fum i estalzí

Estic provant una mena de radio pel bloc. La veureu a la banda dreta de la pantalla. Per encendre-la només heu de clicar sobre la cançó per on voleu començar. Si, a més, voleu que vagi sonant mentre navegueu per d’altres webs, podeu clicar sobre Pop-Up.

Per a inaugurar-la, i com avui és dilluns, he posat alguna cosa no massa fúnebre: Louis Prima, swing italo-americà dels 40-50. La selecció acaba amb tres versions de la deliciosa “When you’re smiling”, la primera de Louis Prima, la segona de Frank Sinatra i, l’última, de Louis Armstrong.

Acabo de veure un reportatge de “La noche temática” sobre l’any passat a can barça, coproduït, diria, per la BBC i TVC. No he pogut deixar de mirar-lo. I no us penseu que sóc un futbolero. De la mateixa manera que ja no m’interessen els tigretons, les caniques o jugar a indis i cowboys, també m’ha abandonat la passió pel futbol.

De fet, el reportatge gairebé no parlava de futbol, sinó de la nova directiva del barça en el seu primer any, especialment del seu nou president, Joan Laporta. La perspectiva era molt interessant, perquè semblava més un reportatge sobre polítics d’abans, de quan la política tenia certa charme. Sí, em recordava als reportatges sobre JFK, excepte en el tema de la família: un equip realment jove, engrescat i professional, una mica ingenu, si voleu, que vol tirar endavant un projecte radicalment diferent. La premsa també jugava el seu paper atemoridor i fiscalitzador de la tasca de la directiva. També es notava molt de prop la presència del públic, com en el cas dels anys meravellosos de Camelot; Laporta és una persona que sembla voler el contacte amb la gent, tant en els bons moments com en els dolents. Que no s’arruga sembla demostrat.

El documental aconseguia transmetre la il•lusió i la confiança que desprenia aquest equip de professionals il•luminats, fortament cohesionat, no només amb un objectiu, sinó amb una estratègia clara. Hi havia tensió i discussions, com la de Laporta i Rossell, però això li aportava veracitat. Res a veure amb l’ambient d’hermanos Tonetti que desprèn el govern català i la sensació fúnebre i irreal que respira la política catalana.

Ara, és clar, hi havia un petit problema: tota aquest esforç s’edificava sobre fum, sobre el futbol, vull dir. Totes les discussions directives tractaven de si els àrbitres ens roben punts, de si la premsa (el Mundo Deportivo i el Sport) ens tracta malament (perquè titula “Fracaso”, posem per cas, al perdre contra el Villareal), o de si hem de pagar tants milions a tal jugador; totes les reunions eren amb aquestes figures infectes que són els representants; tots els “òstia”, “collons”, “fill de puta”, etc estaven relacionats amb una falta no pitada o amb un penalti fallat; tota l’alegria o la tristor es resumia en un 1-2 contra el Madrid, o en un 3-0 a favor del Racing.

Malgrat això, insisteixo en què la manera de filmar i els personatges que apareixien (les figures de Núñez y Gaspar eren impensables en aquest context) donaven una sensació de realitat engrescadora, sòlida i tangible que ara mateix no dóna cap altra cosa al país, especialment la política. I de política no es parlava mai, excepte en dos moments: quan Sandro Rossell diu que no cal tenir opinions iguals, que no som comunistes; i quan Laporta bromeja amb la possibilitat de ser president d’Espanya “us imagineu un president espanyol que sigui català?”, diu (ja li contesto jo: no, no ens ho imaginem).

És ben curiós que en un dels moments més baixos i desorientats, en tots els aspectes, del que en diríem la cosa catalana, el barça aconsegueix construir un discurs engrescador i magnètic, encara que només es fonamenti sobre 11 paios en calçotets que corren al darrera d’una pilota. De fet, crec que en aquests moments la identificació barça-Catalunya només perjudica al barça.

No hi ha cap dubte que aquest club és més que un club, és el gran camelo. És camelot.

Ni un suec despistat, ni un artista ambulant de Nissa, ni Mr Nobody, ni un actor porno gay … el pianista més famós i desconegut del món és txec, segons The Independent. La pista l’ha donada un bateria txec, Klaudius Kryspin, del grup de rock més famós de Txèquia. Es veu que Klaudius Kryspin i Tomas Strnad (no confondre amb el futbolista), que així es diu el pianista, eren amics en la seva joventut que passaven:

challenging the Communist regime in then Czechoslovakia with their dissident music

Allà, igual que aquí, en algun moment sembla que tothom lluitava contra el règim, encara que fos estomacant una bateria.

Seguim: a principis dels 80 van crear un grup d’adolescents anomenat Ropotamo (que com el seu nom indica, és un riu, en aquest cas búlgar) i somiaven emular el grup anticomunista Prazsky Vyber, censurat pel govern procomunista txecoslovac. Després, les seves carreres es van separar; mentre un es feia el bateria del seu mitificat grup, Prazsky Vyber, l’altre ho oblidava tot, excepte la música (per cert, sembla una bonica paràbola del que ha passat als països excomunistes; de fet, recorda vagament la magnífica pel•lícula Underground, de l’Emir Kusturica).

I així estaven les coses fins que Kryspin va veure:

the pictures of this lost man in Britain. I knew immediately that it was Tomas. My parents and brother all saw the photographs separately and reached the same conclusion.

Pares i germà (amb els quals, curiosament, encara viu; sembla que allà la canalla tampoc acaba de deixar la casa dels progenitors) estan, doncs, convençuts de la identificació. Altres proves de la seva identitat és que les fotos del Tomas de l’any 83 s’assemblen a Mr X, i a més, Klaudius

said he knew of a “physical attribute”, believed to be a birth mark, that has not been publicised and would prove he is Piano Man.

I ara comença el mite, perquè la família el descriu

as a “lonely genius” who once captivated an audience of eminent musicians in a Prague concert hall with a solo performance.

cosa que certifica l’estrella del rock:

He organised a concert at a hall in the centre of Prague which was attended by many leading musicians and teachers. He played Chopin and Liszt from memory and the audience were wowed.

I sentència: “But somehow it never happened for him.” És una mica el que ens passarà a tots amb el segle 20.

Per acabar, el tema Ausencia, de la banda sonora d’Underground, interpretat per la Cesaria Evora (si voleu seguir la lletra la teniu aquí).

Una ludoteca és un espai semblant al que tenen els gossos en alguns parcs per a fer amistats canines. De vegades, poden coexistir en un mateix parc tots dos espais, el de gossos i la ludoteca, i normalment acostumen a tenir les mateixes dimensions, diria que per qüestions de no discriminació entre gossos i nens. L’única diferència és que algunes ludoteques, com la de la Ciutadella, tenen un petit habitacle ple dels estris habituals amb què s’obliga a jugar a la canalla.

Aquest matí hem arribat a l’hora que obria la paradeta, i he pogut observar que un grup de gent s’afanyava per agafar els estris preferits per la seva descendència. Una dona surt amb un camió tan gran com el seu nét; un home, que després dedueixo que és alemany, surt amb un minibàsquet i amb dos pilotes no sé ben bé per a qui, perquè al seu voltant s’arremolinen diverses criatures. I així van sortint tauletes, cuinetes, cubells, rastells, camionets, tricicles …

Nosaltres agafem un cubell, una petita pala i un rastell, que són els objectes que no s’esgoten mai, i ens posem sota una mena de tenda d’indis sense lona. El nen va fent el que fan les criatures quan es troben en un lloc amb terra, amb una pala i un cubell: va omplint i buidant el cubell, i fent i desfent muntets de terra, sense un objectiu massa definit (com a mínim, des de la meva perspectiva). De vegades m’ofereix terra amb la mà, que jo accepto per no donar-li un disgust. I així anem passant l’estona, sota un sol que ataube.

Un altre nen d’uns dos anys arriba amb el seu cubell i la seva pala, i entra al tipi (que així es diuen les tendes índies) i, amb poques variacions, comença a fer el mateix que el meu fill. Poc després, arriba una senyora gran. Uns metres més enllà es queda un senyor, suposo que el seu marit, que porta una gaiata, i només ens observa. Abans de dir-me que és gallega i que el nen és un furó (cosa que ja es veu), li ha donat algunes indicacions:

– Carlitos, llena el cubo …

i el nen buida el cubell.

– Coge tierra con la pala …

i el nen tira la pala.

– Siéntate, va, Carlitos …

i el nen marxa corrent. Ara dirigint-se a mi:

– No es tan obediente como el suyo, no … siempre tengo que seguirle arriba y abajo.

Em va dient alguna cosa més fins que veig que mira espantada més enllà de la meva espatlla i crida, sembla que al seu marit:

– Manuel! … cógelo que se va al lago!

El Carlitos sembla que ha saltat o obert la tanca i ha sortit del recinte. El seu avi amb la gaiata el segueix així com pot, encoratjat per la seva dona. Cal dir que la preocupació de la senyora és pertinent, perquè a 50 metres hi ha un petit estany bastant brut i ple d’ànecs, cignes i gent amb barca. No sé si sol o amb l’ajut d’algun espontani, l’avi aconsegueix tornar al recinte amb el Carlitos.

Nosaltres marxem cap a l’ombra, on hi ha una petita tauleta de criatures i una cuineta. Al damunt i al voltant de la tauleta hi ha algunes pales, plats, culleres i rastells de plàstic. Asseguda hi ha una nena una mica més gran que el meu fill. Es miren fixament, com gairebé sempre miren les criatures, i fan algun petit cridet. El nen escull una pala i dóna algun tímid copet a la taula; però de seguida, la nena, que es veu molt eixerida, la hi pren. Ell em mira sobtat, com dient “i això perquè ho fa?”. Ara agafa un rastell i torna a brandir-lo com una espasa; la nena no s’immuta: deixa la pala al seu costat, i així que pot, li pren el rastell. Ell em mira consternat. Jo prenc la pala que havia deixat la nena i li torno a donar al meu fill. I així comença un petit perpetuum mobile de pala i rastell. Després del 4t o 5è cicle decideixo que és millor pujar-lo a un tricicle … que potser no cal que descobreixi tan aviat que l’home és un llop per l’home (o que la nena és un llop per al nen, en aquest cas).

El passejo amb el tricicle per dintre del tancat, perquè ell encara no arriba als pedals i tampoc coneix la seva funció. Mentre camino miro el fotimer de cotxets de criatura que segueixen la tanca que delimita la ludoteca, aparcats alguns en doble i, fins i tot, en triple fila. A aquesta hora del matí sembla que hi ha dos pares més: l’alemany del minibàsquet i un altre assegut en un dels bancs de fusta, llegint el diari. És l’única persona que llegeix dintre d’aquest espai sorrenc. Hi ha diverses persones grans, gairebé totes dones, però també algun home que n’acompanya alguna, com l’avi del Carlitos. També hi ha una sèrie de dones que identifico com immigrants sud-americanes que fan de cangurs, bàsicament perquè els nens que porten no semblen ser els seus fills; també diria que hi ha cangurs autòctones, però em em resulta més difícil d’identificar. La resta de tancats (exceptuant la canalla) la formen les mares, en general joves, i alguna fins i tot embarassada de nou.

Cansat del tricicle, la criatura em demana pujar a un petit tobogan de plàstic. Queda encantat per l’artefacte, i per això no para de pujar-hi i baixar-hi. Quan em sembla que ja n’hi ha prou, l’espolso ben espolsat, el pujo al cotxet i marxem d’aquella mena de mansió dels Nóbile.

Gran Bretanya viu una acalorada discussió sobre la implantació, sembla que propera, del carnet d’identitat. Aquest fet ha servit al periodista holandès Hans Steketee per escriure l’article “Britain’s non-identity crisis” al diari openDemocracy. Es veu que fa temps que a UK hi ha una certa crisi d’identitat, o això diuen alguns, provocada per la immigració i la globalització política i econòmica, que dilueixen la Britishness. El “Home Secretary” (des de principis de maig ha canviat de càrrec; ara és Secretari d’Estat de Treball i Pensions), David Blunkett, “argued that British citizens needed a stronger sense of identity, both individually and collectively”. I quina és la solució d’aquest polític: la implantació del carnet d’identitat, perquè aquest “will enable [individuals] to assert their identity and that they belong here”.

L’articulista és més aviat escèptic amb la mesura del David: “it is unclear how the card could make any positive impact. On the contrary, identity cards would only “prove” what British citizens are not: not asylum seekers, not illegal workers, not suspected terrorists, not pretending to be someone else. But then again, neither are most other people. What kind of identity is that?”

Finalment, diu Hans, no és estrany que l’aparició del “piano man” hagi fascinat als britànics, un personatge sense identitat coneguda i que “only seems happy when he plays the piano”; aquest

might be an impostor or he might be genuinely disturbed and affected by memory loss. But he does have an identity: he represents escape from the system. Becoming a paperless, numberless, untagged nobody has, paradoxically, made him a celebrity. He is a conduit for our fantasies. He represents freedom, at least until he starts to speak or will be recognised.

Ja que parlem del pianista: sembla que el cercle s’estreny: “THE mystery of the Piano Man’s identity could soon be solved after police narrowed down a list of possible names to just three.”

tararííííí! (onomatopeia del cornetí). S’acaben de lliurar els Premios Convivencia Cívica Catalana. Tot i que no sabem molt bé que coi són aquests premis estupendus, no podem deixar d’observar el seu respecte per la llarga tradició trilingüe de Catalunya: fan tres lliuraments de premis (1, 2 i 3) un per llengua, i amb insignes representants de cada comunitat lingüística. També intenten que els tres esdeveniments es facin al mateix lloc i a la mateixa hora; fins i tot les fotos, com veureu, intenten ser el més semblants possibles, per a evitar greujes comparatius, i ningú no els porti al tribunal europeu dels drets humans. Per exemple, en el lliurament de premis en castellà trobem els insignes catalans Alejo Vidal-Quadras y a Francisco Caja (president i fundador de la cosa):

Alejo Vidal-Quadras y a Francisco Caja.

A la cerimònia en català van cridar als eminents catedràtics (i si no ho són, aviat ho seran; és de justícia) Allunyo Vidal-Quadras i Francisco Caixa:

Allunyo Vidal-Quadras i a Francisco Caixa.

Finalment, la nota british la van donar els prestigiosos fundadors de Amnesy International (secció Who is Mr X?), I move away to Vidal-Quadras and to Francisco Box.

I move away to Vidal-Quadras and to Francisco Box.

Ara que acabo d’adoptar una xinxilla òrfena, també penso posar-li aquest bonic nom de “I move away to”, o potser, “I move away ta” (si és femella, que no ho sé).

Per acabar, unes boniques imatges trilingües, cedides altruistament per la cosa, per si voleu “brillar en la llum dels constitucionalistes antixenòfogs*”

Gràcies a la meva amiga RG pel keo.

Ah, per cert, no us perdeu l’article d’avui del Ferran Sáez Mateu.

*Em sembla que la paraula correcta en català és xenòfogots, és a dir, aquells qui estan en contra de la menopausa de les estrangeres, perquè la pujada de temperatura que els provoca és un risc pel planeta, per qüestions del calentament global, suposo.

Los crímenes de los vencidos encuentran su razón de ser y su explicación, aunque sin duda no su perdón, en las locuras de los vencedores, sin las cuales no habrían existido ni la tentación ni la oportunidad del crimen

La utilització de vencedors/vençuts ja manifesta clarament que qui escriu aquestes paraules tan actuals no és un pollós progressista. Tot i que la frase de Churchill la cito fora del context original, i pot interpretar-se de forma contrària a la intenció original del polític anglès i pintor aficionat, no deixa d’evidenciar la misèria política a la que estem tan acostumats al s. xxi.

Confirmat: com ja avançava la periodista romanesa Camelia Ciobanu al diari Ziua, Mr X no és Steven Villa-Masson:

Conform unor informatii date publicitatii, ieri dupa-amiaza, de catre presa franceza, “Pianistul” nu are nici o legatura cu muzicantul Steven Villa Massone, pianist stradal la Nisa. Sora acestuia din urma, Julie Villa Massone, le-a declarat ziaristilor ca l-a vazut pe Steve in cursul zilei de marti. Dupa ce i-a fost aratata poza “Pianistului”, Julie a precizat ca exista o asemanare fizica intre cei doi, dar cu siguranta nu este vorba despre fratele sau.

El diari de Costa Rica Al Día, ho confirma publicant la foto del Steven i una declaració seva a The Independent: “No soy yo”.

Es segueix ara una altra pista destapada per l’Evening Standard: Mr X podria ser Mr Nobody, un tipus que va arribar a un:

hospital in Toronto in November 1999 with a broken nose and bloody face after apparently being attacked.

Tots dos tenen moltes similituds, excepte que Mr Nobody (que ara s’anomena Sywald Skeid) té accent de Yorkshire (Mr X no té cap accent perquè no parla), i, a més,

Their noses are different shapes but Canadian police have confirmed that Mr Skeid had surgery to alter his.

Sembla que Mr Skeid no és “trigo limpio”: segons la policia primer va adoptar el nom de Philip Staufen i va usar, també, el nom de Keith Ryan; al 2001, un editor londinenc va afirmar que era la viva imatge de Georges Lecuit, un “gay porn model”. Però a l’autèntic Mr Lecuit li havien robat el passaport a l’Agost del 1998. Si tot això és cert, sembla que el nom de Mr X ha estat molt encertat.

Jutgeu vosaltres mateixos:

Mr Nobody i Mr X

El líder d’ERC s’ha convertit en l’epifania del que a la meua terra en diem un carallot; comprovo que el DCVB inclou aquesta breu entrada:

CARALLOT m.
Home curt d’enteniment, beneitot (or., occ.); cast. bobalicón.
Fon.: kaɾaʎɔ́t (Pont de S.); kəɾəʎɔ́t (Lluçanès, Barc., Vallès); kəɾəјɔ́t (Empordà, Pobla de L., Pla del Llobregat).
Intens.: pejor.: carallotot (Au, calla, carallotot!, Lluís Rec. 48).
Etim.: derivat pejoratiu de carall.

Però llegint el repàs diari que fa la Maite Soroa dels plumífers ibèrics més … (poseu el que vulgueu, perquè a mi només em surten paraules massa lletges), et venen ganes que el carallot no pari de dir i fer burrades, a veure si algun d’aquests rebenta; com diu el refrany castellà “no hay mal que por bien no venga” (tot i que mai no l’he acabat d’entendre massa, aquest refrany).

Tornem al nostre pianista. Al Mundo sortia l’altre dia que, segons un mim polonès, Dariusz Dydymski, es tracta d’un pianista francès anomenat Steven Villa-Masson. Sembla que treballaven a Nissa, ciutat de la que suposadament és originari el pianista, en un espectacle de carrer. A més, afirma el mim:

también es compositor y ha recorrido toda Europa, tocando a veces para familias ricas en Múnich (Alemania) y dándoles lecciones privadas.

Ara bé, segons les informacions de La Presse Canadienne:

D’après son cousin, il existe effectivement un pianiste et artiste de rue portant le nom de Steven Villa-Massone (et non Masson comme indiqué par les autorités italiennes), mais, a-t-il déclaré à l’Associated Press, “il est à Nice en ce moment”.

Assailli depuis la mi-journée de coups de téléphone par les médias britanniques, Denis Villa-Massone affirme ne pas connaître l’homme sur la photo de l’avis de recherche diffusé par la police britannique.

Mario Russo, portantveu de la policia italiana, a qui s’havia dirigit el mim polonès, és caut:

“Il nous a dit qu’il connaissait l’homme depuis cinq ans quand ils travaillaient ensemble Place de la Justice à Nice”, a précisé Mario Russo, un porte-parole de la police italienne. Il a précisé que l’artiste polonais avait contacté la police après avoir lu l’histoire du pianiste dans un journal.

Sembla, a més, haver-se esvaït la pista sueca, de la que ningú ja no en parla, tot i que a part del dibuix del piano, l’ignot pianista havia dibuixat, segons algunes informacions, una bandera sueca.

L’única cosa indiscutible és que els drets de les fotografies del pianista i del dibuix del piano són d’un tal Mike Gunnill d’Associated Press, del qual només he trobat una altra foto a internet, que teniu aquí, curiosament del cas d’una nena, Josie Rusell, que havia oblidat els detalls del brutal assassinat de la seva mare i la seva germana.

En aquests dies en què torna Duran Duran, i Duran i Lleida es resisteix a desaparèixer, d’altres muntatges passen avall. El provisional Mercat de Santa Caterina es volatilitza. Les celebracions pel nou Mercat esborren el record de l’entranyable jaima que servia d’aixopluc al mercat efímer (tot i que aquest qualificatiu és inexacte, queda força bé). La calor tòrrida que hi feia a l’estiu, el fred polar de què gaudíem a l’hivern, l’espai mínim de parades i passadissos, tot, absolutament tot, ho enyorem mirant aquest esquelet esquarterat:

De tots és sabut que, estadísticament, les dones viuen sensiblement més que els homes. Podria semblar que tenen una gran sort (per motius biològics culturals o del tipus que sigui, que no m’hi fico). És envejable viure tant, però potser ho és més viure bé, especialment amb salut (totes les enquestes sempre acostumen a donar la salut com la cosa més apreciada). En aquest sentit, l’Organització Mundial de la Salut calcula una taxa per a cada país que és prou curiosa: la PPVS, és a dir, el Percentatge del total de l’Esperança de Vida Perduda, la definició de la qual és:

El porcentaje de esperanza de vida total perdida es la PPVS expresada como porcentaje de la EV total y representa la proporción de esperanza de vida total perdida viviendo en estados de salud inferiores a la plena salud.

És a dir, dóna una mesura de la part de la vida que passaràs fotut (o fotuda). Doncs bé, les dades per Espanya són aquestes (dades del 2002):

Dones: 9,3%
Homes: 8,2%

És a dir, les dones espanyoles, que tenen una esperança de vida de 75,3 anys, en passaran un 9,3% (uns 7 anys) fotudes; en canvi, els homes, de tota la seva EV (69,9 anys) en passaran un 8,2% (uns 5,7 anys) fotuts. No és agradable preveure que, de tots els anys que em pertocarien, n’he de passar un grapat estomoït. Ara bé, com tot és relatiu, en certa manera reconforta saber que, en el cas dels homes, España ocupa el 9è lloc de la zona eurasiàtica, essent Noruega la capdavantera amb un 7,8%. Però la sorpresa està en què, en el cas de les dones, Espanya ocupa el primer lloc, empatada amb Alemanya. I si mirem la situació mundial, a més, les espanyoles són les segones del rànquing, després de les previsibles japoneses, destacades amb un 8,8% de la seva llarga vida.

És curiós com, deixant de banda el continent africà, els habitants dels països àrabs tindran una vida realment fotuda, especialment (tant en categoria masculina com femenina) els/les iemenites, amb un, agafeu-vos a la cadira, 18,4% i 18,5%. Iemen, però, té el dubtós consol de ser el país en què la igualtat de la PPVS entre sexes és gairebé total.

Si seguiu el desenvolupament del misteriós cas de Mr X, també conegut com a Piano Man, haureu vist que:

We can now confirm that Mr X has a piano in his room and his clinical team are starting to explore both music and art therapies.

Ja ho sabeu, si us trobeu a Anglaterra sense un duro i voleu menjar calent, un sostre i un piano (o una central nuclear, que sobre gustos ja se sap), només cal que us tireu al mar, preferiblement vestits de vint-i-un botons, i aparegueu en alguna platja remota caminant i fent cara de perduts. Us espera la gran vida!

Un dubte m’envaeix: la Seguretat Social proporciona el mateix servei a tots els perriflautos que troba bruts, perduts i borratxos a les platges de Barcelona? I si es així, què deuen dibuixar aquests, un tetabrik de Don Simon?

Aquests dies hi ha hagut rebombori a dos dels blocs que segueixo (1 i 2), per la publicació d’un document de l’Institut Català de la Dona, en què es proposen alguns canvis en certes denominacions discriminatòries. Aquestes són algunes de les propostes demencials que han remogut la consciència de molta gent (o de molts, no vull insultar): els canvis de fills per descendència, tots per tothom o, fins i tot, tot el món, i el d’advocats per advocacia. Estareu amb mi que quan algú diu “els advocats de l’estat” tothom (o tots, disculpeu) imagina un conjunt de dones i homes, persones de bé amb molts mèrits acadèmics i disposats a defensar el bé públic; en canvi, clarament, quan es diu “l’advocacia de l’estat”, imaginem un organisme format per uns monstres cavernaris i feministes, disposats a tancar-nos en algun avern patriarcal si diem fills a la nostra descendència.

Segurament, poca gent ha llegit el llibre De mujeres y diccionarios. Evolución de lo femenino en la 22ª edición del DRAE, les autores (em permeteu que no digui autors, perquè totes tres són dones; una petita llicència) del qual són Mª Ángeles Calero Fernández, Esther Forgas Berdet i Eulàlia Lledó Cunill, que parteix d’un estudi que va encarregar i pagar la Real Academia de la Lengua per a que subsanar els possibles usos discriminatoris del diccionari i corregir-los:

analizamos 27353 entradas con sus distintas acepciones, ejemplos y formas complejas … propusimos enmendar 3194 artículos y sugeerimos añadir 33 que no contenía todavía el DRAE, todo ello en unas 4000 páginas redactadas

y què va passar? doncs que:

Casi todas fueron ignoradas. “El caso que nos ha hecho ha sido más bién escaso, casi ninguno”, admite Lledó.

No us en faré un resum, perquè és difícil fer-lo breu, i podeu comprar o demanar el llibre, però queda abastament provat (27353 entrades em sembla que és bona base provatòria) que la visió de la dona i del món que porta el DRAE és estrictament la visió masculina de la dona i del món, si volem, més concretament, la visió dels 38 acadèmics (y qui sap si de les 3 acadèmiques) que s’hi asseuen. Potser seria bo repassar alguns exemples, tots revisats a la darrera edició (per a que ningú digui és-que-la-tradició-del-diccionari-és-difícil-de-canviar-i-tal-i-tal):

huérfano, -na 1. adj. Dicho de una persona de menor edad: A quien se le han muerto el padre y la madre o uno de los dos, especialmente el padre.

és a dir, si em moro, el meu fill serà “huérfano”; si es mor la meu dona serà, suposo, “no especialmente huérfano”.

Anem a una altra perla:

“Padre. Varón o macho que ha engendrado”, mientras en cambio dice “Madre. Hembra que ha parido.”

Aquest exemple em suggereix que quan una manifestació de dones vociferi “nosaltres parim, nosaltres decidim”, una altra d’homes (homes) i cures (padres) porti una pancarta dient “pero nosotros engendramos.”

Els exemples és la part més sucosa del diccionari:

incluso un fenómeno tan femenino como el maltrato contra la mujer, se lee justo al revés. Si en la edición de 1992 (21ª) ningún ejemplo remitía a esta realidad, en la actual todo lo que se puede leer es “trata a su marido como un trapo”, como aserto para ilustrar una de las acepciones del vocablo “trapo”.

Más aun, uno de los primeros borradores del DRAE actual ilustraba la tercera definición de “bárbaro”/ra” con el siguiente ejemplo: “Su bárbaro esposo la golpeó”. En la edición definitiva figura, en cambio, “su bárbaro vecino lo golpeó”. “Imaginamos, dice el informe, que para no herir la sensibilidad de algunas personas”.

Torno a insistir: cap exemple, repeteixo CAP, il•lustra el maltracte que sofreixen moltes dones a Espanya i a Llatinoamerica, excepte el citat del “trapo” (versió inversa) i la versió veïnal del “bárbaro”.

No insistirem amb altres qüestions, com que la Real no vol incorporar termes com homoerotismo, monoparental (si no recordo malament, el el 9% de les famílies espanyoles ho són), o género amb l’accepció que pot tenir a “estudios de género” (que, així, entre cometes, té 48000 entrades al Google, com heu pogut comprovar). No, aquestes paraules no s’han d’incloure a un diccionari que se suposa que recull, com ells diuen, “una misma visión del mundo y de la vida” (preàmbul del DRAE). Ara que dic vida, anem a veure una bonica accepció:

hacer ~ el marido y la mujer.
1. fr. Vivir juntos y tratarse como tales y como es de su obligación.

Y és clar, “como es su obligación” … y olé, afegiria jo.

I ja dic, això és un mínima mostra del que podeu trobar en aquest llibre, no apte per a indocumentats.

Algú em dirà: però això és el DRAE, el diccionari d’una institució carca per excel•lència. Aquí, a la civilitzada Catalunya això no passa, i Fabra i els seus sequaços han fet diccionaris com déu mana. Jo també m’ho penso … equivocadament. Consultem pare al GREC:

m 1 1 El qui ha engendrat un o més infants. És pare de tres noies. El meu pare.

i mare?:

f 1 1 Dona o femella que ha tingut un fill o uns quants, especialment respecte a aquests.

Una cosa tenim en comú amb els qui parlen castellà: el pare engendra i la mare pareix, i punt. A més, aquí la mare pot ser també una femella (”Animal o vegetal del sexe femení”), en canvi el pare sempre ho és d’infants (és indignant que no digui fills; la correcció política, ja se sap). Cal dir que m’ha encantat aquest misteriós “especialment”.

Per acabar anem a la mare (o és pare?) de totes les paraules: home. Comencem per l’accepció menys discutida, la que té la corresponent femenina en dona. Primer de tot, explicaré quina és la meva experiència d’homes i dones, a la meua família i al meu entorn, i després veuré si aquesta es correspon amb la del diccionari. Sóc, com la majoria de catalans, d’una família de classes populars i la meva generació és la primera que ha assolit llicenciar-se. En el meu entorn més proper, des de la generació dels meus pares, les dones tenen una formació sensiblement superior a la dels homes, més en la meua generació, però també en la dels meus pares. Dones i homes del meu entorn treballen més o menys igual, en posicions de consideració social equivalent, potser un pèl superior les dones; això sí, totes fan una segona jornada laboral a l’arribar a casa, amb escassa ajuda dels homes. Aquesta és la meva experiència. Què trobo al diccionari? a la definició general no mostra a penes diferència (curiós que la dona no es contraposi a l’home):

anem a les següents accepcions amb els seus exemples (no poso les que són denominacions històriques, o les pròpies d’una professió –home de mar–, o que tenen un significat legal més enllà del terme corrent):

No sé si cal comentar-ho, però com tinc ganes de guerra, doncs anem-hi: mirem, per fer boca, els exemples femenins: dos la tracten directament des d’una vessant merament animal:

ja és dona: és a dir, ja té la menstruació, com podria dir-se de qualsevol animal.
La dona del toro és la vaca : ai, la canalla (disculpeu, volia dir els nens), què simpàtica; diuen el toro, i la dona del toro … clar, és genèticament impossible que diguin la vaca i l’home de la vaca. No és l’educació, és la genètica que els fa parlar d’aquesta manera tan simpàtica.

un altre exemple que indica la posició de la dona:

La dona dels lavabos. La dona de fer feines.

però, calla!, que en el darrer exemple: És molt dona … ara, aquest sembla que ja és més positiu … però com que els qui van fer el diccionari no poden evitar-ho, han de continuar: qui es casi amb ella farà sort!.

Anem als exemples masculins: No ets home si no ho fas!, Un home de bé, de cor, de talent, de mèrit. És un home de gust: va molt elegant. Un home de lletres, de negocis. Ha vingut l’home de la cansaladeria. El teu fill ja és un home. La Maria té l’home malalt. On treballa, el teu home? Com veieu, el mateix nombre, i amb la mateixa consideració animal, negativa i/o baixa que en el cas de la dona.

M’aturaré amb El teu fill ja és un home: en el cas de la dona, ja sabem que ho és quan té la regla, però en el cas del home ho és quan ja és un adult. Calen més comentaris?

No voldria acabar sense remarcar que “home s’oposa a senyor” quan “home” té consideració baixa, en canvi, dona s’oposa a … ara no me’n recordo … mmmm … ho tinc a la punta de la llengua … bé, deixem-ho, que deu ser molt difícil.

Això ja comença a semblar-se a un perillós manifest feminista, i no voldria aquest insult al meu currículum. Així que aniré acabant: el presumpte genèric home. Ara em vindran aquells de la llarga-tradició-filosòfica-de-la-paraula-home-tal-i-qual … Per a mi és tan evident que la paraula home només designa a l’home (i què sinó hauria de designar?) en l’ús normal, que em sembla estrany que la resta de mortals no ho vegin. Només dos exemples recentíssims de la ultracorrectíssima tv3.

Manuel Trallero l’altre dia comentava amb molta gràcia i exactitud el canvi d’imatge dels telenotícies. Al final, diu:

Menos mal que la gran noticia del día, del estreno de ese nuevo look tan presuntuosamente moderno, fue -ironías del destino- el hallazgo de una mandíbula del neandertal salida de una caja de zapatos en un archivo de Sitges.

El que Trallero no diu, ni ningú que jo sàpiga, és que la notícia es donava amb uns gràfics, que il•lustraven l’evolució de “l’home” (se suposa que de l’especie). Al bonic gràfic apareixen tres homes (del sexe masculí, els de l’home de bé i tota la pesca) amb barba, un més evolucionat que l’altre. Per tant, jo vaig deduir que l’evolució era només de l’home (masculí) i que segurament la dona no havia evolucionat. O sí, però això no ho van comentar, i per tant, no ho puc confirmar.

Algú em dirà: “ets un tiquismiquis; tradicionalment els gràfics es fan amb figures masculines.” Tradicionalment, contestaré, les dones no votaven, ni treballaven, etc, etc. I si voleu posar un únic individu de l’espècie, perquè no posar la dona, que és biològicament més imprescindible? Mai he vist gràfics d’aquests; per què? doncs perquè un home és un home, i punt.

Anem al segon exemple d’avui mateix, al TN migdia: es veu que a Corea del Sud ja han aconseguit manipular correctament (ara no recordo com) cèl•lules mare amb pacients de no sé quina malaltia. Es tracta de treure material d’un dels òrgans afectats del pacient i posar-lo en un òvul; aquest òvul quan es desenvolupa, enlloc de crear un cos humà sencer, només produeix teixit de l’òrgan afectat. El presentador deia: “s’agafa teixit de l’home i s’introdueix en un òvul de la femella de l’espècie humana” (no puc garantir els termes exactes, però segur que era “home”, en el sentit espècie suposo, i femella o terme similar). Això ho amenitzaven amb un gràfic on hi havia un home (masculí, amb testicles i membre ben visibles) a l’esquerra (d’on s’extreu el teixit) i una dona a la dreta (d’on s’extreu l’òvul). Deducció meva: els del TN li diuen al dibuixant “tu fes un home” sense aclarir-li si era l’espècie o el mascle; el dibuixant, que cobra poc i no està per hòsties, dibuixa un home, amb tots els atributs. Però, què volieu que dibuixés? un andrògin?

En definitiva, un home és un home i p-u-n-t; i la resta de disquisicions sobre el genèric, el gènere neutre són collonades. Parlem d’ús, i l’ús és el que és.

Finalment, tornem al tema del principi: s’han de canviar les denominacions suposadament tradicionals de les coses? la resposta és evident: sí, si hi ha motius; especialment en català estàndard que és una llengua “inventada”. La persona de qui he sentit un millor català era la meva àvia, que no entendria un bon grapat de paraules de les que escric i de les construccions que utilitzo, perquè les he decidit adoptar independentment de la meua tradició particular, per motius molt diversos, que inclouen, evidentment, qüestions de tracte no discriminatori quan em dirigeixo als meus estudiants, per exemple. No entenc l’estupefacció davant de les propostes de l’Institut Català de la Dona, que si bé algunes (o totes si voleu) són discutibles, en el tema de fons tenen la raó.

Potser hauria d’anar acabant aquesta anotació oceànica, i ho faré amb una anècdota d’aquest matí. Venia de comprar de la Boqueria amb el meu fill penjant d’una motxilla i el seu cotxet ple a vessar de bosses. La porta de l’entrada és antiga i, a més, abans hi ha tres esglaons. Normalment, he de fer un muntatge per entrar-ho tot sense que em caigui el nen. Avui passava per allà un senyor que molt amablement s’ha ofert a ajudar-me amb el cotxet. Jo li dic gràcies i ell em contesta “Només faltaria, si ho fem també amb les senyores (petita pausa i mirada de “bé, tu ja m’entens”) … no ho cregui, ho faig pel nen”. Què he entès jo (i qualsevol que visqui en aquest món ho hagués entès el mateix)? “Disculpi, no vull dir que el tracti a vostè de senyora, que ja sé que és un home de bé, no m’interpreti malament”. Jo li volia explicar que no considero cap insult que em compari amb una dona, encara que sigui la del toro, però com que fa calor, la cosa s’allargaria, i el nen comença a tenir gana, ho deixo córrer.

Una de les preguntes, curiosament la 13, de la darrera enquesta del CIS, demanava l’opinió dels enquestats sobre la confiança que poden tenir les dones maltractades en una sèrie de grups o institucions. Em va estranyar les opinions sobre els jutges, i fins i tot, vaig estar a punt de comentar-ho aquí. Les persones que opinen que no poden tenir cap confiança en els jutges són un 14,7%, el percentatge més alt dins d’aquest grup; i en el grup següent, el de les que opinen que poden tenir poca confiança, ocupen el segon lloc amb un 43,3% (només superats per l’Estat, amb un 47,5%). Així, gairebé un 60% tenen poca o cap confiança amb l’acció dels jutges davant la violència contra les dones.

Amb notícies com aquesta ara m’estranya que encara no sigui més gran la desconfiança. Especialment indignant la barra del president de l’Audiència de Barcelona:

opinó que el juez Martín “está haciendo lo que marca la ley”, pues “lo excepcional -declaró- es poner una mampara” entre el acusado y las víctimas.

Ens podria explicar sa senyoria què és un cas excepcional? potser si l’abusada fos la seva filla?