fum i estalzí

Neu al Born

i el fantasma de la Sagrada Família

Amb aquest títol, l’agència fotogràfica VII presenta un petit reportatge sobre la transexualitat a l’Iran. I no és cap ironia. A la introducció diu:

In Iran homosexuality is forbidden but it is a paradise for transsexuals. To avoid any confusion, 25 years ago, one of Ayatollah Khomeni’s fatwas was to give the opportunity to people born with hormonal disorders to change their sex and legal status and thereby engage with society on their own terms. Last year 70 transsexuals were registered in the Khomeini Relief Center, a Government supported Aid Agency which loans money to help transsexuals pay for surgery and offers them psycological assistance.

Us imagineu un Centre d’Atenció Wojtyla pel canvi de sexe?

Són impagables els caretos dels pares dels dos transexuals que surten al reportatge, com en aquesta foto:

En un pais on l’homosexualitat està prohibida, i el nombre de sentències a mort, o a llargues condemnes a presó, per a dones que es defensen dels maltractaments dels seus marits són esfereïdores, aquest fet és ben bé delIran.

Quan Richard Burton va escriure dels maltesos “vigilar que no posin en gel el vi negre (inici de la barbàrie oriental)”, no es podia imaginar mai que hi hauria qui, més a prop, no només en gel, sinó el gel mateix … i llimona, i taronja, i fins i tot, fanta hi posaria. Estaria horroritzat, suposo, si sabés que molts dels seus compatriotes futurs en serien addictes.

Un noi i una noia s’asseuen al davant i al meu costat. Els sento parlar en hebreu i dedueixo que són israelians. Ho fan sense parar; la intervenció de l’un va seguida immediatament de la resposta de l’altra. De cop, entre el relatiu silenci de la resta de gent, se sent una veu forta que segurament truca per telèfon (la mania de molta gent de cridar a un auricular). Parla en àrab. Els dos israelians callen uns moments; semblen mirar cap on surt la veu. No ho puc assegurar perquè estic llegint, casualment, Relat personal d’un pelegrinatge a Medina i la Meca, de Richard Burton, i no he aixecat els ulls del llibre per comprovar-ho. Per uns moments, no puc deixar de pensar en allò que han pensat.

Surto a Canaletes. Tot just al costat de la font hi ha una parella de guiris amb un enllustrador. El noi porta unes bambes amb color de sabates. L’enllustrador sembla fer un comentari i la dona riu de manera ostentosa, aixecant una de les cames i picant amb la mà a sobre. Immediatament, percebo un petit flaix, que dura un instant, una mica més endavant de l’escena anterior. Quan hi miro, veig una dona que, ràpidament, amb una càmera a la mà, acaba de girar-se; sembla voler amagar el robatori furtiu d’aquella imatge còmica. El quadre em fa present la nostra obsessió per la imatge de les coses més que no pas pel seu relat.

El govern va realitzar una prova del vot electrònic aprofitant la celebració de les pansides eleccions del diumenge. Encara que no se n’ha fet molt rebombori, sembla que la prova va anar força malament, com podeu veure aquí, a més amb una participació realment escarransida.

A banda d’aquesta dada puntual, la qüestió més important no sembla debatre’s de forma seriosa: el vot electrònic és útil i fiable? Més enllà de les postures més estereotipades (un sí basat amb la inexorabilitat i la bondat del progrés en tots els àmbits, un no centrat en la por i/o el rebuig irracional als objectes tecnològics), no havia llegit cap argumentació ni a favor ni en contra que permetés formar-me’n una opinió. Cal dir que fins ara tenia una certa querència cap al sí, però sense massa arguments de pes. Després de llegir aquest blog, i algunes de les referències que dóna, he canviat d’opinió (o millor dit, me n’he format una) i crec que, com diuen, els experiments millor fer-los a casa i amb gasosa.

Pujant per les Rambles amb un amic, sentim uns crits en llengua bàrbara a l’altura del carrer Ferran. Uns aficionats al futbol súbdits de la reina Isabel fan crits al voltant d’uns pubs propers a la plaça Real; sembla que s’han d’enfrontar a l’equip local, que com tothom sap és més que un equip. Un fet que ens sobta: alguns d’aquests aficionats van adornats, en diverses parts del seu cos, amb un vegetal comestible, que ara mateix té un preu exhorbitant: l’api. L’amic em suggereix el títol del post.

En un dia que havia començat núvol, el sol s’ha acabat imposant, però el fred és intens i convida a caminar. També convida a prendre una copa al Boadas. Parlant, coincidim en què, a diferència del que passa a la música, a la literatura es confonen els àmbits: no trobareu cap gran violinista (no diem ja compositor) que sigui luthier, ni cap bon luthier que sigui concertista de violí; en canvi, cada vegada més, molts escriptors que podeu veure a les llibreries, especialment a la literatura catalana, són filòlegs.

El meu barber ha tancat portes. Hi ha pocs fets que us puguin trasbalsar més, i a partir de certa edat, no hi ha cap notícia pitjor.

Avui, finalment, he decidit buscar-ne un de nou. He entrat a la primera peluquería que he trobat, que està a tocar de casa; l'’experiència em diu que com més busques una cosa, menys probabilitat de trobar-la tens. Jo em malfiava una mica, però una persona de la meva confiança m’ha insistit diverses vegades en què segurament no està malament, que no em deixi portar per l’aspecte, a mig camí entre la barberia clàssica (el nom és, en aquest sentit, inconfusible) i la peluquería moderna (una part de la clientela són modernos), juvenil (els/les dependents/tes que hi pul•lulen són joves, uniformats de manera informal -tot i que sigui un oxímoron, és literalment cert) i de barri (l’altra part de la clientela són gent del barri, incloses les criatures), allò que en diuen “ni chicha ni limoná”.

Entro, i primer mal auguri: una noia que portava un uniforme lleugerament diferent a les altres, m’asseu sense contemplacions davant de l’aparell per a rentar els cabells. De res serveixen els meus arguments en contra (només vull que me’ls tallin-jo ja m’he rentat al sortir de casa-mai m’han rentat els cabells abans de pelar-me). La noia conclou amb un irrefutable: “es que así trabajamos más cómodas”.

Amb el cap rentat per segona vegada m’asseuen en una altra butaca, em posen el collarí de paper, un llençol negre i, curiosament, al voltant del coll, un collar també negre, semblant a una tapa de wàter, però de cuir; i, ara ja sí, em pregunten com el vull. Els intento explicar com m’he tallat el cabell els darrers 19 anys: molt curt per tot arreu, pràcticament que no es pugui agafar amb els dits. Em pregunten que com me’l pentino; jo els dic que no em pentino, que precisament per això el vull tan curt; i que no es preocupin per utilitzar les massa les estisores, que utilitzin la màquina, i avall. En fi, segur que no m’han acabat d’entendre, i que faran el que voldran, veig una joveneta tota de negre que pren la màquina i una pinta que li serveix de guia, i comença a buidar el pèl de la part parietal del cap. Li insisteixo en què pot utilitzar lliurement la màquina, i ella em contesta una cosa així com que cal “despejar un poco la zona”. Em recorda l’acudit del dentista que comença a treure queixals del pacient, fins que aquest li diu que no eren aquells els que havia de treure, sinó el del seny, que es troba darrera de tot; el dentista li contesta que ja ho sap, que era per aclarir una mica la zona.

Després de més de 10 minuts aclarint, pren una altra màquina i, sense pinta, comença a fer allò que hauria d’haver fet de bon principi: tallar a l’1 des de la base del cabell. Uns minuts després, pren una tercera màquina, més petita, i amb bateria, per acabar de fer els detalls de la part lateral. Quan acaba aquesta fase, ha passat més de mig hora i només m’han fet aquesta part i a màquina. He tingut prou de temps per enyorar la meva barberia, una mica cutre, sí, però acollidora i relaxant (molt important això, especialment ara que el meu cap ja diu prou a la música rap que sona forta i incessant als altaveus Bosé que tinc a menys de dos metres de l’orella). El meu barber era un tipus una mica carca (tot i que estava casat amb una dona d’Esquerra Republicana amb bastant de caràcter, segons em va confessar), però a diferència del seu company, callat, que només parlava per fer afirmacions curtes, sornegueres i amb certa punta. I, més enllà del lloc i del caràcter del barber, una vegada aquest començava a moure la pinta i les tisores (perquè no li agradava gaire la màquina), les mans prenien una qualitat gràcil i ondulant, que no tenia res a envejar les de la Sara Varas. Mai va trigar més de 25 minuts en tallar-me els cabells, gairebé tot a tisora, i al sortir sabia que no m’havia de preocupar del tema durant un mes. El meu barber, com es deia abans, tenia ofici.

Però tornem al desastre capil•lar en el que em trobava immers: amb el cap maltractat per dins i per fora, veig que la noia es decideix per fi a prendre les tisores i tallar els cabells de la part superior del cap, sense soltesa (paraula realment horrible) i una mica atemorida. Bé la resta us la podeu imaginar; a l’hora i escaig d’haver entrat, he tornat a sortir al carrer, després de passar per quatre parells de mans, tres màquines, tres pintes i tres estisores, amb el cap rentat dues vegades, marejat pel soroll i l’olor que faig, amb els pels desiguals i en punxa, amb uns quants euros menys (gairebé el doble del que pagava anteriorment). Només he tingut esma per negar-me a un massatge capil•lar amb vitamines; per aquí sí que no passo.

Baldat i escarmentat me’n vaig cap al mercat, decidit a deixar-me melenes.

Molta gent, quan veu una moneda d’un cèntim, o fins i tot de cinc cèntims, al mig del carrer, passa de llarg sense agafar-la; hi ha qui decideix recollir-la, moltes vegades amb l’excusa que dóna bona sort. Si, en canvi, la moneda fos un bitllet de 500 euros, segurament ningú no dubtaria a agafar-lo, encara que no donés bona sort. Tampoc m’estranyaria gens que qualsevol persona que es trobés al mig del carrer un diamant o, fins i tot, un collar de bijuteria se l’emportés cap a casa sense dir ni muts. Només hi ha un objecte moble (és a dir, que no és immoble) que ningú no gosa emportar-se encara que no sembli tenir amo: un cotxe. Si ho feu, sabeu que us arrisqueu a que us persegueixin sense pietat i de forma immediata. El motiu no es troba en què tothom tingui present l’article 349 del codi civil:

Nadie podrá ser privado de su propiedad sino por Autoridad competente y por causa justificada de utilidad pública, previa siempre la correspondiente indemnización.
Si no precediere este requisito, los Jueces ampararán y, en su caso, reintegrarán en la posesión al expropiado.

Aneu, per exemple, a explicar-li a un urbano que havieu aparcat una nevera fa 5 hores, i quan heu tornat no l’heu trobat. Us mirarà amb una mitja rialla de tutenvolsenfotredemi. I segurament la cosa acabarà malament si li assegureu que no la tenieu en doble fila, estava perfectament tancada i, a més, ets del barri. La reacció serà la mateixa si l’objecte és una cadira, una taula, un video, una trompeta, un tamagotxi o qualsevol altre que se us acudeixi, llevat, això sí, del cotxe. En aquest cas, l’agent pendrà nota de les vostres dades i de les del vehicle, i les autoritats intentaran esbrinar què ha passat.

I no s’acaba aquí la cosa; per exemple, qualsevol persona pot instal·lar al seu vehicle una alarma, és a dir, un dispositiu que, en certes circumstàncies, desencadenarà un soroll espantós durant una bona estona. De vegades, aquests dispositius salten quan algú intenta forçar les portes del cotxe, però moltes vegades ho fa perquè hi ha una ventada, perquè plou, perquè algú li ha donat un cop, o simplement perquè s’ha espatllat. El dispositiu no distingeix l’hora del dia, ni el lloc en què es troba: tant li fa que siguin les 12 del migdia, com les 4 de la matinada; és indiferent que el vehicle es trobi en un camp de futbol com davant d’una clínica antiestrés. Així, quan el dispositiu es dispara, tota la població que es troba al voltant del vehicle (entre la qual no acostuma a trobar-se el seu propietari) gaudeix una bona estona d’un soroll intens. Cosa que és realment extraordinària: un individu ha abandonat un objecte al mig del carrer, sense intenció de recuperar-lo ben aviat ni de vigilar-lo, i ha col·locat un artilugi que avisa de manera ensordidora la gent que es troba a prop (possiblement, dormint o, potser, mirant una pel·licula de l’Ozores, a casa seva) de la possibilitat que l’estiguin robant, gent que no ha estat en cap cas consultada en relació a si volia vigilar aquest objecte. I tot això passa amb el beneplàcit de les autoritats i la comprensió ciutadana.

Realment, aquest objecte fa meravelles en les accions i els pensaments de la gent. Ara bé, no és l’únic, ni el més extraordinari; pensem, sinó, en la bicicleta.

He seguit el Diario desde El Carmel que Manuel Trallero fa des d’aquest barri per a la Vanguardia, i que podeu trobar a la secció dietaris. Sembla que avui s’acaba. Per aquest motiu, l’autor fa una descripció emocionada, agraïda i gairebé ditiràmbica del barri, i especialment dels seus amfitrions, Baldo i Toñi. No és tan rodona com les altres anotacions, potser per l’emoció del moment, potser per les presses. No ho sé. Tampoc és d’això de què vull parlar, sinó del que trobem al final de l’article.

Normalment, acabat l’arficle, la Vanguardia acostuma a posar alguns anuncis. No m’hi fixo mai, però avui he continuat llegint:

Grupassa - Inmobiliarias barcelona
Vendemos su piso al mejor precio. La más amplia oferta de pisos de…
www.grupassa.com

carai! -he pensat-, quina coincidència.

Però he continuat llegint:

Habitaclia, tu agencia inmobiliaria en Barcelona
La mayor oferta inmobiliaria de Catalunya. Miles de pisos, casas, torres,…
www.habitaclia.com

Inmobiliaria Jp Sica
En Catalunya, Baleares, Valencia. Asturias, Castellón y Teruel….
www.jpsica.com

Ara m’apenedeixo de no seguir aquests anuncis de forma habitual, i suggereixo altres associacions notícies/anuncis: les referents a atemptats es poden tancar amb anuncis de pompes fúnebres; les del tsunami amb agències de viatge o botigues de venda de taules de surf, a veure si aquest bonic esport surt de la situació d’oblit en què es troba.

Moltes persones, entre les quals em trobo, hem passat alguna vegada per unes oposicions. Confesso que, en el meu cas, no vaig veure ni intuir cap tipus d’irregularitat (que no siguin les dels sindicats a l’hora de redactar els requisits i puntuacions en el moment de convocar-les). Tot i això, el mite popular diu que moltes d’aquestes convocatòries estan adulterades perquè els resultats estan manipulats per a beneficiar uns candidats.

Doncs bé, segons mostra l’article ¿Qué determina el éxito de las oposiciones?, la saviesa popular es queda curta en la seva percepció, com a mínim pel que fa a les oposicions de l’administració central. L’he trobat aquí (si navegueu per la blog, podeu trobar altres informacions i documents interessants). Us reprodueixo el darrer paràgraf, que no té desperdici:

Aparte de eso, la investigación es muy imaginativa. El nepotismo lo analizan a partir de los apellidos de los candidatos y de los miembros del tribunal, y averiguan, por ejemplo, lo siguiente: “Los candidatos poseedores de un apellido compuesto similar al de algún miembro del Cuerpo del Estado al que aspiran –parientes– tienen de media unas posibilidades de éxito que superan en más de un 100% –significativamente– las posibilidades de los demás candidatos”. Por supuesto, controlando otras variables que pueden influir.

Ja fa temps que Contrastant denuncia la falta d’escrúpols dels media en el tractament de dades, especialment en el recompte de participants en manifestacions i reunions. També el weblog Malaprensa intenta concienciar d’aquest fet. Però sembla que no són suficients aquests recordatoris, i una i altra vegada trobem errors d’aquest tipus molt gruixuts, de vegades formant part de titulars. Avui mateix n’he trobat un parell.

Al diari El Mundo, està penjada des d’ahir aquesta pàgina comentant els resultats de les eleccions iraquianes, i donant un gràfic realment mal construït. El 48% dels vots del partit guanyador ocupen a la gràfica més de la meitat del gràfic de pastís i, a més, tots els percentatges que hi apareixen no sumen 100% (que és el que hauria de ser) sinó una mica més del 90%. Tot i ser una errada molt evident, ja fa més d’un dia que es troba penjada i haurien de saber que és incorrecte, especialment en una notícia de primera plana.

A La Vanguardia trobem un error encara més greu, encara que molt habitual, perquè és més indetectable: a la notícia que España no cree que Catalunya sea nación, es presenta un estudi encarregat pel mateix diari a l’institut Noxa sobre la consideració nacional de Catalunya, tant a l’Estat espanyol, com dintre de Catalunya. La fitxa tècnica de l’estudi diu:

Universo: población mayor de 18 años y empadronada en España. Muestra: 1.000 entrevistas estratificadas por comunidades autónomas, tramos de población y cuotas de sexo y edad. Margen de error: para un intervalo de confianza de 95,5% y para p=q=0,50, el margen de error es de ±3,16%. Método: entrevistas telefónicas seleccionadas aleatoriamente y realizadas entre el 7 y el 10 de febrero.

Comença amb l’anàlisi de les dades pel que fa a la idea que tenen els espanyols de l’estatut nacional de Catalunya. Fins aquí tot correcte. Però a la meitat de l’article se’ns diu:

Ahora bien, Catalunya tampoco se ve a sí misma como una comunidad nacional. La imagen que los catalanes tienen de su propia comunidad divide a los consultados en dos mitades de parecida magnitud. Así, un 46% considera que Catalunya es una región de España como otra cualquiera, mientras que un 53% cree que se trata de una comunidad diferenciada. Sin embargo, este segundo grupo tampoco es homogéneo: un 25% piensa que “Catalunya es una comunidad con una personalidad diferenciada, que debe tener un tratamiento especial”, y sólo un 28% considera que el Principat es una nación.

Això haurien de saber que és fals o, com a mínim, indemostrable amb les dades que tenen: si tens una mostra de 1000 persones sobre uns 25 milions de votants (no ho sé exactament, però per aquest càlcul és igual 25 que 20 milions), tindràs un “un intervalo de confianza de 95,5% y para p=q=0,50, el margen de error es de ±3,16%”, tal com diuen. Ara bé, quan vols fer inferències sobre una submostra (els catalans) de la mostra total (els espanyols), aquests marges d’error acostumen a augmentar. Per què? doncs perquè si baixa el nombre de la població (de catalans amb dret a vot posem que n’hi ha 3000000, i d’espanyols n’hi ha 25000000), el nombre de la mostra no pot baixar de la mateixa manera (suposem, encara que no es diu, que uns 130 enquestats són catalans, del total dels 1000), si volem el mateix marge d’error. Quin hauria de ser el nombre de la mostra per a obtenir aquest mateix marge d’error (comptem 3000000 milions d’habitants)? Doncs, sorpresa, també 1000! (podeu comprovar-ho utilitzant la calculadora que trobareu aquí , sample size calculator, per a trobar mostres).

Ara bé, de catalans, a la mostra original, només n’hi ha, aproximadament, 130. Anem a la calculadora i comprovarem que, amb aquesta xifra, el marge d’error és del 9%, aproximadament. Què vol dir això? Doncs, per exemple, que frases del tipus “un 46% (dels catalans) considera que Catalunya es una región de España”, s’haurien de llegir així: “entre un 37% (46-9) y un 55% (46+9) considera que Catalunya es una región de España”. Com veieu, la cosa canvia molt, perquè no és el mateix que ho pensi un 37%, que ho pensi un 55% i, per tant, amb aquesta enquesta pràcticament no podem dir res del que pensen els catalans.

Ja sabem que el símbol homosexual a Barcelona és la bandera de l’arc de Sant Martí; si algú passeja per la part de l’Eixample que alguns denominen el gaixample podrem veure una quantitat important d’aquests símbols en balcons, restaurants i bars. Ara bé, aquest símbol s’asocia a d’altres causes en altres llocs i aquest fet pot provocar confusions. Si aneu a Itàlia, per exemple, comprovareu la proliferació d’aquesta bandera, cosa que us podria fer pensar que la població homosexual és realment important (en un país tan catòlic com ple de latin lovers!). Doncs us equivocarieu, perquè aquest símbol té una altra significació: denota la posició contrària a la guerra d’Irak, de la mateixa manera que el símbol universal per aquestes contrades va ser el símbol de prohibir amb una bomba caient (caient de forma incorrecta, tot sigui dit, perquè com tothom sap, les bombes cauen horitzontalment i no vertical, amb l’espoleta per davant). De vegades, la bandera es completa amb un “PACE” en lletres blanques.

A Barcelona ja se’n poden veure algunes d’aquestes banderes, cosa que provoca encara més confusió. Una de les que trobem en un millor emplaçament es troba al passatge de la Pau

Parlant del volum 32 de l’obra completa de Josep Pla, Prosperitat i rauxa de Catalunya, he recordat la reiterada utilització que fa l’autor de l’expressió “els homes i les dones”; i no només en aquesta obra.

En uns moments en què l’activisme feminista es troba en franca decadència i, per dir-ho així, en un procés de fragmentació i desprestigi galopant, pot sobtar veure aquesta expressió usada de forma reiterada per l’autor del Quadern gris: alguns podrien dir que és pròpia d’aquells qui practiquen la correcció política, tan denostada pràcticament per tothom (i jo em pregunto, no serà políticament correcte tanta crítica a la correcció política?).

Per exemple, trobo aquesta expressió dues vegades a la p.617 del mencionat “Notes autobiogràfiques” i, en canvi, a la pàgina següent utilitza el genèric “home” per a designar un concepte semblant (”l’animal humà -l’animalitat de l’home és indescriptible-”). Pla utilitza, alternativament, “home”, “homes” i “homes i dones”, i podria semblar que són intercanviables. Si així ho creiem, podríem acusar-lo, perfectament, de correcció política (curiosament, en una època i, no cal dir-ho, a una persona, que ni tan sols coneixien el terme). Evidentment (com a mínim, per a mi), no hi ha res d’això. A més, aquest ús no és merament estil·lístic, una variació per agilitzar el text.

Tornem a la p.618: “jo no he escrit res, per publicar, que no hagi estat molt observat, pensat i meditat.” I no és la primera ni la única vegada que ho diu al llarg de la seva obra. Pla està obsessionat en ser precís amb allò de què parla i amb la utilització de la llengua. Per tant, és evident que hi ha d’haver una motivació profunda per a la utilització de “home”, “homes” i “homes i dones”.

Per Pla, un dels autors primordials, i que es respira a tota la seva obra, és Montaigne; una de les seves frases més citades a l’obra completa és que l’home és “ondoyant et divers”, ondulant i divers. En el paper que comento ho diu d’una altra manera (p.622): “Sempre he cregut -realista com sóc- que no hi ha cap país ni cap persona igual.” És a dir, l’essència humana no és més que una entelèquia, sense a penes contingut, si no és una mera animalitat comuna.

L’obsessió per la precisió i la convicció que no existeix una suposada essència humana, condicionen l’ús de l’expresió que ens ocupa: Pla no pot referir-se a tots homes a través del singular “home”, i cap d’aquest dos termes no pot incloure la “dona” ni, evidentment, les “dones”; si vol parlar de la totalitat de persones (més enllà de l’animalitat comuna) i ser precís, ha de dir, indefectiblement, “els homes i les dones”.

Llegim a periodistadigital la noticia que a França hi ha un intens debat sobre l’autenticitat de les imatges de la mort de Mohamed al-Dura, presumptament a mans de soldats israelians, al setembre del 2000. Evidentement, la discussió s’ha barrejat amb les emocions que provoca el conflicte israelo-palestí a tota Europa (només cal llegir els comentaris a la notícia per comprovar la deriva de les discussions). A mi em fa pensar en un text de Josep Pla, que es troba al volum 32 de l’obra completa, al memorable article “Notes autobiogràfiques” (p. 617):

¿què ha de fer el periodista que no sap res, de res, de res, i si sap, per atzar, alguna cosa, no la pot publicar? Deixem, doncs, córrer, les intuitives genialitats. El periodista que davant la realitat es decanta devers un cantó o altre -fins i tot en els casos d’adhesió popular- es torna un polític, o un aspirant a ser polític, és a dir, un predicador. La qüestió es comprendre. No s’ha de caure mai de l’un cantó o de l’altre. La vida humana és massa curta per a saber de quin cantó les coses es decanten … La gent parla molt, sense saber mai el que diu. En realitat aquest món és absolutament callat, fosc, inextricable.

i qui coneix el món més enlla del seu veïnat a través dels periodistes, què ha de fer?

Segons aquesta pàgina, al segle XVI, els pregoners es passejaven per la ciutat acompanyats de músics, generalment trompeters i timbalers, i anunciaven les ordinacions que manaven les autoritats; també anunciaven fets i esdeveniments importants, com justes i tornejos. Hi ha dos carrers a la ciutat que encara recorden aquests fets, el carrer de les trompetes i el carrer de les trompetes de Jaume I.

Els pregons ja han desaparegut i les parets de la ciutat han substituït la seva funció, allotjant cartells i pintades anunciant les més diverses activitats i l’existència de la fauna urbana més variada. Precisament, al final del carrer de les trompetes trobem un racó especial on avui podem veure aquesta pintada

anuncia la proximitat d’un grup d’exaltats, anomenats els latin kings, que es dediquen a espantar a tothom qui poden amb mètodes molt persuasius. Podeu trobar aquest tipus de símbols (una corona o una corona invertida) a moltes ciutats i pobles catalans, fins i tot als llocs més inverosímils. En podeu trobar, per exemple, a l’espectacular congost de de Motrebei (hi ha qui també escriu Montrevell o Montrevey), concretament al pàrquing que hi ha a l’entrada, en una mena d’escultura metàl·lica.