fum i estalzí

La immortalitat, vet aquí el problema més important de la vida. La resposta a la qüestió de si som immortals és crucial, perquè no és possible actuar de la mateixa manera davant d’ambdues respostes possibles. La resposta clàssica ha estat canalitzada per la religió, però de formes molt diverses i, normalment, embolicades: des de les religions que et diuen sí (sobreviuràs) però no (no sempre es mantindrà la teva identitat; un segle seràs vaca, i un altre segle seràs escarabat o caragol); d’altres et diuen que sí, però pots passar-t’ho molt bé, o bé, pots passar-la molt magra; n’hi ha fins i tot que ho emboliquen tant que no acabes d’endevinar la resposta a la pregunta, i et passes la vida amb rituals agradables al voltant del te, però sense concretar.

No m’ocuparé d’aquestes versions de la immortalitat, sinó de la versió més positivista: la idea és senzilla i, és clar, d’origen nord-americà; per dir-ho en paraules de JFK, la pregunta no és què pot fer la immortalitat per tu, sinó què pots fer tu per la immortalitat. Aquesta aposta per la immortalitat s’anomena crionització.

En paraules del Cryonics Institute, al crionització és “La Mejor Y Única Opción Para Usted Y Su Família Para Una Futura Supervivencia.” De fet, també podrien dir que és la pitjor, perquè si és la única … Però deixem-nos de matisos lingüístics i anem al gra:

“Cryonics Institute” ofrece servicios de suspensiones criónicas e información relacionada con estos servicios. Tan pronto como sea posible después de producida la muerte legal, el paciente miembro de nuestra organización es preparado y enfriado hasta alcanzar una temperatura en la cual el decaimiento físico esencialmente se paraliza, y en ese momento se mantiene indefinidamente en suspension inanimada. Para que, y si la tecnología médica en un futuro lo permite, nuestros pacientes sean curados y devueltos a la vida, viendo éstos su propia vida alargada con una próspera y férrea salud juvenil.

En definitiva, els d’aquest institut, una vegada les autoritats competents certifiquen la teva mort, et posen en un congelador cilíndric que obriran només quan la situació que t’ha produït la “mort legal” sigui superable (la vellesa, un atac de cor, un empatx, una notificació de desnonament, …). Com que mantenir congelat a temperatures baixíssimes tot un cos indifinidament és realment car, hi ha versions més barates on només conserven el cap del difunt/a i, així, les quotes que has de pagar mensualment perquè, arribat el cas, et congelin, estan a l’abast de tothom, uns 28$ al mes.

Si voleu resposta a totes les vostres preguntes, podeu anar aquí. Si teniu una emergència, doncs aquí.

Per la meva banda estic pensant en nous productes basats en la crionització: per exemple, crionitzacions temporals per moments en què ja n’estàs fart dels rebuts impagats que et reclamen, o bé, de la calor sahariana de l’estiu o dels turistes que envaeixen la teva ciutat. Un parell de mesos crionitzat serien la solució, i en aquests darrers casos, a més, agrairies la fresqueta.

Ahir va ser un dia històric perquè, per primera vegada, dues dones es van casar en aquest país. El matrimoni s’ha realitzat a Mollet del Vallès. Com és tradicional, felicito a les contraents amb l’habitual ¡vivan las novias!

Sempre m’ha semblat un terme molt bonic la paraula que popularment s’utilitza per a referir-se a aquestes dones, a causa de las seva orientació sexual, i que a l’actualitat té un to despectiu: lesbiana, el gentilici de les dones de Lesbos. És una paraula molt antiga, ja utilitzada pels grecs antics. Per exemple, un petit poema grec d’autor desconegut del s. V a de C diu:

Una pilota de púrpura
de nou Eros em llença
Eros de cabells d’or
em convida a jugar amb una
xiqueta de sandàlies ornades

Ella –és de Lesbos de belles cases–
la meva cabellera, ja blanca, menysprea
i ofereix la seva boca oberta a una altra

Tradicionalment, s’havien entès els darrers versos d’aquesta manera: la lesbiana, comprovant la senectut del poeta el canvia per una dona, cosa que confirmaria l’antiguitat del significat actual. Però això és fals. També és falsa l’atribució d’aquesta orientació sexual a les dones de Lesbos, atribució que no és aliena a l’existència de tiasos estrictament femenins, dels quals el més famós fou el de la poetessa Safo. Però, de fet, la primera utilització de lesbía en el sentit de dona homosexual es remunta a l’erudit Aretas, al s. X, i la utilització moderna no s’inicia fins el segle XIX.

El terme que els grecs antics utilitzaven per a les dones homosexuals era tribás, i moltes llengües tenen derivats d’aquesta paraula amb el mateix significat, tribadisme i tribadismo, en català i en espanyol, tribadism, en anglès. El significat etimològic de la paraula és, senzillament, fregar. Com a curiositat, el diccionari de referència del grec antic, de A. Bailly, defineix tribás d’aquesta simpàtica manera: “tribade, femme de moeurs infâmes”.

A la Grècia antiga, les dones de Lesbos tenien fama en una pràctica amorosa concreta: la fellatio, és a dir, el sexe oral. A més, les acompanyava el prestigi d’haver inventat aquest plaer bucogenital. I per això, el verb grec lesbiázein significava, precisament, aquest tipus d’activitat.

Aquest error etimològic, a més, ha fomentat un turisme controvertit: “In recent years this has often made Lesbos the destination of cruises and other vacations for lesbians, despite the disapproval of conservative Lesviot authorities, with some cruise ships being denied permission to dock.” Seria interessant saber què passaria si, finalment, es reconegués la realitat etimològica; es farien creuers de fellatrixs cap a l’illa?

Tornem al poema: què signifiquen els darrers versos? molt senzill, el vell poeta es lamenta que la lesbiana (de qui ja sabem que és una experta fellatrix) abandoni la seva cabellera púbica, mentre obre la boca a la recerca d’una altra cabellera púbica d’un home jove (i que, per tant, ja no és blanca).

Tot això, i més, ho podeu trobar a un meravellós llibre d’un autèntic savi, Bruno Gentili: Poesía y público en la Grecia antigua.

El País porta una notícia sobre els lúgubres resultats de la invasió d’Irak. Segons diu el titular “Dos ONG cifran en cerca de 25.000 los civiles muertos en Irak desde la invasión de EE UU”. Hi ha algun petit error degut a la lectura una mica diagonal del text original, com quan es diu que “La responsabilidad de los ejércitos de la coalición en las muertes de civiles es, sin embargo, muy desigual, y así el estudio atribuye a las fuerzas estadounidenses un 98,5% del total de muertes”, s’hauria d’apuntar que no és sobre el total de morts, sinó només sobre les causades pels exèrcits ocupants (un 37%). Però el problema del text és que no s’informa de si es tracta d’una estimació, d’una projecció o bé d’un recompte, perquè només apareix la paraula “cifran”.

Qui segueix la web de Iraq Body Count sap que les dades que es donen no són projeccions, sinó un recompte exhaustiu seguint una metodologia draconiana, per a evitar errors, incloent cada cadàver en una macabra base de dades. Per abreujar:

Las cifras de las víctimas se obtienen mediante un sondeo amplio de informes de medios de comunicación online y lo que relatan testigos presenciales. Cuando estas fuentes reflejan diferencias en las cifras, se establece una gama de valores (un mínimo y un máximo). Antes de su publicación, además del recopilador original, como mínimo, dos miembros pertenecientes al equipo del Iraq Body Count revisan de forma independiente y controlan los errores de todos los resultados.

Cal assenyalar que només s’utilitzen algunes publicacions anglosaxones com a font fiable. I per a extreure les dades s’utilitzen aquests criteris:

a. Se ha de extraer suficiente información para garantizar que cada incidente se diferencia de otros próximos, con los que se pueda confundir.

b. Es necesario economizar en la extracción de datos, con vistas a la eficiencia de la producción y del control público.

c. La extracción de datos habrá de ser uniforme, de forma que la misma información esté disponible para la gran mayoría de los incidentes. Esto se garantiza mejor limitando el número de temas de información por incidente a los hechos principales que muchos informes de agencias tienden a incluir.

És a dir, que el recompte de morts civils és el més estricte possible en una situació com la d’Irak (com a mínim no conec cap altra guerra on es faci aquest tipus de recompte; i, per tant, en qualsevol guerra, excepte en aquesta, només es fan estimacions o projeccions): són cadàvers individuals vistos per persones amb noms i cognoms, i publicats en diversos (i mai un de sol) mitjans prestigiosos.

D’això podem deduir un altra cosa, que ja havia comentat en un dels primers posts (criticant, precisament, un article bastant infumable de Sala i Martín sobre el tema):

1. El mínim que dóna IBC és un mínim absolut: és pràcticament impossible que hi hagi hagut menys de 22850 morts civils en la guerra d’Irak.
2. El màxim, en canvi, no és un màxim absolut, sinó un màxim utilitzant la metodologia draconiana de l’IBC. Això queda clar en una nota de premsa de la pròpia IBC:

   “We have always been quite explicit that our own total is certain to be an underestimate of the true position, because of gaps in reporting or recording. It is no part of our practice, at least as far as our published totals are concerned, to make any prediction or projection about what the “unseen” number of deaths might have been. This total can only be established to our satisfaction by a comprehensive count carried out by the Iraqi government, or other organisation with national or transnational authority”

És a dir, si els de l’IBC coneguessin l’anàlisi intervalar, dirien que allò que publiquen és un interval mínim per les morts de civils a l’Irak.

És increible la reacció del govern britànic, negant tant les dades com el fet que el percentatge de morts civils atribuible a les forces ocupants sigui el més gran (37%). Evidentment, no donen cap dada per contrastar-ho, malgrat tenir més de 200000 persones sobre el terreny.

Feia temps que buscava algun bloc d’algun músic i, finalment, l’he trobat (o, millor, m’ha trobat ell a mi), gràcies al comentari del seu autor, el Jordi, sobre la sarabanda del Vengerov. El bloc té el silenciós nom de TACET, i s’hi pot trobar des de l’experiència del músic que està obligat a sofrir aprenents a director en un curs de Ros Marbà, a un minuet que ha composat (bé, això no és clar) utilitzant una eina molt entretinguda de composició, passant per una venerable relíquia: una petita gravació original de Brahms, Johannes Brahms. Molt recomanable; per això, l’he posat a la llista de sospitosos habituals. El bloc només té un petit defecte tècnic i és que el color de fons és gris i el de la lletra negre i, per tant, és bastant difícil de llegir per la manca de contrast.

I per celebrar aquesta troballa, penjo el segon bis que va fer el Màxim Vengerov en el concert on va tocar la famosa sarabanda. Es tracta d’una peça del gran violinista i compositor belga, Eugène Ysaye. Pertany a les 6 sonates per violí, una gran obra gairebé oblidada pel públic, però no pels violinistes. La que toca Vengerov és la 3a Sonata, anomenada “Ballade”, que el compositor va dedicar (cada sonata la va dedicar a una persona diferent) a un altre gran compositor i violinista, George Enescu. És un tema d’extrems: comença gairebé com un somni a punt d’esvanir-se repetidament, i quan acaba sembla un tren a punt d’esclafar-te. I ara, taceo.

L’altre dia Malaprensa publicava una anotació on descobríem que no et pots fiar ni de l’INE, ni tan sols per saber quans espanyols hi ha. Imagineu-vos, per exemple, quan es vol calcular el PIB de Tanzània, o la mitjana de vida a l’Índia. Si el problema de les dades és gran, la discussió sobre les conclusions a partir d’aquestes dades pot arribar a ser una festa.

Aquests dies el sindicat CCOO ha publicat un informe de 131 pàgines sobre el preu de la vivenda, on se’ns diu:

El precio de la vivienda ha crecido casi catorce veces más que los salarios

Un dato puede resumir, a juicio de CC.OO., el problema de acceso a la vivienda en España: el precio medio se ha multiplicado por cinco en términos nominales en el periodo 1987-2004 (+130.3% deducida la inflación). Mientras tanto, los salarios en el mismo periodo sólo se han duplicado en euros nominales (+9,6% sin inflación). El precio de la vivienda en términos reales ha crecido casi catorce veces más que los salarios de las personas que deberían acceder a esas viviendas.

Primera sorpresa només al títol: el preu de la vivenda es multiplica per 5 en el període 1987-2004. En el post que jo feia l’altre dia amb les dades de l’informe de l’Asociació Hipotecaria Española, en el període 1990-2005, el preu de la vivenda en el període 1990-2004 s’ha multiplicat per 2,46. Per tant, dedueixo que la vivenda entre 1987-1990 s’ha multiplicat per 5/2,46=2,03 !!!!? Això sí que és una notícia: el preu de la vivenda es va més que doblar entre el 87 i el 90 … us ho creieu? … jo tampoc. De fet, a la gràfica que posen de la pàgina 62, entre el 1990 i el 2004 els pisos s’han més que triplicat, quan amb les dades que jo donava s’han multiplicat per 2,46.

On és el problema? Les seves dades, suposo perquè quadrin, sempre les calculen per pisos d’una dimensió donada, 90 m quadrats normalment, i de vegades per pisos de 120 m quadrats (pàgina 59), que com tothom sap és el pis més habitual per a un treballador. També en el tema dels préstecs hipotecaris fan trampa, perquè es centren en pisos de 70 ó de 90 m quadrats, quan tothom sap que els pisos, i les residències en general, ara són més petits que fa gairebé 30 anys. Mai, en tot el document, fan cap mena de comparació, com jo vaig fer, entre la mitjana dels preus hipotecaris dels pisos (només prenen els de 90 m quadrats), ni tampoc descompten l’IPC quan ho calculen. Mai. Curiosament, quan fan càlculs el pagament mensual, enlloc de posar el valor real, en el cas de les hipoteques del 2004 diuen que el valor normal és del 5% (quan el real és del 3,13), mentre que a l’hipoteca del 1995 posen el 9,136, quan el valor real és del 11,1, i la de tots els anys anteriors supera sempre el 10%. Coses dels sindicats.

Continuant amb el dia de la sarabanda de la partita II per a violí de Bach, aquesta és la interpretació superba d’aquest tema de Màxim Vengerov, un dels grans violinistes del moment.

-Quin número té?
-No ho sé, ara ho miro … el 34.
-Jo tinc el 33, i em sembla que aquest és el 33.
-Disculpi …
-No, no cal, no cal que es mogui, ja m’assec jo al 34.

L’home barbut i gras respira fatigosament i es mou amb dificultat. Deixa el bossa i la gavardina sobre el portaequipatges, la petita maleta sota el seient 34, i s’asseu.

-Quin dia, oi?
-Sí, sí
-És tan estrany que plogui a Lleida per aquestes dates … l’última vegada que recordo haver vist pluja al juliol va ser fa més de deu anys … el temps canvia, ja ho crec que canvia! Fa cinquanta anys, l’estiu era l’estiu, i l’hivern era l’hivern. A l’estiu et foties de calor, i a l’hivern et tiraves dos mesos sense veure el sol … quines boirades! … i gel? … pipes de més d’un metre penjaven de les teulades, i havies de caminar amb mil ulls perquè relliscaves a tot arreu i et podia caure una pipa al cap. Ara, en canvi, ja ho veu, deu de juliol i plou … què hi farem! … i encara gràcies que l’estació d’autobusos està sota cobert, que si no … sembla que això ja es mou … puntuals sí que ho són … però ja s’ho cobren, sí, sí, ja s’ho cobren … catorze euros i cinc cèntims! … negoci rodó … catorze euros i cinc cèntims per … quants serem? … posem que cinquanta … mmm, a veure, per cent, mil quatre-cents … posem mil cinc cents, dividit per dos, set-cents cinquanta euros per viatge … si restem el sou del conductor i el gasoli … cent euros? … sis-cents cinquanta euros nets cada viatge … ja ho dic jo, negoci rodó. Al Tom Jones podria cotitzar aquesta empresa! … i jo en compraria accions i a guanyar quartets.

L’home mira per sobre dels seients, al davant i al darrera. L’Helena encén el llum de sota del portaequipatges i es posa a llegir. De sobte, se sent un fort soroll pels altaveus i les dues pantalles de tv s’encenen. La remor de les converses gairebé s’esvaeix, les veus de tres joves que venien del fons de l’autocar callen un instant; poc després se’n sent una que diu el títol de la pel•lícula i opina que es bona, però una mica lenta. Un altre dels joves sembla haver-la vist i el seu judici no sembla tan positiu:

-Doncs a mi em ratlla aquest tipus …

L’home, en canvi, no sembla conèixer ni l’actor ni la pel•lícula.

-Mira que bé, ara ens entretindrem un ratet.

L’Helena tanca el llibre, el deixa dintre de la xarxa per posar objectes que hi ha darrera de cada seient i apaga el llum. Uns instants després, quan encara no han acabat de passar els títols de crèdit, la pel•lícula s’atura. Se senten alguns xiulets apagats.

-Què passa, ara? … deu ser aquella senyora que torna, que li haurà demanat al conductor que apagui la tele. Quins pebrots! … i la resta de gent, què? que ens bombin!

La dona que ocupa el seient 35 sembla opinar el mateix que l’home. La coincidència d’opinions els incita a insistir en la seva protesta, recolzats per l’assentiment mutu i algun “sí, sí” o “i tant, i tant” dels qui es troben a prop. Així, se senten referències a la falta de solidaritat, a la injustícia, a l’egoisme; en el punt en què es feien apel•lacions a la democràcia i a les votacions, l’interès de la resta de viatgers ja sembla haver-se esvanit, i gairebé ningú dels qui abans havien xiulat segueix aquesta conversa.

L’Helena torna a encendre el llum.

El Josu Mezo, de Malaprensa, cita el meu bloc en una entrevista recomanable (no perquè em citi, és clar) al diari Diario Directo, cosa que li agraeixo des d’aquí (no ho puc fer directamentt al seu bloc, perquè sembla que se li han espatllat els comentaris). No diré que no m’afalagui que un dels blocs de referència em citi en una entrevista sobre el tema.

Tornem una última vegada als 15 homes (i dones) sense pietat. Personalment, penso que és una pèrdua de temps perquè el nucli dur del problema és una lluita a l’interior d’una classe molt concreta, no de Catalunya, sinó de Barcelona, i circumscrita a un parell de barris benestants, com molt bé s’intuïa a un article (de pagament) del Joan de Segarra ; també hi ha, pel que diuen, una qüestió d’enfrontament pel poder dins el PSC-PSOE i l’entrada d’alguns del signants a l’òrbita de la FAES.

Malgrat que poca gent s’ha llegit el manifest d’aquest grupet i que, de fet, ningú no dóna més importància al que diu (només cal llegir l’article de la Pilar Rahola, que gairebé el tracta amb cotonets, tot i que després els del grupet “le zurran la badana” a la presentació del document), perquè, com dic, no té res a veure amb el “problema” de fons, ja dic, malgrat això, faré una anàlisi completa del document per a demostrar que, fora de les arengues típiques d’aquest tipus de documents, la resta són difamacions, desinformació i mentides (o, en el pitjor dels casos, ignorància supina de la informació real, cosa molt preocupant per un grup que forma part d’una suposada elit intel•lectual).

Comencem aquesta desagradable tasca. El manifest comença amb vaguetats i afirmacions genèriques sense més importància (excepte pel PSC):

Després de 23 anys de nacionalisme conservador, Catalunya ha passat a ser governada pel nacionalisme d’esquerres. No ha canviat res de substantiu. N’hi ha prou de dir que l’actual govern ha fixat com la seva principal tasca política la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia. Molts ciutadans catalans creiem que la decisió és conseqüència de la incapacitat del govern i dels partits que el componen per enfrontar-se als problemes reals dels ciutadans. Com totes les ideologies que reten culte als símbols, el nacionalisme confon l’anàlisi dels fets amb l’adhesió a principis abstractes. Tot sembla indicar que, a l’elegir com a principal tasca política la redacció d’un nou Estatut per a Catalunya, els símbols han desplaçat una vegada més les necessitats.

Comentaré aquesta darrera frase gratuïta: l’escull principal per la suma de CiU al document actual és el fet que les competències no siguin “excloents”. És clar, això indica clarament que els “símbols han desplaçat les necessitats”.

La tàctica desplegada durant més de dues dècades pel nacionalisme pujolista, en la qual insisteix avui el Tripartit, ha consistit a instal•lar el conflicte permanent entre les institucions polítiques catalanes i espanyoles i, fins i tot, entre els catalans i la resta dels espanyols. Cada dia és més escandalosa la pedagogia de l’odi que difonen els mitjans de comunicació del govern català contra tot allò que es considera “espanyol”. La nació, somiada com un ens homogeni, ocupa el lloc d’una societat forçosament heterogènia

Inici amb difamació: la “pedagogia de l’odi” dels mitjans de comunicació del govern (bàsicament, la tele i la ràdio, s’entén). Aquesta afirmació hauria de portar a una querella immediata per difamacions del la corporació catalana, que suposo que no ha fet, o només ha estudiat, perquè els de la corporació saben que és precisament el que el grupet desitja, perquè el rebombori mediàtic encara seria més gran, únic interès raonable d’aquest grupuscle. Cal dir que una periodista de tv3, Regina Farré, que es va sumar al manifest, va puntualitzar aquesta afirmació: “No estic d’acord –va afirmar– que es digui que fan pedagogia de l’odi, jo diria que fan pedagogia de la confrontació”.

El que trobo més curiós és que ningú (ni de Catalunya ni d’Espanya) no hagi demanat cap prova d’aquesta terrible acusació. Ni els signants han penjat cap vídeo (com jo he fet altres vegades) de programes de tv3 o c33 o de la ràdio en la seva web on apareguin presentadors, locutores, … que incitin a l’odi a Espanya. Jo he intentat buscar alguna prova que els impulsors del manifest hagin pogut aportar en altres llocs; només he trobat una entrevista a l’escriptora Maria Teresa Giménez Barbat, signant del manifest, en què parlés de tv3, però era per alabar un programa, perquè atacava les postures irracionalistes (ella representa l’Alternativa Racional de las Pseudociencias, ARP, una organització que intenta lluitar contra les pseudociències):

Pregunta: En “El show de la Diana” de TV3 se ridiculiza semanalmente al iluminado de turno. ¿Significa eso que hemos tocado techo?
Resposta: Eso está muy bien. “Força Barça” también se burla de ellos. Pero por el otro lado está Pepe Navarro que también es de esos que al final siempre “lo deja en el aire”. O “El ou i la gallina” de Miravitlles que sigue insistiendo en lo mismo una y otra vez.

Busco al Francesc de Carreras i només trobo aquesta entrevista a Francesc de Carreras i a l’Arcadi Espada, al programa de la Mònica Terribas:

M.T.: En el manifiesto hablan de la pedagogía del odio, ¿algún ejemplo?

F.C.: Es duro pero es cierto, en algunos programas de Cataluña Radio, de 3 a 4, y programas de humor donde se tiende a la confrontación, cuando se analiza. No en todos, yo participo por la mañana en el programa de Cuní.

És a dir, hi ha programes d’humor a Catalunya Radio que a les 3 o 4 de la matinada tendeixen a “la confrontació”. I, em pregunto, per què no diu odi? si ho posa al manifest? Què potser ara només trobem “confrontació”, i no “odi”, a més en programes d’humor a les 3 o 4 de la matinada? En fi, calen més comentaris?

Busco també al bloc de l’Arcadi totes les referències que puc a “tv3″ o a la “pedagogía del odio”. Innocent de mi, pensava que si l’Arcadi feia una acusació d’aquest tipus, tindria tot un arsenal de proves, perquè com deia ahir “el periodista ha de ser imparcial”, per tant, suposo jo, ha de remetre’s als fets (i ha de remetre als seus lectors també als fets). Però, en aquest cas, de fets (és a dir, gravacions o comentaris de programes concrets amb noms concrets de presentadors ) ni un … disculpeu … sí, un que he trobat després de mirar més de 300 pàgines de l’Arcadi (uf!). En aquest post comenta la seva estada al programa “Àgora” de c33. En aquest programa participen normalment diversos convidats que discuteixen un tema, i mentre aquests parlen van sortint missatges SMS (moda realment nefasta) dels espectadors a la banda inferior de la pantalla (no cal dir que, en general, aquestes participacions són, en el millor dels casos, oblidables). El tema era, evidentment, el manifest (per cert, l’Arcadi ha sortit a la tele catalana que tant odia als espanyols i a ell mateix, un mínim de 4 vegades des de la publicació del manifest) i aquest és el relat de l’Espada sobre els SMS:

Alguna de las opiniones, tanto contrarias como favorables, eran vaga o claramente groseras. Pero sólo entre las contrarias podía encontrarse, más o menos insinuado, el matiz que obscenamente exhibe el texto que transcribo, con la ortografía normalizada, incluida su eñe: “Senyor Ovejero, només li diré una cosa: NO ES POT SER CATALÀ SENSE PARLAR CATALÀ… i si hi ha només un 20% de catalans que es consideren una nació és perquè la resta són els castellanots que van venir a Catalunya per españolitzar-la. I vostè els defensa. Per mi mai seran catalans ni vostè tampoc”.

Evidentment, aquesta opinió és grollera i impresentable (i com reconeix el propi Arcadi n’hi havia en tots dos sentits). Ara bé, qualsevol espectador sap que això són afirmacions SMS (que ara que ho puc dir, estaria bé que desapareguessin de programes seriosos). Però la conclusió de l’Espada és una altra:

Se trata de un ejemplo brusco y nítido, fresco, de la pedagogía del odio, la exclusión y la xenofobia que los autores del manifiesto denuncian y de la cual, a menudo, se les piden pruebas. ¡Pruebas! Del descubrimiento de América, pruebas.

Crec que tampoc calen més comentaris sobre “la pedagogia del odio”: del descubrimiento de América, pruebas. A partir d’ara ja sé que fer, enlloc de construir taules, buscar fotos i videos, etc, per recolzar el que dic, recorreré a aquesta frase que radiografia les entranyes del nostre “periodista imparcial”: del descubrimiento de América, pruebas!

Continuem:

El nacionalisme és la resposta obsessiva del govern actual a qualsevol eventualitat. L’única cosa que se li resisteix són els problemes, cada cop més vigorosos i complicats. Per exemple, el de l’educació dels nens i els joves catalans. La política lingüística que s’ha aplicat a l’ensenyament no ha impedit que els estudiants catalans ocupin un dels nivells més baixos del món desenvolupat en comprensió verbal i escrita. Aquest és tan sols un dels resultats més estridents de dues dècades de gestió nacionalista. Dues dècades en les quals el poder polític ha renunciat, a més, a aprofitar l’importantíssim valor cultural i econòmic que suposa la llengua castellana, negant-ne el caràcter de llengua pròpia de molts catalans.

Ara toca la desinformació (o, si voleu, en el pitjor dels casos, la falta de documentació dels firmants, cosa que ja he comentat altres vegades): “La política lingüística que s’ha aplicat a l’ensenyament no ha impedit que els estudiants catalans ocupin un dels nivells més baixos del món desenvolupat en comprensió verbal i escrita. Aquest és tan sols un dels resultats més estridents de dues dècades de gestió nacionalista.” És a dir, un resultat de la gestió nacionalista és el fet que tinguem un dels nivells més baixos en comprensió verbal i escrita. Curiosament, no diuen que els resultats de Catalunya en comprensió lectora (i en matemàtiques) de l’Informe Pisa 2003 és lleugerament superior a la mitjana espanyola (tot i que estadísticament no em sembla que pugui ser significativa, excepte potser en el cas de les matemàtiques); tampoc no diuen que això es dóna en condicions molt pitjors que, posem per cas, a Extremadura, perquè a les dos llengues que conviuen a Catalunya s’hi suma, a més, una major immigració. I malgrat tot això, els nivells són comparables als de la resta d’Espanya (tot i que, evidentment baixos). Però, és clar, la qüestió és acusar al “nacionalisme” de tot, malgrat que les dades no diguin res d’això. No serà que el nacionalisme català és també l’explicació dels baixos resultats a la resta d’Espanya? Ho estudiarem. Només un apunt: de les comunitats autònomes espanyoles estudiades a l’informe, apareixen el País Basc (497) i Castella Lleó (499) per damunt d’Espanya (481) i de Catalunya (483), i segurament de forma significativa. Per tant, l’afirmació que els resultats baixos són resultat de governs nacionalistes, és curiosa, com a mínim.

Finalment, això de què “es nega a la llengua espanyola el caràcter llengua pròpia de molts catalans” d’on ho treuen? Que es digui que la llengua pròpia de Catalunya és el català no nega que la llengua pròpia d’un català concret sigui el castellà, ni l’àrab, ni l’urdú, ni l’anglès, ni el francès (la llengua de tots aquests sembla que no cal defensar-la). Que històricament la llengua del país ha estat el català (i si no que llegeixin les anotacions de Pla sobre la llengua, personatge que semblen respectar) i és l’única llengua nascuda i desenvolupada a Catalunya. És tan difícil d’acceptar el que diu Pla, que fins als anys 60 només el català descrivia de forma gairebé completa la realitat de Catalunya, i era l’única que ho feia? Evidentment, això no vol dir que ara això no hagi canviat radicalment. Potser també cal recordar que, fins ara, l’única llengua que cal conèixer per mandat constitucional és el castellà:

Artículo 3

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

El següent paràgraf qüestiona la situació econòmica de Catalunya:

La decadència política en què el nacionalisme ha sumit Catalunya té un correlat econòmic. Des de fa temps la riquesa creix en una proporció inferior a la d’altres regions espanyoles i europees comparables. Un bon nombre d’indicadors crucials, com la inversió productiva estrangera, o les xifres d’usuaris d’internet, ofereixen una imatge de Catalunya molt llunyana del paper de locomotora d’Espanya que el nacionalisme s’havia autoproposat.

Com que els temes econòmics no són el meu fort, no comentaré la part econòmica; només dir que l’altre dia sortia un informe de “La Caixa” on les locomotores econòmiques d’Espanya continuaven sent Catalunya i el País Basc, juntament amb Madrid. Sobre les afirmacions sobre l’ús d’internet a Catalunya són, evidentment, falses. Tots els estudis que s’han fet sempre posen Catalunya al capdamunt en l’ús de les noves tecnologies, pràcticament sempre en primer lloc (tant en l’ús d’internet, com de llars connectades, com de llars amb ordinador). No us avorriré amb dades, però, per exemple, un dels estudis més complets que s’han fet sobre la societat xarxa a Catalunya (i que els autors del manifest manifestament desconeixen), l’estudi PIC 2002, dirigit per un dels sociòlegs més prestigiosos del món, Manuel Castells (si algú és susceptible i es pensa que pel cognom revela que l’autor és català , que s’ho tregui del cap i que s’ho posi als peus, perquè és de Múrcia i no parla el català), dóna les següents dades, sumàriament:

1. L’ús d’internet a Catalunya sobrepassa amb 4 punts, com a mínim, la del conjunt d’Espanya (inclosa Catalunya). Amb les dades de l’enquesta del PIC aquesta diferència podria arribar als 10 punts.
2. El nombre de llars amb ordinador i mòdem és entre 7 i 12 punts superior al conjunt d’Espanya.

En ambdós casos Catalunya ocupa el primer o segon lloc del conjunt de comunitats. Els marges en els percentatges es deuen a que les dades no sempre provenen del mateix estudi cosa que, certament, impedeix precisar els resultats. En qualsevol cas, no és possible dubtar que Catalunya està al capdavant de les comunitats espanyoles amb ordinador, infraestructura per connexió a internet i nombre d’usuaris.

Una altra cosa, és clar, és que les dades catalanes encara estan molt per sota dels capdavanters a Europa en la introducció de les noves tecnologies. Ara bé, la resta d’Espanya no és cap model a seguir per Catalunya.

La seva reacció ha estat la de costum: atribuir els problemes de la decadència econòmica catalana a un repartiment de les finances públiques suposadament injust amb Catalunya.

Curiosament, una cosa que admet tothom, com és que Catalunya aporta a Espanya més del que rep, és “suposat”. Això ja em sembla un insult a la intel•ligència. És cert que una altra cosa és que aquesta aportació sigui del 3% o del 10% (que és el marge d’aportació que tothom accepta, ja que curiosament, les dades no les volen publicar. Per què? ens preguntem molts).

Convé recordar que una de les acusacions tradicionals de l’esquerra a l’anterior govern conservador havia estat, precisament, la de no saber gestionar amb eficàcia els recursos de què disposava i practicar una política victimista que ocultés tots els seus fracassos de gestió. El govern tripartit ha necessitat poc temps per adherir-se a aquesta reacció purament defensiva, que, a més a més, ha incorregut amb freqüència en la immoralitat. Algun dels seus consellers no ha tingut cap inconvenient a afirmar que mentre el nord espanyol treballa, el sud dilapida. No sembla pas que el creixent distanciament econòmic de Catalunya respecte a Espanya i que la seva visible pèrdua de prestigi entre els ciutadans espanyols hagi contribuït a pal•liar aquesta decadència.

Això ja es una pulla als seus examics del PSC, en la qual no entro. Sobre la pèrdua de prestigi entre els ciutadans espanyols que aquests senyors i senyores deuen considerar com una cosa importantíssima, sincerament, me la bufa, com suposo que se la bufa a un ciutadà de Salamanca el prestigi de la seva ciutat entre els catalans.

En canvi, el nacionalisme català sí que ha estat eficaç com a coartada davant la corrupció. Des del cas Banca Catalana fins al més recent cas del 3 per cent (que passarà a la història per haver provocat una de les sessions més humiliants que hagi viscut mai un parlament espanyol) tota acusació de frau en les regles del joc s’ha camuflat darrere el consens. Un consens que no tan sols es manifesta en els escenaris del parlamentarisme, sinó que forma part del paisatge.

En primer lloc, citen dos casos; el primer, que jo recordi, es va arxivar. I també em sembla que en el segon ningú mai ha aportat cap prova ni denúncia. Compte que jo no diguin que no siguin casos de corrupció, sino que en un sistema democràtic s’ha de provar això i, en aquest sentit, Espanya no és cap model a seguir: recordem casos que sí van tenir conseqüències penals, com el cas Galindo, el cas Rumasa, el cas Filesa, el cas Roldán, … Els autors del manifest, com saben que pel camí d’aportar proves no tenen res a fer, fan el que acostumen, ens acusen a tots els catalans (bé, excepte a ells mateixos, suposo), i es queden tan amples:

Es pot dir que a Catalunya actua una corrupció institucional que afecta qualsevol ciutadà que aspiri a un lloc de titularitat pública o que pretengui beneficiar-se de la distribució dels recursos públics. En termes generals, el requisit principal per ocupar una plaça, rebre una ajuda, o beneficiar-se d’una legislació favorable és la contribució al mite identitari i no els mèrits professionals del candidat o l’interès pràctic de la societat.

Jo vaig aprovar unes oposicions i conec molta altra gent que ho ha fet, i tothom ho ha fet en oposicions perfectament netes. Ara venen aquests miserables i ens acusen de corruptes. I s’enfaden perquè els saltem a la iugular; és realment increïble l’estultícia d’aquesta gent. Difamar a tota la gent que ocupa un càrrec públic a Catalunya em sembla que és motiu suficient per estigmatitzar aquests personatges sinistres. El més curiós és que, com a mínim, 3 d’ells són funcionaris i, per tant, suposo que corruptes fins la medul·la.

Com que les forces polítiques representades avui al Parlament de Catalunya es mostren insensibles davant d’aquest estat de coses, els sotasignats no se senten representats pels actuals partits i manifesten la necessitat que un nou partit polític corregeixi el dèficit de representativitat del Parlament català.

Si “l’estat de coses” sembla que no és tal com el pinten, potser la necessitat d’un nou partit no tampoc sembla tan gran. Ara bé, fins i tot en un acte tan democràtic com demanar o fundar un nou partit polític han de dir mentides: falta de representativitat? i com ho saben? (excepte en el cas de les 15 persones que firmen el document, és clar). Com jo no tinc la seguretat d’aquest grupet, i no gosaria afirmar que hi ha una falta de representativitat sense tenir-ne cap prova fefaent, faré un exercici de ciència ficció amb dades reals. Prenc les dades del baròmetre de primavera de la Generalitat que vaig comentar l’altre dia que fan referència a l’orientació política dels ciutadans en dos aspectes: dreta/esquerra (puntuació de l’1 al 10, de més a la dreta a més a l’esquerra) i nacionalisme (puntuació de l’1 al 5, de més espanyolista a més catalanista). Ho recullo en aquesta taula:

Les dades, diuen que la gent se sent 4,34 de mitjana en l’espectre dreta/esquerra, és a dir, moderadament d’esquerres. La mitjana ponderada de les puntuacions que la gent atorga als partits és de 5,15, és a dir, de centre, una mica a l’esquerra (compte, que el mínim és 1 i no 0, per tant, el centre absolut es troba al 5,5; en qualsevol cas, em sembla que la gent sembla que ha puntuat posant el 5 com si fos el centre). Com indico a la taula, hi ha un biaix del 18,73% cap a l’esquerra. O sigui, que el sentiment de la gent és que el govern hauria de ser més de dretes en un 18,73%. En la qüestió nacional, fent els mateixos càlculs, surt que el parlament és un 3,78% més nacionalista català del que ho és la gent, biaix que és mínim. En canvi, no ho és el biaix d’esquerres del parlament. Curiosament, el manifest protesta pel biaix nacionalista (gairebé inexistent segons les dades), i en canvi no parla de l’altre biaix, estadísticament molt més perceptible. De fet, diria que ells proposen encara un govern més d’esquerres, que segons les dades de l’enquesta sembla poc representatiu d’allò que vol la gent.

És clar que aquesta anàlisi és poc curosa, però com a mínim parteix d’alguna dada real, no com les conclusions del manifest que parlen del dèficit de representativitat sense cap estudi que ho avali.

Aquest partit, identificat amb la tradició il•lustrada, la llibertat dels ciutadans, els valors laics i els drets socials, hauria de tenir com a propòsit immediat la denúncia de la ficció política instal•lada a Catalunya.

Com és que no el proposen a tota Espanya, on recordem-ho, només n’hi ha dos o tres de partits?

Oposar-se als intents cada cop menys dissimulats de trencar qualsevol vincle entre catalans i espanyols. I oposar-se també a la destrucció del raonable pacte de la transició que fa poc més de vint-i-cinc anys va tornar a situar Espanya entre els països lliures.

Excepte ERC, em podrien dir aquests senyors/es qui vol trencar el vincle? qui vol destruir la transició? Si, fins i tot, darrerament, amb la discussió de l’estatut, ERC no para de dir que s’han d’emmotllar a la Constitució (contra el que creuen les seves bases, tot sigui dit).

La millor garantia del respecte de les llibertats, la justícia i l’equitat entre els ciutadans, tal i com es conceben en un Estat de Dret, resideix en el ple desenvolupament de l’actual règim estatutari de les Autonomies, emmarcat en la Constitució de 1978.

Res a dir: cadascú pot defensar el que vulgui, si no difama, desinforma o menteix. Només una cosa, que em sembla que molta gent confon: la constitució no és la garantia de res. La garantia és la voluntat de la ciutadania. Qui no entén això, no entén res. Els iraquians també tenen o tindran una constitució, tan bonica com inútil.

És cert que el nacionalisme unifica transversalment la ideologia i la pràctica de tots els partits catalans fins ara existents; precisament per això, està lluny de representar el conjunt de la societat.

Torno a dir que si hi ha alguna dada que indica que l’adscripció nacional de la ciutadania i la seva percepció de l’adscripció nacional dels partits del Parlament gairebé coincideix. En aquest sentit, el post d’ahir de l’Arcadi és revelador: una associació anomenada “Els altres andalusos” que estan farts de ser representats pels tòpics andalusos i de no poder formar part normal de Catalunya, van anar a veure al president Maragall i, en sortir, van declarar que “la cobertura periodística que han tenido los firmantes del Manifiesto [de Ciudadanos] se debe a que pertenecen a una clase social que les permite tener contactos. No como nosotros.” Evidentment, pràcticament ningú ni a Catalunya ni a Espanya ho sap, perquè és una associació molesta i els mitjans no en fan cas (un breu a El País Catalunya; en canvi, la visita del manifestadors a Maragall, una columna amb foto), que no convé a ningú, i especialment als del manifest, perquè despulla, com acabeu de veure, les seves mentides i origen social. L’Arcadi, emprenyat per aquesta frase, els hi dedica aquest post:

Unos andaluces (genérico) que trabajan por la perfecta unidad y cohesión de la sociedad catalana y que, dado su propósito unitario, se llaman, como es natural, “Els altres andalusos”, van a ver al presidente del gobierno regional de Cataluña. Es un hecho insólito, misterioso, casi increíble, jalón en su historia, pero lo cierto es que a la salida hay varios micrófonos esperándolos. El altres los miran y remiran, por delante por detrás y viceversa, desconfían y confían, se los ponen al fin en la boca y prueban: “La cobertura periodística que han tenido los firmantes del Manifiesto [de Ciudadanos] se debe a que pertenecen a una clase social que les permite tener contactos. No como nosotros”. Así dan las gracias, los esaboríos.

Penseu ara que algú de Convergència i Unió o d’Esquerra Repúblicana o, fins i tot, del PSC digués d’aquesta associació, ni que fos en broma “Así dan las gracias, los esaboríos”, us imagineu que dirien els diaris? Jo, com a mínim, no en tinc cap dubte. En canvi, com que la troupe de l’Arcadi s’han autodesignat com representants d’aquestes veus sense veu, ell pot dir el que li roti. En fi, tot sol es retrata.

Cridem, doncs, els ciutadans de Catalunya identificats amb aquests plantejaments a reclamar l’existència d’un partit polític que contribueixi al restabliment de la realitat.

Crideu tot el que vulgueu, però és impossible que convenceu a ningú mínimament informat.

El Gypaetus barbatus barbatus, altrament conegut com trencalòs (quebrantahuesos, en castellà), té motius d’alegria: aquest any en volen 14 exemplars més a la vall de Barrabés; tot un èxit gràcies a un programa de reintroducció d’aquest estrany animal. Sembla que la protecció d’aquestes bèsties la va iniciar Yaveh, al principi dels temps, ja que el Deuteronomi 14, 12, prohibeix la seva ingesta amb l’excusa de la seva impuresa:

De totes les aus pures, en podreu menjar;
però de les següents no en podreu menjar: l’aligot, el trencalòs, l’àguila d’estany,
l’astor, el falcó, el milà, amb els de la seva espècie;
els corbs, en tota la seva varietat;
l’estruç, el mussol, la gavina, l’esparver, amb els de la seva espècie;
el duc, l’ibis, el cigne,
el pelicà, el voltor, el corb marí,
la cigonya, la garsa, amb els de la seva espècie; la puput i el rat-penat.

El primer record que tinc d’aquest animal és de la meravellosa sèrie El hombre y la tierra (que precisament ara emeten a hores intempestives) de l’inoblidable Félix Rodríguez de la Fuente (a tota la meva generació encara li ressona al cap la paraula “El lobo”, pronunciada amb la rotunditat de la veu del naturalista de Poza de la Sal). No només era un gran naturalista, sinó un narrador esplèndid i didàctic. Ell solet va demostrar que la tele pública podria fer projectes importants, exportables i engrescadors per l’audiència. El seu exemple, però, no ha quallat, i ara la tele pública (el ente, que diuen) només sembla tenir un únic gran projecte: l’augment del seu dèficit.

Deixe’m-nos de nostàlgia i tornem a l’au rapinyaire. En l’episodi esmentat dedicat al quebrantahuesos (fins avui que he sentit la notícia de l’èxit de la reintroducció, no sabia que en català es deia trencalòs, tot i que era ben fàcil d’endevinar) vaig aprendre que aquesta rapaç s’alimenta bàsicament d’ossos, que trenca llençant-los des d’una gran altura (d’aquí el seu nom). Aquest episodi em va retornar a la memòria després d’observar al meu fill: resulta que té una debilitat per les piles, i especialment per les piles que es troben dintre d’objectes com rellotges, comandaments a distància, etc. De molt petit ja ha descobert la tècnica trencalòs per a extreure el seu contingut: pren l’objecte, aixeca el braç i el llença al terra amb força. Sap que així el receptacle que conté les piles s’obre (o directament, es trenca). Si alguna pila encara queda dintre, l’intenta treure amb els ditets; sinó, torna a repetir l’acció anterior. I així se’m va ocórrer que devia trobar-se en la fase trencalòs.

El resultat, fins ara, de la fase trencalòs és l’emmudiment de l’alarma del despertador (un despertador de quatre duros però que vaig comprar el 1987 i, és clar, amb un valor sentimental) i la mort de d’un telèfon i de dos comandaments a distància, un d’ells, el del dvd.

Últimament ha quallat la idea que els habitatges tenen un preu tan desorbitat que no és a l’abast de gairebé ningú. De fet, ja fa anys que es parla de la temuda bombolla immobiliària. Recordo un programa de c33 on sortien diversos economistes i especialistes en temes d’habitatge i tots estaven d’acord en què hi havia una bombolla immobiliària que esclataria de seguida. Bé, no tots: Xavier Sala i Martín deia que ell no ho sabia, perquè el seu ofici no era l’art endevinatori. Aquest programa el vaig veure fa 3 o 4 anys, i la presumpta bombolla (que ha crescut més d’un 60%) gaudeix encara d’una extraordinària salut.

L’Asociación Hipotecaria Española ha publicat un informe sobre el deute hipotecari espanyol. Suposo que tots els propietaris in progress i futurs propietaris hipotecats ja se l’han llegit abans de marxar de vacances, per si de cas.

L’element més important de l’informe és una taula amb el seguiment del deute hipotecari des del 1990 fins el maig del 2005:

Es pot constatar d’un cop d’ull que, en 15 anys:

• cada hipoteca mitjana s’ha multiplicat per 2,6.
• el període de pagament s’ha més que doblat
• els interessos d’una hipoteca s’han dividit gairebé entre 5

la taula es completa amb unes columnes que informen del cost anual de la hipoteca:

El que jo destacaria d’aquesta altra taula és que el risc màxim a llarg termini d’una hipoteca del 2004 és gairebé igual que el cost anual inicial d’una hipoteca del 1990. Només al 2005 s’ha superat aquest valor. En canvi, el cost inicial al 2005 és un 20% menor que al 1990.

Cal tenir en compte que tot això es compta, pel que he pogut suposar, en euros corrents (és a dir, els que realment es paguen), i no en euros constants (que són els que, si no m’equivoco, resulten de comptar la inflació; és a dir, són els que tenen en compte que 100 euros del 1990 no són el mateix que 100 euros del 2005).

Aquesta altra taula de collita pròpia mostra altres càlculs que he fet amb les dades de la taula inicial:

Què he inclòs?

• L’ipc, és a dir, la inflació anual (el que pugen els preus, per entendre’ns) i l’acumulada (és a dir, la “suma” de les inflacions; això vol dir: si el valor de la inflació acumulada al 2000 és 1,54 significa que el preu mitjà de les coses ha augmentat des del 1990 un 54%).
• Dos blocs: un amb € corrents (és a dir, els que realment es paguen) i l’altre amb € constants (és a dir, els que es calculen descomptant la inflació). Cada bloc té:
  • allò que podia esperar pagar una persona per la seva hipoteca quan la va contractar, calculant-ho amb el tipus d’interès que s’aplicava aquell any.
  • el cost anual mitjà de la hipoteca tenint en compte el cost total calculat a l’apartat anterior, i el nombre d’anys que es triga en amortitzar la hipoteca.
  • la columna “mult” d’€ corrents indica el valor pel qual s’ha de multiplicar el preu de la hipoteca per arribar al preu final pagat realment. Per exemple, l’any 1990 el preu de la hipoteca era de 44786 €, en canvi la persona hipotecada havia de pensar que pagaria realment 2,323 vegades aquest import en els 12 anys següents (és a dir, podia esperar que el cost final de la hipoteca fos de 104044,9 €, com es veu a la columna corresponent)

Em sembla que amb aquesta taula es poden fer lectures més riques i, fins i tot, que contradiuen alguns dels tòpics sobre el tema de l’habitatge*. En faig algunes:

1. A € corrents, si bé el preu final de la hipoteca/habitatge del 2005 és el més gran de tota la sèrie, en canvi, degut a què s’ha de pagar en 25 anys, la quota anual més elevada és la del 1990, i la del 2005 queda en 5è lloc (després del 1990, 1991, 1992 i 1993).
2. Però és més important conèixer el rànquing una vegada descomptada la inflació. El valor total de la hitpoteca/habitatge al 2005 ocupa el 4t lloc després del 1990, 1991 i 1992. És a dir, el preu real que paga una persona pel seu habitatge/hipoteca era més gran al 1990, 1991 i 1992. Quant al pagament anual, el 2005 ocupa el 8è lloc. Aquesta taula ordena cadascun dels punts de més car a més barat:
   
   

   	€ corrents			€ constants
   	mult	valor final	anual	valor final	anual
   més car	1992	2005	1990	1992	1990
   	1993	2004	1991	1990	1991
   	1991	2003	1992	1991	1992
   	1990	2002	1993	2005	1993
   	1995	2001	2005	2004	1994
   	1996	2000	2004	1993	1995
   	1994	1992	2002	2003	1996
   	2001	1993	2003	2002	2005
   	1997	1991	2001	2001	2004
   	2000	1990	1995	2000	2001
   	2002	1996	1994	1995	2002
   	1998	1995	2000	1994	2000
   	1999	1999	1996	1996	2003
   	2003	1998	1997	1999	1997
   	2005	1994	1998	1998	1998
   més barat	2004	1997	1999	1997	1999

Per a veure les diferències reals entre el preu anual d’una hipoteca mitjana al llarg dels anys (en € constants, és clar), aquest és el gràfic:

Com veieu, hi ha una abisme entre els 4 primers anys i la resta, on gairebé no hi ha modificacions. He calculat, a més, el valor que hauria de tenir el tipus d’interès per a que el pagament anual d’una hipoteca fos semblant al del 1990 (€ constants, evidentment): 12,5 %! (si no recordo malament, a Alemania la mitjana en els darrers 30 anys no arriba al 6%; i dic Alemania perquè és la base de l’economia europea).
________________
*ja sé que aquestes taules es centren en el tema hipotecari i no en el preu de la vivenda. Però el preu de la vivenda és, per la majoria de nosaltres, una entelèquia, perquè només paguem hipoteques. D’latra banda, fullejant els preus mitjans dels pisos a l’INE he comprovat, com no podia ser d’una altra manera, que són paral•lels al de les hipoteques.

Actualització 14-vii a les 9:54

Es podrien creuar aquestes dades amb els que Wonka treu sobre l’augment dels sous en el període 1996-2005 (tot i que està limitat a alguns sectors concrets de l’economia). Així ens podríem fer una idea més exacta de l’esforç que costa comprar una vivenda al llarg dels anys, amb dades comparables de sou i preu de la hipoteca.

Una altra cosa: tot el que he fet té limitacions molt importants (no vull empényer a ningú a la ruinosa empresa de comprar un habitatge): he parlat de cost previst de la hipoteca i no cost real, que desconec; he treballat amb les mitjanes del total d’hipoteques, no només de les hipoteques noves (que són evidentment més cares); tampoc he considerat el fet que la gent té més préstecs (no hipotecaris) i menys estalvis; etc, etc. Per tant, tot i que els dades em sembla que són més completes que les que ens donen habitualment, tampoc són les millors.

2a actualització 14-vii a les 17:54

Com diu el Josu, el valor de les hipoteques són anuals, i no les mitjanes de totes les hipoteques. Per tant, les conclusions que es poden treure són encara més importants. Però insisteixo en què també s’hauria de tenir en compte quin ha estat l’augment salarial mitjà. Una altra cosa que no havia dit: actualment es dóna una hipoteca a gairebé tothom, en canvi abans les condicions eren més draconianes (em sembla) i això també suposo que precaritza molt el “mercat hipotecari”, perquè hi ha molta més gent que té una hipoteca que està amb l’aigua al coll.

Acabo de veure Memoria del Saqueo, un documental de Fernando E. Solanas que explica precisament això, el saqueig de l’Argentina al llarg de la seva història, i especialment durant els anys 90 amb el govern de Menem, que literalment es va vendre el país per quatre duros (que es van quedar ell i els seus). Escenes impactants del rei d’Espanya i Aznar col•laborant d’aquest saqueig a compte de Repsol (frase per la història d’un dels col•laboradors del documental: Argentina és l’únic país del món que ha cedit els seus drets sobre els hidrocarburs sense necessitat de derrotar-la en una guerra). Dos idees em venen al cap:

1. És estranya la lectura profunda dels fets que es deriva del documental: el liberalisme globalitzador és el gran mal, mentre que el control estatal absolut sobre els béns de l’estat és el més desitjable. És ben curiosa aquesta afirmació en el cas argentí, perquè els problemes de l’Argentina, com ja preveia Hayek, provenen de la pròpia depravació de l’estat que, precisament pel poder omnímode que té, pot fer i desfer a voluntat, saltant per sobre de qualsevol llei, cosa que en cap cas pot fer una empresa privada, que com a molt pot influir en les decisions. A més, algunes de les crítiques al liberalisme es centren en aquells punts que també són criticats pels liberals: les subvencions a les agricultures nord-americanes i europees i, genèricament, l’incompliment de la legislació i de les promeses electorals. No defenso amb això el liberalisme i la globalització, sinó que plantejo només una lectura molt curiosa de l’origen profund dels problemes argentins. De fet, crec que un dels talons d’Aquil•les del liberalisme és el que repetia Pla sense parar: no hi ha dos països iguals. Ara bé, aquesta impugnació cada dia és menys certa.

2. Fa uns anys vaig veure una pel•lícula argentina anomenada La maffia, de Leopoldo Torre Nilsson, que parla precisament d’una organització mafiosa argentina (recordem que a l’Argentina hi ha molts descendents d’italians). Aquesta pel•lícula és anterior en un parell d’anys, crec, a The Goodfather. Sembla que Coppola l’havia vista, però no ho sé del cert. En qualsevol cas, llevat del tema, no s’assemblen gaire. De fet, la de Torre Nilsson és realment crua i prosaica, més propera a l’òptica del Scorsese, però sense tanta música. En canvi, com sabem, la del Coppola té una atmosfera de tragèdia antiga que situa els fets que hi passen en un estadi diferent al de la vida normal. Curiosament, aquesta diferència també es pot establir entre les evolucions de l’Argentina i de la Itàlia modernes (tot i que The Goodfather no passi a Itàlia, sí que tracta d’un entorn profundament italià): mentre que els problemes de l’Argentina del segle XXI són crus (mai millor dit, ja que el petroli és un dels temes més imporntats) i prosaics, els problemes de la Itàlia de la postguerra freda (que també són de corrupció generalitzada i de violència mafiosa) es llegeixen des de l’òptica de la victòria èpica sobre el comunisme. I així Itàlia continua incòlume als mil•lennis de corrupció econòmica i política, qui segle passa, mil•lenni empeny, mentre l’Argentina s’arrossega pel fang de la història tot just dos segles després de la seva fundació.

La venda de productes a la platja s’ha multiculturatilzat: ara trobem paquistanís, subsaharians i xinesos (i xineses; ahir en vaig veure una) que proclamen cerveeeesa-cocacooola-aaagua-pataaaata. A l’ombra d’aquest gran negoci de platja ha aparegut, tímidament, una nova línia de serveis sorrencs, serveis més específics, però que de ben segur esdevindran un gran èxit.

Ahir, precisament, vaig trobar dos individus xinesos (o com a mínim orientals) passejant per la platja, vestits de cap a peus: bambes, texans, camisa de màniga llarga i gorra, sense res a les mans ni cap bossa penjant. Cridaven o, millor, informaven al potencial client: “¿masaje?”. Al principi, la meva dona, que no entenia molt bé de què anava, em va preguntar una mica espantada: “que li vol fer un massatge al nen?”. El colrat massatgista va repetir: “cinco iuros masaje” amb l’entonació marcial dels xinesos. Efectivament, s’oferia a fer-nos un massatge, xinès –suposo–, a canvi de 5€. Després de dir-li que no, i mentre s’allunyava, la meva dona em comentava que això que et posin la mà sobre per fer-te un massatge és molt delicat i no ho pot fer qualsevol persona. Semblava demostrar-ho el poc èxit que tenia el massatgista voltant erràticament per la platja i oferint en va el seus serveis personalment a tota la gernació estesa sobre les deixalles de les obres en construcció (que, per cert, és el material de què estan fetes actualment les falses platges catalanes; és una cosa per pensar-hi: sortim de les nostres cases hipotecades per ajeure’ns a les deixalles dels materials que han servit per a construir-les). Tanmateix, vaig pensar que era un negoci amb futur.

Als poc minuts, la meva intuïció es va demostrar encertada: un altre massatgista free lance estava manipulant l’esquena d’una guiri (en aquest país totes les modes i novetats provenen dels guiris: ja sabem allò de que “inventen ellos”) nudista (la platja té una secció nudista, de la qual ens trobàvem a prop). Mirant com aquell home estovava l’esquena de la senyora, la meva dona començava a canviar d’opinió, i en un moment donat, fins i tot, es va lamentar de no portar els 5 € prescriptius per aconseguir aquell tracte brutal però relaxant. L’exemple va engrescar el personal que envoltava la senyora, i vaig veure fins a tres persones més que reclamaven l’actuació providencial d’aquell professional; vaig intuir que això, indefectiblement, produiria un augment de preus.

Suposo que un dels motius de desconfiança de la meva dona era que l’home era xinès; i no cal dir que el racisme no hi tenia res a veure, sinó que li repugna el menjar dels restaurants xinesos i, en general, la qualitat dels productes xinesos que arriben aquí. Suposo que pensava que si els massatges són com la roba xinesa que inunda el mercat, malament rai. En canvi, els xinesos massatgistes tenien una característica que, personalment, me’ls feia gent de confiança: tenien la pell recremada i l’aspecte dels homes de camp, i no la blancor esgrogueïda dels xinesos de restaurant xinès. Em recordava la morenor del pagesos de la meua terra. Això em va fer recordar un oncle meu que havia estat pastor i que els darrers 20 anys de la seva vida els havia passat fent massatges i curant a autòctons i forasters dels mes diversos mals d’articulacions, músculs i ossos. A mi m’havia curat varies vegades: una dislocació d’espatlla i un encavalcament de nervis, o una cosa així, al peu. També a la meva dona li havia curat una desviació de les vèrtebres de la columna. Tenia certa fama, i no només al meu poble, perquè a casa seva hi anava gent de tot arreu a curar-se. Fins i tot, una vegada hi havia anat el N’kono, exporter de l’Espanyol, qui, per cert, es va desplomar del mal que li va fer. Això demostra dues coses: el meu oncle tenia una força temible a les mans (quan li donaves la mà pensaves que te la prenia una tenalla); a més, no tenia cap mena de sensibilitat pel dolor, perquè la seva saviesa l’havia après entre ovelles i cabres (cosa que no vol dir que no fos una persona agradabilíssima i amable, que ho era). Per tant, tot i que sabies que et curaria si tenies algun tipus de problema a l’esquelet o als músculs, també estaves convençut que et faria mal sense contemplacions.

Una de les coses curioses d’aquest oncle de mans extraordinàries era que el seu pare, un tiet besavi meu, no tenia mans; les havia perdut pescant amb dinamita, si no recordo malament, una de les antigues aficions dels miners. Per substituir-les li havien posat unes pròtesis ortopèdiques en forma de ganxo. Les metàfores rurals són sempre tan brutals i exactes.

Tots els catòlics sabem què és la transsubstanciació. Segons el concili de Trento:

Después de la consagracion del pan y del vino, se contiene verdadera, real y substancialmente nuestro Señor Jesucristo, verdadero Dios y hombre, bajo la apariencia (especie) de aquellas cosas sensibles. Porque no son cosas que repugnen entre si que el mismo Salvador nuestro este siempre sentado en el cielo a la diestra de Dios Padre, segun su modo natural de existir, y en muchos otros lugares este sacramentalmente presente en su substancia, segun un modo de existir que si bien apenas podemos expresar con palabras, sin embargo con pensamiento ilustrado por la fe podemos alcanzar que es posible a Dios, y debemos creerlo siempre y de modo constante.

Poca gent es preocupa d’aquest miracle que es relitza cada dia a les nostres esglésies (i que, precisament, va ser un dels motius, després dels polítics, de la condemna de Galileu; però això potser ho explicarem una altra vegada). És possible que molta gent no accepti la possibilitat que un bocí de pa es transformi en el cos d’una persona que va viure fa 2000 anys. Ara bé, hi d’altres transsubstanciacions més prosaiques que acceptem tots sense haver de compartir cap credo concret.

Us explicaré un cas real i molt recent d’aquest tipus de transsubstanciacions. La història comença el 1993, quan un conegut meu que anomenarem Andreu deixa 1 pesseta a la seva llibreta de la caixa de tots (no cito el nom de l’entitat perquè no sóc cap heroi), la llibreta que havia obert, com tothom, en la seva llunyana infància, en una campanya d’aquesta intel•ligentíssima entitat.

Anys de sequera seguiren anys de pluja abundant; uns governs van caure i d’altres van prendre el poder (que després també perdrien); tarats amb turbant, en la seva derrota política i moral, van anar posant bombes a diferents llocs del món, ignorants que la seva estratègia de destrucció de la massa occidental és tan bàrbara com inútil; un exalcohòlic convertit en cristià renascut va envair un país dirigit per un sinistre personatge, armat precisament pel país de l’exalcohòlic; la talla mitjana de la gent augmentava mentre les dimensions dels pisos disminuïen; fins i tot, jo mateix vaig tenir un fill, quan aquesta possibilitat m’hagués semblat el 1993 més improbable que la transsubstanciació.

El que vull dir és que el temps va passar. Exactament, 12 anys. L’Andreu ja era un senyor amb una feina estable, i amb una família i uns impostos considerables (més els impostos que la família). I vet aquí que un dia, una de les empreses per les quals treballava, li va donar un xec barrat per valor de 300 € (m’havia oblidat de dir que en aquest lapse de temps també havia canviat la moneda, però com que desgraciadament ja ho patiu, no ho he mencionat) a cobrar a l’entitat on havia deixat l’ara ja antiga pesseta. El nostre amic va anar a una de les oficines que aquesta entitat té a tot arreu, i va demanar els diners del xec. L’atent oficinista va dir-li que el xec s’havia d’ingressar al seu compte (que això és el que significa el terme “barrat”). L’Andreu li va dir que ell no en tenia cap de compte. L’oficinista va insistir que sense compte no hi havia diners. Finalment, resignat, l’Andreu va transigir i, per segona vegada a la vida, va obrir un compte a l’entitat: va donar les dades que li van demanar, va signar els papers que li van presentar, va esperar darrera del taulell gris, fins que l’amatent oficinista li va entregar la llibreta amb l’ingrés del xec.

Mentre començava a girar-se per marxar, mirava distretament l’ingrés. A primer cop d’ull li va semblar que hi havia moltes anotacions al compte, quan ell només havia fet un únic ingrés. Ara ja més atentament, va observar la següent línia després de l’ingrés:

15363 COM. MOR. ******************************* 115,33-

Sí, heu encertat, davant dels seus ulls s’havia produït la transsubstanciació: una antiga pesseta del 1993 s’havia convertit en -115,33 € del 2005, amb la qual cosa, el seu xec de 300€ s’havia transformat en 174,67 € (miracle, aquest, de la divisió dels pans i dels peixos). I com? direu els descreguts. Bé, això és un misteri només a l’abast d’economistes, consells de direcció i d’altres rapinyaires, i suposo que té a veure amb atàvics i màgics rituals com “cobrament de comissions”, “pagament d’interessos de demora”, i amb fórmules ancestrals com les de l’interès simple i compost. En definitiva, l’Andreu, ignorant (o no) dels temes del culte, va agafar un cabreig important, que va transmetre a l’oficiant d’aquells miracles. Aquest, amb el posat d’un arquebisbe savi i compassiu, li va dir que els miracles són així i no cal donar-li més voltes. Intuint que era un descregut, també va comunicar-li, amb un lleu somriure beatífic, que podia denunciar judicialment a l’Entitat.

El nostre home surt atordit d’aquell temple però, finalment, reflexiona: fet i fet, millor que m’hagi passat ara, quan encara no tinc 40 anys. Immediatament, un calfred li recorre l’esquena en pensar què li podia haver passat un dia poc després de jubilar-se, anant a cobrar el seu sou de jubilat en aquella mateixa entitat (més de 40 anys després de l’abandó miserable de la maleïda pesseta).

Benvolguts Ciutadans de Catalunya,

en primer lloc, us voldria dir que admiro la vostra abnegada tasca per la laïcitat, la igualtat social, l’obertura a l’exterior, l’aposta pel lliure mercat amb regulacions y pels avanços científics, la desaparició del nacionalisme i la defensa dels drets individuals. Tot i que no vaig poder assistir a l’acte que vareu celebrar al CCCB us vull dir que us recolzo en la vostra noble tasca.

Una vegada dit això, us voldria comentar una mica el text que Jordi Bernal va escriure per descriure tan magnífica ocasió (el comentari no és una crítica; no voldria passar per un dels capullos que us critiquen):

____________
Davant d’unes 2000 persones, el Manifest es va presentar el passat dimarts 21 de juny al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (la construcció diria que és incorrecta o molt defectuosa: si voleu començar amb "Davant d’unes 2000 …", aleshores hauríeu de posar "el Manifest" darrera d’"es va presentar", tot i que en català és preferible escriure de forma més senzilla, és a dir, "El Manifest es va presentar el passat dimarts 21 de juny al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona davant d’unes 2000 persones"). Per donar cabuda al nombre d’assistents (no es dona cabuda "al nombre d’assistents", sinó simplement "als assistents" o si vols, per remarcar que era una multitud, "a tots els assistents"), que va desbordar les previsions dels organitzadors, es van habilitar dues sales del recinte.
 

Un dels artífexs (el plural porta s, tot i que acabi en x) del Manifest, Francesc de Carreras, va ser l’encarregat de donar a conèixer els objectius prioritaris de la plataforma per a la creació d’un nou partit no nacionalista a Catalunya, entre els que ("quals" perquè  preposició+article+que no és correcte en català) destaquen el final del procés de reforma de l’Estatut i el canvi de rumb en la política lingüística de la Generalitat. En cas que es dugui a terme un referèndum de ratificació estatutària, de Carreras va avançar que ells demanaran l’abstenció. També va argumentar la necessitat de clausurar les Oficines de Garanties Lingüístiques, ja que “inciten a la delació entre ciutadans per il•legítimes raons identitàries”.

De Carreras va assegurar que la plataforma té per finalitat la creació d’un nou partit polític “que ompli el buit de representació” al Parlament. Han decidit (qui ha decidit? fins ara els subjecte és sempre singular, el Francesc. Hem d’anar al text castellà per saber que el subjecte és "los impulsores" del manifest; també al castellà trobem "Para ello" començant la frase, cosa que en català no apareix i deixa aquesta frase una mica òrfena) fixar com a termini el mes d’octubre vinent, (la coma no deixa llegir bé la frase; jo la trauria, com en castellà) per reflexionar sobre la viabilitat del projecte polític . “Som al quilòmetre zero d’un canvi profund en la política catalana”, va afirmar (aquí torna haver-hi incoherència amb el subjecte anterior, "los impulsores"; segurament, perquè tot quedés més coherent seria millor començar la frase anterior amb un: "El catedràtic va  comunicar que els impulsors havien decidit …"; així no es trenca mai el subjecte). A més a més, el catedràtic de Dret Constitucional va avançar els punts bàsics de l’ideari de la plataforma: laïcitat, igualtat social, apertura (només és "apertura" en temes polítics, però no en aquest cas que té un significat més global; poseu "obertura") a l’exterior, apostar pel lliure mercat amb regulacions y pels avanços científics, no nacionalista i en defensa dels drets individuals.(l’enumeració dels punts és incorrecta: normalment, en català, una enumeració es fa utilitzant l’article; a més, els dos darrers punts "no nacionalista i en defensa dels drets individuals" trenquen l’harmonia sintàctica; per tant, proposo aquest redactat: "la laïcitat, la igualtat social, l’obertura a l’exterior, l’aposta pel lliure mercat amb regulacions i –compte amb la y– pels avanços científics, l’oposició al nacionalisme i la defensa dels drets individuals").

Durant la presentació, Ana Nuño es va encarregar d’oferir les xifres de participació a la web www.ciutadansdecatalunya.com en els seus primers dotze dies de funcionament. Més de 8.000 persones hi (s’ha de posar "hi" perquè hi ha un punt i cal especificar en què han participat) han participat en tot just (potser no és incorrecte aquest "tot just", però sona estrany i recomanaria que el canvieu per un "només") dues setmanes. D’elles, Nuño va destacar-ne les 2.305 signatures d’adhesió, de les quals 1.975 són de ciutadans catalans i les restants 330, de ciutadans tant d’Espanya (compte! que els 1.975 ciutadans catalans no són espanyols? A veure si acabareu com l’alguacil alguacilado ;), jaja ) com de l’estranger (aquesta oració és molt embolicada: no és clar perquè apareix el "-ne", ja que no és molt correcte dir que "de les persones es destaquen les signatures", sinó que "es destaquen les signatures de les persones", tot i que tampoc és una bona solució, perquè és evident que les signatures són de les persones; el més senzill és refer la frase i fer-la més clara: "Nuño va destacar les 2.305 signatures d’adhesió, 1.975 de les quals de ciutadans catalans, i les altres –no cal posar-les, perquè el càlcul és senzill–, de ciutadans de la resta d’Espanya i de l’estranger". Potser també caldria explicar en què consisteix aquesta participació perquè, per exemple, l’apartat de Comentaris de la web conté menys de 90 comentaris i algú podria pensar que els números estan una mica inflats –especialment essent 2.305 i 1.975 números tan propers a xifres simbòliques). L’escriptora va remarcar “el ritme d’adhesions” i va convidar als ("els" i no "als") assistents a que fessin (en català l’ús de l’infinitiu és més habitual i recomanable; per tant, "a fer") d’aquest espai virtual un (l’àgora és femení en català, per tant, heu de posar "una") “àgora de ciutadans” amb la seva participació”.

En les gairebé dues hores de durada que va tenir l’acte no va faltar temps per a la comicitat (s’hauria de canviar per "humor", perquè "comicitat" és una qualitat, no una activitat) i per a (en català s’han de repetir les preposicions, habitualment) la crítica sagaç. Albert Boadella va escenificar uns Jocs Florals satírics per premiar els mitjans de comunicació que “han parlat generosament” de la plataforma. L’actor va destacar irònicament “l’hemorràgia literària” i “el nivell intel•lectual i cívic” dels treballs. La Flor Natural, per exemple, va ser per a (quan es tracta de la destinació s’utilitza "per a" i no "per"; cal adonar-se que en castellà posa "para" i no "por", cosa que confirma el que dic) les col•laboracions de Xavier Roig i Isabel Clara-Simó al diari Avui. L’accèssit del primer premi va recaure en la periodista Pilar Rahola. Va seguir amb l’Englantina, rural i provincial, per a (ídem) articles d’opinió apareguts a El Punt i El diari de Girona. Finalment, entre riures i aplaudiments dels públic, Boadella va concedir el “Capullo d’Or” (si es vol amagar l’insult, s’hauria de traduir la paraula per "capoll", ja que potser queda una mica malament que tots els presents riguin d’un insult quan, després, Félix d’Azúa critica al conseller Bargalló per "lanzar insultos" al titllar-los de "pijos, resentidos, españolistas, hermanos de Jiménez Losantos"; especialment quan és difícil defensar que pijo, ressentit i germà de Jiménez Losantos sigui un insult –m’estranya molt la inclusió d’"españolistas"; no crec que Pujol, per exemple, es sentís insultat si l’anomenessin catalanista– ) a El 9 Esportiu, on va aparèixer una carta que arremetia contra els impulsors del Manifest.

La presentació en societat del Manifest va incloure la presència (estil•lísticament presentació-presència no és massa recomanable; canviar "presència" per "intervenció", més adient, a més, perquè no només eren presents) d’alguns dels subscriptor de la plataforma, que van exposar breument els motius de la seva adhesió al text. Així, John Barrass, periodista anglès resident a Barcelona, va denunciar el “compromís dels mitjans de comunicació amb el poder nacionalista”. D’altra banda, l’escriptor Ramón de España va afirmar que “tots els nacionalismes són iguals” i va demanar als polítics que es dediquessin a “treballar per la realitat,(tot i que s’entén què vol dir, l’expressió és deficient; substituir-la per "treballar tenint en compte la realitat". Canviar també la versió castellana original)  que es per al que se’ls paga, (aquesta expressió copiada directament de la versió original en castellà és molt incorrecta: caldria redactar-la d’una altra manera) i no a gestionar símbols”. El professor Enrique Lynch va defensar la validesa de l’actual Estatut i el seu acoblament amb la Constitució per garantir “una convivència lliure”. “Desfer l’equívoc entre català, catalanoparlant i catalanista”, va afirmar el professor Antoni Roig, “és una prioritat a Catalunya”.

Ferran Toutain es va encarregar de llegir un breu discurs del cineasta Lorenzo Soler, que no va poder participar (infinitiu amb r) a l’acte per motius personals (plural amb s). Al text d’adhesió, Soler denuncia “el victimisme” dels nacionalistes i defensa la “interacció cultural” envers (és una traducció una mica estrambòtica i incorrecta de "frente a" de l’original; en català "davant de" o "enfront de") “la integració”. “Catalunya serà mestissa o no serà”, va concloure. A més a més dels abans esmentats, (traducció literal del castellà poc recomanable; substituir per "dels mencionats anteriorment") van parlar els periodistes Jordi Bernal (s’hauria d’evitar que l’autor i traductor d’aquest text que comento es cités; un periodista que cobreix un acte no hauria de citar-se, i encara menys en tercera persona)  i Regina Farré, els professors Pedro Antonio Heras i Antoni Roig, l’advocat Xavier Melero, els escriptors Sabino Méndez i Lluis Maria Todó, i l’editora Miriam Tey. Així mateix, Ana Nuño va ser l’encarregada de llegir les declaracions de l’editora Beatriz de Moura, absent a l’acte por motius professionals.
____________

Com veieu no he estat exhaustiu i només he comentat allò que crec imprescindible perquè sigui correcte. Si entre vosaltres hi ha algú que parli habitualment el català, potser s’ho hauria de tornar a revisar, ja que seria important que cap malpensat pugui dir que després de 25 anys de tortura amb el nacionalisme excloent i el català encara no heu après a escriure’l. També us recomanaria una revisió del Manifest, que manifestament ha estat escrit també en castellà i traduït al català.

No us comento el text en castellà, que també hauríeu de corregir, tot i que no tant, perquè entre vosaltres teniu un expert en el tema, l’Arcadi, que ho farà molt millor que qualsevol altra persona, i que m’estranya molt que no hagi dit res sobre el tema, especialment si tenim en compte que la vostra web només conté dos documents i les dues traduccions al català: el manifest i la crònica del Jordi Bernal.

Parlant de l’Arcadi, també us voldria comentar que, per a evitar suspicàcies, potser que ordeneu els enllaços d’una manera neutra (pel nom, per la tipologia, …), perquè tal com està sembla que voleu potenciar el magnífic bloc de l’Arcadi, perquè no només es troba en primer lloc, també hi ha una línia de separació entre aquest i el segon, línia que no apareix entre els altres links.

Finalment, i ja que hem parlat de la llengua, no entenc perquè a l’entrar a la vostra web apareix per defecte la pàgina en català, si els documents originals són en castellà. Sembla com si volguéssiu actuar igual que la Generalitat. Algú que no us conegués podria pensar que us fa vergonya reconèixer-ho, o que el vostre mestissatge és de traductor automàtic. Per tant, us suggereixo que poseu la primera pàgina en castellà (o doneu com a mínim l’opció des del principi d’escollir l’idioma) i canvieu el nom del grup per “ciudadanos de Cataluña” o, com a mínim, promocioneu una denominació bilingüe,

salutacions i ànims

R de MF