a tal, és clar) han acabar rebent de valent, amb amenaces a la seva família incloses.
El més interessant del tema és que ningú no pot assegurar que la incineradora no vagi al poble del costat, amb la qual cosa es rebrien tots els perjudicis de l’obra i cap dels avantatges.
De ben segur donaré el mateix consell d’Antoni Pla als meus fills, juntament amb la recomanació que emigrin, si poden.
Quan tenia vint i pocs anys m’hagués agradat molt anar a veure un concert de Tom Waits. Aquest estiu que n’he tingut l’oportunitat, em va semblar que ja se m’havia passat l’arròs. Quint, en canvi, dos mesos abans de nàixer, va poder anar a un concert del propietari de l’únic piano que beu, perquè sa mare no s’ho va voler perdre. Ara, una setmana després de nàixer, ha pogut escoltar el millor pregó de la Mercè que es podrà fer mai.
Ignorant el lema de Spinoza, abandono el llarg silenci per anunciar als amics l’arribada fa tres dies del germà de Ciceró, després d’un part difícil. I ja que l’he d’anomenar d’alguna manera, i no usaré el que serà el seu nom (pels mateixos motius que donava quan vaig rebatejar Ciceró), crec que el més lògic serà seguir dins la genealogia de l’insigne romà: Ciceró tenia un únic germà, Quint Tul·li Ciceró, també més jove; casualment, es portaven 4 anys, com els meus. Sembla que va ser un militar valent i carismàtic (reconegut fins i tot per Cèsar) i que tots dos germans van mantenir la major part de la seva vida un afecte profund, que es pot resseguir a les cartes de Ciceró Ad Quintum fratrem.
Diuen del meu Quint que és més robust que son germà i que té, curiosament, el pèl panotxa, com el meu besavi patern.
L’altre dia vaig veure un documental de “Segle XX” sobre els caragirats americans de la guerra de Corea, “They chose China” que havia gravat fa uns mesos. Relata l’experiència dels 21 caragirats de l’exercit americà, que van desertar a la Xina després de l’estranya guerra de Corea, les conseqüències de la qual encara cuegen. No cal dir que és excel·lent.
El reportatge es centra en alguns d’aquests homes, i la seva diversa sort: des d’un que va tornar molt poc després la decisió de desertar a la Xina, fins a un altre de molt simpàtic i vital, que no va tornar (tot i que sense renegar del seu passat) fins entrat el nou mil·leni.
David Hawkins és un dels que va tornar relativament aviat, als tres anys de la seva traïció (1954). Un dels moments més interessants del documental és un fragment de l’entrevista que li va fer Mike Wallace poc després del seu retorn. La idea que es pogués entrevistar un traïdor, convertit al comunisme, l’any 1957 (encara viu el macartisme i el record de la guerra) i que l’entrevista fos realment seriosa ja demostren el valor que donen (o donaven, ves a saber) a la llibertat els americans. El més sorprenent, però, és que l'’entrevistat diu coses que, 51 anys després, les subscriuria qualsevol persona amb dos dits de front, tot i que en aquell moment eren estrictament marcianes (com a mínim fins l’aparició de Nixon) i segurament perilloses per la seva integritat. Per això, he provat de trobar l’entrevista completa, amb èxit: es troba aquí, en un arxiu digitalitzat d’algunes de les entrevistes del famós periodista americà, amb la transcripció incorporada (cal dir que conté d’altres entrevistes que semblen també molt interessants).
Algun fragment per anar fent boca, al minut 21, aprox. (i recordem que estem al 1957):
WALLACE: Do you still have affection, respect for the Red Chinese?
HAWKINS: I think as people, they’re very friendly.
WALLACE: Is that all that you’ve got to say about them? Would you like to go back to Red China?
HAWKINS: If I was sent back, as a part of a… to work for… I mean on the behalf of the United States, I would go back. If was asked to do so.
WALLACE: Do you believe that the United States should recognize Red China?
HAWKINS: Personally, I think they should.
WALLACE: Why?
HAWKINS: Well, in comparison to Nationalist China, that’s… that’s a very big thing. They have a very large land area, they have six hundred and fifty million Chinese population and it’s like… like saying that there is a very big elephant in front of you, and you say he’s not there, until he becomes powerful enough to step on you.
WALLACE: Do you expect that they will become powerful enough to step on us?
HAWKINS: I have no doubt of that.
i al minut 26:45:
WALLACE: And among the people, among the Red Chinese themselves, the rank and file of the people, is there hatred of the United States, is there enthusiasm for this stomping operation that you talk about?
HAWKINS: No, as all the few Chinese that I’ve come in contact have a very good opinion of the American people as a whole. The most common thing you’ll hear from the Chinese is that we don’t have anything against the people, it’s just… we don’t like your government.
WALLACE: Do they believe in our freedoms?
HAWKINS: No, they… they… to them, it’s much different than… We have an aggressive government that’s always humming for war, and that we are downtrodden and oppressed, etcetera.
WALLACE: And you could not have set them straight from your own experience… set what small group you were exposed to… set them straight?
HAWKINS: Well, of course I talked with a lot of Chinese, and I put forward my own personal life and that we did have freedom, but they don’t consider it freedom in their… in that… in their sense.
Hi ha una part de l’entrevista sobre el rentat de cervell, que recorda (tot i que segurament seria més precís dir que inspira) el film “The Manchurian Candidate”, en la qual es formula la hipòtesi de si els que encara s’estan a la Xina podrien tornar com a infiltrats amb el cervell rentat.
Cal dir que al final de l’entrevista el periodista per compensar anuncia que la propera la farà a un heroi de guerra, en paraules de Wallace: “he’s Congressional Medal-of-Honor Winner Commando Kelly, whose exploits included killing forty Germans within twenty minutes in the Second World War.” Un fenòmeno. A més, per posar en contacte els dos programes, diu a continuació: “If you’re curious to know what Commando Kelly thinks of turncoats, of American-German friendship today, and why he says, “You can’t eat your medals,” we’ll go after that story next Sunday.” 51 anys després semblen més interessants aquests temes que els que trobem habitualment, tediosament, a la majoria d’entrevistes actuals. Què hi farem.
No puc estar-me d’observar la continuada publicitat de Philip Morris (que és qui paga el programa), que arriba al punt que tant el periodista com el traïdor fumen al llarg dels 30 minuts que dura l’entrevista.
Canvio de caixa d’estalvis fart de les comissions abusives. He d’anar a la caixa a fer les tortuoses gestions del canvi. Mentre m’atanso al mostrador per demanar uns extractes, veig dues dones xerrant a una taula, una de groc i l’altra de vermell. A la caixa un comerciant de la Boqueria amb diners a la mà espera que una altra persona acabi els seus tràmits. La cosa s’allarga, i entren d’altres persones. Quan porto més d’un quart esperant, la noia de groc es dirigeix amb passes dubtoses al mostrador, xiuxiuejant confusament que no havia vist la cua.
Un home grassonet i amb taques vermelles a la cara i diria que granets, i que estava a la part del darrera de la cua, s’apropa a la noia que encara s’està dempeus al darrera del mostrador, i li diu alguna cosa. Ella li contesta i a continuació diu “are you in the queue?” Diria que el grassonet no respon i ella li pregunta d’on és; del Japó. Li diu si parla anglès; ell li contesta que no, que parla espanyol. Continuen, doncs, en espanyol. Li pren el passaport i li fa una fotocòpia, però no s’asseu; sembla que, per algun motiu, no pot fer res mes. Mentre ella intenta parlar amb l’altre empleat que es troba darrera del mostrador, el que es troba darrera meu a la cua increpa discretament però amb veu ferma al japonès que no sembla japonès, i acaba dient, textualment, “pero qué pasa, que en el Japón no hacen cola?,” que és més o menys el que pensem tots els de la cua. El japonès ho nega tímidament, i la senyoreta, sobrepassada per la situació, afirma que ella encara no ha fet res, fora de la fotocòpia, que no pot fer res perquè no té ordinador. L’increpador solitari, una mica embravit, continua proferint alguna puya contra el japonès (que no ha parat de somriure discretament des que l’he vist) amb un inconfusible accent gallec, molt pertinent en aquella caixa.
El tipus de la Boqueria, que ja havia començat les gestions amb l’oficinista que sí tenia ordinador, es gira sobtadament i increpa al gallec enfadat de manera presumptament amable. I continua amb aquesta estranya afirmació: “es que lo he dejado pasar,” al japonès, se suposa. I sense pèls a la llengua, l’altre li pregunta el motiu. El botiguer de la Boqueria ens sorprèn amb un “por dignidad.” Petit silenci. Retirada del japonès als confins de la cua. Contraatac del gallec: “mira, ya habló el salvador de los pobres.”
Ningú ja no torna a piular.
La del jersei groc em crida i li demano els extractes. L’altre oficinista crida al gallec emprenyat, que vol un extracte de tots el que ha pagat amb la tarja perquè ha perdut la cartera, amb tota la documentació, entre la qual hi havia els justificants dels dinars, que la seva empresa no sembla voler-li abonar si no presenta els justificants. L’únic document que pot presentar és el passaport.
Després d’arribar a casa, llegeixo aquesta entrada i torno a pensar amb el japonès grassonet, el gallec i el de la Boqueria.
El metge d’urgències de Vilassar em dóna un termòmetre digital, que em poso. Pocs segons després es produeix un miracle: 38.1. Ell diu 38, arrodonint, a la xavaleta amb ferros a les dents i un parell de piercings als llavis (el seu xicot deu ser faquir) que sembla ser una estudiant en pràctiques, ja que porta la bata reglamentària i el Sergi, el metge, que també em tuteja, afable, cordial i, com dirien en castellà horrible, confiable, sembla dirigir-se ara a mi ara a ella, pedagògicament. Dic que es tracta d’un miracle perquè en sortir de casa tenia 39º passats, i he anat caminant a l’ambulatori, que es troba a la quinta forca. Mitja hora caminant em deixen més baldat del que ja estava; sense gairebé menjar durant tres dies i amb febre alta, no és el millor que se’m podia ocórrer. En qualsevol cas, contra tota lògica, la marató em baixa un grau la febre.
La lentitud mental que acompanya aquestes afeccions que en diuen gripals perquè no deuen tenir res millor a dir, i que no saben com curar (ho confessen a l’entrada de tots els CAPs: pregui’s un bon grapat de paracetamols, molts líquids i no emprenyi), no em fa adonar que de miracle res: el meu era un termòmetre de mercuri, que com és sabut és el més exacte, tot i que més lent. I, ara sí, miracle, sura una explicació en aquesta massa gairebé liquada de tant suar i dolorida que és el meu cervell: els CAPs no poden tenir termòmetres de mercuri perquè, tot i ser des de tots els punts de vista més exactes i, tornem-hi, confiables, triguen uns 3 minuts a marcar la temperatura; és clar, en una consulta que per terme mitjà només pot durar 4 minuts, com critiquen tots els metges, és impossible perdre el 75% del temps en la presa de la temperatura. En fi, també és veritat que durant uns minuts, contra l’evidència del meu abaltiment, vaig fer cas de l’eminÈncia, que diuen al meu poble, i vaig pensar, que bé que em dec trobar!
Nota per a la Lola (d’ex-Paraules): és curiosa la forma com vaig agafar la grip. El dissabte que feia un dia esplèndid, sense vent i amb un mar planíssim i netíssim (contra les notícies que deien que hi havia txapapot arreu del maresme), com no l’havia vist des de l’1 del setembre passat, em vaig banyar en una aigua gèlida i, en sortir, vaig pensar, ja m’assecaré al sol. Mentre es banyava la meva dona, Ciceró també es treu els pantalons i els calçotets i es posa a l’aigua i juguem una estona a atacar les onades. Amb tanta animació el xiquet es mulla les samarretes i, per tornar a casa, li deixo la meva. En definitiva, torno amb el banyador mullat, sense samarreta i sense haver-me assecat (confesso que tot per primera vegada, perquè normalment sóc molt curós; la meva salut és més de ferro colat que forjat). En definitiva, els costums saludables em porten a la companyia del Sergi i la núvia del faquir.
Una universitat israeliana acaba de descobrir una relació important entre l’ús intensiu del mòbil i els càncers (malignes i benignes) de la glàndula paròtida. He vist la notícia en aquesta respectable web. Aquest és l’article en qüestió publicat al desembre a l’American Journal of Epidemiology. Segons els comentaris de la investigadora principal del projecte, Siegal Sadetzki, recollits per la web de la seva universitat, la relació càncer-mòbil ha estat difícil de trobar pel llarg període de latència en el desenvolupament del càncer. A més, “Sadetzki predicts that, over time, the greatest effects will be found in heavy users and children.” Així, doncs, compte amb el mòbil que regaleu a les criatures.
La investigadora, però, tampoc no ens vol espantar:
“While I think this technology is here to stay,” Sadetzki says, “I believe precautions should be taken in order to diminish the exposure and lower the risk for health hazards.” She recommends that people use hands-free devices at all times, and when talking, hold the phone away from one’s body. Less frequent calls, shorter in duration, should also have some preventative effect.
I amb sentit comú conclou: “Some technology that we use today carries a risk. The question is not if we use it, but how we use it.”
Estava corregint uns exàmens, mentre Ciceró anava fent uns autoretrats molt prometedors, quan de cop hem sentit el so que pàl·lidament vol reproduir el títol d’aquesta anotació: un camió grua s’havia tombat en intentar aixecar un d’aquests contenidors on els operaris de les obres guarden els seus estris. Però gràcies a l’horror vacui dels nostres governants/tes i governats/ades, al costat d’aquest camió hi havia un mur, i al costat del mur una farola, i al costat de la farola un megatest amb un arbret esquifit, i al costat de la palmera un 4×4 aparcat, i a l’altre costat del carrer una furgoneta aparcada en doble fila, amb conductor; el camió i el contenidor han caigut sobre tots aquests objectes (bé, no tots, perquè la furgoneta s’ha salvat per uns centímetres) produint el soroll de marres, o segurament un de més complex, donada la diferent textura dels diversos elements aixafats. Aquest ha estat el resultat (clicar per ampliar):
Miraculosament, ningú no ha pres mal, només el conductor del camió ha sortit una mica estabornit després d’uns minuts, com diuen, pel seu propi peu:
Gràcies a déu, el camió no ha caigut cap a l’altre costat, on es trobava el futur temple expiatori de les nostres derrotes, el mercat del Born, bombardejat pels nostres odiats veïns ara farà 300 anys, i on sembla que hauran de passar uns altres 300 per acabar les faraòniques obres que ens permetran admirar les bales de canó que ens tiraven els borbons.
Sempre havia volgut obrir una secció de successos.
Havia redactat aquestes línies en resposta al comentari del Josu sobre el meu darrer post. Com crec que pot ser d’interès per a la resta de selectes visitants, la publico com a anotació. La vaig fer en castellà i així la penjo:
en primer lugar, decir, como ya he dicho, que la serie de anotaciones que he hecho dedicada a la comparación Madrid/Barcelona tan solo pretende ser una aproximación a un tema que supongo merecería diversas tesis y, por eso, es demasiado sucinta y, sin duda, debe contener errores y omisiones que, por supuesto, nunca son de mala fe. En cualquier caso, creo que los datos que he presentado, por muy mejorables que sean, reflejan una situación de trato tan brutalmente diferente que diría que es prácticamente imposible que la corrección de los mismos pudiera ofrecer conclusiones muy diferentes. En todo caso, evidentemente, contemplo la posibilidad de que todo sea absolutamente erróneo, y dado el caso no me costaría retractarme.
Otra cosa: tampoco soy la persona más indicada para responder a todas tus objeciones con el detalle que merecen, porque ni soy especialista en ninguno de estos temas, ni tengo tiempo para conocerlos a fondo. En todo caso, te recomiendo la web del economista Ramon Tremosa que he mencionado en la anotación anterior, y que te sabrá responder a tus objeciones (sin duda, si le escribes te responderá, como me ha hecho a mi en diversas ocasiones); de hecho, si lees sus artículos colgados en su web creo que encontraràs algunas.
Finalmente: el problema de la brevedad de estas anotaciones ha impedido justificar y aclarar todas y cada una de mis afirmaciones y gráficos. Además, quizá he hecho decir al autor de la tesina cosas que no ha dicho (vuelvo a recomendar su lectura completa, para los interesados).
Vayamos a tus objeciones:
-sobre la comparación de los aeropuertos: si ya ha quedado establecido que no hay modelo europeo comparable con el español, ¿qué vamos a comparar? No quedamos que cada aeropuerto europeo se autofinancia (y, si es el caso, recibe subvenciones), gestiona independientemente del resto sus recursos y su estructura, insisto, ¿qué hay que comparar? Si aquí la caja única de todo lo tiene Aena, y todo lo gestiona y planifica, y en los últimos 13 años ha destinado casi el 60% a un aeropuerto con el 22% del tráfico (casi el triple), ¿cuáles son las dudas?
-Sobre el año 92: quizá es poco afortunado, pero es que Aena se crea en el 90, y empieza a dar datos precisamente en el 92. No tengo yo la culpa y creo que los nacionalistas tampoco. Como dice la tesina: “segons l’ordenament espanyol, els aeroports catalogats d’interès general pel Real Decret 2.858/1981 del 27 de novembre, són un monopoli estatal de ple dret. Aquest monopoli està gestionat des de l’any 1990 per Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA), que és una entitat pública empresarial comercial adscrita al Ministeri de Foment amb personalitat jurídica pròpia i patrimoni propi independent del de l’Estat.” Debido a ello, las gráficas son del 1992-2005: “Aquest període de temps es justifica degut a que AENA es crea el 29 de juny de l’any 1990, i les primeres dades es publiquen el 1992. Les últimes dades disponibles sobre inversions efectuades per comunitats autònomes són les del Anuario Estadístico del Ministeri de Foment de 2005.” Sobre tu hipótesis del 86-92 (6 años, menos de la mitad del período estudiado), a parte de ser una mera hipótesis, mi anotación sobre el metro parece indicar que las olimpiadas no cambiaron mucho: en el período 86-89, que es hasta donde llegan mis datos, el gasto en el metro de Barcelona, comparativamente, és menor del 60%, por pasajero, que el de Madrid, con una autofinanciación más elevada. El caso del AVE también indica lo contrario: en lugar de priorizar la linea Barcelona-Madrid, o el arco mediterráneo, o la salida a Europa del Ave, se hizo el AVE Madrid-Sevilla. ¿Qué quieres que te diga? Si nadie presenta otros datos, tengo derecho a mantener mis dudas sobre tu suposición del estado volcado en Barcelona (y que en caso de ser cierta, sólo abarca, como máximo, un período de 6 años).
-Muy a pesar mio debo decirte que no desbarra el autor de la tesina en lo de los vuelos intercontinentales (la frase era mia, y era un poco en broma, cierto es, aunque totalmente correcta); eres tu el que te equivocas (y no entiendo lo de las “reclamaciones catalanistas”, y no tan solo “catalanas”; ¿tan profundo es el lavado de cerebro en España?), ya que quizá tus ejemplos sean ciertos, pero son tan solo eso, ejemplos (bastante estraños, por cierto: comparar la relación Barcelona/Madrid con la de París/Marsella o Lion me parece un poco desfortunado; en el caso de Berlín, supongo que por razones históricas, no ha sido nunca un aeropuerto alemán de referencia, en ningún sentido y no sólo en los vuelos intercontinentales.)
Sobre lo que dices: “la explicación no es el sistema de gestión aeroportuario, sino las decisiones de las líneas aéreas,” es la gran falacia que quieren vendernos (y que algunos compráis) desde los poderes fácticos españoles (o quizá tendría que decir españolistas). El tema está estudiado, y ésta es la tabla (puedes encontrarla en este resumen ejecutivo de Germà Biel i Xavier Fageda) de los principales aeropuertos europeos en tráfico global, y el número de vuelos intercontinentales que tuvieron en 2006 (en negrita están los que tienen menos tráfico global que Barcelona y más vuelos intercontinentales) (clicar para ampliar):
Como se puede apreciar la situación parece estraña. Y la cosa ya huele mal si hacemos una regresión entre tráfico total y vuelos intercontinentales (que tu rechazas sin aportar dato alguno). A ver si adivinas cuál es el aeropuerto más alejado de la recta de regresión, por la parte baja, claro está, siendo R^2=0.51 (incluyendo esta estranya ciudad; si la quitásemos seria sin duda mayor) … Mira, mira:
En definitiva, puedo equivocarme mucho o poco en lo que vengo diciendo, pero si no dispones de mejores datos que los que presento me parece que ni en los detalles podré cambiar de opinión.
Aprofito el darrer article de Ramon Tremosa a l’Avui (cal felicitar, de passada, al Ramon Tremosa per haver creat una web personal amb tanta informació i tan actualitzada) per acabar aquesta sèrie d’anotacions sobre el tractament donat a les dues ciutats principals d’Espanya en els darrers anys. No cal dir que trobo molt encertat el tractament de ciutat nació donat per l’economista de la UAB a la ciutat de Madrid, i que coincideix (bé, jo coincideixo amb ell, hauria de dir), amb la meva succinta anàlisi i diagnosi que considera que el nacionalisme espanyol s’ha fet carn, que diríem en termes bíblics, en Madrid.
Dos temes centraran aquesta anotació: el tren i l’aeroport. Del primer gairebé no cal dir res, perquè fins i tot els més ultramuntans concedeixen que la situació a Barcelona és lamentable. En qualsevol cas, cal potser anotar que el TGV no fa sinó reblar la dependència de Barcelona de la capital espanyola, centre absolut de tota la xarxa fèrria, mai millor dit (i de carreteres i, com veurem, aèria), transformant-la gairebé en un barri allunyat de Madrid. Seguint amb el que diu Tremosa, només cal veure el mapa europeu de l’alta velocitat per adonar-se que el model evident és París, i em sembla que el supera àmpliament, ja que Lió, una ciutat modesta, té 4 branques principals de TGV (si algun parisenc vol anar a Dijon, ha de donar la volta per Lyon; a Espanya no hi ha res de semblant, el trajecte triat sempre és el més curt respecte de Madrid); a més, París té 4 branques principals, mentre que Madrid ja en té 5, i segons els mapes que he consultat n’arribarà a tenir 7 (una d’elles, per exemple, Madrid-Jaén, gairebé completament nova, de la qual una part s’està construint, enlloc de portar un petit ramal de Còrdova a Jaén)(cliqueu per ampliar):
Es pot observar que no és necessari que per la capital d’un estat passin tots els ramals: a Itàlia, és Milà la que té més ramals. Algú dirà “però la geografia és diferent”, i li contestaré: mira, un romà ha de passar per Milà per anar a Venècia. I cal dir, a més, que el cas Milà-Roma no és ni comparable, en termes de població, al cas Barcelona-Madrid (la població de Milà és molt inferior a la romana). I si mirem el mapa alemany, crec que la cosa ja és per posar-se a plorar: si un berlinès vol anar a Leipzig, a tocar com si diguéssim, ha de fer una petita volteta per Hannover i Frankfort. Cal dir d’aquest TGV, a més, que a més de ser descentralitzat, és inconnex, ja que hi ha ramals que no arriben a Berlín i, fins i tot, quin pecat!, arriben primer fora de les fronteres alemanyes que a la capital de l’estat.
Sobre els aeroports prenc com a base una tesina presentada el passat novembre a la UPC, concretament a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Industrial de Barcelona: “La importància estratègica dels aeroports a la Catalunya del segle XXI”, de Marc San José, i dirigida per Montserrat Sansalvadó. Una primera informació interessant és el mapa d’intensitat lumínica (del qual parla també Tremosa):
un exercici interessant és sobreposar aquest mapa al del TGV europeu, i comprovar com fora d’Espanya el TGV s’ha fet amb criteris més o menys racionals (intensitat lumínica=concentració humana=necessitat de comunicacions); en canvi, a Espanya, una vegada Madrid ha xuclat tota la població del seu entorn, l’AVE s’ha fet seguint un esquema d’accés del centre a la perifèria i de cohesió nacional a través del Gran Madrid; perquè sinó, com s’explica que els dos corredors continus de població més importants d’Espanya (Barcelona-Saragossa-Euzkadi i, especialment, tot l’arc mediterrani) no hagi estat una prioritat? Aquestes dues línies hipotètiques no tenen prioritat per motius polítics tan evidents que no cal ni mencionar.
Sobre els aeroports, la tesina inclou el llistat de la gestió dels aeroports europeus i, contra el que deien moltes informacions, són més d’un els països amb gestió centralitzada, tot i que només Suècia, Finlàndia i Xipre tenen aeroports al top-50 (un aeroport per cadascun d’aquests països, és a dir, un total de 3 aeroports). La resta, o bé la tenen individualitzada (que no vol dir privatitzada), o bé han començat al 2007 a individualitzar-la (cas de Portugal i Polònia). En canvi, Espanya té 8 aeroports al top-50, i és l’únic cas d’estat gran europeu (més de 20 milions d’habitants) amb gestió centralitzada. Aquesta és la taula ( (1) vol dir en procés de descentralització, (2) vol dir que han finalitzat ja el procés de descentralització).
Sembla no haver-hi arguments per a la gestió centralitzada dels aeroports espanyols, fora de la major glòria de l’aeroport de Madrid Barajas, com es pot veure en aquest gràfic de despeses amb dades d’Aena (període 1992-2005):
com es diu al propi treball (recorde’m-ho, un treball fet per un tècnic d’una universitat tècnica):
sembla que en el període 1992-2005 els subsidis creuats no han seguit la lògica de que els aeroports amb excedents financen els deficitaris, ni tampoc sembla que hagi prevalgut el criteri de cohesió territorial, on les regions menys desenvolupades haurien de rebre més recursos en concepte d’inversió que els que corresponen al seu percentatge de tràfic aeri. El model de subsidis creuats, ha servit sobretot per invertir a la Comunitat de Madrid, és a dir, a l’Aeroport de Madrid Barajas. Cal dir que Catalunya, en aquest sentit, no és una comunitat patidora de l’actual model de caixa única com si ho són d’altres comunitats turístiques.
per tant, si el motiu bàsic d’un model centralista (la redistribució “social” o com vulguem dir-ho) no s’aguanta per enlloc, què ens queda? una altra vegada, el Gran Madrid. A més, cal afegir que si Barcelona sembla no ressentir-se globalment d’aquest mode (tant ingressa, tant gasta), això només es pot dir quantitativament, perquè qualitativament (tipus de vols, característiques dels usuaris, etc) la cosa és molt diferent. En paraules de l’autor de l’estudi:
En el països amb diverses ciutats de grans dimensions com Espanya, és normal trobar-se una certa correspondència entre la jerarquia d’àrees urbanes i la jerarquia d’aeroports. És a dir, que el volum i la distribució geogràfica del tràfic d’un aeroport hauria de reflectir (independentment d’altres variables també importants) el pes econòmic, turístic i demogràfic de la corresponent àrea metropolitana, com passa a tots els grans països de la UE (Alemanya, Itàlia, França, etc.) on la majoria d’aeroports operen com a empreses individualitzades i independents, en
competència entre ells.
això que a Europa és normal, aquí és extravagant. Mirem sinó les gràfiques de distribució de passatgers:
com diu l’autor:
Així doncs, l’aeroport de Madrid-Barajas i el de Barcelona tenen funcions molt diferents dins del mapa europeu aeroportuari. El pes del tràfic intercontinental de Madrid és pràcticament del 20% enfront del 3,5% de Barcelona. A més, el tràfic intercontinental de l’aeroport de
Madrid-Barajas es centra en destinacions de llarg recorregut cap a Amèrica, especialment EEUU i A. Llatina, mentre que en el cas de Barcelona, el poc tràfic intercontinental que té és en general a menor distància, amb destinacions situades al Nord d’Àfrica i Turquia.
i conclou amb lògica aplastant:
la gestió centralitzada d’AENA i el fet que el hub d’Iberia estigui ubicat exclusivament a Madrid, promou la concentració de la immensa
majoria del tràfic intercontinental a Madrid-Barajas, essent aquest un pol receptor alimentat per tots els altres aeroports de la xarxa, condicionant així l’oferta d’altres àrees metropolitanes i alterant la realitat i la lògica territorial. Barcelona i Catalunya no podran ser competitives a
escala internacional, si l’Aeroport de Barcelona està subordinat artificialment a un altre.
Si l’Aeroport de Barcelona tingués autonomia de gestió de tal manera que pogués aplicar polítiques comercials diferenciades, pla estratègic propi i tingués la capacitat de competir amb la resta d’aeroports espanyols, és previsible que progressivament, la lògica de mercat acabés
reflectint la realitat demogràfica i econòmica del país en un model més bipolar que l’actual.
I aquí ho deixo, que cada dia em costa més parlar d’obvietats.
Cinc minuts després d’arribar de les vacances de nadal vaig sentir un fort espetec metal·lic: el meu pc havia decidit morir-se només engegar-lo. Quan era més jove em prenia aquestes situacions com un desafiament o com un repte, i no parava fins que resolia el problema, em costés una o dues nits sense dormir. Ara, derrotat per la informàtica (de la mateixa manera que els professors d’institut són derrotats per la joventut eterna dels seus estudiants), vaig asserenar-me i vaig proposar-me perdre tota la setmana muntant la nova andròmina, no deixant de pensar què bonic seria un món sense ordinadors, ni adsl, ni senyoretes sud-americanes a l’altra banda del telèfon que pretenen resoldre els problemes de connexió que inevitablement es tenen de tant en tant.
El dilluns vaig anar al pnp, una botiga d’informàtica de la ronda sant antoni, on tenen bon material d’aquest tipus (tot i que avui m’he emprenyat i els he dit que no hi penso tornar més). Vaig esperar-me a què obrissin en un banc de la ronda, davant d’una botiga de mòbils. random house, crec. Un cartell va cridar la meva atenció perquè estava escrit en català, o així m’ho semblava:
la traducció és tan literal del castellà, com delata el “y a més”, que fa feredat; en la primera frase en grans lletres llegim: “en gener, comença des de zero”, que a banda de l’error, rima en castellà. Finalment, tenim el separat “per el teu mòbil.” I és que l’obligació de retolar en català, que ningú no compleix, és una norma perillosa, especialment per a la nostra llengua. Cal adonar-se, però, que enmig d’aquests despropòsits, emergeix una atzarosa perla a la part inferior: “ertes ofertes” … ni Pompeu Fabra!
Exemples d’aquesta desconsideració cap al català no en falten als pocs comerços que es dignen a retolar en català. Tocant a correus hi ha un bar que voldria anomenar-se “Què bo!”:
Podeu observar que el nom els ha agradat tant que fins i tot una ensalada porta aquest denominació.
A la resta, només hi ha “cafeteria, entrepans, creps” en català, convenientment traduïdes al castellà a l’altra banda, per si algú no ho havia acabat d’entendre.
Començo a pensar que el català és una llengua genètica, que només la podem parlar i escriure bé els qui tenim algun gen catalaúnic, i algun anglès despistat. Per això, em tempta la segregació lingüística al sistema educatiu, com defensen PP i Cs: se’m fa difícil justificar que els altres hagin d’aprendre una llengua que mai no podran dominar i, perquè no dir-ho, em disgusta que el meu fill no aprengui bé la seva llengua perquè els altres no puguin fer-ho.
Baixo les escales de la boca de zona universitària. Una noia em passa per l’esquerra fent saltirons; pantalons de pana desmanegats, camisa gruixuda per fora i mocador de llana fina. Tot d’un color indefinidament marró. Prima, desmenjada. Pel curt i una arracada petita platejada. Veig el seu perfil afilat quan gira per entrar al metro i, sense aturar-se, recolza les mans sobre les dues màquines de bitllets i salta per sobre la barrera, gràcil. Se m’acudeix pagar-li el bitllet per a evitar que un revisor indiscret pugui molestar-la. No ho faig, és clar.
S’asseu en el bloc de quatre cadires del davant, a la meva dreta. Veig el seu clatell ossut i la petita arracada a l’orella. Al seu costat, vora el passadís, s’asseu una altra noia, que no recordo; al davant d’aquesta, sota un magnífic gorro de llana blau amb una ratlla roja que talla les seves celles, uns ulls d’ametlla perfectament dibuixats miren fixament i despreocupats. Al bloc de quatre cadires del costat de les tres noies hi seuen tres nois, de forma simètrica; un de pèl enrinxolat i jovenívol, que parla animadament amb el de la seva esquerra, amb ulleres, enclenxinat i amb una cartera d’ordinador sobre les cames. El del davant també sembla participar de la conversa.
Quan el tema de Rota arriba a la part de piano a l’estil George Shearing (minut 3:17), una jove blanquíssima vestida de negre seu al meu davant, a l’esquerra, i la seva mare al meu costat. Front ample i net, celles summament arquejades, ulls negres una mica cansats, però no massa, pòmuls prominents i barbeta afilada, a la Bruni, potser més afilada, però sense ganes de semblar sensual. De tant en tant, deixa anar monosíl·labs a sa mare. No sabria dir si contrasta o s’assembla a la morena d’ulls ametllats, que té els llavis igual de molsuts, tot i que semblen menys dibuixats; els de la del meu davant mostren sense cap cosmètica una línia neta, excepcional a la part superior del llavi on es marca perfectament el petit clotet que prolonga el nas.
La primera que ha pujat també és la primera a baixar, mentre recomença el tema. A la següent baixen la mare i la filla, mentre es preparen els tres nois per fer-ho a l’altra. Els miro comentar i riure, i els veig sortir. No m’he n’he adonat que la morena d’aire indi que mostrava únicament, entre el gorro i bufanda, de les celles a la barbeta, també ha marxat sense haver-se mogut, pràcticament, de la seva posició lleugerament decantada cap al davant. Me’n queda la foto fixa.
El tema torna a sonar una i una altra vegada fins arribar a casa. El poso també a l’equip de música. La dona i Ciceró venen, i m’amago per sorprendre’ls. Després de saludar-nos i parlar de com ha anat la tornada, ella em recrimina no haver portat el tofu i el seitán. Per no quedar-me curt l’esbronco també i vaig a comprar-ne. Taral·lejo el tema de camí al Veritas sabent que quan torni m’abraçarà disculpant-se per tenir raó.
Els comentaris del Jaume Espuny em van portar a llegir el llibre de Philip Roth, Elegia, traduït per la Núria Parés. El Jaume volia restablir el bon nom de la Núria, de la qual jo havia qüestionat la traducció del darrer llibre del Robert Fisk. Ho entenc; tampoc no m’agradaria que els qui trobessin algun treball meu poc encertat s’emportessin només aquesta impressió de la meva feina.
El llibre no m’ha decebut; és dur i sec, i tot i ser curt he trigat més del que m’esperava a llegir-lo; deixa mal cos i calia dosificar-lo. La nua descripció de la decrepitud és torbadora, i la traducció sembla respectar-la escrupolosament, malgrat les diferències evidents entre una llengua àgil i fluida com l’anglès de Roth, i una de rústica i rígida com em sembla que és el català.
Després de cantar la palinòdia, però, m’agradaria fer algunes petites observacions ja que m’hi he posat. El primer que em sorprèn del llibre és el seu títol, Elegia. L’original no està tan carregat semànticament, Everyman, cada home (fa referència al nom amb què es coneixia la rellotgeria del pare del protagonista). També la traducció castellana opta per aquest títol, tot i no ser de la Núria. Potser aquesta coincidència és un bon argument pel canvi, però no m’acaba de convèncer; la nuesa del llibre s’adiu malament amb un títol tan, com diria … volgudament poètic.
Un altre aspecte que no m’ha acabat de convèncer, esporàdicament, és el tractament del subjecte de certes oracions. Com es sabut, l’anglès requereix el subjecte oracional pràcticament sempre, cosa que les llengües romàniques no necessiten; posar-lo només seria justificable per desambiguar, o bé, per subratllar intencionadament l’actor de l’acció. En tenim exemples a les pàgines:
p. 11: “i a canvi ell sempre … (5 línies), ell s’havia mantingut”.
Curiosament, a l’original anglès no hi són aquests pronoms:
… in return had always treated him (…) same stock, had remained triumphantly healthy all his life.
No perseguia trobar-li res a la traducció, però aquest recurs sovintejat del subjecte em va molestar de bon principi. Com ara:
p. 17: Parla d’una tal Maureen durant 5 ó 6 línies i diu “Era evident que ella havia pensat molt en aquell home.” Em torna a sobrar el subjecte. En el mateix paràgraf, l’anglès de Roth mostra la seva agilitat i sequedat, que el català difícilment pot reproduir:
When, with a smile, she let the dirt slip slowly across her curled palm and out the side of her hand onto the coffin, the gesture looked like the prelude to a carnal act. Clearly this was a man to whom she’d once given much thought.
La Núria diria que ho fa bé, tot i que es perden alguns matisos i, especialment, inevitablement, el ritme (també hi ha algun canvi curiós respecte l’original):
Quan, amb un petit(?) somriure, va deixar anar lentament el grapat de terra lliscant pel palmell tancat de la mà fins a arribar al taüt, semblava més aviat el preludi d’un acte carnal. Era evident que ella havia pensat molt en aquell home.
P. 34: “Ell pensava, en la seva alegria …”, quan només caldria dir “Pensava …”
Fins a dos subjectes apareixen en aquesta frase de la p.36: “Tots aquests anys ell havia pogut viure, mentre que aquell nen era mort -i ara ell era aquell nen.” Sobra un, o els dos, “ell.” A més, discrepo de la traducció “havia pogut viure”, ja que a l’original diu, senzillament, “All these years he had been alive while that boy was dead — and now he was that boy.” En un altre lloc, p. 45, també torna a aparèixer un “poder” innecessari, quan el pare del protagonista diu “He de tenir alguna cosa per poder deixar als meus fills.” L’original és més neutre i directe: “I had to have something to leave my two boys.”
Això darrer és el que m’indica que la traducció vol ser un pèl més didàctica del que vol ser-ho l’autor i, per això, també se subratllen els subjectes i, en general, alguns termes que ens permeten esbrinar qui és qui. Un exemple clar, a la p. 32, la Núria tradueix:
“Què ha passat?”, li va preguntar a la Phoebe.
però l’original diu:
“What happened?” he asked her.
Només calia dir “li va preguntar,” pel context s’entén perfectament i agilita més la lectura.
Aquest us molest de certs pronoms, especialment de subjecte, del qual podria donar més exemples, és una de les qüestions que no m’acaben de convèncer de la traducció.
També hi ha alguna fragment, pocs, que desentona en el conjunt. Per exemple, a la p. 48 diu: “Tenia seixanta-cinc anys, s’acabava de jubilar, i aleshores ja s’havia divorciat per tercera vegada. Va anar a Medicare, va començar a cobrar de la Seguretat Social, i va anar a veure el seu advocat per fer testament.” L’original: “He was sixty-five, newly retired, and by now divorced for the third time. He went on Medicare, began to collect Social Security, and sat down with his lawyer to write a will.” Ja són prou empipadors els tres “va” seguits, per a mantenir dos “va anar”. El segon, si se segueix l’autor, hauria de canviar-se per “va asseure’s amb el seu advocat.” En la primera sèrie de tres elements, el tercer tampoc no acaba d’encaixar: “i aleshores ja s’havia divorciat per tercera vegada.” Potser seria millor “i recentment s’havia divorciat per tercera vegada”, no ho sé.
Altres impugnacions (les que he anat detectant mentre llegia, i alguna cosa xiulava a les meves orelles):
p. 50: “aquell massa petit apartament.”
p. 51: “va dir a la Nancy: He sentit un gran afecte per la supervivència.” Segons l’original la Nancy diu: “I’ve got a deep-rooted fondness for survival.” Diria que hauria de ser “sento” o “tinc.”
p. 51: “i aleshores van tancar l’artèria que alimentava el cervell per aturar que la sang hi fluís.” Diria que seria més correcte “per aturar el flux de la sang”, i si es vol mantenir el verb fluir, seria millor utilitzar “impedir” i no “aturar.”
p.54: “El fill d’uns pares longeus, el germà d’un home … tenia només seixanta anys quan …” Certament, l’original diu: “The son of long-lived parents, the brother of a man six years his senior who was seemingly as fit as he’d been when he’d carried the ball for Thomas Jefferson High, he was still only in his sixties when his health began giving way and his body seemed threatened all the time.” Però a la pàgina 78 tradueix, diria que encertadament, “hi havia noies joves pertot arreu”, quan l’original usa el determinat “The young women were everywhere.” Per tant, no caldria mantenir l’article determinat, “el”; diria que el motiu per treure’l és que a la traducció sembla que “el fill … el germà” funcionen com a subjectes, i no com a aposicions, que és el que realment són i, per això, em sona malament.
p.65: “Ell mateix no era res, ara, res més que una xifra immòbil que esperava amb neguit la benedicció d’una eradicació absoluta.” L’original diu: “Was himself now nothing, nothing but a motionless cipher angrily awaiting the blessing of an eradication that was absolute.” En aquest cas em hi ha diversos peròs: les comes són importants, i no em sona igual “ell mateix no era res, ara” que “ell mateix ara no era res.” També diria que “cipher” no significa, habitualment, “xifra” sinó “zero”, en el sentit de no-res. Aquí hauríem de recórrer a alguna expressió per evitar dir una cosa com: “res més que un bon no res immòbil”, que és el que diria que s’hauria de traduir. Tampoc m’agrada l’expressió “una eradicació absoluta”, encara que respecti (més o menys) la literalitat de l’original.
Una de les despeses més importants són les carreteres. En àrees densament poblades és imprescindible que hi hagi bones carreteres, autovies, si les paguem entre tots, o bé autopistes, si les paga qui les usa. Seria desitjable una distribució justa d’aquestes vies entre Comunitats Autònomes (CCAA), especialment de les autovies. Al meu entendre, la justícia en aquest tema hauria d’estar lligada d’alguna manera a tres aspectes: la superfície de la CCAA, la seva població i el seu PIB. Consultant l’INE he pogut extreure aquestes dades del 2005 (podeu ordenar-les automàticament per la columna que vulgueu, clicant sobre la seva capçalera: CCAA, Autovies, etc. L’excel complet amb totes les dades de l’anotació, aquí):
Observo que Catalunya és la CCAA amb més autopistes i la següent en el rànquing, el País Valencià, té la meitat de km. Quant a les autovies, en número de km, Catalunya es troba entre Aragó i Múrcia. Comparant amb Madrid, Catalunya té una mica més de la meitat d’autovies i cinc vegades més autopistes. Afinem una mica més, i estudiem-ho en termes relatius (és a dir, calculem els percentatges per cada columna):
Ara podem comprovar, per exemple, que a Catalunya hi ha la quarta part de totes les autopistes, i no arriba al 5% de les autovies. Ja comença a ser evident que el tracte rebut en aquest aspecte per Catalunya ha estat no només discriminatori, sinó directament punitiu. El cas català, a més, és l’únic en què el percentatge d’autovies és menor que el mínim dels percentatges de superfície, població i PIB2004 (llevat de Ceuta i Melilla, que no tenen autovies, i Navarra, que va per lliure, com sabem).
Trobo que és interessant veure el rànquing per CCAA de cada qüestió (1 vol dir primera, 2 segona, etc):
Podem observar que Catalunya supera a Madrid en superfície, població i PIB, en canvi, té menys autovies (concretament, la meitat). I, al contrari, tot i ser una comunitat gairebé tan rica com Catalunya en termes de PIB, Madrid ocupa la 9a posició quant a km d’autopistes, que ja sabem que encapçala molt destacada Catalunya. No hi ha cap criteri racional que justifiqui aquesta situació.
En qualsevol cas, quin podria ser un criteri just per a la distribució de les autovies? diria que hauria d’estar lligat a la superfície, la població i el PIB. És a dir, posem per cas, a igual superfície i PIB, sembla que el més just seria que la CCAA amb més població tingués més autovies. Per això, he confeccionat aquesta nova taula, on sumo els percentatges de superfície, població i PIB (i divideixo entre 3, per aconseguir un nou percentatge). Aquest valor em dóna una aproximació del percentatge d’autovies respecte del total que hauria de tenir una CCAA:
És ben clar que, segons aquest índex de justicia viària, a Catalunya li falta més del triple del que té. També a Madrid li faltaria la meitat del que té (ara bé, no només és important el número de km d’autovia, sinó la seva distribució: l’organització radial de les carreteres espanyoles donen una potencialitat més gran a les de la capital).
En qualsevol cas, he estat comparant Madrid i Catalunya, i no és el que volia fer. Què passa si ens centrem només en la província de Barcelona. Les dades ara són, com dirien en francés, époustouflantes:
Per si interessa, les dades concretes són que Barcelona té 212 km d’autovies (la tercera part que Madrid), 288 d’autopistes (el doble que Madrid), 7.728 km quadrats (gairebé com a Madrid), 5.074.966 habitants (un 90% dels de Madrid) i 109.385.077 PIB2004 (80% del de Madrid). Crec que no calen més comentaris.
Aquests darrers dies he escoltat repetidament el quartet en re menor K21 de Mozart, en una versió de The Salomon String Quartet, molt ben gravada, per cert. Forma part dels sis quartets Haydn de Mozart, perquè el salzburguès els va dedicar al seu “amic Haydn”, potser en una de les dedicatòries més elogioses que ha dedicat mai un músic a un altre, i que comença així:
Un pare que ha decidit deixar partir el seus fills al món considera el seu deure confiar-los a la protecció d’un home molt cèlebre qui, a més, resulta ser el seu millor amic. De la mateixa manera, us envio els meus sis fills, molt estimat i cèlebre amic.
Contra la visió d’un Mozart que treballa de pressa i amb una facilitat extraordinària, aquests quartets són “el fruit d’un llarg i molt laboriós esforç”, els estudiosos diuen que de tres anys, refent-los una vegada i una altra. El quartet opus 33 de Haydn havia estat la seva inspiració, quartet composat “d’una manera especial”: ja no era la típica escriptura melodia-més-acompanyament, sinó que es tracta el quartet com a un únic instrument. Això és el que pretén fer també Mozart en els seus quartets.
Segons el llibret que acompanya el disc, el quartet K421 “sembla el més angoixat que la resta dels quartets.” No sé si per aquest motiu, Ciceró, en sentir l’Andante del quartet em va mirar i va preguntar amb despreocupació, mentre lligava un cavall: “és la cançó de nostresinyor?” Cal un aclariment: Ciceró parla, malgrat els meus esforços, la variant dialectal de la ciutat. Tinc el consol que certes paraules les diu en segrianès, com ja havia comentat alguna vegada. “Nostresinyor” designa el Crist, per Ciceró només el crucificat; ha après la paraula en les nostres visites a Santa Maria del Mar. Ara només vol escoltar fito y los fitipaldis i muchachito bombo infierno, i molt sovint no vol que jo escolti música clàssica; això fa més estrany el seu comentari.
De l’Andante en qüestió diu el llibret:
L’Andante en fa major es més concís (que l’Allegro), metòdicament menys generós que molts d’altres moviments lents de Mozart. Les frases breus escapçades del primer tema suggereixen que Mozart imitava conscientment Haydn, així com el fet de la inclusió d’una secció central dramàtica dins la tònica menor
Després d’escoltar molts altres temes, torno a posar l’Andante, i li pregunto quina cançó és. Em respon de nou el mateix.
Sembla que El País i jo seguim, darrerament, un camí paral·lel, però en direccions contràries: jo dono informació, ells donen deixalles ideològiques. El dilluns, el diari, al seu repugnant editorial (en qualsevol cas, és significatiu que hagin començat a perdre els papers, cosa que no acostumen a fer) “Trampa y bochorno” també parlava del metro, amb aquestes paraules:
Todo el mundo sabe que el balance de su dedicación a las infraestructuras durante los 23 años de su Gobierno se aproxima a la nada: en los años en que la autonomía madrileña de Alberto Ruiz-Gallardón construyó 101 kilómetros de metro, Pujol contabilizó 10, algo que perjudica al transporte de miles de pasajeros y que contribuye a la saturación de las Cercanías de Renfe, la coartada de la convocatoria.
Desconec d’on han tret les dades que comenten, però les donarem per bones. Se m’acut: quin és el finançament destinat a aquestes infraestructures, i quin és l’esforç que podia fer la Generalitat en aquest sentit (més enllà de la tírria que tingués CiU a Barcelona pel fet d’estar sempre governada per socialistes, fins avui mateix)? I una altra pregunta: quina pot ser la dedicació del govern de Catalunya a les infraestructures, si no té competències ni en aeroport, ni en trens, compartides en carreteres (tot i que la part més gran del pastís se l’emporta el govern central), etc? I és que s’han de tenir pebrots.
I ja que ens agraden les comparacions: Alberto Ruiz-Gallardón va ser president de Madrid durant 8 anys (1995-2003), quan Pujol sembla que va fer 10 km de metro. Anem una mica més enrere; diu Salmerón, en seu llibre sobre el metro:
El final de la Dictadura franquista el 1975 va possibilitar a curt termini la recuperació de les institucions democràtiques i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya. Aquest darrer fet va suposar un canvi institucional de gran transcendència, ja que inicià un procés de transferències de l’Estat cap al Govern de Catalunya que va incloure, per Reial Decret de 26 de juliol de 1978, totes les competències estatals sobre el Metro de Barcelona (R.D. 2247/78) i en virtut d’un altre Reial Decret, de 5 de juny de 1981, s’equiparava el Metro de Barcelona al de Madrid i la Generalitat de Catalunya assumia el finançament de les inversions d’infrastructura i superstructura del F.C.M.B. (R.D. 1553/81).
i afegeix, a continuació:
El procés de transferències va suposar que l’Estat aturés a curt termini totes les inversions projectades, la qual cosa va representar que durant prop de cinc anys no es construís cap nou tram de línia.
Així, doncs, durant 5 anys, el govern que resideix a la ciutat on es fa El País, i no Pujol, va decidir suspendre el desenvolupament del metro de Barcelona. Seguim:
La situació va canviar radicalment en assumir el Govern Català totes les competències i la Direcció General de Transports de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona van decidir el desenvolupament parcial dels Plans de Metros de 1971 i 1974, amb l’acabament de les seccions amb la infrastructura més avançada, i entre el 1982 i el 1985 van poder inaugurar-se sis nous trams de línia
La suma d’aquests trams és de 15 km, en 3 anys. Però no només això, ja que no només es tracta de fer trams, sinó de modernitzar els existents, si cal:
Durant els primers anys vuitanta, i en paral·lel a les incorporacions de noves seccions de línia, la xarxa del Metro de Barcelona va desenvolupar el procés de canvi d’imatge i d’innovació tecnològica més important de la seva història.
No cal dir que tot això no disculpa en cap cas els governants catalans, els principals responsables de la situació que viu Barcelona. Però els culpables i els seus corifeus mediàtics resideixen a més de 500 km.
Contra el que es podria pensar, la població de Barcelona i Madrid eren equiparables fins l’any 40, com es pot comprovar en aquesta gràfica amb dades de l’INE (des del 91 pràcticament no varien):
(Es pot clicar sobre els gràfics per ampliar-los) Es pot comprovar que la diferència de població d’ambdues ciutats es deu, bàsicament, als anys 40-70. A partir dels 70, totes dues s’estanquen, bàsicament perquè són les seves conurbacions metropolitanes les que xuclen la nova població. En aquest sentit, l’àrea metropolitana de Barcelona va ser més gran que la de Madrid fins a principis dels anys 70 (segons dades de població provincial que es poden extreure de l’INE i del projecte Áreas Urbanas, que estudia les conurbacions espanyoles més importants amb dades que van des dels anys 70 fins l’actualitat).
De l’estudi d’Áreas Urbanas, es pot concloure sense massa dificultat que les dues conurbacions més grans són comparables, al 2006: l’anomenada conurbació de Madrid - Alcalá de Henares - Collado-Villalba - Colmenar Viejo, amb 5883521 d’habitants, i la conurbació de Barcelona, amb 4474919 habitants. En tercer lloc, i molt distanciada es troba la conurbació de València-Sagunt, amb 1664663 habitants. Aquest gràfic n’és un resum des del 1970:
Una pregunta interessant, des del meu punt de vista, és quin tractament han donat les administracions públiques a aquestes dues entitats comparables al llarg dels anys. En aquesta anotació em dedicaré exclusivament a un dels serveis més importants d’aquestes conurbacions: el metro.
Del metro de Madrid, tenim un exhaustiu repàs dels primers 70 anys d’història, editat per la pròpia entitat que gestiona el metro. Del metro de Barcelona, en tenim la història de Carles Salmerón. L’única limitació d’aquests llibres és que el primer només conté les dades tabulades fins el 1989, mentre que l’altre arriba fins el 1991. En farem un cop d’ull.
Però, abans, veiem com és ara, al 2007: la xarxa de Barcelona té 150 estacions i 115 quilòmetres, i la de Madrid en té 309 km i 318 estacions. La de Madrid, doncs, gairebé triplica l’extensió i més que duplica el nombre de parades. A primera vista sembla una diferència exagerada, donada la diferència de població de les àrees que serveix (les respectives conurbacions metropolitanes): la de Madrid supera la de Barcelona “només” en un 30%. Però aquesta informació no ens diu res dels orígens d’aquesta diferència de xarxes ni tampoc les diferències estructurals que poden afavorir aquesta diferència i, per tant, és millor no treure conclusions massa precipitades.
Anem doncs a les dades històriques dels llibres abans esmentats. En primer lloc, aquesta és la sèrie dels usuaris dels metros de Madrid i Barcelona des del 1943:
Es pot comprovar com les diferències ja eren molt grans als anys 40, i es mantenen, amb lleugers alts i baixos, fins l’any 69. A partir d’aquest moment, en què la diferència és màxima, hi ha una davallada constant fins l’any 1985, en què la diferència és mínima, d’uns 80 milions de passatgers (és a dir, el metro de Madrid té el 1985 un 30% més de viatgers que el de Barcelona. A partir d’aquest moment, la diferència torna a créixer. No sabem com ha anat després, perquè no he trobat més dades.
Però les dades de usuaris dels metros no són suficients, és necessari conèixer les despeses en cada cas. Aquest és el gràfic de els despeses anuals totals dels metros:
Una primera conclusió evident és que mai, des del 1943, el metro de Barcelona ha gastat més que el de Madrid; tant se val si tenia més població, o menys, si es construïen noves línies o no, etc. El metro de Barcelona, any rere any, sempre ha gastat menys que el de Madrid (curiosament, l’única època en què es van apropar va ser en plena transició). Ara bé, aquesta dada bruta tampoc vol dir res, perquè una part d’aquestes despeses les paguen els propis usuaris en pagar un bitllet. Per tant, cal saber a quina part dels ingressos corresponen aquestes despeses. Aquesta és la sèrie històrica:
Aquest gràfic dóna, com dic, la relació percentual despeses/ingressos; és a dir, si el valor és 200, significa que s’ha gastat el doble del que s’ha ingressat en concepte, bàsicament (tot i que no únicament), de venda de bitllets. És fàcil veure que hi ha un punt d’inflexió el 1956, any en què la relació despesa/ingrés del metro de Madrid passa d’un 82 (és a dir, es gastaven 82 de cada 100 peles que s’ingressaven), a un 250 (es gasten 250 per cada 100 que s’ingressen). La diferència amb Barcelona és brutal, ja que aquest no és deficitari fins el 1965 (amb un discret 109 de despeses per cada 100 d’ingressos). I fins al 1977 (una altra vegada la transició), no es disparen les despeses/ingressos per sobre del 150 (Madrid l’havia superat àmpliament tots els anys des del 56 fins el 75, excepte el 65). Aquesta situació “invertida” dura entre el 76 al 84 (gairebé coincidint amb l’entrada dels socialistes al poder). Sembla que la situació torna a ser la d’abans (augment de la relació despeses/ingressos de Madrid, davallada en el cas de Barcelona); però desgraciadament, com dic, no hi ha més dades. Resumeixen la situació aquestes dues dades: la relació despeses/ingressos del metro de Madrid només ha estat per sota del 150 en 5 anys dels 33 anys; en aquests 33 anys, Barcelona només ha superat el 150 en 7 anys, curiosament seguits (1977-1983), i estranyament des de la transició fins l’entrada dels socialistes al govern d’Espanya.
Ara bé, amb aquestes dades tampoc no em sembla complet l’estudi, perquè si bé és significatiu que la relació de despeses/ingressos sigui anormalment més gran en el metro de Madrid, tampoc no diu res del tracte rebut per l’usuari d’ambdós metros. Ja sabem que les despeses del metro de Madrid superen exageradament els seus ingressos; ara bé, quin nivell de despeses s’ha donat per passatger? Aquesta és la gràfica del període 43-76:
I aquesta és la de tot el període:
Com es pot veure, excepte el període 77-80, les despeses per passatger del metro de Madrid sempre han estat superiors, i semblen disparar-se a partir del 80. Recordem, com hem dit abans, que aquestes despeses superiors, a més, s’autofinancen en grau molt menor que les de Barcelona.
Finalment, en aquest gràfic he fet la relació entre les despeses per passatger del metro de Madrid i el de Barcelona (he posat la referència 100 a Madrid; el número corresponent a Barcelona és la despesa relativa. Així, si el valor de Barcelona és 70, significa que aquell any, el metro de Barcelona s’ha gastat, per passatger, el 70% que el metro de Madrid.):
Com es pot veure doncs, només durant la transició, 1976-1979, les despeses per passatger del metro de Barcelona van superar les de Madrid. Hi ha dos solcs brutals: els anys 50-principis del 60, on es va arribar a uns nivells del 20%, i als anys 80. Curiosament, el darrer any de la mostra, el 1989, dóna la mitjana de tot el període 1943-1989: aproximadament, un 68%. És a dir, any rere any, pela rere pela, des del 1943 al 1989, cada passatger del metro de Barcelona ha costat un 68% del que ha costat un del metro de Madrid. Si, a més, tenim en compte que el metro de Barcelona s’ha autofinançat (mitjançant la venda de bitllets) molt més que el de Madrid, no crec que fos agosarat dir que per cada pela que rebia cada passatger del metro de Barcelona, el del metro de Madrid n’ha rebut dues. Ara, jo no sabria dir qui ha pagat aquestes tres peles; potser els patriotes.
Caldria donar una idea de quina és la despesa d’un metro, comparant-la amb una altra. Per exemple, els pressupostos generals del 1989 preveien unes despeses totals d’uns 9,9 bilions de pessetes, mentre que les despeses del metro de Madrid van ser de 29.747.917.768 pts: 3 peles de cada 1000 de les despeses totals de l’estat.
Per acabar, no puc deixar de citar el llibre d’Aurora Moya sobre el metro de Madrid, en els dos moments crucials: els anys 50 i els anys 80, els dos moments de creixement espectacular.
Diu l’autora, en el capítol que porta per títol tan significatiu com El Estado, i on explica l’abocament de recursos estatals en el metro de Madrid a partir del 56. Comença: “En enero de 1956, el Consejo de Ministros acordó remitir a las Cortes el Proyecto de Ley sobre el Plan de Transportes de Madrid.” Després d’una descripció de com s’estava omplint Madrid dels “nuevos madrileños”, l’autora afirma peremptòriament: “Esa nueva población necesitaba transporte y el Metro parecía el medio idóneo.”
Tot just començant la transició, tal i com hem vist a les gràfiques, l’autora reconeix al capítol intitulat, també significativament La intervención, que “la Compañía Metropolitano de Madrid se vio inmersa en un proceso que cambiaría el curso de su historia.” I què havíem de fer: “Dos años y medio de sangrantes pérdidas económicas y una serie de accidentes con efectos graves para los usuarios, decidió al Estado a intervenir la sociedad.” Ja tornem a tenir l’estat preparat al que faci falta, si es tracta de la capital.
Res d’això he llegit al llibre de Carles Salmerón sobre el metro de Barcelona; no hi ha peremptorietat per donar un nou transport als nous barcelonins, ni l’estat sembla decidit a intervenir amb la mateixa decisió quan venen mal dades, i així el metro ha anat tirant.
I si no tinc dades posteriors al 1990, en el darrer capítol del llibre del metro de Madrid ja se’ns avisa de com van les coses: “Cara al futuro los responsables del desarrollo de la ciudad y de la región esbozan, en 1990, las líneas maestras de por dónde debe crecer Madrid y de las necesidades de conexión mediante los sistemas de transportes colectivos.” La renovada peremptorietat del “debe” no deixa cap espai pel dubte. I si les comparacions serveixen: “La ciudad y la comunidad se habrán desarrollado en la década precedente siguiendo las pautas iniciadas en los vertiginosos años ochenta.” I si no fos prou, rebla: “el Ayuntamiento … se encamina a resaltar el papel de capital del Estado español en el contexto de la Comunidad Europea.” El bon humor, però, no ha de faltar: “la próxima será la década en que los ciudadanos se harán conscientes de que Metro de Madrid no es una empresa en pérdidas” … com diria Manolo Escobar, todo es posible en Granada.1
Les dades en excel d’aquesta anotació les podeu trobar aquí. Evidentment, el que he escrit només és una primera aproximació al tema, ja que no n’he trobat cap altre. Suposo que si algú furga més, afinarà més els resultats i, ves a saber, potser m’hauré de retractar d’alguna afirmació. En qualsevol cas, he intentat tractar les dades el millor que he sabut, amb el poc temps de què disposo. [↑]
El País no deixa mai de sorprendre’m per la seva capacitat de dir taimadament el que no s’atreveixen a dir amb tots els ets i uts. Aquesta és la portada d’ahir: la notícia principal, a 4 columnes és sobre l’atemptat d’ETA i la unitat dels partits (foto de la unitat). D’aquestes quatre columnes pengen molt menys destacades, a l’esquerra l’editorial (2 columnes), a la dreta la notícia de la manifestació (1 columna), amb una columna de separació per una propaganda de rellotges. Aquesta estructura que clarament marca una relació entre els tres blocs es veu reforçada pel que llegim. La notícia la intitulen: “125.000 voces piden la independencia en la protesta por el AVE en Barcelona.” Les poques paraules de la notícia només destaquen la multitud de banderes independentitstes i els crits de “som una nació” o “independència.” El text acaba: “la manifestación derivó en un acto marcadamente secesionista.” En canvi, les dues columnes de l’editorial s’encapçalen amb el títol: “Deseo de unidad.”
Troia es va envair pel control del Bosfor (l’Hel·lespont) i no, com diu la Il·líada per a rescatar Hel·lena. També l’Irak es va envair pel petroli i no per la lluita contra el terrorisme o per l’expansió de la democràcia; ja ho comencen a admetre els propis instigadors (cosa que, a més, significaria no només que la guerra s’està guanyant, sinó que ha sortit molt barata). En definitiva, que darrera de molta literatura, cara o barata, la política es mou, en el millor dels casos, per qüestions molt prosaiques.
De la mateixa manera, els nacionalismes de pedra picada es mouen per interessos molt concrets i ultramundans, malgrat que s’embolcallin amb tota la faramalla típica del tema. Els nacionalismes de pa sucat amb oli, en canvi, només es concentren en aquesta ferralla: cremes de fotos, cassolades, manis, clubs que són més clubs, etc.
L’altre dia, el Gregorio Luri em sorprenia dient que el nacionalisme espanyol no existia. Quant a la faramalla, és difícil negar l’existència de ritus nacionalistes espanyols molt arrelats entre la població: el toro, la fúria espanyola, les desfilades de la hispanidad, la demonització dels altres nacionalismes, etc. Són perfectament simètrics als ritus dels “nacionalismes perifèrics.”
Ara bé, avui, on és l’essència (els interessos concrets, vull dir) que mou el nacionalisme espanyol? Diria que es resumeix en una única paraula: Madrid. Hi deu haver moltes explicacions que han fet derivar el nacionalisme espanyol cap a aquesta banda, i ves a saber si una de les més importants és l’origen francès de la monarquia espanyola. Certament, “Madrid” aglutina i és l’epifania de moltes idees bàsiques d’aquest nacionalisme: centralisme, unitat i uniformitat, un tipus de vertebració determinada de la geografia espanyola, etc.
M’intriga per què no s’ha donat el mateix fenomen a Catalunya (és a dir, nacionalisme català=Barcelona), i que fins i tot, en aquests darrers anys, el nucli del nacionalisme més extrem sigui profundament provincianista (i provincià, tot sigui dit); hi ha una obsessió entre aquesta gent en disculpar-se perquè Barcelona és més gran que la resta dels països catalans, en omplir la ràdio i la tele de gent que parla en valencià o en segrianès, en discutir eternament l’estructura del país (províncies? comarques? vegueries?), etc. Hauria de filar més prim, potser: sí que s’ha donat, evidentment, aquest fenomen, però només perquè és inevitable que el lloc on viu més del 65% dels catalans tingui una preeminència especial. Però diria que s’ha intentat amortir, en lloc de potenciar. I això, malgrat el gran impuls que ha tingut la ciutat des dels jocs olímpics, la qual segons molts índexs internacionals se situa per sobre de Madrid; posem per cas, l’evolució del rànquing de ciutats europees pel que fa a les preferències per a la localització d’un negoci (Font: European Cities Monitor 2006):
O aquests altres rànquings a nivell europeu (la mateixa font):
Tenim, doncs, d’una banda, una gran ciutat que el nacionalisme local no adopta com a bandera1, tot i concentrar un percentatge enorme del seu públic potencial i una projecció internacional indiscutible. D’altra banda, tenim Madrid, una altra gran ciutat, però relativament més petita si tenim en compte el total de la nació que vol representar (no més d’un 12% dels 40 milions d’espanyols), que l’altre nacionalisme ha sabut adoptar de forma unànime (PP i PSOE, vull dir), formant una simbiosi perfecta: la ciutat ha pogut gaudir dels beneficis d’aquesta elecció, i a canvi la ciutat ha estat l’aparador i el referent dels nacionalistes.
Els indicis que em porten a pensar que el nacionalisme espanyol ha escollit Madrid com a la causa i a la casa comú són, evidentment, prosaics: bàsicament, l’abocament de recursos il·limitats per a vertebrar una Espanya que miri cap a Madrid o, com diria Ramon Tremosa, l’intent de fer de la resta d’Espanya uns afores de Madrid2; vaja, de fer d’Espanya el gran Madrid. En propers lliuraments, procuraré fer un breu repàs d’aquests indicis, molts d’ells ja coneguts, algun altre de collita pròpia.
__________
Estava fent aquesta anotació quan ha aparegut l’informe del BBVA sobre les balances fiscals. Es podria pensar que això tomba la meva teoria sobre el nacionalisme espanyol. Ben al contrari, diria que és la prova que estava esperant. Només cal mirar els subratllats dels diaris de Madrid (és a dir, gairebé tots). Una petita mostra:
Cinco Dias: “Madrid aporta al Estado más del doble que Cataluña.”
Expansión: “Cada madrileño recibe 2.300 euros menos de lo que aporta al Estado vía impuestos.” Primera frase: “Madrid, con 12.000 millones de euros, es la comunidad que más recursos aporta a la Administración, el doble que Cataluña.”
El País: “El déficit fiscal de Madrid duplica al de Cataluña.”
El Mundo: “El déficit fiscal de Madrid duplica al de Cataluña pese a aportar casi lo mismo al sistema central.”
ABC: “Los madrileños son los que más aportan a la solidaridad regional, el doble que los catalanes”
Els ultramontans (com si aquests ja no ho fossin) de Madrid no cal citar-los. En cap cas es destaca el que diu El País sobre com s’ha fet el càlcul (al final de l’article, això sí): “El enfoque elegido -denominado carga-beneficio- imputa los ingresos a la comunidad en la que residen las personas que finalmente soportan la carga fiscal, y los gastos al territorio donde residen quienes consumen los servicios públicos. Un ejemplo: una parte de la inversión en el Museo del Prado se imputa a Madrid, pero otra al resto de las comunidades, mientras que la metodología no utilizada imputaría la totalidad del gasto en El Prado a Madrid.” Evidentment, no només el Prado: molts ministeris, la casa Reial, l’aeroport de Barajas, etc, etc, s’imputen a tots els espanyols; d’altra banda, totes les grans empreses, que només tenen la seu central a Madrid, paguen els seus impostos a Madrid. Tot això és pecata minuta; ells, l’autèntic poder mediàtic nacionalista (espanyol), ja té el seu titular (proporcionat, precisament, pel BBVA, el president del qual, Francisco Álvarez, va ser col·locat per Aznar, íntim amic seu, en la seva lluita per controlar els grans bancs espanyols): Madrid és el més solidari i ho fa amb alegria, a diferència de Catalunya. I això, a la llarga és el que queda, el mite de Madrid creix. El victimisme català, també.
És ben curiosa l’orfandat d’aquesta ciutat, abandonada pel nacionalisme moderat, perquè és el feu de l’enemic socialista, pel nacionalisme radical, perquè són una colla de provincians, pel socialisme local, sempre més pendent dels amos de Madrid. [↑]
No dic, és clar, que això sigui el resultat d’una planificació, cosa que dubto, sinó que és aquesta la direcció que ha agafat el nacionalisme espanyol, no sabria dir ben bé per què (tinc alguna hipòtesi, però és parcials i poc documentada). [↑]
L’altre dia Ciceró gairebé tomba d’esquena la meva dona quan li va preguntar “mare, què és pensar?” No sé si se’n va sortir gaire bé, perquè poc després va venir a preguntar-m’ho. Sembla que la meva succinta resposta tampoc no va impressionar-lo gaire, perquè va mirar cap a un altre costat, va agafar un cavall i va canviar de tema (els cavalls són el seu tema favorit).
La meva dona i jo vam discutir d’on li podia venir la pregunta, sense treure’n l’aigua clara. L’única hipòtesi plausible: com fan filosofia (sí, a P3, fan una cosa que es diu filosofia; jo no pregunto gaire, per si de cas), potser els han explicat alguna cosa sobre el pensar, i ara la canalla està encaboriada. La Cristina, la seva mestra, ens ho ha aclarit; de tant en tant, quan fan alguna cosa, o a punt de fer-la, ella els diu que han de pensar-s’ho abans, o bé, que pensin sobre tal cosa o tal altra. Ciceró, sempre summament atent a tot el que passa i a tot el que es diu, sap perfectament què ha de fer quan li diuen que pinti, o que agafi un cavall, o que mengi; però sembla que quan la Cristina li diu que pensi, no sap ben be què fer.
La darrera vegada que m’ha fet la pregunta venia de l’escola amb la R. Aquest cop li he contestat amb una altra pregunta: “què creus tu que és pensar?” Ell s’ho rumia una mica i em diu: “és que abans he tingut vergonya …” No sé que replicar. La R, però, prova d’interpretar-ho: en sortir de l’escola, Ciceró s’ha trobat amb una xiqueta de la seva classe. Ell, tímid i dubitatiu, no li diu res; quan la R li ha preguntat per què no li deia res, la resposta ha estat que tenia vergonya. En lloc d’actuar i saludar, Ciceró ha dubtat, s’ha avergonyit, en definitiva, ha pensat, només ha pensat, sense fer res.
Em banyo al mar tres o quatre cops per setmana; la meva dona i els dies estranys m’han contagiat aquest costum. Si de fora estant el mar es ja prou ondoyant et divers (tot i que gens vanitós), el seu interior femení és més inconstant: uns dies t’acull amb una gelor bonhomiosa i càlida, com ahir dilluns a la Barceloneta; d’altres, com el dissabte a Vilassar, és juganer i capriciós, i et rebolca, t’ensorra, et bressola i et punxa amb mil agulles; hi ha dies que es sòlid i ombrívol, t’avisa, et colpeix i t’expulsa (de vegades, t’atrapa i t’atemoreix: m’ho va fer a mig estiu amb Ciceró, que em preguntava “què passa pare?” agafat amb força al meu coll, mentre jo maldava per sortir d’aquella mar que ens volia mal); es millor no jugar-hi aquests dies. A ple estiu, el mar es desfà, es rarifica, gairebé s’aparta amablement quan hi entres, és un mar de joguina, per estiuejants i nens.
Un dia vaig sentir dir al meu sogre que es trobava regularment un taxista que es banyava a la platja gran de Vilassar. Aquest dissabte, mentre em descalçava per pisar la sorra, noto que, a la meva dreta, algú corre cap al mar: un home petit, una mica encorbat i amb un banyador curt tipus Alfredo Landa. Té una carrera malgirbada però decidida; no s’atura quan arriba a l’aigua, sinó que continua corrents fins que es mulla de cap a peus d’aquella aigua fredíssima.
Poc després vaig entrant-hi jo mateix, a poc a poc. L’entrada no és fàcil, perquè hi ha un banc de sorra ondulat que, amb la marejol, provoca onades que t’empenyen cap enfora . Faig unes braçades per endinsar-m’hi. Miro l’ombra de Barcelona, la costa i la serralada on s’enlaira Burriac. Giro per veure l’horitzó i el trianglets que formen els vaixells de vela. L’aigua freda m’estreny amb força, gairebé se’m clava, amicalment. Surto, m’eixugo, em canvio i, com fa un ventet fred i molest, marxem. Mentre caminem per la sorra, el taxista torna a passar corrents, ens mira, ens somriu de manera còmplice: “¿está fria el agua? ¿no?” Faig broma comentant que a la meva banda havien encès l’escalfador, però no m’entén perquè les dents mig em tremolen i les paraules no em surten com voldria. Veiem com s’eixuga davant del taxi.
El diumenge, la meva dona em diu que l’ha tornat a veure, fent exactament la mateixa correguda del taxi cap a l’aigua.
El primer capítol de Jo, Claudi s’enceta amb els records de Claudi d’una festa, la festa de commemoració de la victòria d’Octavi a la batalla d’Actium, on va derrotar Marc Antoni. Han convidat un rètor grec per a fer les lloances pertinents. Aquest, mentre va entrant, conversa amb el criat que l’ha presentat, i li diu que té molt bona veu, molt idònia pel teatre, o una cosa per l’estil. El criat li contesta que ja havia fet teatre, però que “ara, el teatre ja no és el que era”. El rètor grec, mentre puja a la tarimeta que li han posat per a que faci el ditirambe, es gira i li diu: “el teatre no ha estat mai el que era.”
_______
A l’anotació anterior no he acabat d’aclarir com va evolucionar la Conferència de Moscou sobre Criminals de Guerra a partir de les posicions de principi. Podríem anomenar-ho evolució política dels primers principis. Deixem parlar Hiberg:
Mucho después, en el Departamento de Guerra estadounidense comenzó un movimiento a favor de la ley y el orden dirigido por el secretario Stimson y el subsecretario McCoy … Mientras tanto, los soviéticos también se inclinaron por la política de juicios. Un sorprendidio Churchill comunicó a Roosevelt el 22 de octubre de 1944 que Stalin había adoptado de repente una “línea ultrarespetable.” El dictador soviético consideraba que el mundo podía sacar conclusiones erróneas de un procedimiento sumario.
Cuando los estadounidenses y los rusos cambiaron de posición, también lo hicieron los británicos. Ahora estaban en contra del juicio. En un largo aide-mémoire entregado por sir Alexander Cadogan al juez Rosenman el 23 de abril de 1945, el dirigente británico mostró su preocupación porque todo el procedimiento se considerara un “montaje”, que sería “excesivamente largo”, y que en la confusión provocada por una amalgama de las ideas rusas, estadounidenses y británicas la defensa pudiera incluso marcar un “gol inesperado.”
La renuencia británica a juzgar a los posibles acusados antes de ejecutarlos sería pronto superada por los argumentos estadounidenses.
És intrigant aquesta darrera frase que, ves a saber si per redacció descuidada o per traducció maldestra, deixaria oberta la possibilitat a jutjar-los després d’executar-los. Potser és fina ironia de l’autor. O dels britànics.
Lampedusa em va despertar la sospita que l’únic país on la llei i l’ordre són, pregonament, sinònim de civilització i de democràcia és Gran Bretanya. En el capítol de Letteratura anglese que dedica a les “Detective stories e thrillers” (pp. 1313-1321), diu que aquest tipus d’històries només és possible en països anglosaxons ja que són “paesi in cui l’habeas corpus non è una vana parola.” (No puc estar-me d’afegir la seva humorística continuació:
Da noi se avviene un omicidio si comincia con l’arrestare la moglie, i fligli, i genitori, i fratelli, gli zii, i cugini e tutti i conoscenti della vittima. Uno di questi deve essere il colpevole. E di fronte a tanta perentoria sicurezza il detective che si trastulla con la cenere delle sigarette o le macchioline del caffè appare, come è, ridicolo.)
El darrer indici d’aquesta sospita el trobo en un llibre devastador, La destrucción de los judíos europeos, de Raul Hilberg, a la p. 1178:
Los dirigentes aliados empezaron a pensar en el trato que debían dar en la posguerra a sus rivales del Eje en el otoño del 1943. Por entonces, se limitaron a pensar en los posibles procedimientos contra los estratos superiores de dirigentes del Eje. Estos hombres, objetivos centrales del resentimiento aliado, debían ser condenados a muerte. La única duda abierta a consideración era el método aplicado: ejecución sumaria o ejecución después de someterlos a juicio.
Durante la Conferencia de Moscú sobre Criminales de Guerra, celebrada en octubre de 1943, el secretario de Estado estadounidense, Hull, se declaró favorable a un “consejo de guerra en el campo de batalla.” No veía por qué los “forajidos” del Eje tendrían que beneficiarse de un “juicio de lujo.” La delegación soviética aceptó con “sonoras exlamaciones de aprobación.” El secretario del Foreign Office británico disintió; consideraba que debían observarse “todas las formas legales.”
La millor novel·la que he llegit és Il Gattopardo, o això em sembla sempre que torno a rellegir-la; mai no deixo de trobar-hi detalls nous. L’entorn del llibre, el seu autor i el seu país, no en són aliens. La única biografia de què disposem aquí, El último Gatopardo de David Gilmour en fa una bona aproximació. És per això que fan mal als ulls els tòpics i els errors de Manuel Vicent quan s’enfronta al personatge de Giuseppe Tomasi de Lampedusa. No és cap crim fer un article tòpic, poc documentat i suposadament literari (una de les manies d’alguns crítics: fer semblances molt literàries i poc documentades). Ara, és molt decebedor trobar-hi tants errors (per això jo el rebatejaria, si se’m permet, com “Al loro con la memoria”).
Per fer boca, dos de petitets: el besavi del darrer príncep de Lampedusa no era Giulio IV, sinó Giulio III (7è príncep de Lampedusa); en qualsevol cas, és un error molt comú, ja que fins i tot la Wikipedia el proclama. El següent el comet en explicar les beceroles de la seva gran obra, Il Gattopardo; Vicent diu al 3r paràgraf, recreant melosa i fantasiosament l’episodi: “un día de 1954 el polvo dorado de la memoria se apoderó de este paseante devastado de 60 años y en el café Mazzara.” Dificilment Lampedusa podia tenir 60 anys el 1954 si havia nascut el 1896.
Més endavant la cosa s’anima: “en el café Mazzara este escritor furtivo, sin obra apenas salvo algunos cuentos y un estudio sobre Stendhal, puso el título sobre la tapa del cuaderno, El Gatopardo, y lo guardó en el bolsillo del gabán cuando vio entrar en el establecimiento a su primo.” Aviam … anem a pams: més enllà de la innecessària reconstrucció apòcrifa del moment exacte en què comença l’obra, quan es posa a redactar la seva novel·la, l’escriptor furtiu no havia escrit encara cap conte; no els començaria fins després de redactar el primer capítol de la novel·la, i potser el millor que té, Lighea o La sirena, l’últim conte que va escriure, no va enllestir-lo del tot perquè la mort ho va impedir; un conte absolutament meravellós sobre un vell catedràtic de clàssiques i del qual existeix una traducció castellana.
Sembla, doncs, que el qualificatiu de “furtiu” aplicat a l’aristòcrata sicilià surti reforçat d’aquest primer error important (en un suplement cultural); però Vicent oblida les memorables lliçons de literatura anglesa (Letteratura inglese) i de literatura francesa (Letteratura francese) que va escriure el príncep, i que Javier Marias, a Vidas escritas (que Vicent no sembla haver-se molestat en fullejar), qualifica de “paginas poco científicas, pero llenas de sabiduria, humor, seriedad y fineza.” La cosa és més impressionant si tenim en compte que ho va escriure exclusivament per a un lector i alumne, el seu cosí Lucio; es tractava d’una guia per a unes classes de literatura anglesa (i després francesa) que li va fer a la seva casa de via Butera. Més de mil pàgines recollides des del 1995 a l’obra completa publicada per Mondadori a la seva exquisida col·lecció I Meridiani, cosa que deixa entreveure que algun valor literari devien tenir aquestes pàgines. El biògraf Gilmour troba en aquestes dues obres, molt encertadament, l’impuls intel·lectual que porta a Lampedusa a convertir-se en narrador. Ves a saber si Vicent només cita els contes (en data equivocada) i “un estudio sobre Stendhal” perquè només aquests, a banda de la novel·la, han estat traduïts al castellà … mala cosa, si és així.
David Gilmour ens dóna una descripció més afinada del bagatge de l’escriptor en el moment en què s’enfronta a la novel·la (p. 140):
Lampedusa había escrito muy poco en italiano, aparte de cartas de negocios y de sus apuradas notas sobre literatura, desde los tres artículos publicados en los años veinte. En cierta forma se sentía más cómodo con el francés …
Res de contes, molta reflexió sobre la literatura i, no menys important, el domini perfecte de diverses llengües, en especial, el francès, llengua de l’aristocràcia per excel·lència. Per això, com diu Gilmour, “su italiano da a veces la impresión de ser una traducción, aunque su falta de familiaridad con la escritura le hizo ser especialmente selectivo con las palabras, y evitó clichés y lugares comunes.”
Vicent continua volent donar una dimensió romàntica a l’escriptura, sembla que itinerant, de la novel·la: “Era el principio de una historia que este aristócrata siciliano iría escribiendo secretamente, durante dos años, en sucesivos bares y hoteles, en el café Caflish, en la terraza de Villa Igiea, en la tartaleta de mármol del restaurante Charlestón, en la Pasticceria de Massimo, a horas muertas, como una oruga que va creando un capullo de oro.” David Gilmour diu una altra cosa a la p.140: “Durante los últimos treinta meses de su vida, trabajó casi todos los días en su novela y en sus cuentos, escribiendo concienzudamente con bolígrafo azul en una mesa del café Mazzara o en la biblioteca de su casa.” Res de vagarejar, res d’hores mortes; consciència absoluta d’allò que es fa, constància i regularitat.
Lampedusa, segons Vicent, “no había hecho otra cosa que leer detrás de una cortina, en la vastísima biblioteca familiar.” No, no és tracta només de llegir, amb cortina o sense. Un dia del 1954, Lampedusa anota al seu diari: “Sóc una persona que està molt sola; de les meves setze hores de vigilia cotidiana, en passo no menys de deu en soledat. I no presumeixo, al cap i a la fi, de llegir tota l’estona,” i continua, “em diverteixo construint teories” sobre els escriptors i la literatura. Aquesta diversió es la que el porta a escriure, precisament, Letteratura anglese. I aquest curs serà el trampolí que l’impulsarà a revelar-se ell mateix com a narrador. Il Gattopardo no és, com pretén Vicent, un bolet.
I, certament, és Stendhal un dels grans referents de Lampedusa a l’hora d’escriure, però l’Stendhal autobiogràfic de Vie d’Henri Brulard; a banda d’inspirar-s’hi en alguns aspectes, Lampedusa diu, parlant de les obres mestres de Stendhal: “La sorte que ha voluto che ne facesse tre: due que è superfluo nominare, e questa schiva Vie de Henri Brulard, da lui destinata a un eterno segreto.” No cal dir que vaig veure’m obligat a llegir-la i a compartir el judici de Lampedusa.
Vicent, però, insisteix i remata: “su única hazaña verdadera desde niño fue la soledad compartida con la lectura de todas las novelas del siglo XIX, inglesas, francesas y rusas.” A banda del petit detall d’oblidar-se de les alemanyes (i potser també, tot i que en menor mesura, de les espanyoles, que va començar a llegir al final de la seva vida, després d’aprendre castellà), per què les circumscriu al segle XIX? Perquè és molt adient pel tòpic que un noble decadent llegeixi novel·les del s. XIX? Podem comprovar que Letteratura Inglese dedica al segle XX la meitat de pàgines que al segle XIX, proporció que és molt ajustada si considerem que Lampedusa només havia viscut la meitat del segle XX. I el període anterior al XIX ocupa més del doble que el del XIX. I és que Lampedusa no llegia només, com a bon noble decadent, novelons del XIX, sinó que, segons tots els testimoniatges, ho llegia tot, i es concentrava, segons confessió pròpia, en els autors secundaris que, segons ell, són els que donen una visió més correcta de cada època. És clar, doncs, que no només pretenia passar les hores llegint lànguidament, com sembla deduir-se de l’article; el seu cap bullia, relacionant autors i èpoques, construint una visió del món i de la literatura.
Poc després, Vicent assegura que “durante la ascensión del fascismo en Italia se dejó tentar por su estética, sólo por el lado en que este movimiento se enfrentaba a la burguesía …” No és difícil adonar-se que tal cosa és absurda. Gilmour ens diu, pp. 51-52, que el refús de Mussolini per part de la família Lampedusa fou unànime, tot i que potser Giuseppe “nunca se opuso realmente a Mussolini.” Això, però, no era sinònim de tàcita aprovació. A la p.85 Gilmour ens conta com un amic del príncep, Falzone, rememora els seus comentaris polítics: “Su actitud hacia el fascismo y Mussolini seguía siendo ambivalente: Falzone la recordaba como un silencio despectivo, pero su rechazo era más estético que real.” Exactament el contrari del que diu Vicent. I és que la seua bèstia negra era el comunisme i, més localment, el fals liberalisme italià (a què ens sona això en aquest nostre país d’excomunistes i de liberals imaginaris?). I a la p. 109: “El escepticismo de Lampedusa abarcaba los asuntos políticos y religiosos. Por el fascismo había sentido una quisquillosa aversión, y ridiculizaba sus pretensiones creyendo que los italianos no merecían nada mejor.”
No és difícil concloure, doncs, que Lampedusa era molt lúcid, políticament i literària, segurament l’únic al seu país. Potser per això van rebutjar la seva novel·la; no la podien entendre (recordem que fins i tot Sciascia va haver de retractar-se anys després de la seva furibunda crítica contra la novel·la). Contra aquesta evidència, Vicent torna al tòpic de “este caballero siciliano escribía sólo para complacer a los propios fantasmas de su memoria.” El llibre parla dels seus fantasmes, és clar, però també parla dels fantasmes d’Itàlia, de com s’havien arribat a cosificar. Qui és, sinó, don Calogero, sinó el boss mafiós, que vol accedir al poder simbòlic, quan a través de la intimidació ja té el poder real? Hi ha qui diu que és el primer llibre on es parla sense embuts de la màfia, tal i com l’entenia Falcone, com a una determinada mentalitat. Per Vicent, en canvi, don Calogero és només el burgés, però … quants burgesos ha vist Sicília?
Una vegada sepultat pels tòpics la figura del darrer príncep de Lampedusa, Vicent es regira i apunta cap a la pel·lícula de Visconti; no necessita ni una línia per a liquidar-la: “un pastelón decadente, que ya no resiste el tiempo.” Bé, sobre gustos no hi ha res escrit; potser fora hora de començar a escriure’n alguna cosa.
Vicent acaba amb lloances romanticoïdes a l’escriptor d’obra única, afirmació que, com he dit, desmenteix el gruix de la seva obra completa publicada a Mondadori, i que aplega més de 1800 pàgines delicioses, de les quals l’anotació anterior n’era una mostra. Precisament ara, fa menys d’un any, s’ha vist ampliada per la publicació, també a Mondadori, de les seues cartes des de Europa (i de les quals sembla que Vicent tampoc no té notícia). Sovint signava aquestes cartes com “Il mostro”; així el coneixien els seus pocs amics, diuen que per la seva descomunal saviesa literària. “Il mostro” acabava alguna de les seves lliçons literàries amb un “to the happy few”, i també en algunes cartes utilitza aquesta expressió dirigint-se als feliços destinataris.
La infecció va començar immediatament després de la guerra napoleònica. I es va estendre amb pas de gegant. En cents anys, a totes les grans ciutats durant vuit mesos l’any, i a les ciutats petites durant quatre, i en els petits centres durant dos o tres setmanes, milers, desenes de milers, centenars de milers d’italians van anar en l’òpera. I van veure tirans assassinats, amants suïcides, bufons magnànims, monges multípares i tota classe d’estupideses posades davant dels seus ulls, en un remolí de botes de cartró, pollastres rostits d’escaiola, prime donne amb la cara fumada i diables que sortien del terra fent ganyotes horribles. Tot això sintetitzat, sense passatges psicològics, sense desenvolupament, tot nu, cru, brutal i irrefutable.
I aquesta estupidesa insondable no passava per ser una diversió vulgar, una distracció excusable d’analfabets dropos: se la feia passar per art, per autèntic art, i horror!, de vegades ho era de veritat. El càncer va absorbir tota l’energia artística de la nació: la «música» era l’òpera; el drama era l’òpera; la pintura era l’òpera. I les altres músiques, la simfònica, la de cambra, es van corrompre i van morir; la Itàlia del XIX es va veure privada de tot; el drama, que no podia amb el seu lent desenvolupament resistir les ones dels «do de pit», també va morir. Els pintors van descuidar les seves nobles teles per llançar-se de cap a dissenyar les presons del Senyor Carlos o els boscos sagrats de la Norma.
Quan va disminuir la mania per l’òpera després de 1910, la vida intel·lectual italiana era com un camp pel qual haguessin passat les llagostes cents d’anys seguits. Els italians ja s’havien acostumat a citar com a veritats evangèliques els versos de Francesco Maria Piave i Cammarano, a pensar que Enrico Caruso i Adelina Patti eren la flor i nata de la raça, i a creure que la guerra era com el cor de la Norma. La influència de tot això en el caràcter nacional la tenim davant nostre. L’art havia de ser fàcil i la música cantable. El drama consistia en duels de capa i espasa amanits amb trins musicals. El que no era simple, violent i no estava a l’abast tant del professor com de l’escombriaire, anava més enllà del permès.
Però encara hi havia coses pitjors. Saturats i amb el cap ple de tantes ximpleries, els italians estaven convençuts, segurament, de què ho coneixien tot. No anaven gairebé totes les nits que Déu els concedia a escoltar Shakespeare, a Schiller, a Victor Hugo i a Goethe? El senyor Gattoni de Milán o el cavaller Pantisi de Palerm estaven convençuts que se’ls havia revelat la literatura universal, perquè coneixien els aquests poetes havent-los sentit per mitjà de les notes de Verdi i de Gounod…
Això fins a l’aparició del cinema. Tot el vuit-cents, el segle en el qual les famoses «llums» s’estenen per Europa, a Itàlia ha estat usat per escoltar frenèticament, insaciablement, el «teatre líric».
Així que ara som la nació menys interessada en la literatura que existeix, tipa (o això sembla) d’òpera, però mal preparada per escoltar una altra cosa.
Giuseppe Tomasi di Lampedusa Letteratura inglese, pp. 658-660
Fa unes setmanes, quan el tema del pas del TGV per Barcelona encara (encara?) no havia arribat a la situació esperpèntica d’aquests dies, alguns diaris es van atrevir a llençar la hipòtesi dels sabotatges, que estaven al darrere de les avaries en les línies catalanes de RENFE. El sentit de tals informacions eren evidentment un intent de recolzar el govern. No n’hem sabut res més dels sabotejadors. Ara, és clar, ja ningú, ni els més carpetovetònics, no parla d’aquests sabotatges fantasmes. Però la idea d’una inconcreta conspiració contra RENFE, és a dir, contra el govern, ha quallat més enllà del que m’hagués esperat mai. I és que en aquests darrers dies diverses persones que considero molt assenyades, m’han vingut a dir que això de la RENFE no pot ser només degut a la desinversió, a la gestió nefasta i a la dolentíssima planificació de l’obra, que hi havia d’haver alguna altra cosa, que això no era normal. Un familiar molt proper m’ha revelat, fins i tot, el misteri d’aquesta “mà negra”: em va revelar que el cap de l’empresa responsable de les obres del TGV era del PP i, és clar …
Pensava que Catalunya estava abduïda per una mentalitat socialistoïde; no sabia fins a quin extrem.
Casualment, aquest dissabte, vam veure a Sisa al teatre Monumental de Mataró. Es tractava d’una actuació organitzada per la Colla Castellera Capgrossos de Mataró, en motiu del seu 12è aniversari. Segons diuen a la presentació, Sisa ha estat en tot moment molt amatent a fer aquesta atípica actuació.
Només entrar a la sala es nota que no és un públic seguidor de Sisa; tampoc no crec que hi hagi molta gent al país que ho sigui. El presentador de l’actuació, del món casteller, fa una curiosa comparació: Sisa i els castellers comparteixen uns valors comuns, ve a dir. És ben estrambòtica aquesta idea. També és ben estrambòtic començar el concert amb dos petits vídeos que lloen les gestes i la gent de la colla.
Sembla que l’origen de la tria està en un fet luctuós: la mort de la Mariona fa poc més d’un any, una nena de la colla mataronina. Resulta que la nena, segons vaig entendre, havia versionat la lletra de la cançó més coneguda del cantautor galàctic, Qualsevol nit pot sortir el sol, per a convertir-la en l’himne de la colla. La gent, per tant, només espera que canti aquest tema, i que acompanyi el grup de persones de la colla que canten la versió, Qualsevol dia pot sortir el sol. D’aquesta manera, només quatre gaudim dels temes de tota la vida, els que ara ha recuperat d’un dels seus primers discos, que portava per títol precisament Qualsevol nit pot sortir el sol. Lliga les cançons amb la història d’un imaginari cantautor que creix també en un barri imaginari; desfilen Cançó de la font del gat, Senyor botiguer, El fill del mestre, El setè cel (introduïda amb una divertidíssima reflexió sobre la lejía Conejo), Germà aire, Maniquí, Maria lluna i, finalment, Qualsevol nit pot sortir el sol, únic tema que rep una ovació unànime. Després ve la versió castellera del tema, acompanyada per Sisa a la guitarra (que és l’únic acompanyament del cantautor al llarg del concert, a banda dels sons amb els que Sisa imita la resta d’instruments de l’orquestra, cosa que causa la perplexitat de molts presents i la hilaritat general). L’ovació encara és més sorollosa i centrada en els cantants aficionats, que havien desafinat bastant i mostraven un ritme ara-corro-ara-paro que feia anar de bòlid al pobre Sisa.
Sisa torna a sortir, suposo que pensant que part de l’ovació li pertany, malgrat que molta gent està girada d’esquena a l’escenari, aplaudint els companys i companyes de la colla que han cantat i que s’han assegut més enrere del teatre. Canta per acomiadar-se una mena de pasdoble trist i perfecte en aquella situació, Me’n vaig en globus:
Sisa és el músic que fa més temps que segueixo, des dels setze o disset anys. Al principi l’escoltava a l’estiu; l’associo especialment a les migdiades: me’l posava mentre dormia, entre la jornada del matí i la de la tarda, al magatzem o al tros. El meu estat somnolent potenciava el to oníric que ja tenen les seves cançons. De vegades, quan em despertava, encara sonava la cassette, cosa que em produïa certa confusió mental, en la qual se’m barrejaven imatges del senyor botiguer amb l’herbassar a coll, el fill del mestre i la maniquí traient el capet de dintre dels platons, la noia de hawai ballant amb el cuc de la pera blanquilla. I la calor estomoïdora, molta calor.
Ciceró ja el coneix, i el seu tema preferit és del mateix disc (Visca la Llibertat) que el que ha sonat: Boletaires. Me’l demana gairebé cada nit; canta summament divertit la tornada, que només repeteix el títol de forma marcial, com si un exèrcit de boletaires desfilés.
Parlant amb Tacet he recordat una gran vetllada del festival de música antiga, quan encara es feia a la casa Ramona, escoltant La Gran Partita de Mozart, a càrrec d’un conjunt de magnífics bufadors encapçalats per un magistral i divertidíssim Giovanni Antonini (més reconegut com a líder de Il Giardino Armonico). La qualitat de l’obra, dels instrumentistes, el caràcter gairebé experimental dels instruments que portaven (còpies úniques d’originals que no se sabia ben bé com sonaven), la meva posició a la petita i acollidora sala (tercera o quarta fila perfectament centrat amb el grup; no sento només el so, també l’aire i la dansa dels dits), la divertida confrontació entre els qui volien aplaudir entre moviments i els que no, tot es va sumar per a fer-me-la especialment emotiva, inoblidable. La Gran Partita és una muntanya, que comences a escalar amb el Largo, corones amb l’Adagio i abandones esgotat i satisfet al Finale. Youtube permet entreveure el cim, sense passar per la resta de la geografia (els qui caminem, poc o molt, sabem que el plaer del cim és indestriable del camí per fer-lo, l’anada i la tornada):
Emocionat de nou, he intentat buscar una gravació d’Antonini de la peça, que mai no havia trobat. Encara no hi és. Potser és millor així. He trobat, però, una interessant entrevista a Giovanni Antonini del mes passat, on se’ns informa que els vallisoletans tindran la sort de comptar com a conjunt resident Il Giardino Armonico.
Buscant, buscant, he trobat que el programa del Festival de Música Antiga del 2008 també els inclou, amb un concert que promet: A Venecia! s’intitula. El programa, a més, és aquest any de luxe: L’Ensemble Aurora, d’Enrico Gatti (un dels grans, però que no té l’aura d’altres) interpretarà Corelli; el Capriccio Stravagante, un dels pioners, tocarà Pastiches a la francesa; el magnífic The Rare Fruits Council, liderat per Manfredo Kramer (qui també havia estat entre els membres del Capriccio Stravagante ), presentarà “Entre Biber i Bustehude: Un viatge musical del sud al nord d’Alemanya durant el segle XVII;” El Ricercar Consort ens oferirà el Stabat mater de Pergolesi; i, com a cirereta, Kenneth Weiss interpretarà les Variacions Goldberg. Més motius per a desitjar l’arribada de la primavera.
esta tremenda mole que se alza en el paisaje de la Historia, amasada de piedra, sangre y sueños, constructora de nuevos mundos, cuna de hazañas legendarias, féretro de tantas ilusiones, cosida a cicatrices, gloriosa y humillada, mística y prosaica, cobijo por fin seguro de nuestras libertades y derechos, todavía viva y reconocible.
què li passa a Espanya?
se encuentra al borde mismo de su disgregación.
i, per tant,
Hasta aquí hemos llegado.
i, ara, què fem?
Ha llegado la hora de la acción y de las decisiones. A grandes males, grandes remedios. España ha albergado durante demasiado tiempo … a la sierpe en su seno … Si los nacionalistas no son integrables, sí son neutralizables.
però que no se’ns malinterpreti:
No se trata de excluirlos ni de marginarlos ni de arrinconarlos. Nada más lejos de nuestro ánimo, siendo como somos partidarios del pluralismo político y de la biodiversidad.
Atents, doncs, ara que encara no estan tancades les línies fèrries cap a Perpinyà:
a la luz de los acontecimientos que se avecinan habrá que derrochar inteligencia y patriotismo, pero sobre todo valor. Mucho valor. Enormes dosis de valor. Que no os falte. Que no le falte. Que no nos falte.
Alejo Vidal-Quadras, president de la Fundación Concordia a l’acte de presentació de la plataforma “Por la Concordia Nacional y la Reforma Constitucional.”
Per cert, no ho sé del cert, però per qüestions de protocol, diria que s’hauria d’haver posat el “le” en majúscules.
A la darrera classe de violí faig la millor interpretació que recordo. Toco una double de la primera partita per a violí de Bach. El Goel m’ho reconeix. El meu estat em fa estar més desinhibit. Comentem que la millor disposició per a tocar un instrument és ben contradictòria: concentració màxima i absoluta llibertat (desinhibició, sí, i també no pensar en res, especialment en les notes). És per això que molts grans intèrprets s’han ensorrat en trencar-se aquest equilibri, normalment perquè la llibertat desapareix quan s’és massa conscient de la tècnica: Menuhin i, també, el Gould dels darrer any, ho van experimentar.
Un dels motius per tocar d’aficionat és precisament el de provar aquesta sensació mixta de concentració i llibertat, deixant de banda el resultat concret, normalment pobre; si només fos pel so que trec al violí no practicaria, evidentment. Un altre: adonar-se que la música no és la partitura, ni la tècnica; la música ve després, perquè és anterior a la partitura o a la tècnica, i té molt poc a veure amb la tècnica ni amb la partitura.
Des d’aquell dia gairebé no l’he agafat més.
II
Dels dos tipus de pintors, els que dibuixen i els que pinten, em trobava més a prop dels primers. Fins ara, se m’imposaven més les línies dels objectes que no pas els seus colors. Ara que, en certes circumstàncies, no acabo de distingir clarament les línies, he començat a apreciar més els que pinten; també ajuda que vegi els colors més intensament que abans.
Quan entro a l’exposició de Nicolas de Staël a la Pedrera em preocupa veure ombres on hi ha línies; certs quadres de la primera època, fets de cubs petits i grans, ben delimitats i angoixants, em fan passar la mà diverses vegades damunt l’ull dret, com si volgués fer desaparèixer la boireta d’algunes línies. En canvi, m’impressionen els colors, especialment el vermell i els blaus. Recordo especialment bateaux, un quadre de comiat de la darrera època, que gairebé anuncia el seu proper suïcidi, tot de blaus.
III
Ma germana, que té un record molt més precís i detallat de la meva infància que jo mateix, em diu que el dia que em van posar ulleres (feia jo 2n de bàsica), ma mare va reunir-los a ella i a ma germà i els hi va dir que potser jo refusaria les ulleres, perquè no m’acostumaria a veure-hi diferent, encara que fos millor. Que no es preocupessin si ho passava malament i que, potser, me les haurien de treure. Res d’això no va passar.
Ma germana, que practica una mena de xamanisme de baixa intensitat i incruent, em diu que sóc una àliga.
IV
L’estiu passa, entre repeticions de contes que m’invento per Ciceró, la preocupació dels amics i alguns bons consells. El Gregorio em diu que la rutina és important i té tota la raó.
Ella hi és sempre.
Vilassar és una platja tranquil·la, d’estiuejants amb nens que fan castells de sorra i de passavolants amb cotxe a deu metres de la tovallola, raquetes, pilotes, estels i d’altres complements. De bon dematí, la Barceloneta és diferent.
A la porta de la darrera farmàcia del Passeig Joan de Borbó, on acabo de comprar col·liri, hi ha un esquirol. La farmacèutica voldria agafar-lo, però, espantat, fuig. No n’havia vist cap des de la darrera visita a Londres, ara fa més d’un any; allí els parcs en van plens.
Tot just al quiosc del davant, la noia i la senyora que el porten, executen un ball sincronitzat a partir de la cançó d’Alaska A quién le importa, que també canten a l’uníson. S’han parapetat darrera de les bandes de diaris de diferents llocs del món i dues velles que presencien la coreografia molt impressionades i divertides.
Quatre noies amb biquini blau passen pel davant de la passarel·la de fusta que arriba al mar. La disposició sembla imitar els germans Dalton: perfecta conjunció de colors i estatures decreixents. La més alta, però, porta un biquini d’un blau més clar i és especialment bonica i esvelta.
Tres nois seuen al darrera de diverses llaunes de cervesa. Diria que han passat part de la nit a la platja. Em criden. Em pregunten, seriosos tot i que una mica bufats, si sé d’algun lloc proper on puguin pescar crancs. Els contesto que no en conec cap, però que si en trobessin un allà prop, no me’l menjaria. Ells protesten: sembla que són allà per pescar crancs. Jo els hi dic que poden anar al mercat de la Barceloneta, comprar-los i, a continuació, abocar-los al mar; després poden recollir-los.
La platja és gairebé buida, exceptuant la platgeta dels jubilats, plena a vessar. Alguns suren, d’altres van amunt i avall, sense sortir mai dels seus límits. L’àngel exterminador ronda.
V
Darrera visita
Tot i que no crec que en tregui res, tinc ganes de dir-li-ho. Vaig preparant-me mentre camino cap a Gran Via amb Passeig de Gràcia: li diré que el resultat de l’operació em va decebre molt i que he passat l’estiu deprimit; la decepció i la depressió van donar pas a la indignació quan, consultant a d’altres optòmetres i cirurgians (això no és ben bé cert) m’havien confirmat que l’operació no era gaire recomanable. Li diré també que sol·licito … no, no, això no és una instància, no sol·licito, exigeixo! el reemborsament dels meus diners. L’amenaçaré amb un judici, que ja estic preparant amb el meu advocat (això ja és fals, ja que afortunadament, no conec cap advocat), i li diré que un optòmetra i un cirurgià estan disposats a declarar al meu favor (fals, de nou; a un que li vaig proposar, es va negar, dient-me que costa molt de temps i de diners, i que habitualment no s’arriba enlloc, malgrat que hi ha casos molt greus). A més, li recordaré que no vaig firmar el paper en què donava consentiment a l’operació i el deslliurava de tota responsabilitat en els resultats (sí, aquests papers s’han de signar si vols passar per una operació d’aquest tipus; i, efectivament, no vaig signar aquest paper). Li diré que penso posar-me davant la seva consulta tots els matins per informar els seus pacients del meu cas (en realitat, no ho penso fer, però no estaria estaria gens malament fer-ho). Per acabar, li diré que conec … res que conec … tinc un amic a La Vanguardia que està disposat a treure el tema al seu diari si li ho demano. Tot això li penso dir, tot i que em temo que es mantindrà impassible, o que directament em farà fora. Però em quedaré ben a gust, i potser estarà algun temps preocupat per si s’ha d’enfrontar a les plagues bíbliques (cosa que també em preocupa, perquè potser ho pagaran uns altres ulls).
El que no m’esperava és que, abans d’acabar la meva pontificació (de fet, encara no han aparegut ni l’advocat ni el periodista imaginaris), el venerable dr Deó, em demana com vull que em retornin els diners, enmig d’una lleu protesta perquè no vaig signar el paper, trencant així la confiança metge pacient. Aquesta reacció no l’esperava, i em costa una mica de reaccionar. No recordava ni tan sols quant havia pagat. Quedem que em trucaran.
Avui, cinc mesos exactes després de l’operació, vaig on m’han dit, carrer Amargós, 17, Principal, a recuperar el 1750€ que havia pagat. A canvi, l’amable i riallera senyoreta que m’atén em convida a signar un paper on dono “por saldado y finiquitado y sin nada más pedir (sic) ni reclamar por concepto alguno, incluida la responsabilidad civil, que pudieran resultar o derivarse de las mencionadas intervenciones.” Jo signo també amable. Tot al voltant de la sala plena de capses a mig desembalar, quadres d’ulls que semblen observar-nos.
Enfilo el carrer Julià Portet i sento la veu inconfusible del Dr. Deó, vestit de paisà, que parla a una altra persona. Els passo sense mirar-los, poc abans d’arribar a la comissaria de Via Laietana. Diria que calla.
VI
Aquests darrers dos anys he estat buscant uns manuscrits d’Arquimedes (encara me’n falta un, que m’han dit que m’arribarà el mes vinent). El llibre sobre el qual m’he de concentrar s’intitula tradicionalment Sobre l’esfera i el cilindre; és una investigació original d’Arquimedes sobre algunes propietats (àrees i volums) d’aquestes figures i de les seves seccions (talls que es fan a l’esfera i el cilindre).
La terminologia habitual per a designar la miopia i l’astigmatisme, i que recull l’informe de les restes de graduació que tinc, són, respectivament, l’esfera i el cilindre.
Diverses notícies d’avui parlen de les pífies de Calatrava. He recordat un documental de Fredrik Gertten que van passar fa uns mesos, amb el nòrdic i perfecte títol de El socialista, el arquitecto y la torre torcida (The socialis, The architect & The twisted tower), un seguiment de les intimitats de la construcció de la torre més alta de Suècia, i que porta per nom un pompós El tors girant (Turning Torso), o una cosa per l’estil. Mostrava perfectament el caràcter embaucador i murri del tal Calatrava, enganyant i literalment robant un innocent socialista nòrdic (a l’empresa que representa, vull dir; el socialista nòrdic, per cert, acaba acomiadat), massa idealista per entendre la informalitat fallera dels valencians. La càmera capta perfectament la falsa afabilitat d’empresari de la construcció que tan bé retrata Ferran Torrent a Societat Limitada i la genialitat de pa sucat amb oli de frases buides només aptes per provincians (”Suècia no és un país de visionaris”, té la barra de dir en un moment, quan està exigint doblar el pressupost) que excusen les pífies més vergonyoses; aquest mirar de reüll a la càmera, creient que l’està immortalitzant quan de debò el radiografia en canal. Com diuen aquí,
Para los diarios y la TV todo fueron elogios, pero el documental muestra otra realidad, como una cooperativa socialista de viviendas, decidió encomendarle a Calatrava la construcción del edificio, y como éste acabó erigiendo su monumento. La cooperativa perdió 40 millones de euros, sufrió un retraso de tres años y falta de servicio del arquitecto, quien se exculpada diciendo: “esto no se ha hecho nunca, es un edifico excepcional”. Cuando le afeaban su conducta ególatra acababa acusando a Suecia “de no ser un país para visionarios, no acepta cosas nuevas”. Es conocido que este arquitecto presume de tener línea directa con el poder y dobla alegremente los presupuestos de sus obras.
Ja ho diuen al meu poble, mentre hi hajo rucs, es faran aubardes. Malauradament, aquestes aubardes les paguem tots.
Fa dies que no parlava del baròmetre. Avui ha sortit el d’octubre. La taula d’intenció de vot és aquesta, amb les dades del juliol del 2007 i de l’octubre de 2007 (com ja sabem, aquesta taula és una projecció de vot que no es correspon amb la declaració explícita dels enquestats, perquè aquest està probablement esbiaixat perquè el nombre de votants de cada partit no correspon al de les darreres eleccions, com ja hem explicat més d’una vegada; aquí encara no ho fan així) :
PPC
CiU
ERC
PSC
ICV
C’s
2003
11,84
30,85
16,42
31,11
7,27
juny-05
11,52
29,21
14,8
26,27
9,74
nov-05
13,21
27,12
15,27
26,39
6,83
març-06
12,58
29,22
15,28
30,79
6,29
maig-06
13,19
30,52
12,58
28,34
8,89
juny-06
14,12
31,2
10,7
26,98
8,22
jul-06
11,31
31,16
14,71
28,26
8,36
2006
10,65
31,52
14,03
26,82
9,52
3,03
nov-06
9,49
32,83
12,55
27,63
10,15
5,13
abr-07
8,56
25,19
8,98
21,25
8,46
3,03
jul-07
7,50
25,46
8,92
20,27
7,42
4,13
oct-07
8,52
24,00
9,67
20,76
7,72
1,52
i aquest és el gràfic:
No es pot dir gaire cosa; potser que Ciutadans semblen enfonsar-se, en la mateixa mesura que el PP sembla repuntar. A més, ERC també repunta una mica i CiU baixa en la mateixa mesura.
Hi ha qui diu que el baròmetre constata un augment de les postures més catalanistes. No ho veig tant clar: si comparem els darrers baròmetres dels darrers dos anys, els que se senten només catalans es mouen entre el 15-18%. Tenint en compte els marges d’errors, aquesta variació no em sembla gaire gran.
Magnífic llibre d’una de les veus més importants de l’anomenada corrent d’interpretació històrica, Nikolaus Harnoncourt, La música como discurso sonoro. S’obre amb un discurs del 1980, quan va rebre el Premi Erasmus a Rotterdam. Comença amb un paràgraf demolidor, comparant la situació de la música en el passat i en l’actualitat:
Desde la Edada Media hasta la Revolución francesa la música fue uno de los pilares fundamentales de nuestra cultura, de nuestra vida … Hoy, sin embargo, la música que se ha convertido en un mero ornamento para guarnecer noches vacías con visitas a óperas y conciertos, para realizar actos festivos públicos o también, a través de la radio, para disipar o avivar el silencio de la soledad del hogar.
Més endavant, afegeix:
Estoy profundamente convencido de que para la permanencia de la espiritualidad europea es de una importancia decisiva vivir con nuestra cultura.
En el text, però, es percep un pessimisme absolut sobre aquest “viure amb la nostra cultura”, molt més revelador que molts discursos sobre la decadència d’occident. La decadència de la vida musical es reflexa principalment en la programació constant de música dels segles anteriors, mentre que gairebé no s’escolta música actual. Per als qui tinguin una visió estereotipada del moviment “historicista” en música, potser trobarà aquesta afirmació contradictòria: Harnoncourt ens diu que ell mateix exemplifica la decadència occidental, ja que es dedica a la recuperació de música remota, en lloc d’interpretar-ne de nova; mai abans, des de l’Edat Mitjana havia passat tal cosa. En qualsevol cas, ens recorda que els qui interpreten Debussy, posem per cas, també fan el mateix, interpretar música antiga, malgrat que ens vulguin vendre una altra cosa.
Una idea essencial: la música fins a la revolució francesa és, o vol ser, discurs; després, la música es converteix en pintura, ja no vol ser discurs i, per tant, inevitablement, acaba per no dir-nos res. I se m’ocorre: per què actualment la única música “culta” que impacta a molta gent, és la que acompanya les pel·lícules, les bandes sonores? Què seria de Fellini, Coppola o Sergio Leone sense la música? i, també, quina influència tindria la música contemporània (o no és contemporània?) en les nostres vides sense Fellini, Coppola i Sergio Leone?
Llibre d’àmplies perspectives, des de les més generals i ambicioses, com la decadència europea, el problema del relativisme en la música …, i d’altres de summament tècniques, com la interpretació dels signes d’una partitura barroca (sobre la partitura, és molt reveladora l’afirmació que, abans de la revolució francesa, la partitura és l’obra, mentre que després, la partitura passa a ser una guia d’execució de l’obra).
En definitiva, un gran llibre, malgrat els problemes derivats del format: un recull d’articles escrits entre el 1954 i el 1980; les repeticions i un cert desequilibri estructural són el preu a pagar per aquest fet, però, és clar, Harnoncourt és un músic i no un escriptor (malauradament, suposo que el temps no li dóna per compaginar la passió musical amb la didàctica musical; una llàstima). Un altre problema evident a la vista de les dates anteriors: han passat més de 25 anys entre l’edició original i la traducció castellana. Esperem que no es trigui tant a traduir la resta de la seva obra. Cal dir que el també magnífic The Musical Dialogue: Thoughts on Monteverdi, Bach, and Mozart ja ha estat traduït.
Steiner ens diu que Europa fa pudor de diners. Ecs. Entre els valedors de la pobresa franciscana que financen, espero que folgadament, la seva conferència trobem Repsol YPF, Gas Natural, AGBAR i CAM (precisament, l’altre dia, no la CAM sinó la Caixa de Manresa, seguint el consell de Steiner, va estimular la meva despreocupació pels diners, cobrant-me una comissió de 12 € després de treure’n 300, un 4%). També hi trobo com a primer patró institucional, i repeteixo i subratllo, institucional, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Busco quins amics tenim i m’alegra que el president i el vicepresident siguin el Roca i Junyent i el comte de Godó. També entre el llistat d’antics presidents, hi ha l’honorable Sr. Felipe Bertran y Güell, que va dir aquelles memorables paraules sobre el cabdill, al seu llibre Caudillo, profetas y soldados: “Las principales (virtudes) son su juventud, bondad, modestia, ecuanimidad, reflexión, simpatía, inteligencia, cultura y dotes de mando». Era un «perfecto Caudillo cristiano.” I, curiosament, una de les conferències que organitza la societat dels nostres colegues és “Una cultura només subvencionada?”
I és que el descrèdit de la cultura és tan gran que tot l’entorn politico-mediàtic que va rascant aquí i allà per arribar a final de mes i tenir una mansió a la costa brava, o per tenir prebendes polítiques, escolta les seves diatribes i punxades sense immutar-se. De fet, acostuma a pagar-les, generalment amb diners públics, per rebre-les.
I malgrat el que digui Steiner, la majoria dels europeus les passen magres, i potser és indecent anar dient-los que els diners fan pudor. No es preocupi, ja ens taparem el nas.
I potser, si tanta pudor fan, per què no eliminar el diner? No és una proposta tan absurda com pugui semblar, com a mínim pel que fa a l’eliminació del paper moneda. Aquesta mesura de fàcil aplicació i que eliminaria precisament gran part del diner negre, no es portarà a terme, entre d’altres coses, perquè l’estat en treu sucosos beneficis, especialment en l’emissió de bitllets grans (que com sabem són els que fan circular gairebé la meitat del diner en euros, sembla que bàsicament per acaparar el diner negre que es troba en bitllets de 100 dòlars). Tal com diu el President del Centre for Economic Policy Research:
Parece como si el afán recaudatorio de los estados pesase más que interés en acabar con la delincuencia. Seguramente esta interpretación sea muy exagerada, pero hay indicios de la misma en la actuación de algunos funcionarios fiscales que intentan justificar esta contradicción mediante afirmaciones del tipo: “como no podemos gravar con impuestos a los delincuentes por que no somos capaces de detectarles, al menos, conseguimos que paguen algo, ya que les colocamos grandes volúmenes de deuda perpetua sin tener que pagarles interés alguno y además, mantener grandes cantidades de dinero en efectivo no es rentable y es muy costoso”.
Algú podria dir-li a Steiner que també la seva disciplina, la filologia, arruïna, literalment (tot i que potser no literàriament), la vida a molta gent. Posem per cas, a Victor Washington, un exjugador de futbol americà. Resulta que aquest es va lesionar l’esquena jugant. Però en la seva assegurança posava que li cobria entre 750$ i 4000$ mensuals per “lesions.” La quantitat més alta corresponia a, textualment, “a football injury.” Tant textualment, que el jutge va considerar, després de consultar un diccionari, que, ja que Victor s’havia retirat per diverses i no només per “una” (que és la traducció de “a”), no li corresponia la màxima pensió, i que aquesta s’havia de circumscriure als casos on hi ha una única lesió. Si seguim Steiner, l’afortunat Victor ha deixat d’ensumar la ferum del milió dos-cents mil dòlars que li haguessin hagut de donar en aquests 31 anys, sense descomptar impostos ni comptar interessos. I només era una a minúscula.
I no és que vulgui menysprear l’a, perquè no podria; entre d’altres coses perquè la butaca a minúscula de l’Acadèmia la va ocupar l’eminent Zunzunegui (que malgrat el seu nom de mal pronunciar, va escriure aquests libros de gran tonelaje: Chiripi, El Chipichande y ¡Ay…éstos hijos!) i, casualment, també Pio Baroja, aquell ogre que ens odiava gairebé tant com Steiner.
Són dos dels mites sobre la transició més sòlidament consolidats. Un, que tothom recorda en veu de la Victoria Prego, diu que la democràcia no hauria estat possible sense el rei. L’altre diu que Catalunya no tenia marge de maniobra, i que vam obtenir tot el que podíem obtenir en aquelles circumstàncies. És curiosa la contraposició profunda entre les dues veritats indubtables: en un cas, el del monarca, es pressuposa que hi ha infinites possibilitats (bàsicament, dictadures de diversa raça), i el rei és la clau que el resultat fos una democràcia homologable (malgrat que tots els països del nostre entorn que provenen d’una dictadura, tots, han esdevingut democràcies igualment homologables, independentment del camí triat; cap d’ells ha estat una monarquia, tot sigui dit); en l’altre, només es contempla un únic camí possible per Catalunya, l’autonomia del cafè per tothom de què gaudim.
Les coses podien haver estat diferents i, més important, es podien haver contat de forma diferent a com ho feia aquell nodo transicional que tots portem adherit als records en veu de la Prego.
Com diu el llibreter, ets gran, Quim. Quin luxe tenir-lo entre els nostres.
{vidavee id=”2829″ w=”320″ }
És ben curiosa l’apreciació del Porcel, assimilant el discurs del Monzó al del Montilla.
{vidavee id=”2828″ w=”320″ }
Potser Porcel recordava la seva conversa amb Monzó, i el que deia de com ha de ser un discurs. O potser, l’abisme entre tots dos és massa gran, afortunadament: no hi ha escriptor català que més hagi treballat l’aspecte humorístic del món que Monzó, i potser no n’hi ha cap que en tingui menys que Porcel.
En el mític programa que era Persones Humanes, ja vam poder gaudir d’una de les primeres escenes d’incomprensió mútua.
Fa poc més de deu anys, dues nenes de 13 anys, la Núria i l’Estela, van escapar-se de casa, al barri de Carabanchel. El fet fou molt comentat en aquell moment, i va despertar el temor a un nou cas Alcàsser. Afortunadament, però, les van trobar a Portugal, concretament a Sesimbra, acompanyades per dos nois. L’escapada va tornar a fer-se famosa l’any passat perquè en el darrer disc del Sabina hi havia una cançó dedicada a aquesta fuga. El diari de Cuernavaca (gran blog, per cert) va explicar-nos que el tema de Sabina, intitulat Pájaros de Portugal, no tenia res a veure amb els fets tal i com es van produir, i més aviat tergiversava els impulsos i les sensacions de les protagonistes de l’aventura. Rellegint casualment aquella anotació de bq, m’han vingut ganes de reconstruir els fets, ara que les protagonistes deuen ser casades i amb canalla, potser despatxant en un súper, i els protagonistes, perduts en els meandres penitenciaris, sinó morts.
Les 50 pàgines de notícies de l’època sobre els fets es podrien llegir com una entretingudíssima novel·la sobre l’adolescència a l’extraradi, que els periodistes de diverses races, seguint l’escapada, converteixen en una mena de Rashomon suburbial, amb les seves hipòtesis i dubtoses entrevistes a carnissers que presencien la fugida, espontanis que declaren que les fugades van en direcció contrària a la real, pares peculiars, etc.
I
El cas salta a la premsa el divendres 8 d’agost de 1997: dues nenes del barri de Carabanchel, Estela Garcia Achútegui i Nuria Muñoz Muñoz, no havien estat vistes des del dimarts, 5, a les 12:45, quan es dirigien, segons ens diuen a El Mundo del dia 9, “a escuchar una cinta en su habitación, probablemente del grupo Camela, uno de sus favoritos.” Si no sou grans melòmans i no coneixeu aquest grup, aquí en teniu un vídeo summament confús, però amb un títol vagament premonitori: “Cuando zarpa el amor”:
Hi ha unanimitat sobre el moment de la desaparició:
los dependientes de una carnicería de la zona, que conocían a las adolescentes, vieron cómo dos chicos montados en un vehículo daban una vuelta a la manzana a gran velocidad y derrapaban al tomar la curva de General Ricardos. «Bajaron haciendo rueda la primera vez; después se dieron otra vuelta normalmente. Al final, pararon en la esquina para recoger a las dos chicas, que estaban allí esperando», explicaba José Manuel García, empleado de la carnicería Miranda.
No sabem si per incúria dels periodistes o per confusió del carnisser, però en la identificació del cotxe l’acord no és total: és, sí, un Ford, però uns diuen que un Sierra, uns altres un Escort (que alguns escriuen Scort, alguns puntualitzen: Guia, d’altres Ghia), i fins i tot, hi ha qui diu que es tracta d’un Orión.
Sobre les motivacions de la desaparició les versions són, ja, obertament contradictòries. La família insisteix en què el més probable és que se les hagin emportat contra la seva voluntat, entre d’altres coses perquè elles no s’han emportat res, ni diners ni roba i confessen: “Son muy inocentes y jamás habrían hecho algo así, y de hacerlo hubiesen llamado a casa para contarlo. Ya han pasado cuatro días y no sabemos nada de ellas”; un altre diari els fa dir “son muy inocentes, ni siquiera han ido de excursión solas y el cine más lejano al que han entrado es el del barrio”; en unes declaracions a La Vanguardia canvien sospitosament l’adverbi de quantitat: són “jóvenes comunicativas y sociables, bastante inocentes. Nunca habían ido a discotecas o salido de noche. Sus aficiones eran los deportes y el cine.” El pare de l’Estela, en un moment de sinceritat, sembla que va declarar “ojalá sea una fuga, pero no creemos a nuestras hijas capaces de ello”. La descripció de la fugida per part del carnisser de la carnisseria Miranda ens introdueix, però, el cuquet del dubte: “pudo ver cómo las niñas subían «confíadas» a los asientos traseros del coche.” Tampoc no deixa de ser curiós que la policia no descarti cap possibilitat, i els diaris sempre destaquin la fuga voluntària com a una d’elles.
Hi ha alguns detalls en les declaracions dels traumatitzats progenitors que et fan pujar la mosca al nas; el pare de la Núria demana que els presumptes segrestadors no els facin res a les nenes, però a continuació afegeix: “No les vamos a pegar ni castigar cuando vuelvan. Sólo podemos decirles que las queremos mucho.” Queda el dubte sobre l’objecte indirecte de la primera frase: a qui no pegaran ni castigaran? … als raptors? … qui els ho permetria? … a les raptades? … per què, si precisament són víctimes del rapte? La versió de La Vanguardia, però, aclareix el dubte gramatical: “Y que ellas no se preocupen, que no las vamos a castigar. Que sepan que las queremos mucho.” La Yolanda, germana de l’Estela, a qui anomena Pitu, concreta el tracte que rebran al seu retorn, i no inclou, sembla ser, cap càstig: “… cuando volviese Pitu a casa iban a darle un gran abrazo. «Después hemos pensado celebrarlo con una excursión al campo».”
La versió de la família sobre la innocència infantil de les nenes tampoc no acaba de ser la preferida dels seus veïns, especialment, dels mes joves: si bé unes veïnes deien que eren “unas niñas normales, que hasta hace poco jugaban con los cacharritos”, d’altres puntualitzen que “estaban muy adelantadas para su edad, sabían mucho, eran muy listas y se juntaban con malas compañías.” En el tema de les discoteques, alguns adolescents del barri contradiuen els pares: “Nuria y Estela solían ir con frecuencia a la discoteca,” i concretament, “iban a Vogue, en Alcorcón”. I no només anaven, miraven i, possiblement, ballaven, sinó que “allí iban a beber.”
“Adelantades” o no, aficionades als catxarrets o al calimotxo, tant se val; el tema més delicat és la relació que una d’elles presumptament mantenia amb un dels nois, del qual només en sabem (i en sabrem) el nom i les inicials dels cognoms, Juan Carlos B. M. És menor d’edat, té 14 anys, i és més conegut pel malnom de el Flequi: resulta que va gairebé rapat, i només s’ha deixat una mena de metxa tenyida de ros al front; el “flequillo.” Els progenitors i la família de les interfectes ho neguen rotundament, tot i que a algú se li escapa: “Aunque fuesen novios, como ellas dicen, estamos hablando de una menor que se ha fugado con un delincuente.” “Ellas” es refereix a les amistats de les dues adolescents, que majoritàriament confirmen que el Flequi i l’Estela són noviets. Maria José Domínguez, del diari El Mundo, en la seva crònica del dia 9 d’agost, ens acaba de convèncer d’aquesta darrera opció, amb un subtil comentari afegit a la descripció de l’Estela: “En estos momentos luce un mechón más rubio en el flequillo.”
L’altre mosso escapat acabarem descobrint que es diu Manuel García García, Dudu (tot i que molts diaris el transformen en Edu, un malnom ben curiós per algú que es diu Manuel), de 16 anys (el més gran del grup d’escapats). Aquest “había abandonado la Ciudad de los Muchachos diciendo que iba a visitar a unos familiares”; resulta estrany si pensem que estava “internat” en aquest centre pels seus problemes familiars: la seva mare, la qual s’està amb un home amb qui segurament el Dudu té un conflicte, “no me quiere, no me entiende”, no recorda haver vist mai son pare i no li agrada que l’esmentin: “Está en la cárcel de Valladolid. Condenado a 30 años, lleva 13. Parece que mató a cuatro policías, dos en América y dos en España. Lo perseguían. No lo recuerdo.” Un presumpte amic d’aquesta conflictiva família declara a El Mundo “es un ladrón de pacotilla, solía robar coches y dar tirones.” De forma sorprenent afegeix aquest preciós … no sé si dir oxímoron: “Aunque me parece raro que haya hecho todo esto, estoy seguro de que fue idea suya.” No és caucasià, tot i que només aquesta frase ho delata: “Los de mi raza no tienen mucho futuro.” No sabem si està aparellat amb la noia que també repeteix cognoms, perquè cap diari no ho esmenta.
El Flequi i el Dudu comparteixen la seva passió pels cotxes. El Dudu la manifesta robant-los (l’Orion és la seva especialitat, segons diuen), i l’altre conduint-los, evidentment sense carnet. En canvi, els gustos i les aficions de les nenes són més heterogènies i discutides: “En sus habitaciones abundan películas y peluches de Walt Disney”, diu un periodista. El grup Camela, que cita un altre periodista, o la foto de Mel Gibson al coixí de l’Estela, delaten uns gustos no tan infantils. En una versió més completa, Jan Martínez Ahrens diu que “en las paredes de sus cuartos compiten los carteles de Brad Pitt, Mark Owen o los Backstreet Boys con los peluches (Estela tiene 45) y las fotos de comunión.” Ara, també “les gusta bailar juntas los ritmos frenéticos de AC-DC”. I, és clar, l’espanya canyí ha de sortir per algun lloc, en forma de joc de paraules: “(les gusta) echar algún suspiro en el cine España, el del barrio.”
En definitiva, els quatre formen un quartet ben estrambòtic: dues nenes de 13 anys que aparenten molta més edat (1,65m cadascuna), un pispa de 14 anys, d’1,50m, apassionat de la conducció temerària, però que assegut al volant no arriba als pedals i no pot veure el que passa més enllà del seu nas (de fet, en algun moment de la fugida, el Dudu puja el Flequi als seus genolls per a que pugui conduir), i un noi de 16 anys (17 o, fins i tot, 18 diuen alguns diaris, tot just quan salta la notícia) amb problemes familiars, especialitzat en el robatori de fords orion, i que se sent el pare de la resta de la quadrilla.
Si bé sobre els vehicles utilitzats les dades ballen (uns diuen que 5 cotxes, La Vanguardia, 4; el llistat dels cotxes conté algunes diferències, que seria massa tediós repetir), en canvi, hi ha un acord bàsic sobre el recorregut, aquests 1337 km:
De la llarga escapada en sabem poc més que el recorregut, i algun detall dels successius robatoris de vehicles, moment en què elles misteriosament s’apartaven segons declaracions pròpies (que cap periodista insinua hagin pogut estar suggerides pels advocats). El detall més repetit de quan les van trobar és que estaven “muertos de hambre.” És potser el detall més significatiu de l’aventura: un quartet capaç de robar fins a 5 cotxes no pot aconseguir menjar.
El moment crucial, però, és l’arribada al mar i l’efecte que els hi produeix a les nenes. No hi ha coincidència amb el desenvolupament de la trobada amb l’oceà; algú diu que és anterior a l’anada a Sesimbra, amb bany inclòs, d’altres que és gairebé al mateix temps, sense especificar si hi ha bany, i un altre, fins i tot, conta dos encontres amb el mar, el primer només de vista, i el segon amb bany inclòs per part de les noies, mentre els nois s’estiren a la sorra. Les diferents versions són, textualment:
1) «Ha sido una aventura, lo que más me ha gustado ha sido el mar», resumió ayer Nuria a EL PAÍS.
2) Pero en el trayecto Nuria disfrutó de sorpresas agradables: «Los pueblos, he visto muchos. Eso me gustó. Pero lo mejor ha sido el mar». En ese océano se dieron todos un chapuzón antes de encaminarse a Sesimbra.
3) Han declarado que se lo pasaron «fenomenal» y que «han conocido muchos pueblos y hemos visto la playa» (en aquest cas, no sembla que diguin “mar”).
4) Al llegar a Sesimbra, el coche paró en un promontorio desde el que se divisa el inmenso océano Atlántico. Las chicas le echaron un vistazo y dieron su opinión: ‘Nos pareció muy grande, mejor que en la tele’ … Al anochecer, más tranquilos, volvieron al Atlántico. Las chicas tímidamente se mojaron hasta las rodillas. Ellos se tumbaron en la arena.
Mirant el mapa, el que més sobta és que no haguessin vist el mar abans, perquè la meitat del (presumpte) trajecte voreja la mar.
La detenció accidentada per part de la Guardia Republicana (que alguns periodistes qualifiquen de “equivalente a la Guardia Civil española”, cosa que l’experiència del Dudu desmenteix: “La Guardia Republicana portuguesa los ha tratado muy bien, les ha dado comida. «En España habría sido peor, unas cuantas galletas antes de preguntarte el nombre, y al calabozo».”) i el retorn clouen l’escapada. L’epíleg el signa el Juan Carlos, el qual es tornarà a escapar fins a dues vegades més del seu centre en els dies posteriors.
I, és clar, una vegada resolta l’escapada, no falten les inefables declaracions del polític de torn, Javier Urra es diu: “Me gustaría que reflexionasen sobre el coste emocional que suponen estas huidas no sólo para los familiares, sino para las fuerzas de seguridad y para la sociedad entera.” En un altre diari es posa més poètic: “lo que hay que hacer es profundizar en el por qué de las fugas, en qué es lo que les duele por dentro a los adolescentes.”
II
Curiosament, a la descripció de l’escapada que trobem al diari de Cuernavaca hi ha també un error: “eren quatre els adolescents que van viatjar fins a Portugal. Dues noies de tretze anys, i dos xavals de disset i setze.” No es correspon amb el que diuen tots els diaris: els xavals tenen catorze i setze anys. En qualsevol cas, la versió del Sabina, tant en la cançó com en el comentari, en el qual afirma que elles havien dit: “Era millor a la tele”, aquesta versió, com diu bq, diu “alguna cosa de com a Joaquín Sabina li agrada veure les coses.”
Ha passat desapercebut que Sabina té dues versions, com a mínim, dels fets. Una la que conta el diari de Cuernavaca i que confirma la cançó de Sabina, pájaros de Portugal. Ara, Sabina, en una entrevista molt anterior a la sortida del disc diu:
En su próximo disco es probable que escriba una letra sobre Estela García Achutegui y Nuria Muñoz, las dos adolescentes de Carabanchel que escaparon a Portugal para ver el mar, robando coches junto a dos jóvenes cómplices. “Dijeron que el mar era más grande que en la tele y eso me parece precioso”, dice.
La diferència amb l’explicació que dóna anys després, ja publicat el disc amb la cançó de marres, és apreciable:
La historia de estos chicos la leí en los periódicos. Cuando les preguntaron que les había parecido el mar, respondieron que era mejor en la tele. Eso me pareció una metáfora atroz de lo que está sucediendo. La televisión es la peor educadora de la juventud. Les proponen unos modelos sociales que son impresentables. Me parece un cáncer. Estamos viviendo momentos muy peligrosos porque la manipulación contra la inteligencia a favor del analfabetismo, de la nada y de la frivolidad más imbécil es muy grave. Hay una guerra feroz contra la inteligencia. Hay que leer la primera página de los periódicos o ver dos minutos de tele al día para ver la tremenda y sangrienta estafa a la que estamos sometidos.
Aquesta versió es torna a contradir en una conversa entre Sabina i Serrat, en motiu de la seva gira actual, que curiosament porta per lema Dos pájaros de un tiro: “A mí me impresionó mucho lo de las niñas ésas que se fugaron a Portugal. El único comentario que fueron capaces de hacer es que vieron el mar y era más grande que en la tele.” Però a diferència de la primera versió, ens vol convèncer que va ser l’únic que van saber dir.
Si bé és difícil explicar aquestes contradiccions (potser hauríem de lligar-ho amb una teoria de la mentida pública), més decepcionant és la versió d’un famós escriptor, que no fa altra cosa que relligar la confusa notícia amb els prejudicis propis i algun que altre recurs literari de curta volada:
La policía busca a dos chicas de 13 años desaparecidas desde el martes. Fue el culebrón del verano y no terminó ni bien ni mal. La sombra de Anglés recorrió la piel de toro durante algunos días, aunque las jóvenes se habían escapado a Portugal con un par de robacoches adolescentes. Querían ver mundo, pero parece que no dieron con él, con el mundo, porque no hay vida más allá de Carabanchel como no hay nada al otro lado de la muerte. De hecho, a su regreso contaron mayormente tonterías, aunque en un arrebato de inspiración una de ellas dijo también algo profundo: “Vimos el mar desde un alto de Sesimbra. No había viento, pero caía un sol muy fuerte. Nos pareció muy grande, mejor que en la tele”. Una vez encontradas, disfrutaron de unos días de gloria y luego fueron archivadas sin contemplaciones porque no daban más de sí. En cuanto a los chicos, no siendo psicópatas, carecieron de interés desde el principio y ya no nos acordamos ni de sus apellidos. Ellas se llaman Estela y Nuria, dos nombres fronterizos con Desiré y Vanessa. Tanto afán de aventuras debía tener alguna explicación. Que en paz descansen.
La crisi del sistema democràtic és un fet i, més enllà de la desconfiança cap als polítics, hi ha un assumpte d’importància clau: el sistema electoral. En el nostre país, a més, hi ha una mancança evident: encara que sembli impossible, a Catalunya no hi ha cap llei electoral pròpia.
Ja he parlat alguna vegada d’algun aspecte del nostre sistema electoral. Avui presento dos articles sobre el tema escrits per matemàtics catalans, però que no tracten només els aspectes matemàtics de la qüestió. El primer és d’un matemàtic de la UAB, Xavier Mora, i tracta de l’elecció directa, (la de les eleccions presidencials, posem per cas). El segon d’Aureli Alabert, està publicat al Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques, tracta més en general el tema dels sistemes electorals, i es centra molt en el cas del sistema espanyol (n’explica la història i les conseqüències que ha tingut en el desenvolupament democràtic) i en la inexistència d’un sistema català; finalment, fa una proposta de millores.
El cel de Barcelona acostuma a ser empastifat; els tons es barregen i el resultat és el color d’ala de mosca que deia Pla. Alguns dies, pocs (ha de bufar nord), el cel apareix perfectament europeu: els blaus són blaus (amb una gradació perfecta des de l’horitzó fins el zenit), els núvols, blancs per sobre i grisos per sota. Avui és un d’aquests dies.
En gaudeixo, com cada dia d’aquest mes, dinant al terrat. La barana és prou alta, o el terra prou baix, per contemplar només els núvols que passen, evitant les construccions humanes.
I mentre menjo uns calamars amb ceba i tomàquet, i em despatxo mitja ampolla de El perro verde, escolto Boccherini, peces sobre la nit madrilenya, La Musica Notturna Delle Strade Di Madrid. Una d’aquestes peces formava part de la banda sonora de Master and Commander, una apassionant pel·licula de batalles navals, que he vist aquest cap de setmana. Com deia Tacet (afortunadament, acaba de tornar), el Madrid de Boccherini és un port de mar. I la nit de Boccherini és avui lluminosa.
Pujo a l’inici de la línia, després de signar el contracte amb l’expedidora de títols. Ara comença molt més lluny, a la plaça Eusebi Güell, i baixa pels quarters del Bruc (aquí el conductor atura el bus al costat d’un altre 54 per xerrar amb un company, de qui rep un diari), creua la Diagonal i gira pel costat del miniestadi. Passa a la vora d’on vivia quan estudiava i d’on van matar l’Ernest Lluc. Gira a l’esquerra per baixar la carretera de Collblanc, just al davant d’on estan edificant un fotimer de pisos nous on abans hi havia l’últim gran descampat entre Barcelona i l’Hospitalet.
Al començament de l’Avinguda de Madrid puja una dona jove de caminar desmanegat. Seu al meu darrera. Parla pel mòbil: “… sí … voldria unes classes de piano … és que tinc un piano i no el sé tocar, i m’agradaria … Quan li va bé? … A mi tots els dies, excepte dilluns i dimecres … M’hauré de comprar llibres? … ah! val, no, ja els té, i me’ls deixarà … i quan costa? … 32 euros … ja el trucaré la setmana vinent i quedarem … no podré el 12 d’octubre, que no hi seré … vaig a França.”
Entren un matrimoni gran. Ell porta ulleres negres de pasta i és molt més alt que la seva dona. Ella porta una faldilla marronosa, com de roba de viso, i una jaqueta de llana granat. Permanent pelrojenca i bolso negre sobre l’avantbraç dret, que mira endavant i forma angle recte amb el cos. Seu a la vora de la dona del darrera. L’home seu al seu costat, però a l’altra banda del passadís, a la vora d’una sud-americana.
No sé quan comencen a parlar.
- … el pont del 12 d’octubre vaig a França … a Lourdes … és impressionant veure tants malalts.
- ah …
- … sí, sí, veure aquells malalts que es volen curar … hi hauria d’anar, li agradaria molt.
- … ja … jo és que els malalts no m’acaben …
- … però és que uns hi van amb càncer, …
- … sí, jo vaig tenir càncer i me’l van extirpar … el metges diuen que sóc propensa.
- … ah!, ja … i què fa ara? no deu fer molt.
- m’agrada collir mongetes.
- a Barcelona?
- no, no, a Calella.
- de la Costa, perquè l’altra es troba a …
- sí, sí … I és que sempre m’ha agradat treballar, i me n’he fet un tip! Dotze hores seguides … això d’ara no és treballar, el que feu els joves.
- A mi també m’agrada treballar. Ara vinc de treballar, i després hi tornaré.
- I de caminar, també m’he n’he fet un tip … arribava a l’Estació de França, i me n’anava a peu fins l’Hospital Militar.
- I l’acompanya el seu home?
Ell es gira un moment cap a les dones que el miren.
- I tant, sempre hem anat junts a tot arreu.
- I ja deu fer anys? …
- 61
- Caram! I ho hauran celebrat?
- Sí, vam celebrar els 50 … la Generalitat ens va pagar un viatge.
- Ah sí? I on van anar?
- A … sí, dona … allà on porten … sí, les criatures, a divertir-se … a la platja … A Salou! això, a Salou.
- Molt bé, Salou, està molt bé Salou. I al costat està Port Aventura.
- Sí, això volia dir. Però no vam veure res, ens portaven tot el dia amunt i avall de visita en autocar. Ens estàvem a un hotel … molt bé! … ple de matrimonis com nosaltres, que feien 50 anys … Això és Passeig de Gràcia, no?
- No, és Rambla Catalunya.
La senyora gran es decanta lentament cap al davant, i mira a esquerra i dreta.
- Ah, sí. Sempre baixem aquí … Au, vinga, que baixem! … Adéu, adéu.
- Au, adéu.
La jove baixa poc abans de la darrera parada a l’estació del Nord. Mentre s’allunya veig que les butxaques del darrera dels texans són decorades amb unes pedretes brillants de bijuteria que dibuixen una mena d’ocell.
M’he decidit a fer unes hores en una expedidora de títols, o tècnicament, m’han contractat com a professor associat a temps parcial (PAP) en una universitat pública. El juliol ja vam quedar amb el cap del departament que col·laboraria en dues assignatures i en l’horari. Ja sospitava que el ritme seria relaxat i l’ambient tranquil. M’ha sobtat el que m’he trobat.
Amb el setembre començat, i vist que ningú no em deia res, vaig gosar escriure al cap del departament no fos que se li hagués oblidat enviar-me la informació. Alguns dies després, el responsable d’una de les assignatures em convocava a una reunió que s’havia de fer el dia següent. Un mica precipitat, però què hi farem. A la reunió m’assabento que el grup en què col·laboraré el portem dos PAPs nous; en paraules de la meua dona, una mica irregular.
Del responsable de l’altra assignatura (en direm X) no en sé res, llevat que l’any passat estava d’any sabàtic (a qualsevol departament sembla haver-hi sempre algú que “està de sabàtic”; és curiosa aquesta hebraica denominació a l’any en què se suposa que el professor s’ha de convertir en investigador full time, quan el concepte original Shabbat significa bàsicament “repòs”), i li escric directament, sense obtenir cap resposta. També li escric al cap del departament, que em contesta, per fer-ho breu, que X és una mica peculiar, i que si no em diu res, em prepari el primer tema. Finalment, unes hores abans d’anar a classe, rebo un missatge d’X de dues línies on em diu que em miri el primer tema.
Abans de marxar a la facultat per a la primera classe, miro l’horari a la web de la facultat, perquè a ningú no se li havia acudit que estaria bé enviar-me un email o donar-me un foli amb el meu horari. Descobreixo que ha canviat respecte al que vam pactar. Li envio un missatge al cap per a que m’ho confirmi, i així ho fa. Vaig al departament i no hi puc entrar; no hi ha ningú, cosa que no sembla una excepció. Al cap tampoc se li va ocórrer que necessitaria una clau. Vaig a recepció i en demano una, i el conserge estràbic, carregat amb un carràs de claus, me la deixa i me n’encarrega una còpia, sense demanar-me cap mena de document que acrediti la meva identitat. La setmana vinent la recolliré, suposo que tampoc necessitaré acreditar-me.
Després d’una estona preparant la classe, parlo amb l’altre PAP, i me n’adono que hi ha un problema a l’horari, i que les classes amb aquest i amb X s’encavalquen. Un dels professors fixos que passa per allà diu que millor que ho arregli amb X, i potser hauré de fer menys classes pel mateix preu. Abans de fer la classe amb X, és clar, l’he de trobar, perquè no passa pel departament. Quan em sembla detectar-lo li dic “X, suposo”; ens saludem i entrem. No podem començar perquè fa una calor i una fortor humana considerable. Vaig a dir-li als conserges que pugin les persianes, i n’han de venir tres fins que considerem l’altura de les persianes l’adequada per a una ventilació correcta (no sé si és al conveni dels conserges o a la llei per a la seguretat laboral, que no poden pujar més que una alçada màxima per dia, posem 20 cm). Per a fer aquella classe conjunta, els estudiants havien de dominar uns continguts que encara no tenen. X se n’adona, i em diu, mitja hora després de començar la classe, que ja puc marxar, perquè ho ha d’explicar. Abans de marxar em diu a corre-cuita que potser l’hauria de substituir en una altra classe, fora del meu horari. Li dic que cap problema, però que espero que sigui un fet aïllat. Després m’enviarà un email de dos línies dient-me el títol del tema que he de donar. Cap altra indicació.
coda
Una secretària em truca el dimecres a la tarda exigint-me pràcticament que vagi el dia següent a signar el contracte, i jo li recordo que aquesta no és la meva feina principal, i que no sóc a la seva disposició a tot hora; que han tingut vint dies per a dir-m’ho i que ja li trucaré i li diré quan puc anar-hi. Avui m’escriu una altra secretària dient-me amb un estil propi d’estudiant de l’ESO que si no hi vaig de seguida, no cobraré. Tot i que entenc que aquesta frase vol ser descriptiva i no amenaçant, li contesto educadament, començant amb un “Benvolguda tal” i acabant amb un “cordialment”, que hauria de repassar el tema de batxillerat referent als nivells de llengua, i que en el seu ofici hauria de saber amb qui parla en cada moment i com se li ha de dirigir.
Si bé l’olor principal de la meua infància és la del gasoil, guardo en algun racó una olor més antiga que acompanya algunes imatges inconnexes d’escenes sense guió, de la Mequinensa antiga, del mas de la meua família mequinensana, Campells, quan encara, no ho sé del cert, hi devia circular algun ruc. És per això que associava l’olor a aquests animals i, quan hi he tornat, em deia que si no acabava de lligar els meus records amb el mas que tenia al davant, era perquè hi faltaven els rucs i la seva ferum. Aquests darrers mesos, anant amb Ciceró al Zoo he pogut comprovar que probablement no és l’olor dels rucs (concretament, del ruc català o guarà, un dels animals preferits del meu fill, per la qual cosa ja m’he hagut d’inventar un conte adhoc que em demana nit rere nit abans d’adormir-se) el que aguaita als meus records.
Avui m’ha retornat aquesta olor com un cop de puny. He anat a comprar corda per a les persianes del terrat a una corderia del Passeig de Sant Joan, i m’han convençut que comprés un paquet de 100 metres de corda de cànem, que darrerament només havia vist a les persianes d’alguns pobles de València. L’olor que associava a rucs i someres era la fortor del cànem; molts objectes del mas i dels animals eren fets de cànem: sogues, sirgues, aubardes … i encara els teníem quan ja no hi havia animals.
L’olor tova de suor animal que desprèn el cànem amara ara el meu terrat.
Pujol proposa el mateix que Bossi. Com a mínim els italians del nord fan reunions secretes per a aplicar-ho, mentre aquí tot queda, com sempre, en paraules i soroll.
Dinem amb uns amics que han “adoptat un nen.” El “nen” té uns vint anys i escaig i es troba “refugiat” a casa dels nostres amics, que l’han acollit en una mostra que la bondat humana no té límits. Es tracta d’un palestí de Ramallah que es nota que és de bona família. L’homosexualitat confessa és el seu problema: una revista israeliana el va treure en un reportatge sobre l’homosexualitat als territoris palestins. El “nen” ens diu, amb el seu anglès-americà amb pronúncia àrab, que em costa d’entendre, que una gent (de Hamàs? altre tipus de brètols?) que el va veure a la revista el va amenaçar i finalment atonyinar. Després de sortir de l’hospital, la seva família va denunciar els malfactors. En el judici, aquests van revelar que ho feien per l’homosexualitat de l’atonyinat. Aquest descobriment va trasbalsar la família, que li va girar l’esquena (la meua dona també va entendre que el van atonyinar, amb tan mala fortuna que li van rebentar un timpà; jo no vaig escoltar aquestes frases), i ell va haver de fugir cames ajudeu-me amb el recolzament d’una organització occidental, i va anar a parar a les benèvoles mans dels nostres amics, que no el coneixien de res.
Segons ens explica, l’homosexualitat no és ben bé un problema; de fet, ens diu, molts heterosexuals havien de recórrer als seus serveis perquè les relacions prematrimonials sí que són un greu problema. Ens conta un cas típic: la dona que queda embarassada del seu manso, la família tortura la dona per a que digui qui és l’autor i a continuació els maten als dos. Degut a aquests petits entrebancs que tenen molts homes a l’hora de conèixer dona, bíblicament parlant, el “nen” dels meus amics, des dels 16 anys, no havia deixat de tenir oportunitats de reafirmar la seva diferència amb homes de totes les tendències. Ara, l’homosexualitat declarada és tabú, tant, que l’apallissament d’homosexuals es considerat un signe de bona educació. De fet, ens diu que abans de lliurar Cisjordània a les autoritats palestines, els israelians tenien a la presó un individu que havia matat un homosexual palestí, només per aquest fet. Les autoritats palestines el van alliberar poc després de prendre el poder, i ell es passejava com una mena d’heroi popular.
Abans de venir aquí, el “nen” va ser acollit per la seva àvia, la única persona de la seva família que no el va estigmatitzar per la seva diferència. Es veu que aquesta senyora, que de jove havia practicat la dansa del ventre, era tot un caràcter: sembla que havia advertit futurs atonyinadors que els mataria amb les seves pròpies mans si li tocaven el “nen”. Tenia 72 anys i fa poc es va morir. El “nen” es va quedar sol i amb un futur poc prometedor, i una organització occidental va decidir que el millor era treure’l d’allà. Els nostres amics no saben encara quan podrà marxar, i es preparen per una llarga convivència amb aquest noi, sense que se’ls hagi passat pel cap abandonar-lo.
Els arguments al voltant de la castració química es centren en tres aspectes (més enllà dels filosòfics, sobre els quals ja s’ha pronunciat llargament el Gregorio Luri), el primer més emotiu, els altres dos més tècnics:
La gran alarma social que provoquen aquests casos, alarma que prové, en gran part, del paper que atorguem a la infància en la nostra societat.
L’índex de reincidència en aquest tipus de delicte, que s’acostuma a justificar dient que l’atracció sexual per la canalla és irrefrenable.
El fracàs de la reinserció, que també es justifica en la impossibilitat de canviar una pulsió natural.
Sobre el primer aspecte és difícil argumentar, perquè la emotivitat i les característiques pròpies de la nostra cultura tot ho impregna: la pederàstia o pedofília diria que és difícil de definir i més difícil delimitar les formes delictives d’aquesta “tendència”; no és pederàstia l’obsessió de moltes dones que no tenen fills quan es troben amb la canalla de parelles conegudes? ho trobaríem pederàstia si el subjecte no fos una dona sinó un home? I en el cas dels contactes entre adults i menors, acceptem amb la mateixa naturalitat el contacte entre dones/canalla i homes/canalla?
En canvi, en els altres dos punts, llegint molts dels abundants articles que sobre el tema porten els diaris, podem concloure que són fets demostrats que la reincidència en aquest tipus de delictes és alta i que les mesures de reinserció són inoperants. En molts casos, s’atribueix a la pròpia natura dels pederastes, una mena de taca genètica, inesborrable. M’he preguntat on es poden trobar les fonts que ho demostren, i buscant a l’amic Google ens trobem una sorpresa, i la presumpta certesa sembla transformar-se en un mer prejudici popular.
Los resultados más importantes de esta investigación, en relación con su principal objetivo son los siguientes: de los 49 sujetos integrantes del grupo de tratamiento han reincidido en delitos sexuales, a lo largo de un periodo de seguimiento de cuatro años, 2 sujetos (4,1%) y en delitos no sexuales 1 sujeto (2,0%), lo que suma una reincidencia total de 3 sujetos (6,1%). Frente a ello, de los 74 integrantes del grupo de control, durante un periodo de seguimiento de tres años y medio, 13 sujetos (el 18,2%) han reincidido en delitos sexuales y 10 más en delitos no sexuales (13,6%), lo que aúna un total de 23 sujetos reincidentes (el 31,8%). Todas estas diferencias entre los grupos resultan estadísticamente significativas.
Per tant, en el cas dels subjectes estudiats, 1r) la taxa de reincidència és relativament baixa, en tots dos grups i 2) la taxa de reincidència dels tractats és gairebé la quarta part de la dels no tractats. Com es diu a les conclusions:
En conclusión, los resultados obtenidos sugieren una considerable potencia rehabilitadora del tratamiento cognitivo–conductual aplicado en la prisión de Brians. Este estudio claramente prueba, en términos científicos, que la aplicación del tratamiento reduce la tasa de reincidencia de los agresores sexuales tratados, desde una tasa que sería esperable del 18% a una del 4%, para un periodo de seguimiento promedio de casi cuatro años.
Insisteixen, però, en què caldria seguir l’estudi a més llarg termini. També es diu a les conclusions:
Pese a todo, resta un porcentaje residual de 10%–15%, de sujetos de alto riesgo, que probablemente van a acabar reincidiendo a pesar de haber participado en el tratamiento. Estos sujetos suelen corresponderse con aquellos que presentan el peor pronóstico en factores estáticos de riesgo, tales como la menor edad y el inicio temprano en la delincuencia.
És a dir, l’investigador sospita que hi ha factors que acabaran convertint alguns dels que encara no han reincidit en reincidents, i són: la edad baixa i la iniciació precoç en la delinqüència; no sembla que hi hagi cap causa genètica, doncs.
Ara bé, són extrapolables aquests resultats? el propi treball ens contesta:
De acuerdo con diversos estudios evaluativos, la reincidencia de los agresores sexuales es, como grupo, baja, y se estima de en torno al 20% (Lösel, 2002; Prentky, 2003; Quinsey et al., 1995). (El promedio general de la reincidencia de los delincuentes –no específicamente sexuales— es de alrededor del 50%).
És a dir, el mite dels agressors sexuals reincidents és només això, un mite. Però, i en el cas concret dels pedòfils? sembla que no hi ha estudis espanyols sobre el tema, entre d’altres qüestions perquè no hi ha una distinció legislativa entre els diferents delictes sexuals (la informació que donen les institucions penitenciàries només s’agrupen per tipus legals, com ara, “delitos contra la libertad sexual”).
He trobat, però, diversos articles i publicacions on es parla del cas concret de la pedofilia. En aquest article del Sexual Abuse: A Journal of Research and Treatment sen’s diu a l’abstract
One hundred ninety-two convicted extrafamilial child molesters were followed for an average of 7.8 years after their conviction. The percentage of men who had committed a sexual, a violent, or any criminal offense by the 12th year was 15.1, 20.3, and 41.6, respectively.
Aquest altre estudi, també del Canadà, del Service correctionel, sobre 570 delinqüents sexuals, els classifica segons el tipus de reincidència, general, violenta o sexual, i aquesta és la taula que dóna:
Échantillon
Récidive générale
Récidive violente
Récidive sexuelle
Libérés
Auteurs d’inceste (n = 46)
8,7 (4)
8,7 (4)
4,4 (2)
Pédophiles (n = 114)
27,2 (31)
18,4 (21)
9,7 (11)
Violeurs (n = 118)
42,4 (50)
21,2 (25)
5,9 (7)
p <0,0001
ns
ns
Nouveaux libérés
Auteurs d’inceste (n = 36)
16,7 (6)
11,1 (4)
2,8 (1)
Pédophiles (n = 83)
27,7 (23)
10,9 (9)
3,6 (3)
Violeurs (n = 80)
45,0 (36)
25,0 (20)
7,5 (6)
p <0,005
p <0,03
ns
L’estudi distingeix entre presoners alliberats i alliberats fa poc, que pel que explico no té cap importància. Haurem de fer una mitjana entre uns i altres (més o menys). Fent-ho ens surt que la reincidència dels delinqüents sexuals pedòfils també ronda el 20% (també se’ns informa que la màxima reincidència es troba entre els violadors, i ronda el 30%).
Finalment, aquest altre estudi del CSOM (Center for Sex Offender Management) conté aquesta taula sobre la reincidència de “Child molesters” amb tractament de rehabilitació o sense:
Com es pot veure, el nivell de reincidència també és més del doble en el cas dels no tractats. També és cert que en aquest cas la reincidència global arriba gairebé a un 30% (molt per sota, per cert, de la reincidència mitjana en tot tipus de delictes).
Es podrien buscar també dades sobre l’efectivitat dels tractaments de castració (que efectivament semblen funcionar, però pel que he vist, no espectacularment més que les teràpies conductuals). En qualsevol cas, caldria exigir als qui ens parlen des de la tribuna pública d’aquest tema la utilització de fonts fiables i rigoroses, i no el recurs als prejudicis.
Probablement, l’organització que resultaria més afectada per una llei de castració química seria l’església, donada la tendència sexual d’alguns dels seus diguem-ne membres, que de fet ja haurien d’estar diguem-ne castrats ecumènicament. Contra el que diria el sentit comú (si el sentit comú tingués res a veure amb la religió), el control del vot de castedat dels seus socis no sembla preocupar tant l’església, com el control de la informació sobre els casos que la pròpia església coneix i que, essent delicte a la majoria de països, hauria d’haver denunciat a la justícia ordinària.
No, no m’ha sortit la vena anticlerical i m’invento conspiracions eclesiàstiques: la història parteix d’un document reservat del Sant Ofici (ara, Congregació per a la fe) intitulat Crimen sollicitationis1, i enviat a tots els “patriarques, arquebisbes, bisbes i altres ordinaris, fins i tot del ritus oriental.” Aquest document, redactat el 1962 pel cardenal Alfredo Ottaviani i aprovat pel Papa Joan XXIII, establia el procediment a seguir segons el dret canònic en les causes anomenades de “sollicitatio ad turpia”, que tal com suggereix la bonica expressió s’aplicava a aquelles situacions en què el clergue era acusat d’usar la confessió per fer proposicions sensuals als/a les penitents; en paraules de la magnífica i detallista retòrica vaticana, que no puc deixar de citar:
Crimen sollicitationis habetur cum sacerdos aliquem poenitentem, quaecumque persona illa sit, vel in actu sacrumentalis confessionis; vel ante aut immediate post confessionem; vel occasione aut praetextu confessionis; vel etiam extra occasionnis confessionis in confessionali sive in alio loco ad confessiones audiendas destinato aut electo cum simulatione audiendi ibidem confessionem, ad inhonesta et turpia sollecitare vel provocare sive verbis sive signis sive nutibus sive cactus sive per scripturam aut tunc aut post legendam tentaverit aut cum eo illicitos et inhonestos sermones vel tractatus temerario ausu habuerit
Aquesta directiva de l’església, en poques paraules, pretenia que els qui participaven en les investigacions vaticanes sobre casos de pederàstia callessin, de manera que el cas es resolgués dintre de l’àmbit de la institució, normalment, amb el trasllat del presumpte pederasta a una altra diòcesi (al propi Vaticà, si feia falta). I és que el fragment que més controvèrsia aixecava era el referent a l’absoluta reserva amb que s’havien de tractar els casos; en el procediment d’investigació que portava a terme secretament l’església es feia firmar als participants aquest text:
Spondeo, voveo ac iuro, inviolabile secretum me servaturum in omnibus et singulis quae mihi in praefato munere exercendo occurrerint, exceptis dumtaxat iis quae in fine et expeditiones huius negotii legitime publicari contingat.
és a dir,
Prometo, m’obligo i juro que mantindré inviolable el secret sobre qualsevol notícia de la qual sigui informat en l’exercici del meu càrrec, excepte les que siguin legítimament publicades al final i durant el procediment
La línia entre el manteniment de la reserva pròpia d’aquests casos i l’obstrucció a la justícia és molt fina, i els advocats de les víctimes americanes de pederàstia per part de sacerdots catòlics ho van aprofitar per a fer aquesta acusació. Aquesta informació la podeu trobar a molts llocs, inclosa la viquipèdia, però és un documental de la BBC el que va provocar reaccions tan furibundes com els intents de prohibir-ne l’emissió a la RAI. També han aparegut reaccions contràries més assenyades, com aquests “errors i falsedats” (1 i 2) en el document de la BBC (que podeu veure aquí).
En qualsevol cas, la Crimen sollicitationis va ser parcialment derogada el 2001 pel cap de la Congregació per a la doctrina de la fe, en aquell moment, Joseph Ratzinger, en la seva carta als bisbes De delictis gravioribus.
Els casos de pederàstia dins la institució, però, segueixen apareixent, i un dels més sonats ha estat el de l’anomenat Don Gelmini, que ha trasbalsat Itàlia, i que el nostre atàvic provincianisme fet de barça, referèndums imaginaris i himnes frustrats, ha impedit el seguiment d’aquesta rocambolesca notícia. Don Gelmini és un religiós de 82 anys fundador de la comunitat Incontro, i es fa anomenar, segons diu la web, “il Don”, o “Papà.” La comunitat recull joves esgarriats, i en un ambient bucòlic els permet reinserir-se.
Don Pierino, aquest és el seu nom, ha estat acusat per diversos ex-membres de la comunitat d’abusos sexuals, i un jutge de Terni ha començat les investigacions. La premsa italiana en va plena, i fins i tot a merescut l’atenció d’Umberto Eco en la seva darrera entrega de la bustina di Minerva, sempre recomanable. Eco, però, no es centra en les acusacions, sinó en la reacció de don Pierino després d’assabentar-se’n; tenen l’origen en “una cricca (camarilla) ebraica e radical chic”, sembla que va dir. Després se’n va desdir, en la part que fa referència a la “cricca ebraica”, i la va substituir per una “cricca massonica.” No puc afegir res més a les divertidíssimes reflexions d’Eco sobre aquestes paraules, només repetiré una dada sorprenent: l’organització de don Pierino va rebre finançament d’un ex-membre la la lògia massònica P2, segons consta a la “tessera 1.816, codice E.19.78, gruppo 17, fascicolo 0625″ de la investigació.
Per cert, l’etiqueta (tessera) 1.816 del sumari del cas de la lògia P2 conté els documents que fan referència a Silvio Berlusconi.
Els qui llegim llatí podem consultar l’original, i si llegiu la llengua bàrbara per excel·lència, també teniu una traducció. Si només llegiu dialectes del llatí, no podreu llegir-lo. [↑]
No passa només aquí. També a Euskadi, els bars i restaurants competeixen pel rètol del lavabo més imaginatiu; la cara d’un vell i una vella abertzales; una escena bucòlica amb ovelletes, arbres i pastorets o pastoretes, respectivament; uns símbols incomprensibles (escullo a l’atzar); la més típica d’un ninotet esquemàtic amb braços i cames rectangulars, i un altre ninotet que aparenta portar faldilles. D’aquesta manera, el que hauria de ser una icona, i per tant, una representació acceptada per tothom i fàcilment identificable, en aquest cas, facilitar l’accés als lavabos, acaba transformant-se en un trencaclosques. Ara mateix és, segurament, l’únic signe distintiu de bars i restaurants, les icones del lavabo; la resta, fet de paella-els-dijous i presumpta cuina casolana, és intercanviable.
II
Ens trobem a Tudela, abans d’un dinar criminal que li provocarà diarrea al pobre Ciceró (malauradament, el seu sisè sentit culinari no ha funcionat, i fins i tot s’ha atrevit a sucar la sospitosa salsa dels macarrons). Ens trobem davant del restaurant “Pasión por las verduras”, en un carreró sense sortida; era el meu regal de final de viatge a la meva senyora. Decepció: no obren fins el dia següent. Girem cua i ens trobem amb l’audi o el mercedes (no sabria dir) de Martínez-Pujalte entrant al mateix carreró (el seu somriure “escopeta-nacional” emmarcat per la finestra oberta no ofereix cap dubte). Amablement ens deixa sortir del carreró abans d’entrar-hi. Prefereixo pensar que anava buscant “Pasión por las verduras” i no el pàrquing del davant. La trobada ens deixa mal cos, i potser aquesta és la causa de la diarrea de Ciceró i no els macarrons de marres.
III
He de córrer més del que la Tura trobaria adequat per arribar a cafès El Magnífico abans que tanquin. Li pregunto al Salvador Sans què és el pitjor de les vacances, sabent què em respondrà: el cafè. M’ho il·lustra: “li dic a qui m’ha servit el cafè que no és bo; ell em diu que me’n farà un altre; li contesto que no és tracta de fer-ne un altre … com ho diria, no es tracta de tornar a coure el peix, sinó que el peix està podrit.” Efectivament, el peix està podrit. Escric això degustant, de nou, un magnífic Rwanda Nyakizu … quin plaer!
Si alguna cosa té El País és que sempre s’acaba superant. L’altre dia era l’editorial, i avui és l’opinador amb ínfules que és Azúa. Com ja es conegut el peu que calça, tampoc cal comentar-ho gaire, que ja queda tot dit amb aquesta perla: “que de ello tenga toda la culpa el malvado y nunca bien definido “Madrit” no se lo traga ya nadie.” Reconeix, però, certa culpa en “la abulia” dels “ministros de España.” Ara, la Culpa, és clar, “la tienen los políticos catalanes que desde hace treinta años están más preocupados por cómo se peina la gente y si respetan el modo catalán de dejarse flequillo que de las redes eléctricas o el transporte público.” És ben curiós que ni això hagin aconseguit les autoritats locals, ja que el propi Azúa mostra la seva ignorància del català, i del castellà, traduint “botiga” per “establecimiento público”, o “país molt petit” per “país pequeñito”, o fins i tot, “trabucaire” per “trabuquero”, paraula que no existeix en castellà, i que significa senzillament “bandolero.”
La culpa, ve a dir, és de qui defineix amb conya “uno de los hijos de Jordi Pujol, mozo que se adorna con patillas de boca de hacha que le dan un aire trabuquero”, a qui cita dues vegades en la seva condició de fill de l’expresident. És ben curiosa la insistència en la filiació de qui, com Fèlix de Azúa, era fill del degà de la facultat quan va entrar a ser funcionari a la UPC (sempre m’ha fascinat el que deu fer un catedràtic d’Estètica en una universitat “politècnica”; alguns m’han dit que poca cosa). A més, sobta que, tot i ser funcionari, malgrat que només signa com a “escritor”, tingui els bemolls d’escriure al final de l’article, quan es pregunta qui mana a Catalunya: “¿Nosotros, quiero decir, los que pagamos? ¿Ellos, los que cobran?” Un catedràtic d’Estètica és qui paga? I rebla la barra amb “¿Una docena de familias? ¿Los hijos y nietos de esas familias?”
No hi ha diari més perillós que El País, un diari que sempre ha anteposat la seva visió regeneracionista (per dir-ho ràpid) d’Espanya als fets més evidents. Va molt més enllà del “si la realitat t’aixafa un bon titular …”, perquè hi ha tota una estratègia d’articles, opinadors i editorials per emmotllar la realitat a les seva visió. N’és un exemple rutilant el vergonyós caos en què viu immersa Barcelona i la línia que ha seguit el diari davant d’aquests fets. Com l’altre dia, podria donar exemples d’aquesta estratègia1, però és molt més senzill comentar l’editorial d’ahir, que n’és la culminació.
“Infraestructuras dispares” s’intitula, títol que mereixeria una tesi doctoral (em pregunto: en l’hipotètic cas que Madrid visqués un caos semblant, s’atrevirien a posar aquest títol?). Comencem: “La sucesión de accidentes relacionados con las infraestructuras en Cataluña”; ja tenim catalogat el que ha passat: accidents, que segons el drae és “suceso eventual que altera el orden regular de las cosas.” Per l’editorialista, doncs, només són fets eventuals (deguts com sabem a sabotejadors nacionalistes identitaris, cables que cauen perquè s’avorreixen, sortida de vacances dels opulents catalans que poden permetre-s’ho i que generen cues de 75km2, i ara pluges de 20 l/m2 que són catalogades de “temporales”) que alteren la plàcida vida barcelonina. I continua: “y otras regiones del país” … otras regiones del país? he buscat al propi diari per a veure quines altres “regiones del país” tenen problemes semblants, i no he sabut trobar-ne cap. I és que aquest afegit només busca un efecte: sumar Catalunya a la unidad-de-destino-en-lo-universal, fins i tot en la desgràcia; és un afegitó imprescindible, si no vols insinuar que a Catalunya, i només aquí, passen aquestes coses, cosa que permetria arribar a conclusions incòmodes.
L’obsessió per tapar els fets o presentar-los nebulosament, els obliga a escriure: “los planes de inversión del Estado durante años no se han atenido a criterios de estricta eficiencia en la gestión de los recursos.” No es podia dir que el dèficit d’inversions en infraestructures i l’obsessió en la seva gestió centralitzada ha situat el Principat en una situació límit, no, calia fer una generalització que no singularitzés el problema. Una altra forma de rebaixar el problema és afirmar que, en uns llocs estem molt malament, però en altres llocs estan igual o pitjor (sense concretar, és clar): “Eso ha hecho que convivan situaciones tan dispares como el progresivo deterioro de los servicios en las regiones históricamente más desarrolladas, como Cataluña, y las carencias persistentes en las más atrasadas.” Només se m’acudeixen dues conclusions per explicar aquesta frase que suggereix que a tot arreu ha anat tan malament com a Catalunya: que la malversació de fons és una pràctica absolutament generalitzada i és de dimensions descomunals, o que el diari prohibeix per principi (i si cal contra la realitat) constatar les grans diferències d’inversió entre llocs de característiques similars. Cal observar el taimat us del plural a “las regiones históricamente más desarrolladas”, insinuant que n’hi ha d’altres que han rebut el mateix tractament, quan la única comparable és Madrid; torna a actuar l’estratègia de no deixar sola Catalunya fora de la-unidad-de-destino-etc.
Aquesta resituació d’un problema estrictament català en l’àmbit global d’Espanya és imprescindible, perquè d’altra manera no es podria dir: “Es preciso tomar conciencia de esta disparidad para evitar que se asienten algunos discursos políticos que tratan de capitalizar los últimos percances e incidentes (percances e incidentes!!!) explicándolos a través del agravio comparativo y del victimismo”, no es podria dir, deia, sense que et caigués la cara de vergonya. El problema autèntic, la falta d’inversions i la mala gestió centralitzada3, es transforma en el problema que tots els mitjans espanyols, i alguns de locals, han proclamat fins l’extenuació com a principal problema: el victimisme català. Així, el problema real, el col·lapse d’infraestructures, es substitueix pel pseudoproblema inventat fa anys, sinó segles, per certa intelligentzia (nom potser una mica exagerat) ibèrica, el victimisme català que potencia “el enfrentamiento entre comunidades.”
L’argumentació principal ja està enllestida, i la resta de l’editorial es dedica tediosament a l’esport favorit del diari, com a mediador, gairebé mèdium, entre les postures enfrontades (amb frases del tipus “es cierto que … pero …”): és clar, “Cataluña reclama participar en la gestión del aeropuerto de El Prat y en otras infraestructuras dependientes del Gobierno. Es una reivindicación comprensible.” PERO “no es menos cierto que la gestión presupuestaria del sistema autonómico a partir de un mecanismo de tira y afloja entre el Gobierno central y las autonomías, ahora institucionalizado con la oleada de reformas estatutarias, ha ido limitando la capacidad de asignación de recursos del Estado, decisiva para atender al desarrollo, pero también al mantenimiento, de las infraestructuras.” Y en este plan.
Aquesta destil·lació execrable de la realitat unida a la vocació arbitral entre postures enfrontades (l’estructura “aunque … no obstante …”) marca la conclusió de l’article, en la qual pràcticament ja s’ha oblidat del problema de què es parlava: “Y aunque los problemas y accidentes relacionados con las infraestructuras básicas conviertan en una tentación irresistible establecer comparaciones imposibles con el Tercer Mundo, lo cierto es que la naturaleza de los problemas es exactamente la inversa: son los de un país desarrollado que, no obstante, necesita reforzar los criterios de eficiencia para desarrollar y mantener sus infraestructuras.” De fet, ve a dir, ha de ser malnascut qui viu en un “país desarrollado” i pensa que perdre el tren és un problema; havent-hi tanta gana al món!
Gràcies a déu que Nova York també cau a trossos; ara ja tenen més arguments moderns i globals.
Compte, que només es pot captar l’estratègia si fa temps que no llegeixes regularment el diari; si ho fas pensaràs que la realitat és allò que et diu el diari. Conec molta gent que no coneix altra realitat que aquest diari. Aquest quintacolumnisme (mai millor dit) fascinant i incondicional mereixeria que algú l’estudiés en profunditat. [↑]
No és una broma, ho vaig sentir a un tertulià, no de la Cope, sinó de la SER. [↑]
I, evidentment, la inanitat de tots els polítics catalans que han col·laborant “necessàriament” (com dirien en justícia) i que no han sabut plantar-se durant els darrers trenta anys; potser el problema més important d’aquest país. [↑]
L’olor de gasoil impregnava la vida del poble, especialment els baixos on s’aparcaven els tractors. De petit em fascinaven els tractors: el soroll greu i lent reverberant dins els garatges, les descomunals rodes del darrera, el parafang de les quals era el seient perfecte, … Però potser més que els tractors em fascinava el ritual que dos vegades al dia, a l’estiu, es representava als carrers, ritual en el qual no vaig participar fins l’adolescència.
Al matí, quan les orenetes ja es trobaven en plena murga ensordidora, darrera la persiana del balcó, escoltava les primeres portes xerricar mentre s’aixecaven, anunciant la propera sortida del tractor amb el seu remolc carregat de quadrats buits, apilats en grups de tres (primer eren de fusta, molt pesants, després de plàstic, lleugers i blaus); durant la següent hora, i mentre les dones anaven escombrant i regant el carrer, sortien gairebé tots els tractors de la població cap al tros. Quan veia la línia d’ombra a mig camí entre les teules i la llinda dels balcons del davant, els últims tractors feien via. Arribada l’ombra al peu de la façana, contemplava el retorn des del carrer; més despitralats i bruts, els pagesos presentaven un capteniment menys sorrut.
A la tarda, quan l’ombra només abastava un pam davant la nostra façana, i el sol gairebé cobria tot el carrer, el ritual era més dramàtic i el contemplava sovint des de la vella porta ovalada entreoberta: la calor de les tres tocades i la llum blanquíssima que tot ho aplanava, provocaven un gest de ruda inexpressivitat, de vegades gairebé somnolent, en la cara dels qui conduïen i dels qui anaven asseguts al remolc. Cap al tardet, el retorn era el contrapunt perfecte; molts dels pagesos i jornalers tornaven somrient, havent superat la calor, l’herbassar, el tedi, la melassa o la picor del préssec, saludant la gent que s’havia assegut davant les cases a contemplar aquest retorn; “avant!”, o només “ei!” o “ep!”, llegia als llavis d’aquests meus ulisses, mentre movien el cap amunt saludant el meu padrí que, assegut a una cadira baixa de bova al llindar del número 21 del carrer Mequinensa, fumava parsimoniosament una fària o un caliquenyo. En algun moment, quan coincidien diversos tractors, la densitat de trànsit i el soroll que s’escolava entre aquells carrers estrets, on gairebé no hi cabien dos vehicles, sorprenia el silenci que segons abans hi regnava.
L’arrodonit Barreiros, roig i amb un soroll agut ensordidor, era El Tractor; el meu tiet de Mequinensa en tenia un, amb un curiós remolc metàl·lic baix pintat de blau i vermell, on portava els carregaments de préssec al magatzem de Rogeta, el préssec més primerenc del rodal. El Massey Ferguson, de línies més rectes i d’un color vermellós (que barrejat amb el greix i la pols el recordo burdeus) i un soroll greu i mesurat, va lluitar, més tard, per la preferència en els gustos dels pagesos més moderns, sense arribar mai a l’estatus mític del Barreiros. John Deere no va aconseguir mai obrir un forat al mercat local; només n’hi havia un al poble. Hi havia també els moticultors, tractors dimidiats i primaris, necessitats de remolc; si no el portaven, s’havien de conduir a peu, cosa que es feia quan s’havia de segar o de fresar.
L’aparcament era l’operació que més m’impressionava: admirava la precisió amb què s’introduïen els tractors amb remolc dintre dels garatges que, en general, tenien la mida justa per encabir-los. Em sorprenia el comportament del remolc quan marxava enrere, entossudit en oposar-se al moviment del tractor; si aquest anava cap a la dreta, el remolc es movia cap a l’esquerra, i si ho feia cap a l’esquerra, el remolc ho feia cap a la dreta. Malgrat aquest inconvenient, era inusual que l’aparcament durés més d’uns segons, després d’un recorregut elegant i precís.
Pel que m’han dit, ara els tractors són gairebé tots orientals, diria que coreans.
Francesch Carreras y Candi, historiador local y molt fecund del Maresme, al seu llibre Lo Castell de Burriach (a la vora de Vilassar, i que vam visitar ara fan unes setmanes amb Ciceró), que em va deixar amablement Gregorio Luri al seu envejable cafè, fa la següent reflexió (p. 75):
Es un fet innegable que la Reconquesta segui les tradicions de la terra: nostres Comtes, mes que innovar, tractaren de refer lo desaparegut, adaptantlho á les noves necessitats socials del seu temps. Son lema de gobern era la tradició y la evolució, que es lo que en tot temps salva y manté ferm l’esperit nacional. Per mes que’s diga y’s vulga fer veure lo contrari, les revolucions no poden tenir, ja may, lo carácter popular.
Es pot deduir per l’ortografia que està escrit abans de Fabra, concretament el 1900.
Tot i que el tema donava per molt, m’ha interessat poc l’apagada, entre d’altres coses perquè a mi m’ha afectat poc1. L’article d’avui de Pujol a La Vanguardia, però, m’inspira. Ara, no parlaré del que Pujol diu, tot obvietats; només em ve al cap el que no diu, en forma de pregunta: com és que els seus governs sempre van pactar en unes condicions tan deplorables que dinamitaven el benestar del país?
En qualsevol cas, trobo avorrit parlar de Catalunya, citant malament Sisa, un país que mai no ha existit. És més interessant veure què en pensen de tot plegat els qui ens manen, o millor, els qui són la consciència de qui ens mana: em refereixo al diari El País. No m’entretindré amb referències ni cites textuals, perquè no vull perdre el temps en aquest tema que, a hores d’ara, em deixa indiferent, això sí, em manté entretingut. Es tracta de tres titulars del diari El Pais de tres dies diferents, si no consecutius, amb una diferència màxima de dos dies. El primer, de primera pàgina, deia que l’apagada ha despertat el victimisme dels polítics catalans; el segon subratllava en què Montilla planta cara a les elèctriques; el tercer, en forma de presumpte anàlisi imparcial, deia que Catalunya no era, ni de lluny, la comunitat més maltractada per les empreses elèctriques, algunes presumptament privatitzades. Tot això amb els cadàvers encara calents dels milers de pollastres descongelats que pul·lulaven per les escombraries barcelonines. S’han de tenir cargols, que diria madame Gasket.
És ben curiós, perquè a casa meva, al mig del rovell de l’ou de Barcelona, se’n va el llum una mitjana d’una vegada al mes, tota la tarda i part de la nit, a banda de les apagades de menys d’una hora, que són incomptables, i que m’han fet adquirir un SAI per l’ordinador, per evitar que rebenti. Aquestes apagades locals, però, no tenen cap transcendència. [↑]
La chose la plus importante à toute la vie est le choix du métier
Mai m’ha preocupat massa l’elecció de l’ofici. Ben pensat, però, té tota la raó, i m’hauria de preocupar si ho he fet bé; diria que no. M’alleugereix la continuació del text:
Michel Gondry és un director amb una curiosa filmografia per la qual tinc certa debilitat, especialment quan el seu guionista és Charlie Kauffman. Sembla que la seva darrera obsessió és el cub de Rubik, com es pot comprovar en aquestes imatges, on resol el cub amb els peus:
Detractors de la seva tècnica n’han penjat una anàlisi minuciosa, i descobreixen que és un engany:
Gondry no s’amilana i ha penjat un altre vídeo on resol el cub amb, atenció!, el nas:
És un fet que el Pisuerga passa per Valladolid, però Valladolid no sembla assabentar-se’n; hi viu d’esquena. A la riba del riu no s’hi veu cap activitat ciutadana, fora d’un club de piragüisme que sembla molt visitat per la joventut local; pel riu lent i fangós hi llisquen vàries piragües.
II
Divendres dinem a un macrobiòtic. Estem sols al restaurant davant d’un gran dibuix del cercle del ying yang. Ens serveix una noia clavada a la Paz Padilla, que ens explica els principis del macrobiotisme; no puc evitar veure la humorista. En qualsevol cas, dino bé i quedo tip.
Per compensar, a la nit menjo pa amb tomàquet i pernil, segurament al bar més pijo de tot Valladolid, Tito’s: camises arremangades amb dues voltes a l’Acebes i Zaplana, pullovers sobre l’esquena, blaus o vermells, sabates d’estiu sense mitjons, ells; elles amb vestits preferiblement blaus o vermells, bolso-sabates-cinturó a joc (com em recorda la meva dona). L’edat mitjana és d’uns 50 anys (comentem que és una ciutat agradabilíssima perquè l’edat mitjana dels qui són al carrer és respectable, i no com passa a Barcelona, posem per cas, on només hi corre, hi mana, la jovenalla), i hi ha tants homes com dones, segurament més dones. Vinitos i cervesa, calamars, truita i, oh meravella, “pan tumaca”. El preu és ridícul: una copa de Ribera, un petit pantumaca de bon pernil i una tònica, 4,5€.
La penetració del pa amb tomàquet, “pan tumaca”, al centre peninsular és sorprenent. De fet, moltes vegades, si els hi dius que el pa el vols amb tomàquet, et miren malament i et diuen que allà tot el pa el suquen amb tomàquet. Hi ha llocs que ja han revolucionat la recepta original: et donen el pa amb un petit gotet de tomàquet o, fins i tot, d’una mena de salsa de tomàquet semblant al gaspatxo; totes les novetats neixen de la tradició, però sempre quan aquesta tradició no pesi com una llosa.
III
El museu del convent de Santa Ana y San Joaquín llueix goteres i pintura saltada arreu; l’encarregat del museu, i que fa totes les tasques, de lampista a guia, ens diu que no té cap ajut. Només hi som nosaltres i una altra parella amb un noi d’uns 10 anys. De manera improvisada, el polifacètic encarregat ens fa una meravellosa i inoblidable visita, guiada per la seva passió; llàstima que sigui tard i només ens centrem amb les peces més rellevants: tres obres de Goya que mai s’han mogut d’allà, una de les quals la va fer en 10 dies; una talla del Crist moribund que és tota una classe detallada d’anatomia; un Crist del segle XVII fet de paper, com les titelles, en perfecte estat (només hi ha dues obres d’aquest tipus a tot el món, un al Vaticà); una delicadíssima Dolorosa, talla de Pedro de Mena, que només ha sortit una vegada del convent per anar a Nova York, i sembla que per pressió del president del govern. I una estranya joia, una custòdia que sembla anodina, però que té al capdamunt una petita creu de cristall de quars, tan perfecte que s’ha pogut realitzar una minúscula incisió del Crist al seu damunt; si es posa al matí sobre l’altar, just quan la llum d’un dels finestrals superiors l’il·lumina, la imatge del Crist de més de dos metres apareix reflectida, com sorgida del sagrari. El guia, que explica entusiasmat aquest fet, ens confessa la desídia i desinterès dels seus conciutadans pels seus tresors: l’any passat es va gastar gran part del seu escarransit pressupost per publicitar aquest fenomen; el resultat va ser depriment, gairebé ningú no va anar a veure-ho.
Finalment, la petita església del convent, pràcticament neoclàssica, és de Sabatini escultor reial. A primera vista sembla anodina, però l’explicació del nostre guia ens fa veure els subtils i elegants detalls que passen desapercebuts, tots terriblement complicats d’executar, com la forma ovalada de la claraboia, feta amb la intenció que des de l’entrada es veiés circular (l’execució requereix de complexos i fatigosos càlculs integrals); l’objectiu era subtil: el rei veuria, des de la seva posició preeminent, sota la claraboia, una imperfecta forma ovalada, mentre que “el poble” veuria des de l’entrada la perfecta forma circular. El poble ara l’ignora.
-Lanzarote
-L’illa de Conillera, si m’ho permet de Matutes.
-Tordesillas
-Highlands
-El despatx del president d’Endesa; només uns minuts (no penso dir a què si no és davant del meu alvocat).
Cinc llocs on vull tornar
-Arnes
-La plaça d’Ocata
-San Lorenzo del Escorial
-Tenerife
-Limnos
Cinc llocs on he anat, i s’hi ha d’anar, però tant me fa tornar-hi o no
-París
-Londres
-Madrid
-Barcelona
-Lleida
No passo el meme perquè sé que molts estan de vacances i m’ho prendria molt malament que no em fessin cas.
Tot i que la combinació taxi/avió/metro/autobús per arribar a l’Escorial és esgotadora, és realment efectiva, perquè sortint de casa a 2/4 de 6 entro a la biblioteca poc després de les 10, que és l’hora d’obertura. Aquesta vegada uns dels bibliotecaris ja em reconeix i em rep a un ample somriure beatífic, tot i que fa més d’un any de la meva darrera visita; no em cal, doncs, la carta de presentació que portava. Veig, també, d’esquena al padre Teodoro, dins la seva peixera.
Passo les quatre hores mirant marques d’aigua del manuscrit i comparant-les amb les de la bíblia de la filigrana, de Briquet.
He de marxar a Valladolid, que és on m’espera la meva senyora. Prendré el tren de les 4, i per això tinc encara dues hores per passejar pels voltants del monestir. Aquesta vegada toca la casita del principe o casita de abajo, situada al poble de l’Escorial, una mica més avall de San Lorenzo del Escorial, que és on es troba el monestir. Es tracta de la residència del princep Carles i la seva senyora plena de passejos ombrejats per plataners, til·lers, oms, i fins i tot una sequoia gegant, i que va ordenar construir el seu pare, Carles II, perquè el nen comencés a independitzar-se. Una mica com li va passar fa poc al princep actual. Curiosament, la casa del Felip i la Leti s’assembla a les dependències del servei de la “casita del principe”; i és que, com deia Pepe Isbert a “El Verdugo”, la raza degenera.
El tren que em porta a Àvila travessa tota la Sierra sota un sol de justícia, per un paisatge erm i rocallós, i poques poblacions (amb noms tan rotunds com El Pimpollar), formades per uns quants xalets, alguns d’ells amb piscina. El tren regional va gairebé buit. Una senyora explica a un altra que el seu fill, o el d’una amiga, va torturar un gat fins que el va deixar paralític; ho diu amb la barreja d’orgull i indignació amb que parlen les mares dels seus fills cràpules. No escolto tots els detalls perquè vaig capotejant fent veure que llegeixo un llibre.
Àvila comença com sant clic: unes grues que construeixen uns edificis adotzenats al costat d’una carretera, semblants als edificis adotzenats que hi ha a uns 50 metres d’aquestes grues. A l’estació, compro el bitllet cap a Valladolid, que surt uns 50 minuts després. Decideixo posar-me unes tirites al peu (que sofreixen les sabates noves) i veure les muralles; les tirites me les poso al passatge José Antonio Primo de Rivera, i les muralles es troben més lluny del que em diuen, cosa que m’obliga fer part de la tornada cap a l’estació corrents. “Todo se pasa, solo Dios basta” llegeixo en una inscripció dedicada a Santa Teresa, mentre dues monges passen pel meu costat i sento que una d’elles diu “todo está cambiando mucho”. Més en veuré a Valladolid, algunes amb hàbits diria que preconciliars; en aquesta terra, les velles monges passegen totalment integrades al paisatge.
El Talgo només para a Medina del Campo (imponent, el castell) abans d’arribar a Valladolid. També és una ciutat de províncies, com Àvila, però coincideixo amb la meva dona que aquí hi ha molta pela i molt senyor (especialment, senyores de permanent i merienda diària); abunden els cotxes de categoria, amb tapisseries de pell i acabats en fusta noble.
Pels qui venim de mar, l’ambient extremadament eixut de la meseta és implacable, però, a canvi, la transparència i la netedat de l’aire és excepcional. A més, ni una gota de suor en tot aquest dia atrafegat.
Trobada de gegants de la festa major del Raval. Ciceró és un fanàtic del tema i, és clar, no ens la perdem. Del carrer Guifré fins a la plaça dels Àngels, passant per la Rambla, on ens envolta gran quantitat de guiris que fan fotos als sis gegants i gegantons, i als pocs habituals que seguim la processó gegantera.
En arribar a la plaça dels Àngels, ens asseiem a la passarel·la ocupada habitualment pels skaters, per a que Ciceró bereni; es nega a marxar fins que el darrer gegant no hagi abandonat la plaça. Així, sentim el prego del Pinotxo de la Boqueria, que entusiasmat crida diversos visca el mercat, el barri i el déu que ens empara.
Al costat nostre seu una noia de trets orientals, filipina potser, que ens ha deixat una mica de lloc. Sembla parlar un bon castellà, potser amb accent sud-americà. Poc després comencem a parlar, i el primer que ens diu és que és noruega. I adoptada; cosa que ens tranquil·litza perquè no segueix els cànons físics dels noruecs. Sí que el segueixen el senyor i la senyora que seuen al seu costat, i que ens presenta com els seus pares: Herman i Anuak, crec que diu; ell, esprimatxat i amb barba blanca, ella, també prima i de pèl blanc, amb el magnífic aspecte de moltes dones nòrdiques que de ben petites porten les regnes de la seva vida. La filla es diu Tea o Thea.
La meva dona li lloa el bon castellà que gasta, i que utilitza en la seva feina de guia turística per Irlanda, que és on viu. Li dic que, en qualsevol cas, no entendria Ciceró, perquè parla molt poc el castellà. Es queda estupefacta quan li diem que gairebé només parla català; ignora que la llengua pròpia d’aquí sigui aquesta, ni en sap res: desconeix l’existència de Catalunya, tot i que es troba en un racó del país, i li hem de fer una especie de mapa improvisat en un tovalló; evidentment, tampoc sap que a València i a les Illes es parla la mateixa llengua (no entrem en el tema de la Franja, més apropiat per a un curs avançat). Confessa que només ha sentit parlar castellà des que es troba aquí (tot i que la família que tenim al costat també parla en català i, tot sigui dit, a crits). Quan li diem que aquí és la llengua de l’escola gairebé l’hem de collir, i que potser la parlen uns 8 milions de persones, i la deuen entendre uns 12 milions.
Un moment després és a nosaltres que gairebé ens han de collir: ens confessa que sa mare coneix una cançó catalana, que parla d’un tal Siset. La meua dona li pregunta en anglès a la mare sobre la cançó, i ens diu que es tracta d’una adaptació noruega de l’Estaca, coneguda al seu país en certs àmbits, i que ella utilitza sovint amb els seus estudiants per a mostrar-los que només es pot lluitar contra les injustícies amb la unió (”si estirem tots ella caurà” etc). La filla sembla sentir ploure quan surt el tema de Franco i de la dictadura, i no diguem quan parlem de la persecució del català (cosa normal, perquè si desconeix l’existència d’aquesta llengua, ja em direu). En qualsevol cas, sembla que la mare tampoc coneixia l’autor de la cançó, i només com a curiositat sabia que la original estava en català.
La meua dona insisteix que la canti; mentre els dos vells noruecs canten el tema en la seva llengua, nosaltres, de tant en tant, introduïm simultàniament la tornada de la versió original.
L’altre dia aventurava la hipòtesi que hi pot haver una relació entre l’analfabetisme i la diversitat lingüística. Si això pot semblar contradictori, encara és més estrambòtic que es pugui relacionar l’augment de l’alfabetització i l’ús dels calçotets. Segons un article presentat a l’International Medieval Congress a la Universitat de Leeds, que he trobat aquí, si la imposició de la impremta no va suposar cap augment de l’alfabetització, sí que hi va haver un gran augment en l’alfabetització alguns segles abans, cap al s. XIII (cosa que desmenteix, una vegada més, la foscor de l’edat mitjana, com a mínim de l’època final). La causa és que l’augment de la població urbana va potenciar l’ús de roba interior; això va estimular la producció de tela de drap amb que es feia la roba interior. Casualment, era aquest tipus de tela, una vegada els calçotets s’estripaven, la que s’utilitzava per a fer el paper en aquella època. Per tant, la producció de paper va augmentar i el preu va baixar. D’aquesta manera, el mercat del llibre va assolir una edat d’or que va potenciar l’alfabetització.
Si ara tornem a la nostra època, és ben curiós com en aquests moments en què molta gent està preocupada per la caducitat del suport digital, el Parlament britànic encara no acaba de tenir-les totes quant a la longevitat del paper; per un país com el Regne unit, què són uns quants centenars d’anys a la vora dels milers que pot durar un bon pergamí (fet amb pells d’animals)? I és per això que les actes del parlament britànic encara es passen a pergamí íntegrament, “printed in vellum” que en diuen. I és que no hi ha res com la tradició i els bons costums, malgrat que el seu cost superi les 30000 lliures. En qualsevol cas, abans era més car, perquè una votació recent del parlament ha rebaixat de dues a una el nombre de còpies de les actes passades a pergamí.
Mals dies. Els ulls no estan bé; tampoc malament. Les coses han anat com em van habitualment, ni bé ni malament. El més depriment és no haver seguit els consells de les dues persones amb qui més confio, i haver-me guiat per una esperança ridícula, que com conta Hesíode és l’únic mal que va quedar a la gerra (que no caixa, com s’explica tradicionalment) de Pandora.
Em sento estrany amb la meva nova mirada. He après, tal com diu el breu refrany que s’aprenen les coses, que som el que veiem; i com ho veiem.
I
Delictes i faltes és una magnífica pel·lícula de Woody Allen sobre l’estructura moral del món; una comèdia amarga, o un drama esperançador, segons ho mirem. Allen utilitza el simbolisme dels ulls per a representar aquesta estructura moral. El protagonista, amb el revelador nom de Judah (Martin Landau), és oftalmòleg. Té una amant, Angelica Huston, a qui havia promès separar-se de la seva dona per a començar una nova vida amb ella. Arribat el moment, es tira enrere, i per a evitar que l’amant despitada parli amb la seva dona, i trenqui la seva acomodada vida, encarrega al seu germà que la mati. L’aterra pensar què ha fet i, fins i tot, es vol lliurar a la policia; però passat el temps, i vist que els seus actes no tenen cap mena de conseqüència penal, es sobreposa i abandona la idea, i fins i tot sembla que l’ha abandonat el sentiment de culpa quan parla amb Allen en l’escena final (que és l’única escena que comparteixen).
Cliff (Woody Allen) és un director que ha de fer un documental sobre un personatge unflat i cregut dels mitjans, Alan Alda, mentre que el seu somni és fer un reportatge sobre un filòsof dens i reconcentrat. Malauradament (i lògicament, hauria d’afegir), aquest s’acaba suïcidant davant l’estupor d’Allen. Allen, a més, acaba de trencar amb la seva dona. L’estupor és encara més gran quan descobreix que una dona (Mia Farrow) amb qui havien començat una relació “espiritual”, acabarà amb Alan Alda, un home buit, antítesi d’Allen.
No és casual que Judah sigui oftalmòleg. El simbolisme és evident: és l’únic que investigarà sense prejudicis aquesta estructura moral del món, la que ens proporciona la nostra mirada. Així, les persones que apareixen a la pel·lícula es divideixen clarament entre els qui porten ulleres i els qui no en porten. Entre els primers, a més, hi ha els qui van canviant d’ullera. És revelador que Judah es vagi posant i traient les ulleres al llarg del film (normalment, les porta a la consulta, i se les treu fora, però no sempre és així); a la conversa final entre Cliff i Judah (la imatge del cartell és precisament d’aquesta escena) un en porta i l’altre no.
Els qui porten ulleres veuen el món mediatitzats per uns prejudicis morals, que no són comuns ni, com he dit, invariables. El cas més dramàticament irònic és el del sacerdot: la pel·lícula comença amb la revisió ocular d’un sacerdot que ja porta ulleres, amic de Judah; aquest no pot fer res per curar-lo, i per això el sacerdot apareix al final de la pel·lícula cec i amb ulleres fosques, ballant amb la filla de Judah, ja que es troben al seu casament. Una altra vegada, el simbolisme no pot ser més evident, i l’opinió d’Allen sobre la religió més contundent, expressada, això sí, amb la fina ironia del director jueu. Aquesta escena em recorda l’escena final de Run (de Kurosawa), on el bufó cec camina cap al precipici, portant una mena de papir a la mà, que li cau.
Un altre personatge amb grans ulleres és el filòsof; sembla mirar la vida a través d’especioses ulleres teòriques, depriments, no cal dir-ho, que li expliquen el sentit del món i de la vida humana. No és, però, cec (com el sacerdot), i per això no és optimista; inevitablement s’ha de suïcidar.
A l’altre extrem, trobem els qui no porten mai ulleres: Franck, el germà de Judah és el cas més clar. Judah li explica el seu problema amb la Dolores, la seva amant, i la solució de Frank no conté ni un bri de moralitat: mata-la, li diu. Diríem que veu el món tal com és, i només el jutja pels seus resultats; és la mirada natural i indiferent, que enllaça amb la mirada d’Herzog en el documental Grizzly Man de la qual ja vaig parlar. De fet, si Herzog veu indiferència i inanitat en els ulls de l’ós, Allen, a través del que diu Judah, no hi veu res en els ulls de la Dolores morta.
Curiosament, la mica d’astigmatisme que m’ha quedat a l’ull dret m’obliga a prendre una decisió quan estic davant l’ordinador: em poso les ulleres? La definició i la perfecció són un pèl superiors amb les ulleres, però l’amplitud de visió i la “netedat” són més òptimes sense.
II
Gregorio Luri va dedicar diverses anotacions (1, 2 i 3) a la mirada quan la meva s’estava modificant per sempre. Potser les hauria d’haver escrit abans. No serien ara petites dagues.
Què veurà ara qui es reflecteixi en els meus ulls?
En qualsevol cas, espero trobar la força interior de què parla Sòcrates, i convèncer-me de la clarividència de l’amor.
III
L’ús de paraules que fan reverència al sentit de la vista és aclaparadora. La meua dona em contava un dia que havia anat a veure a un estudiant cec, que li costava parlar, i li dolia, perquè a cada pas es trobava amb termes com “mira”, “ho veus?” … Ara estic desenvolupant una especial sensibilitat a aquests termes.
El pare d’una amiga de Ciceró és instructor de vol a l’aeròdrom de Sabadell i avui ens havia convidat a donar una volta en un petit aparell de quatre places.
Des de l’aeroport es poden veure els ports de Tortosa Beseit, cap a on volíem anar, però sembla que el temps no acompanya. Així, abans d’enlairar-nos plàcidament (gairebé es podria dir que levitem més que volem, a diferència del que passa amb un avió comercial), decidim fer una ruta més nostrada: comencem per una magnífica vista circular, i molt propera, a Montserrat, amb alguna preocupant turbulència. Girem cap a Vilassar, passant primer pel parc natural de Sant Llorenç del Munt. En aquest tram, el pilot em deixa conduir durant uns minuts; l’ús de la palanca que governa l’avió és molt intuïtiu i potència la sensació de lleugeresa i, perquè no dir-ho, de precarietat.
Passat el castell de Burriac (a tocar de Vilassar) fem dues voltes per saludar Ciceró, amb qui havíem anat fa unes setmanes per visitar el drac que, segons el meu fill, hi viu. Seguim després la línia costera fins una mica més enllà de Canet i trenquem cap a Sant Celoni, travessant la serralada litoral. Precisament, fa ja uns anys vam fer una caminada amb la meva dona des de Sant Celoni a Canet, per un paratge boscós deliciós i estranyament conservat enmig de zones d’altíssima densitat de població; ara, tornem a desfer el camí en un parell de minuts, quan la primera vegada ens havia costat més de dotze hores (amb parada per dinar inclosa a una masia anomenada, crec, Montnegre).
Trenquem cap al Montseny, guiant-nos pel Turó de l’Home. A l’entrada del Montseny veiem diverses masies aïllades i una ermita que des del cel sembla estranyament gòtica. Més enllà, s’entreveu el perfil lil·laci del Pedraforca. En pocs minuts hem vist un extrem i altre d’aquest petit país tan extraordinàriament variat.
Tornem cap a l’aeroport, on aterrem sense problemes després d’una conversa tòpica entre el pilot i la torre de control (és curiós com tots dos posen una veu de circumstàncies, i crec fins i tot que intenten fer-la incomprensible, com sembla que acostuma a fer-se en aquests casos; un senyal de professionalitat).
Aquests darrers dies, de bon dematí, faig un llarg passeig per la platja de la Barceloneta. Caminar entre la sorra i l’aigua.
Moltes de les persones que m’hi trobo són assídues: la senyora que, en biquini vermellós, recorre amunt i avall la platja a ritme marcial, desfilant gairebé; una altra senyora que havia vist en un documental sobre personatges de la Barceloneta, grossa i amb moltes dificultats per caminar (porta unes crosses per ajudar-se), discuteix amb una altra senyora o flota com una boia, ensenyant el seu gorret groc i un ampli somriure adornat amb una gruixuda línia de rimel; la dona de mitjana edat amb pantalonets negres i samarreta blanca molt arrapats, que corre a ritme del que dicten els seus auriculars blancs i sembla una reencarnació de la Obregón. Els jubilats reincidents són majoria, i gairebé s’han agenciat la petita platgeta al costat de la bocana del port esportiu, davant les torres Mapfre; alguns floten a prop de la corxera vermella que delimita el petit l’espai de bany de la platgeta; d’altres, pocs, parlen a les roques de les seves coses (sento converses sobre medicines i metges; que si em va millor aquest medicament que l’altre, que si ara dormo més, que si aquest metge sembla molt competent, etc), o resten d’empeus, immòbils, mirant el mar o la platja.
A la platgeta dels jubilats giro cua per tornar als banys de Sant Sebastià.
Hi ha gent que només he vist un cop: la jove del servei català de l’aigua que, segons em diu, fa una inspecció visual (els caps de setmana també agafen mostres) i pren la temperatura; li faig una pregunta tòpica sobre les meduses i em respon que ells mai no les retiren de l’aigua: no són deixalles. Una noia espantosament anorèxica. Un tipus amb cara d’eslau i de pocs amics, gros i fort, amb banyador, que tenia l’avantbraç mal curat d’una fractura, i una part de l’os sobresortia esfereidorament pel damunt, formant un angle gairebé recte amb l’altra part de l’os. Un grupet d’estudiants joves, enfrontant-se amb el fort onatge d’aquell dia, rient i cridant, amb tot l’estiu i la vida pel davant.
Avui, dues xineses escrivien atrafegades a la sorra. Una d’elles havia posat amb lletres majúscules i grans:
Barcelona
Huang Li
Quan he passat, l’onatge minúscul estava esborrant “Li” mentre l’autora marxava somrient en direcció contrària.
Em ve al cap un dels pensaments de Pascal que estava llegint aquests dies:
A mesure qu’on a plus d’esprit, on trouve qu’il y a plus d’hommes originaux. Les gens du commun ne trouvent pas de différence entre les hommes.
El cas Toaff no s’ha acabat. El llibre torna a les llibreries, però com diuen aquí, torna “ripulito”1. Segons se’ns diu, Pasque di Sangue 2.0 no es centra només en la religió judaica, sinó que estén l’anàlisi a d’altres religions. A més, també “gli angoli siano stati alquanto smussati.” Ho podreu comprovar vosaltres mateixos si us compreu la nova versió del llibre (en breu estarà a les llibreries italianes), i consulteu l’antiga, que només podreu tenir si disposeu de la mula.
Curiosament, coincidint amb aquesta notícia, Umberto Eco ha publicat un article Del mangiar bambini, que torna sobre el tema d’un article anterior de títol gairebé idèntic, Mangiar bambini, que em va posar sobre la pista del cas Toaff. En el nou, però, no es parla de l’historiador. De fet, si el primer era un recorregut pels mites negatius (associats a actes brutals, com beure la sang de nadons sacrificats) que diverses civilitzacions tenen sobre les veïnes, en el darrer, es parteix d’una conversa amb un company de tren que es lamenta de com està el món; Eco li contesta que està molt pitjor del que es pensa, i li relata assassinats brutals de l’antiga Grècia, canviant els noms dels protagonistes. A partir d’aquí reflexiona sobre la gran quantitat de barbaritats que es cometien al món antic, tenint en compte, a més, la poca població que hi havia.
Recordo que es tractava de Pasque di Sangue, on el medievalista israelià, entre d’altres coses, deia que era possible que alguna minúscula secta desviada del judaisme practiqués rituals amb la sang d’algun nen. [↑]
Devia llegir Monzó la meva anotació. Si no, no s’entén perquè ha fet un segon article (€) contra la Viquipèdia, centrat en aquest cas en una entrevista (bé, que es pugui qualificar d’entrevista ho trobo una exageració, dit sigui de passada) de Lluís Amiguet a Don Tapscott, “profeta de la Wikipedia”, un tipus curiós, no ho negaré.
Em costa trobar-li la gràcia a l’article, fora que vulgui demostrar que no només es pot fer un article contra Google i Viquipèdia, com deia l’altre dia, sinó dos gairebé de consecutius. Queda, doncs, demostrat.
És especialment astorador com qüestiona la llibertat a la Viquipèdia, després que el propi Tapscott reconegui que hi ha articles més controlats:
¿En qué quedamos, entonces? ¿No decían que precisamente la interactividad era una de las grandezas de la red? ¿No era ése el supuesto paradigma de la libertad total: la participación de todo el mundo, la democracia elevada al cubo? Si restringen el acceso a aquellas entradas que no quieren ver saboteadas, Wikipedia deja de ser una “enciclopedia on line redactada por miles de colaboradores anónimos” como asegura el profeta Tapscott, e instaura dos categorías: entradas susceptibles de ser manipuladas por cualquiera y entradas restringidas y bajo control, para vips. ¿Seguirá anunciándose como “la enciclopedia libre”? A este paso, cualquier día algún sabio nos dirá que para que algo sea riguroso y fiable - blogs y enciclopedias on line incluidos- hay que, primero, verificar quién lo dice, qué dice exactamente y con qué aval. Para ese viaje no necesitábamos tantas alforjas, ni que sean digitales.
Tampoc calien les alforges de l’entrevista de l’Amiguet per regalar-nos aquest embolic, només cal anar a la pàgina de la Wikipedia (i mira que fa temps hi és) on se’ns diu precisament què no és la Wikipedia.
Un excepcional documental israelià, One Shot, del realitzador Nurit Kedar, explica les experiències de diversos franctiradors del seu exèrcit. Tot i que hagués estat molt fàcil, no és ni maniqueu, ni busca excuses, ni condemna, ni aplaudeix. Merament presenta les experiències d’aquests militars o ex-militars, conjugades amb reconstruccions de les seves accions i escenes reals gravades per unitats del Tsahal. Trobem homes torturats pel que van fer (a la secció escenes en podeu veure un cas), d’altres només ho consideren la seva feina, hi ha qui ho explica impassible, com si d’anar de compres es tractés. Als més joves els hi bull la sang i els hi brillen els ulls, i n’hi ha un que diu sentir-se com un déu, amb la vida dels qui passen pel carrer a les seves mans; els més vells, en canvi, tenen un posat més reflexiu i crític del seu passat com a franctiradors.
En definitiva, una lliçó dels caràcters i de les edats dels homes.
Cada cop és més habitual sentir parlar dels paral·lelismes entre l’ocupació israeliana i l’apartheid sud-africà. És poc coneguda, però, la íntima relació entre l’esdeveniment cabdal del règim de l’apartheid i el poble escollit. Em refereixo al conegut com a judici de Rivònia.
Rivònia és el suburbi on van arrestar Nelson Mandela l’11 de juliol de 1963, per pertànyer a l’ANC i realitzar actes de sabotatge. La posterior condemna a cadena perpètua (dels quals en va complir gairebé 30) el van fer universalment famós i va ser un dels llasts més grans del règim de Pretòria.
Amb Mandela va caure tota la cúpula del Congrés Nacional Africà (ANC), que estava reunida en una granja, Liliesleaf Farm, propietat d’un blanc benestant oposat a l’apartheid, Arthur Goldreich, qui també va ser detingut i processat. És poc conegut que, a banda de l’Arthur, van ser detinguts tres blancs més que, com el propi Goldreich, eren jueus; després dels negres, era el “grup ètnic” més nombrós a la cúpula de l’ANC.
Encara és més sorprenent que el cap dels fiscals del judici també fos jueu, Percy Yutar, el primer jueu que ocupava el més alt càrrec de la Fiscalia sud-africana. Segons un documental que van passar ara fa uns mesos a segle XX, Percy es va acarnissar amb els detinguts, pels quals va demanar la pena de mort, entre d’altres motius, per a demostrar que els jueus sud-africans eren els més exigents quant a la defensa de la llei sud-africana, i netejar la mala imatge donada pels quatre outsiders anti-apartheid.
En qualsevol cas, Arthur Goldreich no va veure acabat el procés que segurament l’hagués condemnat a cadena perpètua, perquè va aconseguir fugir tot just al principi del judici. Es va instal·lar a Israel, on ja havia participat al 1948 en la guerra que va portar a la creació d’Israel. Goldreich acusa ara Israel de practicar el que ell havia viscut a Sud-àfrica.
Entrem en un irlandès proper al Stinger a fer una cervesa. En sortim més de quatre hores després. Al mig, una vibrant sessió de música irlandesa i folk americana d’un grup que oscil·la entre els tres i els quinze músics. No hi ha escenari, ni el públic (entre el qual, tres dones esplèndides i una mena de fada irlandesa) seu allunyat; estem tots barrejats, més músics que públic. No és tampoc un concert; els músics es troben regularment en aquest irlandès per assajar. Tampoc no hi ha cap amplificació dels violins, guitarres, banjos, acordió irlandès, mandolines, contrabaix, flautes i diverses veus magnífiques, que produeixen un só compacte i càlid. Van tocant i van bevent. Nosaltres només anem bevent.
Es clou amb variacions sobre el tema de The Flintstones, i dues incursions al jazz, So what, la darrera, amb guitarra, banjo i mandolina. Una delícia.
Trallero acusa Kapuscinski de poc menys que d’espia de la Polònia comunista. Aquesta collonada, que avui ningú ja no es creu, li serveix a Trallero (que, recorde’m-ho, va sortir d’un racó polsos i oblidat de La Vanguardia gràcies a la seva sèrie d’articles sobre el fangar del Carmel; quin gran tema per a Salsa Rosa!) per a descobrir el seu secret: no li ha agradat mai l’escriptor polonès.
Esperem. Potser un dia farà la gran declaració: i si mai no li ha agradat llegir?
L’any de la picor, segons el Gènesi, 11,1, “en tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules.” Déu, que no sembla ser del parer que ho tinguem fàcil, va dir-se, tal com se’ns relata en la seva biografia autoritzada (Gènesi, 11, 6-7): “Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells.” Déu no devia haver previst que les llengües que va inventar per a crear confusió i discòrdia no tindrien una vida eterna i, a poc a poc, al llarg del segle XX, el mandat de l’altíssim sobre la multitud de llengües s’ha anat diluint; moltes llengües ja s’han extingit, i hi ha una llarga llista que Ethnologue considera “nearly extinct languages.” Comentava en una altra anotació, quan encara portava ulleres, que més del 50% de les llengües del món no les parlen més de 10000 persones cadascuna.
Dos anotacions més enrere també comentava el cas de ma padrina que, analfabeta com era, representava un mur contra la decadència de la llengua. Aquesta idea em va suggerir que hi devia haver una relació entre la taxa d’alfabetització i el que podríem denominar diversitat lingüística; la meva hipòtesi és que aquests dos factors estan connectats inversament, és a dir, com major és la taxa d’alfabetització menor és la diversitat lingüística. Un cop d’ull a la web Ethnologue m’ho confirma intuïtivament: només cal comparar el nombre de llengües vives a Europa (239) i a Africa (2092); o si volem un exemple més proper, sembla clar que la tradicional incúria educativa espanyola ha estat un factor de preservació del català, al contrari, per exemple, del cas francès, on l’escolarització gairebé universal molt abans que aquí va provocar estralls lingüístics a la Catalunya Nord.
En qualsevol cas, aquests dos indicis tampoc són un argument definitiu que demostren la meva tesi (major taxa d’alfabetització = menor diversitat lingüística). Un argument més important es troba en la correlació entre la taxa d’alfabetització de cada país del món i un índex de la diversitat lingüística1 . La correlació entre ambdós índexs és, com esperava, negativa, de -0,48, i el coeficient R2 de 0,23. No està gens malament, tot i no ser espectacular. Ara bé, l’índex Greenberg, tal com està calculat, inclou totes les llengües que es parlen en un país, siguin autòctones o nouvingudes. Per exemple, a França 37 de les 66 llengües no són autòctones, a causa dels immigrants. Però a mi no m’interessen les llengües nouvingudes, sinó només les llengües autòctones. Per tant, faré una correcció en l’índex de diversitat lingüística de manera que només consideraré les llengües autòctones2 ; fent això, la correlació negativa augmenta molt, i arriba gairebé al -0,6. També R2 augmenta considerablement: 0,35. Aquesta és la gràfica:
Algú podrà dir que una defensa de l’analfabetisme és una defensa de la pobresa. De fet, si correlacionem la el PIB per càpita amb l’index d’alfabetització dels països del món, surt un valor d’uns 0,4, cosa que indica que hi ha una relació entre ambdós fenòmens. Ara bé, si provem de correlacionar el PIB per càpita amb l’índex de diversitat lingüístic que he calculat, gairebé no existeix correlació, i el R2 és gairebé insignificant, d’un 0,06.
És a dir, i recapitulant, en el triangle format per la pobresa, l’analfabetisme i la diversitat lingüística, els dos primers estan correlacionats, els dos següents també, i sembla que encara de forma més forta, però, curiosament (paradoxalment, si volem, ja que s’incompleix la transitivitat que de forma incorrecta moltes vegades associem a fenòmens relacionats en cadena), no s’observa cap correlació entre la pobresa i la diversitat lingüística d’un país.
Actualització
Sembla que el ministre australià d’afers indígenes em vol donar la raó. Va declarar el 24 de maig que estava considerant “a plan to restrict welfare payments to aboriginal parents in order to force their children to attend school and learn English.”
Es tracta de l’índex de diversitat Greenberg, que dóna la probabilitat que dues persones del país triades a l’atzar tinguin llengües maternes diferents. Espanya, per exemple té un índex Greenberg 0,47, mentre que el de França és de 0,27. [↑]
El càlcul és una mica groller, perquè només multiplico el índex Greenberg pel qüocient entre les llengües autòctones del país entre totes les llengües del país. Aquest càlcul, grosso modo, intenta reflectir el fet que els immigrants a un país acabaran parlant alguna de les llengües del país, a banda de la seva. [↑]
Cara a l’estiu he començat un règim. L’esperit innovador que em caracteritza m’ha fet pensar que podia començar pels ulls. Bé, ja puc afirmar que tinc entre 40 a 60 micres menys de còrnia, que a pes deu ser una cosa així com 0,003 g. No és molt, però és irreversible.
Per a fer-vos-en una idea, abans del lifting ocular la cosa estava així:
i després:
pels qui no notin les subtils diferències, posaré l’altra cara de les imatges; el que estava mirant, en la primera foto:
el mateix, però després de la cirurgia refractiva:
Certament, algú pot pensar que hi ha menys poesia, però, sens dubte, la meua visió del món ha guanyat en nitidesa i realisme, diria.
Per aquells a qui agradi els detalls de tan desagradable tràngol, els hi ofereixo aquesta aproximació musical. Es tracta de le Tableau de l’operation de la taille (que en versió moderna i ocular se m’acudeix traduir com a L’auca de l’operació refractiva), un tema de Marin Marais que reprodueix musicalment, pas a pas, una operació per a extreure un càlcul biliar, cosa que a principis del XVIII era el més semblant a una tortura, i que el propi Marais, segons diuen, va patir; així es descriu al llibret de la gravació que ha fet Paolo Pandolfo:
La operación era atrozmente dolorosa: el enfermo estaba situado en una mesa alta, y se le mantenía atado para que no pudiera moverse; tras haber localizado los cálculos por vías naturales, el “tallador de vejiga” hacia una incisión cortando por los sano, y caminaba, por el periné o a través de los tejidos abdominales, hasta alcanzar la vejiga, que abría; seguidamente, introducía unas tenaciññas, llamadas tenette, para agarrar y extraer la piedra.
Aquí teniu, doncs, aquesta mostra única de música quirúrgica (la versió és la de Wieland Kuijken, i no la del Pandolfo):
La meua padrina era analfabeta, com a la majoria de la gent de l’època1 . Era tan espavilada que molts no ho van saber fins molt tard, perquè usava intensament la seva memòria, i de vegades feia que llegia el que realment havia memoritzat.
El seu home, el meu iaio, la considerava inferior a ell, per ser dona, de família menys preclara i, és clar, perquè era analfabeta. Recordo una anècdota: un dia el va venir a visitar al poble un amic crec que de Reus, de quan era capotaç, tal com ho deia ell, orgullós del seu passat de pinxo. Es van trobar a la Creu (la plaça), i el va portar a donar una volta pel poble. En passar pel davant de ca nostra, li va dir que allí hi vivia. I que aquella era la seva dona. La meva padrina estava plantada a la porta, segurament amb una ma agafant l’avantbraç, equidistant del colze i de l’altra ma, com acostumava a fer. El meu iaio va continuar el passeig sense presentar-los ni dir-li res a la seva dona, que els mirava amb la barbeta tremolosa pel menyspreu.
El meu iaio, en canvi, sabia llegir i escriure, en castellà, és clar, perquè el capellà li havia ensenyat. Recordo la seva lletra gran i cal·ligràfica, una cursiva lenta i una mica tremolosa. De vegades, recordant Alucemes o Tetuán, o la guerra civil, soltava els seus magnífics diàlegs de guerra; de quan, després d’una explosió a ves a saber on del Marroc, entrava corrents al refugi on es trobava Franco, que espoltsant-li la terra de sobre l’uniforme sembla que li deia “¿está bién, soldado?”, i ell replicava “sí, mi comandante, a sus órdenes.”
El monolingüisme català devia ser sinònim d’analfabetisme (i si ens fiem de les dades de l’INE devia rondar el 50 ó 60% de la població catalana cap al 1910). Si bé era una situació lamentable, tenia certs avantatges pel que fa a la preservació de la llengua, no tan sols enfront del castellà, sinó de l’estàndard català, que ofega les diferències dialectals.
Quan vam traslladar-nos a Premià, el iaio i la padrina hi van venir a viure, entre d’altres coses per a tenir cura de la canalla. Hi havia a Premià força gent nouvinguda de la resta d’Espanya que, evidentement, no sabien el català. La meva padrina em comentava, divertida, que s’havia fet amiga d’una veïna, vinguda de no sé on del sud, i que es reunien de tant en tant. Alguna cosa es devien dir, però la meva padrina molt sovint, segons em contava, li deia: “ai!, xiqueta, no t’entenc!”. Suposo que a l’altra li passava el mateix. Però sembla que s’ho prenien bé, assegudes una davant de l’altra, amb els braços creuats, i fent-se uns tips de riure per la incomunicació.
l’anuari de l’INE del 1910 diu que el 60% de la població ho era, i havia millorat des del 73% del 1860 [↑]
Comenta Quim Monzó l’espantá de Roman Polanski de la conferència de premsa on presentava una pel·lícula col·lectiva a Cannes. Sembla que va dir:
Es una vergüenza tener que contestar a preguntas tan vacías. Y creo que la culpa la tiene internet1 , que os ha rebajado a ese nivel. Ya no os interesa lo que pasa en el cine, simplemente transferís la información.
Les preguntes dels periodistes eren, certament, més pròpies d’Aquí hay tomate, que d’una roda de premsa per a cinèfils. Per això, Monzó sembla recolzar Polanski, i va a l’origen de la qüestió: “El problema es que la diferencia entre el estudiante y el licenciado es cada vez menor.” I, és clar, això passa perquè “el único recurso que se les ocurre para informarse es teclear en Google” i, a més, “para verificar hechos y fechas” no utilitzen la Encyclopaedia Britannica sinó que “lo buscan en las enciclopedias digitales, tipo Wikipedia” que, amb voluntat de ser irònic, titlla de “lugares donde el rigor demostrado hace que ninguno de esos nuevos tecleadores dude ni un momento - pongamos- la Guerra Civil española duró ocho años (de 1963 a 1965) …”
És ben curiós que, enunciat el problema dels llicenciats, suposo que en periodisme, no ataqui directament la gent que els hi reparteix els títols, el professorat d’aquesta llicenciatura, i que curiosament, molts són companys en l’activitat periodística de Monzó. No, això no es pot dir. És més senzill usar un tòpic més rovinós, el flotador salvavides dels periodistes que no tenen tema pel proper article: Google i la Wikipedia són una plaga. Sobre aquest últim, és ben senzill utilitzar el maleït Google per a comprovar que hi ha estudis que confirmen que la Wikipedia és gairebé tan fiable com la Britannica, alguns publicats a Nature (potser hauria d’afegir “la prestigiosa revista”). Fins i tot, acceptant l’absurd prejudici que és més fiable la Britannica, no podem consultar aquesta enciclopèdia completa a Internet? Si fins i tot podem accedir a l’article del Monzó (de pagament, és clar) per internet!
Sobre el Google, l’extensió més important de la nostra memòria des del neolític, no cal ser molt agut per comprovar que els més inútils hi troben inutilitats, el burros troben burrades, i els qui s’ho treballen amb enginy hi poden trobar perles. És probable que hi hagi més inutilitats i burrades que perles circulant a la xarxa, però no és un problema d’internet, sinó de la fauna que hi transita, i que per cert també circula pel carrer, sense que a ningú se li acudeixi dir que el carrer els perd (bé, abans sí que es deia, però ara s’ha substituït “carrer” per “internet”, potser perquè al carrer només hi circulen turistes).
I ja que el Monzó ha parlat del problema plantejat per Polanski (que potser l’únic que tenia era gana i volia guillar de la macro-conferència de premsa), no podria passar que a la gent ens costa cada dia més ajupir el llom? I, malgrat això, el professorat de moltes facultats, que tampoc no és fanàtic de l’activitat frenètica, tampoc no es vol posar més feina suspenent raonadament els treballs dels seus pupils que copien indiscriminadament, usant el malvat Google o qualsevol meravellosa enciclopèdia il·lustrada; o potser és que la majoria només es llegeixen els treballs en diagonal, i tampoc no els interessa gaire constatar si són originals o còpies. I els nous llicenciats, veient com alguns dels seus admirats periodistes (mites vivents del periodisme, com ho era abans Lou Grant) se’n surten prou bé fent, de tant en tant i potser perquè aquell dia estan desganats, articles tòpics sobre les maldats d’internet i el Google, pensen “potser també jo podria omplir fàcilment una columna, o fer una pregunta a una conferència de premsa a Cannes.” I així anem tirant.
M’assabento després, a Cinema 3, que Polanski va dir literalment “ordinadors” i no “internet”. Llegint l’article de Picatoste, que era la font de Monzó, confirmo que també va recollir el terme “ordinadors” i, misteriosament, Monzó va transformar en “internet”. És estrany que la resta de la cita sigui gairebé literal. [↑]
He de puntualitzar el que deia a l’anotació d’ahir: no són les reserves d’or les que han caigut 2/3, sinó el total de reserves del Banc d’Espanya, que han passat de gairebé 39 mil milions d’euros el 2002, fins a 13 mil milions d’euros el mes passat, com es pot veure en aquest informe del banc d’Espanya1 . Pel que fa a l’or, sembla que el banc d’Espanya té més o menys el mateix del 2002, tot i que des del 2006 ha passat dels 7400 milions fins els 5300 milions.
El problema bàsic de les reserves espanyoles és que ha caigut la seva reserva de divises més de 3/4 parts des del 2002 (també la posició de reserva al FMI cau en picat, tot i que globalment no influeix tant). Què vol dir això? doncs no en tinc la més mínima idea. Ramon Tremosa em dóna una pista: potser la prevista devaluació del dòlar la fa una moneda poc desitjable i, per tant, el banc d’Espanya es desfà d’aquesta divisa, que suposo que al 2002 era una divisa forta (recordem que quan va entrar l’euro, aquest va caure fortament davant del dòlar durant els primers dos o tres anys).
Aquesta puntualització, però, no treu que sigui estranya aquesta fortíssima davallada de reserves del banc d’Espanya (si s’ha venut els dòlars, hauria de tenir una altre valor a canvi, suposo), que, insisteixo, no sembla interessar ningú.
És curiós que a l’article del Telegraph es donin uns 41 mil milions a les reserves del 2002, quan el banc d’Espanya diu que no arribaven a 39 mil milions. [↑]
L’economia, especialment la financera, es basa en la confiança; la confiança financera en què l’entitat té el que diu tenir, i que pot retornar als seus clients el que ells hi tenen dipositat quan aquests vulguin. Hi ha diversos rànquings internacionals que mesuren, d’alguna manera, la confiança que podem tenir en cadascuna de les entitats tractades. El regne d’Espanya té el rànquing màxim, segons Standard & Poor’s, és a dir, l’AAA, però no passa el mateix amb totes les entitats espanyoles.
Un dels fets que permeten garantir la confiança en una entitat estatal, és la seva reserva en or. Doncs bé, malgrat que no ho hagi dit cap diari espanyol, el nostre país s’ha venut els 2/3 de les seves reserves d’or des del 2002 (cosa que sembla accelerar-se, ja que en els darrers dos mesos Espanya s’ha desfet de 80 tones d’or). Només Grècia i Portugal han seguit el mateix camí a Europa, mentre a la resta de països les reserves s’han mantingut estables. Aquestes dades s’han extret d’un article d’Ambrose Evans-Pritchard, del Daily Telegraph, on afegeix el comentari d’Alberto Mattelan, un economista d’Inverseguros:
The current account is completely out of control. We have the worst deficit in our history and worse than any other country in the western world. It has not yet become a ’street concern’, but I can assure you that it is of great concern to us economists. This will turn bad over the next 18 months.
La resta de dades de l’article segueixen aquesta línia d’avís. L’article del Telegraph no el puc linkar, però ha aparegut aquí, on normalment no he llegit mai cap bajanada, i tampoc no acostuma a ser apocalíptic. Avui apareix una altra anotació on retorna al tema, i s’anuncia que al mercats de deute internacionals, els bonus (bonds) espanyols estan baixant, cosa que no fan els alemanys, posem per cas. Tot això pot semblar metafísic, però no ho és: afecta, entre d’altres coses, a la capacitat del nostre banc de donar-nos els diners que hi tenim.
Evidentment, no puc saber l’abast del problema, perquè se m’escapa, només en deixo constància per aquells que encara no ho sàpiguin. Acabo amb la pregunta qu l’Alfredo López fa als seus lectors:
solo se trata de diversificar inversiones… sino también países… y por qué no, bancos. Se ha preguntado usted qué solvencia tiene su banco o caja de ahorros ? y lo peor… se lo ha preguntado al que normalmente le atiende en su entidad?
(L’article original del Telegraph que no havia aconseguit enllaçar és aquest)
Acutalització
Escric a Ramon Tremosa per a preguntar-li sobre el tema, i molt amablement em dóna aquesta referència a un aclaridor article (tot i que em queden alguns dubtes) de Carlos Sánchez a El Confidencial, aparegut el dissabte.
Tot i que hauria estat inútil, el diumenge hagués votat convergència; un compromís de darrera hora m’ho impedirà. No m’acaben de fer el pes els seus líders ni la seva confusa ideologia, ni algun dels seus mentors ideològics, però conec gent més a sota de la formació (els qui fan feina, per entendre’ns) i estan molt millor preparats que els dels contrincants, de lluny. Trobo, a més, que és un deure cívic acabar amb aquesta situació anòmala de poder omnímode de què gaudeix el psoe, i els seus nans, icv i erc. Per higiene, doncs, hagués votat ciu.
De la mateixa manera vaig actuar a les eleccions del 2003, quan vaig votar erc, per higiene, tot i que aquests van embrutar, i continuen fent-ho, més del que hagués pogut sospitar mai. També a les europees vaig votar icv, per d’altres motius. Es pot dir, doncs, que no tinc cap compromís ni ideològic ni de partit, més enllà de no votar partits, com el psoe o el pp, que senzillament volen acabar, més o menys soterradament, amb l’esquifit poder econòmic, polític i cultural català. En qualsevol cas, si això canviés1 , estaria més a prop del pp. Un abisme moral (en el sentit etimològic del terme), però, m’allunya dels dirigents d’aquest partit i els seus corifeus mediàtics.
Conec d’altra gent, però, que no tenen un sentit tan plàstic de la política, i que fan que aquest país sigui sociològicament d’esquerres. Evidentment, les zones industrials catalanes són feus socialistes. No parlo d’aquesta esquerra, sinó de l’esquerra estètica: es tracta d’una sector de la població emmirallada en els fills de les classes benestants catalanes (per entendre’ns, les que viuen a certs llocs de Barcelona i estiuegen a d’altres llocs concretísims de la costa, on fan el psuquet), tots gauchistes empedreïts. Bàsicament, ara són sociates, però a poc a poc també han derivat cap a icv i, fins i tot (malgrat considerar-los uns rústics), cap a erc.
Quan s’és funcionari o es té algun tipus de prebenda del poder, pot entendre’s aquest entumiment ideològic. Ara, em sorprèn de gent que conec i que no és funcionària. Una persona m’ha arribat a dir que no vota Mayol, sinó al partit; miro la campanya d’icv i em quedo garratibat. L’argument més rebregat és, però, alguna variació sobre una obsessió: el rebuig també estètic de convergència. Qualsevol argument que uso amb els estetes de la política, que si fixa’t amb els casos de persecució política a periodistes, que si mira el que diu el Maragall, que si mira aquests casos de nepotisme2 … acaben indefectiblement en el contrafactual: “però imagina que faria ciu …” Arribats aquí, he de callar.
Conec, fins i tot, qui, després de ser assetjat professionalment per un membre del govern i per algun dels seus acòlits, expulsat del seu càrrec que no era polític i condemnat a l’ostracisme amb una frase memorable (”amb tu no hi haurà represàlies”), encara continua excusant-se amb un “però imagina si …”
Ara, també m’hauria pogut abstenir el diumenge vinent per convicció (i no per atzar, com passarà), però aquesta opció política ja l’he superada, després de practicar-la durant vint anys.
El que no faré de cap manera, però, és perdre’m el proper episodi d’Afers exteriors, dedicat a l’altra Albània.
Diria que les úniques opcions dignes de ser escoltades són, per ordre de preferència: la co-capitalitat política i econòmica de Madrid i Barcelona, un projecte federal, o la independència política. [↑]
Casos que no han sortit a la premsa, tan ocupada amb el Wolfowitz, i que afecten com a mínim a dues figures importants de les elits catalanes d’esquerres, una d’elles de nivell internacional, que han posat les seves parelles en llocs importants sota la seva supervisió (no cap secretaria insulsa, com la que va donar el maleït jueu a la seva mantinguda); evidentment, no citaré noms, perquè m’estimo molt el meu coll. [↑]
Arnes és l’últim poble abans d’entrar a l’Aragó, a la zona dels ports de Tortosa-Beseit. La fama d’Horta de Sant Joan, on Picasso es va formar com a pintor, ha fet passar més desapercebut aquest preciós poblet, amb una plaça espectacular, dominada per l’ajuntament d’estil renaixentista, construït per Joan Vilabona de Queretes el 1584. Les vistes als ports des de la plaça, però, fan d’aquest lloc un balcó immillorable on badar veient com canvien els colors del paisatge. En aquesta època de l’any i amb les darreres pluges, el terreny de secà presenta la seva cara més educada i colorista. Les olors són intenssíssimes; timó (romaní), fonoll, farigola i d’altres que no sé identificar. Arreu es poden veure roselles que tapissen algun camp erm i molts dels quadres que es van pintar per aquesta zona a principis del segle passat.
Amb el meu germà ens estem a cal Badat, no a la casa que s’anuncia a la web, sinó a una altra, al costat de la plaça de l’ajuntament, que em recorda molt a la de ma padrina: les parets encalades de forma molt desigual, alguna de les habitacions encara amb el terra de terrissa i no de gres, els interruptors antics (malauradament, cap de pereta), alguns llums de ceràmica, … El fill de la propietària es disculpa per l’aspecte rústic, i diu que la remodelació és a punt, deixant el totxo a la vista, modernitzant les instal·lacions, al gust del neorusticisme urbà. Jo em trobo com a casa.
Caminar i badar per aquestes terres just en aquests moments d’explosíó primaveral és un luxe. Un luxe fugisser; potser d’aquí a dues o tres setmanes tot prendrà un tó groguenc uniforme.
Escric aquestes ratlles des de la sala d’ordinadors del magnífic ajuntament d’Arnes, d’accés públic i gratuït. Petit incident que indica que la civilització és a tot arreu: quan arribo la sala està tancada. Pujo. Truco a una porta al costat de la de l’alcalde. Un secretari i una secretària. Els hi pregunto si no obren la sala. Em diuen, una mica desganadament, que la noia que en té cura no hi serà avui. Marxo. Mentre baixo les escales penso que això és un edifici públic, amb horaris fixats i, en principi, inamovibles. Torno a pujar, i dic als secretaris que vull un full de reclamacions. Misteriosament, el to canvia; la secretaria fins i tot m’ofereix el seu ordinador. Finalment, truca a la responsable de la sala d’ordinadors, que li diu que només cal obrir la sala i prémer al botó “on” de l’ordinador que vols. Baixem i ho fem. Educadament li agraeixo la gestió.
Timothy Treadwell volia ser un ós, i se’l va menjar un ós. Aquesta és l’única conclusió indiscutible a la qual arribo després de veure Grizzly Man (si no sou fans dels drets d’autor, teniu l’emule i sou conscients que no veureu mai el documental si no és d’aquesta forma, us el podeu baixar aquí), un documental de Werner Herzog. No cal que digui, doncs, que és un reportatge excepcional.
Tim, un jove amb una veu insuportable, actor fracassat i ex-alcohòlic confés, ros repentinat com el princep valent, decideix que el motiu últim de la seva vida és salvar els óssos grizzlis del parc natural de Katmai, ple d’óssos grizzlis que no semblen estar sota cap amenaça. Hi va estar 12 estius, sense armes i sense possibilitat d’escapar, i hi gravar imatges espectaculars d’aquests úrsids, a una distància poc recomanable. Al final del seu tretzè any d’estada un ós se’l va menjar, juntament amb la seva companya, Amie. He hagut de consultar diverses vegades a internet per a comprovar si Tim existia, perquè la forma d’Herzog de muntar les imatges convida a pensar que tot és un muntatge.
Si fins ara havia gaudit d’alguns falsos documentals, en aquest cas es va un pas més enllà: es tracta d’un documental sobre uns fets absolutament i dramàticament reals, que no pots deixar de veure com a falsos, de la mateixa manera que pressents que molts dels personatges que hi apareixen són uns simpàtics impostors. La pel·lícula és un mirall ridícul, emocionant, estrambòticament tràgic, evidentment deforme, i incòmode, del món que ens ha tocat viure.
Curiosament, descobreixo capbussant-em a la xarxa, que el rècord d’estada entre els salvatges óssos grizzlis el té Vitaly Nikolayenko, un rus autodidacta en temes naturals, com a Timothy, i que es va estar la fredolica de 33 anys convivint amb aquests úrsids, fins que el mateix any que al nord-americà Tim, el 2003, se’l van cruspir els seus amics onsos.
La pàgina de wikipedia dedicada a Viltaly m’enllaça amb una altra pàgina encara més estrambòtica de la macro-enciclopèdia, list of unusual deaths, on Vitaly i Tim apareixen amb tots els honors. Descobreixo que, sense viure ni morir de forma tan espectacular com aquest parell, el gener del 2007, una nord-americana de nom tan explicit i premonitori del seu futur decés, Jennifer Strange, va morir d’aquesta inesperada i aquosa manera: durant un concurs de ràdio de Sacramento, California, on els concursants radiofònics havien de beure tanta aigua com poguessin, Strange va ingerir més de set litres d’aigua i es va morir. El diagnòstic, intoxicació d’aigua.
Entre les facetes desconegudes de Glenn Gould se’n troba una de ben especial: gran part dels seus ingressos després de deixar la seva carrera de concertista, cap al 1964, provenien de la inversió en borsa. Segons el seu biògraf, Kevin Bazzana, l’excèntric pianista “disfrutaba indagando qué acciones podían estar al alza, además de llevar al detalle el registro de las ganancias de capital y las previsiones para ahorrar en impuestos.” No era l’únic músic que es dedicava a aquesta activitat especulativa entre els seus companys de la Columbia Records; amb Yehudi Menuhin, sense anar més lluny, compartia afició i informació. No era, tampoc, un mal inversor, ja que durant la recessió de principis dels 80 “su agente llegó a decirle que era el único de sus clientes que seguía viendo cómo sus activos generaban beneficios.”
Però, per què ho devia fer? molt senzill, com jo mateix (i, malauradament, és l’únic punt de coincidència amb el geni canadenc) “lo que él le pedía al dinero era libertad, independencia, intimidad, así como los recursos necesarios para realizar el trabajo que deseaba realizar”, que en el seu cas era passar-se la vida tancat en un estudi de gravació (contra els qui diuen que la “pirateria” musical mata la creativitat, s’ha de recordar que en el cas de Gould, potser el músic clàssic que mes discos ha venut, els seus ingressos per la venda de discos era irrisòria).
En aquest país, però, hi ha molta gent, funcionaris o parafuncionaris de la gauche (en conec uns quants), que la considera la compra-venda d’accions una activitat bruta i censurable, pròpia de taxistes i lladres, malgrat que l’únic que saben dels mercats és que fa 10 anys que hi ha una bombolla immobiliària especulativa (que deu ser molt grossa si fa tants anys que va pel món).
Poc abans d’haver llegit el passatge que comentava de la biografia de Gould, he rebut una carta del Banc Santander on m’informen que, com a accionista major d’edat i amb més de 100 accions, em puc presentar a un concurs fotogràfic per a celebrar el 150 aniversari de l’entitat. Hi ha tres premis, de 400, 750 i 1500 euros, i puc enviar fins a dues fotografies. El tema és únic: “Mi Banco y yo” (la mujúscula de “Banco” y la minúscula del “yo” són textuals). Estic pensant en presentar aquest bonic treball de Damaso Reyes:
Si teniu cap altra proposta vostra i us voleu repartir el premi amb un servidor, en cas que surti guanyador, només m’heu d’enviar dues fotos que segueixin les bases del concurs, als comentaris o a l’email que teniu més avall a la columna de l’esquerra, i en parlem. Queda, així, inaugurat aquest concurs per a participar al concurs del Santander, i que anomenaré, metafòricament i elegant, “Robin Hood et nous”.
Des de la darrera derrota electoral del seu estimat Mas, el Salvador Sostres sembla seguir el camí del desvari; un dia parla sobre les lesbianes, en la línia de el-que-necessiten-és-una-gran-polla i l’altre alaba els policies encausats per maltractaments, en sintonia amb la dreta més cavernària.
Avui també ha hagut de dir la seva sobre el devedé del PP, i tot i que el to és més reposat que en d’altres ocasions, el fons és bastant més preocupant i especialment indocumentat. No n’hi ha per tant, diu al principi. Reconeix, però, que és “un punt irresponsable vincular immigració amb delinqüència”. Gràcies pel puntet. Ve, després, el però, que desemboca, com sempre que es parla d’immigració, en una mesquita. Com que escriu més d’oïdes que jo mateix, no sap que als musulmans del barri se’ls ha tancat l’oratori, mentre que d’altres religions, com els evangelistes, posem per cas, poden resar sense cap tipus d’impediment en oratoris igual d’il·legals. Suposo que és perquè ho fan a l’autèntic Déu.
Parla després de la “putejada Església catòlica”; suposo que la majoria de musulmans que viuen i treballen a Catalunya i, seguint Pujol, dedueixo que catalans, estarien encantats d’estar tan putejats, si els ofereixen un concordat pre-constitucional i la creueta a la declaració.
Ben a prop trobem una altra bajanada: “no és veritat que la majoria d’immigrants siguin delinqüents: de la mateixa manera que és d’una irresponsabilitat perillosíssima voler amagar el fet que la majoria de delinqüents són immigrants.” La ignorància dels qui no acostumen a informar-se abans de parlar és atrevididíssima. Si seguís els anuaris estadístics s’adonaria que això és absolutament fals. De fet, només hauria de passejar-se pel blog Wonkapistas, i buscar la paraula “delincuencia”, per adonar-se que diu una solemne rucada. Veuria, entre d’altres dades interessants, que l’índex de detinguts dels barons entre 20 i 49 anys britànics o francesos a Espanya és similar a la dels marroquins, per posar un origen sospitós i dos d’homologables.
Tot aquest seguit de despropòsits els rebla amb aquesta perla: “Vull dir que la xenofòbia i el “papers per a tots” són els 2 extrems igual de nocius del mateix problema.” Que què? què és tan nociu “odiar els estrangers” que “demanar papers per a tothom”? És igual Hitler que els hyppies? Si a aquest nivell de perversió hem arribat, potser que pleguem.
Deixo testimoni aquí, per a futurs filòlegs llepafils i erudits de biblioteca polsosa, d’una petita influència del segrianès, i concretament del granjolí, en les generacions germàniques que han de venir. I és que tota la canalla del kinder de Ciceró, la meitat de la qual és alemanya, ha començat a anomenar cinqueta a allò que el català estàndard anomena bala i l’alemany, és clar, ballen. I no només la canalla, els mestres d’origen alemany, que quan entres et diuen Hallo i quan marxes Tschüs, també anomenen així, amb petites variacions fonètiques, és clar, aquestes boletes rialleres.
L’origen de tal denominació és un racó del Segrià, on em vaig criar als estius. El meu fill la va adoptar per estranyes raons, ja que la seva mare usava la terminologia habitual de bala i, indiferent a la decadència del català, la va reproduir tossudament al kinder sota la mirada divertida dels pocs aborígens catalans, que la desconeixien. Però a poc a poc, tothom ha anat adoptant aquesta denominació, que ara és la majoritària.
Si mai aneu a la conca del Ruhr o a Baden-Wütenberg i veieu uns nens jugant a bales, anomenant-les cinquetes o, potser per contaminació, cinquetten, no dubteu que l’origen d’aquest denominació es troba molt a prop de la confluència del Segre i l’Ebre, contra el que algun erudit despistat que hagi consultat el DCVB us pugui dir.
Molts diuen que s’han de separar la ciència i la política. Aquest desig no deixa de ser un prejudici, com mostra avui RealClimate: hi ha una correlació enorme entre el nombre de senadors republicans al senat americà i el nombre de taques sobre la superfície solar fins el 1986, com es pot veure aquí:
a partir del 1986, però, la cosa es complica, i la correlació és fortament negativa; com diuen a RealClimate, l’efecte solar dels senadors republicans és més complexa del que sembla.
Cal tenir en compte que, el període de ruptura entre les dues sèries, la de correlació positiva, i la de correlació negativa, és e bienni 84-86, precisament l’any que va guanyar Ronald Reagan. A més, el 1986 va canviar el cicle magnètic del sol, Hale, cosa que obliga a fer correccions; després de fer-les, la correlació és espectacular:
L’esperit de l’investigador que redacta la descoberta el porta a demanar més investigació: en concret, exposar els candidats republicans al senat a rajos còsmics i avaluar l’efecte en la seva candidatura.
Ara, em pregunto, ja que els senadors demòcrates són gairebé exactament 100 - SR, on SR són els senadors republicans, per tant, és una variable totalment dependent de SR, per què s’han centrat en els senadors republicans, si haguessin obtingut els mateixos resultats, de signe contrari, considerant els senadors demòcrates?
Ara, qui ens vol entabanar amb la innocent declaració inicial, que pretén ser descriptiva del contingut: “Mickey Mouse clone teaches Palestinian children hatred and Islamic supremacy”? Es tracta de la PMW) que curiosament és presenta com “a self portrait of the palestinian society”, autoretrat fet, una altra vegada, curiosament, per una organització que es declara independent, però fundada pel un analista en contraterrorisme israelià, Itamar Marcus, que té les seves pròpies obsessions.
Malauradament, tenen molts motius per a odiar-nos:
According to the report, Iraq’s child mortality rate has increased by a staggering 150 percent since 1990 (començament del repugnant embargament de l’ONU). Some 122,000 Iraqi children died in 2005 before reaching their fifth birthday. More than half of these deaths were among newborn babies in the first month of life.
Cal recordar que Iraq tenia un dels sistemes sanitaris més envejables de la zona, amb gran quantitat de metges formats, principalment, al Estats Units.
Aquest és el títol d’un extraordinari documental sobre l’estada del violinista Isaac Stern a la Xina, a finals dels 70 (títol que, d’altra banda, pot ajudar a pujar la moral d’aquells qui pensen que els valors occidentals cotitzen a la baixa). El pas del temps, a més, ha donat una qualitat profètica a aquest document que va ser gravat en un moment excepcional de la història xinesa, quan començava a sortir del gran túnel de la revolució cultural. En l’àmbit de la música clàssica, es comença a entreveure el potencial humà del país i, al mateix temps, el seu endarreriment en la concepció d’aquesta música (la forma “old fashioned”, que diu el propi Stern, d’enfrontar-s’hi). En aquest primer fragment, es pot comprovar com l’energia del violinista es va contagiant als músics, una mica encarcarats, de l’orquestra nacional xinesa, després d’usurpar sense contemplacions les funcions del director, Li Delun (molt curiosa la conversa amb el director sobre el capitalisme i Mozart):
En el vibrant final del reportatge, Stern explica quina ha de ser l’actitud del músic, (”no has d’usar la música per a tocar el violí, sinó el violí per a tocar música”), i la plasma en les mirades que que fa als seus alumnes xinesos, mentre els explica l’essència de la música que volen tocar i l’actitud desafiant i autoafirmativa amb què ho han de fer (suposo que tan aliena a la mentalitat xinesa). Les imatges finals del petit Jian Wang, d’11 anys, interpretant diria que una peça de Boccherini, vestit de petit guàrdia roig i saludant, finalment, a la Mao, és senzillament deliciós.
Els antípodes d’un lloc, com el seu nom indica (anti- al altre costat, -podos, peus), és aquell punt de la terra que es troba sota els nostres peus, a l’altre costat del món. És a dir, el lloc on sortiríem si féssim un forat cap al centre de la terra, i continuéssim fins l’altre costat del globus terraqüi. El mite popular diu que els antípodes europees vindrien a situar-se, més o menys cap a Austràlia. Si observem aquest mapa (de la wikipedia) que combina dues imatges, una vermella i l’altra groga, que correspon als antípodes, comprovarem que no és del tot correcte: els antípodes d’Austràlia coincideixen gairebé totalment amb l’oceà Atlàntic.
És interessant adonar-se com hi ha molts pocs llocs habitats que tinguin antípodes terrestres. De fet, pràcticament, només una petita part d’Amèrica del Sud té els seus antípodes a la Xina. Gairebé tota la resta dels llocs habitats del planeta tenen els seus antípodes a l’aigua, inclosa Europa.
Ara, com a bon català que sóc, i donat que els meus antípodes, més o menys com la terra original, fan aigua, el primer que m’he preguntat és si passa el mateix amb Madrid. Consternació: Madrid és l’única capital europea amb uns antípodes no remullades (i una de les poquíssimes del món, que crec que són dues o tres). Em consola pensar que els antípodes madrilenyes són un llogarret de Nova Zelanda anomenat Toi Flat (que recorda aquells desagradables ninotets), com es pot comprovar aquí:
Ara, sabent que “flat” en anglès significa “pis” o “apartament”, i pensant en els casos de corrupció immobiliària que afecten a la comunitat de Madrid, no em sembla tan mal triat el nom de Toi Flat.
Nota: podeu buscar en el mapa anterior els antípodes de qualsevol lloc. Aquesta aplicació l’he trobat a la xarxa, i aquí teniu l’original.
Truco a MSC, SL Instaladores autorizados; fa anys que l’aire condicionat té una fuita i, fins ara, m’havia conformat en omplir cada any el dipòsit de líquid refrigerant, R-22, segons em dirà més tard el tècnic. Em contesta en castellà, i jo continuo en català. Ell canvia al català, malgrat que s’expressa amb dificultat. Quedem per avui.
El tècnic em saluda en castellà i li contesto en català. Després ell continua en català, amb certa dificultat. Per això mateix li dic que parli en castellà, si ho prefereix, però m’insisteix que no, que parlarà en català.
Després de comentar-li el problema i de fer-hi un cop d’ull, em fa diverses observacions i em diu les opcions que tinc. Trio l’opció que m’aconsella: fer primer una completa revisió visual per a trobar la possible fuita. Afortunadament, sembla trobar amb certa rapidesa l’origen del problema, que molts d’altres que havien passat en anys anteriors no havien sabut trobar. Triga una bona estona a canviar la canonada afectada, a omplir el dipòsit i a fer una completa comprovació que tot funciona com cal, utilitzant un anemòmetre, un amperímetre, un termòmetre digital i no sé quins altres aparells. El problema sembla resolt completament.
II
L’altre dia comentàvem amb uns familiars i amics (tots habitualment catalanoparlants, i gairebé tots tenen familiars directes que no tenen o no tenien el català com a primera llengua) el tema recurrent: què hem de fer amb el català? Hi ha opinions per a molts gustos (no exactament per a tots, perquè som gent enraonada i sabem que no totes les opinions són acceptables). Comento que el fet de no parlar català a certa gent i en determinades circumstàncies, a banda d’un provincianisme evident, també traspua, paradoxalment, una certa flaire racista o, si més no, classista; algú diu que no, però li replico que pràcticament ningú es dirigirà mai a un negre o a un magribí en català. I sense anar tan lluny, poca gent contesta en català quan algú li parla en castellà. Com podem esperar que un magribí parli el català, si sempre li parlem en castellà? com pot considerar aquest magribí que el català és una llengua útil si no la sent parlar a ningú? De fet, ara, procuro parlar sempre en català als paquistanesos de les botigues del barri, i no he tingut gairebé cap problema i, fins i tot, n’hi ha qui m’ha dirigit alguna paraula en la llengua de Ramon Llull.
Certament, tot això pot semblar molt militant i poc “natural”, especialment si vens de Màlaga o de Madrid, o de la Catalunya dels anys 30/40, on la gent del carrer parlava el català1 perquè no hi havia altre remei2 .
La nostra “naturalitat” ha de ser, ara, una altra i només pot ser fruit d’una decisió, més o menys conscient. En el meu cas, potser una mica tard, la meua decisió és aquesta: procurar parlar sempre que pugui en català, i així donar-li a l’interlocutor l’oportunitat de conèixer aquesta meravellosa llengua mil·lenària, malgrat que de vegades em pugui trobar davant de situacions desagradables. També serà una forma d’acabar amb els meus propis prejudicis. O de confirmar-los, tant se val.
George Orwell en fa referència al principi del seu Homenatge a Catalunya: “els meus companys, quan enraonaven entre ells, generalment ho feien en català. No tenia més remei que portar sempre al damunt un petit diccionari …” [↑]
Com m’ha comentat el meu sogre, de mare madrilenya, pare de Tafalla i, què hi farem!, seguidor del Madrid: “si volies relacionar-te amb la gent del carrer, havies de parlar català”, m’ha dit, i tot i que amb la seva germana parla encara en un magnífic castellà (madrileny tancat, diria), tots dos amb la resta de la família parlen, amb tota naturalitat també, en un excel·lent català del Clot, malauradament en vies de desaparició. [↑]
Malgrat que, com deia Vonnegut, “odiar Amèrica seria tan estúpid com estimar-la”, l’Amèrica odiosa no sembla poder-se imposar mai als americans … ho deixarem amb admirables:
És ben curiós com els estudiants de Stanford s’equivoquen constantment en triar el moment per riure, cosa que no fa més que confirmar la tesi de Steve Jobs.
Sarkozy genera tantes adhesions com odis. No li deuen afectar massa, perquè és prou autosuficient, si ens cenyim a aquestes declaracions emeses per France 2 i subtitulades a l’anglès per al públic americà:
Malauradament, però, només es tracta d’una badada del traductor, ja que Sarkozy deia, textualment: “j’invite tous les Français (…) à s’unir à moi.” Sembla que l’error ha provocat certa polèmica, i l’acomiadament del traductor per part de France 2; el pobre no devia saber que amb els grans polítics o els seus iots no pots fer gaire broma.
Caminar pel barri aquest llarg cap de setmana és gairebé una temeritat; el turista que, tradicionalment, anava amunt i avall per la Rambla, autocontemplant-se mentre es distreia amb els diversos espectacles degradants del carrer, ja s’aventura massivament fins gairebé el carrer Comerç. Aquests dies em trobo innombrables grups, encapçalats per una persona que enlaira, facultativament, un paraigua, un bastó o, àdhuc, un molinet de vent, circulant amb dificultat pels estrets carrerons del barri, o per les esquifides voreres de Via Laietana. Fins i tot, al mercat de Santa Caterina se’n veuen un bon grapat; alguna venedora m’ha comentat que alguns matins han de procurar aturar els peus als qui comanden aquests grups, perquè pretenen convertir els serveis pel personal i els clients del mercat en una mena de gran urinari (o aurinador, com deia el meu avi) per a turistes.
Mai no havia vist una gernació de turistes tan gran i tan atapeïda com aquest cap de setmana. I malgrat que qualsevol observador raonable s’adonaria que això no pot seguir així, que s’haurien d’aturar aquestes pateres en forma d’avió o d’autobús, no sembla que ningú tingui la intenció de frenar la degradació del centre de la ciutat i de la vida ciutadana.
És ben curiós que, tot just a tocar dels límits urbans on fa fotos aquesta massa de samarretes i sandàlies, comença una altra ciutat, també vinguda de fora, i que gairebé no es barreja amb l’anterior ni, evidentment, amb l’autòctona; els sud-americans i magribins del carrer Comerç, els paquistanesos de la sempre buida rambla del Raval, i els últims reductes de la mala vida expectant dels carrers Sant Ramon, d’en Robador i Sant Pau, tan a tocar de la Rambla dels turistes.
De ben petit havia sentit dir al meu pare que només utilitzem el 10% del nostre cervell. No sabria dir d’on ho havia tret, però la contundència amb què ho deia i el fet que donés una xifra tan exacta a la nostra estupidesa habitual i, perquè no dir-ho, a la nostra genialitat potencial, atorgaven als meus ulls certa versemblança al mite. Una vegada debolit, però, he trobat un reducte on puc seguir aplicant la dita i que, malgrat no ser exactament el cervell, la puc considerar la seva extensió natural: el meu ordinador, que he batejat com a barry; si féssim un càlcul del temps que el tenim apagat i del percentatge de la seva capacitat que utilitzem quan està engegat, diria que l’ús habitual de l’ordinador no deu arribar al 5%.
Alguns ja han pensat com aprofitar aquests recursos malbaratats, i per a fer-ho utilitzen la computació distribuïda. Es tracta d’usar els recursos no aprofitats d’ordinadors connectats a la xarxa, per a fer grans càlculs. Evidentment, els ordinadors pertanyen a voluntaris que es registren a un projecte concret; una vegada registrat, el voluntari s’instal·la un petit programa que executa les tasques que li encomana l’ordinador central del projecte i, en acabar, li envia els resultats obtinguts. L’ordinador central, per dir-ho d’alguna manera, només ha d’organitzar tots aquests resultats parcials obtinguts en centenars o milers d’ordinadors voluntaris, i construir la “solució” final al problema plantejat. Evidentment, l’ordinador voluntari només cedeix al projecte els recursos que no necessita l’usuari.
Hi ha molts projectes de computació distribuïda en marxa, i jo, o millor dit, barry col·labora en algun; d’aquesta manera, el pobret no descansa mai (he de confessar que no apago mai l’ordinador, ni tan sols a la nit). N’hi ha un, ClimatePrediction.net que realitza simulacions en els ordinadors apuntats al projecte, amb la finalitat de fer prediccions fiables sobre el clima. Barry també col·labora en projecte PrimeGrid, que es dedica a l’apassionant món dels nombres primers. Aquests dos projectes pertanyen a una comunitat de projectes de computació distribuïda anomenada BOINC, el Berkeley Open Infrastructure for Network Computing.
Una altra comunitat de projectes a la qual pertany barry, en aquest cas específicament mèdics, és la World Comunity Grid1 , patrocinada per IBM. Entre les seves investigacions hi ha la comparació del genoma, la creació d’una base de dades de proteïnes o la recerca en la distròfia muscular.
Evidentment, aquest tipus especial de supercomputació és bastant més econòmic que la construcció i manteniment de superordinadors, tot i que el problemes tècnics són bastant més grans. Si volem fer comparacions (tot i que, en alguns aspectes, no és massa correcte comparar els superordinadors i la computació distribuida) entre uns i altres, la mitjana d’operacions per segon del MareNostrum, que és el supercomputador que hi ha a Barcelona, no arriba a 100 Tflops, mentre que la mitjana de la xarxa BOINC és de 538 Tflops, gairebé 6 vegades més. I el supercomputador més gran del món amb prou feines arriba a la meitat d’aquest valor.
Malgrat les grans potencialitats d’aquestes xarxes de computació, és com a mínim curiós comprovar que el projecte que més participants (ordinadors) té en nòmina no és mèdic, ni sobre el canvi climàtic, ni sobre alta investigació matemàtica. Es tracta del projecte SETI@Home, que compta gairebé amb la meitat de tots els usuaris apuntats a algun dels projectes Grid que hi ha pel món i, per tant, la meitat de la capacitat de càlcul mundial, “equivalent” al supercomputador més gran del món. El projecte SETI@Home es centra en la recerca de “vida intel·ligent” fora del nostre planeta … com si fos tan fàcil trobar-la aquí, on, segons diuen, només s’usa el 10% del cervell.
Grid, de fet, és la paraula amb la qual es coneix popularment la computació distribuïda, i té una mala traducció, perquè hauria de ser una cosa semblant a xarxa, s’hauria de traduir per graella. [↑]
L’altre dia, geococcyx va descobrir un blog que practicava la intertextualitat amb un post d’aquest blog. Such a jaw! que deia.
Ahir, escrollejant El Singular Digital em vaig trobar aquests paràgrafs inicials en un article d’opinió, signat per Agustí Colomines, intitulat Genocidis, i que parlava del genocidi armeni:
Ahir es va commemorar el 92è aniversari del genocidi armeni, però encara ara, a diferència del que passa amb el negacionisme de l’Holocaust, la negació d’aquest genocidi –que és la pràctica habitual dels diferents governs turcs– només és delicte a França. A més, la major part d’estats occidentals, si n’han parlat mai, es neguen a considerar-lo un genocidi, bàsicament per no enfrontar-se amb l’aliat estratègic que és Turquia.
I tanmateix, hi ha alguns paral•lelismes entre els genocidis armeni i jueu: el poble genocida acabava de patir una desfeta nacional (Turquia havia perdut un terç del seu territori, tota la part europea; Alemanya acabava de ser humiliada internacionalment, sense ser derrotada militarment). Una desfeta que els nacionalistes turcs van atribuir a molts factors, però, també, a l’existència d’un enemic interior armeni i els nazis a l’enemic interior jueu a través d’una teoria conspiratòria (els armenis estaven a sou rus, els jueus actuaven guiats pels protocols dels savis de Sió). Tota la sinistra maquinària de la mort també s’assembla: els nazis van aprendre molt del primer genocidi del segle XX, i alguns personatges que posteriorment estarien al capdavant de l’Holocaust jueu havien estat espectadors de primera línia del genocidi armeni. En un documental que va emetre fa temps Televisió de Catalunya en l’espai que presenta el professor J.B. Culla, es reproduïa una frase de Hitler per estimular les matances a Polònia, fent notar l’absència de conseqüències de la perpetració de massacres i horrors: “Al capdavall –deia–, qui parla avui de l’aniquilació dels armenis?”.
Mentre el llegia, una sensació de dejà-vu m’envaïa. No m’equivocava, perquè en una anotació recent on parlava del genocidi armeni (molt animat, per cert, perquè hi va haver 34 comentaris), deia jo:
La negació del genocidi armeni no provoca les mateixes reaccions que la negació del genocidi jueu. De fet, la major part d’estats occidentals, si n’han parlat mai, es neguen a considerar-lo un genocidi, bàsicament per no enfrontar-se amb l’aliat estratègic que és Turquia …
Alguns paral·lelismes entre els dos genocidis: el poble genocida acaba de patir una desfeta nacional (Turquia acabava de perdre 1/3 del seu territori, tota la part europea; Alemanya acabava de ser humiliada internacionalment, sense ser derrotada militarment), que atribueixen a un enemic exterior (armenis, jueus), a través d’una teoria conspiratòria (armenis a sou rus, els protocols dels savis de Sió). Tota la sinistra maquinària de la mort també s’assembla; sembla que els nazis van aprendre molt del primer genocidi del segle, i alguns dels que posteriorment estarien al capdavant de l’holocaust jueu eren espectadors de primera línia en l’armeni. Hi ha constància documental d’una frase de Hitler per estimular les matances a Polònia, fent notar l’absència de conseqüències de la perpetració de massacres i horrors:
Who, after all, speaks today of the annihilation of the Armenians?
Curiosament, l’article de l’Agustí, en el darrer paràgraf, també parla de Rafael Lemkin, a qui també vaig citar i linkar en els comentaris a la meva anotació.
Tot i que hauria de ser agradable trobar algú amb les teves opinions i que mira els programes de la tele que t’agraden, no negaré que prefereixo les animades discussions que vam tenir a l’avorrida (i suposo que ben pagada) repetició d’arguments i paraules.
El País proposa avui un problema de matemàtiques que, segons diu, prové d’un examen de matemàtiques de la selectivitat xinesa. El problema l’ha recollit la Reial Acadèmia Britànica de Química. Aquesta és la versió anglesa de l’enunciat:
i aquesta és la versió de El País:
No és un problema senzill, però tampoc és extraordinàriament difícil ni d’idea feliç. En qualsevol cas, amb una mica de geometria de 3 dimensions no resulta una tasca sobrehumana. De fet, el diari podria haver posat als seus lectors qualsevol dels problemes de la selectivitat de les matemàtiques d’aquí, i potser trobaria que ni tan sols s’entendria l’enunciat. Us proposo per exemple aquest (confesso, però, que el xinès és una mica més difícil, però no gaire més).
El que més em sobta és una altra cosa: l’enunciat és infumable, especialment en la traducció. Diu l’original anglès només començar: “As shown in the figure, in square prism …” i diu la traducció “Como se aprecia en el diagrama, en un prisma cuadrado …”. Si es llegeix tot el problema és evident la falta de sentit d’aquesta primera frase, perquè no se’ns diu què hem d’apreciar al diagrama. Evidentment, el redactat correcte seria “En un prisma cuadrado como el del diagrama …”. No sabria dir si l’original anglès és correcte, però diria que tampoc.
També és incorrecta la denominació de prisma quadrat, ja que es tracta d’un prisma quadrangular o trapezoidal, cosa bastant diferent. En anglès crec que també és erroni.
Seguim: les properes paraules no formulars que apareixen són “y el pie de la perpendicular es E”, traduint “and foot of perpendicular is E”. La traducció és literal, però diria que ambdues expressions no són massa correctes. Certament la castellana no ho és, ja que el més habitual seria posar “AC y BD se cortan en E”, o una cosa semblant. En anglès crec que també s’hauria de dir d’aquesta manera, ja que la “perpendicular foot” s’utilitza més habitualment en d’altres contextos.
També la traducció de “prove” per “prueba” és poc habitual, ja que normalment s’utilitzen expressions com “comprueba” o, fins i tot, més formalment “demuestra”. Aquesta, però, és una falta menor.
Un error més greu és la traducció de “line” per “línia” ja que hauria de ser “recta”, com ja vaig discutir un dia, per altres raons, al meu blog germà.
En definitiva, gairebé tot el brevíssim text que acompanya els símbols és molt descurat, i en alguns punts importants incorrecte. Això produeix una lectura difícil, que complica més la comprensió de l’enunciat.
Aquesta anècdota mostra un dels problemes que gairebé mai surten a la llum, encaparrats com estem en què la gent jove és imbècil i/o inútil: les grans mancances d’expressió escrita de molts dels qui es dediquen a ensenyar matemàtiques, que amaguen en alguns casos un cert menyspreu per la llengua “natural” enfront de la llengua “de les fórmules”.
En aquests moment, la llista d’èxits cinematogràfics de Ciceró està encapçalada per Spirit, la història d’un cavall salvatge, o com diu el títol de la pel·lícula, Stallion of the Cimarron. El film és una defensa sense matisos de la natura salvatge i de l’esperit lliure que la civilització vol sotmetre (fysis contra nomos, com si diguéssim); Spirit és capturat per uns traficants de cavalls que el venen a l’exèrcit, on coneix un indi, little Creek, que es troba també capturat i vexat. Però la seva natura indomable i l’ajut de l’indi li permeten escapar. Malgrat que l’indi també el vol domar, amb l’ajut de les arts femenines de la seva euga, Rain, i, això sí, de forma menys brutal que l’exèrcit ianqui, el seu caràcter irreductiblement lliure el retornarà a la natura salvatge.
Sorprèn, com moltes altres pel·lícules americanes per a infants (Robots, Shrek, …), l’alt component d’autocrítica, sempre en positiu, a la seva societat i al seu passat. Ciceró, però, sembla que va fer una lectura una mica diferent, i a la segona visió de les aventures de Spirit, i aprofitant que tenia un cavall, el va agafar i me’l va portar. Jo no sabia exactament què volia. Vaig deduir que em demanava que el lligués, com fan els qui capturen Spirit. No em va semblar malament la idea; vaig treure el cordill que subjecta l’àncora del barco dels airgambois i li vaig passar pel coll. Ciceró va protestar de forma vehement, “el nas, el nas!” em cridava; i és que volia la reproducció exacta de les regnes del Spirit, amb un nus al voltant del morro del cavall de plàstic. Va marxar molt satisfet del meu nus, mentre estirava suament del cordill fent lliscar el cavallet pel parquet. De vegades, intenta reproduir-lo quan mira la pel·lícula, sense molt d’èxit:
La meua dona va descobrir fa uns dies la lectura personal que Ciceró havia fet del film, i amb l’esperit didàctic i civilitzatori que caracteritza moltes dones, li va explicar que Spirit volia ser lliure i no volia que el lliguessin, etc. Poc a poc ho va acabar entenent, i ara quan jo m’ofereixo per a lligar-lo de nou, especialment si sa mare hi és, ell em mira arrugant el front i repetint que “Spirit vol ser lliure”.
En qualsevol cas, com no sap encara fer el nus, de tant en tant, em porta dos cavalls per a que els hi subjecti el morro amb el cordill, un a cada extrem. De vegades, també em porta un hipopòtam i una zebra.
Barack Obama, un dels ferms candidats a la presidència dels Estats Units pels demòcrates, té un obstacle important per a arribar-hi. Al Haaretz ho anomenen el factor Israel; es tracta d’un rànquing dels candidats presidencials, tenint només en compte la perspectiva israeliana. Parlant clar i català, es tracta de trobar el millor candidat per als interessos d’Israel, tal com es pot llegir al Rosner Domain (la secció d’un dels principals corresponsals del Haaretz, Shmuel Rosner):
Each month, a group of distinguished Israeli panelists, all of them experts on American policy and politics (go to the panel page to see who they are), will try to assess the candidates’ positions on various Israel-related issues, and deliver their verdict on whom they consider to be the best candidate for Israel.
Aquest mes, encapçalen el rànquing els republicans Rudy Giuliani i Newt Gingrich, amb 8.8 i 8 (sobre 10), respectivament, i per la banda demòcrata, i seguint l’estel·la del seu marit, Hillary Clinton, amb un 7.5. Venen després nou noms més, republicans i demòcrates, alguns d’ells autèntics desconeguts, i només a continuació, Barack Obama, en una ominosa i malastruga 13a posició, amb un escarransit 5.13, a dos llocs del darrer, un tal Chuck Hagel, amb 3.75. La cosa, però, no és tan terrible, si tenim en compte que el mes anterior Obama ocupava el darrer lloc, amb un 3.88.
Si s’analitzen les declaracions d’Obama sobre Israel, la cosa no s’entén massa. Tal com diu el propi Rosner al seu blog:
Today, he sounded as strong as Clinton, as supportive as Bush, as friendly as Giuliani. At least rhetorically, Obama passed any test anyone might have wanted him to pass. So, he is pro-Israel. Period.
Malgrat això, com diu Rosner, encara no es percebut tan proper als interessos israelians com els primers, especialment Giuliani i Clinton. I és que:
The constant interest in, and the open sympathy for, Israeli affairs that is required of all important elected officials in the most Jewish of states in the U.S. has had its effect on them both (Giuliani i Clinton)
Deixant de banda aquesta curiosa forma de pressió a favor d’un país estranger de representants oficials d’US, sembla que Obama, relativament nou en política, encara no l’ha sofert, cosa que s’interpreta com una possibilitat de què les paraules favorables a Israel no siguin una altra cosa que paraules.
Es podria pensar que la seva condició d’afroamericà no juga al seu favor; a banda que negres i jueus es disputen, com a minories als Estats Units, un espai més o menys semblant, és conegut que els líders negres més destacats i radicals es van convertir a l’Islam, en la seva versió més combativa1 . Aquesta taca negra que afecta la percepció dels analistes israelians s’estén, fins i tot, a la Secretària d’Estat actual, Condoleezza Rize, puntuada amb un 5.38, malgrat no ser precisament una propalestina.
El fet que el seu avi fos musulmà, que alguns sospiten que el seu pare també (i per això li va posar Barack)2 i que ell mateix hagi llegit gran part de l’Alcorà3, no deu ser la millor tarja de presentació per als analistes israelians.
I no cal dir-ho, aquest cognom, Obama.
L’ADL, per exemple, té tota una secció dedicada a la Nació de l’Islam, un moviment islàmicoafroamericà, dirigit pel radical Farrakhan, que va comptar entre els seus membres al conegut Malcom X. [↑]
Personalment, aquest nom només el relacionava amb les violes de gamba abans de l’aparició del política americà. [↑]
Fins i tot van aparèixer acusacions al Wall Street Journal sobre la seva educació en una madrassa radical, totalment infonamentats, com moltes de els coses que diu el prestigiós diari. [↑]
Després de llegir el tercer article del serial del Sala-i-Martin sobre el canvi climàtic, segueixo constatant la confusió que pot generar la seva visió del tema, que no sé si és deguda a la pròpia confusió de l’autor, o al poc temps que té per a plasmar-la en articles.
En aquest article, es compara la hipòtesi del canvi climàtic amb una suposada teoria (primera notícia que en tinc, sincerament) sobre l’efecte “tifa”, encunyada a finals del segle XIX; potser el tema del canvi climàtic no es mereix una atenció molt gran (de fet, si he de ser sincer, personalment, se me’n refot si hi haurà o no canvi climàtic quan jo i els meus deixem d’existir). Una altra cosa és, però, fer cinc articles sobre el tema, generosament pagats pel comte de Godó, i dedicar-se a fer aquestes ridícules comparacions. Sr. Xavier, modestament, s’ho hauria de currar una mica més.
Hauré de recordar a l’eminent economista que un dels elements bàsics que diferència una teoria científica d’una boutade és la capacitat de fer prediccions1: Sala-i-Martin no cita en cap moment una de les importants prediccions realitzada pels models usats pels climatòlegs, recollits per l’IPCC, i que ha resultat molt ajustada a la realitat: van predir que en el darrer decenni les temperatures pujarien entre 0.15º i 0.3º per dècada, i la realitat ha estat una pujada mitjana de 0.2º (p. 13):
Since IPCC’s first report in 1990, assessed projections have suggested global averaged temperature increases between about 0.15 and 0.3°C per decade for 1990 to 2005. This can now be compared with observed values of about 0.2°C per decade, strengthening confidence in near-term projections.
Oblidar aquesta predicció acomplerta (que si no hagués estat confirmada, de ben segur Sala-i-Martin no hagués oblidat) diu molt de la falta del mínim rigor en avaluar el treball de l’IPCC. Evidentment, aquest fet no demostra la teoria del canvi climàtic, però sí que sembla confirmar que els climatòlegs estan fent la seva feina de manera professional, i que ens trobem davant d’una teoria que, és clar, pot ser falsa (com no es cansa d’avisar el nostre economista), però que, fins ara, moltes dades passades i futures (aquesta predicció que comento), semblen recolzar.
Al costat d’aquestes dades, avorrides si voleu, Sala-i-Martin ens presenta la boutade de les “tifes” i el dogma dels avenços tecnològics. Aquest dogma diu que tot ho arreglarà l’enginy humà, descobrint nous artefactes miraculosos. Evidentment, no cita cap exemple d’invent concret que s’estigui provant per a resoldre el problema, sinó que dóna exemples d’altres èpoques i problemes que, efectivament, es van resoldre, sense citar que altres civilitzacions es van enfonsar perquè no els van trobar2 .
Evidentment, quan Sala-i-Martin es dedica a criticar la postura de l’IPCC amb arguments econòmics, la cosa canvia. Certament, aquest és l’aspecte més controvertit del tema: perquè, suposant que hi hagi canvi climàtic, quan hem d’estar disposats a pagar per amortir-lo o, fins i tot, intentar capgirar-lo? Al tercer i, especialment, quart articles, desenvolupa aquesta pregunta de forma convincent i enraonada. Suposo que al darrer article, on plantejarà les seves solucions, insistirà de nou en aquest interessant aspecte del canvi climàtic.
Deixant de banda aquest aspecte positiu en la seva reflexió sobre el canvi climàtic, gran part dels tres primers articles em porten a repetir l’advertència del Jordi, “tals actituds no poder dur més que a un desprestigi de la raó.”
En les ciències empíriques, que són totes menys les matemàtiques, és el punt clau, on una ciència passa la majoria d’edat. [↑]
Curiós exemple de pensament protoracional o preracional, que recorre a aquests raonaments per analogia, molt sovint, en calçador. Em ve al cap la darrer utilització que se n’ha fet, en la seva vessant política: els ideòlegs de la guerra de l’Irac pensaven que allà funcionaria el que ja havia funcionat a Alemanya i Japó als anys 40, sense detenir-se massa en pensar si l’analogia era ben trobada. [↑]
Segons molts mitjans (1, 2, 3), el baròmetre d’abril dóna la victòria al PSC i posa a ERC tercer, bastant pel davant de ICV i el PP. Sembla que ningú no vulgui entendre que no es poden llegir les dades de les enquestes directament, entre d’altres, per una raó òbvia: si la mostra dels enquestats és aleatòria, la seva composició per partits no sembla ser-ho. I així, per exemple, diuen haver votat a ERC al 2006 un 15% dels enquestats (un 1% més dels que ho van fer realment), mentre que només el votarien ara un 9,6%. La interpretació més correcta és que ERC perd un terç dels seus votants (cal subratllar que en un context en què tots els partits perden votants, com ja vaig comentar).
I perquè guanya el PSC en intenció de vot? molt senzill, perquè hi ha més enquestats que diuen haver votat el PSC el 2006 (20,2%) que a CiU (19,5%), malgrat que a les eleccions del 2006, van votar CiU (31,5%) més gent de la que ho va fer al PSC (26,8%). Per això mateix s’han de fer els ajustos que he fet per a calcular la previsió de vot de l’anotació anterior, per a evitar aquests desajustos de l’enquesta.
El CEO ha publicat el baròmetre d’abril. L’últim que vaig comentar va ser el de novembre i, seguint, el mateix model, comentaré l’últim. Aquesta és la taula de la previsió de vot (que no de la intenció directa de vot, que sempre enganya més, com sabem), tenint compte que en groc he posat els resultats electorals:
PPC
CiU
ERC
PSC
ICV
C’s
2003
11,84
30,85
16,42
31,11
7,27
juny-05
11,52
29,21
14,8
26,27
9,74
nov-05
13,21
27,12
15,27
26,39
6,83
març-06
12,58
29,22
15,28
30,79
6,29
maig-06
13,19
30,52
12,58
28,34
8,89
juny-06
14,12
31,2
10,7
26,98
8,22
jul-06
11,31
31,16
14,71
28,26
8,36
2006
10,65
31,52
14,03
26,82
9,52
3,03
nov-06
9,49
32,83
12,55
27,63
10,15
5,13
abr-07
8,56
25,19
8,98
21,25
8,46
3,03
El gràfic corresponent a l’evolució és aquest:
La debacle general semblaria la conclusió evident, però el motiu diria que és l’alt percentatge d’abstencions i ns/nc, gairebé del 33% del total. Diríem que en aquesta enquesta, la decepció política o l’abúlia generalitzada és la dada més destacable: mai abans (des del 2003), la intenció de vot havia estat tan i tan baixa (excepte per ICV i C’s). També es pot destacar el triple empat tècnic entre ERC, PP i ICV a la tercera posició.
Per a poder fer algun altre comentari, he normalitzat els resultats, suposant que CiU obté els mateixos resultats que a les darreres eleccions. Fent aquesta suposició i els càlculs pertinents1, obtinc aquests resultats “normalitzats”:
2006
normalitzat
10,65
10,71
31,52
31,52
14,03
11,24
26,82
26,58
9,52
10,59
3,03
3,79
Segons aquests càlculs, PP, CiU i PSC es mantindrien pràcticament igual. ICV i C’s pujarien sensiblement i ERC continuaria la seva caiguda que sembla no tenir final. Finalment, tornar a remarcar l’empat entre ERC, PP i ICV.
Res a veure, doncs, amb el que diu La Vanguardia i menys amb les declaracions del Colomé:
“hemos vuelto a una cierta normalidad” después de la última encuesta postelectoral en que algunos resultados podrían estar “sobredimensionados”, en alusión a los buenos resultados de CiU y Ciutadans”
Si entrem en la ciència-ficció, sembla que, ara mateix, l’únic recurs de Convergència per arribar a governar és el PP, cosa que Piqué fa anys i panys que persegueix, contra el seu partit i contra Convergència.
És a dir, multiplicant totes les intencions de vot per aquest quocient: resultatCiU2006/previsióCiUabril2007. [↑]
Què passaria si un dels millors violinistes actuals es posés a tocar al metro i passessin pel seu davant més de 1000 persones? Segons el director de l’Orquestra Sifònica Nacional de Washington, Leonard Slatkin:
Let’s assume that he is not recognized and just taken for granted as a street musician . . . Still, I don’t think that if he’s really good, he’s going to go unnoticed. He’d get a larger audience in Europe . . . but, okay, out of 1,000 people, my guess is there might be 35 or 40 who will recognize the quality for what it is. Maybe 75 to 100 will stop and spend some time listening.
La realitat és, però, menys optimista: el diari Washington Post va fer l’experiència, que recull l’esperit d’aquella frase bíblica1 (i, fins i tot, sembla el revers de l’affaire Sokal), amb el violinista Joshua Bell, i ho va publicar ahir. Aquest és el resultat:
Va tocar tres quarts d’hora, hi van passar 1097 persones i van deixar un total de 32.17$, fins que Fukurawa es va parar
Aquí la versió completa accelerada, amb els sorolls i la famosa Ciaccona de fons:
Que el diari recull al títol, però de manera dissimulada, per a no ofendre als seus compatriotes despistats. [↑]
El Carles em pica amb unes afirmacions dels crítics de Robert Fisk, en les que se’ns diu que Fisk no sap ni tan sols que Jesús va nàixer a Betlem. Se’ns diu:
It is difficult to turn a page of The Great War for Civilisation without encountering some basic error. Jesus was born in Bethlehem, not, as Fisk has it, in Jerusalem. The Caliph Ali, the Prophet Mohammed’s cousin and son-in-law, was murdered in the year 661, not in the 8th century. Emir Abdallah became king of Transjordan in 1946, not 1921. The Iraqi monarchy was overthrown in 1958, not 1962; Hajj Amin al-Husseini, the mufti of Jerusalem, was appointed by the British authorities, not elected; Ayatollah Khomeini transferred his exile from Turkey to the holy Shiite city of Najaf not during Saddam Hussein’s rule but fourteen years before Saddam seized power. Security Council resolution 242 was passed in November 1967, not 1968; Anwar Sadat of Egypt signed a peace treaty with Israel in 1979, not 1977, and was assassinated in October 1981, not 1979. Yitzhak Rabin was Minister of Defence, not prime minister, during the first Palestinian intifada, and al-Qaeda was established not in 1998 but a decade earlier. And so on and so forth.
Aquestes afirmacions s’extreuen d’un article d’un tal Efraïm Karsh, historiador i exanalista de l’exèrcit israelià.
Contrastem les afirmacions amb el que diu el llibre:
Jesus was born in Bethlehem, not, as Fisk has it, in Jerusalem.
No he trobat aquesta referència al llibre. Si algú la troba, ja m’ho dirà.
The Caliph Ali, the Prophet Mohammed’s cousin and son-in-law, was murdered in the year 661, not in the 8th century.
És curiós que no digui que va morir al segle VII, i no al VIII com diu que Fisk afirma. Com veiem, hi ha la friolera de 39 anys de diferència. No trobo tampoc la referència al llibre del Fisk.
Emir Abdallah became king of Transjordan in 1946, not 1921.
Certament, a la cronologia se’ns diu que els haiximites es converteixen en reis de Transjordània el 1921. Però a la p.221, Fisk encara parla del regent emir Abdullah, al 1941. A la pàgina se’ns diu que “Churchill va nomenar … Abdullah emir de Transjordània”, i no rei. Això passava el 1921. En definitiva, al text queda clara la diferència entre el període en que Abdullah és emir (1921-1946) i el moment en què és coronat rei, el 1946.
The Iraqi monarchy was overthrown in 1958, not 1962
Certament a la cronologia posa que al 1962 la monarquia iraquiana és derrocada. Però si anem al text, queda molt clar que és molt abans i, a més, se’ns conta de forma detalladíssima (p. 222): “El 14 de juliol de 1958, l’exèrcit iraquià, amb el general de brigada Abdul-Karim Qassim, va assaltar el palau reial … El nou règim militar …” Queda clar que la monarquia iraquiana cau el 1958.
Hajj Amin al-Husseini, the mufti of Jerusalem, was appointed by the British authorities, not elected
Certament, a la p. 499 se’ns diu que “el Gran Muftí” és “el dirigent religiós suprem i líder musulmà escollit més important a Palestina”. Però, si llegim una mica més, queda clar que (p. 501) “van ser els britànics … els que van organitzar la seva elecció per al càrrec de Gran Muftí.” De fet, segons se’ns diu aquí, entre d’altres llocs, el Gran Muftí, en alguns països, és un càrrec electiu: “En muchos Estados (de mayoría islámica o no) existe un gran mufti reconocido por las autoridades. En países donde no se da tal reconocimiento puede suceder que el gran mufti sea elegido por una parte de la comunidad musulmana mientras que otra parte no se considera obligada por sus dictámenes.” No em costa d’imaginar que el càrrec de Gran Muftí de Jerusalem es fes amb una mena d’elecció amanyada. En qualsevol cas, ignoro el procediment exacte que van utilitzar els britànics.
Ayatollah Khomeini transferred his exile from Turkey to the holy Shiite city of Najaf not during Saddam Hussein’s rule but fourteen years before Saddam seized power.
En cap cas Fisk diu que Khomeini fos transferit de Turquia a Najav durant el mandat de Saddam Hussein. Diu, literalment, que Saddam “s’havia preparat per permetre a l’aiatol·là Khomeini residir a Najaf després de la seva expulsió de l’Iran.” Khomeini ja vivia a Najav quan Saddam va prendre el poder, però Saddam ja estava al govern, com a segon, abans de la presa de poder, formalment el 1979. A més, és dedicava a qüestions ètniques, com la relació entre xiites i sunnites. Segons jo interpreto, Fisk ens diu que, abans de prendre el poder, ja estava buscant solucions al problema de Khomeini. Tan és així, que després, el va haver d’expulsar, perquè aquest va cridar contra Saddam. Bastant al·lucinant la interpretació de l’historiador israelià.
Security Council resolution 242 was passed in November 1967, not 1968
Torna a ser una errada de la cronologia. A la p. 533, en una nota s’explica minuciosament què és i què implica aquesta resolució 242. Evidentment, posa que és del novembre de 1967, específicament, el 22.
Anwar Sadat of Egypt signed a peace treaty with Israel in 1979, not 1977, and was assassinated in October 1981, not 1979.
Certament, la cronologia una altra vegada s’equivoca, i ens diu que “Sadat fa la pau” amb Israel” el 1977. Ara, no diu res de Camp David; segurament, es refereix a la visita sorpresa de Sadat a Israel, el 1977. A més, el tractat de Camp David no va ser ni el 1977 ni el 1979 (com diu Efraïm), el tractat de Camp David va ser firmat al setembre de 1978. També a la pàgina 591 s’equivoca Fisk quan diu que Camp David és al 1977 i no l 1978. És el primer error real que detecta Efraïm i, curiosament, ell també s’equivoca en corregir-lo. La cronologia també s’equivoca sobre la mort de Sadat, així com el text de Fisk de la p. 569, posant-la el 1979, i no el 1981.
Yitzhak Rabin was Minister of Defence, not prime minister, during the first Palestinian intifada
No sé d’on ho treu. A la nota de la p. 646 diu clarament: “El ministre de Defensa israelià, Yitzhak Rabin, va descriure … durant la primera intifada palestina.” A la cronologia no diu res de Rabin en aquest sentit.
al-Qaeda was established not in 1998 but a decade earlier
Efectivament, a la cronologia posa que al 1998 “Ossama anuncia la creació d’al-Qaida”. No diu, però, que Fisk pensi que es va crear aquest any, diu que Ossama ho va anunciar. A la p. 50, per exemple, a una entrevista que va mantenir amb Ossama bin Laden el 1996, Fisk diu “ben aviat el món els coneixeria amb el nom d’al-Qaida.” Trobem moltes altres cites del llibre on és ben clar que Ossama ja forma part d’un grup armat, molt abans del 1998. Però, en qualsevol cas, és increïble que Efraïm qüestioni els coneixements de Fisk sobre al-Qaida, l’únic reporter occidental que s’ha entrevistat 3 vegades amb Ossama. La ignorància és atrevida.
En definitiva, els únics errors que ha descobert Efraïm són les dates de la conferència de Camp David (i que també l’israelià diu malament), i l’any de la mort de Sadat. A més, hi ha les referències a Jesús (sembla que Fisk diu que va nàixer a Jerusalem) i al califa Alí (que va morir al segle VII i no al VIII). La resta són errors que trobem a la cronologia del final del llibre. Per tant, l’afirmació “It is difficult to turn a page of The Great War for Civilisation without encountering some basic error”, és realment ridícula, bàsicament, perquè no sembla que Efraïm hagi girat un sol full del llibre del Fisk, sinó que s’ha dedicat a mirar, bàsicament, la cronologia (que molt sovint les fan negres a sou), sense contrastar el que s’hi diu amb el relat del llibre.
Si mirem la resta de l’article de l’Efraïm, podem comprovar com tergiversa i deforma moltes de les postures de Fisk; és clar, ens haurem de molestar en llegir el llibre, encara que sigui en la versió catalana infumable.
Ara, només cal llegir la biografia del personatge, i veure el llistat dels seus articles, per a comprovar el seu llautó. El seu darrer llibre, posem per cas, s’intitula: Islamic Imperialism.
Un article seu, però, és especialment revelador: “Making Iraq Safe for Democracy”, del 2003, el típic exemple de certa intel·lectualitat israeliana que volia, com diu Fisk, acabar amb el perill que Saddam representava per a Israel. I és clar, gràcies a les mentides de gent com l’Efraïm per endegar la guerra del 2003, tenim el desastre que tenim. Fixe’m-nos especialment en el final de l’article; diu Efraïm:
[La invasió de l’Iraq i l’impuls d’un nou Iraq democràtic] is certain to be a difficult process, one requiring an extensive American military presence … But if history tells us anything, it is that any other alternative is an assured recipe for disaster
No són errors, ni errates. Simplement, és la crida a portar a terme un gran crim, i no al seu govern, sinó al govern nord-americà, les conseqüències del qual encara patim.
Ara, confesso que no puc confirmar que Fisk sàpigui on va nàixer Jesús.
L’altre dia, dinar familiar. Mon pare em parla de la seva darrera descoberta econòmica: treballar és un obstacle per a fer calers. Com ja vaig dir, fa uns anys el van acomiadar de la feina perquè no estava disposat a treballar més hores de les que marcava la llei i manipular el tacòmetre. El seu sindicat, al qual pagava una quota des de feia gairebé vint anys, el va deixar penjat, i va haver de conformar-se amb la miserable indemnització, bastant menys de la meitat del que marcava la llei. Sense poder jubilar-se, i amb poques perspectives d’un treball digne a la seva edat, va decidir jugar a la borsa.
Ha passat bons i mals moments (el crack del 2000 el va deixar bastant fotut, econòmicament), però com que no és un atabalat, s’ha refet, i l’any passat gairebé va triplicar els seus estalvis. Per primera vegada, tot i venir de pagès, i formar part durant tota la seva vida de la classe obrera, se sent gairebé un rendista de l’oportunitat: només ha de mirar, decidir el moment just i aguantar les seves “apostes”. La vida ociosa li ha garantit la tranquil·litat per a dedicar-se al capitalisme popular.
Ara fa poc, va començar a cobrar la jubilació bastant esquifida, després de 44 anys de cotització; com que els darrers anys no els va treballar, el van penalitzar. És ben curiós que ma mare, només amb poc més de 15 anys treballant de funcionària, cobri un 70% més, sense haver cotitzat massa més. No s’ho pren malament (excepte pel detall que la seva dona cobri més). De fet, diu que l’estat “li dóna” aquests diners. Jo, amb certa mala intenció, li faig un comentari liberal: imagina que tots els diners que vas pagar a la seguretat social, te’ls haguessis quedat posem per cas, per a jugar a la borsa. No m’acaba d’entendre; pensa que ell pagava els diners que li corresponia pagar, i que ara, gràcies a déu, té una pagueta.
Fa poc, el Channel 4 britànic va oferir un reportatge sobre les tendències radicals a les mesquites britàniques. Crec que el Jordi en va parlar. He utilitzat aquesta eina per a començar a subtitular els capítols.
Ja veureu que alguns clergues semblen personatges dels Monty Python. Aquí va la primera part, en dues tomes (disculpeu els errors):
Al llibre del Fisk s’hi poden trobar curiositats insospitades. A la pàgina 1185, mentre parla dels primers dies de bombardeig de l’Afganistan, diu:
els equips de televisió de Japó, França 21 i la televisió catalana acorralen un tercer home. No parla japonès, ni francès ni català -de fet, el reporter català era basc- però els traductors paquistanesos, tot cridant, fan preguntes sobre el cos a la plaça de Kandahar
La mera hipòtesi, formulada per un anglès autènticament cosmopolita, que un afganès podria parlar català (subjacent al fet que ho hagi de negar, tot i que de manera irònica, és clar, situant, a més, la llengua de Xènius al mateix pla que la de Xin Xan i la de Xirac), és potser el més gran reconeixement de la llengua catalana que conec, i que deixo desinteressadament als defensors del gran futur que li espera. Suposar, a més, que el reporter català podria dirigir-se a l’afgà en la nostra llengua, quan això no passa ni al principat entre els catalans, és tan xocant que he subratllat el fragment.
El fet que dediqui un comentari per puntualitzar que el reporter de tv3(?) era basc, i no català, em deixa una mica perplex. I ara que ho penso: qui devia ser aquest reporter? S’accepten propostes.
Actualització
No puc deixar escapar l’oportunitat de tornar a criticar la traducció; i és que a la pàgina 1224 hi ha un rècord d’errors, contrastables alguns perquè la traductora deixa el text original en anglès:
Para de la coalició que ha atacat l’Afganistan:
1. Tradueix Coalition Joint Civil-Military Operations Task Force (suposo que seria una cosa com Equip de la Cooalició per a les operacions conjuntes civils i militars) com a “Equip de la Tasca d’Operacions Militars-Civils de la Unió de Coalició”.
2. Tradueix Coalition Humanitarian Liaison Center (suposo que seria un Centre d’Enllaç Humanitari de la Coalició) com a “Centre d’Enllaços Humanitaris de Coalició”.
3. Diu “La seva tasca incloïa ‘informació de seguretat’, un ‘canal de comunicació als comandaments de la coalició, l’ambaixada dels Estats Units i l’USAID’ i …”, i és clar, és “un ‘canal de comunicació amb els comandaments de la coalició’ …”
4. “He prohibit l’entrada de totes les forces de coalició …”, és clar, és “de la coalició“.
5. “Simplement no tenen ni idea de com tractar el complex de vida polític, cultural i social d’aquí”, i hauria de ser “Simplement no tenen ni idea de com tractar la complexa vida política, cultural i social d’aquí.”
6. “Només volen lluitar contra una ‘guerra contra el terror’” que, pel context, hauria de ser “Només volen lluitar en ‘guerra contra el terror’”.
7. No tradueix termes tan coneguts com “Desert Storm”, la famosa “Tempesta del Desert”, o la “Operation Provide Comfort” d’ajut als kurds, que ara no recordo com es va traduir aquí.
El segon article de Xavier Sala-i-Martin de la sèrie dedicada al canvi climàtic, supera àmpliament el primer en la tergiversació de l’informe de l’IPCC.
La primera meitat de l’article la dedica a comentar una frase de l’informe de l’IPCC de l’any 2001, que sembla que el va irritar profundament. La frase, segons Sala-i-Martin, és aquesta:
el siglo XX ha sido el más cálido del último milenio, la década de los noventa la más cálida del siglo XX y el año 1998 el más cálido de la década
Resulta, però, que la frase és incorrecta. L’informe del 2001 diu, en el paràgraf que Sala-i-Martin presumptament cita, textualment:
Los nuevos análisis de datos indirectos del hemisferio norte indican que el aumento de la temperatura en el siglo XX probablemente haya sido el mayor de todos los siglos en los últimos mil años. También es probable que, en el hemisferio norte, los años noventa hayan sido el decenio más cálido y 1998 el año más cálido. Al disponer de menos datos, también sabemos menos acerca de las medias anuales anteriores a los últimos mil años, así como de las condiciones reinantes en la mayoría del hemisferio sur antes de 1861.
Comencem malament, doncs, perquè oblidar-se que la frase només es referia a l’hemisferi nord és greu. A més, oblidar la paraula “probablemente”, que l’economista no revela fins a la meitat de l’article, diu molt de les ganes d’entabanar al públic, perquè el lector ja tindrà coll avall que l’IPCC dóna la frase com a certa.
La primera part de l’article, doncs, se la dedica a explicar com ha acabat desapareixent aquesta frase (bé, no la que ell diu, sinó el paràgraf que jo cito) de l’informe del 2007. Com veurem, la seva versió és, novament, molt esbiaixada i plena de prejudicis. Aquesta és l’explicació:
Los datos fueron construidos por Mann, Bradley y Hughes quienes, con los grosores de anillos de los árboles, la densidad de los corales e isótopos atrapados en los hielos glaciares y a través de un complejo método estadístico, reconstruyeron las temperaturas globales durante los últimos 1000 años. En 2003, los canadienses McKitrick y McIntyre descubrieron errores fundamentales en el trabajo de Mann que, una vez corregidos, revelaban que las temperaturas durante siglo XIV habían sido más altas que las actuales. El siglo XX ya no era una anormalidad y la afirmación estrella del IPCC quedaba en entredicho.
Mann y sus colegas reaccionaron y empezó una lucha de titanes científicos. Había tanto en juego que en 2006, el National Research Council de los Estados Unidos formó un comité de expertos liderados por el presidente de la Academia Nacional de las Ciencias Estadísticas Edgard Wegman para investigar el tema. Además de reñir a los paleoclimatólogos por utilizar técnicas estadísticas que no dominaban, el comité fue categórico: el análisis científico no sustenta la afirmación que el Siglo XX, la década de los 90 y el año 1998 son los más cálidos del milenio. A pesar de que el IPCC había otorgado un convencimiento de entre 66% y 90% sobre la veracidad del trabajo de Mann, tanto el gráfico como la famosa frase han desaparecido del informe 2007.
Primer de tot, seria bo presentar el personatges del drama: Michael Mann, l’autor principal de l’article que es discuteix, és un climatòleg reconegut, amb més de 80 articles publicats en revistes de les anomenades peer-reviewed (és a dir, articles que prèviament a la publicació han estat revisats per especialistes del mateix rang; no és la panacea per evitar problemes i fraus, però és la millor forma que es coneix de controlar la qualitat científica dels autors). A més,
has been the recipient of several fellowships and prizes, including selection as one of the 50 leading visionaries in Science and Technology by Scientific American, the outstanding scientific publication award of the National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA), and recognition by the Institute for Scientific Information (ISI) for notable citation of his refereed scientific research.
D’altra banda, tenim a Stephen McIntyre un antic executiu de mines, i Ross McKitrick, un economista, ambdós canadencs. Al primer no se li coneix publicacions acadèmiques fins a la citada per Sala-i-Martin. El segon ha publicat 16 articles peer-reviewed a revistes d’economia, i 4 en d’altres revistes científiques. És a dir, per una banda, tenim un reconegudíssim climatòleg, i per l’altra, un exempresari de mines (que té un bonic blog anticanviclimàtic) i un reconegut economista. Aquest és el duel de titans de què parla Sala-i-Martin, duel no sobre mines o sobre economia, sinó sobre climatologia.
Anem ara a la polèmica. Segons Sala-i-Martin, sembla que Mann i McIntyre/McKitrick (MM) tenien un “duel de titans”, i es va cridar a Wegman, mitjançant el National Research Council, que va dictar sentència a favor dels dos últims. I aquí paz y después gloria. Qui conegui com funcionen els temes acadèmics, no una mosca, sinó un moscam li començara a furgar les narius, amb tota la raó.
La cosa no va anar així, i veure’m exactament quin és el moment en què la política aterra en aquest tema: després de l’article de Mann et al. (1998), MM van publicar un primer article al 2003, que va fer que Mann et al. publiquessin correccions menors del seu primer article, amb les mateixes conclusions. MM van publicar un nou article, el del 2005, ara ja qüestionant metodològicament tot l’article de Mann et al (l’article va ser destacat per la revista American Geophysicl Union). Poc després, Mann et al. van detectar “errors crítics” en el de MM, que aquests van acceptar, però que van declarar no afectaven als seus resultats. Com veieu, l’embolic era bastant gran a aquestes altures de la pel·lícula.
I precisament ara és quan comença la intervenció política en la qüestió, cosa que Sala-i-Martin, miserablement, amaga: el congrés dels Estat Units va demanar dues avaluacions del treball de Mann et al. (per cert, què us sembla que el congrés, o alguna comissió, demani una avaluació, no d’una teoria científica, sinó d’un article concret? A mi, personalment, m’han ensenyat que la ciència es fa en revistes especialitzades i no des de subcomissions parlamentàries). La primera al National Research Council, de l’United States National Academy of Sciences. La conclusió d’aquest examen realitzat per 12 científics de disciplines diferents va ser que les conclusions eren correctes, tot i que, “agreed that there were statistical shortcomings in the MBH analysis.”
La segona avaluació la va demanar Joe Barton (i no com diu Sala-i-Martin, el National Research Council) un senador republicà reconegut escèptic sobre el tema del canvi climàtic, i també reconegut pel seu esforç per a que no s’aprovessin lleis restringint l’emissió de gasos contaminants. Més important, Joe Barton, com a membre del Comitè d’Energia i Comerç de la cambra de representants, va endegar una investigació sobre el canvi climàtic, encapçalat per Wegman i dos reconeguts estadístics més (cap altra disciplina científica estava representada en aquesta avaluació, cosa que tampoc diu Sala-i-Martin). El resultat d’aquest informe va sentenciar1 contra les conclusions de l’article de Mann et al. Ara bé, fins i tot aquí, Sala-i-Martin actua amb incúria, perquè ell diu, en cursiva que l’informe deia:
el análisis científico no sustenta la afirmación que el Siglo XX, la década de los 90 y el año 1998 son los más cálidos del milenio.
mentre que l’informe Wegman diu que els càlculs de Man et al. que porten a l’afirmació
that the decade of the 1990s was the likely the hottest decade of the millennium and that 1998 was likely the hottest year of the millennium cannot be supported by their analysis.
Per tant, Wegman no diu res sobre si el segle XX ha estat el més calorós del mil·leni. A més, com subratllo, no diu que “el análisis científico” no sustenta l’afirmació, sinó només “their analysis”, és a dir, l’anàlisi de l’article en qüestió. Per tant, la conclusió de Wegman és molt més limitada del que ens vol fer creure el nostre economista descuidat.
A part, l’economista i directiu del barça, no s’està de dir que Wegman va “reñir a los paleoclimatólogos por utilizar técnicas estadísticas que no dominaban.” En aquest aspecte que Sala-i-Martin troba tan divertit, voldria dir la meva: Wegman diu al principi de l’informe que només es centrarà en els articles en discussió:
I would like to begin by circumscribing the substance of our report. We were asked to provide an independent verification by statisticians of the critiques of the statistical methodology found in the papers of Drs. Michael Mann, Raymond Bradley and Malcolm Hughes published respectively in Nature in 1998 and in Geophysical Research Letters in 1999.
En canvi, més endavant es fan comentaris que ultrapassen de lluny aquest objectiu, i des del meu punt de vista, arriben a la falta de respecte acadèmic sense cap argument:
We note that there is no evidence that Dr. Mann or any of the other authors in paleoclimate studies have had significant interactions with mainstream statisticians.
En cap cas, però, no es diu que no dominin les tècniques, sinó que no es relacionen amb el sursuncorda de l’estadística. I arriben fins i tot a l’atac global a la comunitat de paleoclimatòlegs, sense més argument que tots es coneixen:
We found that at least 43 authors have direct ties to Dr. Mann by virtue of coauthored papers with him. Our findings from this analysis suggest that authors in the area of this relatively narrow field of paleoclimate studies are closely connected. Dr. Mann has an
unusually large reach in terms of influence and in particular Drs. Jones, Bradley, Hughes, Briffa, Rutherford and Osborn.
i que continua d’aquesta manera indignant:
Although we have no direct data on the functioning of peer review within the
paleoclimate community, but with 35 years of experience with peer review in both journals as well as evaluation of research proposals, peer review may not have been as independent as would generally be desirable.
És a dir, Wegman i els seus dos sequaços, que han reconegut no tenir la més mínima idea de climatologia, i que ara reconeixen que no tenen ni idea de com funciona el peer review dintre de la comunitat que es dedica al paleoclima, sembren el dubte sobre la feina dels paleoclimatòlegs. Això sí que és ciència!
No cal dir que l’informe de Wegman mai no ha estat publicat en cap revista científica ni, és clar, s’ha sotmès a cap peer-review, ni bo ni dolent. Tampoc diu Sala-i-Martin que molts climatòlegs i algun físic han qüestionat aquest informe, fent preguntes concretes a Wegman, sense que fins ara mateix aquest ni els seus sublims estadístics hagin contestat.
Tampoc diu l’equanim economista Sala-i-Martin que si ignoressim tots els articles de Mann, encara hi hauria 8 articles d’altres investigadors diferents que arriben a conclusions semblant amb tècniques diferents (veure gràfic amb els resultats de tots els articles). Ara, no puc assegurar que aquests investigadors no hagin sopat mai amb Mann.
En definitiva, que la inqualificable afirmació de Sala-i-Martin sobre els resultats de l’article, que posa entre admiracions, “¡era mentira!” és totalment fals. Evidentment, jo no cometré el mateix error, invertint-lo, i diré “és veritat!”. Sincerament, no en tinc ni idea, tot i que sembla raonable; en qualsevol cas, l’article crucificat de Mann, ja diu des del títol que hi ha moltes incerteses que cal superar, i millorar les dades. En canvi, Sala-i-Martin insisteix en les seves infonamentades i summament esbiaixades conclusions:
En 2001 el IPCC se apresuró a publicar y a defender una frase estrella que resultó ser falsa y eso dañó su credibilidad y la de la comunidad científica. En 2007 el IPCC ha enmendado su error, lo que ciertamente le honora, y ha adoptado una posición mucho más seria y honesta.
Anem a comparar què deia i què diu l’IPCC sobre les temperatures: primer de tot, cal recordar que l’IPCC dek 2001 tenia 94 pàgines (en castellà), mentre que el del 2007 en té 18. Per tant, han desaparegut moltes coses2 . Veiem ara la part dedicada a les temperatures de cada informe:
Titular
2001:
Un conjunto de observaciones cada vez mayor describe la imagen global de un mundo en fase de calentamiento y de otros cambios en el sistema climático.
2007:
Warming of the climate system is unequivocal, as is now evident from observations of increases in global average air and ocean temperatures, widespread melting of snow and ice, and rising global average sea level
com es pot veure, de la radicalitat a la moderació (!?).
seguim:
calentament amb registres fiables des de mitjan 1850
2001:
La temperatura media mundial de la superficie (es decir, el promedio de la temperatura del aire cerca de la superficie de la tierra y de la temperatura de la superficie del mar) ha subido desde 1861. Durante el siglo XX , el aumento ha sido de 0,6 ± 0.2°C5,6 (véase la Figura 1a). Este valor es superior en 0,15°C a la previsión del SIE para el período que iba hasta el año 1994, debido a las temperaturas relativamente altas de los años restantes del siglo (1995 a 2000) y a la mejora de los métodos de tratamiento de los datos. Estas cifras tienen en cuenta varios ajustes, como los efectos de las islas de calor urbanas. El registro muestra una gran variabilidad. Por ejemplo, la mayor parte del calentamiento que se produjo en el siglo XX tuvo lugar en dos períodos: de
1910 a 1945 y de 1976 a 2000. Mundialmente, es muy probable que los años noventa hayan sido el decenio más cálido y 1998 el año más cálido en el registro instrumental desde 1861
2007:
Eleven of the last twelve years (1995 -2006) rank among the 12 warmest years in the instrumental record of global surface temperature (since 1850). The updated 100-year linear trend (1906–2005) of 0.74 [0.56 to 0.92]°C is therefore larger than the corresponding trend for 1901-2000 given in the TAR of 0.6 [0.4 to 0.8]°C. The linear warming trend over the last 50 years (0.13 [0.10 to 0.16]°C per decade) is nearly twice that for the last 100 years. The total temperature increase from 1850 – 1899 to 2001 – 2005 is 0.76 [0.57 to 0.95]°C. Urban heat island effects are real but local, and have a negligible influence (less than 0.006°C per decade over land and zero over the oceans) on these values.
Fixeu-vos en la “moderada” afirmació que onze dels dotze anys més càlids dels darrers gairebé 160 anys són, precisament, els darrers onze anys (1995-2006).
paleoclima
2001:
Los nuevos análisis de datos indirectos del hemisferio norte indican que el aumento de la temperatura en el siglo XX probablemente haya sido el mayor de todos los siglos en los últimos mil años. También es probable que, en el hemisferio norte, los años noventa hayan sido el decenio más cálido y 1998 el año más cálido. Al disponer de menos datos, también sabemos menos acerca de las medias anuales anteriores a los últimos mil años, así como de las condiciones reinantes en la mayoría del hemisferio sur antes de 1861.
2007:
Average Northern Hemisphere temperatures during the second half of the 20th century were very likely higher than during any other 50-year period in the last 500 years and likely the highest in at least the past 1300 years. Some recent studies indicate greater variability in Northern hemisphere temperatures than suggested in the TAR, particularly finding that cooler periods existed in the 12 to 14th, 17th, and 19th centuries. Warmer periods prior to the 20th century are within the uncertainty range given in the TAR.
Quina moderació! És probable que els darrers 50 anys siguin el període més calorós de 50 anys des de fa, no mil anys que deia al 2001, sinó fa 1300 anys. Efectivament, no parla de la darrera dècada, ni de l’any 1998, però si Sala-i-Martin utilitzés els sentit comú es preguntaria, i què? què afegeix a la probabilitat que hi hagi canvi climàtic una dada puntual d’un anys, o fins i tot 10 anys, davant d’un grup de dades de 50 anys. Sala-i-Martin no s’adona que l’error de l’IPCC al 2001 és que la dada del 1998 és irrellevant, i és merament reclam publicitari (criticable, és clar) per l’informe. Però no hi ha cap dubte que el darrer informe, a efectes estadístics és més contundent en aquest aspecte, pel nombre d’anys en què la temperatura és major (50 anys), i pel període contrastat (1300 anys).
La traca final de Sala-i-Martin és impressionant, i la trobem al mig de l’article. De l’afirmació de l’IPCC:
tenemos un convencimiento del 90% de que la mayor parte del calentamiento está causado por la acción humana
arriba després d’un circumloqui al·lucinant, on dubta de models matemàtics, de la ciència, que sempre es pot equivocar (quina gran reflexió!), que la temperatura “només” ha pujat 0,74º de mitjana3, etc, etc, a aquesta seva conclusió:
tienen una seguridad del 90% de que saben bien poco
En fi, ja no puc més, i em nego a comentar aquesta bajanada.
Podia ser d’una altra manera, em pregunto? un polític gat vell, penso, crearia un comitè precisament per a que el crucifiquessin? [↑]
diré que afortunadament, i en això s’han tornat més professionals, perquè aquest tipus d’informe hauria d’evitar molta parafernàlia científica, ja que va dedicat a un públic ampli que ha de prendre decisions i, és clar, un informe de 94 pàgines només serveix per adormir-se, i indica molt poca capacitat de síntesi. [↑]
No diu però que la temperatura mitjana era inferior als 14º. Imagineu-vos que la temperatura mitjana dels humans puges 1º; no res, diria Sala-i-Martin, però resulta que més de la meitat de la població mundial estaria a 38º i, per tant, gairebé segur malalta (a part d’augmentar la temperatura del planeta). [↑]
Veig ahir nit la darrera pel·lícula de Scorsese, que ja havia comentat el Jordi. Enganxat al sofà les més de dues hores. No, no és comparable a les millors del director, però l’ofici és l’ofici.
Xavier Sala-i-Martin ha començat una sèrie d’articles sobre el canvi climàtic a La Vanguardia. El primer està dedicat a Al Gore i el seu documental sobre el canvi climàtic. Res a dir, perquè no l’he vist. Caldria puntualitzar, però, que, com és sabut, els missatges pel gran públic, en aquest i en d’altres temes, acostumen a estar més aprop de la propaganda que de la ciència.
to assess on a comprehensive, objective, open and transparent basis the scientific, technical and socio-economic information relevant to understanding the scientific basis of risk of human-induced climate change, its potential impacts and options for adaptation and mitigation
Sala-i-Martin, per a criticar el documental d’Al Gore utilitza el darrer document d’aquest organisme però, tot just citar-lo i sense cap mena de justificació, el qualifica de “documento probablemente sesgado a favor de posiciones ecologistas.” Evidentment, el comentari només evidencia el propi biaix de l’economista.
Geococcyx ja ens animava a llegir aquest document, i si ho fem, observem que Sala-i-Martin, a banda de confondre continuadament les pàgines de l’informe, opta per la lectura més superficial, acomodada als seus prejudicis, i sovint errònia.
Diu: “en lo que se refiere a la Antártida, el IPCC dice que las temperaturas allí no sólo no han subido sino que han bajado (página 9)”. En aquesta pàgina no diu res sobre la presumpta baixada temperatures a l’Antàrtica, només hi diu sobre aquesta regió:
Antarctic sea ice extent continues to show inter-annual variability and localized changes but no statistically significant average trends, consistent with the lack of warming reflected in atmospheric temperatures averaged across the region.
és a dir, que la temperatura atmosfèrica mostra una absència de calentament, estadísticament parlant. En cap cas se’ns diu que hagin baixat les temperatures. A la pàgina 11, se’ns diu una cosa semblant:
It is likely that there has been significant anthropogenic warming over the past 50 years averaged over each continent except Antarctica
en cap cas se’ns diu que les temperatures hagin baixat. Potser ho diu perquè a la pàgina 10 es comenta que “Ice core data indicate that average polar temperatures at that time were 3 to 5°C higher than present, because of differences in the Earth’s orbit.” Però, en aquest cas, la comparació es fa amb un període interglacial, ja fa, compte, 125000 anys! i, com diu, la diferència de temperatura és totalment atribuïble al canvi en l’òrbita terrestre.
Continua Sala-i-Martin: “y se espera que su masa de hielo aumente durante el próximo siglo (página 13).” La pàgina 13 no diu res sobre l’Antartida. En canvi, la pàgina 14 diu “Models used to date do not … include the full effects of changes in ice sheet flow, because a basis in published literature is lacking. The projections include a contribution due to increased ice flow from Greenland and Antarctica at the rates observed for 1993-2003, but these flow rates could increase or decrease in the future.” És a dir, que el tema de l’Antartida és un problema obert i, per tant, no “s’espera” res, sinó que les projeccions, fetes molt precàriament, diuen que el “ice flow” augmentarà en el període 1993-2003. També cal dir que la “masa de hielo” no es correspon amb el “ice flow”, que és la capa de gel continental. Cal distingir-lo del gel oceànic, format per aigua salada, i que normalment s’anomena banquisa, en anglès “sea ice”. En aquest cas, la pàgina 16 de l’informe és contundent, cosa que sembla no saber el famós economista:
Sea ice is projected to shrink in both the Arctic and Antarctic under all SRES scenarios. In some projections, Arctic late-summer sea ice disappears almost entirely by the latter part of the 21st century.
Aquest gel disminueix en qualsevol dels escenaris possibles. Per tant, l’afirmació que “la Antártida no se va a derretir sino más bien al contrario”, no s’aguanta per enlloc, perquè en Sala-i-Martin només considera el “ice flow” i no el “sea flow”. Això sí que és biaix. Però no s’acaba aquí el seu atreviment: “la descongelación del Ártico tendrá consecuencias menores sobre el nivel del mar porque su hielo ya está flotando en el agua.” Com? on coi es troba el “ice flow” si no és damunt la terra? Mireu sinó algunes fotos de les seves boniques muntanyes i platges, i la superfície rocosa sota el gel (gairebé el 40%, en superfície). Geococcyx m’adverteix que he llegit malament, Àrtic per Antàrtic. Efectivament, l’Àrtic és gairebé tot gel, com explica el nostre home a DF.
“Las previsiones del IPCC confirman esa lógica y auguran que el nivel subirá no los 7 que dice Gore sino entre 0,18 y 0,59 metros (IPCC página 11).” Correcte, excepte la pàgina, que és la 13.
“el deshielo de Groenlandia hará que se detenga la corriente del Atlántico que trae agua caliente de los mares del sur y provocará una nueva glaciación en Europa. Los científicos del IPCC están 90% seguros de que eso no pasará (página 12).” Sincerament, no sé d’on treu aquesta conclusió o, més concretament, aquest raonament. Diria que enlloc de l’informe es fa aquest raonament. És cert que l’informe diu que Europa no es gelarà, però no parla en absolut del corrent de l’Atlàntic. A més, la redacció de Sala-i-Martin és summament ambigua: què no passarà? que hi hagi una altra glaciació a Europa? que es desgeli Groenlàndia? que pari el corrent de l’Atlàntic? Les respostes a les preguntes per separat són clares: no, sí, no diu res. En qualsevol cas, l’IPCC no estableix cap interrelació entre aquests tres fenòmens conjuntament.
“El IPCC dice (página 9) que los altibajos climáticos locales como los que sufrió Europa en 2003 no se pueden relacionar con el aumento de CO2.” Finalment, Sala-i-Martin encerta la pàgina, tot i que no del tot, ja que la paraula “locales” no apareix enlloc a la susdita pàgina. Amb la lleugeresa que el caracteritza, intenta resumir en una línia fets diferents. D’una banda, hi ha situacions extremes del clima (”altibajos” que diu). Aquests poden ser locals o generals. Després hi ha el que va passar al 2003 (tema del qual no parla l’informe). I finalment hi ha l’augment del CO2. L’IPCC diu ben clar que és molt difícil d’explicar els fenòmens locals a partir d’aquests models globals, cosa molt diferent que “no se pueden relacionar” (de manera pomposa, podem dir que Sala-i-Martin confon una limitació epistemològica amb una limitació ontològica). Sobre els fenòmens locals diu clarament l’informe (p. 12):
Difficulties remain in reliably simulating and attributing observed temperature changes at smaller scales. On these scales, natural climate variability is relatively larger making it harder to distinguish changes expected due to external forcings. Uncertainties in local forcings and feedbacks also make it difficult to estimate the contribution of greenhouse gas increases to observed small-scale temperature changes.
En canvi, l’informe és bastant contundent amb els fenòmens extrems a escala global. Per exemple, en l’apartat de la taula de la pàgina 9, diu sobre la contribució humana de les onades de calor després de 1960 que és més probable que improbable (major d’un 50%), i les projeccions sobre el segle 21 indiquen que aquesta probabilitat és més gran (major del 90%). I, en general, els fenòmens extrems seran més habituals.
Finalment, Sala-i-Martin diu “El IPCC (página 6) dice que, a pesar de que hay alguna evidencia observacional de que la intensidad puede haber subido desde 1970 en el Atlántico, los datos no permiten ver tendencias a largo plazo ni en la intensidad ni en la frecuencia de los huracanes.” Una altra vegada, la pàgina 6 no parla dels huracans. És a la 8 on trobem aquesta informació. Torna a equivocar-se quan diu “puede haber subido”, ja que el text diu clarament “There is observational evidence for an increase of intense tropical cyclone activity in the North Atlantic since about 1970, correlated with increases of tropical sea surface temperatures.” Per tant, no “puede”, sino que “ha subido”. Curiosament, la part en cursiva també és incorrecta. El text diu:
Multi-decadal variability and the quality of the tropical cyclone records prior to routine satellite observations in about 1970 complicate the detection of long-term trends in tropical cyclone activity. There is no clear trend in the annual numbers of tropical cyclones.
En primer lloc, les tendències no es poden veure perquè els registres abans del 1970 són més defectuosos, perquè les tècniques d’anàlisi eren més primitives. Per tant, no és que les dades no permetin veure “tal i tal”, és que les dades són insuficients i de poca qualitat.
En segon lloc, les tendències que no es poden establir no són “en la intensidad y en la frecuencia de los huracanes”, sinó, en general, en “l’activitat dels ciclons” (o huracans). Sobre la intensitat l’informe ja ha dit que sí que és major, i a la pàgina 16 ho confirma, donant-ho com a probable (més del 50% de probabilitat):
Based on a range of models, it is likely that future tropical cyclones (typhoons and hurricanes) will become more intense, with larger peak wind speeds and more heavy precipitation associated with ongoing increases of tropical SSTs. There is less confidence in projections of a global decrease in numbers of tropical cyclones. The apparent increase in the proportion of very intense storms since 1970 in some regions is much larger than simulated by current models for that period.
En definitiva, Sala-i-Martin ens regala una lectura superficial i esbiaixada de l’informe, impròpia d’una figura del seu prestigi, i que provoca més confusió que una altra cosa.
Amb Geococcyx recomano, si en teniu cap interès, la lectura del document de l’IPCC.
He creat un nou blog. Es tracta d’una mena de dietari/caixa d’eines de la tasca que porto ara entre mans, la traducció i edició de les obres d’Arquimedes. La utilitat de la web és bàsicament particular, ja que em servirà per organitzar materials, idees i frustacions. Ara bé, també he pensat que, havent-hi tanta gent ociosa amb interessos estrafolaris, sempre hi haurà algú interessat en l’artefacte.
Tres dones, totes d’esquerres, totes professionals competents en la seva matèria, m’han confessat la seva oposició a la nova llei de la igualtat, especialment en el punt referent a les quotes. Aquesta llei, i d’altres del govern català confirmen quina és norma bàsica d’aquests governs davant la realitat: quan aquesta no agrada, es fa una llei derogant la realitat, i ja us apanyareu. Aquesta llei n’és un exemple, la llei sobre la violència contra les dones n’és un altre.
La manera d’afrontar un mercat de treball precari és l’aspecte econòmic d’aquesta política: que no hi ha llocs de treball fixos? cap problema, l’estat en crea a puntapala. Aquest any, per exemple, surten a concurs 6856 places de professorat de primària i secundària; el propi departament d’educació ja diu, amb un cofoisme comprensible des de la seva mentalitat estatalista, “es tracta de la convocatòria més nombrosa que s’ha fet fins ara en la història del Departament.”
6856 places, és a dir, una de cada mil persones podrà gaudir dels avantatges de ser funcionari. Si el sou mitjà són, en un primer moment, al voltant d’uns 30000€, això significa que a partir de l’1 de setembre, els 999 catalans que no hauran obtingut aquesta plaça, hauran de reservar 30€ anuals dels seus minsos ingressos a pagar el nou funcionari d’ensenyament que els correspon. Tots els mileuristes, posem per cas, es convertiran d’un dia per l’altre en 995 euristes. I això fins la mort del funcionari en qüestió, que deu guardi molts anys (bé, potser no tants).
Un altre dels avantatges dels nous 6856 funcionaris serà l’entrada al club de Muface, és a dir, el “Régimen Especial de Seguridad Social de los Funcionarios Civiles del Estado”, la mutualitat del funcionari, per entendre’ns, la gran bicoca: pagar com si estiguessis a la seguretat social, però gaudir al mateix temps dels serveis de qualsevol mútua, by the face i for live, la demostració que en aquest país on tots som iguals (excepte el rei i la seva troupe), n’hi ha que són més iguals que la resta dels mortals (més mortals precisament perquè no pertanyen a Muface).
En qualsevol cas, sembla que el sistema de contractació de funcionaris és el més objectiu que hi ha: el concurs d’oposicions. A més, això sembla garantir que només entren els més preparats. En el cas de les oposicions d’ensenyament, es tracta de diverses proves, la més complicada de les quals és l’exposició d’un tema, entre un grup molt gran de temes. Això garantiria que el futur funcionari domina completament la matèria per la qual concursa. Aquest any, i en el cas concret de secundària (on acostuma a haver-hi uns 70 temes), el tribunal escollirà a l’atzar 5 temes i el concursant haurà de desenvolupar-ne 1. Això és poc? és molt? Si sabeu una mica de probabilitats, podreu comprovar que això significa que estudiant a fons 25 dels 70 temes, tens un 90% de probabilitats de què un dels 5 temes escollits pel tribunal l’hagis estudiat.
Una altra part del concurs d’oposicions consisteix a preparar una unitat didàctica. No tothom, però: els anomenats interins (els qui treballen a l’ensenyament públic sense ser funcionaris), no hauran de fer aquesta part, i la supliran per un informe de l’administració on l’únic mèrit que presentaran és els anys que han estat exercint d’interins (i que, per tant, si s’haguessin presentat a oposicions durant aquest període, no les haurien aprovat1 ). Aquest informe pot contar fins 3 dels 10 totals en l’oposició. No és aliè a tot això que els sindicats més grans d’ensenyament es nodreixin bàsicament d’interins.
Alguns mestres que conec, progressistes la majoria, em diuen que en el cas de primària serà un “coladero”, i ha qui ho qualifica de “vergonya”. Les oposicions, aquest any, es convertiran en un mer tràmit administratiu per a obrir les portes a tots els qui fa anys que no aconsegueixen aprovar-les, i bastants més.
Algú pensarà que odio els funcionaris. Fals. Jo també sóc funcionari d’ensenyament; això sí, en excedència voluntària. Aquest és un estat metafísic dels funcionaris, comparable al del creient no practicant: has deixat la teva plaça voluntàriament i sense cap mena d’explicació, però el papà (o la mamà) estat et garanteix una plaça quan decideixis que la vida lluny dels seus confortables braços és massa dura. Tampoc no sóc contrari a la idea de funcionariat, és clar: no existeix societat complexa sense funcionaris d’alguna mena i ben pagats.
La pregunta del milió és, però: quines àrees d’una societat s’han de deixar a mans del funcionariat? La resposta dels actuals governs espanyol i català és, com diu el meu cunyat empresari: “tots hem de ser funcionaris.” Tornem al cas de l’ensenyament: cal que universitats, instituts i escoles siguin bàsicament públics? Com que desconfio de les explicacions teòriques, contaré dos fets que conec de primera mà, que resumeixen molts d’altres que us estalvio.
Tots els qui tenim fills a punt d’escolaritzar i ens interessem per la seva educació, ens hem hagut de passejar aquests dies per les escoles, perquè s’apropa el moment de la preinscripció. No és que es pugui triar massa (l’estat en la forma autonòmica et dóna les opcions més properes a casa o a la feina, i gairebé t’obliga a escollir-les), però tampoc no és perd res fent-ho. La meua dona és qui ha visitat diverses escoles per Ciceró. Malgrat la seva ideologia progressista, un dia, després de la seva darrera visita, em va dir, gairebé implorar: “vull escollir l’educació del meu fill!” Segons m’explica, el discurs central de la majoria d’escoles públiques que ha vist és “fem el que podem”; les presentacions de les seves activitats són buides i molt sovint sense preparar. En canvi, les concertades que ha visitat (totes seleccionades, és clar), independentment de la seva querència ideològica, presenten un discurs diferenciat i, normalment, raonat i ben argumentat.
L’altre cas: un amic molt proper va entrar ara fa un parell de semestres de professor associat (és a dir, ho fa com a tasca secundària) a una universitat d’ensenyaments tècnics, pública, és clar. Fa 4 hores de classe i 2 de consulta, més reunions, per unes 50000 pts (posar-ho en euros és una mica vergonyós) al mes, mentre que els titulars de la facultat cobraran de per vida un sou com cal per 6 (9 com a màxim) hores de classe i 3 de consultes setmanals (sense d’altres obligacions en el sentit estricte del terme). De la preocupació docent dels/de les titulars, que no fan més que repetir que els estudiants són cada dia més rucs (cosa que el meu amic nega; bàsicament, són més joves, o millor dit, nosaltres som més vells) us en podeu fer una idea amb aquesta anècdota: el meu amic em criticava la falta de criteri a l’hora de fer el programa del curs (un batibull de continguts sense solta ni volta), la falta de coordinació i previsió (el professor de teoria de la matèria no li diu quins problemes ha de fer fins el dia abans), i l’ús de material antic (apunts malgirbats de més de 6 anys) i amb enunciats indesxifrables i amb moltes faltes d’ortografia (sí, sona exagerat, però ho he vist i no es pot qualificar d’una altra manera). Jo li vaig comentar si, per ajudar als estudiants, no es penjaven problemes resolts a la web de la universitat. Em va dir que ja ho havia preguntat, però que la resposta literal va ser, mig burleta mig seriosament: “com? què faríem nosaltres? … perdríem la nostra feina.” I així van tirant, mentre, segons declaracions del meu amic, hi ha bons estudiants que li han confessat que han d’anar a una acadèmia a que els expliquin novament el que haurien d’aprendre a les aules de la universitat pública.
Curiosament, no puc estar-me de dir-ho, l’administració troba més meritori haver suspès més oposicions. [↑]
nunca tan pocos han fingido representar a tantos como hoy sucede en el Parlamento español
i rebla:
Si finalmente sucediera tal cosa [presentació de Batasuna a les eleccions], como algunos temen que la excarcelación de Iñaki de Juana preludie, habrá llegado la hora de ponerse serios de verdad. Basta de juegos con lo que no es de jugar.
No, no és Inestrillas qui ho diu, ni tampoc cap dels ultramontans habituals del PPo (principal partit de l’oposició), sinó Fernando Savater (me n’assabento al darrer post del Jordi).
Ara mateix, potser el principal avantatge de viure a Barcelona és que la frontera no és gaire més lluny de 100 km.
Com és habitual en aquest país, el cofoisme ens ha envaït a tots després de la sortida del domini .cat. Segons els responsables de la fundació puntcat, el primer any del domini ha estat tot un èxit. Ningú no ha qüestionat aquest èxit, potser perquè seria poc patriòtic. Ara que estic en vena crítica1, faré algunes observacions sobre aquesta fundació i sobre el projecte puntcat.
Certament, 21000 dominis puntcat (3000 d’organismes oficials, és a dir, un 14,3%) registrats pot considerar-se, numèricament, un gran èxit. Fins i tot, econòmic, perquè si contem que cadascun costa, com a mínim, 70€ (tot i que hi ha molts que costen més del doble), els ingressos del registre pugen, pel cap baix, 1,5 milions d’euros, tot i que segurament arriben als 2 milions. No està gens malament únicament per recollir les dades del registrat i posar-les en un fitxers. A més, aquests dominis generen beneficis cada any, sense cap altre esforç per part de la fundació: 40€ com a mínim per la renovació anual, per tant, 840000€ anuals.
Comparem-ho amb les condicions del meu domini menacorde.com2. El vaig adquirir a Aruba.it, megaservidor italià, ara fa quatre o cinc anys. Aruba presta serveis de registre de dominis i hostatja les vostres web en el domini que heu registrat3 . El fet d’escollir un servidor italià era producte estricte de la llei d’oferta i demanda: el registre d’un domini .com (o .eu, o .it, etc) era gratuït (evidentment, tampoc no es paga res en renovar el domini) i l’espai de disc il·limitat (sí, sí, il·limitat) per la meva web no costava (ni costa ara) més de 25€ anuals, tot inclòs. Per tant, si comparo ambdues ofertes, la del puntcat (i de fet, qualsevol altra) i la d’Aruba, una em dóna tots els avantatges excepte el de fer país.
Els de la fundació puntcat, en la seva raquítica web (poquíssimes dades sobre l’evolució del domini, un blog que només s’actualitza mensualment, …) contesten a alguns usuaris emprenyats pel cost i el funcionament dient, amb raó, que alguns dels dominis patrocinats, entre els quals es troba el .cat, acostumen a ser més cars i la seva gestió presenta més complexitat, perquè s’han d’adaptar a la normativa del domini. Això, pel que sembla, costa diners i complica el procés. És això cert?
Teòricament, sí, sempre que es faci un seguiment estricte de tots els dominis registrats: comprovar que tots i cadascun dels dominis compleixen la susdita normativa és una feina que requereix certa dedicació, tot i que potser no és extenuant. Els responsables de la fundació deien a l’article que citava que a partir d’ara, per agilitar el registre, faran les comprovacions a posteriori, perquè fins ara les feien abans de registrar. En canvi, no m’ha costat molt trobar un fotimer de webs .cat que només es troben en castellà, per exemple, la del Real Club Español del Perro Pastor Alemán (RCEPPA), on les úniques paraules en català són Delegació de Catalunya (a la presentació, perquè al portal posen Delegación de Cataluña); la del diari lleidatà La Mañana, que és pràcticament tot en castellà; la de l’Institut d’Aplicacions Tecnológiques, que només té en català el seu nom; la d’Altair, la llibreria especialitzada en viatges i en altres cultures que no siguin la catalana; la de Lleida System SA, empresa de serveix informàtics; la de Procomp Grup, que ni tan sols han aconseguit fer en català la pàgina on anuncien que la web està en construcció. En fi, no pararia. També he trobat sense massa esforç un fotimer de pàgines que, tot i ser bilingües o trilingües, la pàgina principal es troba en castellà o en anglès. Per exemple, Industrias Gama SA, o el Centre Tecnològic de Telecomunicacions de Catalunya (en anglès, la principal), Bouquet Nuvis, fins i tot la pàgina principal del barça (que de fet, s’associa a fcbarcelona.com) pot considerar-se que es troba en castellà, perquè l’única frase que hi apareix és en castellà: “Copyright 2002 - FCBarcelona. Todos los derechos reservados.”
Per tant, queda clar que molt curosos a l’hora d’admetre registres no són. Ara, potser no és un problema greu, ni són molt nombrosos els dominis registrats que no respecten la normativa del domini .cat, i entre els 21000 registrats, i les presumptes 4000000 de pàgines, la majoria compleixen amb la seva pròpia normativa. Utilitzant les eines del Google, però, això no sembla evident. Així, per exemple, el Google dóna unes 2300000 pàgines dins del domini .cat (i no 4000000 com diuen des de la Fundació). Ara, si li preguntem quantes d’aquestes es troben en català el resultat és d’una mica més d’1000000, poc més del 43%. Si ara li demanem, amb certa mala bava, quantes es troben en castellà, el resultat és sorprenent: vora 500000, és a dir, la meitat de les que es troben en català, més d’un 20% del total. Podem comparar-ho, per exemple, amb el domini .es (tot i que ambdós dominis, .cat i .es, no són del mateix tipus): el domini .es té vora 19000000 de pàgines, en castellà n’hi ha 6140000 (33%), i en català, 1730000 (9%, 24% de les que es troben en castellà). Cal insistir en què .cat és un domini estrictament cultural, i no com el .es, que és el d’un estat.
Evidentment, les dades estadístiques que he trobat amb el Google s’han de prendre amb prudència, perquè aquesta eina per ella mateixa no és prou fiable per fer aquests càlculs. De fet, amb càlculs indirectes, trobo que, per exemple, el nombre de pàgines en castellà dintre del domini .cat és bastant menor. En qualsevol cas, no es pot negar que el domini .cat, malgrat totes les lloances que se’n fan, sembla que hauria de millorar i molt pel que fa als preus, el servei, la transparència en l’actuació i al control dels continguts. Però, és clar, aquí trobem un problema del món globalitzat: si controles molt els qui acceptes al club, potser tindràs pocs registres, cosa que malmetrà la marca i, evidentment, els beneficis (recordem que es tracta d’una fundació privada i autofinançada la qui ho manega tot); si, en canvi, fas barra lliure, el reconeixement mundial pel presumpte boom del català i els ingressos pujaran com l’escuma, però potser a canvi de malmetre els objectius inicials d’aquest domini.
Per cert, ara que ho recordo, tinc encara una altra perla de la traducció del llibre del Fisk que comentava: les notes al final del llibre no estan numerades, ni indicades al text. És a dir, no tenim cap forma de saber on hi ha una nota al final mentre llegim el text, perquè no hi apareix cap numeret ni senyal que ho indiqui. Deplorable. He comprovat que l’edició castellana sí que té les notes indicades en el text i numerades. [↑]
Com és evident, no penso canviar-lo per menacorde.cat, perquè entre d’altres coses perdria la seva poesia: ja vaig dir que menacorde significava per la meva àvia me’n recordo, i el com final és un afegit perfecte. [↑]
S’han de diferenciar ambdues coses: registrar un domini, menacorde.com, google.com, vilaweb.cat, és una cosa, i una altra és penjar pàgines web en aquests dominis. Per a fer això darrer cal tenir un servidor que us proporcioni espai de disc, i eines per a gestionar-lo. [↑]
Començo a entendre perquè l’Anti Difamation League i, fins i tot, la Knesset, han reaccionat tan furibundament contra Ariel Toaff, l’autor de Pasque di Sangue. Pocs dies després de produir-se la notícia un denominat investigador egipci, Mohammed Al-Bihairy, deia a un canal cultural egipci coses molt gruixudes i clarament infonamentades (la traducció de l’entrevista, per cert, és summament curiosa). És molt interessant la discussió final sobre si els jueus israelians són descendents dels jueus de Medina que va expulsar Mohammed en persona. El tal Al-Bihairy diu a la seua web que el seu hobby és “thinking and thinking and thinking and thinking and thinking”, a diferència de, posem per cas, bin Laden, que suposo deu tenir per hobby “bombing and bombing and bombing”. En qualsevol cas, la conclusió evident és que no tothom ha nascut per pensar, per molt que s’hi posi.
Si voleu, li podeu enviar un missatge dient-li què en penseu de les seves reflexions sobre els protocols dels savis de Sió.
Comentava l’altre dia un capítol del llibre del Robert Fisk, La Gran Guerra per la civilització, sobre el genocidi armeni. Certament, com deia, és un llibre magnífic, i monumental (gairebé 1500 pàgines). Només me’n queden unes 400 pàgines i continuo pensant que és un gran llibre, una mica caòtic, de vegades, summament detallista i documentat. I com la majoria de llibres que m’agraden, amb un component biogràfic totalment indestriable de la història. De fet, potser el capítol que més m’agrada és el que dedica al seu pare i a reconstruir succintament la seva relació i a resseguir les seves passes per Europa durant la Gran Guerra (la primera, és clar).
He dit que és un gran llibre, però potser hauria d’haver dit que intueixo que és un gran llibre. I és que la traducció catalana m’ha impedit gaudir realment de la lectura. Des del començament del llibre ja notava que alguna cosa no rutllava. Evitava, però, fer una anàlisi acurada del text, perquè és una cosa que m’irrita quan realment m’interessa el que em diuen.
La sensació de què alguna cosa anava malament en la traducció m’ha acompanyat fins a la pàgina 517, on he dit prou, i m’he armat d’un llapis. Deia Fisk al principi d’aquesta pàgina: “Cal que comprengui que en Josef va viure aquella època, l’època del Shoah.” Deixant de banda que la paraula shoah diria que és femenina, detall sense importància, la traductora comença així la seva nota que ha cregut oportú posar a la paraula: “Shoah és una pel·lícula dirigida per Claude Lanzmann de l’any 1985 i que tracta sobre l’Holocaust …” Estupor és poc per descriure el que experimento en llegir aquestes línies. La (o el) Shoah és “una pel·lícula”? Potser sí, com Cleopatra és una pel·lícula, però em temo que cap traductor d’un llibre sobre història egípcia faria una nota al peu de la paraula Cleopatra per dir que “Cleopatra és una pel·lícula.” Shoah, senyora Parés, és el terme hebreu per a designar el que nosaltres anomenem Holocaust, i que significa una cosa així com a “catàstrofe.” Evidentment, no tothom hauria de conèixer aquest terme, però em sembla que la traductora d’un llibre que esdevindrà clàssic sobre l’Orient Mitjà hauria de tenir uns mínims, especialment, per a saber amagar allò que no sap, i no passejar els seus coneixements de cineclub mal paït.
Només han de passar 16 pàgines per trobar un altre error vergonyós. Diu Fisk a la p. 533: “Però Woodrow Wilson es va aferrar als seus Quaranta Punts.” Quaranta punts? havia estat malferit el pobre Wilson alguna vegada? i li van donar 40 punts? o es que comprava al Caprabo i col·leccionava punts? Ni una cosa ni l’altra, els majúsculs Quaranta Punts no són una altra cosa que els Catorze Punts (Fourteen i no Forty) que Wilson va proposar-imposar a les potències europees en acabar la primera guerra mundial. Potser sí que molta gent no sap què són els Catorze Punts, però la traductora d’aquest llibre no pot deixar de saber-ho, i el seu editor tampoc, i molt menys una editorial de “prestigi” (La Magrana/RBA).
Seguim: pàgina 550. Diu Fisk (bé, tradueix Parés): “S’havia passat catorze anys en presons israelianes abans de firmar de mala gana amb Shin Beth.” Shin Beth? … qui és Shin Beth? una germana de Shin Xan que s’assembla a l’eurovisiva Beth? evidentment, no: Shin Beth és el Shin Beth, és a dir, el servei d’intel·ligència interior d’Israel, així com “el” Mossad és el servei exterior (la mateixa dicotomia entre el FBI i la CIA, sempre amb article, és clar). El més curiós és que, a partir d’aquest moment, el Shin Beth apareix amb article (per exemple, a la nota de la p.646) o sense, aleatòriament. I aquí ja començo a sospitar de la gran xacra del català modern: els traductors automàtics. També (p. 645) surt Mossad sense article, “la intel·ligència de les forces aèries i de Mossad i Shin Bet” (curiosament, el Shin Beth també ha perdut la h pel camí; no és tampoc la única paraula que guanya i perd lletres al llarg de llibre).
M’ho confirma una frase de la pàgina 607. És important el context: en unes negociacions entre israelians i palestins, els representants americans són gairebé tots jueus, començant pel negociador principal. Li fa dir la senyora Parés al pobre Fisk: “Si el negociador principal havia estat el líder d’un grup de pressió àrab, Israel podria fer saber els seus punts de vista. I si els quatre negociadors havien estat musulmans, sens dubte que això seria una qüestió de debat justificat.” Les frases, evidentment, no s’entenen, perquè els negociadors no “havien estat” musulmans; la frase és hipotètica, i per tant s’hauria d’utilitzar: “haguessin estat.” El problema, sospito, és que l’anglès no té subjuntiu i, suposo, el traductor automàtic de la Núria no acostuma a utilitzar-lo. I així surten aquestes frases impossibles i impresentables en una traducció. Trobem un altre exemple a la p. 983, parlant de la guerra del Golf del 1991: “si el règim de Saddam Hussein havia estat derrocat en aquell moment, no seria necessari tornar.” Evidentment, el règim no “havia estat” sinó que “hagués estat.”
Anem ara a la traducció de topònims. Han passat només 5 pàgines, i en la 612 trobem les ciutats, segons la Núria, de “Tyre i Sidon”. “Tyre i Sidon” … no em sonen. No més que London i Milano. Tyre i Sidon, haureu endevinat que són Tir i Sidó, ciutats fenícies, pàtria xica dels cartaginesos. Senyora Núria, despertí! es tracta de terres fenícies! no som, nosaltres, catalans, una colla de fenicis? doncs, una mica de memòria, dona!
Entre els topònims més curiosos està Losovo, quan hauria de ser Kosovo (p. 622), però no farem sang amb aquesta … errata?
Una altra aportació personal de la Núria en forma de perla interpretativa la trobo a la p. 627 (com veieu, la lectura del llibre dóna per molt, si no us interessa el tema). Diu Fisk: “El perill era sempre que la pau dels valents es convertís en la pau de les tombes.” I anota la Núria “Aquest és un joc de paraules que traduït no es pot comprendre. Valent en angles és brave, i tomba en anglès es grave.” No satisfeta amb aquest comentari que ens aclareix el joc de paraules, la Núria ens dóna la seva curiosa interpretació del mateix: “vol dir que és molt fàcil d’equivocar-se d’una sola lletra per fer canviar tot els significat del que era, en un principi, l’acord d’Oslo.” No sé … no tinc paraules per qualificar aquest comentari.
Només 3 pàgines després, p. 629, llegim: “converteixen els assassinats israelians en atacs d’objectiu” … “atacs d’objectiu”? què coi significa? … no mira la tele la Núria, i no ha sentit parlar mai dels “atacs selectius” o qualsevol altra terminologia usual en català. Tornem a trobar-nos, segurament, amb el traductor automàtic que fa la feina que hauria de fer la Núria. Prefereixo no pensar en qualsevol altra possibilitat.
I al girar pàgina ens trobem amb aquesta frase dita per una dona: “I això em va fer veure moltes coses, especialment sobre la meva actitud vers Israel, sobre com no ser un sionista.” Si no era transexual, cosa que no se’ns diu, hauria d’haver dit “una sionista.” És clar, el traductor automàtic no ho té clar amb l’anglès, que en aquest cas no distingeix entre gèneres.
La nefasta influència del traductor automàtic també es pot veure a la p. 711: diu dels monuments d’Alger “que encara resten intactes i protegits en aquesta àrab, musulmana, capital.” Què significa aquesta absurda enumeració final? Evidentment, se’ns vol dir “capital arabomusulmana” o “capital àrab i musulmana”, però en cap cas la forma anglesa “àrab, musulmana, capital.” També a la pàgina 815 llegim d’un tal Woodberry que és “director britànic provisional de les operacions Securior” … què?! em jugo un bollicao que es tracta d’un director d’operacions provisional que és britànic. Doncs, buscant a internet ho confirmo, i a més, resulta que l’empresa no és Securior, sinó Securicor.
A una nota de la p. 770 se’ns diu, “l’amenaça del poble de Kabilia”. Suposo que es refereix a Cabília, que normalment sempre he sentit com la Cabília, quan es refereix a tota la població d’aquesta zona algeriana, i que són un grup berber singular, com els catalans, per entendre’ns, senyora Parés.
També al partit de Sadam Hussein, el Baa’th, o Ba’th, o Ba’as, l’anomena Ba’t (p.808 i més, de vefades amb dues as). No conec quina és la denominació més correcta en català, però juraria que Ba’t, no. A més, més endavant anomena baasistes als seus militants, cosa que no pot derivar de Ba’t.
P. 809: “Com sempre, tots els auguris del desastre eren allà, i nosaltres, els periodistes … vam optar per llegir-los”. És clar, el que van fer és optar “per no llegir-los” perquè, pel context, sabem que no van adonar-se que l’Irac envairia Kuwait.
A la p. 817, després d’un simpàtic “no veure alcohol” (ja començo a encapritxar-me per aquesta simpàtica traductora), diu: “on es recomanava al personal dels Estats Units a no discutir sobre …”; i per confirmar que no es tractava d’una errata, l’interfecta rebla: “aconsellava el personal dels Estats Units a evitar discussions …”. “Recomanar a no discutir”? “aconsellar a evitar”?
p. 863. Se’ns parla d’una gran bomba llençada per un avió i diu “és una bomba de gairebé set quilos”; més avall, en una nota, ens apareix “la superbomba de dos quilos” … una superbomba de dos quilos? qualsevol musulmà podria amagar una megasuperbomba d’aquestes a la xilaba i Barcelona a fer punyetes. Però, no ens embalem: els quilos segurament tradueixen els kilotons, és a dir, les tones.
A la p. 880, la Núria converteix la Union Jack en la “bandera de la Unió” (que a Gran Bretanya també és la “union flag”, però aquí la bandera de la Unió encara designa normalment la bandera americana). La frase no deixa de tenir la seva gràcia: “dos Land Rovers del 26è Regiment de Camp de l’Artilleria Reial, amb la bandera de la Unió.” Land Rover (cotxe anglès) i artilleria Reial amb la bandera republicana de barres i estrelles … quina escena més impactant, ara que Tony Blair es vol separar una mica de l’amic americà.
p. 957. A l’Iran. Fisk parla amb Momayoun Motier. Se’ns diu que és de la Companyia Petroliera Nacional Iraquiana … a l’Iran? … mentre bombardegen Irac? Efectivament, la companyia és la Companyia Petroliera Nacional Iraniana, que s’assembla molt, però no és exactament el mateix. Si abans confonia els iranians amb els iraquians, a la p. 977 diu: “quan els palestins morien sota els bombardeigs iraquians a Beirut al 1982″ … extraordinari, el 1982, iraquians i israelians bombardejaven conjuntament als palestins amagats a Beirut. Quina primícia! O no, i només ha confós ara els israelians amb els iraquians. En aquest punt de la traducció, a la senyora Parés sembla que li balla tot el mapa de l’Orient Mitjà.
p. 961. “Els kuwaitians van treure forces dels 2000 presoners de guerra iranians …” No, no es tracta que els utilitzessin per fer electricitat mitjançant bicicletes estàtiques connectades a grups electrògens. Deduïm pel context que els van alliberar, és a dir, “van treure força dels”, o millor, “van alliberar força dels”, però em sembla que més correcte i entenedor seria: “van alliberar part.”
A la p. 982 em rendeixo: “Nosaltres som una presència desplegada avançada habitual” ?! s’accepten interpretacions.
Malgrat tot, continuaré llegint el llibre fins al final, perquè s’ho val. Però cada dia que passa em penedeixo de no haver seguit el consell de la meva dona, que em va regalar el llibre. Quan li vaig dir que el volia en català, ella, que prové de l’escola catalana activa, em va dir, a mi, que vaig aprendre el català normatiu al BUP, que com és que no comprava la castellana. I va afegir: “tenen més ofici.”
Ja entenc que un país que no té exèrcit, no tingui corresponsals de guerra amb cara i ulls. I, fins i tot, puc entendre que no sigui fàcil passar al català la llengua de corresponsal de guerra anglès. I també accepto, perquè ho sé de primera mà, que el preu per traduccions estan caient vertiginosament. Però hi ha coses que no s’haurien de tolerar: mirant el copyright del llibre, m’assabento que va sortir al mercat anglosaxó el 2005, i que el copyright de la traducció de la Núria Parés és del mateix any. Per tant, la senyora Parés va enllestir la traducció d’un llibre dens de 1500 pàgines en bastant menys d’un any. Evidentment, els números no quadren, si no tires, com hem vist, de traductor automàtic. Però és imperdonable no repassar acuradament el text, i que l’editor tampoc no ho faci. Encara més imperdonable és tenir llacunes culturals tan fondes, com les que s’entrelluquen, per enfrontar-se a un llibre d’aquest calibre. Potser és que no tenim ningú millor.
L’altre dia comentava Quim Monzó un llibre de Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans. L’ha comentat més extensament Joan Josep Isern. Crec que en algun moment es diu que un dels problemes de la cultura catalana és que no té classe baixa que mira telescobraria. Jo afegiria que la “classe mitjana” cultural catalana està en vies de desaparició. A més, Gabancho també defensa una cultura catalana cosmopolita. La traducció que comentava no deixa ser un símptoma que tot això no és altra cosa que bons propòsits.
Petit homenatge a Contrastant, que sembla que ha tancat la barraca (un sopar amb lectors i lectores serà el comiat).
Un dels tòpics més estesos entre nosaltres és que els orientals, especialment xinesos i hindús, només poden reunir-se per milions. És inconcebible una manifestació de 463 xinesos, o de 243 hindús. No entraré en el subtil racisme que això suposa, però seria interessant comparar els números que donen els mitjans de les congregacions humanes a occident i a orient, però crec que no m’equivocaria massa si digués que per cada persona aquí, se’n compten deu allà (que és, més o menys, el valor atorguem a les seves vides, inconscientment). O millor dit, per cada persona real, se’n conten deu aquí i cent allà; el valor de la vida humana cada vegada disminueix, molt més allà que aquí, és clar.
L’altre dia ja comentava l’absurda afirmació que en una celebració religiosa s’apleguessin 70 milions de persones. El dia 3, La Vanguardia, i molts d’altres mitjans, anunciava que s’aplegarien en un dia 2,5 milions de dones a la capital de l’estat indi de Kerala (i sense despentinar-se, al titular, arrodoneix alegrement la xifra a 3 milions), per una celebració religiosa al voltant del temple d’Attukal. La xifra apareix també a la wikipedia i sembla que el llibre Guinness dels records també recull xifres semblants.
Ningú, és clar, ens dirà com s’han calculat aquestes monstruoses dades (cal recordar, a més, que cada dóna porta els estris per cuinar, per tant, s’han de sumar 2,5 o 3 milions de cassoles).El que sí podem fer, i el periodista també, és anar a la wikipedia i constatar en 5 minuts que Thiruvananthapuram, la ciutat que presumptament rep aquesta massa de dones en un dia, és una ciutat que no arriba als 750000 habitants (menys de la meitat dels de Barcelona), amb unes xarxes de transport molt més deficients que les barcelonines (per exemple, la via única que té la ciutat, només porta 50 trens diaris; tremolo només de pensar en la RENFE Thiruvananthapuramiana)1 . Malgrat això, se’ns vol fer creure que un mateix dia la ciutat gairebé multiplica per quatre la seva població. A més, consultant la festa, és evident que totes les dones acaben passant per un temple una estona concreta del dia, crec que després de dinar: això significa que la capacitat dels temples d’aquesta ciutat provinciana multiplica per 30 la capacitat del Nou Camp.
Els mitjans, que cada dia semblen moderar-se en les xifres de les manifestacions locals, haurien d’adonar-se que qualsevol ser humà acostuma a ocupar, més o menys, el mateix espai. Àdhuc, -qui ho diria-, els xinesos i els hindús.
Un reportatge d’ahir a 30 Minuts sobre el trànsit a Barcelona, també em va donar una informació molt interessant: la xarxa de carreteres té 28 carrils d’entrada a la ciutat de Barcelona, per on poden entrar 400000 vehicles al dia. Si mirem el mapa de Thiruvananthapuram, veurem que la seva xarxa de carreteres no sembla massa diferent de la de Lleida, i indiscutiblement molt menor que la de Barcelona. [↑]
Entre els pocs records d’infància en tinc un de gravat, aquestes paraules: “està igualet”.
Quan tenia sis anys, els meus pares van tenir un accident molt gros. El meu pare conduïa un tràiler i va xocar contra un altre a Premià. El camió va anar a parar a la via del tren i, segons em van contar, va ser un miracle que el tren parés poc abans d’envestir-lo. Ma mare l’acompanyava i es va endur la pitjor part: una cama esbocinada, el cos malferit i la cara destrossada. La va tornar a refer el doctor Raspall, a partir de les fotos que li van deixar. Va a tornar a casa després de més d’un mes a l’hospital. En veure-la, el meu germà, que tenia 5 anys, va marxar de l’habitació cridant que aquella no era la seva mare; malgrat la bona feina del doctor Raspall, la cara de ma mare havia canviat molt. Estirada al llit i amb mig cos enguixat, no va poder seguir-lo.
Mon pare no va patir ferides molt greus, però va restar més d’un mes en coma. En sortir d’aquest estat, ho va haver d’aprendre tot de nou: les formes i el nom de les coses, com s’escrivien, el nom de les persones i qui eren. Tampoc coneixia la seua dona, ni la seua mare.
La primera vegada que vaig anar a visitar-lo a l’hospital (ma mare ja havia tornat a casa), em diuen que gairebé vaig saltar en veure’l; “està igualet!”, diuen que vaig dir, “el papa està igualet!”. Aquesta frase es va anar repetint en les converses familiars any rere any, i suposo que per això m’ha quedat gravada, perquè jo no recordo la visita.
Aquest nadal, mirant joguines al Corte Inglés amb un amic, vam trobar-nos la seua germana, a qui feia molts anys que no veia; “estàs igualet” és el primer que em va dir. També avui un amic de qui fa més de deu anys que no tenia noticies, m’ha fet el comentari només veure’ns. No li he pogut dir el mateix.
Tothom coincideix, també, en què cada dia m’assemblo més a ma mare.
MKs (membres del Knesset, suposo) demanded that the state examine ways in which it could prosecute Professor Ariel Toaff
Entre ells hi ha la parlamentaria del Kadima, Marina Solodkin, que diu “there are valid reasons to prosecute the author of the book”. El Kadima és un partit que representa bàsicament els interessos de la recent immigració russa. De fet, la propia Marina Solodkin és nascuda a Moscou, i el seu “retorn” (aliyah) a la terra promesa es va produir al 19911 . Aquest origen es comprova en una de les seves intervencions a la comissió:
Solodkin said that when she reads research published by the “modern historians,”he finds in them “many lies similar to the false history taught in the Soviet Union.”
De fet, una de les dades que ofereix la Knesset dels seus parlamentaris “retornats” és la seva data d’aliyah. També se’ns donen altres dades molt curioses dels parlamentaris com les llengües que parlen (llevat de l’hebreu); es pot comprovar el grau de poliglotisme: ukraines, rus, àrab, azerí, romanes, francès, espanyol i, fins i tot, hi ha qui encara parla yiddish, com David Rotem.
Però tornant al cas Toaff, segons Haaretz, curiosament “most of the discussion’s participants used the meeting to attack the “new historians” who criticize Israel policy throughout its existence” malgrat que era evident que Ariel Toaff “does not address Israel’s policy at all in his book.” Els qui no coneixeu qui són els “new historians”, la situació recorda, si se’m permet i salvant la diferència entre el poble escollit i el poble arreplegat, a la reacció allende els Pirineus quan parles del dèficit fiscal o de Renfe o de El Prat, i et surten amb el “nacionalismo separatista”. En breu, els nous historiadors israelians, tots ells treballant en universitats israelianes, fan una relectura de la història recent d’Israel no tan complaent com la oficial.
Sembla que Toaff publicarà en breu una clarificació de la seva postura en una revista erudita.
Com es pot comprovar, la progressió política dels xarnegos israelians és fulgurant. [↑]
Avui, el Jordi publica una curiositat sobre els sikhs que em va comentar l’altre dia, i que em va fer simpatitzar d’immediat amb aquest poble singular:
En principi, els sikhs són vegetarians, és a dir, recomanen no menjar carn. Però com a gent fonamentalment de tarannà no dogmàtic, admeten que hom en pugui menjar, si creu que li convé o no disposa d’altra alternativa. Curiosament només en fan una excepció, la carn només està prohibida en el cas que l’animal hagi estat sacrificat pel ritus Kosher o Halal; el motiu és la crueltat gratuïta que des del seu punt de vista impliquen qualsevol dels dos ritus.
El que hem menjat i, especialment, el que mengen els altres ha estat sempre font de discussió apassionada. Això m’ha fet recordar un petit llibret de Montaigne, intitulat Dels caníbals, traduït (i, malauradament, no editat) per Ferran Sàez Mateu en la seva tesi sobre Montaigne1 que vaig trobar voltant per l’antiga biblioteca de Filosofia de la UB, el desaparegut ovni. Montaigne diu:
Cadascú anomena barbàrie a tot allò que no quadra amb els seus costums propis … els habitants d’aquell país [parla dels Tupinambes] són salvatges per la mateixa raó que anomenem salvatges als fruits que la natura produeix de forma espontània. Però, en realitat, hauríem d’anomenar salvatges a aquells que nosaltres hem alterat artificiosament i desviat de l’ordre comú.
Aquesta darrer frase em fa pensar amb els transgènics, tot i que suposo que Montaigne no s’hi referia. En qualsevol cas, diria que hi ha productes que la majoria de la humanitat, fora dels susdits caníbals, refusen; un nadó, posem per cas.
La repugnància que ens pot produir menjar un nen, no evita que molts jocs puerils que fem amb els nostres fills tinguin aquesta activitat com a referent: qui no ha jugat a cruspir-se, o mossegar, el seu fill (jo com a mínim ho faig sovint; Ciceró s’ho passa pipa i diria que li produeix cert plaer la por que li faci el que simulo). Hi ha dites que donen a aquest entreteniment un sentit torbador: un amic em va comentar una vegada que el seu avi, quan tenia gana, acostumava a dir “em menjaria un nen acabat de nàixer”.
També Umberto Eco escrivia l’altre dia un article intitulat Mangiar bambini. Aquesta és una de les activitats habituals que s’atribueixen als pobles bàrbars i inhumans, com explica els semiòleg, i dels quals dóna exemples que arriben fins avui mateix, segons diu, amb els xinesos.
És conegut que a l’Europa medieval era molt estesa la creença, evidentment sense cap fonament, en massacres ritual de nens per part dels jueus. En qualsevol cas, Eco també diu que en un recent llibre, Pasque di Sangue, d’un medievalista israelià, Ariel Toaff (fill de l’ex-Gran Rabí de Roma que va negociar amb el Vaticà el reconeixement d’Israel, a mitjan dels 80), ha sembrat el dubte sobre si en alguna minúscula secta askenazita desviada del judaisme ortodox s’haguessin practicat aquest tipus de ritus. Les reaccions davant d’aquest descobriment han estat diria que molt histèriques2, cosa que ha derivat en la retirada del llibre erudit per part del seu autor, i de la concessió de tots els drets dels 3000 llibres venuts que es a l’Anti-Defamation League, així com, segons un article d’ahir al diari Haaretz, la retractació pública del medievalista.
Hi ha qui diu que Toaff no hauria d’haver tractat aquest tema, i menys si tenia indicis de la pràctica que podria potenciar l’antisemitisme. Això em torna a recordar una frase del llibret de Montaigne:
M’agradaria que cadascú escrivís d’allò que sap i tant com en sap; i no em refereixo només a aquest punt en particular, sinó a tot: hi ha gent que pot tenir un coneixement o experiència sobre les característiques d’un riu o una font, però de la resta en sap el mateix que tothom. Tot i així, aquesta mateixa gent fes servir els seus minsos coneixements per a escriure tota una física. Aquest vici dóna lloc a grans errors.
Les darreres paraules em fan pensar en la xarxa i, també, és clar, en aquest blog. Potser és que no coincideixo amb Montaigne; és més entretingut parlar d’allò que no saps. Quin interès pot tenir parlar del que ja saps, si precisament ja ho saps?
Per cert, l’altre dia em va semblar molt estrany que essent un dels millors especialistes de Montaigne que tenim no aparegués en el col·loqui de Milenium, on fora del traductor del Essais, la resta de convidats aportava ben poc al tema. [↑]
Només cal llegir els comentaris de la notícia el 20Minutos, que crec que és un dels pocs diaris espanyols que ha parlat del tema, per quedar-se esgarrifat. [↑]
Són nens i nenes, increpen i tiren pedres contra dones i nenes amb el maleït hijab. Els soldats protegeixen, és clar, els nens amb kippah de l’única-democràcia-de-l’orient-mitjà que tiren pedres:
Passa cada dia a Tel Rumeida. Ho heu vist mai a la molt antisionista tv3?
Abans de començar a discutir sobre l’Allemanda de la segona partita per a violí de Bach, el Goel m’ensenya un nou violí. El pare d’un amic seu, també violinista, va jubilar-se ara fa un any. I va decidir entrar d’ajudant d’un luthier, sense tenir idea d’aquesta feina, ni tampoc de música. És un manetes, i mentre feia feines secundàries pel luthier, aquest li ha anat ensenyant l’ofici. Tan aplicat és que va decidir construïr un violí tot sol, el violí que em volia ensenyar el Goel.
L’aspecte és impecable, i el vernís, d’un to envellit, molt ben trobat. Les vetes de la fusta, a més, són molt primes i regulars, cosa molt positiva pel so. Només té algun minúscul foradet perquè, és clar, no és la fusta millor (la fusta de violí és caríssima). El més sorprenent, però, és el so: ampli i potent, molt jove i directe encara, perquè no ha estat tocat mai. A més, el pont, l’ànima i les cordes estan posades una mica a l’atzar. Coincidim que, amb aquest so, unes bones cordes de budell i un pont com cal serà un instrument apreciable, després d’uns anys de tocar-lo.
Evidentment, el violí no és a la venda, perquè és un regal pel seu fill, signat amb el nom de vell luthier aficionat, un nº 1 i un nom enigmàtic, Medici, que potser fa referència al violí que ha copiat. El nº 2, que ja ha començat a fer, vol regalar-lo al seu ex-cap de la feina, en mostra de reconeixement i agraïment pels anys compartits. Em diu que vol fer-lo de pressa perquè el destinatari del violí és molt gran i té una salut delicada.
Malgrat que alguns indicis fan pensar que a El País s’han llegit l’anotació de Malaprensa sobre els bitlles de 500, no acaben d’afinar del tot en el que diuen. No insistiré en els errors. Ja s’ho faran.
Volia completar l’anotació sobre aquest tema. Primer, amb una gràfica sobre l’evolució del percentatge dels bitllets en circulació (recordo: distribuïts menys retirats), respecte del total europeu. Així, per exemple, el gener del 2002 el Banc Central Europeu (BCE) havia emès 61 milions de bitllets de 500€, dels quals més de 12 milions els va distribuir el Banco de España (BE). És a dir, que gairebé el 21% dels bitllets de 500€ ja es trobaven de bon principi dintre de les nostres fronteres. Com que el BCE dóna les dades mensuals de bitllets totals emesos, i el BE dóna les dades mensuals de la circulació a Espanya (tot i que no és exactament el mateix), podem fer un càlcul de la variació d’aquest percentatge des del 2002 fins avui mateix, i aquesta és la gràfica (línia en blau):
Es pot observar com va disminuir del 21% fins el 17% a mitjan 2002, i a partir d’aquí no ha parat de créixer fins el gener del 2006, on s’ha estabilitzat en el 26%. És a dir, és molt probable (ja que fa un any que les xifres són molt semblants) que una mica més de la quarta part dels bitllets de 500€ de la Unió Europea circulin a Espanya. Si ho comparem amb el total de bitllets de qualsevol tipus de la unió europea (línia rosa), veiem que des de mitjan 2002 no para de créixer la diferència (línia vermella): Així, si a mitjan del 2002 el nombre bitllets de 500€ a Espanya era del 17% de tots els bitllets de 500€ de la Unió, i el nombre de bitllets de qualsevol valor era també del 17%, en canvi, el gener del 2007, el nombre de bitllets de 500€ gairebé és del 27% de tots els de la Unió, mentre que el nombre de bitllets de qualsevol valor ha baixat fins el 13,8%, gairebé la meitat. Sens dubte, aquesta és una mesura més fiable de la gran quantitat de bitllets de 500€ que corren per Espanya.
En el fitxer del BE que he enllaçat més amunt, a més, he pogut trobar la circulació dels bitllets en efectiu des del 1962, en euros, tot i que fins el 2002 la moneda era la pesseta, és clar1 . Així, per exemple, el gener de 1962, el volum de diners en efectiu en circulació era d’uns 500 milions d’euros, uns 88 mil milions de pessetes. Al desembre del 2000 la quantitat s’havia multiplicat per 110. Tot això es pot veure en aquest gràfic:
He marcat tres punts que em semblen interessants perquè separen tres zones del gràfic ben diferenciats:
- Zona 1: fins el desembre de 1991 hi ha un creixement cada vegada més acusat dels diners en efectiu (ho marco amb una línia vermella que cada vegada es va corbant més cap amunt; tècnicament es podria dir que es tracta d’un creixement gairebé exponencial).
- Zona 2: a partir del gener de 1992, fins al desembre del 1999, el creixement dels diners és gairebé constant, cosa que marco amb una recta vermella al costat de la gràfica. El creixement, doncs, és menor que el del període anterior. Podríem dir que es tracta d’un període amb més crisi, i coincideix, precisament, entre les olimpíades i el final del mil·leni (bé, el final erroni, però popular).
- Hi ha un període de transició entre desembre de 1999 a desembre del 2003 on hi ha, d’una banda, una sobtada caiguda de l’efectiu i, més tard, la substitució de la pesseta per l’euro. La gràfica, clarament, queda distorsionada. El més curiós, és clar, és el trencament de la tendència creixent de la gràfica; fins el moment, el total de diners en efectiu el desembre sempre era més gran que el mateix mes de l’any anterior. En canvi, hem d’anar al desembre del 2003 per tenir un total de diners en efectiu superior al del desembre del 19992 . Això indica, clarament, el gran nombre de diners que van circular durant el (fals) canvi de mil·leni.
- Zona 3: Des de desembre de 2003 (tot i que també podria dir que des de desembre de 2002), es torna a recuperar un ritme de creixement constant (marcada amb la recta vermella), superior a la de les zones anteriors.
És fàcil advertir que tot i que el ritme de creixement és constant, es van donant de forma periòdica uns “pics” cap amunt (corresponents als desembres), i uns pics cap avall. Aquest fet es pot observar molt millor en aquesta darrera gràfica, on he posat la circulació mensual de diners en efectiu3 des del 1962:
Aquesta mena de cardiograma del diner, permet veure cicles constants gairebé des del 1962. La circulació màxima correspon al desembre de cada any (evidentment, el moment en què la gent gasta més); després hi ha dos pics més, que corresponen al juliol, el més gran, i el més petit al voltat de setmana santa. Els pics negatius més destacats corresponen al gener, el més gran, i al setembre (tot i que de vegades és a l’agost). Destaquen diversos punts:
- el desembre de 1991 (una altra vegada, just el cap d’any abans de les olimpíades), tan alt que no es superat per cap altre desembre fins l’entrada a l’euro, amb l’excepció, és clar, de la fi del mil·leni.
- A partir del desembre del 1993 hi ha una caiguda de les despeses de desembre, que no es recupera fins el desembre del 1997. Sembla, clarament, una crisi.
- el desembre de 1999, màxim absolut, només superat pel gener del 2002 (és clar, l’entrada a l’euro i, per tant, de la sortida d’una gran massa monetària). Després de 7 anys, amb el que això suposa d’inflació i de creixement de preus, encara no hi ha cap desembre en què s’hagi “gastat” més que aquell desembre.
- És ben curiosa la part final de la gràfica, després del gener del 2002: els pics dels desembres són gairebé idèntics, cosa que si bé no indica una crisi, sí que sembla intuir-se un estancament de les despeses en efectiu del nadal (no podem dir res de les despeses en targeta de crèdit). També, és clar, les dades són menys fiables perquè, com sabem, els diners en efectiu són aproximats, ja que circulen lliurement per tota la Unió Europea.
Si algú vol les dades completes i els gràfics, aquí.
Evidentment, quan la moneda era la pesseta, els diners en efectiu en circulació estaven tots, o pràcticament tots, a dintre de les fronteres, cosa que amb l’euro no passa. [↑]
Tot i que petit, he sumat al total d’euros en circulació des del 2002, el total de pessetes que encara resten sense canviar, encara que no és un volum molt important. [↑]
És a dir, els diners que el BE posa en circulació en un mes determinat. [↑]
Properament, espero fer amb uns amics la part catalana del camí de Sant Jaume, que va de Tarragona fins Mequinensa, passant per l’antiga via romana que anava de Tarragona a Saragossa. Una explicació detallada de la ruta es pot trobar aquí. No he trobat, però, cap mapa exhaustiu de la ruta, fora dels mapes del cartogràfic, que són poc precisos. Per això, utilitzant aquesta senzilla eina per fer i anotar mapes, he reconstruït la ruta del camí de Sant Jaume.
L’he hagut de fer a mà. Ara, si teniu GPS, i heu aconseguit recollir les dades d’una ruta amb aquest aparell, les podeu introduir en aquesta altra web, wikiloc. D’aquesta manera tothom podrà gaudir d’un conjunt de rutes i localitzacions detalladíssims.
La negació del genocidi armeni no provoca les mateixes reaccions que la negació del genocidi jueu. De fet, la major part d’estats occidentals, si n’han parlat mai, es neguen a considerar-lo un genocidi, bàsicament per no enfrontar-se amb l’aliat estratègic que és Turquia. Tampoc Israel, per raons similars, tan sensible (amb tota la raó) a qualsevol indici de dubte del “seu” genocidi, no admet denominar el genocidi armeni precisament amb aquesta terminologia. Tot plegat, negacionisme estratègic de la pitjor espècie.
Curiosament, un dia després de llegir el capítol sobre el genocidi armeni del voluminós i magnífic La Gran Guerra per la civilització, del corresponsal Robert Fisk, Segle XX ha passat un bon reportatge sobre el genocidi i les seves derivacions polítiques actuals. El teniu aquí, si disposeu de l’emule. Si no, podeu veure a escenes el succint resum de J.B. Culla, i de passada, admirar la petita passejada per l’escenari virtual que li fan fer a l’historiador en aquesta temporada del programa (els dissenyadors de l’escenari devien pensar que era carrincló i massa poc dinàmic que aparegués assegut en la presentació de cada documental).
Alguns paral·lelismes entre els dos genocidis: el poble genocida acaba de patir una desfeta nacional (Turquia acabava de perdre 1/3 del seu territori, tota la part europea; Alemanya acabava de ser humiliada internacionalment, sense ser derrotada militarment), que atribueixen a un enemic exterior (armenis, jueus), a través d’una teoria conspiratòria (armenis a sou rus, els protocols dels savis de Sió). Tota la sinistra maquinària de la mort també s’assembla; sembla que els nazis van aprendre molt del primer genocidi del segle, i alguns dels que posteriorment estarien al capdavant de l’holocaust jueu eren espectadors de primera línia en l’armeni. Hi ha constància documental d’una frase de Hitler per estimular les matances a Polònia, fent notar l’absència de conseqüències de la perpetració de massacres i horrors:
Who, after all, speaks today of the annihilation of the Armenians?
L’ús de l’adjectiu “cap” és difícil pels no catalanoparlants. Sembla, però, que poc a poc el castellà va adoptant-lo: avui el podem trobar a la portada de El País (si ja no hi és, aquesta és la captura). Quan cliquem, sobre la notícia surt allò que es volia dir (si ja no hi és, aquesta és la captura). És ben curiós el canvi de titular: “‘El Egipcio’ rechaza las acusaciones y se niega a contestar a ninguna de las preguntas” es transforma en “‘El Egipcio’ no reconoce las acusaciones y se niega a contestar a las preguntas en el juicio del 11-M”. L’ús impropi (o potser de transició, perquè és possible que s’estigui adoptant) de “ninguna” a la primera, es pot comprovar si comparem la frase amb aquesta altra del Diario de Álava, parlant del mateix tema:
los acusados … podrán negarse a contestar a todas o a alguna de las preguntas que se les planteen
No diu que “podrán negarse a contestar a ninguna pregunta”. Més avall, en canvi, usa correctament la doble negació:
Los testigos, al contrario que los acusados, tienen obligación de decir verdad y no pueden negarse a contestar a ninguna pregunta
En qualsevol cas, dubto si en català seria totalment correcte dir, però diria que sí:
els acusats … podran negar-se a contestar cap pregunta …
em sembla que seria totalment correcte la forma interrogativa, segons el que diu el DIEC:
els acusats … podrien negar-se a contestar cap pregunta?
Aquest és el títol del darrer article d’Umberto Eco a L’espresso. Segons diu, les teories conspiratòries són tan antigues com la humanitat mateixa, i cita una reflexió molt pertinent, extreta d’una obra de Karl Popper:
Detta teoria, più primitiva di molte forme di teismo, è simile a quella rilevabile in Omero. Questi concepiva il potere degli dèi in modo che tutto ciò che accadeva nella pianura davanti a Troia costituiva soltanto un riflesso delle molteplici cospirazioni tramate nell’Olimpo. La teoria sociale della cospirazione è in effetti una versione di questo teismo, della credenza, cioè, in divinità i cui capricci o voleri reggono ogni cosa. Essa è una conseguenza del venir meno del riferimento a dio, e della conseguente domanda: ‘Chi c’è al suo posto?’. Quest’ultimo è ora occupato da diversi uomini e gruppi potenti - sinistri gruppi di pressione, cui si può imputare di avere organizzato la grande depressione e tutti il mali di cui soffriamo… Quando i teorizzatori della cospirazione giungono al potere, essa assume il carattere di una teoria descrivente eventi reali. Per esempio, quando Hitler conquistò il potere, credendo nel mito della cospirazione dei Savi Anziani di Sion, egli cercò di non essere da meno con la propria contro-cospirazione
Evidentment, l’insigne semiòleg no fa cap referència al síndrome en la seva variant ibèrica; més enllà dels Pirineus ignoren les cutreteories de la conspiració que dia rere dia empastifen les portades de molts mitjans. Però acaba l’article amb una frase que sembla especialment pensada per aquest cas:
dietro ogni falso complotto, forse si cela sempre il complotto di qualcuno che ha interesse a presentarcelo come vero.
Mentre l’actualitat més propera es divideix entre assassins en guanyumbos i davanters copròfils (o, ves a saber si copròfags), la investigació científica avança impassible.
En l’àmbit estrictament local (de comunitat autònoma, com si diguéssim), uns alumnes de primer i segon d’ESO de l’Institut d’Estudis Secundaris (IES) Bosc de la Coma, van participar el 16 de desembre en un concurs de Robòtica a Barcelona, la FIRST Lego League, i van quedar en una digna 5a posició; el germà del Pasqual no va, però, estar-se de criticar-los, no per la posició, sinó perquè no sabien castellà. El Carles, que m’envia la notícia (thanks), subratlla tres perles que demostren que parlar català pot perjudicar seriosament la salut mental i gramatical:
1. “Sóc menorquina i crec que realment la gent del carrer no tenim cap mena de problema amb els idiomes”
2. “Sabem parlar castellà, tot i que tinguem accent català… això també els passa als andalusos”
3. “Li costa més escriure en castellà que en català. Tot i que gramaticalment és molt més difícil el català”
En l’àmbit nacional (o paranacional, o estatal, com vulgueu), Espanya ha passat a ser capdavantera europea no només en la corrupció immobiliària i en el nombre d’especialistes en goma 2 ECO i tytadine, sinó en el consum de Viagra; i és que “Pfizer, the maker of Viagra, says Spain has moved into the vanguard of a European Viagra trend”. El motiu és que, segons aquest laboratori:
economic prosperity has transformed the country from a relaxed southern Mediterranean culture, where the siesta was sacrosanct, into an Anglo-Saxon-style workaholic nation
No sembla, però, que el consum d’aquest droga priàpica hagi millorat la satisfacció copulativa dels ibèrics:
The proliferation of Viagra may reflect a worldwide decline in sexual satisfaction. A global sex survey of 13,000 people in 27 countries by Pfizer found that couples around the world have sex an average of 6.5 times a month and that half of all couples were not satisfied with their sex lives.
Mexicans were the happiest in bed, with 74.5 percent declaring they were satisfied, followed by Brazil with 64.5 percent and Spain with 56.6 percent
I una visió cultural del sexe (o una visió sexual de la cultura):
A study last year by the University of Chicago showed that couples in Thailand, China, Indonesia, Taiwan and Japan reported the lowest levels of sexual satisfaction in the world. Turkey, Egypt and Algeria were in the middle.
In regions where men are traditionally more dominant, such as the Middle East and East Asia, both men and women complained of sexual frustratio
El més interessant de l’article és el cas de la Carmen, literalment (i literàriament), segons el millor diari del món, “a chic, twice-divorced 45-year-old information technology executive and Sophia Loren look-alike”. Ella confessa que “her sexual ardor intimidates most Spanish men”, entre els quals podria trobar-se el seu darrer home i, per això, la lleona “insisted that he take Viagra”. Però malgrat que “the Viagra worked”, segons paraules de la interfecta, obsessionada per l’amor pletòric “she decided anyway to leave her boyfriend, an urbane 55-year-old psychologist, for a 32-year-old unemployed student athlete.”
L’última aportació científica que ressenyaré prové del Journal of the American Academy of Dermatology. Es tracta d’un estudi del tatuatges i els bodypiercings als USA. Segons els resultats, gairebé un 25% dels americans/es té un tatuatge, i un 15% conviuen amb un objecte clavat. I si el tatuatge és igual de comú en homes i dones, el bodypiercing és superior en les dones. Associacions positives amb l’ús d’aquestes curioses decoracions corporals són (oh sorpresa!): absència d’afiliació religiosa, molt de temps a la preso, haver estat bevedor/a i “recreational drug use.”
Hi ha un 17% que voldrien desfer-se dels seus tatuatges, malgrat que ningú no ho han fet. Seria molt assenyat que alguns s’ho rumiessin. Si no, mireu aquest cas. I què? pensareu. Doncs aquest blog d’un xinès afincat als USA ressegueix els tatuatges de lletres xineses, sembla que molt populars, per explicar el que hi posa i, normalment, trobar errates epidèrmiques. Una de les més famoses que ha trobat ha estat el tatuatge que heu vist abans. I és que segons el tattoo blogger el tatuatge significa “crazy diarrhea.”
Evidentment, la banda sonora no pot ser una altra, dedicat a la Carmen, és clar:
L’altre dia el Josu em va fer veure que havia interpretat malament el document del Banc d’Espanya (BE) sobre la circulació de bitllets a Espanya detectada pel banc. El que jo pensava que era la circulació de bitllets detectada pel BE en un mes concret, era realment la circulació total fins al moment. Cal precisar que per “circulació” entenc els bitllets distribuïts menys els bitllets retirats. Per això mateix, he de revisar molt del que vaig dir en una anotació anterior.
I
En primer lloc, la idea bàsica continua essent correcta: és un disbarat dir que el 62% del diner en efectiu (és a dir, en paper moneda) a Espanya és troba en bitllets de 500 €, entre d’altres coses perquè el banc d’Espanya, ni ningú, no en té ni idea de quants diners en efectiu hi ha dintre de les fronteres; el motiu més senzill és el que exposava geococcyx en un comentari: el sistema monetari no és tancat, ja que el compartim amb tota Europa i, per tant, en un moment donat és difícil saber quants bitllets hi ha en un país concret1 .
Segona precisió: les dades del BE són molt pobres per a poder demostrar quants bitllets de cada tipus hi ha, perquè només controla els bitllets que entren i surten al BE, i ens faria falta saber quants entren o surten del país. Com deia el Josu, el BE ha retirat més bitllets de 20€ dels que ha distribuït (en total, uns 240 milions), i una possibilitat és que aquests bitllets de més hagin entrat, posem per cas, amb el turistes. Tampoc sabem si la gran quantitat de bitllets de 500€ que s’ha distribuït estan encara dintre de les nostres fronteres (sota les rajoles de mansions horteres), o bé, se n’han anat cap a paradisos fiscals, o ves a saber on. Podrien haver anat a parar a l’Irak, que sembla un forat negre de bitllets de 100$ gràcies a la corrupció del procònsol Bremer i companyia2 .
Tercer: un article molt interessant sobre la corrupció al voltant d’aquests bitllets, i la llei del silenci que envolta institucions i bancs.
II
Intentaré, ara, refer i ampliar l’anotació incorrecta (tot i que la idea bàsica, repeteixo, era correcta). Aquesta gràfica recull la “circulació total”, és a dir, la diferència entre els bitllets distribuïts i els bitllets retirats (clic per ampliar)3 :
En aquesta altra gràfica poso el valor de la totalitat dels bitllets de cada grup detectats pel Banc d’Espanya (per tant, només cal multiplicar els valors de l’anterior taula pel valor del bitllet):
El que no puc fer, com he dit, és donar una idea dels bitllets que circulen per Espanya. Aquestes dades no ho permeten.
Tot i que suposo que se’n poden fer estudis estadístics, però desconec si n’hi ha. [↑]
Una nota sobre els 12000 milions de dòlars desapareguts a l’Irak: els diners no eren americans, sinó que estaven sota custòdia americana. Eren diners iraquians que l’ONU havia posat en mans dels invasors per a finançar la reconstrucció. Hi ha molts mitjans que encara no ho tenen clar, fins i tot en la banda dels antiamericans. [↑]
Insisteixo que és el total, i no el volum mensual, que és el que deia a l’altra anotació. [↑]
Suposo que aquest error s’anirà arrossegant mes rere mes, com ja vaig comentar fa uns dies: és absolutament fals que “el 62% de todo el efectivo que se maneja en España” sigui en bitllets de 500€. No és el que diu aquest document del Banc d’Espanya (la font de la informació), entre d’altres coses perquè això significaria, segons el mateix document, que no circulen ni bitllets de 20€ ni de 10€ (de fet, la seva circulació hauria de ser negativa, cosa que és directament absurd). El significat del document és un altre, i ja el vaig explicar.
Faig, a més, una predicció: el problema de la circulació dels bin laden (bitllets de 500€) s’agreujara, ja que el percentatge de bitllets de 500€ fabricats seguirà augmentant. Només cal consultar la previsió del BCE de fabricació de bitllets pel 2007: es fabricaran 190 milions de bitllets de 500€, és a dir, 95000 milions d’euros, d’un total de 260000 milions d’euros que es fabricaran en total. Per tant, un 40% dels diners fabricats al 2007 seran en bitllets de 500€ (tot un regal per l’economia submergida, per cert).
La caiguda en desgràcia de Maquivel marca el començament de la pèrdua de les llibertats florentines. Reclòs Sant’Andrea in Percussina en una propietat familiar fins la seva mort el 1527, escriurà els seus llibres essencials. També s’escriu amb Francesco Vettori, ambaixador florentí a Roma. El 10 de desembre de 1513 li explica com és la vida que porta:
No puedo deciros otra cosa en esta carta que la vida que llevo y si vos estimáis que es posible cambiarla por la vuestra, lo haré de buen grado.
Estoy en mi casa de campo, y desde que ocurrieron aquellas mis ultimas desgracias no he estado, en total, ni veinte días en Florencia. Hasta ahora me he dedicado a cazar tordos con la mano. Me levantaba antes del amanecer, preparaba la liga y salía con un montón de jaulas encima, que parecía el Geta cuando volvía del puerto con los libros de Anfitrión; cazaba al menos dos y no mas de seis tordos. Así estuve todo septiembre; después, este pasatiempo, aunque ejercitado por despecho y extraño a mis gustos, ha venido también a faltarme para mayor contrariedad. Cuál es mi vida ahora, os lo voy a decir: me levanto por la mañana con el sol y me voy a un bosque de mi propiedad que estoy haciendo talar; estoy allí dos horas examinando el trabajo del día anterior y pasando un rato con aquellos leñadores, que siempre tienen algún pleito entre manos, o entre sí o con los vecinos. A propósito de este bosque podría contaros mil cosas bonitas que me han ocurrido con Frosino de Panzano y con otros que quería algo de leña. Frosino en concreto mandó a buscar algunas pilas sin decirme nada y a la hora de pagar quería quedarse con diez liras que dice que yo le debía desde hace cuatro años, cuando me ganó a las cartas en casa de Antonio Guicciardini. Yo comencé a hacer el diablo: quería acusar al carretero que había ido a por ellas de ladr6n; tandem Giovanni Machiavelli medió y nos puso de acuerdo. Batista Guicciardini, Filippo Ginori, Tommaso del Bene y algunos otros ciudadanos me pidieron cada uno una pila cuando soplaba aquella tramontana.Yo se las prometí a todos y envié una a Tommaso, la cual llegó a Florencia por la mitad, porque se pusieron a atarla el, su mujer, las criadas y los hijos, que parecían el Gaburra cuando los jueves apalea con sus muchachos un buey. De manera que viendo quien salía ganando he dicho a los demás que ya no tengo más leña y todos se lo han tomado a mal, especialmente Batista que cuenta ésta entre las otras desgracias de Prato.
Una vez me he ido del bosque me acerco a una fuente y desde allí al lugar donde tengo dispuestas las redes para capturar los pájaros. Llevo un libro conmigo, o Dante o Petrarca o alguno de esos poetas menores, como Tíbulo, Ovidio y otros semejantes: leo sus pasiones amorosas y sus amores, me acuerdo de los míos y gozo un buen rato con estos pensamientos. Después me traslado siguiendo el camino hasta la hostería, hablo con los que pasan, les pregunto por noticias de sus lugares de origen, me entero de diversas cosas y tomo nota de los gustos variados y de la diferente fantasía de los hombres. Llega entretanto la hora de comer y con mi familia me alimento con lo que esta pobre villa y este pequeñísimo patrimonio permiten. Después de comer vuelvo a la hostería: allí está el posadero y, por lo general, un carnicero, un molinero, dos panaderos. Con ellos me envilezco todo lo que queda del día jugando a las cartas y a las damas, de donde nacen mil disputas e infinitos insultos con palabras injuriosas, y las más de las veces se lucha por un cuarto y se nos oye, sin embargo, gritar desde San Casciano. Envuelto así entre estos miserables, saco de mi cabeza todo resto de orgullo y me desahogo de la malignidad de esta suerte mía, contento de que me arrastre por esta vía, a ver si se avergüenza de una vez.
Llegada la noche, me vuelvo a casa y entro en mi escritorio; en el umbral me quito la ropa de cada día, llena de barro y de lodo, y me pongo paños reales y curiales. Vestido decentemente entro en las antiguas cortes de los antiguos hombres, donde -recibido por ellos amistosamente- me nutro con aquel alimento que solum es mío y para el cual nací: no me avergüenzo de hablar con ellos y de preguntarles por la raz6n de sus acciones, y ellos con su humanidad me responden; durante cuatro horas no siento pesar alguno, me olvido de toda preocupaci6n, no temo a la pobreza, no me da miedo la muerte: me transfiero enteramente en ellos. Y como Dante 75 dice que no hay ciencia si no se retiene lo que se ha aprendido, yo he tomado nota de aquello de lo que en mi conversaci6n con ellos he hecho capital y he redactado un opúsculo De principatibus, donde profundizo en la medida de mis posibilidades en las particularidades de este tema, discutiendo qué es un principado, cuántas son sus clases, cómo se adquieren, como se conservan, por qué se pierden.
És la primera notícia que es té del naixement de El Príncep. Aquí l’original italià.
L’editorial sobre el càncer de El País començava així:
… el gran éxito de la medicina moderna: la duplicación de la esperanza de vida en los países occidentales.
Aquesta afirmació ja ningú no gosa discutir-la, tot i que el més probable és que les causes principals siguin més modestes: la universalització de la higiene (com deia Pla, el water-closed és el progrés més gran que havia vist) i de l’alimentació regular. Ja vaig comentar un altre dels mites urbans mai demostrat sobre les vacunes, que també semblen haver salvat la humanitat, quan les dades històriques no ho avalen en absolut. I és que els mites sobre la píndola definitiva són tan temptadors.
Un lector de l’editorial, un tal Armando, matisa una mica l’optimisme sense límits de l’article:
De acuerdo en que la oncologia ha hecho grandes progresos, pero cuidado con cosas que el editorial no recoge correctamente. Creo que es un error presentar el cancer como la enfermedad generada por el progreso de la medicina. La medicina clinica alarga la supervivencia de los pacientes con cancer, pero no evita que aparezca ni generalmente los cura. Su aparición sigue estando ligada en una buena parte a causas ambientales y de consumo, como el tabaco y la alimentación. Ha sido la prevención de estas exposiciones la que mas ha contribuido en el mundo desarrollado a reducir o estabilizar la aparición del cancer, no la oncología, aunque haya jugado un papel. Hacer excesivo enfasis en la oncología nos conduce, como sociedad, a soluciones caras y no tan efectivas como otras.
El 4 de febrer se celebrarà el 33è aniversari del cop més agosarat i mediàtic del grup terrorista més surrealista dels EEUU, el SLA (Symbionese Liberation Army): el segrest de la Patty Hearst, de 20 anys, neta de l’inefable William Randolph Hearst (instigador de la guerra de Cuba i de l’ostracisme de l’Orson Welles). La meva curta edat em va impedir seguir aquest rocambolesc segrest, i tampoc recordo la difussió en els mitjans de l’època.
El SLA, el símbol del qual és una mena d’hidra, sembla la culminació distorsionada de tota una època. Es tracta d’un grup d’extrema esquerra, format per universitaris blancs benestants i expresidiaris negres, de retòrica surreomaoista (sempre acabaven els seus comunicats amb un “mori la fera feixista que enverina la sang del poble”) i d’accions contundents, i amb un punt hil·larant, si se’m permet la frivolitat; la primera, per exemple, va ser l’assassinat de Marcus Foster, el primer inspector d’escoles americanes negre, i a més d’esquerres. La bala que el va matar portava cianur, una absurda marca de la casa d’aquests il·luminats.
Però tornant al segrest, després que les primeres demandes per l’alliberament de la segrestada es van desestimar, perquè imposaven l’alliberament dels condemnats per l’assassinat del Marcus Foster, els segrestadors van exigir aquesta altra absurditat: el repartiment massiu d’aliments davant de supermercats de barris pobres. La cosa va acabar com el rosari de l’aurora, amb els assistents d’un dels repartiments atonyinant-se per les provisions. Aquest fracàs es va oblidar completament quan, després de 59 dies de segrest, en un comunicat del SLA llegit per la pròpia Hearst, aquesta anunciava que se sumava a la banda, rebatejada com a Tània (nom l’única dona que va combatir amb el Ché). Va restar-hi fins la seva detenció amb les restes del SLA (la major part havia estat aniquilada a Los Ángeles en una batalla campal) el setembre del 1975. Fins aquell moment la seva entrega a les activitats del grup va ser total, com mostren aquestes imatges reals de l’atracament a una sucursal del Hibernia Bank de San Francisco a l’abril del 1974:
Si tot això sembla insuperable, el final de la història és més reveladora (no dels 70, sinó d’allò que cal saber en qualsevol moment de la història de la humanitat sobre who is who): la sentència de culpabilitat de Tània/Patty va ser commutada per Carter el 1979. Després, a principis del 2001, va ser totalement indultada per Clinton. La resta de la banda, però, no va tenir tanta sort, i a partir dels atemptats del 2001, es va reobrir un vell cas, i alguns dels exmembres del SLA, que ja portaven una vida normal totalment apenedits, van haver de tornar a la presó. Aquesta escena n’és un bon resum del destí de cadascun d’ells:1
L’escena pertany a un bon documental que va emetre la passada setmana el programa segle XX. Si teniu temps i l’emule podeu trobar-lo aquí ja que m’he pres la llibertat de compartir-lo. No us el perdeu. Si no el podeu veure, també podeu accedir a aquestes escenes que resumeixen la carrera del SLA. [↑]
El cas de l’entranyable Imma Mayol és propi de l’air du temps català, o potser hauria de dir de la fortor du temps. Ara, no trobo res d’excepcional en les seves declaracions; ella i els seus sempre han estat així, i la gent els vota precisament per això. Més interessant per entendre aquesta fortor em sembla un fet que misteriosament ningú no sembla haver comentat (de certes coses no se’n fan de bromes): una gran entitat financera que ha guanyat aquest any més d’un 100% més que l’any passat acaba de presentar una mena de web juvenil on canvia la c del seu nom per una més enrotllada k. També ha registrat diversos dominis a banda del lkxa.com, com ara lkxa.cat, lkxa.org, etc. Cap, però, és actiu.
Si teniu pebrots podeu registrar (si voleu, okupar) lkxa.es (us imagineu que Caja de Castilla no registri el seu domini enrotllat kaka.es?) i lkxa.eu.
Malauradament, de vegades faig els càlculs a ull, i surten malament. Deia en l’entrada anterior que els resultats de la llei de Benford pel segon dígit aplicada als resultats (provisionals, segons em va dir geocoocyx) de les eleccions presidencials de Mèxic, eren prou bons. Doncs he de rectificar, perquè si a un cop d’ull això és cert (no s’han de fer apreciacions a cop d’ull!), quan es fa el test estadístic (en aquest cas, el chi-quadrat) per comprovar si els resultats són prou bons, la resposta és negativa: els resultats per les xifres 0, 1, 2, 3, 7, 8 i 9 no són, ni de lluny, correctes, pel nombre de dades que tenim (que són més de 100000, cosa que hauria de provocar que la taula de percentatges del segon dígit hauria de ser gairebé calcada a la prevista per la llei).
Per contrastar els resultats, he fet el test de Benford pel segon dígit en el cas de les darreres eleccions catalanes i, com era d’esperar, els resultats són perfectament correctes. A més, he buscat unes altres eleccions per a comparar, i he trobat els resultats electorals complets per districte de les eleccions al Parlament de Geòrgia (ex-república soviètica), que la OSCE va considerar que anaven en el bon camí dels estàndards europeus:
The 28 March 2004 repeat parliamentary election in Georgia demonstrated commendable progress in relation to previous elections. The Georgian authorities have seized the opportunity, since the 4 January presidential election, to further bring Georgia’s election process in closer alignment with European standards for democratic elections, including OSCE commitments and Council of Europe standards
Les dades diuen una altra cosa: no vaig poder aplicar la llei de Benford pel primer dígit, perquè també hi havia el problema que el nombre de votants per “precint” era semblant. Per tant, vaig recórrer a la llei del segon dígit, i els resultats són comparables als de les eleccions mexicanes; en alguns dígits pitjors (el 0, per exemple, apareix un 20% més del previst), i en d’altres millors.
En qualsevol cas, segurament, aquestes eleccions parlamentàries del 2004 van ser prou netes, si les comparem amb les presidencials que va guanyar Mikheil Saakashvili amb un bonic 96% dels vots.
Les eleccions de Mèxic han estat analitzades aquí amb aquest mètode, a partir d’un estudi del “Dr. en Matematicas e Investigador de la UNAM, Dr. Ricardo Mansilla”. He repetit l’experiment del Dr. Mansilla, i tot i que no em coincideixen els resultats, sí que, com ell diu, són molt diferents del que prediu la llei de Benford, i són aquests pel PAN (poso entre parèntesi els que haurien de ser):
Primer dígit
Percentatges
1
45.8%(30.1%)
2
14.1%(17.6%)
3
5.6%(12.5%)
4
4.5%(9.7%)
5
5.3%(7.9%)
6
5.7%(6.7%)
7
6.1%(5.8%)
8
6.4%(5.1%)
9
6.3%(4.6%)
Pel partit de l’oposició també són molt grans les diferències. Això porta al Dr Mansilla a demanar un recompte de vots que aclareixin aquesta més que anòmala situació. Certament, amb aquests resultats extrets d’una llista amb més de 65000 dades (per tant, molt fonamentat), sembla que la conclusió no pot ser una altra i, fins i tot, podríem dir que és molt estrany que aquest estudi no hagi arribat als mitjans, ja que pràcticament demostra un frau massiu a les eleccions mexicanes.
Però si mirem el llistat de resultats electorals complets (les nostres administracions haurien d’aprendre de Mèxic a penjar totes les dades d’unes eleccions en un únic fitxer de text), veiem que està desglossat en urnes on hi ha gairebé sempre uns 750 vots. Això significa, per exemple, que les primeres xifres 8 i 9 només apareixeran en els nombres 8, 9 i els que van de 80 a 90, perquè a les urnes no hi poden haver 800 vots d’un mateix partit. Això distorsiona molt els resultats dels percentatges pel primer dígit.
Una altra anàlisi més completa de l’aplicació de la llei de Benford a la detecció del frau electoral, s’adona d’aquest problema, i proposa una modificació: en lloc d’estudiar el primer dígit, es pot mirar el segon dígit. I és que la llei de Benford no només s’aplica al primer dígit, sinó a qualsevol grup de dígits d’un conjunt de nombres; en particular, es pot aplicar al segon dígit d’una sèrie gran de nombres. La taula del segon dígit no és tan espectacular com la del primer dígit (com es pot observar, també es compta el 0, perquè evidentment el 0 pot ser el segon dígit d’un nombre; per exemple, el número 102384, té com a segon dígit el 0):
Segon dígit
% segons llei de Benford
0
12%
1
11.4%
2
10.9%
3
10.4%
4
10%
5
9.7%
6
9.3%
7
9%
8
8.8%
9
8.5%
La distribució de les xifres no és tan desigual, però continua essent diferent: així, en general, es pot assegurar que en un gran llistat de nombres trobarem un 40% menys de 9 que de 0 en la segona xifra d’aquests nombres. A més, aquest recompte de 2ns dígits no és problemàtic quan tenim urnes amb un nombre determinat de vots (en el cas anterior, només 750), perquè no mirem la primera, sinó la segona xifra. Aquesta tècnica ha estat estudiada en més profundament en aquest article. L’autor l’ha aplicat a les eleccions a Florida del 2004 i a les de Mèxic del 2006. En aquest segon cas, els resultats indiquen que potser hi ha ha problemes en alguns estats mexicans, però no en la majoria. He fet els càlculs per totes les dades en conjunt (i no per estat), i els resultats són molt semblants als que prediu la llei de Benford pel segon dígit.
Una forma relativament senzilla de detectar fraus en un conjunt de dades numèriques reals ve donada per la llei de Benford. Aquesta llei és realment sorprenent i una de les seves conseqüències és la següent: si tenim un gran grup de dades numèriques que s’han extret de “fonts” diferents (comptes bancaris, o vots a partits, o índexs de la borsa de valors, …), i només mirem la primera xifra de cadascuna de les dades, aleshores la quantitat de 1 i 2 és gairebé del 50%. Dit d’una altra manera, la major part de dades del món real tenen un 1 o un 2 com a primera xifra. De fet, de manera més precisa, si el nombre de dades és prou gran, un 30% començaran amb un 1, un 17,6% començaran amb un 2, un 12,5% començaran amb un 3, …, fins només un 4,6% que començaran amb un 9.
Aquesta és la taula completa per als primers dígits:
Primer dígit
Probabilitat
1
30.1%
2
17.6%
3
12.5%
4
9.7%
5
7.9%
6
6.7%
7
5.8%
8
5.1%
9
4.6%
I com es pot explicar aquesta llei? Posem com exemple el llistat dels sous de tothom qui viu a Catalunya. Aquest llistat, sens dubte, compleix la llei de Benford. Per què? Suposem que una persona guanya 1000€, és a dir, la seva dada del sou comença per 1; per a canviar aquest 1 per un 2 (2000€), aquesta persona haurà de doblar el sou i, per tant, trigarà molt de temps. En canvi, si el seu sou fos de 2000€, per a que canviés la seva primera xifra i passés a ser 3 (3000€), ja no ha de doblar el sou, sinó que només ha de guanyar un 50% més. Per tant, per passar de la xifra 2 a la xifra 3 trigarà, teòricament, la meitat de temps. I així successivament amb totes les xifres. És a dir, un sou que comenci en 1 trigarà molt en començar en 2, una mica menys trigarà en passar de 2 a 3, i menys encara de 3 a 4, etc.
Malgrat que aquesta llei sembli només una curiositat, les aplicacions són cada dia més importants. Recentment, als Estats Units, han començat a utilitzar aquesta llei per a trobar irregularitats comptables en auditories. El fet és que quan una persona manipula les dades dels comptes d’una empresa no segueix la llei de Benford, ni tan sols si utilitzés un generador de nombres aleatoris1 ; per tant, aquest és un mètode eficaç, i barat, de detectar delictes financers (se m’acudeix que es podria aplicar la llei als comptes de, posem per cas, alguns ajuntaments).
Però un dels nous camps on s’ha començat a aplicar aquesta llei és en la detecció de frau electoral, ja que e pot aplicar al nombre de vots de cada candidatura als municipis, o a les meses electorals. He provat d’utilitzar aquesta llei en les darreres eleccions catalanes. He fet un llistat dels vots a partits per municipi (6 partits*946 municipis = 6000 dades, aproximadament), i he comptat la distribució de la primera xifra. Aquesta és la taula:
Primer dígit
Percentatge
1
28.8%
2
17.4%
3
12.4%
4
9.7%
5
8.2%
6
6.5%
7
6.7%
8
5.7%
9
4.5%
Com es pot veure, fins i tot amb relativament poques dades (6000), els resultats són molt propers als anunciats per la llei de Benford. No hi ha, com era d’esperar, frau electoral a les eleccions catalanes.
si escriviu una sèrie gran de nombres aleatoris, mai compliran la llei de Benford; en general, la distribució de cadascuna de les xifres será la mateixa, d’un 12%. Per exemple, és pràcticament segur que el conjunt de tots els nombres premiats a la loteria no segueix la llei de Benford, perquè són nombres aleatoris. [↑]
Resulta que diversos quinquennis després d’obrir alegrement universitats a tort i a dret arreu de Catalunya, se n’han de començar a tancar. És ben curiós que cap de les notícies que enllaço parli de la falta de previsió dels polítics que van decidir obrir totes aquestes universitats i carreres; en aquell moment, només calia veure el nombre de matriculats als primers cursos de l’ESO per saber-ho. Malgrat que aquest fet hauria de portar a judici als responsables de la decisió per malversació de cabals públics, això no passarà; és inconcebible en aquest país. No em posaré pedres al fetge, doncs.
El més interessant és la idea del comissari Huguet d’enviar els quatre alumnes de les carreres sense estudiants a la UOC. També el professorat inútil passarà a formar part d’aquesta universitat segrestada per ERC; així, potser, aconseguiran alguns vots més, si no els tenien ja. El cost per a la ciutadania, és clar, serà el mateix; en canvi, el professorat inútil ja no haurà ni tan sols d’impartir classes, es convertiran en funcionaris purs, i les ratios d’estudiants a la universitat pública seran menys vergonyoses.
De vegades, unes cometes són més reveladores de la mentalitat que tot un discurs. L’altre dia el telenotícies parlava del cas del Carles, el qual s’havia quedat sense pis, esperem que momentàniament, perquè uns individus l’havien. Al dia següent, tv3 donava la versió de l’okupa, un tipus que sembla tenir la cara molt dura, a l’igual que tota la patuleia que l’acompanya; aquests han denunciat al propietari per invasió de la intimitat, intimitat de què gaudien by the face al pis del denunciat.
No parlaré de la decència d’aquests individus okupants, perquè el món n’és ple de gent indecent1 . El més revelador és el títol que donen a la notícia els informatius de tv3: no diuen okupes “estafats”, sinó “okupes” estafats. La diferència és abismal, la que separa la decència de la indecència.
Crec que la primera de les notícies anava seguida per aquesta: hi ha propietaris de pisos okupats que havien utilitzat els serveis d’algunes empreses per a fer fora els okupes. Dos detalls: a la introducció, el presentador, el Xavi Coral, afirma que parlaria d’uns altres okupes, molt diferents d’aquests (per això li he tret les cometes); em pregunto, on és la diferència? en què no són xilens? en què porten gossos? en què no tenen tele? … on és la diferència entre els okupes i els “okupes”? D’altra banda, mentre es presentava la notícia el Xavi qualificava textualment d’”activitat absolutament il·legal” (repeteixo, és textual) la de les empreses que es dediquen a treure pacíficament els okupes. No recordo haver escoltat mai en un telenotícies qualificar l’activitat dels okupes d’”absolutament il·legal”, repeteixo, mai; normalment, es qualifiquen d’”accions de nous moviments socials”.
La decència, com dèiem.
Si per a definir la situació de crisi occidental la dreta acostuma a parlar de la crisi de la moral, i l’esquerra de crisi de valors, si és a nivell país, i d’incivisme, si és a nivell local, jo trobo que és molt millor parlar d’indecència, o de falta de decència, en un sentit llatí. [↑]
Hi ha una tendència entre alguns compatriotes a comparar, normalment amb sospirs de tant-de-bo, els catalans amb el jueus. Potser un dels més argumentats defensors d’aquest paral·lelisme és Joan B. Culla, però no és l’únic; el nombre, les persecucions, l’acumulació de capital, etc, tot sembla unir aquests dissortats pobles. Avui, el ribot insistia en aquesta relació, especialment en l’àmbit de la llengua. Tot i que sóc escèptic en analogies d’aquest tipus, afegiré una dada curiosa: el català té 51713 entrades a la wikipèdia, i l’hebreu en té 51482, és a dir, una diferència de 231 entrades; de totes les llengües que tenen més de 15000 paraules a la Wikipèdia (que són 42), és la distància (en nombre de paraules) més propera. Per a trobar dues llengües més properes cal anar al georgià (13688 entrades) i al vietnamita (13851 entrades), és a dir, 163 entrades de diferència.
La notícia del dia és que el 51% de les dones americanes viuen sense marit, mentre que el 53% dels homes viuen amb l’esposa. Estadísticament, doncs, es pot afirmar que, ara mateix, la majoria de les dones estan alliberades, mentre que la majoria d’homes viuen esclavitzats.
Petit exercici: amb aquestes dades, quin és el percentatge exacte de dones i homes als EEUU? (curiosament, l’article del NYT no ho diu)
Per amenitzar els càlculs, penjo aquest ventall de distraccions del Donald Rumsfeld en les conferències de premsa:
Un recent estudi canadenc que es publicarà al febrer descobreix que el bilingüisme podria retardar l’aparició de la demència senil (no faré acudits sobre la dreta -i l’esquerra- carca monolingüe; massa fàcil). El fet no és nou, perquè l’autora de l’estudi, Ellen Bialystok, especialista en la influència del bilingüisme sobre l’adquisició del llenguatge i el desenvolupament cognitiu, ha demostrat a bastament els avantatges del bilingüisme, fins i tot en l’edat adulta.
És sorprenent que en aquest racó de món mai ningú hagi utilitzat aquests arguments. Cosa que indica que els paràmetres del nacionalisme són arnats i melicaires, com la defensa dels nostres costums (menjar canalons al nadal, potser?), de la nostra llengua (la que parla menys de la meitat de la població) i de la nostra identitat bunqueritzada.
Ens mirem mentre entro i, curiosament, el reconec sense reconèixer-lo: si la imatge electrònica del cafè em sembla prima i, gairebé, etèria, la seva presència física és, en canvi, imponent. La cara recorda un jueu argentí que emmascara un bust antic de cabellera blanca i compacta. El primer contacte és una premonició del tema, l’ésser que no és i el no ésser que és (o contra el Plató beatífic de les Idees) que la seua veu apassionada i plena desgrana impecablement i precisa.
Sense ànim de triar, recordo aquesta expressió: coagular la realitat travessada pel no ésser en una definició.
Segueixo admirant en ell la capacitat de lliurar-se a una pregunta (o a un comentari) improcedent o senzillament insubstancial, i tornar a canvi una petita perla. I sense donar peixet, és clar. Practica la difícil generositat intel·lectual del savi.
L’altre dia, mirant el telenotícies, m’assabento que a l’Índia hi ha una celebració periòdica, el Kumbha Mela (i l’Ardha Kumbha Mela) que, segons els locutors, agrupa setanta milions de persones en un període sis setmanes. Després de la impressió de la dada, només em ve al cap una idea: quin disbarat! Molts mitjans repeteixen com un mantra, mai millor dit, aquesta dada. D’altres baixen les xifres a 50 0 20 milions. Hi ha un acord en què aquesta celebració és l’aplec de gent més gran del món i que, el de 2001 és un rècord absolut, que gairebé tothom xifra en 100 milions de persones. I sembla que tothom s’ho creu o, potser, a la majoria tant li fa si són 10 com 10 milions.
Després d’un temps de comptar manifestacions, sembla que entre els “experts” (contrastant, manifestómetro, malaprensa, etc) hi ha un acord en què no hi ha manifestacions d’un milió de persones, i de mig milió n’hi ha comptades, si n’hi ha cap. Per tant, qualsevol xifra que agrupi un nombre superior de persones trobo que és immediatament sospitosa. I, és clar, si aquesta xifra és de 70 ó 100 milions en 6 setmanes (tot i que les concentracions majors són en 6 dies concrets) és per esclatar a riure, si ningú no m’ho demostra, és clar. A més, només cal considerar quina és la xarxa de comunicacions de la ciutat de Allahabad, que és on suposadament es pot concentrar el 10% de la població de l’Índia en 6 setmanes: una ciutat de poc més d’1 milió d’habitants, que no té aeroport civil sinó militar, amb poques carreteres grans (si mireu el mapa es veu una única autovia de 2 carrils per banda), sense mar i amb un riu no navegable per vaixells grans; només en tren poden arribar grans quantitats de persones. Però 70 milions en 6 setmanes? I segons diuen alguns mitjans, fins a 12 milions en un dia? I com pot beure, menjar, dormir, etc, tota aquesta gent?
Recordaré una anècdota que comenta Richard Burton en el seu llibre del seu viatge a la Meca i a Medina, quan va anar al mont Arafat, una de les activitats que s’han de fer durant la peregrinació, i diu:
Després de fer molts números, vaig calcular que la quantitat de persones que hi havia no devia ser superior a 50000 … una xifra tristament inferior a altres temps … Alí Bei (el 1807) va calcular que hi havia 83000 pelegrins; Burckhardt (el 1814), 70000.
I continua: “els àrabs creuen supersticiosament que la quantitat de gent que va a l’Arafat no es pot comptar” i, a més:
si a la muntanya hi ha menys de 600000 mortals escoltant el sermó, els àngels hi baixen fins a completar aquesta xifra. Fins i tot aquell any, els meus companys àrabs em van assegurar que hi havia 150000 esperits fent acte de presència sota forma humana.
Potser a l’Ardha Kumbha Mela també compten, no els àngels, sinó tots els animalons, petits o grans que hi ha, perquè de fet, si no m’equivoco, són reencarnacions d’altres humans.
Crec que a Notes al Capvesprol Pla diu que no llegeix diaris perquè tot el que diuen sempre s’ho acaba comentant algú i, a més, normalment, qui llegeix diaris no fa una altra cosa. He pensat en aquesta opinió en llegir un article d’Umberto Eco citat en el blog de l’Arsenio Escolar. La cita és descarada i molt encertada, i enllesteix en poques línies la pregunta que molts es fan: per a que serveixen els diaris?
A estas alturas, un periódico sirve para empaquetar los hechos con opiniones. Es lo que ahora les pedimos, y puesto que se trata de opiniones sobre los hechos, queremos saber quién expresa esa opinión, si es un autor de quien nos fiamos o un escritorzuelo que habitualmente menospreciamos.
Més tard, també vaig trobar altres cites aquí, aquí i aquí, del mateix article, “¿Para qué sirven los diarios?, cosa que confirma l’interès pel tema.
L’article era una traducció d’una de les col·laboracions d’Eco amb L’Espresso, pel diari La Nación. L’escriptor té una columna setmanal, La bustina di Minerva, a la secció d’opinió del setmanari. Encuriosit, vaig mirar de trobar l’original de l’article traduït i, de forma sorprenent, en un primer cop d’ull als titulars, no apareixia res que ni remotament s’assemblés a “per a què serveixen els diaris?” Tampoc, cap article començava amb les primeres paraules “Durante algunos días los periódicos italianos …”. Mirant més atentament, article per article, en vaig trobar un del 17 de desembre intitulat Giornali senza firma, que començava així:
Come tutti si saranno accorti, per vari giorni alcuni dei nostri principali quotidiani sono usciti senza firma degli autori - almeno nella misura in cui costoro non erano collaboratori stranieri od occasionali ma ‘pubblicisti’ organici alla testata. La decisione era dovuta a un’agitazione dei giornalisti professionisti a cui per solidarietà si sono uniti anche i pubblicisti.
La traductora de La Nación, en canvi, va decidir començar així:
Durante algunos días los periódicos italianos han salido sin las firmas de sus autores, por lo menos las de los periodistas de planta, no las de los colaboradores extranjeros u ocasionales. Fue una forma de protesta por parte de los periodistas profesionales.
En negreta he marcat allò que l’Helena Lozano Miralles ha deixat de traduir inexplicablement. Si se segueix comparant original i traducció, es evident que la Lozano no només utilitza la tisora, cosa que descarta la hipòtesi que s’hagi hagut de retallar el text perquè no entrava en l’espai assignat. Així, en el segon paràgraf, Eco diu:
Ma il problema non è personale. Sto riflettendo piuttosto alle mie sensazioni di lettore che si è trovato di fronte ad articoli per così dire acefali, dove qualcuno mi parlava e non sapevo chi fosse.
La Lozano, que potser ho troba poc desenvolupat, tradueix:
Ahora bien: el problema no es personal. Estoy reflexionando, más bien, sobre mis sensaciones de lector que se ha encontrado ante artículos acéfalos, por definirlos de alguna manera, donde alguien me habla y no sé quién es, con la añadidura de que, como buen lector italiano, estoy acostumbrado a que los editoriales del periódico estén siempre firmados, no sólo las columnas de opinión.
La traductora, no només treu i afegeix, també canvia, quan suposa que els seus lectors no coneixeran una referència, o en preferiran una de més propera: per exemple, “è caduta la neve a Lampedusa e sono cresciute delle banane a Stoccolma” es transforma en “ha nevado en el Caribe mientras crecían plátanos en Estocolmo.”
De vegades, la Lozano no pot evitar una mena d’exclamació, quan troba especialment encertada una frase de l’escriptor italià; si aquest diu “sono passati i tempi in cui si discuteva se la stampa fosse obiettiva e se o come si potessero separare i fatti dalle opinioni”, ella corrobora: “Han pasado los tiempos en los que se discutía si la prensa era objetiva y si se podían separar los hechos de las opiniones, y cómo.”
De tant en tant, puntualitza: “calabresi” per “bandidos calabreses”, potser censurant la sinècdoque.
Tornant al cut i paste, de vegades, suavitza les afirmacions de l’original. Retallant, per exemple, aquí:
Muchos reportajes anglosajones en los que se cita entre comillas a dos señores con opiniones contrarias sobre el mismo hecho suelen ser bastante hipócritas, puesto que es el periodista el que ha elegido a quiénes iba a citar.
quan l’afirmació original és més rotunda:
molti reportages anglosassoni in cui si citano tra virgolette due signori di opinioni opposte (sullo stesso fatto) sono sovente assai ipocriti, perché è il reporter che ha scelto chi citare e quale opinione rappresentare.
i allargant allà: si Eco diu “i capi della Rcs ne sarebbero molto contenti”, ella matisa: “lo cual no llenaría de dicha a sus propietarios, supongo.”
Descartades les hipòtesis tècniques per aquests canvis, aventuro que, potser, seduïda per l’article, la traïdora … uups, la traductora, ha volgut posar en pràctica les afirmacions del traduït, i ha decidit barrejar opinió i informació en la seva forma especial de periodisme que és la traducció. Així s’entén perfectament el canvi de títol i, fins i tot, l’ús de pseudònim, Humberto Eco (dit sigui de passada, trobo molt poc imaginatiu afegir només una “H”).
Les preferències cinèfiles de Ciceró estan encapçalades de fa temps per Charlie i la fàbrica de xocolata. Fa unes setmanes es va introduir en el món de Indiana Jones (que ell pronuncia indiariyons) en l’entrega sobre el temple maleït, i aquests darrers dies ha tornat a demanar L’espantataurons, gran pel·lícula d’animació plena de referències cinematogràfiques.
Ara, la recuperació més espectacular ha estat la de bugs bunny. La identificació amb el personatge és tal que després d’uns minuts de contemplació de les aventures del conill ianqui, em demana una pastanaga i, de vegades (com aquest matí), dues. Rabbit Seasoning és una de les més celebrades, i no només per Ciceró, tot i que no penso que acabi d’entendre massa bé el problema de l’ànec amb els pronoms:
La crueltat d’algunes persones supera la meva imaginació, i hi ha qui ha fet aquesta rèplica a aquest deliciós episodi:
Ara fa un mes vaig parlar d’un article bastant infumable de El País sobre una secta francesa, on vaig recomanar, entre d’altres coses, que l’articulista visités les sucursals d’aquesta secta que hi ha al País Basc. Avui m’adono que m’han fet cas, i El País publica un article sobre la secta de Les Dotze tribus, signat per Mikel Ormazabal. En la resta de recomanacions, però, no em fan cas. No val la pena, doncs, comentar-lo, excepte en un punt que m’ha fet gràcia: la forma d’explicar els anonimats de tots els qui són entrevistats. La demanda d’anonimat del “sectari” es comenta d’aquesta manera: “ni siquiera se presta a facilitar su nombre.” En canvi, el comentari per la demanda d’anonimat dels ex-sectaris (dels quals mai es diu que entressin a la mateixa lligats de mans i peus, ni tampoc que siguin rucs per haver-ho fet, que són les dues alternatives que em venen al cap que justifiquin l’entrada a una “secta”) “es una identidad ficticia, porque no quiere ser descubierto por la organización.” Conclusió, és bo tenir por de l’organització, en canvi, tenir-la de la premsa és censurable.
I és que la fúria del periodista sectari que no sap que ho és …
Harbin és la capital de la província de Heilongjiang, al nord-est de la Xina. La paraula “Harbin” té orígens manxús i significa, literalment, “lloc on s’assequen les xarxes (de pescar)”. Segurament recordareu la ciutat per les tòpiques notícies de cap d’any d’una ciutat xinesa on no paren de fer estàtues de gel il·luminades amb neó, d’acord amb el gust megahortera dels xinesos. Aquesta és la ciutat on se celebra el “Harbin International Ice and Snow Festival”:
I aprofitant que a partir del febrer de l’any vinent s’enceta l’any xinès del porc, la universitat local ha destil·lat tota aquesta amalgama de tradició i modernitat en un nou ésser: un porc verd i fluorescent. La coloració verda, que recorda els carrers glaçats del festival de gel, l’han aconseguit mitjançant una proteïna d’una bèstia que de vegades capturen les xarxes dels pescadors, la medusa. I aquí teniu els resultats:
Aquesta anotació conté errors que he revisat aquí.
Es repeteix constantment que Espanya és el membre de la Unió on circulen més bitllets de 500€. A més, he sentit moltes vegades dir que la proporció de bitllets detectats és enorme. Visitant l’interessant blog L’estrany em quedo glaçat quan llegeixo que:
Senzill, els espanyols ja mouen 108 milions de bitllets d’euros1 de 500! El 63% de l’efectiu total espanyol és en bitllets de 500 i creixen a un 8% anual. I els polítics cullin bolets… Jo mai he vist un bitllet d’aquests (Bin Laden els diuen).
Ras i curt, de cada 1000 euros que circulen, més 500 ho fan en aquest bitllet. Això em posa la mosca al nas: com és possible? si pràcticament con conec ningú que hagi tingut un d’aquests bitllets? Anem doncs a les dades i veurem que això és un disbarat (però repetit per gairebé tots els diaris d’informació general 1, 2, etc, i increïblement, també, pels diaris econòmics, 1 i 2). Abans, avanço que, evidentment, com indiquen aquests articles (1 i 2, aquest darrer molt preocupant, perquè s’ensuma un problema que esquitxa a les entitats bancàries, i que els organismes de l’estat prefereixen ocultar), tot i que s’hauria de matisar algun punt, la circulació de bitllets de 500 és molt gran a Espanya, però, evidentment, els nivells no són tan astronòmics.
Primer cal distingir diversos conceptes, que es confonen en la majoria dels articles. Una cosa és el nombre de bitllets en circulació, i l’altra és la pròpia circulació del bitllet. Posem un exemple: dos amics (A i B) i jo mateix creem un país, Bongònia, posem per cas, amb 3 habitants i un únic bitllet de 500€. També fem un Banc Central de Bongònia. És clar que només tenim un bitllet de 500€; per tant, només hi ha un bitllet al país, i el total efectiu, per dir-ho de forma grandiloqüent, del país és de 500€. Posem per cas que jo tinc el bitllet, i li compro un pis a B per 500€; B li compra a C un pis per 500€ també; finalment, C em compra un pis a mi pels mateixos 500€. I repetim aquest cicle 1000 vegades. D’aquesta manera, el bitllet ha circulat 3000 vegades, però el país continua tenint un únic bitllet (i, perquè no dir-ho, una activitat immobiliària frenètica, tot i que sense especulació). Si el Banc Central de Bongònia hagués detectat aquestes 3000 operacions, podria conclouria que hi ha 3000 bitllets de 500€2 , o que han circulat 3000 bitllets pel país. Per tant, queden clares les diferències entre el total efectiu, la circulació i la circulació “detectada” pel Banc.
Anem ara a les dades que dóna el banc central europeu a la seva web sobre el que anomena “banknotes in circulation”, és a dir, el total de bitllets en circulació (que no la circulació dels bitllets, que és una altra cosa, com sabem):
Denomination
Circulation
(in millions of banknotes)
(€ millions)
€500
407
203,228
€200
150
29,925
€100
1,059
105,938
€50
3,764
188,204
€20
2,157
43,144
€10
1,785
17,850
€5
1,288
6,440
TOTAL
10,610
594,729
Una curiositat: si ens repartíssim entre tots els europeus els diners fabricats, no arribaríem a 2000€ per cap. Això demostra que la nostra confiança en el sistema és total, perquè gairebé tothom té (o creu tenir) molt més, segons indiquen els numerets del seu compte corrent. Això seria matèria d’una altra anotació: les bases de l’economia occidental són la confiança i l’esperança.
Ens assabentem per les taules posteriors que gairebé la totalitat de bitllets de 500€ es van fer durant el 2003 i el 2004 (300 milions de bitllets). Al 2007 està previst fabricar 260.000 milions d’euros més (gairebé la meitat dels que ja hi ha ara), dels quals la tercera part seran bitllets de 500€ (uns 190 milions de bitllets). La quantitat de diners en bitllets de 500€ continuarà essent més de la tercera part del volum total de diners en circulació. Bonica manera de controlar el frau amb bitllets de 500€, fabricant-ne a mansalva. Més curiós encara que ningú no digui res sobre aquesta fenomenal quantitat de diners fabricats en aquesta sospitosa moneda de 500€, repeteixo, més de la tercera part del total.
En qualsevol cas, sense tenir en compte altres consideracions, els bancs centrals haurien de detectar, de mitjana, 1/3 de les transaccions en bitllets de 500€, i això no hauria de resultar cap sorpresa.
Anem ara a les dades espanyoles. El Banc d’Espanya (BE), evidentment, no sap quants bitllets hi ha actualment dintre de les fronteres estatals. Això és impossible de conèixer (encara que suposo que es pot estimar). El BE sí que dóna el que anomena el número de “billetes distribuidos menos billetes retirados por el Banco de España”.3 Evidentment, no és el mateix. Aquesta quantitat només és una mesura de la circulació mensual dels bitllets, a més molt parcial, perquè molts dels bitllets poden estar comptats diverses vegades (com hem vist a l’exemple). Aquesta és la gràfica de la circulació de bitllets (clic per ampliar):
Evidentment, hi ha valors negatius, perquè hi ha mesos que el banc retira més bitllets dels que serveix. I això ens recorda que dels diners que circulen, el banc d’Espanya només en controla uns quants mensualment i això cal tenir-ho en compte (perquè, és clar, no es pot dir que no circula cap bitllet de 10€, perquè el seu valor sigui negatiu).
En aquesta altra gràfica poso el valor de la totalitat dels bitllets de cada grup detectats pel Banc d’Espanya per mesos:
És destacable el valor dels bitllets de 500€. Ara bé, ja hem dit abans que la tercera part del valor de tots els bitllets de la Unió es troba en bitllets de 500€. La pregunta que se’ns posaria és: és normal aquest volum de circulació de bitllets de 500€? Això és difícil de dir, perquè només ho podem comparar amb el nombre de bitllets total a la Unió, cosa que és molt diferent. Però com no tenim res més, ho compararé. En aquesta taula poso el percentatge de cada tipus (en €) a Europa, i el percentatge dels que circulen a Espanya (sumant la circulació de tots els mesos, cosa que ens dóna la idea de la circulació global des de la instauració del euro):
Europa
Espanya
Diferència
excés o
% bitllets
% circulació
defecte
500
34,17
45,54
11,37
33,27
200
5,03
5,98
0,95
18,88
100
17,81
14,71
-3,10
-17,40
50
31,65
31,16
-0,49
-1,54
20
7,25
1,46
-5,79
-79,87
10
3,00
0,47
-2,53
-84,29
5
1,08
0,68
-0,41
-37,65
Així, per exemple, la primera fila indica que el 34,17% del diners europeus estan en bitllets de 500€; que el 45,54% dels bitllets que va ha fet circular el banc d’Espanya són de 500€; que la diferència entre les dues anteriors és de 11,37%; i que la segona mesura és el 33,27% més gran que la primera. És a dir, que s’ha detectat una circulació de bitllets de 500€ a Espanya un 33,27% més gran del que “correspondria”. En qualsevol cas, no podem dir res del nombre de bitllets que circulen per Espanya amb aquestes dades. També de bitllets de 200€ n’hi ha un 18% més (tenint en compte què vol dir això).
És curiós com de la resta de bitllets, llevat potser el de 50€, en falten, fins a un brutal 84%, en el cas dels bitllets de 10€.
Per acabar, aquesta gràfica amb el percentatge dels que han circulat a Espanya del total emès a Europa (torno a insistir que aquest percentatge no diu quants d’aquests bitllets són materialment a Espanya, sinó només ens dóna una mesura de la seva circulació controlada pel BE):
Cal destacar com, des del principi, el nombre de bitllets de 500€ circulant ja era molt alt (0,2), però va començar a caure fins el novembre del 2002, moment en que comença a augmentar brutalment, mentre la resta disminueix (perquè, entre altres coses, cada vegada hi ha més bitllets a Europa). Contrariament al que es pensa, des de principis del 2006, s’està estabilitzant.
Aquí hi ha una errata, perquè hi posa “108 milions d’euros en bitllets de 500″. [↑]
posem per cas, si cada vegada que fem una operació, anem al banc a dipositar el bitllet [↑]
Cal dir que és l’únic banc central dels europeus que ho dóna. O com a mínim, és l’únic on ho he trobat. Per tant, no sé d’on es treuen les dades comparatives amb d’altres països. [↑]
Tom Doniphon, segons demostra aquesta escena, va matar Liberty Valance. Si la jutge del cas Tous hagués vist l’escena, segurament no hagués dubtat a tancar el protagonista a la presó; potser l’hagués deixat en llibertat provisional perquè, a diferència del Lluís Corominas, Tom no tenia la dissort de pertànyer a una família adinerada. Ramon Menac, que per fortuna de la família Gazmend i per la desgràcia d’uns milionaris locals, va aconseguir el març del 2001 una “plaza de segunda categoría de la Fiscalía del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña” i a qui, curiosament, la Generalitat va atorgar només un any després “la medalla de bronze al mèrit policial”, Ramon Menac, com dic, fiscal del cas, d’haver vist el film, hagués acusat el personatge que encarna John Wayne, probablement, “de un delito de homicidio doloso, en el que no cabe considerar ni legítima defensa (en cualquiera de sus formas), ni error del imputado, y lo que hay es que éste se dirigió hacia la víctima con la única intención de dar un escarmiento”. Potser sí que, en aquest cas, hagués aplicat algun tipus d’atenuant, ja que si ara “esto no es el Oeste”, en aquella època, Doniphon sí que hi era.
Així, jutge i fiscal haurien avortat la que és, potser, la millor pel·lícula de John Ford, una de les reflexions més agudes que s’han fet en una pantalla, en primer lloc, sobre la llei, la justícia i els seus orígens, però especialment, sobre un tema tan grec com la relació entre la història i el mite. I Maxwell Scott no hauria pogut sentenciar al final de la pel·lícula: “This is the west, sir. When the legend becomes fact, print the legend.”
Els bars d’hotel són els refugis més agradables d’aquesta ciutat. El Cent onze és el bar (també restaurant) del Meridien. Còmode, net (no es pot fumar), pràcticament buit (ahir érem nosaltres tres, i van desfilar-hi tres o quatre més), preus raonablement cars d’una carta que té, fins i tot, un petit llistat de cafès. Cada nit hi actua un trio molt digne; ahir, contrabaix, piano i saxo. La setmana vinent, l’August Tharrats trio.
Aquest 31 de desembre quedaran desclassificats automàticament milions de documents secrets de les diferents agències americanes, com la CIA o el FBI. Per fer-se una idea de la muntanya de documents desclassificats, Steven Aftergood, que porta un projecte sobre els documents secrets del govern americà per la Federation of American Scientists, afirma a l’International Herald Tribune:
It is going to take a generation for scholars to go through the material declassified under this process
I no és una exageració, perquè els esperen més de 400 milions de pàgines, sobre qüestions tan sucoses com molts fets de la guerra freda (com tota la documentació sobre l’incident del Golf de Tonkin que va iniciar la guerra del Vietnam o tota la documentació del FBI sobre la persecució a presumptes comunistes americans), o la “desconeguda” activitat de la CIA a l’Iran, especialment durant el mandat Carter, i d’aquest mandat, també, tota la documentació de les negociacions de Camp David entre israelians i Palestins.
El que ha sorprès a molts és que Bush, tot i que podia fer-ho, no ha obstaculitzat el procés; com el mateix Aftergood diu
The Bush administration could have said, ‘This is a Clinton thing,’ and abandoned it. To their credit, they did not.
La modernitat del Nou Testament és indiscutible; a l’evangeli de Sant Lluc, i tot just quan apareix Crist a escena (diuen que precisament per aquestes dates), se’ns presenten tres dels temes de més rabiosa actualitat: el turisme, la vivenda i l’okupació:
Mentre eren allà (Betlem), se li van complir (a Maria) els dies 7 i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se. Lluc 2, 8.
Pels qui no tinguin molta idea del tema, ho resumiré: Josep i la seva esposa Maria embarassada (i, paradoxalment, verge) han anat a Betlem, on s’hi amuntega la gent perquè l’emperador ha ordenat fer un cens de població. Amb la ciutat plena de turistes, i segurament amb els preus de les fondes i de l’habitatge pels núvols, Maria i Josep busquen on fer nit. Ni Lluc, ni els altres evangelistes canònics expliquen res més. Pel que jo sé, la tradició diu que ningú no vol hostatjar-los, tot i que els motius no són clars: són pobres immigrants? els preus són prohibitius? els propietaris tenen por que si els deixen entrar ja no en tornaran a sortir?1, els propietaris prefereixen especular? ves a saber. En qualsevol cas, l’opció de Maria i el seu marit va ser tan expeditiva com la d’alguns joves barcelonins: van ocupar un paller.
El que no diu la història, ni la sagrada ni la consagrada, és si el propietari del local els va fer fora, ni si ho va intentar. El mobbing immobiliari encara no era un tema tan preocupant com ara. O això diuen alguns. Personalment, no en conec cap cas, tot i que sí conec directament diversos casos de gent que han deixat un pis després de molt de temps sense pagar lloguer, o bé, l’han deixat destrossat, o bé, hi han entrat sense cap permís ni sense pagar i s’hi han quedat.
Intento, doncs, buscar dades d’aquesta pràctica. Les informacions periodístiques més antigues indiquen que l’abast del mobbing o assetjament immobiliari és molt gran, com indiquen els retalls de diaris que conté aquest dossier de la Federació d’associacions de veïns de Barcelona, específicament sobre el famós cas del carrer Robador 29 (que diria que s’ha resolt positivament pels afectats). Així, en una web que s’anomena precisament acosomoral, un treballador social, José-Ramón Jiménez González, definia el concepte en un document del 2004. Reconeixia que en aquell moment no hi havia dades sobre el tema:
Actualment no s’han publicat investigacions que avalin la problemàtica, ni hi ha estudis definitius que destaquin el grau d’incidència i magnitud del problema, de manera que no es poden dissenyar eines especifiques estandarditzades.
A principis del 2006, el conseller d’habitatge, que repeteix cartera, Francesc Baltasar, semblava confirmar que l’abast era enorme:
Hi ha 10.000 habitatges en què els propietaris intenten l’impossible per fer fora als llogaters … «Estem davant d’un fenomen de brutal intensitat i que es pot agreujar», va dir Baltasar.
Brutal intensitat! Em quedo parat, consternat. Però, és clar, vull saber on són les dades d’aquesta tragèdia. El propi José-Ramón Jiménez González ens explicava que els poders públics concedien a l’Oficina Municipal d’lnformació al Ciutadà (OMIC) la tasca de seguir el problema i oferir ajut als afectats. M’he dirigit a l’OMIC per a buscar les dades concretes. Mirant la memòria del 2003 he comprovat com fins aquell any no hi havia cap apartat específic sobre l’assetjament immobiliari. En canvi, a la del 2005 es presenten les dades del 2004 i del 2005 pel problema específic del mobbing, que ocupa un capítol. Aquestes són les dades brutes pels dos anys:
2004
2005
Total
Consultes
58453
62433
120886
Persones que es creuen assetjades
415
136
551
No es considera assetjament
285
70
355
Possible assetjament
130
76
206
És a dir, que, entre el 2004 i el 2005, l’oficina que s’encarrega de centralitzar la lluita contra el mobbing immobiliari “només” ha pogut detectar uns 206 presuptes casos entre les més de 120000 consultes que han rebut. A més, si seguim llegint el document, en la secció en què s’especifica la problemàtica en cada cas, ens adonarem que 144 d’entre els 206 casos estan conceptuats com “Altres”, textualment, “«Altres» comprèn aspectes legals, preventius i d’informació als afectats”, i que, del que es desprén de la lectura del document (tot i que aquest punt és molt boirós), no són ni manca de manteniment de la finca, ni negativa al cobrament de la renda, ni problemes amb els subministraments, ni problemes d’higiene, ni amenaces. És a dir, que “només” uns 70 dels casos es considerarien popularment com el que ens venen als mitjans sota l’etiqueta de mobbing immobiliari.
I com s’han resolt tots els casos? Segons la pròpia memòria del 2005 (pel 2004 els percentatges són semblants):
En quatre casos es tractava de problemes de manteniment a la finca i en un dels casos de manca de cobrament. Sis casos han estat traslladats a la Junta Arbitral de Consum per intentar un arbitratge. Deu casos han estat traslladats a altres organismes. En vint ocasions l’arrendatari no ha continuat els tràmits que s’havien iniciat, per la qual cosa no sabem si el tema ha derivat al jutjat o si el problema s’ha acabat solucionant. Finalment, en 65 ocasions, més de la meitat, tan sols hem pogut facilitar informació de la via que calia seguir, per tractar-se de problemes completament fora de la nostra competència.
I això és tot, fins ara. I fora de Barcelona la cosa encara és més insignificant: si mirem l’informe de l’OMIC per Girona, no apareix el terme assetjament per enlloc, i segons les seves dades “només” hi ha 13 reclamacions per “Lloguer d’habitatge” gestionades per l’OMIC, sense especificar si són degudes a l’assetjament o no.
Moltes preguntes em venen al cap: si el Francesc Baltasar coneixia (perquè era la seva obligació) les dades de l’OMIC, d’on treu els més de 10000 casos? I si aquestes dades existissin, com és possible que un seguiment de dos anys per part d’un organisme com l’OMIC, més els serveis socials, més totes les xarxes veïnals, no han pogut treure a la llum tot “aquest fenomen de brutal intensitat” (Baltasar dixit)? No estaríem davant d’un cas d’ineficàcia i malbaratament de recursos també de brutal intensitat de l’administació? Però, i si resulta que la dada que dóna l’homònim del 3r mag és pura invenció i només són ganes d’exaltar al respectable de manera irresponsable?
I, finalment, com és que els mitjans no n’han parlat mai d’aquestes memòries de l’OMIC?
No és cap broma; a l’entranyable documental La casita blanca, un dels participants comenta que durant el congrés eucarístic que hi va haver a Barcelona als anys 50 van haver de suspendre una llei que feia referència als rellogats. La llei deia que si algú vivia rellogat, no el podien fer fora. Contava que molta gent que havia de venir de la resta d’Espanya pel congrés, i que havien de ser allotjats amablement per la població, tenia intenció de quedar-s’hi acollint-se a aquesta llei. Per evitar problemes majors i, especialment, donar confiança a les persones que hostatjaven pelegrins, l’autoritat competent va suspendre aquesta llei temporalment. [↑]
Operaris de l’aeroport Ataturk d’Istanbul han disparat sobre un camell. Sembla que aquest s’ha mort, per l’aspecte que presenten les fotos després del tiroteig. De fet, se l’han menjat. No, no us penseu que s’han cruspit un traficant, desafiant la normativa europea sobre la qüestió. Es tractava de celebrar la feina ben feta i han pensat que podien fer una costellada sobre l’asfalt. Aquestes fotos són d’abans i després:
Curiosament, els diaris occidentals no publiquen les fotos, que he pogut trobar gràcies a què l’única dada numèrica que apareix a la notícia és que el camell pesava 700Kg. També diuen que el diari Hürriyet ha publicat la notícia. Així, he anat cap aquest diari turc, he buscat “700″ i, és clar, la primera notícia que apareixia era la del camell difunt, “Deve kesip kurtuldular”. Posant aquest text al Google, a més, he trobat altres fotos de l’event gastronòmic.
No he acabat de saber si la notícia venia pel fet que la festa era a les pistes de l’aeroport, o perquè la bèstia sacrificada era un simpàtic camell, i no, posem per cas, un miserable conill. M’ha vingut a la memòria un fet de la meua joventut. Al meu poble cada estiu feien vaquilles. Un any, al corral on les guardaven van presentar-se uns joves de la localitat una mica beguts, i amb una escopeta. Volien gresca i el que portava l’escopeta va disparar al front d’un dels animalons, que va caure morta, és clar, i va deixar un gran toll de sang. Algú va comentar que aquella era una visió desagradable i, segons em van dir, el vaquicida va disparar també a la bombeta que il·luminava el corral. Diria que la carn de l’animal també va acabar en una menjada de germanor, tot i que no ho podria assegurar.
I ja que parlo de camells, he trobat (via menéame) aquestes perles en unpost a l’entranyable fasciqueridodiario de l’Ynestrillas, que dedico a Todos a la cárcel:
¡Ah!, y el Rey, ese subnormal genético, que se supone que debe garantizar todos esos derechos pero, sobre todo, la unidad de España y la de todos sus hombres y sus tierras, ese sí que debe estar contento, pues tras consumar su traición a una Nación y a un pueblo, ha permitido todo lo que está ocurriendo, como el asesinato -que el sancionó con su firma de borracho- de 80.000 niños al año aún en el seno de sus madres, la eutanasia pasiva y la legalización de los matrimonios homosexuales.
Actualització
Ningú no s’ha adonat, però el presumpte camell era en realitat un dromedari (1 gep i no 2). Oblideu, doncs, l’acudit sobre el traficant.
El món espera el resultat del judici final al dictador que va torturar el seu poble entre els 70 i els 90. La caiguda del mur va propiciar la seva sortida del poder, però no la seva impunitat, perquè la insistència d’alguns ha permès recollir proves testimonials, vídeos i sentències signades pel dictador que van permetre obrir la causa a la Cort Suprema. Els mitjans en van plens. En qualsevol cas, el responsable del terror Roig escoltarà la sentència en la seva confortable residència de Zimbawe, potser recordant orgullosament la seva responsabilitat en el 7è genocidi més important del segle XX.
Mirant el baròmetre del CIS, m’he he adonat que puc fer els mateixos càlculs que faig amb el baròmetre d’opinió del CEO. Cal dir que, pel que he vist, el baròmetre del CIS sembla poc consistent, ja que va introduint, traient i canviant de lloc preguntes, cosa que impossibilita seguir aquesta (i d’altres) qüestió de manera regular i ordenada1 . Sí que tinc les dades trimestrals des de l’abril de 2004 de record de vot i d’intenció de vot, cosa que em permetrà fer la meva estimació segons la senzilla fórmula que ja vaig donar, i que proporciona resultats bastant acceptables pel cas català
En primer lloc, dono la taula d’estimació de vot que proporciona el CIS, sense concretar com fa els càlculs a partir de les dades reals del baròmetre. L’única explicació dels seus càlculs és aquesta sibil•lina consideració:
En este anexo se recogen los resultados de aplicar un modelo de estimación a los datos directos de opinión proporcionados por la encuesta. Obviamente, la aplicación a los mismos datos con otros modelos podría dar lugar a estimaciones diferentes.
Aquesta és l’evolució de l’estimació de vot des de les eleccions del 2004 (només pel PSOE i PP):
El més espectacular és, potser, la diferència de més de 10 punts a l’abr-2004 entre les dues formacions, i també és destacable la considerable “simetria” del comportament de les dues gràfiques: quan una puja, l’altra baixa de manera semblant.
Les dades dels meus càlculs són una mica diferents, com es pot veure en aquesta gràfica:
Cal dir que he fet deus estimacions, una per la intenció directa de vot, i l’altra que també té en compte la satisfacció2 . Com es pot veure, he pres com a base el vot estimat al PP i el vot estimat al PSOE (a partir de la intenció de vot, que he anomenat PSOE i), i he calculat el vot estimat al PSOE a partir de l’estimació+satisfacció (PSOE i+s), suposant que el vot al PP es manté constant.
Es pot comprovar que les gràfiques són molt semblants, només canvia que la gràfica PSOE i+s és més propera a la del PP, mentre que la gràfica PSOE i s’allunya més (tant quan guanya, com quan perd). I l’única diferència real és l’estimació per l’abril del 2004, ja que en el cas de PSOE i augmenta, mentre que per al PSOE i+s disminueix. Per la resta de casos es manté normalment la mateixa tendència. A més, hi ha una coincidència bàsica: el PSOE està “perdent les eleccions” des de l’octubre del 2005. Ho podem veure més clarament en aquesta gràfica de diferències entre PP i PSOE, on he inclòs també l’estimació del CIS:
Bàsicament, les meves gràfiques i les del CIS segueixen unes variacions semblant, amb dues grans excepcions: abril del 2004 i, curiosament, abril del 2006. Entre totes gairebé hi ha, més o menys, 5 punts més a favor del PSOE, segons el CIS.
I ara potser cal explicar aquesta evolució. Si considerem el període Eleccions/gener-2005, no sembla haver-hi molts canvis en la diferència de vots, però sí en una baixada general de l’estimació de vot tant al PP com al PSOE, cosa potser deguda al rebaixament de la tensió política. Abril de 2005 apareix el primer canvi de tendència important; què passa en aquestes dates? doncs la llei del matrimoni. Una altra sotragada pel PSOE és l’octubre del 2005, moment en què “perdria” les eleccions; què hi tenim a l’agenda? l’aprovació al Parlament de l’estatut, al setembre. Finalment, la darrera sotragada es produeix a l’abril del 2006; què succeeix ara? la treva d’ETA, que segons els meus càlculs, en un primer moment (la treva és de finals de marc, i l’enquesta de mitjans de l’abril), beneficia al PP, en canvi, sembla que la gestió de la mateixa beneficia al PSOE (que puja al juliol del 2006).
Es pot visualitzar l’impacte a la xarxa d’aquests tres moments claus en aquestes gràfiques de Google Trends, que mesura el nombre de recerques al Google de certes paraules al llarg d’un període determinat, així com la seva presència en les notícies de la xarxa:
pel 2005 (el terme iglesia té un pic precisament a l’abril; mentre que el terme estatuto el té a principis d’octubre):
pel 2006 (el terme ETA presenta un pic a finals de març, per la presentació de la treva):
A més, es produeixen fets tan curiosos com que el baròmetre del gener 2004 no inclogui la pregunta de “¿Qui votaria vostè ara en unes eleccions generals?” i, en canvi, el CIS es permeti fer una estimació dels resultats de les eleccions en aquest mes. Ho trobo increïble. [↑]
La satisfacció és un recurs del CIS per saber quines són les simpaties d’aquelles persones que no diuen a qui votarien en aquests moments. [↑]
… Lo que sí creo es que cualquier judío europeo preferiría el sistema social de Hitler al nuestro, si no fuera porque los persigue. Lo mismo digo de otros refugiados europeos. Utilizan Gran Bretaña como santuario, pero no pueden dejar de sentir cierto desprecio por nuestro país. Cuando no lo dicen ellos mismos, se lee en sus ojos. La verdad es que los puntos de vista insular y continental son incompatibles.
i continua:
F. tiene razón al decir que los extranjeros se asustan más que los británicos durante los bombardeos. Ésta no es su guerra y por lo tanto no tienen nada que les sostenga. Esto también sirve para comprender, y no sé si debería decirlo, por qué la clase obrera tiene más miedo que la clase media.
El Rwuanda Nyakizu és un nou cafè que acaba d’arribar a la botiga del Salvador, Cafès el Magnífico. N’agafo un quart. Excel·lent, un dels millors que he provat mai. A més, segons em diu el Salvador, comprant-lo ajudo a refer la precària economia rwandesa; el fa una “petita” cooperativa del districte de Nyakizu, de terra volcànica (suposo que aquest fet fa tan diferent aquest cafè de la majoria dels que vaig provant), formada per gairebé 400 persones. Doble motiu d’alegria, doncs. Coincidim, a més, en què la caritat no serveix de massa, i en canvi aquest tipus “d’ajut” és molt més efectiu i, evidentment, amb més futur.
Researchers visited Gasasa (un dels pics de Nyakizu, zona propera a Burundi) in July 1995, they followed the path that wound in a spiral around the hill. Alongside it were a number of mass graves. They passed through fields of coffee plants, where bones, clothes and household goods were scattered.
Crec que només l’Avui es fa ressò del baròmetre de novembre del Centre d’Estudis d’Opinió, tot i que la seva anàlisi em sembla massa pedestre, en general (bàsicament, perquè només es fa cas de les dades brutes). La importància d’aquest estudi rau en el fet que les enquestes es van fer entre el 6 i el 20 de novembre, és a dir, durant els dies en què s’enllestia definitivament el nou tripartit.
Seguint la línia de les altres observacions que he fet sobre el baròmetre, he construït la taula d’intenció de vot, fent les modificacions necessàries per normalitzar els resultats de les dades en brut, i que ja havia explicat en una anotació anterior. He posat les dades de tots els baròmetres modificades i, en groc, les dels resultats electorals:
2003
juny-05
nov-05
març-06
maig-06
juny-06
jul-06
2006
nov-06
PPC
11,84
11,52
13,21
12,58
13,19
14,12
11,31
10,65
9,49
CiU
30,85
29,21
27,12
29,22
30,52
31,2
31,16
31,52
32,83
ERC
16,42
14,8
15,27
15,28
12,58
10,7
14,71
14,03
12,55
PSC
31,11
26,27
26,39
30,79
28,34
26,98
28,26
26,82
27,63
ICV
7,27
9,74
6,83
6,29
8,89
8,22
8,36
9,52
10,15
C’s
3,03
5,13
Aquest és el gràfic:
Es pot comprovar que l’encaix entre dades reals de votació, i dades d’enquesta són prou harmòniques, cosa que parla a favor de la fiabilitat del baròmetre: les tendències cap amunt de ICV i CiU es mantenen, i les cap avall de PP i ERC també; en canvi, el PSC sembla estabilitzar-se una mica cap amunt.
La primera observació important és que, per primer cop, ICV supera el PP. CiU puja més d’1,5% (gairebé el mateix que perd ERC), però el PSC també puja gairebé un punt. Per tant, la seva diferència es manté estable. Ara, el més espectacular és la pujada de més d’un 2% de C’s, que gairebé doblaria els seus resultats1 . I sembla que ara a costa del PP i no del PSC.
L’enquesta, a més, és interessant per saber, d’alguna manera, què pensen els votants (insisteixo, els votants i no els dirigents) de C’s, cosa que diria encara ningú no té massa clar. Així, si anem al creuament de dades per record de vot autonòmic, podem destacar el següent (amb totes les prevencions, ja que la mostra de votants de C’s és reduïda, 55 persones):
La preocupació pel problema de la immigració és gairebé el doble (65%) de la mitjana (34%). Tripliquen (22% a 7%) la preocupació per l’educació/cultura/investigació. Coincideixen, i superen (18%), amb el PP (12%) en la preocupació per les relacions Catalunya-Espanya (la mitjana és del 3,4%).
Gairebé la meitat (46%) consideren que cap partit pot donar respostes als problemes més importants, i superen en més d’un 13% el segon partit més negatiu en aquest sentit, que és ERC. Curiosament, els votants del PSC i del PP són els més optimistes en aquest sentit, ja que aproximadament “només” un 25% dels seus votants consideren que cap partit pot donar respostes als problemes de la societat.2 En aquest sentit, quan valoren als líders polítics de les formacions, són els que donen les notes més baixes a tots els dels altres partits, excepte, evidentment, a l’Albert Rivera, i també, al Josep Piqué (tot i que amb nota semblant a la del Saura) i a la Dolors Nadal.
En les preguntes sobre els polítics, el 92% pensa que els polítics no tenen en compte el que la gent pensa. El PP és el que està més a prop amb un 84%, CiU amb gaibé un 80%, mentre que els partits del tripartit estan al voltant del 70%.
En línies generals, coincideixen amb el PP (i el superen) que l’economia, tot i que ara és bona a Catalunya, empitjorarà, i que l’economia espanyola està ara mateix malament.
Coincideixen amb Ciu, i més amb el PP sobre la situació política actual a Catalunya, que és dolenta i empitjorarà, contràriament al que pensen els del PSC. En canvi, sobre la situació a Espanya pensen directament que és desastrosa: dolenta un 52% (els del PP, per exemple, són un 25%, i els d’ERC un 8%) regular un 30%; gairebé ningú pensa que està bé (un 7% enfront d’un 30% de mitjana).
Coincidint amb el PP, només el 24% s’informa per tv3 (al psc, per exemple, hi ha el 42%). Destacadament, s’informen per Antena 3 (40%) i TV1 (32%). En canvi, també són els que menys miren T5 (curiosament, coincidint amb ERC). Ningú no escolta Catalunya Ràdio ni la RAC, però tampoc escolten massa la COPE (4,7%; en canvi el PP 25%). El seu mitja radiofònic és Onda Cero, seguit de RNE i Onda Rambla. Potser en l’ús de la ràdio és on les diferències són més brutals amb tota la resta de partits (i també dels d’altres partirs entre ells; aquí sembla haver-hi un estudi interessant, si algú s’anima a fer-lo).
Curiosament, coincideixen amb CiU amb el fet de llegir La Vanguardia (més d’un 40% en tots dos casos), però es diferencien de la resta en que la penetració de El Mundo arriba al 17%, quan la mitjana dels altres és 1,7% (de fet, es gairebé 0, llevat de C’s i del PP amb un 5%)
Són els menys satisfets amb la democràcia, més d’un 50%, ho està poc o gens. Si ho comparem amb el 58% que estan bastant o molt satisfets a ERC és, disculpeu el comentari, per caure de cul.
Proximitat a partits: els votants de C’s es declaren propers, per aquest ordre, 21% al PP, 19% a ICV i 15% al PSC. I segons pròpia declaració, es declaren bàsicament de centre, amb una lleugera tendència a la dreta (de 1-esquerra a 10-dreta, la mitjana és de 5, pràcticament idèntica a la de CiU, un punt per sota la del PP, i 0,75 per sobre del PSC. Qualifiquen, a més, a ERC d’extrema esquerra (mitjana de 2,73, més d’un punt per sota que a la pròpia ICV). Curiosament, l’electorat d’ERC es confirma a si mateix com molt d’esquerres: es posen una nota mitjana de 3, mentre que els d’ICV, per exemple, es posen a ells mateixos una nota 3,42, gairebé 0,5 punts més “a al dreta”3 ; de fet, la puntuació general més esquerranosa se l’emporta ERC amb un 3,13, molt a la vora del que diuen els propis votants d’ERC. ) Recíprocament, ERC (i ICV) col•loquen C’s a l’extrema dreta. Els seu propis votant de C’s li posen un 6, és a dir, 1 punt més “a la dreta” de les seves conviccions. En general, la percepció entre els enquestats és que C’s és que és de dreta, ja que li donen de mitjana un 6,5, però no tant com el PP, a qui donen un 8 de mitjana.
Quant al sentiment de pertinença: el 61% se senten tan espanyols com catalans, en la línia del PP i del PSC. En canvi, hi ha un 35% que se senten més o només espanyols, més o menys com el PP. Curiosament, un 3,4% es considera només català. En canvi, quan jutgen el partit que han votat, C’s, diuen en un 66% que és tan espanyol com català, mentre que un 15% diuen que és més català que espanyol, i només un 8% diuen que és més o només espanyol.
Majoritàriament, defensen Catalunya com una comunitat autònoma, i que s’ha assolit un nivell suficient d’autonomia, en un percentatge doble que la mitjana.
El 26% declaren haver votat a les generals al PSC, mentre que el 19% al PP. Si es tronessin a celebrar generals, votarien un 34% a C’s, un 16% al PP, i un 7,5% al PSC.
Es declaren dels més abstencionistes a les autonòmiques (10%), en canvi sembla que a les següents són els que més estan disposats a anar-hi; no n’hi ha cap que digui que segur que no (mentre la mitjana de partits és potser de 3,5%). A més, són els més fidels, aj que més del 90% segur que tornarien a votar C’s, mentre que la resta no ho saben.
Quant a l’origen, són el partit amb més “immigrants”: un 52,3% declaren haver nascut fora de Catalunya, seguit de prop pel PSC, amb un 47%. Curiosament, així com aquests són majoritàriament andalusos, els de C’s provenen en un 28% d’Extremadura, i destacadament, en un 33% de les dues castelles. És curiós com el 31% han vingut en posterioritat al 1976, el doble dels que voten al PSC.
Destacadament, són el partit amb menys pares (14,7%, mentre que la mitjana és del 46%) o mares (19%, mentre que la mitjana és també del 46%) nascuts a Catalunya.
Destaca el nombre d’universitaris (30%), el doble de la mitjana, i el 10% més que el segon, que és ERC.
Són en un 77% monolingües castellans a casa, més que doblant la mitjana. Pràcticament cap és monolingüe català (contrasta, per exemple, amb el 23% de votants del PP que es declaren monolingües catalans a casa). A la feina també destaquen perquè molt pocs són monolingües (cal dir, que el nivell de funcionaris és bastant equiparable a la mitjana).
Juntament amb el PP, hi més que dobla la mitjana dels qui es consideren de classe baixa (12%). També hi ha un destacable 20% que es declaren de classe mitjana-alta/alta.
Actualització
Ja sabreu que Wonka també ha publicat la seva anàlisi, i coincidim bastant.
2a actualització
A partir dels comentaris de maty, que insisteix en què els votants de C’s són joves, he repassat una mica les característiques de sexe i edat, qu no havia mirat. No hi ha moltes conclusions, però em semblen interessants (s’han de prendre amb precaució pels marges d’error).
- El perfil d’edat de C’s, ERC i ICV és pràcticament calcat: gairebé el 40% dels seus votants tenen menys de 34 anys, i només al voltant del 25% tenen més de 50 anys. Evidentment, el perfil dels altres és més envellit, amb aquest ordre d’envelliment: PP, PSC i CiU.
- Una dada molt curiosa és que ERC és el partit més “masculí”: un 60% dels seus votants (i més en el cas dels simpatitzants), són homes. PSC i ICV semblen tenir un perfil lleugerament més femení, amb al voltant del 55%. Els altres semblen més equilibrats.
Si mirem les dades brutes del baròmetre les dades són inclús més punyents, perquè el 4,1% diuen que votarien al PP i el 4,4% diuen que votarien a C’s, cosa que podria fer pensar que C’s superaria al PP. Però això es insostenible, perquè els votants dels PP estan més infrarepresentats a la mostra que els de C’s, cosa que es rectifica amb la “normalització” de les dades que faig. [↑]
Sembla que els votants dels partits “nacionalistes” creuen molt menys en la força de la política catalana [↑]
Aquest fet encara recolza més la hipòtesi que va fer Wonka, i que les dades recolzaven, que ERC perd vots per l’esquerra. També ho recolza el fet que després del ERC, pel partit i pels líders que senten més propers són els d’ICV, molt per sobre de CiU. [↑]
Conversa interessant a l’hora de dinar. En un moment, un dels comensals diu que l’autèntica revolució democràtica fou l’americana, tot i que aquí encara alguns es creuen que va ser la francesa. Curiosament, ahir llegia una cosa en el mateix sentit a Tocqueville:
On n’a jamais vu jusqu’à présent de grande république démocratique. Ce serait faire injure aux républiques que d’appeler de ce nom l’oligarchie qui régnait sur la France en 1793. Les États-Unis seuls présentent ce spectacle nouveau.
Si, a més, observem la manera en què la república francesa va portar a la restauració i als diversos imperis, la denominació pren connotacions còmiques. En canvi, la força de la república americana es demostra en la retirada del president Washington; si hagués volgut, hagués acabat regnant, però, segons diu Paul Johnson, quan van acabar els seus 8 anys de mandat, una nit va fer ensellar el seu cavall i se’n va tornar a la seva hisenda virginiana de Mount Vernon, cavalcant sol tota la nit. Allí es va dedicar a la noble tasca de fer whisky. Difícil trobar un exemple semblant a França.
Aquest matí, mentre demano sis cebes, he preguntat a la mestressa de Can Neguit si era cert que, abans, la Boqueria no tancava mai. Era un fet que havia deixat per confirmar al Roc. La senyora em diu que sí, que efectivament la seva besàvia va treballar sempre tots els dies de l’any, llevat de Nadal i crec que m’ha dit Tots Sants. De fet, m’informa que Can Neguit, la seva parada de verdures, té l’acreditació com l’establiment més antic del mercat amb continuïtat: el seu fill, allí present, és la cinquena generació. I em sembla que la seva neta també hi és, tot i que no ho pregunto.
Sembla que besàvia va obrir la parada cap al 1870, és a dir, uns 25 anys després de l’obertura del mercat, que no estava situat on ara es troba, sinó a l’aparcament del darrera. La mestressa em diu que en època de la seva àvia, “deu fer uns 80 anys”, es va establir el descans dominical. Això sí, la decisió es va prendre després d’una gran polèmica, perquè molta gent deia que tancar el diumenge seria un desastre pel negoci.
El món dóna moltes voltes: aquest any, el dia de nadal cau en dilluns, i segurament hauran d’obrir el diumenge. La senyora ho diu amb un gest compungit, i comenta una mica moixa que la gent ja té tota la setmana per comprar. El seu fill, en canvi, s’ho pren bé: “jo vindré, sense cap dubte”. Pregunto de manera innocent: “però és que no podeu fer el que vulgueu?” i la senyora em diu no sé què de la direcció del mercat i les decisions sobre el calendari.
Ja fa setmanes que es van donar a conèixer les draconianes condicions per a portar líquids als avions que circulen per Europa. Aprofitant que no és exactament un líquid, algú s’ha passejat per tota Europa amb un tuper ple de poloni per si de cas calia liquidar algun ex-espia. Segons el que diu la premsa, fins i tot personatges de l’esquifit star system català han estat dins d’avions on quedarien encara ara restes d’aquesta substància.
De tot aquest assumpte m’ha sorprès (bé, dir que m’ha sorprès és exagerar) l’actitud dels mitjans, acompanyada de molts acudits (els propis articulistes afectats en són una mostra), que es pot resumir en una frase del meu amic Jordi:
En un cert sentit la hipòtesi d’un atemptat preparat pels serveis secrets russos és la més tranquil•litzadora, ja que si fos una organització més “modesta” resultaria terriblement inquietant que tinguessin al seu abast el raríssim isòtop de Plutoni que fou utilitzat per acabar amb la vida del rus.
Segurament, en el fons, penso el mateix, tot i que és racionalment inexplicable, però em deixa bastant parat que, fins avui, no hagi aparegut cap responsable del ministeri d’interior explicant alguna mentida de les que s’expliquen en aquests casos, especialment quan un fotimer d’avions amb restes radioactives no naturals i perillosíssimes arriben als nostres aeroports; només algun responsable del ministeri de Sanitat ha dit alguna cosa al respecte, traient ferro a l’assumpte. Els mitjans tampoc semblen reclamar cap explicació, o reacció d’altre tipus. Al telenotícies, posem per cas, s’ha presentat la notícia des d’una perspectiva “social”, entrevistant només a alguns passatgers de la British molestos per la qüestió. En canvi, quan a l’estiu va succeir tot la gran comèdia dels líquids als aeroports, l’alarma mediàtica era brutal, quan entre línies es podia entreveure un gran bluf (tot i que no ho sé, perquè els mitjans no han aclarit res sobre la qüestió).
Ara mateix, la premsa sembla haver deixat de costat el seu teòric paper de control, i només reacciona als dictats polítics (no deu ser exactament així, sinó que hi ha una mena de simbiosi entre ambdós poders, potser per la falta de credibilitat de tots dos); comparada amb d’altres reaccions, com en el cas dels presumptes líquids explosius de l’estiu, indica que no hi ha cap control sobre el que fan i diuen (o no fan, ni diuen) els nostres dirigents.
Tampoc es cap novetat. Tocqueville ja parlava de la premsa en una democràcia:
En matière de presse (en una democràcia), il n’y a donc réellement pas de milieu entre la servitude et la licence. Pour recueillir les biens inestimables qu’assure la liberté de la presse, il faut savoir se soumettre aux maux inévitables qu’elle fait naître. Vouloir obtenir les uns en échappant aux autres, c’est se livrer à l’une de ces illusions dont se bercent d’ordinaire les nations malades, alors que, fatiguées de luttes et épuisées d’efforts, elles cherchent les moyens de faire coexister à la fois, sur le même sol, des opinions ennemies et des principes contraires.
El cas de tv3 és, però, especial. No sembla que el poloni ni l’àntrax d’origen desconegut trobat a les illes (es parla de centenars de cases que no se sap d’on han sortit) hagin aconseguit produir una mutació en el provincianisme (o, senzillament, desorientació) genètic de la nostra: dia rere dia, Batasuna fa una conferència de premsa a la comarca de guipusquanès, i dia rere dia, el telenotícies dóna una àmplia cobertura dels disbarats que van dient. I així anem tirant, o trirant.
De forma recurrent els mitjans donen notícies sobre moviments sectaris. L’altre dia tocava la secta Tabitha’s Place, que es troba al poble de Sus. L’article i d’altres semblants, ens donen a conèixer algunes de les “aberracions” detectades pels honorables diputats: no veuen la tele (l’article ho repeteix dues vegades), no saben qui és Zidane, la canalla no està escolaritzada sinó que s’escolaritza a casa, tot i que sap llegir “no son capaces de explicar el sentido de lo que leen” (com la majoria de nens, afegiria jo), només mengen el que ells mateixos conreen, no accepten l’evolució (sembla que aquest és un dels més grans pecats de l’univers, que com tothom sap també cometen els evangèlics americans), no vacunen els seus fills, ni semblen acceptar els tractaments mèdics. L’articulista sembla voler culminar aquestes “aberracions” amb aquest fet: “En 2001 dos de sus miembros fueron condenados a 12 años de prisión por la muerte de Raphael, un niño que sufría una cardiopatía congénita y a quien sus padres negaron la medicina moderna.”
La clau de volta d’aquest comportament “aberrant” és el girar-se d’esquena al món.
ii
El menyspreu del món, o despectus mundi, era una de les bases de la fe. I és que “món” (mundus), etimològicament, és tot allò que és superficial i que serveix per arreglar-se; concretament, els estris de tocador és una accepció de “mundus”. Per això, la immundicia (no-mundus) és tot allò que no està arreglat, nét i polit. I, encara més revelador, “mondar” en castellà significa treure la superfície d’una cosa, és a dir, treure allò que la fa presentable, llaminera i bonica. A més, la mateixa significació té en grec el mot “kosmos”; significa allò bonic i presentable, allò que se’ns presenta a la superfície; així, la paraula “cosmètica” té la mateixa arrel de cosmos.
Menysprear el món significa precisament allunyar-se de l’exterior cosmètic i mundà, per dir-ho d’alguna manera.
iii
No cal ser molt agut per adonar-se que el senyor J. M. Martí Font, redactor de l’anterior article, presentat com un reportatge, sembla coincidir amb “el diputado francés” (del qual no se’ns diu el nom) amb la maldat congènita d’aquesta secta (i se suposa que de totes). Tot i que repassant el seu “reportatge”, els arguments són gairebé inexistents, la conclusió és diàfana per tots aquells qui llegeixen diaris habitualment. I la moral és contundent: els qui no fan “el que toca”, són sospitosos.
Si aquestes coses bàsiques no les fa, és clar que tampoc indicarà que hi ha una Coordination des Associations et Particuliers pour la Liberté de Conscience (CAPLC), que és l’únic lloc on es poden trobar les intervencions completes de la susdita comissió antisectària i d’altres perspectives sobre el sectarisme, o documents on s’argumenta sobre les irregularitats en la formació d’aquest tipus de comissió. Potser també són una secta de sectes, però curiosament, només és la CAPLC qui demana una mica de seriositat al tractar aquests temes, i que les declaracions contundents de polítics no haurien d’amagar el que es diu en lloc tribunes més qualificades, és a dir, i cito:
– attendre les conclusions des inspecteurs de l’éducation nationale en charge d’inspecter ces enfants;
– prendre l’avis des services sociaux;
– écouter les parents et donner suite à leur droit à s’expliquer;
– interroger les grands-parents non membres de la communauté
– consulter la mairie du village et ses habitants, recueillir leurs témoignages;
– consulter les services de la gendarmerie.
Aucune de ces règles n’a été respectée. CAPLC invite toutes les personnes soucieuses de vérité à visionner les auditions réalisées par la commission parlementaire à consulter les transcriptions réalisées.
El nostre Martí prefereix la mundanitat de les declaracions del diputat, que per cert és diu Georges Fenech, a les avorrides mesures anteriors, segurament sectàries.
Comentava l’altre dia que hi devia haver una relació entre la vida militar i la longevitat, donat que els quatre homes més vells del món són tots veterans de la primera guerra mundial. Segons informa El País, sembla que un d’ells acaba de morir.
Ara, la notícia de El País és incorrecta, perquè Ernest Pusey no era, quan va morir, “el más viejo de los combatientes en la I Guerra Mundial”. Com ja vaig dir, el veterà més vell és un portoriqueny, Emiliano Mercado del Toro. I ni tan sols era el més gran dels Estats Units continentals, com també es diu a la notícia, ja que Moses Hardy és qui ostenta encara aquesta distinció. El tal Ernest Pusey “només” és o era el més vell de Florida; de fet, era l’únic. I el tercer més vell del món i, també, el tercer veterà més vell.
I és que l’agència EFE, que sembla l’origen de la notícia, només consulta el Herald Today, on es diu erròniament que se li va donar la medalla de la Victòria dels EEUU en ser el veterà més vell d’amèrica. Ara, si busquem al Google News i mirem a les notícies de la Fox, trobem això:
Florida’s only living World War I veteran got a long-delayed medal Friday as he smiled at the hubbub and recalled his service on a battleship nearly 90 years ago.
Per tant, es tractava de donar-li una medalla per la seva participació a la WWI, amb el petit detall de fer-ho 90 anys després. Coses de la burocràcia.
En aquesta darrera anotació sobre el tema, intentaré veure com ha anat el moviment de vots. Els meus resultats no contradiuen excessivament els que va donar Wonka ara fa uns dies, tot i que en el seu mètode hi veig un punt feble (explicable perquè en aquell moment no disposava d’altres dades): la diferència de percentatges és una variable estranya, perquè es basen en valors absoluts base (del 2006 i del 2003), en general, molt diferents (per l’alta abstenció). A més, agafant els 200 municipis més poblats de Barcelona, ens trobem amb municipis molt petits que, en partits com C’s, ICV o el PP, tenen molt pocs vots o cap (per exemple, de la població 150 a la 200, C’s obté en cadascun d’ells menys de 10 vots). Com insinuava el propi Wonka l’altre dia, potser la millor mesura seria la pèrdua de vots sempre respecte del 2003; en el meu cas no faig la mesura absoluta, sinó el percentatge de pèrdua.
ICV i ERC.
Els resultats mé contundents fan referència a la relació entre el vot a ICV i el vot al PSC. Es pot gairebé descartar que l’augment de vot d’ICV procedeixi del PSC. Si es prenen només les 133 poblacions on ICV obté més de 280 vots, hi ha una correlació positiva de gairebé 0,7 entre les diferències de vot a una i altra formació, i R2 de gairebé 0,4. És a dir, que com més vots guanya ICV, menys en perd el PSC, segons mostra aquesta gràfica:
En canvi, com anunciava Wonka, hi ha una correlació negativa entre el vot a ICV i el vot a ERC, que en les mateixes condicions d’abans és de -0,45, amb R2 de gairebé 0,2. Ara bé, si es cenyeix la correlació a les 50 poblacions on més es vota a ICV (més de 900 vots), la correlació és de -0,62, amb una R2 també propera al 0,4, com es pot veure aquí:
Per tant, de l’estimació que vaig fer a l’anterior anotació, els 80000 vots perduts per ERC i els 72000 guanyats per ICV haurien d’estar molt relacionats1 . Si al principi em costava acceptar aquesta deducció de Wonka, crec que ara mateix no queda altra explicació. A més, em sembla políticament explicable que el vot més esquerranós i urbà d’ERC marxes cap a ICV, atemorits perquè no pactés amb CiU (és una hipòtesi).
C’s, PSC i PP.
Sembla que la correlació més clara es troba entre C’s i PSC. Així, si agafem els municipis (98) amb més de 5000 votants (on C’s obté 81000 dels 89000 vots totals), la correlació és de -0,6, R2=0,36, i aquesta és la recta de regressió:
Si fem el mateix amb el PP surt un R2 petit de 0,11; però m’he fixat que en el dibuix de la recta de regressió hi ha dos valors realment allunyats; si trec només aquests dos valors, la correlació és de -0,5 i R2=0,25, com es pot veure aquí:
Per això, les dades de C’s-PSC també les he donat sense aquestes dues poblacions.
Si ara correlacionem la suma de vots PSC+PP i C’s, el valor és més gran (-0,65), i també R2=0,42, i aquesta és la recta de regressió:
Ara, és interessant adonar-se que la recta de regressió PSC-C’s té coeficient x igual a -0,015, mentre que la recta de regressió PP-C’s té coeficient x igual a -0,003, per tant, és unes 5 vegades menor. Això ens diria que per cada vot del PP que va cap a C’s, n’hi van 5 del PSC. Aquestes dades són, curiosament, coincidents amb les estimacions de vot de l’anterior anotació: el PP perd 11000 vots, i els PSC perd 63000 vots; si observem, 63000/11000=5,7. Una casualitat? doncs, no ho sé.
Cal destacar, a més, que les correlacions més grans que he trobat amb C’s són amb CiU, i positives. En poblacions grans manté un nivell semblant al del PSC (i de signe contrari), i en poblacions més petites és substancialment major (amb totes les dades, per exemple, és del 0,33). L’única explicació que trobo és la que comentava Wonka i, d’alguna manera, Topo Universitario: els votants de CiU i PSC semblen comportar-se de forma oposada i això provocaria que aquest coincidència, però de signe contrari.
En definitiva, els números semblen indicar que hi ha un desplaçament de vot d’ERC cap a ICV en els àmbits més urbans, mentre que hi ha un transvàs també de vot urbà entre PSC i PP cap a C’s, molt superior en el cas del PSC (i mantingut fins i tot en poblacions més petites).
I fins aquí he arribat.
No vol dir que tots en bloc vagin d’un partit a l’altre, és clar. [↑]
En les dues darreres anotacions sobre les eleccions parlaré dels resultats dels partits, i dels possibles transvasaments de vots, amb totes les precaucions possibles.
En primer lloc, les dades a l’engròs que cal recordar:
Com deia el Roc fa uns dies, el partit més castigat ha estat ERC, amb una pèrdua del 24,5% dels vots. El PSC “només” en perd un 23,9%.
Tot i guanyar les eleccions, Convergència aconsegueix un mínim de vots en la història de totes les eleccions al parlament, excepte les del 1980. A més, per primera vegada des del 1980 baixa de la xifra simbòlica del milió de vots (li falten gairebé 65000). Si l’abstenció podria ser una excusa, ho és menys si pensem que el 1992, amb 54,9% de vots (gairebé 2% menys que ara), va obtenir 1221000 vots. Si a això se li suma l’augment poblacional, no cal dir que Convergència sembla tenir un problema de sostre electoral.
Tot i no ser les eleccions amb més abstenció (el 1992 només va votar el 54,9%), si només comptem els vots a partits, pràcticament hi ha un empat entre el 1992 i el 2006, amb un 53,38% i un 53,56% respectivament.
Ara caldria esbrinar el canvi en l’orientació en el vot. Abans de fer-ho, cal descomptar l’efecte global de l’abstenció, que se suposa que hauria d’afectar a tots els partits de manera semblant. Si el 2003 hi va haver un 61,3% de vots a partits, i el 2006 hi ha hagut un 53,56% de vots a partits, això significa que, globalment, el vot a partits ha disminuït en un 7,8%. Així, posem per cas, si el PSC va obtenir 1.031.454 vots el 2003, l’efecte d’abstenció global explicaria el 7,8% de la baixada, és a dir, que esperaríem que rebés 900.190 vots (i així s’explica la pèrdua d’uns 130000 vots). Ara bé, segons ja hem vist en l’anàlisi de l’abstenció, hi ha una tendència de fons en les eleccions catalanes: l’abstenció relativa de PP i PSC augmenta, elecció rere elecció, respecte de la d’ERC i CiU. Per tant, hauríem d’aplicar un coeficient per rectificar aquest valor esperat de vots. Ara, com calculem aquest coeficient? Donant-li voltes m’he tret de la màniga la següent hipòtesi (que és personal, però crec que no deu allunyar-se del que pensem tots), i la enuncio així:
El vot a CiU és el que s’ha mantingut més estable i, per això, considero que el descens de vots a aquesta formació només és degut a l’efecte global de l’abstenció, rectificat pel susdit coeficient.
En definitiva, si seguim aquesta hipòtesi, després d’aplicar el coeficient de correcció (CC a partir d’ara), la diferència entre el resultat teòric i el real hauria de ser insignificant. D’aquesta manera puc calcular el susdit CC. Ho explicaré pràcticament: CiU ha rebut uns 935000 vots, mentre que el 2003 en va rebre 1024000. Si es descompta l’abstenció global del 7,8%, el nombre de vots esperats seria de 1024000 menys aquest 7,8%; és a dir, 894000 vots. Ara bé, ara hem d’aplicar el CC i, segons la meva hipòtesi, el resultat final ha de ser igual (o molt semblant) als vots que ha rebut realment la formació, és a dir 935000 vots. En definitiva, CC=935000/894000=1,047. Aquest coeficient l’he d’aplicar també a ERC. En canvi, al PP i al PSC li he d’aplicar l’invers d’aquest coeficient, 1/1,047=0,955, ja que tenen una abstenció de fons contrària. Evidentment, a ICV no se li hauria d’aplicar aquesta rectificació. En definitiva, aquesta és la taula de vot esperat:
Partit
2006
2003
2003-7,8%
CC
Valor esperat
Diferències
CiU
935.756
1.024.425
894055,78
1,05
935756,00
0,00
PSC
796.173
1.031.454
900190,26
0,96
860074,96
-63901,96
ERC
416.355
544.324
475052,85
497210,09
-80855,09
PP
316.222
393.499
343421,97
328118,01
-11896,01
ICV
282.693
241.163
210472,39
210472,39
72220,61
C’s
89.840
89840,00
5407,55
Les dues primeres columnes contenen el vot real de 2003 i 2006; la tercera columna conté el valor calculat del 2003-7,8% d’augment de l’abstenció; la quarta columna conté els CC, considerant que el vot de convergència és totalment explicable per l’abstenció+rectificació; la quarta columna conté els valors esperats per cada formació, tenint en compte l’abstenció+rectificació (PP i PSC multiplicant per 0,96, CiU i ERC multiplicant per 1,05). Finalment, es donen les diferències no explicades per l’abstenció+rectificació (és a dir, la diferència entre el valor real del 2006 menys el valor esperat). Són aquestes diferències les que hauríem d’explicar d’alguna altra manera. És clar que la diferència per CiU és 0, perquè aquesta és la meva hipòtesi. Cal adonar-se que la suma d’aquestes diferencies (positives i negatives, és clar) més el vot a C’s dóna uns 5400, valor relativament petit, cosa que semblaria indicar que, acceptant les meves manipulacions, l’augment de vots d’uns s’explica gairebé totalment pel descens dels altres.
Per tant, en la darrera anotació sobre les eleccions hauria d’explicar mínimament la relació entre els 72000 vots més dels esperats d’ICV, els 89000 de C’s, i els valors per sota de l’esperat del PP, en uns 11000, del PSC, en uns 63000, i d’ERC, en uns 80000.
Avui he fet el meu primer concert públic, i amb el públic més exigent, segons tinc entés. Ara, si l’abandonament de la meitat de la sala es pot considerar un fracàs, doncs, ho accepto, ha estat un fracàs. En qualsevol cas, tinc bones raons que m’excusen, i no només la meva falta d’experiència.
No m’havien dit que es tractava d’un concert, sinó merament de mostrar el violí i el de Ciceró a un públic que ho ignora tot de música, i en general, de tot plegat. Quan he arribat em tenien preparat un escenari i una presentació amb un toc circense, com si fos un violinsta tzíngar; diria que han creat unes expectatives excessives. Sense portar res preparat, he començat a ensenyar tots dos violins quan he pogut convéncer Ciceró que no es preocupés, que el seu violinet tornaria sa i estalvi a casa. I és que no fa gaire que ha descobert el meravellós món de la propietat privada, i no està disposat a acceptar els meus sofismes per entabanar-lo, del tipus “pots-deixar-lo-precisament-perquè-és-teu,-si-no-ho-fos-no-el-podries-deixar.” Dissimuladament, anava repartint mandobles amb l’arquet a aquells qui gosaven apropar-se al seu violí, mentre repetia “mio” (Ciceró, crec que ja ho he comentat, té l’agudesa per distingir la diferència essencial entre un irrellevant “meu” i l’autoritari “mio”).
Després, Ciceró i jo mateix, hem hagut d’improvisar alguna cosa. Ens hem decidit pel “gegant del pi”, un clàssic. No sé si per problemes de tempo, però la peça no ha acabat de convèncer al respectable. Sense dir res, la meitat dels presents han començat a venir cap a nosaltres, i l’altra meitat han començat a pul·lular (de fet, hi havia qui ja ho feia abans de començar el tema) per la sala. Em venien al cap, alternativament, imatges de “El violinista en el tejado” i de “La noche de los muertos vivientes”.
Hem passat, doncs, al pla B: alliberat el violinet de les mans de Ciceró, que feia cara de pocs amics, he intentat ensinistrar la petita concurrència en l’art de posar-se el violinet sota la barbeta i agafar l’arquet per la nou per, a continuació, passar amunt i avall aquest per damunt les cordes. El resultat ha estat desigual: uns no estaven disposats a posar-se l’instrument sota la barbeta, una noia es negava a agafar el mànec del violí, uns altres no volien l’arquet, i alguns dels qui l’agafaven ho volien fer amb la fusta sobre les cordes. Ciceró mirava amb perplexitat aquestes perilloses evolucions (si més no, per la integritat del violí) i amb els ulls m’interrogava; jo no el podia calmar perquè em faltaven mans per a evitar cap mal irreparable.
Acabada la part més animada de l’espectacle, he començat a recollir els instruments i he marxat davant la mirada plorosa del meu fill, que no entenia que l’abandonés si sempre que hi vaig el recullo. He sortit al carrer, fent una fila una mica estranya: una funda verda de violí a l’esquena i una altra funda de violí, petita i vermella, a la mà.
Per acabar el capítol de la participació intentaré comprovar si les hipòtesis que vaig fer sobre el mapa es poden comprovar numèricament.
En primer lloc, deia que els vots en blanc del 2006 es podien atribuir més a l’àmbit nacionalista. Les dades semblen indicar que sí. Per a fer-ho relaciono els resultats electorals del 2003 i el percentatge de vots en blanc del 2006. D’una banda, sumo els vots del 2003 a ERC i CIU (grup 1), i d’altra, sumo els vots del 2003 de PP i PSC (grup 2). Doncs bé, hi ha una lleugera correlació positiva (0,32, aprox.) entre el grup 1 i el percentatge de vots en blanc del 2006, mentre que hi ha una lleugera correlació negativa (-0,34, aprox.) entre el grup 2 i el percentatge de vots en blanc del 20061 . Si les correlacions aïlladament són pe tites, la combinació de resultats sí que sembla recolzar la meva afirmació que el vot en blanc és més gran en nuclis nacionalistes que en zones d’influència del PSC i del PP.
Pel que fa a l’abstenció, deia que al mapa semblava que l’abstenció ha anat en augment en zones on el vot al PSC i PP és més gran, mentre que en zones de vot més nacionalista ha disminuït. Les dades semblen corroborar de forma inqüestionable aquest fet: si correlacionem els resultats electorals d’unes eleccions amb l’abstenció a les eleccions següents2 , l’anterior afirmació es veu confirmada3 . Així, per exemple, si al 1980 no hi havia correlació perceptible entre el vot als grups 1 i 2 i l’abstenció en una població concreta, al 2006 hi ha una correlació de 0,62 entre el grup PSC+PP i l’abstenció, mentre que hi ha una correlació negativa de -0,634 entre el grup CiU+ERC i l’abstenció5 . Aquests gràfics mostren les dues rectes de regressió,
la del PSC+PP:
La de CiU+ERC:
A més, aquesta tendència no és una cosa nova, sinó que s’ha anat intensificant elecció rere elecció, com es pot comprovar en aquest gràfic de correlacions de l’abstenció/partit-votat-eleccions-anteriors:
És a dir, en termes relatius, cada vegada hi ha una tendència més marcada a la fugida de la política catalana en municipis on PSC+PP tenen millors resultats, mentre que en llocs on els nacionalistes tenen més pes, l’índex de participació augmenta.
Però com podríem mesurar aquests moviments d’allunyament/apropament? El que he fet és calcular un índex de participació segons el grup PSC+PP/CiU+ERC. Per cada any, he ordenat els municipis segons el percentatge de vot a PSC+PP6 , he escollit els 200 primers municipis i he calculat la mitjana de la seva abstenció. Després he fet el mateix en el cas de CiU+ERC. I aquesta és la gràfica resultant:
L’augment de la diferència és constant (excepte al 1995, com també passava amb les correlacions): al 1980, les diferències de l’abstenció d’aquests 200 primers municipis gairebé eren imperceptibles, d’un 3,3, que podem atribuir (és un suposar) al fet que CiU+ERC és més sòlida en poblacions més petites, on segurament l’abstenció segueix un patró diferent que als municipis grans (en aquest cas, és més baixa). Podríem dir que és una diferència tècnica. En canvi, la diferència de les mitjanes d’abstenció d’aquestes 200 poblacions és de gairebé un 15% el 2006 (30% abstenció a CiU+ERC, 45% abstenció a PSC+PP).
Si voleu les dades completes de correlacions i les mitjanes d’abstenció, els teniu en aquesta taula:
correlacions
mitjanes d’abstenció
PSC+PP
CIU+ERC
PSC+PP
CIU+ERC
diferències
2006
0,626842
-0,63044
44,44
30,32
14,12
2003
0,5531
-0,5734
35,84
24,67
11,17
1999
0,375019
-0,43077
38,02
29,99
8,03
1995
0,089467
-0,07259
30,14
28,33
1,81
1992
0,372759
-0,42568
40,08
31,29
8,79
1988
0,306797
-0,33753
37,49
30,47
7,02
1984
0,216664
-0,27182
31,88
27,14
4,74
1980
0,168702
-0,10957
37,8
34,5
3,3
En definitiva, podem dir que el vot blanc del 2006 és degut, principalment, a l’enfrontament CiU-ERC. En canvi, l’abstenció té una tendència històrica a créixer de forma constant en zones on el vot PSC+PP, cosa que indica que la desafecció per la política catalana d’aquestes zones és cada cop major (relativament; una altra cosa és la tendència a l’abstenció general, que ha anat oscil·lant al llarg dels anys, sense una tendència clara, suposo que per qüestions lligades a la temperatura política de cada moment. En canvi, la tendència de què parlo és indiferent a la temperatura política de cada moment, ja que és tossudament creixent).
Cal tenir en compte que només he fet la correlació per aquelles poblacions que superen 1,75% de vots en blanc. [↑]
Evidentment, això no es pot fer al 1980, perquè les eleccions anteriors no van existir. Per tant, en aquest any correlaciono l’abstenció amb els resultats del propi any 1980. [↑]
Cal anar en compte amb el que dic: no parlo de quina és la tendència general de l’abstenció, que sembla que augmenta; ni tampoc dic que els votants del PP i del PSC s’abstenen més, cosa que sembla evident si es compara el resultat de les eleccions autonòmiques amb el resultat de les generals. El que em pregunto és el següent: donat el nivell d’abstenció d’unes eleccions, qualsevol que sigui, ¿quina relació hi ha entre l’abstenció local aquest any i els resultats de les anteriors eleccions? A més, com que tinc la sèrie de totes les eleccions, miraré de veure la tendència al llarg dels anys. [↑]
El fet que els valors s’assemblin molt, amb signes canviats, pot indicar que la influència d’ICV, que no apareix en aquesta discussió, ha de ser mínima en l’abstenció relativa. [↑]
Com es pot comprovar, tot i que CiU i ERC també van baixar de vots, en termes relatius, és a dir, en termes de la pròpia abstenció del 2006 (sense comparar-la amb la del 2003, que va ser 10 punts inferior), en zones on el vot nacionalista és major, es participa més a les eleccions. [↑]
Queda clar que en el grup incloc PSA, CDS, UCD i AP. [↑]
He revisat de nou els fitxers i he comprovat que el gràfic d’ahir contenia algun error de percentatges en 10 o 12 municipis. Ara ja està resolt (suposo) i he tornat a penjar el fitxer de participació, ara ja correcte. No veureu moltes diferències amb el mapa que hi havia ahir perquè les variacions són tan petites que són imperceptibles a vista.
Ara vull insistir en el que vaig apuntar: l’abstenció del 2006 és més alta a la línia de la costa i en l’àrea metropolitana; és a dir, l’abstenció és més elevada en l’àmbit del PSC, PP i C’s. I és més baixa en l’àmbit més nacionalista. Si observeu aquesta seqüència (que podeu reproduir clicant sobre el botó play de la part inferior esquerra), sembla clar que entre el 1980-2006 hi ha hagut un desplaçament lent però constant de la participació de la línia costera i àrea metropolitana (PSC i PP), a l’interior (nacionalistes). Així, el primer mapa del 1980 mostra moltes zones de l’interior en groc, mentre que la línia costera i l’àrea metropolitana és d’un carbassa pujat; al 2006 els papers s’han intercanviat. Sembla plausible pensar en un distànciament de la política catalana cada vegada major dels votants del PSC i PP i, al contrari, un apropament dels municipis de l’interior de tendències més nacionalistes cap a la vida política catalana.
Motius: potser hi ha una percepció per un grup important de gent del país de què són exclosos, en la línia del que defensen C’s. Potser, per explicar el més alt nivell de participació a l’interior del país, l’enfrontament ERC-CiU anima a molta gent a votar, de la mateixa manera que l’enfrontament dialèctic PP-PSOE diria que és un alicient per votar a les eleccions espanyoles. Ves a saber.
Vaig tornar ahir a casa després d’un meravellós concert de Keith Jarret, i aquest matí trobo l’anterior anotació plena de floretes. No puc demanar més (com veus, nonina, potser no arriba a tothom, però sí ho fa als més selectes):
Abans de continuar, contestaré alguns dels comentaris d’ahir
L’eina en si no és difícil d’usar; l’únic problema es tenir els mapes digitalitzats de forma correcta (la xarxa en va plena; n’he trobat fins i tot de l’Afganistan) i les dades que volem plasmar en un fitxer, excel, per exemple. Per això, si algú té dades que voldria presentar d’aquesta forma (en el cas de Catalunya, per províncies, comarques o municipis, ja que tinc tots els mapes), m’ofereixo a ajudar-lo, de la mateixa manera que l’Adrian Herzog, creador d’aquesta meravella, m’ha ajudat a mi desinteressadament. Parlant en hores, una vegada tens el mapa (en fitxers fileshape, que es diuen) i el fitxer de dades original, només cal modificar aquest darrer fitxer de forma que el Mapresso el llegeixi correctament. Per exemple, per l’abstenció això m’ha costat una hora, més o menys1 ; pel percentatge de vots, em va costar més, però només perquè desconeixia l’eina i vaig anar fent assajos. Però, ja dic, això depèn de com tens organitzades les dades.
T’he de dir, Wonka, que potser m’he precipitat al dir que faré una anàlisi. Bàsicament presentaré totes les dades i fitxers que tinc, de manera que la gent que teniu experiència en aquest tipus d’estudis les pugueu usar. No sóc ni sociòleg ni politòleg, i per tant, només podré fer comentaris sobre allò que em sembla interessant. Però poca cosa més. Sobre el cas concret de C’s i PSA, és clar, només he comentat aquesta curiositat, que sense una anàlisi més profunda no deixa de ser una anècdota. Com diu el maty i geococcyx, s’ha d’anar amb molta cura; entre els PSA i C’s han passat 26 anys. Una altra cosa, Wonka: tampoc volia impugnar tot el que vas dir, ja que en línies generals estic d’acord amb el que deies. Només en les relacions C’s-PP i ERC-IC volia fer alguna puntualització, tot i que tampoc tinc conclusions massa fortes.
Alexandre (i qui vulgui), repeteixo el meu oferiment; si tens dades i vols mirar d’utilitzar aquesta eina, fes-m’ho saber: ja saps, rmasia(rova)gmail.com.
Continuo, doncs, amb les eleccions. Si algú vol les dades en Excel, aquestes són les del percentatge de vot vàlid i aquestes les de la participació. Finalment, aquesta és la base de dades completa que em va enviar governació; només he afegit algunes queries per a obtenir els excels anteriors. I aquest és el mapa de la participació en totes les eleccions:
Un petit comentari: en la participació del 2006, i recollint una mica la pregunta de rA, es pot observar que l’abstenció és més pronunciada a l’àrea que diríem d’influència socialista, mentre que els vots en blanc sembla més potent a la Catalunya central, on es troba el recolzament més fort a CiU, i al nacionalisme, en general. Això es pot visualitzar si es comparen els mapes combinats de CiU i PSC (ja sabeu, menú Colors/BiTrivariate i seleccioneu del 2006 en tots dos mapes, participació i vots, CiU i PSC), es veu que la coloració és similar. Això es veu més si cliqueu al centre del quadrat vermell/blau, perquè a l’intercanviar-se els colors es destaquen clarament les zones oposades (no sé si m’explico). Això, és clar, s’hauria de confirmar amb una anàlisi de les dades numèriques.
Bé, continueu jugant. I per acabar amb quelcom més agradable, el senzill i meravellós primer preludi dels Preludis i Fugues de J.S. Bach a càrrec de Keith Jarret.
De fet, l’únic problema que tinc amb les dades és que el nombre de municipis ha canviat al llarg dels anys i, per tant, primer he hagut d’organitzar de nou les dades del 1995,1992,1988,1984 i 1980, on hi havia diferències, per a que l’ordre de municipis fos idèntic. Però amb una mica de traça i l’Excel la cosa no és molt complicada. [↑]
L’altre dia Wonka va fer una anàlisi de les eleccions de tots sants que, en principi, em semblava encertada. Després de pensar-hi una mica, em va semblar que s’equivocava en alguns punts importants. Per a poder mostrar-ho (o provar de fer-ho) de manera més o menys entenedora m’he embolicat, sense pretendre-ho en un principi, en una anàlisi de totes les eleccions al parlament des del 1980.
Primer vaig demanar al departament de governació les dades de totes les eleccions al parlament de Catalunya des del 1980 per municipis (malauradament no es poden obtenir directament ni de la web de governació ni de l’idescat). Molt amablement me les van enviar al dia següent en un fitxer Acces immens. Tot i que el tractament de les dades no és excessivament complicat, és molt feixuc explicar els resultats sense cap recolzament visual.
Per això, he aprofitat una eina que estava provant, anomenada Mapresso, que, per fer-ho fàcil, podem dir que permet fer cartogrames, és a dir, representacions de dades (polítiques, econòmiques, socials, …) en el propi mapa de la zona analitzada. Vaig escriure al creador de l’aplicació, Adrian Herzog, i molt amablement em va ajudar a acabar d’entendre el seu programa. D’aquesta manera vaig poder modificar els mapes digitals que proporciona l’Institut Cartogràfic de Catalunya per a processar-los conjuntament amb les dades electorals amb el Mapresso. I aquest és el resultat:
Com veieu, es tracta d’un mapa de Catalunya amb tots els límits municipals (9461 ). Hi ha un menú desplegable amb tots els partits que han obtingut representació parlamentària des del 1980, amb el seu nom i l’any. Per exemple, el primer que apareix és ERC2006, és a dir, resultats electorals en percentatge per municipi d’Esquerra Republicana al 2006. Cada municipi s’acoloreix segons el percentatge obtingut a les eleccions, en una gama que va del groc (percentatges mínims) al vermell (percentatges màxims). Per a una lectura dels diversos mapes més rica s’ha de tenir en compte el següent:
A la part inferior dreta apareix l’histograma de freqüències dels percentatges, on apareixen els valors mínim i màxim del percentatge de vot (per exemple, en el cas d’ERC2006, el percentatge mínim en aquestes eleccions és 0%, mentre que el màxim és 51,54%). També apareix la mitjana (19,18%, en el cas ERC2006), i un gràfic de la distribució de les freqüències (en el cas d’ERC2006 es pot comprovar que els valors més habituals es troben, aproximadament, entre 10 i 25). Cal dir, per tant, que la intensitat del vermell és relativa a l’escala de cada partit. Per exemple, si agafem CIU2006, es pot comprovar que les tonalitats són semblants a les d’ERC2006, però si mirem l’histograma comprovarem que el rang de la coloració va ara d’un mínim 13,74% a un màxim 81,61%. Per tant, la gama de colors és relativa, perquè depèn de l’amplada de resultats que ha obtingut el partit.
Si passeu amb el ratolí per sobre del mapa, veureu al requadre superior en groc els resultats electorals en percentatges d’aquell partit en el municipi per on passeu. Si cliqueu en un municipi determinat, us apareixerà el llistat de tots els resultats electorals d’aquell municipi.
L’opció Zoom del menú, a la dreta del Help. Podeu ampliar (clicant sobre +, i seleccionant una àrea determinada del mapa), reduir (-), i moure (amb la maneta).
En mapes anteriors al 1999 veureu que hi ha valors en blau, i en el mapa apareixen com a “missing”. Es tracta de municipis que no existien en aquell moment (com és el cas, per exemple, de l’Ampolla) i, per tant, no hi ha dades segregades.
Al menú superior, l’opció Data/Statistics permet obtenir una taula amb les estadístiques bàsiques de cada elecció (mitjanes, desviacions,… i fins i tot totes les correlacions dels percentatges de vot a partits).
L’opció Colors del menú té moltes opcions. Les més importants:
1 ó 2 Color Ranges: fer el mapa amb 1 o 2 rangs de colors. Si es fa amb 2, la mitjana es el punt on es canvia d’un color a l’altre.
Class Breaks: permet seleccionar els punts on es canvia la coloració. És útil si es volen visualitzar dos o més resultats amb els mateixos tons per percentatge.
Bi-/Trivariate Map: eina molt interessant que permet comparar dos o tres resultats electorals en un mateix mapa. Si l’useu veureu que apareix un triple menú just sota el menú principal (d’on podeu seleccionar els 2 o 3 partits que voleu comparar), desapareix l’histograma i apareix en el seu lloc un quadrat o un triangle acolorits amb dues o tres games de colors, segons el nombre de partits que hagueu seleccionat. Podeu intercanviar els colors clicant sobre el quadrat (cas que analitzeu 2 partits), mentre que podeu canviar la gama de colors clicant sobre el triangle (cas que analitzeu 3 partits). A més, en aquest darrer cas, també podeu intercanviar els colors associats a cada parella de partits clicant sobre un costat del triangle.
Per no cansar-vos més ara, ho deixaré aquí. Només una primera i petita consideració: si s’observa el mapa de C’S2006 i PSA19802. És sorprenent la semblança de la distribució de vots, que inclou tota l’àrea metropolitana, i tota (i només) la línia de la costa des de Vandellòs fins Arenys de Mar. Si poseu els mateixos tons a l’histograma (recordeu Colors/Class Breaks i poseu el màxim en tots dos casos a 5,23) en tots dos casos, la semblança és més gran encara. Això es pot comprovar també utilitzant el menú Data/Statistics: la correlació més alta dels percentatges de C’s es troba, oh! sorpresa, amb els resultats del PSA, amb gairebé un 0,43. És a dir, sembla haver-hi una relació important entre el percentatge de vot de C’s i el percentatge del PSA del 19804 . De fet, si mirem els resultats electorals del 2006 i del 1980 sembla haver-hi una coincidència bàsica, si intercanviem els papers d’ERC i ICV (que en aquell moment era el PSUC), i substituïm el PP per UCD: guanya Convergència però sense contundència; el PSC es queda a 10 de Convergència; i apareix un partit-bolet, amb 2 escons. La història es repeteix.
tot i que ha anat variant des dels 935 municipis del 1980 fins als 946 actuals. [↑]
per qui no se’n recordi, el 1980 es va presentar el Partido Socialista Andalucista i va treure 2 escons. [↑]
No és molt gran, entre d’altres coses, perquè les hi ha molts valors nuls i, per tant, seria bo calcular la correlació només en aquells en què ambdues formacions van obtenir un resultat apreciable. [↑]
Una nota interessant per a veure que les correlacions no sempre són una bona eina, és adonar-se que entre C’s2006 i ICV1995 hi ha la mateixa correlació de 0,4 que tenia amb PSA1980. Però tenint en compte els perfils dels partits i si mirem els mapes de percentatges de vot, es pot deduir que aquesta correlació és espúria. [↑]
Pensàvem que eren una de les bajanades de Clos les paraules de la presa de possessió del seu nou càrrec, on va prometre com a ministre de “Justícia, Turisme i Indústria”. La realitat indica que és la nova estratègia de les esquerrres fusionar àmbits tradicionalment incomunicats o de difícil encaix. Sinó, mirem la darrera macrocartera d’ERC, Indústria, Comerç i Universitats (no sé si em deixo res). No entenc per què deixen fora turisme, que és el que acostumen a fer els estudiants de l’Erasmus.
Serà aquesta la nova forma de fer política, la combinació aleatòria d’activitats dins d’una mateixa cartera? Si és així, proposo una nova macrocartera: ja que ICV té interior i habitatge, que facin una cartera d’habitatge i interior (que es podria anomenar Interiorisme i habitatge, posem per cas, per acabar amb el mal rotllo del terme “interior”). Els motius són clars: s’ha de coordinar l’expropiació de pisos als propietaris legals, tasca de la secció policial, amb l’entrega d’aquests pisos als grups okupes que tinguin lligams ideològics amb el partit (i, si és possible, familiars), tasca de la secció d’habitatge.
El País no deixa mai de sorprendre’m per la seva capacitat de dir taimadament el que no s’atreveixen a dir amb tots els ets i uts. Aquesta és la portada d’ahir: la notícia principal, a 4 columnes és sobre l’atemptat d’ETA i la unitat dels partits (foto de la unitat). D’aquestes quatre columnes pengen molt menys destacades, a l’esquerra l’editorial (2 columnes), a la dreta la notícia de la manifestació (1 columna), amb una columna de separació per una propaganda de rellotges. Aquesta estructura que clarament marca una relació entre els tres blocs es veu reforçada pel que llegim. 
_p.jpg){kind=link}
