fum i estalzí

Aquesta és una de les activitats que has de fer regularment quan vius en una societat més o menys desenvolupada i tens al teu càrrec un infant de poc temps de vida. Consisteix a anar a un d’aquests llocs que anomenen caps i , després d’esperar en una saleta plena (o no) de gent en la teva circumstància i de canalla en la circumstància del teu xiquet/a, entrar a una sala on et rep una persona amb bata blanca, generalment una dona, davant d’un ordinador i al costat d’una mesa-camilla. Anomenarem aquesta persona infermera. Normalment, a prop d’aquesta persona, de vegades en una altra sala adjunta, hi ha una altra persona que anomenarem pediatra. La situació, en aquests moments (nosaltres -el meu xiquet i jo- la dona i el pediatra, tots quatre en aquella sala amb ordinador i mesa-camilla) s’acostuma a designar com a visita.

La visita es desenvolupa sempre de forma ràpida, uns 10 minuts, i té les següents fases (no sempre en el mateix ordre): despulles ràpidament el xiquet/a, la infermera el manipula (escollim el masculí per simplificar; si voleu, podeu completar amb “la” a partir d’ara) de forma variada, el medeix i el pesa, mentre aquest, facultativament, plora o, directament, brama; de vegades li palpa l’estómac i sentència que té un còlic i, per això, plora; el tornes a vestir, mentre la infermera et va fent alguna pregunta (què menja?, com dorm? …). Aquestes activitats van acompanyades d’un anar i venir constant de la dona cap a l’ordinador (de fet, més de la meitat del temps de la visita la passa mirant i teclejant en aquest aparell). Acabada la manipulació de l’infant, comença la sessió de conclusions i recomanacions, després, òbviament, d’una consulta a l’ordinador: que si es més petit/gran que la mitjana; que si ha augmentat molt/poc el seu pes; que si ha de menjar això, enlloc d’allò; i coses per l’estil. De vegades, en aquesta part et mostra a la pantalla de l’ordinador alguna gràfica del pes, de l’alçada …

En aquesta fase, el pediatra comença a ser un membre actiu de la reunió, o bé perquè treu el cap del despatx adjunt, o bé en forma de conversa a crits que manté amb la infermera: comenten les estratègies a seguir: s’ha de mirar l’orella, s’ha de posar gotes a l’ull, s’ha de fer una anàlisi d’orina, s’ha de tornar a palpar la panxa, etc. En aquests casos, et donen alguns objectes: un paper que el pediatra signa i que s’anomena recepta; una espècie de bossa hermèticament tancada per a que recullis el pis del nen; un potet per portar el pis al cap; etc.

De vegades, però, es fan altres activitats puntuals. Una de les més conegudes és la vacunació. Aquesta activitat consisteix a clavar una agulla a la cama del nen i, al seu través, fer passar un líquid que es troba en un petit flascó. També és possible que el contingut del flascó es pugui beure, i en aquests casos, es diu que la vacuna (una vacuna, segons el Gran diccionari de la llengua catalana, és un “preparat que estimula la formació d’anticossos, amb la qual cosa hom aconsegueix una immunització específica, activa i duradora contra diverses infeccions. Vacuna trivalent, tetravalent, polivalent.”) és via oral. Per a fer via, normalment, en una mateixa sessió es donen diverses vacunes, orals o no. En qualsevol cas, aquesta activitat és facultativa, i si no vols vacunar el teu fill, doncs no ho fas. Els únics efectes secundaris evidents d’aquesta decisió és la sortida immediata del pediatra indignat pel fet, i els comentaris de molta altra gent, pares i mares de fills i filles vacunats i vacunades, respecte al perill que representa el teu descendent no vacunat (curiosa conclusió, ja que segons la definició de vacuna que hem citat, i repetim: “hom aconsegueix una immunització específica, activa i duradora contra diverses infeccions”).

La visita s’acaba amb una nova consulta a l’ordinador per part de la infermera per a determinar una nova data per a la propera visita, que apunta en una llibreteta blava que et van donar tot just va néixer el teu fill.

Marxeu, tires la recepta, la bossa i el potet, i passegeu per una Barcelona assolellada.

Alguns estàvem molt preocupats des de feia molt de temps intentant saber què se n’havia fet d’aquella gentada que cridava, ara fa una mica més de trenta anys, “Viva España, muera Europa” a la plaza de Oriente. Com podien esfumar-se “centenares de miles de españoles” de la nit al dia?

Ara, per fi, ja els hem trobat, i molt a prop de la plaça en qüestió. Hi ha qui, com la Rosa Diez, ha sentit el seu alè constitucional al clatell.

Benvolgut Sr. Sala-i-Martin,

sóc un lector asidu dels seus articles de la Vanguardia que trobo, a part de documentats i enginyosos, ben escrits, cosa que sempre és d’agrair. La vocació polemista que mostra també és un incentiu per a llegir-lo, especialment perquè no acostuma a sacrificar el rigor amb què documenta les seves argumentacions; de tot això es troba molt faltat el periodisme ibèric, ple de caspes antigues (autodenominats liberals que atufen a caverna, posem per cas) i modernes (exmaoistes convertits en altermundistes vegetarians, per exemple).

He començat així aquest missatge perquè quedi clar que les crítiques que ara passaré a fer no tenen gaire d’ideològic (ben al contrari, ja que comparteixo bastants dels seus posicionaments ideològics). Tampoc dic això per fer una captatio benevolentiae, sinó més aviat perquè hi hagi un cert equilibri: jo conec la seva imatge pública i vostè no sap res de mi i, és clar, això crea certa asimetria.

Dit això, passo a la qüestió d’aquest missatge: es tracta del seu darrer article de La Vanguardia intitulat “Los Interrogantes que se Merece”, on repassa algunes qüestions sobre el conflicte iraquià i polemitza sobre un estudi publicat a la revista Lancet.

Començaré pel principi. El primer paràgraf del seu article diu: “A principios de 2003 yo estaba a favor de la guerra de Irak: porque viví en directo el 11 de septiembre en Nueva York y sabía que Saddam financiaba a los familiares de terroristas suicidas en Oriente Medio, porque pensaba -como todo el mundo- que Bagdad tenía armas de destrucción masiva, porque creía (y sigo creyendo) que los países islámicos merecen que les ayudemos a democratizarse y que un dictador menos es mejor que uno más, porque considero que la ONU es una institución poco útil y corrupta donde los votos se venden al mejor postor y porque sabía que las relaciones entre Francia e Irak eran incestuosas.”
Sincerament, aquest començament em va sobtar molt. Analitzem-ne els perquès:

• “viví en directo el 11 de septiembre en Nueva York y sabía que Saddam…” primera perplexitat: a principis del 2003 era més que obvi que Saddam (per molt execrable que fos, que ho era) no havia tingut res a veure amb l’11-S i tampoc tenia substacialment res a veure amb Al-Qaeda; de fet, en molts aspectes s’odiaven a mort, especialment Al-Qaeda a Saddam, perquè era un règim més o menys laic (només calia llegir els llibres d´Ahmed Rashid sobre els taliban, i de Gilles Kepel sobre l’islamisme, tots dos escrits abans del 11-S, per cert). A títol d’exemple, Ahmed Rashid, un dels millors coneixedors dels taliban i de les relacions d’aquest amb Al-Qaeda mantenia, precisament “a principis del 2003”, aquesta conversa sobre tal relació (i en concret amb un grupuscul relacionat amb Al-Qaeda i Saddam, grupuscul que va fer entrar amb calçador l’hipòtesi peregrina d’aquesta relació):
”GROSS: Is there any connection, as far as you know, between this radical Islamist group, Ansar al-Islam, and Saddam Hussein?
Mr. RASHID: Yes, I think there is. I mean, certainly there are connections. But I think Ansar al-Islam is too small to be any kind of effective fighting force for Saddam Hussein in a conflict with the United States. I mean, they’re made up of a few hundred people. They control a very small area. I think they would be immediately bombed or they would be immediately surrounded by other Kurdish fighters. It was an attempt by him to create a kind of Islamic bloc within the Kurdish movement, which would split and divide the Kurdish movement, and really they haven’t even succeeded in doing that effectively, because the kind of extremism that they have espoused is very unpopular in the Kurdish region.
GROSS: But if this group is linked both to al-Qaeda and to Saddam Hussein, does that effectively create some kind of link between Saddam Hussein and al-Qaeda?
Mr. RASHID: No, I mean, Ansar al-Islam is one of the many, many groups which have been funded by al-Qaeda. It’s one of the many groups in the world which, since the defeat of al-Qaeda and the Taliban in Afghanistan, has received and hosted al-Qaeda members. But you know, al-Qaeda has gone into many countries and been hosted by many countries, I mean, even hosted by intelligence agencies of many countries which are ostensibly with the Americans. I mean, we can take the example of Yemen, of Iran and even to some extent of Pakistan. Many Muslim countries are hosting al-Qaeda willingly or unwillingly, and Saddam is just one of them, I think. I mean, you know, if this is a raison d’etre to go after Saddam, then you might as well go after another half a dozen countries who are doing much the same kind of thing.”
(http://www.afgha.com/?af=article&sid=30704)
• “sabía que Saddam financiaba a los familiares de terroristas suicidas en Oriente Medio”; i jo també conec les relacions entre la familia Bush i la familia de Bin Laden, ¿i què?, ¿quina conclusió n’he de treure? Insisteixo, vostè diu “familiars”, i no simplement “terroristes”.
• “porque pensaba -como todo el mundo- que Bagdad tenía armas de destrucción masiva”. Pot veure també l’entrevista a Rashid per comprovar que no tot el món (si no el circumscrivim a allò que creuen alguns americans que és el món, és clar) pensava el mateix. I de fet, crec que la majoria d’europeus (britànics inclosos) pensàvem el contrari; i, curiosament, vam encertar.
• “creía (y sigo creyendo) que los países islámicos merecen que les ayudemos a democratizarse”. Aquí estem plenament d’acord, però sabem que aquesta afirmació és excessivament retòrica; doncs, millor, no la comento.
• “un dictador menos es mejor que uno más”. Tornem a estar d’acord, però es tracta d’una frase massa demagògica.
• “porque considero que la ONU es una institución poco útil y corrupta donde los votos se venden al mejor postor”. Torna a ser difícil criticar o alabar aquestes paraules, perquè obre molts interrogants: sense ONU, ¿on anem?, ¿al govern dels USA? doncs que em deixin votar a les eleccions USA (com a mínim a la ONU els altres estats poden dir alguna coseta i, com vostè diu, si més no, es poden emportar algún duret). Sincerament, trobo que és una afirmació certa, però merament destructiva, perquè no es proposa una alternativa mitjanament acceptable.
• “sabía que las relaciones entre Francia e Irak eran incestuosas”. No ho negaré. Però cal dir allò de la el Nou Testament: que tiri la primera pedra qui … Voldria afegir alguna cosa a l’origen d’aquestes relacions (i de tots els projectes nuclears d’origen occidental): en un moment determinat, als USA els interessa transferir tecnologia nuclear per regionalitzar els possibles conflictes nuclears; és clar, ara, els interessos són uns altres. Com dic, no nego la relació i tampoc sóc un fan de França; la meva pregunta és: i què?, ¿com pot deduir-se d’aquestes paraules un argument a favor de la intervenció?

Després d’aquest inici tan decebedor, el segon paràgraf sembla redreçar el relat, tot i que jo canviaria “desprestigiando” per “minando”, i posaria una apostil•la a “de todo el mundo”, incloent “especialmente las de USA”.

El següent paràgraf em va deixar parat per la desinformació que expandeix, impròpia de la seva firma: “la guerra ha causado “sólo” entre 14.000 y 17.000 muertos civiles”. Com a font d’aquestes xifres cita dues organitzacions, una de les quals fa temps que segueixo: l’IBC (fins i tot em vaig instal•lar fa temps el seu macabre comptadoret al meu ordinador, però em provocava interferències amb el sistema operatiu, i me’l vaig haver de desinstal•lar). Doncs bé, l’IBC no diu enlloc que “la guerra ha causado “sólo” entre 14.000 y 17.000 muertos civiles” (pel meu gust, estilísticament, no calia aquest … redundant? … sagnant? “solo”). L’IBC és un projecte que compta les morts civils atribuibles directament a l’ocupació militar i que estiguin sense cap tipus d’ambigüitat totalment localitzades i publicades específicament en alguns mitjans anglòfons (la metodologia d’aquest projecte la pot trobar aquí: http://www.iraqbodycount.net/background_es.htm). Pensem, per exemple, quin hagués estat el nombre de morts establert per la 2a guerra mundial… o pels morts als camps de concentració … o pels morts a la guerra de Txexènia, amb una metodologia d’aquest tipus.

Només li donaré un exemple que he calculat jo mateix utilitzant l’Excel i la taula de dades que ofereix l’IBC: he comptat totes les morts de Fallujah i voltants de Fallujah des del principi del conflicte. Els resultats són d’entre 292 i 306 civils morts. Aquests morts inclouen, evidentment, els del setge a la ciutat i els de la posterior entrada de les tropes americano-iraquís. Vull subratllar que aquestes morts són TOTES les morts civils des del començament de la guerra a Fallujha. Compararem aquestes morts amb les dades que donà l’exèrcit americà sobre les morts de combatents durant l’entrada de les tropes: uns 1200 (amb a penes 10 dies). Comparem-les, també, amb les dades que dóna la pròpia IBC per les baixes civils a Fallujah durant el setge americà durant l’abril del 2004, però que no inclouen a la seva taula perquè no compleixen els requisits de la seva metodologia: “This analysis leads to the conclusion that betweeen 572 and 616 of the approximately 800 reported deaths were of civilians, with over 300 of these being women and children” (http://www.iraqbodycount.net/press/index.php#pr9) Només l’abril del 2004! (disculpi aquesta sortida de to, amb admiració inclosa). Com es pot deduir sense gran esforç, el mínim i màxim número de morts civils provocats per la guerra que dóna vostè, no són altra cosa que dos mínims absoluts, o si vol, un interval mínim absolut, més que conservador, pels morts civils.

La seva frase comet una de les principals faltes (en la meva opinió) del periodisme, que com he dit és la desinformació, especialment quan inclou dades tan rellevants i la persona que les propaga pertany a l’elit intel•lectual i acadèmica, i no és un professional de “l’opinologia”, ofici tan puixant en aquest nostre i caspós país.

Tot i que de la resta de l’article sobre els 100000 morts no en puc dir massa (perquè no he pogut llegir l’original de Lancet), tot i que confio en la seva anàlisi, també li comentaré que l’IBC també té la seva pròpia versió de la controvèrsia en una nota de premsa (http://www.iraqbodycount.net/press/), i aquest n’és un fragment revelador: “Because the researchers did not ask relatives whether the male deaths were military or civilian the civilian proportion in the sample is unknown (despite the Lancet website’s front-page headline “100,000 excess civilian deaths after Iraq invasion”, the authors clearly state that “many” of the dead in their sample may have been combatants [P.7])”. És a dir, que un error del títol (voluntari o no) sobre la tipologia dels morts, provoca part d’aquest rebombori, perquè potser si s’hagués subratllat que d’aquests 100000 no es fan distincions entre civils i militars, ara la polèmica no seria tan gran. Però, ja dic, només IBC sembla observar aquest error del titular.

A més, i seguint el meu argument principal, en aquesta nota de premsa també es subratlla que “We have always been quite explicit that our own total is certain to be an underestimate of the true position, because of gaps in reporting or recording. It is no part of our practice, at least as far as our published totals are concerned, to make any prediction or projection about what the “unseen” number of deaths might have been. This total can only be established to our satisfaction by a comprehensive count carried out by the Iraqi government, or other organisation with national or transnational authority”. Queda clar, doncs, el que jo deia: IBC només dóna un interval mínim de morts civils directament causats pel conflicte i contrastats en certes publicacions anglòfones.

Sobre les dades que dóna vostè de l’ONU sobre la mortalitat a l’Irak (jo em pregunto com ho calcula l’ONU des que no hi és, ara fa més d’un any), IBC subratlla que “It may already be noted, however, that Iraq Body Count doesn’t simply report all deaths in Iraq (people obviously die from various causes all the time) but excess deaths that can be associated directly with the military intervention and occupation of the country. In doing this, and via different paths, both studies have arrived at one conclusion which is not up for serious debate: the number of deaths from violence has skyrocketed since the war was launched (see IBC Press Release September 23rd 2003 [link]; also AP 24th May 2004 [graphic chart: http://www.nandotimes.com/static/nt/images/2004/may/iraqdeaths0524_01.html])”. Sembla, doncs, que IBC no dubta en cap moment d’aquest increment molt notable de morts violentes, cosa que es deixa entreveure en el seu text.

Finalment, no sabria si potser, a la vista de tot això, potser li hauria d’aplicar el seu darrer paràgraf del seu article. Però com no crec que una flor faci estiu, segurament, les “imprecisions” són degudes més a les presses de la redacció, a la ineptitud d’algún col•laborador, o a altres motius que desconec. Sí que potser hi ha un pressumpte motiu preocupant, i que batejaré (si em disculpa per l’horrible paraula) com antiantiamericanisme, i que podríem definir així: “Repulsió irrefrenable envers els denominats antiamericans. Aquests darrers són un espécimen habitual a Europa, molt comú a Espanya i una plaga a Catalunya; se’ls veu molt sovint en grans grups, cridant al centre de les principals ciutats. Aquesta repulsió no acostuma a deixar seqüeles físiques, tot i que els darrers estudis de prestigioses universitats corroboren que afecta especialment les ments més preclares i limita, de vegades, les seves capacitats intel•lectives. Tractament: si és possible, allunyament dels susdits individus causants del problema i dels seus escrits; si no és possible, meditació zen sobre la poca entitat d’aquests subjectes i sobre la finitud de l’existència humana.”

ben cordialment,

RMF

El darrer llibre de J.B. Culla, Israel, el somni i la tragèdia, publicat per l’editorial La Campana és, com tots els seus treballs, acuradíssim, molt documentat i summament didàctic. Presenta tota la història de l’estat d’Israel, des de períodes anteriors a la formació del sionisme, a mitjan del segle XVIII, fins als darrers acords israelo-palestins fracassats i el desenvolupament posterior de la segona Intifada.

La primera part del llibre es centra en la protohistòria d’Israel, i és en aquesta part que el mestratge de J.B. Culla es mostra de manera més brillant i didàctica; la seva vocació pedagògica juntament amb la precisió amb que utilitza la llengua, permeten que el lector gaudeixi de la lectura d’aquestes pàgines i no la pugui abandonar fàcilment, com si d’una novela negra es
tractés.

A la segona part del llibre, una vegada creat l’estat d’Israel, l’obra comença a ressentir-se de l’opció que J.B. Culla ha pres, ens ha comunicat a la introducció i és ben palesa al títol del llibre: centrar-se, només, en la banda israeliana, excepte quan és totalment imprescindible parlar de la banda palestina. Aquesta decisió, que no creiem que sigui partidista en principi, deixa
realment coixa l’explicació de la situació, i aquest és un dels problemes recurrents en la segona part del llibre i que llasten considerablement la seva lectura. Ara bé, insisteixo que aquesta concepció del llibre no em sembla, en principi, partidista.

Hi ha, però, altres qüestions que manifesten de manera innegable el posicionament de J.B Culla en aquest tema; no ens referim a cap proclama o manifest a favor d’uns i condemnant els altres, sinó a la forma del discurs, que dóna una visió més heroica i pura de les posicions i actes israelians que les dels palestins. En aquest sentit, hem observat que, en general:

• Es justifica més sovint les posicions israelianes que no pas es critiquen.
• L’adjectivació sempre és més benvolent pels israelians que pels palestins.
• S’expliquen més les motivacions positives dels israelians, i més les negatives dels palestins.
• Mai està prou clar, quan es parla de les accions, de vegades molt negatives, dels líders palestins, quina legitimitat tenen com a representants del seu poble; en canvi, en el cas dels israelians sempre es deslegitima les accions negatives d’alguns dels seus líders, perquè no representen el poble en el seu conjunt (per exemple, Jabotinsky, l’Irgun com a institució, el grup Stern, etc).

Anem a veure algun exemple del que estic dient:

• p. 425: quan es parla de la invasió del Líban, a propòsit de Sabra i Xatila, J.B. Culla diu "no deixa de resultar paradoxal que, dels més de 100000 morts de la guerra civil libanesa entre 1975 i 1990 (50000 abans de la intervenció d’Israel), només els de Sabra i Xatila semblin mereixedors de record, i que només d’aquell crim se’n puguin derivar conseqüències polítiques o penals". De les morts de Sabra i Xatila es dona una banda entre 460-4000. Si fem un càlcul de proporció amb els morts totals des del començament de la intervenció, 50000, i un valor possible de les morts a aquests camps ens surt: 1/25. Fem ara, per curiositat, un càlcul comparatiu amb l’holocaust: hi va haver entre 2,5 i 6 milions de morts, en una guerra on van morir uns 50 milions de persones. Si prenem, per abreujar, 5 milions de morts a l’holocaust, la proporció sobre el total és de 1/10. Proposo llegir la frase anterior de J.B.Culla, utilitzant aquestes dades. Què pensarem? En fi, crec que aquest comentari sobrava en aquesta obra, així com d’altres si no justificacions, comentaris que intenten netejar les accions israelianes.
• pp. 553-560: quan els israelians maten a presumptes caps de la resistència, J.B. Culla ho qualifica de "eliminació selectiva de caps dels grups combatents". En canvi, més endavant (p. 559), els palestins fan "desenes d’assassinats … de suposats col·laboracionistes amb Israel". A la pàgina següent: "desenes d’execucions de combatents de la Intifada …". Només els palestins "assesinen" a "suposats …", en canvi els israelians "eliminen selectivament", "executen" i mai son suposats. Bé, crec que no calen comentaris.
• Molt sovint, per als israelians hi ha el benefici del dubte: sobre Sabra i Xatila, què en sabia realment el Tsahal? es pregunta J.B. Culla. En canvi, no es fa el mateix per als àrabs: s’afirma que Hanuar-el-Sadat era admirador de Hitler, sense precisar res més (va ser sempre així, o només en alguna època, com el propi W. Churchill? l’admirava per la seva decisió política, o bé, perquè estava contra l’imperi colonial britànic? era perquè compartia el seu antisemitisme?).

Així, doncs, tot i la brillant manera de relatar la història d’Israel, aquesta queda deslluïda per la forma de legitimar i netejar les accions israelianes i, al contrari, d’enterbolir les palestines, a més, d’una forma subtil però constant. Cal destacar, però, l’epíleg final amb alguns elements de reflexió per a una solució del conflicte, que sigui positiu pels dos pobles, i especialment les que fan referència a la improcedència d’algunes de les posicions palestines, que creiem totalment encertades: la impossibilitat del retorn en un sentit estricte dels palestins expulsats, d’una banda, i especialment, la voluntat que el poble israelià repudiï els seus orígens, perquè són els causants de la seva tragèdia. Sense ser conscients dels límits a les concessions que pot fer l’enemic mai es podrà arribar a una solució duradora i mínimament acceptable.