fum i estalzí

Anem per la beta i sembla que s’està formant la gamma. La curiosa nomenclatura dels huracans de l’oceà atlàntic ho ha provocat: els primers 21 noms s’escullen alfabèticament, un per lletra de l’alfabet anglosaxó. Els noms ja estan decidits amb molta antelació; per exemple, ara ja sabem que el quinzè huracà de l’atlàntic del 2010, si s’hi arriba, s’anomenarà Otto. De fet, les llistes es fan per sis anys i alguns noms ja s’han retirat de la circulació, perquè corresponen a ciclons d’infausta memòria. Des del 1978 s’ha eliminat, a més, la discriminació positiva cap a les dones en la denominació d’aquestes megatempestes, però encara no s’ha eliminat la discriminació alfabètica, ja que els anys que hi ha pocs huracans, només s’utilitzen les primeres lletres.

Com tothom sap, però, aquest any no passarà, perquè l’abundància d’huracans ha superat totes les previsions. El National Hurricane Center diu de forma imprecisa que “additional storms will take names from the Greek alphabet: Alpha, Beta, Gamma, Delta, and so on.” Com que suposo que després de l’huracà Delta no es formarà l’huracà “so on”, s’haurà de recórrer a les altres lletres de l’alfabet grec. Però quin alfabet grec? el modern? l’antic? i si és l’antic, quin dialecte? Els problemes vindran de seguida, perquè després de l’èpsilon l’alfabet modern té la zeta, però alguns dels antics tenen la digamma. Hi ha, a més, altres problemes: si se supera la zeta, el govern espanyol permetrà que el següent huracà s’anomeni eta?

Tots aquests problemes es resoldrien si es fessin llistes cícliques de noms, com passa al pacífic central i est. Al pacífic oriental també es fa així, però el llistat no és alfabètic, sinó elegible entre els diversos països de la zona. Per exemple, a l’huracà Megkhla (nom d’origen tailandès) el succeirà el Higos (estranyament d’origen USA), i el següent es dirà, segons la decisió vietnamita, Bavi. Mètodes semblants s’utilitzen a Austràlia, Fiji, Papua Nova Guinea, Filipines i la regió de l’Índic.

Ara bé, si segueix augmentant el nombre d’huracans, sembla que també aquestes llistes cícliques s’hauran de reformar, perquè, per exemple, els 15 noms d’huracans per la zona de Papua Nova Guinea no es repeteixin 3 vegades un mateix any. I per qui no es cregui l’augment del nombre d’huracans, que es miri aquest interessant estudi del NHC, on sembla deduir-se la tendència a l’augment dels huracans, com mostra aquesta taula que contempla 115 anys:

Ara, el que més m’ha emocionat és que, periòdicament, un huracà del pacífic porta el meu nom i, aquest any, només falta el Pilar per arribar-hi; hi ha fonts que diuen que tot just ahir va començar a desenvolupar-se. Però, qui es pot espantar de l’huracà Ramon?

Per cert, cap huracà mai no ha estat batejat amb el nom d’Eleanor.

La primera vegada que vaig veure un calendari vacunal em vaig quedar de pedra: en el cas de Catalunya (que no és la comunitat que vacuna més), se suposa que abans dels 4 anys un infant ha de rebre 32 dosis de vacunes contra 8 malalties diferents. El meu estupor no em demostrava res, però em quedava un dubte latent: és possible que els nadons estiguint tan mal disenyats que, vivint en un ambient de gran higiene, ben alimentats i sans, requereixin aquest plus universal de protecció?

Aquest dubte em va portar a consultar, bàsicament, tres documents: el número 25 de Temas de Investigación y Ciencia dedicat a Las defensas del organismo; el recent llibre Vacunaciones sistemáticas en cuestión del metge Juan Manuel Marín Olmos; y, finalment, el manual bàsic de la vacunació del Dr. Lluís Salleras, Vacunaciones Preventivas (aquest, evidentment només el vaig fullejar en part, perquè és un totxo de 1000 pàgines).

És difícil jutjar l’eficàcia i la necessitat de les diverses vacunes a partir de les nocions més o menys genèriques d’immunologia, vacunació, efectes secundaris, càlculs de cobertures imprescindibles, efectes nocius, etc, que proporcionen aquests textos. Per això, no entraré en aquest tema. En canvi, sí que és summament instructiu observar els gràfics temporals comparats dels casos enregistrats, la mortalitat i les cobertures vacunals. La primera constatació és ben trista: les dades en aquest sentit només són òptimes pels casos enregistrats i la mortalitat en malalties que tradicionalment eren de declaració obligatòria (i, per això mateix, podem trobar als anuaris estadístics de l’INE), com ara la diftèria, la tos ferina, etc (com hem vist en una altra anotació, també la grip). En canvi, no es poden localitzar fàcilment dades més enllà del 1990 d’algunes de les altres malalties. També és decebedora la informació sobre cobertures vacunals en anys concrets, cosa que seria de molta utilitat, ja que no és el mateix que una vacuna es comenci a donar un any amb una cobertura del 20%, que amb una del 70%.

Comencem, doncs, amb les vacunes que són menys defensables amb les dades que proporciona l’estadística en el context espanyol.

La DTP és una vacuna combinada contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina que es comença a donar massivament a partir del 1965 (amb 1500000 dosis, mentre que anteriorment no havien arribat mai a les 180000 dosis). Començaré amb la tos ferina, perquè en aquest document d’un grup de treball sobre la tos ferina del Centro Nacional de Epidemiologia. En aquest estudi, es presenta aquest gràfic sobre la disminució de la mortalitat per tos ferina des del 1951:

Aquest es el comentari de l’estudi respecte el gràfic:”la inclusión de esta vacuna en el calendario de vacunación infantil en 1965 produjo una reducción considerable en la mortalidad de la enfermedad”. La meua sorpresa és majúscula. A mi la contemplació de la gràfica em genera preguntes: quin motiu es pot donar de la baixada de la mortalitat entre el 1952 (600 morts, algun any 200 tenien entre 1-4 anys) al 1965 (79 morts, pràcticament tots menors d’un any) sense cap vacunació? Perquè el pas dels 79 del 1964 als 33 del 1965 és tan remarcable, i el pas dels 122 del 1963 als 79 del 1964 no ho és (sense vacuna, per cert)? Quin mèrit hem de donar a la vacuna en la desaparició de la tos ferina, si només es pot assegurar que ha intervingut en el pas dels 79 morts als 0 morts, i no en el pas dels 5000 morts de principis de segle, als 79 morts del 1964, en un descens sempre gradual?

En el cas de la diftèria la cosa és calcada: entre principis de segle (unes 6000 defuncions) i el 1964 (81, i 110 del 1963), el descens no té res a veure amb cap vacuna. El 1965 el nombre de defuncions és de 56, amb un descens similar del 63 al 64.

El cas del tètanus és diferent, perquè es tracta bàsicament d’una malaltia que s’agafa per la infecció d’una ferida profunda amb una bactèria; a més, la malaltia no és contagiosa, i per això la seva incidència mai ha estat gran, tot i que mortífera. La neteja, en aquest cas, és un factor molt important per eliminar qualsevol possibilitat d’infecció. Al no ser una malaltia de declaració obligatòria no he aconseguit sèries temporals.

La vacuna triple vírica (TV), introduida massivament el 1982, immunitza segons diuen contra el xarampió, les paperes i la rubèola. En el cas del xarampió, la situació continua essent la mateixa que amb la tos ferina i la diftèria: la introducció de la vacuna es fa quan aquesta ja només provoca pocs morts (19 al 1981, un any abans de la introducció de la TV, mentre que a principis de segle n’hi havia més de 15000). A més, la introducció massiva de la vacuna va provocar els anys següents (1983 i 1986) dos brots epidèmics, amb xifres d’afectats que no s’havien vist mai al s XX. Les dues altre malalties són de difícil estudi estadístic, perquè no eren de declaració obligatòria fins la introducció de la TV, perquè eren considerades benignes (en el sentit que no causaven morts). El que sí que és curiós és que, la introducció de la TV va seguida de l’augment espectacular de casos (rubèola: de 70000 el 1982 a 160000 el 1983; paperes: de 75000 el 1982 a gairebé 300000 el 1984). En qualsevol cas, totes tres malalties, a partir dels 90, tenen una incidència baixa o molt baixa.

De l’hepatitis i la poliomielitis no en parlaré perquè em sembla que no són tant senzilles de tractar amb una simple anàlisi estadística, i tampoc en tinc una conclusió tan clara.

Les vacunes contra la meningitis (Haemophilus Influenzae Tipus B i Meningitis C) són les més recents. En el cas del la Haemophilus Influenzae Tipus B contra cert tipus de meningitis (de meningitis n’hi ha d’un fotimer de tipus) que té una incidència baixíssima: entre el 1989 i el 1998, una mitjana d’un mort anual a tota Espanya; la necessitat d’una vacuna massiva contra una malaltia és, com a mínim, sorprenent amb aquesta dada. En el cas de la vacuna contra la meningitis C, aquesta malaltia provocava 1 mort per cada 2000000 d’habitants a mitjans dels 90, en absència de vacunació. A més, el 1998, la Direcció General de Salut Pública deia que: “L’administració sistemàtica de vacunes antimeningocòciques a la població civil a l’actualitat no es recomana a cap país desenvolupat” (Salleras, p.359), i a continuació en dóna les raons. Malgrat això, dos anys després s’introduïa la vacuna al calendari.

Algunes d’aquestes consideracions i d’altres les volia comentar al pediatra que havia de vacunar a Ciceró, per a discutir la conveniència o no de fer-ho. No va agradar-li massa que li vingués amb preguntes sobre les vacunes i va tancar el tema insinuant que hi ha gent que va rentant el cervell als altres, mentre passejava d’una habitació a una altra, i em va dir que fes el que volgués i va donar la conversa per tancada. No vull carregar contra el pediatra, perquè suposo que una feina de dedicació al públic has de tenir cert grau d’autoritarisme i mala llet per a què la gent no se’t pugi a l’esquena. En qualsevol cas, aquesta va ser la reacció de “la ciència mèdica” a les meues preguntes.

Finalment, crec que no és el mateix acceptar un medicament per una persona malalta, perquè segurament el temps corre en contra, que acceptar inocular substàncies estranyes a persones totalment sanes: el sentit comú em diu que aquesta segona activitat me l’haurien de justificar molt bé per a que la porti a terme.

Dintre d’una economia de mercat, una activitat per la qual ningú no et paga o no està disposat a pagar-te, pots pujar-hi de peus que no val res. Per exemple, aquest bloc no val res … o no?

A principis d’aquest mil•lenni, la irrupció massiva de les puntcom més estrafolàries als mercats, a preus inversemblants, va donar una nova dimensió a aquesta idea tan senzilla: tothom estava disposat a pagar el que fos per qualsevol cosa. Va ser una època daurada dels venedors de fum. Aquesta etapa vertiginosa de l’economia ha passat, però algunes dels seus principis encara són visibles. Així, per exemple, aquí et fan una taxació gratuïta del bloc. En el meu cas, la valoració em sembla justa:

De fet, estic disposat a regatejar un parell de milers de dòlars … algú s’anima?

Diuen que els antics romans, davant d’una desgràcia gran (la pèrdua d’una batalla o d’una collita), tenien el costum de reorganitzar l’escalafó diví. Si Júpiter sempre ocupava el graó més elevat, acompanyat per la seva dona Juno, la resta de déus no tenien assignada una posició fixa en el rànquing diví. Així, per exemple, si hi havia sequera, posem per cas, feien pujar un parell de llocs a Ceres, la deessa de l’agricultura, provant de conquerir el seu favor amb aquest ascens. Si pels romans aquest sistema oferia l’avantatge d’explicar els revessos de la sort d’una manera senzilla (l’escalafó no era correcte, i els déus estaven emprenyats) i amb moltes possibilitats de canvis (amb 10 déus, per exemple, hi ha 3628800 possibles reordenacions), suposo que als déus i deesses els hi devia crear cert estrès aquesta precarietat del seu càrrec.

Passen els anys, i els déus són substituïts pels sants, però el sistema de promoció continua essent el mateix, o molt semblant. Així, cada dia de l’any trasllada la devoció d’un sant a un altre; els esdeveniments de l’actualitat també modifiquen el seu escalafó: ara que hi ha sequera, posem per cas, hem vist com la devoció cap a la secció humida del santoral s’ha multiplicat, com ho demostren les nombroses processons en honor a aquests aureolats.

Hi ha un sistema infal•lible per a conèixer quin és el rànquing exacte dels sants, màrtirs i demés benaurats de les nostres esglésies: el recompte de les espelmes que els devots (més aviat, devotes) els hi ofereixen. Després d’una època on es van establir les inanimades espelmetes elèctriques, que havien substituït els panells d’espelmes (on s’havia d’inserir una moneda per encendre’n una), han tornat amb força les espelmes de tota la vida. Com a mínim a Santa Maria del Mar.

L’església és una de les atraccions per Ciceró. Gairebé cada dia hi entrem i aprofito per comprovar el rànquing. Ciceró n’és indiferent, perquè ja té clar quins són els seus ídols: l’Aleix i la Dolors (ex i dos en la seua exigua llengua). La posició tombada del primer el fascina, i sempre fa un gest apropant-se la ma a la galta i inclina el cap quan s’hi acosta, però això no sembla proporcionar-li una gran quota de candela:

en canvi, la Dolors gaudeix d’una parròquia fidel:

Aquesta posició privilegiada al share de cera la comparteix, com no podia ser d’una altra manera, amb el seu fill unigènit, omnipotent i etern, especialment en una de les dues crucifixions:

El sagrat cor, en canvi, no sembla tenir tanta veneració com les dues crucifixions. La foto és lateral perquè el dia que vaig fer-la hi havia una corrua de bodes que impedien l’accés a certs espais de la nau, com es recordava al cartell (que, curiosament, semblava impedir sense contemplacions la visita als foranis, mentre que als autòctons els ho deixava amablement a la seva consideració); en general, els caps de setmana l’overbooking de casaments és impressionant (la foto que obre l’anotació és dels 4 cotxes de les 4 bodes i cap funeral que, com a mínim, s’havien de celebrar aquell dematí).

Un misteri, des de la meva ignorància, és la veneració a Pancraç (sic), representat per un jove vestit de forma molt senzilla, i amb un gest devot cap a l’altíssim; això queda matisat per la posició de les cames que semblen indicar que s’està pixant, o bé, que està ballant un xarleston:

Però són la Pilar i una Moreneta guardada per dos sanjordis les qui semblen gaudir de més recolzament popular; el lideratge de la primera era indiscutible els dies de la pilarica, però després ha tornat a la seva posició habitual de colider.

La zona baixa de la classificació està, també, molt disputada: amb quatre ciris hi ha el primer jesuïta, l’Ignasi, la Carme i el Joan, aquest malgrat la seva posició oficial dintre del santoral, obrint les portes del cel; jo explicaria aquest fet per la factura de l’escultura, excessivament moderna pel mercat al qual va dirigit.

Tres en tenen la Marta i l’Isidre … sí, sí, el patró castís.

Amb dues de comunes hi ha aquest parell, i ara no em ve el seu nom; ella potser és la Cecília, però ell … s’assembla al valencià Vicenç Ferrer, però diria que aquest es troba sol en un altra capelleta:

la més baixa puntuació l’obtenen Magí i la patrona de Tarragona, Tecla, amb una única candela a compartir (sembla que compartir capelleta és un mala decisió estratègica). El fet que els més parvenus d’entre els nostres governants actuals siguin precisament tarragonins fa molt revelador aquest fet.

Val a dir que aquest matí Isidre no lluïa cap espelma, i crec que això és dolent per les aspiracions dels nostres assumptes a la capital. Seria bo que les devotes se n’adonessin.

En qualsevol cas, sembla que la modernitat, com a mínim la modernitat tripartida, ha desestimat aquest sistema de reestructuració de l’escalafó, concretament el governamental, malgrat que, com hem demostrat, és una tradició molt antiga. On vas occident, on vas …

La vodevilesca simbiosi politico-mediàtico-mèdica té, aquests dies, un entreteniment estrella, la grip del pollastre: els uns posen la notícia en primera plana mentre els altres es reuneixen d’urgència, i quan acaben diuen que no ens hem de preocupar, que tot està controlat, però, per si de cas, comprem milions de vacunes i antivirals de dubtosa eficàcia, i misteri més gran, proposen de potenciar la vacunació de la grip vulgar. I així anem tirant.

L’altre dia, el meu sogre es va vacunar contra la grip, cosa que li va provocar un malestar general com no recordava feia temps i que li va durar dos o tres dies, un d’ells al llit. De fet, des que s’ha jubilat, les institucions sanitàries l’han atrapat en la seva xarxa protectora, com a la majoria de jubilats i nens del país, i no hi ha setmana que no hagi d’anar per una revisió, una anàlisi, una vacuna o ves a saber què. En comença a estar fart, tot i que encara mai s’ha negat a fer el que li diuen els metges; de fet, la seva salut de ferro no l’havia deixat fins l’any anterior al de la jubilació (any que esperava impacient).

Les autoritats sanitàries insisteixen en què la vacuna antigripal és molt efectiva i eficient (bonics termes que potser tractaré algun dia) i, en definitiva, que vacunar-se contra la grip és imprescindible si tens certa edat. Ara comença a estendre’s la idea que entre els infants també hauria de distribuir-se massivament aquesta vacuna. Tot això és sabut, però si en voleu informació més detallada de la Asociación Española de Vacunología, aquí, i en el cas concret de l comunitat de Madrid, aquí.

La grip és una malaltia molt comú, però misteriosa. No pretenc parlar del procés, ni de les discussions sobre quin és el seu origen i desenvolupament, o patogènia, perquè no en sé un borrall. En canvi, els anuaris de l’INE són una eina immillorable per donar un petit cop d’ull a l’extensió de la malaltia al llarg del temps, i dels canvis produïts després d’introduir-se la vacuna. A partir de les dades dels diferents anuaris, he pogut calcular el percentatge d’afectació en tants per 100000 de la població total anual:

Com veieu és la sèrie temporal des del 1949 fins el 2003. El marc taronja indica l’època en què la distribució de la vacuna ja tenia una cobertura gran (per exemple, al 84-85 es van distribuir més de 2000000 de vacunes, i al 1993 es van arribar a nivells de 7000000). El marc vermell indica màxims de vacunació entre la població de gent gran, únic objectiu de la vacuna, sempre al voltant del 60%-70% des del 1990, aproximadament.

El gràfic mostra clarament els dos brots epidèmics de finals dels 50 i dels 70. L’afectació fins els anys 80, llevat dels brots epidèmics, és d’aproximadament de 2000 (i molts anys ni tan sols hi arriba), excepte en alguns casos que es troben entre 2000 i 4000. A partir dels 80, però, es percep un canvi brutal, perquè l’augment general i constant de la grip és realment impressionant (en algun cas, sembla epidèmic), i només un any, el 2000, es torna a arribar a nivells de 2000 afectats per 1000000 persones (aquest segurament és l’autèntic efecte 2000). I el més curiós de tot és que això es produeix en una època en què la vacunació entre la gent gran comença a estendre’s molt, o ja està molt estesa. Si fóssim malpensats diríem que una hipòtesi és que la vacuna n’és la responsable. Una gràfica d’aquest tipus, però, no dóna per tant; a més, la grip és una malaltia molt imprevisible, i hi ha altres factors que poden potenciar-la (per exemple, la tendència a l’agrupació de la gent gran –llars d’avis, …— i dels nens –llars d’infants, …–, ja que se sap que els la concentració de gent augmenta l’expansió de la grip).

En qualsevol cas, la gràfica sí que suggereix seriosos dubtes sobre la utilització d’aquest mètode preventiu contra la grip. Ara, tampoc és concloent perquè inclou tota la població, i no només els vells (dades que, malauradament, no semblen existir), i tampoc sabem les interaccions joves/vells, etc.

Un article (cal registre gratuït per veure resum) sobre aquesta qüestió, importantíssim i molt recent, de (la prestigiosa revista) The Lancet sembla haver passat inadvertit, malgrat el seu revelador títol: Efficacy and effectiveness of influenza vaccines in eldery people: a systematic review. Els autors han fet un buidatge de 5 bases de dades en diferents llengües amb estudis sobre la grip (influenza), i després d’analitzar-les en profunditat, han arribat a aquesta simpàtica conclusió:

Our findings show that, according to reliable evidence, the effectiveness of trivalent inactivated influenza vaccines in elderly individuals is modest, irrespective of setting, outcome, population, and study design.

No puc deixar de mostrar el gràfic de la “correlation between influenza vaccine coverage rates and incidence of influenza-like illness from 18 studies “:

El comentari dels autors és demolidor: “We noted no association (correlation coefficient 0.09) between vaccine coverage and attack rate of influenza-like illness”.

No us cregueu que els autors són furibunds antivacunalistes, o coses pitjors; com a mínim un d’ells, segons diu la revista té un conflicte d’interessos, treballa per farmacèutiques, concretament: “T Jefferson owned shares in Glaxo SmithKline and has received consultancy fees from Sanofi Synthelabo and Roche.”

Hi ha però, qui diu que la vacuna va molt bé pels vells molt cascats, cosa del que no parla l’article anterior. Doncs bé, en aquest article de la revista Journal of Infectious Diseases sobre el cas específic del Regne Unit, A cohort study of the effectiveness of influenza vaccine in older people, performed using the United Kingdom general practice research database uns reconeguts vacunalistes diuen:

The pooled effectiveness of vaccine against hospitalizations for acute respiratory disease was 21% (95% confidence interval [CI], 17%-26%). The rate reduction attributable to vaccination was 4.15 hospitalizations/100,000 person-weeks in the influenza season. Among vaccine recipients, no important reduction in the number of admissions to the hospital was seen outside influenza seasons. The pooled effectiveness of vaccine against deaths due to respiratory disease was 12% (95% CI, 8%-16%). A greater proportionate reduction was seen among people without medical disorders, but absolute rate reduction was higher in individuals with medical disorders, compared with individuals without such disorders (6.14 deaths due to respiratory disease/100,000 person-weeks vs. 3.12 deaths due to respiratory disease/100,000 person-weeks). Clear protection against death due to all causes was not seen.

Els beneficis són bàsicament en malalties respiratòries (entre el 8% i el 26%, segons els casos), mentre que contra altres causes de mort “was not seen”. En aquest sentit, un altre article molt important, i que tampoc sembla que ningú li faci cas, és aquest: Impact of Influenza Vaccination on Seasonal Mortality in the US Elderly Population, aparegut a la Archives of Internal Medicine. Els autors estudien les morts estacionals de gent gran en des del 1968 fins el 2001, i intenten corracionar-la amb la taxa de vacunació. Les conclusions:

We attribute the decline in influenzarelated mortality among people aged 65 to 74 years in the decade after the 1968 pandemic to the acquisition of immunity to the emerging A(H3N2) virus. We could not correlate increasing vaccination coverage after 1980 with declining mortality rates in any age group. Because fewer than 10% of all winter deaths were attributable to influenza in any season, we conclude that observational studies substantially overestimate vaccination benefit.

Ii què passa amb la vacuna pels infants? un altre article d’aquest any a The Lancet, Safety of influenza vaccines in children (T Jefferson en torna a ser un dels autors), diu textualment, “The lack of reported trial safety data for inactivated vaccines in younger children is particularly surprising given that this vaccine is now recommended for healthy children aged 6 months and older in USA and Canada”. És a dir, que no hi ha estudis fiables sobre la seguretat d’aquestes vacunes en nens. I malgrat això, les recomanen. Ui, ui, ui.

No sé si calen més comentaris. Malgrat els dubtes que han de sorgir a qualsevol persona raonable i a qualsevol institució responsable sobre el fet de les vacunacions massives de vells i l’intent d’estendre-les als nens, suposo que les coses no canviaran, i l’any vinent el meu sogre tornarà a passar dos o tres dies fotut. Ara, si voleu, podeu llegir aquests posts del Jordi, per tenir una perspectiva més àmplia del problema de la ciència, tot i que crec que hauria d’ampliar-los perquè li han quedat molt esquemàtics. Cal recuperar Feyerabend.

Dies de bronca, que diria Borges. Després d’una setmana d’angines, l’altra nit els déus tornen a castigar a Ciceró, aquesta vegada amb vòmits, quan tot just fa un quart d’hora que l’he deixat al llit. Per amenitzar més la situació, la mare de la criatura no hi és. Me’l trobo ple de restes pudentes del seu dinar, diria que una lasanya, i el prenc, sense adonar-me que el terra també en va ple. Així, vaig escampant una olor amarga i penetrant pel pis. Ell, seguint els seus instintints, em vol abraçar; jo, en canvi, veient-lo ple de sucs gàstrics, minúsculs granets de l’arròs que ha sopat i verdures inidentificables, preferiria portar-lo a les mans amb els braços estirats. Gairebé ho aconsegueixo.

Mentre netejo la criatura, que es troba en un estat contradictori, endormiscat, consternat i baldat, m’adono que les sabatilles rellisquen, i detecto el motiu en forma de rastre de cosetes vermelles, verdes i blanques que porta a l’habitació de Ciceró. Cal tranquil•litzar-se.

Quan el tinc net i canviat, el porto amb totes les precaucions possibles al meu llit, per no estendre la suculenta pasta. Una vegada adormit del tot, em concentro en l’abnegada neteja de les restes, i a retirar la roba que he anat escampant, a manera de pont. Ho faig en radis concèntrics al voltant de l’habitació maculada. Quan arribo a la zona sèrum, i especialment, quan l’ensumo, no puc evitar algunes arcades (disculpeu la misèria). El costum de no sopar evita que hi hagi conseqüències desagradables.

Endavant les atxes, penso: trec els llençols, la funda, el matalàs (que miraculosament en surt indemne), el protector de les baranes; les rento, així com el somier; recullo tota la roba i la poso en bosses; finalment, passo el motxo pel terra. Ara ja només em queda posar la roba del llit a la rentadora i dutxar-me. Ja net i calçat amb les petites sabatilles de la meua dona, veig un reportatge sobre la família Saud.

Els fets d’aquella nit que vaig haver de compartir llit, entre arcades, cridets, patadetes i altres amenitats infantils (de les quals no et pots defensar a cops de colze, és clar, com és costum de fer amb gent ja més grandeta), no semblen haver tingut seqüeles: ara ja ha anat a dormir després de saludar la lluna, que s’aixeca rosada al damunt del parc de la Ciutadella, i d’escoltar, com cada dia, aquest blues infantil, ballant sobre el meu escritori.

Darrerament defujo qualsevol article (excepció feta, per tradició, dels articles de la Maite Soroa, perquè repassa el més entranyable i cavernari de l’Espanya una y no 51), entrevista, tertúlia, producció multimèdia, obra de teatre alternatiu, representació de titelles o ombres xineses, que facin referència a l’estatut, el problema basc, la qüestió catalana i temes subsidiaris. És difícil, ja ho sé, però m’hi aplico; enyoro l’exili londinenc del Jordi en aquest punt (tot i que no només en aquest punt), ja que, segons diu, als mitjans gairebé no hi ha periodisme de declaracions.

Ara bé, malgrat la meva intenció declarada d’evitar El Tema, per tot arreu m’assalta amb nocturnitat. Aquesta tarda, després de llegir el darrer post del Wonka, dedicat als rànquings d’escoles, com sempre molt recomanable, he clicat un link que porta a Magisnet, un portal:

vertical exclusivo para profesionales de la enseñanza, Magisnet (www.magisnet.com). Aquí, el docente encontrará desde informes sobre la situación de los interinos en España hasta monográficos especiales sobre educación ambiental o nuevas tecnologías. De momento, la oferta de Magisnet se estructura en cinco bloques: actualidad, informes, especiales, servicios y publicaciones.

Doncs bé, els temes del número de la seva revista d’octubre, el 11683, són 4, tres dels quals són aquests:

1. Los castellanohablantes obtienen peores resultados en Cataluña. (L’edició en paper és més rotunda: “Cataluña segrega a los alumnos de origen castellano”).

2. Fapel asegura que el 85% de los dirigentes de ERC lleva a sus hijos a la concertada (aquest és el títol, tot i que l’article parla del congrés de la CECE).

3. Elogio de la ambigüedad en los textos catalanes.

Desprevingut com m’han agafat, no puc mantenir la meva paraula de vade retro a aquests articles.

La primera perla de seguida va al gra: “un análisis más profundo del PISA catalán da algunas pistas sobre la causa de los problemas de rendimiento en Cataluña: la política lingüística.” Aquesta gran palla mental se suposa que és la conclusió d’uns anàlisis que no es presenten (i que EN CAP CAS es poden deduir de l’informe de Pisa, sinó que s’ha d’acudir a les dades originals de l’informe de PISA –un megafitxer de 95 megues–); només es presenten les diferències absolutes de puntuacions entre castellanoparlants i catalanoparlants de nacionalitat espanyola a Catalunya. Ara bé, malgrat la conclusió, admeten que “una vez eliminada la variable socioeconómica, la diferencia mantiene cierta significación estadística”, sense especificar què vol dir “cierta”. No han acabat els peròs que es posen ells mateixos a la seva anàlisi de pacotilla, i que apareixen al final de l’article de José M. Lacasa: “Aunque el tamaño de la muestra es demasiado pequeño para afirmarlo taxativamente, todo parece apuntar …” (aquí, és clar, podeu posar el que convingui: l’existència dels marcianos, la virginitat de maria, la fidelitat de lola flores, …).

De la segona perla no en voldria parlar, perquè no vull ferir la sensibilitat dels qui han estat plantats per les sinistres autoritats catalanes, i malgrat això han ofert un “contrapunto amable”: “el consejero de la Comunidad de Madrid que inició su discurso en catalán, idioma con el que le unen estrechos lazos” … suposo que ja recordeu allò “de la intimidad”, que a tots ens fa venir una llagrimeta als ulls i la mà a la cartera. Ara bé, el “consejero”, com no podia ser d’una altra manera, “no desaprovechó la oportunidad de definir a Cataluña como “una parte de España””… i és clar, home! no s’han de desaprofitar aquestes oportunitats, i no s’ha de confondre l’amabilitat amb les definicions.

L’últim paper s’engloba dintre del que ja és un gènere en certs mitjans: “las grandes editoras catalanas de libros de texto se las arreglan, curso tras curso, para nadar y guardar la ropa” en el tema despppaññññña, és clar. I quin és el procediment d’anàlisi? aquí el teniu: “Como era previsible, un repaso a los textos de Ciencias Sociales de 5º y 6º de Primaria, y 2º y 4º de ESO, traslada impresiones confusas.” “Como era previsible”, és clar, aquesta és la meva metodologia d’anàlisi preferida, l’essència del mètode científic.

Fins a 6 vegades Yavéh li diu a Adam i els seus descendents que “sigueu fecunds i multipliqueu-vos”. Amb aquesta insistència vinguda de Déu en persona no és estrany que Adam i la seva estirp s’hi posessin de valent fins arribar als que som ara mateix, xinés amunt xinés avall, que ja se sap que si Déu es va equivocar en els primigenis moments, quan no va comptar entre els habitants terrestres (o paradisíacs) els pares de les nores d’Adam i Eva, no se’m podrà acusar a mi de fer un error més gran.

De fet, l’altíssim no va donar aquesta ordre a totes les criatures sortides d’Adam i de la seva costella, perquè al Siràcida 41,9, malgrat ser un llibre deuterocanònic, els hi diu als impius:

Si us multipliqueu, tot serà per a la ruïna;
si naixeu, tindreu una vida maleïda
i, quan moriu, tindreu la sort dels maleïts.

Hi ha dies que penso que Déu no anava massa desencaminat quan ho deia, ja que, essent jo tècnicament impiu, hauria d’haver seguit aquestes sàvies paraules; la setmana passada, sense anar més lluny: Ciceró amb angines i un servidor gairebé full time dedicat a la seva tirànica disposició. En aquests moments, he arribat a trobar arguments contra la possibilitat de la metempsicosi, otrosí reencarnació, perquè si en una vida ja has tingut fills, com dimonis s’entén que en un altra en vulguis tenir novament? QED

D’altres, però, han de seguir el precepte diví. Els jueus, sense anar més lluny, que són el primer i únic (que jo sàpiga) poble escollit, han de complir-lo sense vacil•lacions. Per això mateix, les famílies jueves acostumen a ser nombroses. Ara bé, què passa si al mateix temps que el creador t’ha donat aquesta ordre no t’ha proporcionat les eines per acomplir-la? De fet, en una lectura literal del “sigueu fecunds” sembla haver-hi ja certa crítica als qui no ho són, tot i que no ho puc afirmar perquè desconec els mots originals. En qualsevol cas, les interpretacions sempre permeten metaforitzar aquest “sigueu fecunds”, i la majoria de rabins accepten la possibilitat de la fecundació in vitro, i d’altres tècniques de reproducció assistida, cosa que permet que Israel tingui el nombre més gran del món de clíniques amb aquesta especialitat.

Ahir, precisament, el documental de 30 minuts es centrava sobre el tema de la compra/venda d’ovòcids als Estats Units, un negoci lucratiu, perquè per cada donació, la jove donant pot emportar-se entre 5000 i 25000 dòlars. Molts sol•licitants acostumen a anar a les universitats buscant noies que, a part d’atractives, saludables i rosses (tot i que deien que les asiàtiques i algunes barreges, com negres/irlandeses, tenien un gran caché), hagin assolit un nivell acadèmic considerable. Però més sorprenent encara: una de les característiques més demanades és que la noia sigui jueva. La cosa em va sobtar: per què ho demanen si, teòricament (excepte pel ja difunt Adolf i els seus seguidors), aquest no és un tret genètic?

A part de metafísiques de l’ADN, sembla que un dels motius més importants és la llei jueva. Si ets una parella jueva que vols tenir fills i vols accedir a tècniques de reproducció assistida, how “Kosher” are these techniques in terms of Jewish law (halacha)? Sembla no haver-hi grans problemes per acceptar-les, a part de petites discussions sobre si és permès, a dreta llei, que el marit es masturbi per obtenir els espermatozous, o sobre la possible eliminació d’algun dels fetus per a que altres sobrevisquin, etc.

Ara bé, hi ha d’altres problemes: molts rabins no accepten halachicament un donant d’esperma que no sigui el pare, perquè fins i tot la inseminació artificial està considerada, si no adulteri (intratuberí), sí una abominació i, a més, el marit no pot ser considerat el pare de la criatura, halachicament parlant. Això és un problema, ja que els jueus ortodoxos acostumen a tenir un esperma de qualitat més dubtosa, segons l’article esmentat.

Encara més problemàtica és l’esterilitat femenina, ja que planteja noves qüestions, i concretament aquesta: ja que la transmissió de la juïcitat és matrilineal, quina de les mares (en el pitjor dels casos són tres: la social, la que proporciona l’òvul i la que el porta durant 9 mesos) és la que transmetrà aquesta “qualitat”? no hi ha cap dubte que la mare social no compta per res. I si segons la ciència, la mare biològica seria la que aporta l’òvul, la tradició jueva sembla diferir en aquest aspecte: la mare, segons la halacha, és la dona de la qual veiem sortir el fill, es a dir, la portadora i no la donant. En aquest punt tampoc no hi ha unanimitat (com veieu, el fet que una religió no tingui ningú que pugui parlar excatedra dóna per molts passatemps), i alguns rabins diuen que si la donant no és jueva, el fill no serà jueu. Per tant, per assegurar la jugada, la majoria de pares jueus que necessiten una mare de lloguer i una donant, exigeixen que ambdues siguin també jueves.

Ciceró, no el meu fill, sinó el de quousquetandemabutere,Catilina, patientianostra, va ser qüestor de Sicília uns anys, des d’on va defensar els sicilians de Verres, un governador romà corrupte. En la causa contra el mangant, va utilitzar uns discursos contra el personatge. Els sicilians, agraïts per haver-se deslliurat d’aquella mala peça, homenatjarien l’orador amb aquesta placa commemorativa:

tot i que ha de ser un honor rebre un homenatge d’aquestes característiques, si cliqueu a la imatge veureu ha trigat una miqueta: concretament, 21 segles.

La placa es troba en un carrer d’Enna, un poble del centre de la Sicília rural, al darrera de la seva esglèsia principal. La van posar en el presumpte lloc on es trobava la casa de Ciceró, clavada tot just en aquest edifici cotxambrós (la placa, a la part inferior dreta):

Dels honors sicilians, guardeu-nos senyor.

Buscant entre els negatius he trobat la tomba de Txejov.

L’altre dia, la Mònica Terribas entrevista a Jordi Pujol. No sé què hi veu la gent en la Terribas, si no és que els agrada que s’assegui a la punteta de la butaca, costum, per cert, molt poc elegant i hospitalari. Diria que moltes vegades no sap massa bé de què parla; recordo una entrevista memorable a Shlomo ben Ami on l’entrevistadora mostrava constantment la seva ignorància del tema, com si no hagués llegit, ni fullejat tan sols, els llibres de l’entrevistat. Hi ha qui confon les sortides de to i les formes brusques i cridaneres, signes inequívocs d’ignorància, amb l’audàcia, la valentia i la claredat.

En l’entrevista a Pujol, la MT continua en la seva línia: en un moment de l’entrevista, aquest diu que voldria recordar-li a ZP el 1934, i la Terribas salta ràpidament, sense deixar acabar el silenci que havia obert l’expresident (a qui, per cert, conferia constantment el títol de president), “què va passar el 34?” no tant perquè expliqués al públic el que havia passat, sinó perquè ella mateixa no semblava saber-ho.

Hi ha un moment realment interessant a l’entrevista, una anècdota que volia il•lustrar la comprensió que tenia el “president” de les relacions de Catalunya amb Madrid: fa uns trenta anys, quan Banca Catalana es volia instal•lar a Madrid, estaven buscant una seu. Se li va oferir un edifici al costat del congrés dels diputats, que ara ocupen altres dependències del congrés. Pujol va dir de seguida que no. Pujol sabia que un dia es portaria un estatut ambiciós al congrés i, aquell dia, hi hauria manifestacions al davant de l’edifici i tot acabaria amb les finestres de Banca Catalana trencades.

Inicialment es pot pensar: “quina intuïció, la de Pujol”. Però, a poc a poc, acabes adonant-te que aquesta anècdota explica millor que qualsevol altra els complexos del “president” en el seu tracte amb Madrid i, per extensió, els complexos catalans en aquesta relació. Cal tenir una mentalitat de botigueret per anar a Madrid d’aquestes maneres, sense voler, no molestar, sinó pagar les factures de les presumptes molèsties que provocaràs en els altres. Ni els del kentucky fried chicken se’ls ha acudit mai marxar de les Rambles perquè els seguidors cules el destrossen els vidres les poques vegades que guanyen.

Em temo que aquesta mentalitat també es podia constatar en la seva obsessió de tractar ell mateix qualsevol tema, per petit que fos, encara que només afectés a quatre duros del pressupost. En aquest sentit hi ha una anècdota molt bona de Churchill al llibre La segunda guerra mundial: en un moment en què hi havia temes encallats amb els americans sobre l’estratègia militar a seguir, conta que hi va haver una reunió amb el seu homòleg americà, on, a poc a poc, els problemes s’anaven resolent. La reunió es va acabar, no perquè no hi hagués més temes, sinó perquè el nivell de detall i la magnitud dels problemes que quedaven s’havien de deixar a nivells més baixos de decisió, per dos motius: un, perquè tota l’escala de poder ha de tenir la suficient confiança com per poder prendre decisions pròpies, però, especialment, perquè mai s’han de poder crear conflictes al màxim nivell amb problemes menors. Churchill explicava aquests principis no derivats d’una reflexió pròpia, sinó com una cosa evident per un polític mitjà.

La primavera posterior a l’intent de cop d’estat a l’URSS (sembla que estigui parlant d’un altre mil•lenni) vaig tenir la sort de poder visitar aquest país, bàsicament Moscou i Sant Petersburg. La primera impressió de l’aeroport de Moscou, de la carretera cap a la capital i de la ciutat és definitiva: un lloc deprimit, trist i fosc. Escena surrealista a la nostra residència, que era un exalbergue de les Joventuts comunistes, el Komsomol: la moneda ha arribat a una depreciació tal que hem de pagar amb dues bosses plenes de rubles, pagament que s’allarga més d’una hora i mitja per comptar els diners. No sabria dir ben bé on es trobava l’alberg; diria que a prop del cementeri de Novodevichy, del qual només recordo l’esbelta làpida blanca de la tomba de Txejov.

A Moscou acabaven de descobrir el mercat i tothom semblava voler vendre alguna cosa: carrers plens de gent afilerada com els immigrants davant de El Corte Inglés, intentant vendre tot el que tenien: llibres, làmpades, mitjons (algun d’ells desaparellat), milers d’insígnies, tot es ven. I, és clar, els llestos compraran tot allò que podran, que tingui alguna utilitat, com el gas, el petroli, industries vàries, … Jo m’aprofito de la situació i m’emporto una edició del 1771 de la Història Natural de Plini, una edició crítica de les Sàtires de Juvenal del 1839 i un parell de llibres més per 4 rubles, llibres que venen a una llibreria que sembla haver buidat els fons antics de la biblioteca Lenina per millorar els balanços.

El centres neuràlgics de la ciutat són la Plaça Roja i un McDonald’s proper, inaugurat fa poc i amb cues constants. A l’altre costat del mausoleu de Lenin encara hi ha, en un racó, un grupuscle de comunistes que oneja banderes i cartells, mentre els diputats de la Duma surten escridassats per la gent, no molta, que es troba a la plaça Roja. La mòmia de Lenin, petitíssima i blanca, tan blanca que no sembla il•luminada, sinó que desprèn llum.

El viatge de Moscou a Sant Petersburg en un tren depauperat m’il•lustra sobre el fons deprimit d’aquest país: un oceà monòton i pla d’oms (diria que són oms, però no ho puc assegurar), neu i matolls és l’únic que veig per la finestra del tren sempre que hi miro. És impossible conquerir un país tan trist.

Que San Petersburg és una altra cosa es nota des de la sortida de l’estació a la Perspectiva Nevski: sembla occident amb els aparadors pràcticament buits. Però ja es comencen a veure canvis; diverses bastides encerclen algunes esglésies i un hotel lluent de la cadena més gran del món molt a prop de l’Hermitage, al costat del riu Neva. Passejant, mentre fa un fred que pela i plou, veig l’Aurora ancorat a les aigües del riu.

La visió més tenebrosa del viatge: la Lubianka, un edifici sòlid i impersonal, pintat, això sí, de color crema i vermell; la central del KGB. Al seu davant, el pedestal buit de Dzerzinski, el fundador de la cosa. Bé, aquest no va fundar el servei secret. De fet, els seus orígens remots es troben a la Okhrana, la policia secreta del tsar, on sembla que va treballar el propi Stalin. Aquest servei va ser, evidentment, eliminat pels del nou règim, i substituït pel NKVD, els primers serveis secrets soviètics, que poc després també van ser purgats per Dzerzinski, qui va crear la Txeka (nom que es popularitzà en tots els països comunistes). Posteriorment, aquesta va ser substituïda per la GPU i, finalment, el KGB va el va liquidar. Cada pas d’un servei a l’altre acostumava a portar l’eliminació física dels dirigents de l’anterior agència. És una de les simpàtiques formes de Stalin per guanyar-se, si no el respecte, la por de tot l’aparell repressiu (i que tan bellament expressa Nikita Mikhlkov a Cremats pel Sol).

Amb aquest arquetipus, tots els partits i mentalitats comunistes han utilitzat la purga com a eina bàsica per imposar-se als seus enemics, o presumptes enemics. A més, una altra de les característiques claus d’aquestes mentalitats és l’obsessió per muntar farses al voltant de les seves maquinacions, evitant sempre qualsevol aparença de legalitat. Un exemple recent el tenim en el camarada Solà, aquest estalinet d’anar per casa, que no podia fer, doncs, una altra cosa, i continua la llarga marxa per foragitar de males maneres a Ferraté del rectorat de la UOC, sembla que amb el consentiment dels seus caps.

Brasil significaria, anant als més remots orígens etimològics, un cosa així com “terra de brases”. No es pot anar més enllà perquè la paraula “brasa” sembla tenir una etimologia incerta (alguns diuen que prové de l’iranià), i no es remunta més enllà del s.XIII en les llengües romàniques. Un nom molt ben triat, si pensem amb les característiques que defineixen aquest país en l’imaginari occidental: música i festa, carnaval i mulates remenant els malucs. Però, evidentment, aquesta interpretació no s’ajusta a la realitat: quan Álvarez Cabral va pisar per primera vegada (primera vegada per un europeu, és clar) les costes del Brasil, 467 anys i un dia abans del meu naixement, va anomenar aquestes terres Vera Cruz. Però el nom no va quallar. En canvi, sí que ho féu el nom de la primera mercaderia que els portuguesos importaren massivament d’aquelles terres: a la futura costa brasilera abundava un arbre que científicament s’anomenà, més tard, Caesalpina echinata, però que es coneixia vulgarment per palo brasil. La seva fusta era molt apreciada per un colorant que se n’extreia per fer tints. El color vermellós d’aquest tint, diuen que semblant a la brasa, és l’origen del nom brasil que s’aplica a les fustes que serveixen per obtenir-lo.

El brasil és, també, una de les fustes que serveixen per a la construcció dels arquets dels instruments de corda. De fet, és la denominació que rep la fusta de menor qualitat: tots els arquets barats estan fets amb brasil. En canvi, els millors arquets estan fets del que s’anomena fusta de pernambuc. La fusta de pernambuc és apreciada per tenir dues característiques gairebé contradictòries (és curiós com la contradicció és una condició de les coses apreciables: ah, vell Heràclit, quanta raó tenies!), rigidesa i flexibilitat (no em puc estar de dir que seria bonic que els governants catalans tinguessin la mateixa combinació d’aquestes dues qualitats). Ara bé, cal precisar una mica: ambdós noms designen la mateixa fusta, la mateixa Caesalpina echinata, però de qualitats diferents. Aquest segon nom, pernambuc, que fins que no he tingut un violí només m’evocava les aventures del Pato Donald i el Tio Gilito, és tal com coneixien els indígenes de la zona, ara ja extingits, el palo brasil (en qualsevol cas, hi ha discussió sobre el seu significat, perquè hi ha qui diu que el més plausible és que provingui de Tupi Paranã-Puca, és a dir, “allà on el mar rebenta”, ja que gran part de la costa de l’estat de Pernambuc és plena de formacions coral•lines que trenquen el mar).

El palo brasil està amenaçat per la ferotge explotació que ha sofert al llarg de 5 segles, entre d’altres coses per a fer arquets. Per això, hi ha una iniciativa internacional per salvar el pernambuc (IPCI), engegada per arqueters atemorits perquè s’acabi la seva matèria primera. Sembla que Russ Rymer està preparant un llibre per explicar la història del palo brasil i de les iniciatives de l’IPCI; aquest article n’és un aperitiu.

Però la fusta de brasil, o més específicament, els arquets de pernambuc tenen una altra amenaça, oposada a l’anterior: la fibra de carboni. Ja fa un temps que s’han començat a comercialitzar arquets de fibra de carboni de grans prestacions i de preus més competitius que els del pernambuc. La fibra de carboni té l’aventatge de ser més resistent i fàcil de tocar (entre altres coses, perquè no l’afecten els canvis climàtics), a més, tots els arcs d’un tipus determinat tenen una qualitat molt semblant, perquè, és clar, el procés de fabricació és industrial. En canvi, diuen que encara no han arribat a la qualitat dels millors arquets de pernambuc, ja que cada arquet de fusta té la seva pròpia personalitat, cosa difícil de trobar en els arquets de fibra. En qualsevol cas, molts violinistes ja toquen i graven amb aquest tipus d’arquet, tot i que, en concert, sembla haver moltes reticències a utilitzar-los; coses de la tradició. Jo tinc un Arcolla i n’estic molt content; pel mateix preu tindria una bírria de brasil.

Seguint el guió que vaig utilitzar pels noms masculins, aquest és el gràfic de l’evolució dels 30 primer noms femenins al llarg del temps:

Es pot observar que el pes d’aquest grup de 30 noms ha caigut en picat, del 51,3% abans del 1920, al 16,4% en la dècada actual. És a dir, una caiguda de 35 punts. A més, pràcticament la totalitat del seu pes en la dècada actual es deu a 9 noms, mentre que la resta no arriben, la majoria, a l’1 per mil. En canvi, en els 30 primers noms masculins, no n’hi ha cap que no arribi a l’1 per mil en la darrera dècada, i només 7 no arriben al 2 per mil. Finalment, també hem calculat totes les diferències (les he agafat sempre positives) del percentatge de cadascun dels noms en dues dècades consecutives, i els he sumat tots: en el cas de les dones aquesta suma és més d’un 10% superior que en els homes. Per fer-ho més entenedor: el canvi de noms en les dones a través d’aquest darrer segle ha estat molt més acusat que en els homes; a més, només sobreviuen 9 noms del top 30, mentre que en els homes, una vintena del top 30 encara són bastant habituals entre els nadons de sexe masculí. Això no faria més que constatar el canvi de l’estatus de la dona, tant profund que, fins i tot, es reflexa en el seu nom.

D’altra banda, la mitjana de nadons de sexe femení inscrits amb aquests 30 noms al llarg del darrer segle es mostra en aquest gràfic :

Les diferències no són molt grans amb els barons, excepte en el fet que els primers 5 noms no tenen un pes tan elevat en les noies.

El següent gràfic és el dels top 30 de cada dècada (i no dels top 30 del rànquing general, que això ho he vist abans):

La forma del gràfic és semblant al dels homes. Potser el més destacable és que les variacions entre dècades són menors: si en els homes la diferència màxima és de 22,8 punts (entre la dècada dels 20 i la dècada dels 70), en les dones és de 17,2 (entre abans del 1920 i la dècada dels 70). A més, mentre a principis del segle passat el percentatge d’homes que rebien algun dels 30 primers noms masculins era sensiblement superior al percentatge de dones (64% vs 59%), a l’actualitat la diferència és molt petita (46% vs 47%). Un símptoma d’igualtat o d’uniformització?

Un fet sorprenent és l’evolució del nom Maria: és l’únic nom femení que va passar de ser el primer (amb un 11% de les dones que s’ho deien, abans del 1920), a gairebé desaparèixer als anys 70 i, finalment, ha tornat situar-se al capdavant amb gairebé un 3,8% del total de noies d’aquesta dècada (amb els nois, l’únic que li passa una cosa similar és el nom Joan, però de forma més modesta: va passar d’un 9è lloc abans del 1920, a un 29è lloc també als anys 70, per tornar a un 10è lloc a l’actualitat). M’ha cridat l’atenció que aquest nom baixa de forma constant fins als anys 70, malgrat la seva tradició, especialment en un país tan catòlic. Però mirant la llista, m’he adonat que hi ha un bon grapat de noms compostos amb Maria. És ben curiós què passa amb aquests noms:

La forma de les gràfiques dels noms compostos amb Maria són simètrics al d’aquest nom sol. És a dir, mentre Maria anava caient, a partir dels anys 40 especialment, els noms compostos amb Maria anaven augmentant, amb el màxim situat als anys 50, i a partir d’aquí tornen a caure fins a la pràctica desaparició actual. Motius? no ho sabria del cert: la immigració, el congrés eucarístic dels anys 50… ves a saber. He fet una darrera prova: he sumat els percentatges de totes les maries i m’ha sortit aquest gràfic:

El nom de Maria (incloent els compostos) sembla tenir dos períodes d’estabilitat lligats per un de caiguda: estable entre un 14/18% fins als anys 60, caiguda bestial durant els anys 70, i estabilitat a partir dels 80, ara només amb el nom senzill.

Al gràfic de Maria i els seus compostos he inclòs també els noms de Montserrat i Mònica perquè la seva gràfica és del mateix tipus, en forma de “campana”. Aquestes gràfiques semblen descriure els noms femenins que es van posar de moda durant la dictadura (excepte Mònica, que només té cert èxit durant els anys 70). A part d’aquest grup de noms, he trobat un altre grup de noms que eren molt populars abans de la dictadura, i que després han anat desapareixent: Carmen, Josefa, Dolores, Teresa, Rosa, Antònia, Pilar, Mercedes, Juana y Concepción; Isabel seria un cas entremig dels dos grups. Finalment, un tercer grup de noms comencen a posar-se, bàsicament, després de la dictadura: Cristina, Marta, Anna (curiosament, Ana no pot classificar-se en cap grup) i Núria. Aquest és el gràfic resum (negre: popularització abans de la dictadura, verd: popularització després de dictadura, vermell: popularització després de dictadura, blau: el cas d’Ana, pobra, ella sola. No he posat Maria, que és un cas apart. Clicar per ampliar):

La pregunta, ara, és: passa el mateix entre els homes? La resposta, curiosament, és no. Mirem els tres blocs possibles en aquest cas (no he inclòs José per evitar nombres extrems, però hauria d’estar en negre; en blau, el cas especial de Joan. Clicar per ampliar):

Es pot comprovar com el grup de noms que es popularitzen en la dictadura i gairebé no es posen abans i després, són només 4, i el seus màxims són molt petits, comparats amb els altres dos grups. Per tant, el gruix del top 30 masculí es pot dividir essencialment en dos grups, els que es popularitzen abans de la dictadura, i els que es popularitzen després. És ben curiosa aquesta diferència amb els noms femenins.

Si, ara, focalitzem en aquests 4 noms masculins que se surten d’aquesta descripció, ens surt aquest gràfic:

José Maria (una altra vegada Maria) sembla ser un cas una mica diferent, perquè ja era relativament popular abans de la dictadura. A més, fora de Jorge, els altres són noms compostos. Per tant, gairebé es pot establir una llei general: els noms que es popularitzen durant la dictadura són pràcticament tots compostos, tant els masculins com els femenins. Encara més: tots els noms compostos del top 30 s’han popularitzat només durant la dictadura.

L’idescat sembla haver ampliat i millorat la secció dedicada a l’onomàstica. Es tracta de la base de dades dels noms i cognoms de la població catalana; podem fer cerques per cognom, noms, comarques, sexe, nacionalitat … No és tan versàtil com voldria, però és el que hi ha. Per exemple, podem saber que els únics habitants del Congo que viuen aquí (i es registren, es clar) es diuen, tots, Fèlix; de fet, només són 4. També són 4 les úniques dones del Kazakhstan, i totes es diuen Tatyana. També podem saber que hi ha 302 Eduvigis a tota Catalunya i la seva distribució territorial i per dècades.

La part més interessant es troba en l’onomàstica indígena. Començarem pels cognoms. Mirant els 25 primers, es pot observar que només 2 (Vidal i Vila) tenen un origen català pata negra. I si sumem els percentatges de la resta, resulta que el 20% de la població (que ocupen, a més, els 23 primers llocs del rànquing de cognoms) són dels que la teoría racistonomàstica de Félix Ovejero, insigne membre de Foro Catalunya (o és Libertad Catalana? … o potser, Babecatalunya? … o potser, Catalunya es Manifesta? … o qui sap si Catalunya Sóc Jo i Quatre Com a jo?; bé això és igual, ja m’enteneu) diria que tenen una “identidad originaria” no catalana. Sobre cognoms no podem dir massa més, fora de fer comentaris per comarques. Per tant, passem als noms.

El rànquing general de noms masculins podria sorprendre, però s’ha d’insitir que es tracta de noms de tots els barons vius, independentment de la seva edat. Per això, la informació que ens dóna és poc interessant, fora de la simple classificació. És més interessant veure l’evolució dels noms a través del temps, en aquest cas, a través de les aproximadament 10 dècades que englobaria la totalitat de la població.

El primer que he fet ha estat veure quina és l’evolució dels 30 primers noms (el 30 l’agafo sense cap altre criteri que la meva mandra de fer-ne més) al llarg del temps. No he observat el rànquing en cada dècada, sinó el percentatge de persones de cada década que porten un nom determinat, ja que és més significatiu. A més, utilitzo el percentatge, i no els nombres absoluts, perquè el nombre de supervivents varia segons la dècada. Per tant, suposant que l’esperança de vida és independent del nom que portis (que és molt suposar, perquè mai he vist cap estudi que ho corrobori), el percentatge de supervivents amb un nom determinat d’una dècada, ha de ser pràcticament igual al percentatge dels nadons d’aquella dècada que portaven aquest nom. Aquest és el gràfic:

Es tracta d’un gràfic acumulatiu: cada nom del rànquing esta representat per una línia que segueix l’evolució del percentatge (de fet, el tant per mil) d’aquest nom al llarg de les dècades. Per exemple, la línia inferior (blava o negra, no es veu molt clar), indica l’evolució del nom José al llarg de les dècades: si fins al 1920 més d’un 10% (o sigui, un 100 per mil, en notació de tant per mil) dels nois rebien aquest nom, als anys 40-50, per exemple, ja es va reduir a un 7,93% (o sigui, un 79,3 per mil). I a la dècada que estem, només han rebut aquest nom un 0,41%. Una tendència clarament a la baixa, tot i que, en conjunt, sigui el nom que més donat al llarg del darrer segle a Catalunya.

La següent línia (rosa) representa el nom següent del rànquing general, Antonio, que també sembla trobar-se en franca decadència. Ara bé, com he dit el gràfic és acumulatiu, i per això la línia rosa es troba per sobre de la blava (o negra, que no es veu molt clar). És a dir, que la línia rosa el que realment representa és la suma dels dos primers noms del rànquing a través de les dècades. I així successivament amb les altres línies.

Coses que podem observar: la suma de percentatges d’aquests 30 primers noms del llistat general ha caigut d’un 53,7% abans del 1920, a un 23,7% entre 2000-04, és a dir, un 30%. També es pot comprovar com es manté estable fins als anys 40, cau en picat fins als anys 60, entre els 70 i els 80 cau lleugerament (això és curiós, perquè demostraria cert conservadorisme onomàstic en una època d’explosió de llibertat), i torna a caure en picat a partir dels 90, ara amb molta força.

Un altre gràfic interessant podria ser el de la mitjana dels nadons inscrits amb aquests noms en tot el darrer segle. Aquest seria el gràfic:

Es destaquen clarament els primers cinc noms, José, Antonio, Francisco, Juan y Manuel, perquè són els únics que superen un percentatge mig del 2% del total de nadons del darrer segle. A més, entre tots cinc sumen un 18% de tots els nadons del darrer segle, amb José com més destacat amb gairebé un 5%.

He deixat pel final potser el gràfic més interessant, des del meu punt de vista. Es tracta de veure com evolucionen percentualment els top 30 de cada dècada (i no els top 30 del rànquing general). Aquest és el gràfic:

Tot i que s’assembla al primer, cal adonar-se que la primera línia (blava o negra, que no ho sé) indica l’evolució del percentatge del 1r lloc de cada dècada (sense tenir en compte si aquest primer lloc era del José, als anys 20, o del Marc, als anys noranta). Què podem dir d’aquest gràfic? Primer de tot, a partir dels anys 40 comença una davallada del percentatge acumulat dels primers 30 noms del rànquing (cosa que significa, entre d’altres coses, que la varietat de noms segurament augmenta de forma perceptible estadísticament). Aquesta caiguda és deguda, bàsicament, a la baixada en picat dels 7 primers noms. A més, la davallada toca fons als anys 70, tot i que la caiguda ha estat més suau en aquesta dècada (casa curiosa, si ho volem relacionar amb la llibertat de l’època). I ara el més estrany: a partir dels 80, el percentatge del top 30 torna a augmentar, i no s’atura fins ara. Això és sorprenent si es considera que la varietat de noms ha augmentat considerablement entre els indígenes, i a més, a aquests s’han sumat els noms dels immigrants. Per a dir-ho més exactament, als anys 30 el 64,5% dels nadons de sexe masculí es registraven amb algun dels 30 primers noms del rànquing, als anys 70, només el 41,8%, mentre que en el que portem de dècada, gairebé un 47%. Entrem en una altra etapa de conservadorisme onomàstic masculí, cosa que contradiria la idea comuna que cada vegada més es veuen noms més estranys?

És molt tard i deixo per més endavant el nom de les dones, i comparar tots dos grups.