fum i estalzí

Sembla que el ministeri d’hisenda traurà al carrer els inspectors contra el frau. Un dels sectors més vigilats serà el de l’habitatge. Es demana la col•laboració dels notaris. Potser no col•laboraven prou, fins ara. No sé si ho vaig viure, o ho vaig somiar, o m’ho van contar, però recordo una compra-venda d’una vivenda en la qual el notari marxava uns minuts crucials per a l’alegre circulació d’uns feixos de bitllets del comprador al venedor; potser era l’hora del bocata del notari, que devia tenir horari de manobre i per això marxava mitja hora després de començar a treballar.

Un dels llocs on hauran de voltar més inspectors serà la Vall Fosca, d’on acabo d’arribar. Malgrat el nom funest, té un futur immillorable de forfaits i ciment; hi ha pobles que multiplicaran per deu els seus habitatges. La Pobleta de Bellveí i, especialment, Espui s’han omplert de grues i cartells de constructores. En aquest darrer poblet construiran, també, un camp de golf. L’estació d’esquí estarà una mica més enllà d’Espui, i s’accedirà per un camí, ara intransitable pel gel, en unes muntanyes entre la Vall Fosca i la vall de Manyanet.

Tot sembla indicar, doncs, que hem gaudit dels darrers dies de tranquil•litat a la vall, amb estada a Casa Ramon de Mont-ros, en un apartament molt confortable. El temps gèlid es suportava durant el dia amb el magnífic sol que lluïa. Quan es ponia, però, havies de córrer cap a casa, especialment, pel pobre Ciceró, que gairebé se’ns congela un parell de vegades, una en un perillós passeig sobre gel per l’aubaga, entre Pobellà i Beranui.

La visita als poblets de la vall dóna una idea dels despoblament de la zona: Antist (foto del cementeri), el poblet més alt de la zona amb un panorama extraordinari sobre la vall i més enllà de La Pobla de Segur, només sembla tenir segones residències; Estavill, on sempre que hi anem ens trobem un solitari i esforçat ramader local de ramaderia ecològica (diu que és molt més senzill tenir les vaques sempre al ras, perquè no agafen malalties, “el fred tot ho mata”, i no cal preocupar-se de portar-les d’aquí cap allà; Beranui, amb una altra Residencia Casa de Poble (RCP) que fa molt bona pinta, amb el curiós nom (si més no des del meu punt de vista) de ca Macianet; Molinós, Pobellà, Oveix, etc. A partir de Senterada, només vam trobar dues botigues, una a Torre de Cabdella, i l’altra a la Plana de Mont-ros, ca d’Antema, que originàriament devia ser una carnisseria i que ha anat ampliant l’oferta. Un home amb cara d’haver menjat molts embotits ens atén molt amable, i el seu fill adolescent en xandall ens cobra a la caixa mentre la nit comença a caure a la vall. El formatge de tupí d’elaboració pròpia és magnífic, res a veure amb el que havia tastat a d’altres llocs.

Segurament, d’aquí a pocs anys, ja no podrem dinar per aquestes dates a cal Felip, a la Pobleta de Bellveí, gairebé sols, amb connexió a internet per satèl•lit gratuïta inclosa. En qualsevol cas, els indígenes segurament guanyaran uns bons calerons i substituiran el trist i fred sopor de les llarguíssimes tardes d’hivern, pel càlid i trist divertiment dels esquiadors aficionats.

Bon any a tothom.

Ahir mirava el DocumentosTV (un gran reportatge sobre el tsunami) i, en acabar, l’inefable Pedro Erquicia presentava el proper reportatge amb el seu incomprensible entusiasme habitual de venedor de cotxes. L’imprescindible document es centrarà en la Christian Porn Church. No, no hi ha cap errata, però abans que comenceu a fer cua per a pagar la quota d’admissió, penseu que les coses no són exactament el que semblen.

Mike i Craig són dos joves fathers, autodenominats the goodfalls (diria que els babaus), que intenten parar el fenomen porno de manera original i agressiva: entren dintre del negoci per a predicar els mals del sexe de pagament (i suposo que del gratuït). El nom n’és un exemple de l’esperit provocador, com el domini que utilitzen, xxxchurch.com. La idea és molt radical, avarguandista inclús, especialment pel tipus de propostes que es presenten. Per exemple, hi ha un link a una contundent web Pureonline, amb el rotund epígraf “30 days to purity”.

En la secció de “haps” es poden trobar notícies edificants, com aquesta:

Two police officers in northwest Ohio resigned because they had been looking at pornography and participating in online gambling on the department’s computer while on duty, Police Chief Chad Millner said Thursday.

I ara que dic Police, un dels editorials del New York Times d’avui, Police Infiltrate Protests, Videotapes Show, denuncia un altra forma de fer passar xurres per merines. En aquest cas, policies de New York s’han disfressat de manifestants pacifistes diverses vegades en manifestacions antiguerra. El més greu és que alguns d’aquests agents han estat decisius en els esdeveniments de les manifestacions, iniciant els aldarulls.

Aquí no hi ha hagut cap manifestació després de l’exitosa i barroera maquinació del conseller Solà per destituir el ja exrector de la UOC, Gabriel Ferraté. Malgrat el silenci ominós de la societat civil catalana (en cas que aquest mite del catalanet existís, i no fos més que un malnom de la Marató de TV3), hi ha qui ha dit la seva, tot i que d’amagatotis: el Manuel Castells, en un informe confidencial al consell assessor de la UOC se sumava a aquesta maniobra, perquè, com deia sense cap justificació que ho avalés, “con toda mi honestidad profesional puedo asegurar que … ha habido un deterioro” de la Universitat, i que se suposa que el nou equip repararà. Curiosament, després de la seva activa participació en aquests deplorables fets, en el seu darrer article canviava de pell per tornar a la seva pontificadora activitat d’intel•lectual progressista:

La democracia es elegir … con mecanismos de control que aseguren que los políticos y las instituciones que de ellos dependen respeten la ley.

A continuació, deia sibil•linament: “Midiendo con esta vara, que es un mínimo común denominador de la convivencia, la inmensa mayoría del planeta no es democrática.” I com a colofó irònic: “Y en las democracias consolidadas, la erosión de las instituciones se acentúa por momentos”. En fi, baje Dios y lo vea.

I ja per acabar, tot i que no sé molt bé com lligar-ho, d’aquí el bonus track, una notícia de fa ja un temps que m’ha enviat el teclat incorrupte del Carles: Male and female voices affect brain differently. Breument, el descobriment posa de manifest que la veu femenina és més complexa des del punt de vista de les seves freqüències de so, i que mentre la veu masculina s’analitza en la zona del “mind’s eye”, la veu femenina es processa a la zona de l’oïda; a més, sembla que la senzillesa de la veu masculina potencia que les al•lucinacions sonores sempre siguin amb veus masculines; finalment, la veu femenina es percep més clarament que la masculina, precisament perquè es processa a la zona auditiva.

Ara bé, quan busquem totes les referències espanyoles a aquest estudi, totes ressalten el següent: “la veu femenina esgota el cervell de l’home” i, estranyament, totes tenen pràcticament textos calcats, però que no corresponen al text original. La clau d’aquesta conclusió sembla ser la aquesta frase:

Según el científico, “las mujeres tienen una voz natural con sonidos más complejos”.

El comentarista ignot i ignorant diu a continuació: “Con este contundente resultado científico, es más que razonable no poder sostener la atención en el diálogo con una mujer por mucho tiempo.”

La Ronda de Sant Antoni era coneguda pel seu Mercat del llibre de vell. Ara, la fama del carrer s’ traslladat als venedors de cds i jocs d’ordinadors pirates i, especialment, a les botigues d’informàtica a preus rebentats i a les putes, també de saldo, del voltant de mi-mi-Miró. No cal dir que les freqüento, les botigues.

L’establiment que visito més és, però, el “Bazar Kavi”, a prop de la plaça del pes de la palla. El basar està regentat per un petit i rodanxó xinès (?) (Kavi?) de fesomia estranya: ulls amb trets mongòlics, pell molt clara, malaltissa fins i tot, rostre rodó, sense ser greixós, nas petit, i tot coronat per una cabellera negra atzabeja, estil argamboi, que juraríeu postissa. El seu lloctinent, i diria que paquistanès, té una pinta més normal i es veu un linx dels negocis; de vegades parlem de gadgets electrònics. La resta d’empleades són totes jovenetes menors de 18 anys que treballen en aquell cubillet estret, ple de ferralla i, normalment, de gent. El motiu d’aquest èxit és senzill: els preus són espectaculars; CDs i DVDs gravables, reproductors mp3, mòbils … gairebé tot està entre un 20 i un 50% més barat que a qualsevol lloc que se us acudeixi.

I, sense anar més lluny, avui he anat a comprar un Sudoku electrònic. Ja l’havia vist a una altra botiga per 23,5€; doncs bé, al Kavi he trobat el mateix per 9,9€. Que n’és de bonica la competència.

El mite de la xarxa em recomana al programa de la RitaMF, si més no, amb convidats molt solvents; ja és llàstima que hagin d’explicar el fenomen des de 0.

El sopar està pagat, és clar.

Qualsevol notícia sobre l’efecte hivernacle s’acostuma a encapçalar, normalment, amb industries fumejants. El tòpic és, però, fals o, com a mínim, discutible. El darrer informe de l’EIA (Energy Information Administration) analitza l’emissió de gasos d’efecte hivernacle als USA i a la resta del món. En el cas dels USA, la seva industria, en els darrers 15 anys, pràcticament no ha variat l’emissió de CO2 (la industria no té massa efecte en l’emissió dels altres gasos) i mostra com el creixement d’emissions ha estat espectacular en els sectors del comerç, el transport i la residència, com mostra aquest gràfic:

No en tinc les dades, però a Europa deu passar una cosa semblant (només cal mirar els col•lapses diaris de les carreteres, o l’abús d’aires condicionats i calefaccions, etc). En definitiva, els responsables de l’emissió d’aquests gasos som, com no podia ser d’una altra manera, directament nosaltres, un a un. Solució: només se m’acudeix la multiplicació per 10 del preu de la gasolina, i per 5 la del gas i l’electricitat.

També, normalment, s’acusa als USA de ser el principal problema per a impedir l’aturada de les emissions. Això només és parcialment cert, i cada dia ho serà menys, si mirem les previsions de creixement de les emissions a d’altres països en vies de desenvolupament.

És evident, doncs, que en un futur no massa llunyà, les emissions de l’Àsia, i d’altres països com el Brasil, suposaran més de la meitat del total, i el seu creixement sembla que serà descontrolat, com ja ho és ara. Si a això afegim que els seus habitants voldran cotxe, calefacció i aire condicionat, la conclusió sembla evident.

Ethnologue és una interessantíssima web de referència que cataloga totes les llengües vives, un total de 6912. Hi trobem una classificació per origen de la llengua segons el continent:

Africa  	2,092
Americas   	1,002
Asia 	  	2,269
Europe 	  	239
Pacific 	1,310

Si l’eliminació de llengües europees sembla evident, no ho és menys que aquestes són les que tenen un futur més llustrós: per exemple, la mitjana de parlants de les llengües europees és gairebé la població catalana, 6294532, mentre que la mitjana per les llengües del pacífic no arriba a les 5000 persones. Encara és pitjor la situació si mirem la mediana de parlants (normalment és millor la mediana, perquè elimina els valors extrems):

Africa 		25,391
Americas     	2,000
Asia 	  	10,171
Europe 	  	220,000
Pacific 	800

Més informació estadística depriment: de les 6912 llengües vives, n’hi ha 3586 que no tenen, cadascuna, més de 10000 parlants (i si contem les 308 de les quals es desconeix el nombre de parlants –cosa que indica que deuen ser poquets–, la xifra puja fins 3894), és a dir, gairebé el 52% (el 56,3% si contem les de parlants desconeguts). Dit d’una altra manera, el grup format pel 52% de les llengües menys parlades del món acumulen, només, el 0,0013% d’habitants del planeta (una mica més que els catalans, curiosament). Entre aquestes, n’hi ha 204 que tenen, cadascuna, entre 1 i 9 parlants.

Hi ha un grup de llengües que es classifiquen, tècnicament, com “Nearly extinct languages”, i que són 516. Si llegim la informació associada, hi ha llengües com el Bikya, Bishuo, Luo (totelsdel Camerun), Katukína (Brasil), Yámana (Xile), Záparo (Equador), Eyak (USA), Guwamu (Austràlia, que en té moltes més), etc, de les quals només s’ha trobat un únic parlant. Aquests monuments humans amb data de caducitat no podran, però, conversar mai més en la seva llengua; es dedicaran al sol•liloqui, suposo. Si dieu, per exemple, namisciniqui, sereu de les darreres persones del món que haureu pronunciat el número 2 en Záparo.

Tot té, però, una cara positiva: potser quan només quedin 10 ó 12 llengües a tot estirar (millor si és només una) ja podrem parlar dels valors universals de l’ésser humà, segurament, d’origen genètic, que aquestes llengües perfectes descriuran amb estil exquisit i immaculadament científic.

Tornant del mercat, carregat amb naps, xirivies, pomes, sípies … escolto aquesta frase d’una senyora ben abrigada, dirigida al senyor que l’acompanya:

… tienen su propia identidad

(petita pausa)

más propia que Galicia …

i crec que posa d’altres exemples que no sento.

Suposo que tothom estarà d’acord en què “denial is the final stage of genocide”. El tema és de rabiosa actualitat perquè el president de l’Iran ha fet unes manifestacions negant l’Holocaust i, per tant, d’alguna manera, com diu la frase anterior, participa del genocidi. La cosa és greu, perquè el tema no és nou; fa poc també va afirmar que s’havia de llençar al mar a tots els jueus d’Israel i esborrar el país del mapa. I, és clar, davant “las intenciones genocidas de Ahmadineyad contra un país entero”, com diu Joan B. Culla, són comprensibles les accions defensives israelianes i serien desitjables declaracions més contundents dels organismes internacionals, l’ONU, especialment (que aquests dies ha tingut, a més, una desafortunada, per dir-ho suau, actuació –gràcies, Carles, per la notícia–). De fet, crec que seria bo estigmatitzar l’Iran, i fins i tot expulsar-lo de l’ONU, per la seva actitud agressiva envers Israel, un altre país de l’ONU, i perquè qüestiona el genocidi del poble jueu.

Ara, caldria generalitzar aquesta postura? És a dir, caldria estigmatitzar i/o expulsar de l’ONU aquells països que mantenen actituds agressives envers altres membres de l’ONU, o bé, que no accepten genocidis provats? suposo que el senyor Culla, i tothom, estarà d’acord en què la base de la justícia és l’igualtat de tracte en el context internacional. Algú coneix cap país del món que tingui “la intenció” de envair un altre país de l’ONU. Si no recordo malament, n’hi ha un que no només té la intenció, sinó que ja ho ha fet, i aquests dies han acceptat que com a mínim les víctimes de la seva actuació són 30000. I Culla et alia mantenen la mateixa actitud envers aquest país? diria que no. Però, es clar, no neguen cap genocidi … cap? Poca memòria tenim. Anem a l’any 2000: cambra de representants dels USA; es discuteix si s’ha d’anomenar “genocidi” al genocidi dels armenis. La resolució, és clar, va ser negativa i, per tant, el genocidi dels armenis no és un genocidi.

Anem a un altre membre de l’ONU: Israel. Se suposa que com a representant del poble que va sofrir un dels més genocidis més salvatges de la història, haurien de tenir certa sensibilitat pel tema. Doncs bé, Israel no accepta tampoc el genocidi armeni, que només qualifica d’una tragèdia, com els accidents de la carretera. De fet, la frase que encapçala aquesta anotació és d’un article del diari israelí Ha’aretz intitulat significativament “Latest Israeli Denial of the Armenian Genocide Desecrates the Memory of the Holocaust”. Per exemple, ens informa del que Simon Peres deia al 2001, i que encara sosté:

We reject attempts to create a similarity between the Holocaust and the Armenian allegations. Nothing similar to the Holocaust occurred. What the Armenians went through is a tragedy, but not genocide.

el que déiem, el genocidi armeni és un invent dels armenis, i com a molt és una tragèdia, com n’hi ha tantes. Què haurem de fer, doncs, amb aquests dos països de l’ONU?

Aquestes impecables argumentacions no porten, evidentment, enlloc, perquè no tenen en compte el context. El discurs del cap de govern iranià per al consum local, tot i ser repulsiu, s’ha de llegir en el context intern d’un país on es cou una revolució entre els més joves. De la mateixa manera, la no acceptació del genocidi armeni per part de nord-americans i israelians és el preu polític que han de pagar per l’aliança amb Turquia. Seran repulsives, però són les úniques polítiques possibles en cada cas.

Joan B. Culla, un historiador tan acurat i precís, amb un dels programes més estranys i magnífics de c33, segle XX, té, com tothom, les seves preferències que ennuvolen, de vegades, el seu judici, i el fan derivar lleugerament cap a la propaganda, com ja vaig explicar parlant del seu magnífic llibre Israel, el somni i la tragèdia. En l’article que comentava es nota aquesta tendència des de bon començament. Al principi de l’article, parlant de les esquerres, diu

Los redactores del periódico citado saludaban “con entusiasmo revolucionario” la llegada al poder en Teherán del ayatolá Jomeini, y sostenían que “es una obligación de todo revolucionario occidental defender la revolución iraní y apoyar al actual régimen iraní…”.

Com el J.B. Culla no és un ignorant, em sembla que això és mala fe: la revolució de l’Iran, al principi, no la porten només els mullàs, sinó tota l’oposició. L’historiador sap, i per això la cosa és greu, que tota l’oposició al règim titella del Sha estava al costat de la revolució i, només després, els mullàs van prendre tot el poder i van liquidar els seus opositors. Culla llegeix la història des del final, cosa més pròpia d’un indocumentat.

A continuació, la descripció de les maldats del règim, que sens dubte són moltes i condemnables; però la més important no és un fet, sinó les declaracions que, segons Culla, converteixen a un integrista shiita en “un neonazi”. Culla té raó, és clar, en la crítica al règim, ara bé, l’objectiu és clarament un altre: hi ha el bé i el mal, i hem d’escollir. Ah, no, aquest simplisme no l’accepto perquè clarament fa pudor.

I, sens dubte, no es pot discutir que l’esquerra continuï cega a aquestes qüestions que planteja, però, ja se sap, al país dels cecs …

Les teories sobre l’homo sapiens canvien de tarda en tarda. El telenotícies d’avui presentava la darrera teoria basada en les investigacions d’un genetista. Com podeu veure, la redacció de la notícia és bastant confusa, per l’ús promiscu de les dues accepcions teòriques del terme home i del presumpte genèric masculí. Però el més interessant del vídeo és que en les imatges no apareix aïlladament cap dona (potser alguna nena, però no ho podria jurar) entre tots els homes (més d’una quinzena) que hi surten en primer pla. Per tant, dedueixo que els termes “humanitat”, “nosaltres”, “espècie humana” que surten al reportatge només es deuen aplicar a aquells éssers que fins fa poc fèiem la mili. I em pregunto, l’afirmació final antiracista, “tots som cosins”, és una incitació a l’homosexualitat? –per allò del com més cosins …– I, encara més, elles són les nostres cosines o, com sempre, merament tietes?

De forma recurrent trobem notícies sobre grups creacionistes nord-americans que volen imposar les seves extravagants teories, ignorant l’oposició de tota la comunitat científica. Aquest fet, però, empal•lideix (ja sabem que les veritats de la paleoantropologia són molt variables) si el comparem amb el que va succeir el 1897 a l’estat d’Indiana. Edwin J. Goodwin, físic de la probablement crepuscular comunitat de Solitude, era també un matemàtic aficionat que creia haver resolt un dels problemes més antics d’aquesta ciència: la quadratura del cercle. No content amb la troballa, la va voler oferir als seus conciutadans en forma de llei i va convèncer un dels seus representants, Taylor I. Record, per a que la introduís als òrgans pertinents.

La proposta era molt llaminera per a que un bon polític la refusés. El projecte de llei, anomenat Indiana pi bill i amb el número 246, l’encapçalaven aquestes lloables paraules “A Bill for an act introducing a new mathematical truth and offered as a contribution to education”, tot i que matisava l’oferiment, “to be used only by the State of Indiana free of cost by paying any royalties whatever on the same”. La resta d’estats i del món haurien de pagar per l’ús aquest descobriment, que la secció I de la llei descrivia d’aquesta manera:

It has been found that a circular area is to the square on a line equal to the quadrant of the circumference, as the area of an equilateral rectangle is to the square on one side.

Algú preguntarà: i això podia reportar molt beneficis? Indubtablement, perquè aquest text permetia donar un valor exacte del nombre π, com es pot llegir a la secció II de la llei:

the ratio of the diameter and circumference is as five-fourths to four

és a dir, la relació entre el diàmetre i la seva circumferència és 5/4 de 4; dit d’una altra manera, π és exactament 3,2. I aquest valor quedava privatitzat per la llei; cada ús d’aquest valor hauria de pagar drets a l’estat.

Comitè rere comitè la llei va anar avançant, fins que la cambra de representants d’Indiana la va aprovar per 67 a 0. Entrava ara al Senat, quan Clarence Abiathar Waldo, el cap del departament de matemàtiques de la Universitat de Purdue va llegir la notícia. Immediatament va adreçar-se als senadors per evitar l’universal ridícul. Malgrat les seves advertències, la llei va passar fulgurantment pel “Committee on Temperance” i va aconseguir l’aprovació unànime. La notícia, però, ja havia començat a córrer, i el senat, malgrat les promeses de grans beneficis, va haver de doblegar-se davant l’evidència. En qualsevol cas, la llei no va ser ni retornada, ni anul•lada; el 12 de febrer de 1897 va ser indefinidament posposada, i fins la data, que jo sàpiga, no s’ha tornat a treure de l’armari. Un tal senador Hubbell va declarar a l’Indianapolis Journal, amb el típic llenguatge polític:

… no one who spoke against it intimated that there was anything wrong with the theories it advances. All of the senators who spoke on the bill admitted that they were ignorant of the merits of the proposition. It was simply regarded as not being a subject for legislation.

L’acceptació d’aquesta llei, però, hagués evitat la delirant cursa per trobar el màxim nombre de decimals d’aquest venerable número; sembla que el récord actual el té, qui si no?, un japonès anomenat Kanada, que ja porta més d’un bilió (dels nostres i no dels americans) de decimals. Pels ociosos, aquí es pot buscar qualsevol seqüència de números en els decimals del número pi; per exemple, la meva data de naixement apareix per primera vegada al número pi en la posició seixanta-un milions sis-cents noranta-cinc mil dos-cents noranta-u. Una bona lliçó d’humilitat, especialment si tenim en compte que la data de naixement d’Einstein és, en la forma anglosaxona, 3/14.

Si, com deia l’altre dia, el món ha passat a ser per aquests rodals imago fuboli, a d’altres llocs, el món i el futbol ja es confonen. És el cas de Libèria (país africà fundat per ex-esclaus retornats a l’Àfrica pels seus amos) d’origens i història peculiars i convulsos. Un ex-futbolista anomenat George Weah (espectacular el video promocional de la seva web: atenció al gol que marca al barça mentre de fons se’ns diu que la seva gent l’anomena King George; interessant, també, la foto que encapçala la web, amb la samarreta que vesteix el tal Weah –del Milan?–, fonent-se amb la bandera liberiana) no ha paït la seva derrota i reclama ara la presidència del país, després de perdre les eleccions, netes segons els observadors internacionals (de fet, aquests només destaquen els intents del tal Weah per bloquejar el procés electoral). Les manifestacions violentes dels seus fervorosos i joves (i sembla que descerebrats) seguidors ja han començat. Si fos la senyora Ellen Johnson-Sirleaf, presidenta electa, aniria en compte amb les meves orelles: un dels anteriors presidents, Prince Yormie Johnson (diria que en aquest cas Prince no te connotacions reals), va tenir la pedagògica idea de torturar al seu antecessor davant les càmeres i vendre el vídeo, i entre les amenitats que s’hi van poder veure s’incloïa l’ablació de les orelles de Samuel Doe mentre el princep es bevia una Budweiser, gran cervesa, per cert.

L’aparició, mai millor dit, de Benedictus XVI amb tricorni ha permès als més graciosos rebatejar-lo com a Benemèrit XVI, un papa, tot sigui dit, amb certa debilitat pels cossos armats, com ara la Wermacht o la susdita Guàrdia Civil. D’altres, però, s’han inspirat en aquest moment màgic: “Y de pronto, el Papa se puso el tricornio. No el de gala, el adornado con los amarillos de los días grandes. Se colocó en la cabeza el acharolado, el de siempre, el caminero.”

Ara que parlo d’aquest cos, fa poc la blogosfera s’ha vist enriquida pel metablog blogs pro Rajoy, sí, sí, tal com sona, blogs pro Rajoy. Els principis que inspiren la web els podeu trobar aquí, i no són molt diferents dels que imagineu. El seu missatge de benvinguda, el dia de la Constitució,era mol interessant. Avui, però, he tornat a entrar a la web rajoyista i, coses de la vida, el missatge de benvinguda havia desaparegut, i s’havia transformat en aquest altre missatge de benvinguda.

La cosa no semblaria estranya si no fos que el primer missatge era molt més belicós i contenia, a més, una errada molt gruixuda. Pensant una mica, he recordat que el Google dóna la possibilitat de recuperar el contingut de webs que el cercador ha guardat en memòria i que, és clar, no està completament actualitzat. Et voilà, he trobat la pàgina inicial i original de blogs pro Rajoy. També n’he fet una còpia local, perquè algun dia Google actualitzarà la web. Com podeu comprovar, el to és tot un altre. El que més m’interessa del text és aquesta frase: “observamos con preocupación cómo … se es complaciente con quiénes han asesinado a más de mil personas en nombre del separatismo vasco”. Més de mil? –vaig pensar– juraria que he llegit que eren al voltant de 800 … però, on? … ah sí, a la web de la Benemèrita! I efectivament, trobo en aquest lloc que els assassinats per ETA són entre 817 i 855. És ben curiós que els fundadors de blogsprorajoy desconeguin aquesta dada, quan és (era) el seu gran argument polític.

I aprofitant la meva estada a la web del cos, aprofito per donar-hi un cop d’ull. La primera sorpresa ja l’he comentada: pels assassinats d’ETA es donen dues xifres, 817 i 855. El llistat exhaustiu de Wikipedia en dóna un total de 836, precisament, la mitjana aritmètica de les dues dades anteriors.

Una altre dels apartats de la benemèrita web és el “Libro de firmas”. Tot i que és freqüent l’exaltació del tipus “¡Arriba España!”, “¡Viva España!” o “¡Viva la Guardia Civil!”, la varietat és molt gran. Però en el grup exaltat potser el récord se l’emporta, com no podia ser d’una altra manera, un autodenominat ESPAÑOL, que sota la capçalera “ARRIBA ESPAÑA”, escriu: “VIVA LA GUARDIA CIVIL!!!!, VIVA EL REY!!!!!! VIVA ESPAÑA!!!!! TODOS OS APOYAMOS CONTRA eta, Y LOS HUNDIREMOS, Y GRITAREMOS UN FUERTE ARRIBA ESPAÑA!!!!”. El final és una mica preocupant, segons la interpretació de la conjunció copulativa: “MUERTE A LOS ANTIESPAÑOLES Y ETARRAS.!!!” Més inflamat, Álvaro Rojas, un exlegionari, diu “LA GUARDIA CIVIL MUERE PERO NO SE RINDE. ¡¡VIVA ESPAÑA!! ¡¡¡VIVA LA MUERTE!!!”

Hi ha, també, els qui aspiren a ser guardiacivils o ja es preparen per ser-ho, en llenguatge col•loquial “polillas”; a banda de les típiques bromes de novatos, el missatge més frapant d’aquest grup seria el d’una tal Mayte, que intitula “el Sueño”, i que, potser per les meves obsessions personals, té un toc eròtic, i si no, jutgeu:

Tengo un sueño desde hace muchísimo tiempo, cuando era pequeña y pasaba delante del cuartel de la Guardia Civil de mi pueblo, y veía a aquellos señores con su traje verde y su porra, y se acercaban y te daban los buenos días. siempre les he tenido mucho respeto, y cua´nto más crecía, más admiración sentía por ellos. es por eso que a día de hoy, aspiro a ser parte de la GC, gracias a aquellos señores que con tanta admiración contemplaba al pasar. espero muy pronto ser vuestra compañera y cumplir por fin mi SUEÑO

Seguint en aquesta línia, dieu-me malpensat, l’Enrique Escarcena Alonso intitula: “un saludito a todos los guardia civiles”. El missatge: “oolllaaaaaaaaa un saludo atodos los agentes me gustaria ser guardia civil un beso.” Què voleu que us digui?

Hi ha, però, qui només vol saludar. El més estrany d’aquests missatges és el d’Israel, que intitula misteriosament “graduado escolar” i on només es llegeix: “un saludo”. També el de Mari i Carlos (són catalans?) és estrany: “Hoy hemos descubierto que la Guardia Civil depende del Ministerio de Defensa i al interior. No te acostaras sin saber algo nuevo.” D’altres aprofiten la salutació per a fer peticions: Manuel Antonio Carballo Garcia, després de felicitar el cos per la seva tasca abnegada, que arriba a personalitzar (”Tambien quisiera decirles que me siento muy orgulloso de que la Guardia Civil vele por mi seguridad”), i dels vivas de rigor (”!VIVA LA GUARDIA CIVIL! !VIVA ESPAÑA!”) acaba per mostrar el seu veritable interès a la postdata (”P.D. ¿Seria posible que me enviasen documentación sobre su lucha contra ETA?” això sí “Naturalmente la que no sea secreta, se lo agradeceria mucho.” I insisteix: “!VIVA LA GUARDIA CIVIL!”).

Laura Marceloa Bautista Chacón, de Mèxic, sorprèn pel seu reconeixement de culpes: “SOY INMIGRANTE MEXICANA Y PIDO DISCULPAS A LA GUARDIA CIVIL POR LA MALA EDUCACION CIVICA DE LA CUAL VENGO.” Tots els assassins fossin com aquesta dona, i no com Rayfran das Neves Sales, un brasiler forçut, que acaba de clavar-li 6 trets a una monja nord-americana de 73 anys, segons ell, en legítima defensa perquè havia confós la seva bíblia amb una pistola.

Ricardo Corugedo es dedica a lloar “UNA ACTUACION EN ALICANTE DE LA GUARDIA CIVIL EN CONTRA DE GRUPOS MAGRBIES SUPUESTAMENTE TERRORISTAS, CON UNA PROFESIONALIDAD ADMIRABLE, QUIERO FELICITAR AL CUERPO DE LA GUARDIA CIVIL CON TODA MI FUERZA”. A continuació, però, la cosa es torça una mica: “YA QUE DONDE VIVO ESTAMOS CADA DIA MAS RODEADOS DE INDIVIDUOS ARGELINOS Y MARROQUIES QUE POCO A POCO CON SUS AMENAZA Y SU FORMA DE VIVIR_EN LA CALLE_ Y SU ARROGANCIA QUIEREN ECHARNOS DE NUESTRA CALLE”. En canvi, Mohamed Mohatar és molt més positiu: “pienso que con los actos de terrorismo no se llega a ninguna parte, y me gustaria que se acabase de una vez la violencia, solo pido que se reflexione al respecto, por que la sociedad espanola no se merece esto, desde mi pais de residencia,compadezco a todas la victimas del terrorismo, y felicito a las Fuerzas De Seguridad Del Estado”

Pablo Sebastian Omos intitula estranyament el seu missatge com “perros”. El misteri de l’insult queda desvelat: l’autor vol fer un curs antidroga, però potser primer hauria de fer el nivell C en castellà

hola soy pablo y me encanta sus paginas soy policia,pertenesco Guardia de coraceros,policia montada de uruguay y trabago con perros.me gustaria que me digieran como ago para comunicarme con ustedes ,porque quiero haser un curso de droga, es para benefisiar ami trabago ya que la policia nuestra esta quedada un poco pór conocimientos. Les mando un saludo muy grande desde uruguay y espero sus respuestas

Mari Carmen introdueix un matís perillós en el seu missatge centrat en el terrorisme: “ANTES EL TERRORISMO ERA POR LA DEFENSA DE UNOS _IDEALES_, Y AHORA ES PURO ASESINATO A SUELDO.” Això demostra, si més no, que la web no està censurada (o bé, que ningú no la llegeix).

Hi ha, finalment, qui, com el Diego, vol fer una lloança tan gran a l’institut armat que el resultat és un bunyol de les mateixes dimensions i de sentit contrari. I si no, mireu: “viva España viva el Rey viva el orden y la ley viva Honrada la Guardia Civil. felicidades por vuestro trabajo diario, sin vosotros España estaria peor de lo que está á y eso que no os dejan tanta libertad a la hora de desempeñar vuestro trabajo que sino otr gallo cantaria.” A aquests despropòsits s’afegeix aquest final apoteòsic: “algun dia espero formar parte de este indescriptible Benemérito Instituto.”

A la bonica i tradicional ciutat de Kansas City, comarca del Missouriès, són ben visibles les conseqüències de la pujada al poder del partit republicà: la persecució del castellà està esdevenint una trista realitat. A Zach Rubio, de 16 anys, un amic li va preguntar a l’institut: “¿Me prestas un dolar?” [’Em deixes un dòlar?’], i ell va contestar en la seua llengua materna: “No problema” [’No problema’]. Aquesta resposta li va costar cara:

A teacher who overheard the two boys sent Zach to the office, where Principal Jennifer Watts ordered him to call his father and leave the school.

Watts, whom students describe as a disciplinarian, said she can’t discuss the case. But in a written “discipline referral” explaining her decision to suspend Zach for 1 1/2 days, she noted: “This is not the first time we have [asked] Zach and others to not speak Spanish at school.”

Els empresaris del Missouriès ja tremolen per les conseqüències d’un boicot als seus productes, però estan preocupats, especialment, per la reacció de la radio COPE, on ara només es pot escoltar el tema “Bullet and A Target”.

La puríssima constitució, patrona dels hotelers, és la primera estació d’esquí d’aquest petit calvari anual de festes fredes i distants. Venen dies sense rutina, dies de compres compulsives, niños de sanildefonso i retrobaments forçats, innecessaris.

Ciceró ara s’adorm puntualment, bocaterrós, amb postura fetal i una galta sobre el coixí; diria que tanca els ulls quan li ho dic. Sempre sap què passarà i quan. Això el tranquil•litza i el fa confiat. Avui ha conegut a sant nicolau, que porta fruits secs i dues mandarines. Potser més endavant escriurà algun article sobre la pèrdua de les entranyables tradicions cítriques del nadal, substituïdes qui sap si per l’any nou xinès.

No ha de ser molt gratificant fer-se vell en les nostres societats. No ho deu ser en cap societat, perquè el fet d’anar-se morint es fa més evident en aquest període de la vida. Ara, quan veig els vells sacsejats dins d’un bus, o les velles repassant fins el darrer cèntim per veure si els arriba per quatre mongetes, se’m fa més evident que la vida el és especialment dura a la ciutat, i més si tenim en compte que les úniques diversions que tenen són la minuciosa observació i el comentari d’obres, ells, i l’intent de colar-se a totes les cues que poden, elles (tot i que darrerament la proliferació de casals i de viatges inserso ha diversificat l’oferta de lleure senil).

Ara bé, la cosa no és tan dramàtica si ho comparem amb les notícies que ens arriben d’altres contrades d’aquest rescalfat planeta. La darrera moda dels malfactors argentins, segons el diari Clarín, és els atacs contra vells, aprofitant, segurament, la seva baixa forma i la tradicional tendència a l’estalvi d’aquest col•lectiu, i que no dubten a qualificar d’”ola de ataques”. I no és que aquesta repugnant activitat sigui nova, sinó que “lo que aumentó en el último año es la brutalidad con que los asaltantes tratan a sus víctimas”. Així, per exemple, “en San Fernando, un hombre de 85 años fue sorprendido ayer a la mañana en su casa por tres delincuentes que le pegaron, lo ataron con cables y hasta amenazaron con electrocutarlo.” A un altre home de 79 anys “dos ladrones armados … intentaron robarle el auto. Pero como el anciano se resistió, uno de los asaltantes le dio un culatazo en la cabeza.” I, és clar, en alguns casos, l’atac acaba molt pitjor: “El cuerpo del abuelo, de 82 años, fue hallado el sábado con un golpe en la cabeza unas horas después de que algunos vecinos lo vieran en la puerta de su casa tomando mate.” De fet, “ya son por lo menos 32 personas mayores de 65 años que fueron asesinadas durante un robo durante 2005.” La mitjana és per pensar-hi: “cada diez días matan a un anciano en un asalto.” Les dimensions del problema són patents quan ens assabentem que “sólo en el Gran Buenos Aires y partidos adyacentes se cometen 150 asaltos a jubilados por mes.”

Aquests fets, dignes del qualificatiu de violència contra els ancians, sorprenen, a més, per la reincidència: així, la notícia “Otro asalto a ancianos: esta vez, a una mujer en Villa Real” explica com a la Margarita, de 73, la van colpejar i lligar, i li van robar. Ella confessa, però, que “esta es la tercera vez que me roban y me golpean.” També a la notícia “Ataques a ancianos en Paternal, Morón y Santos Lugares” ens assabentem que han atacat a un jubilat de 79 anys, però “la víctima ya había sido asaltada al menos cuatro veces.”

Molts d’aquests assalts violents acaben, de vegades, amb escenes i botins delirants. En el cas del assalt a la Margarita, aquesta estava acompanyada per la seva tieta de 93 anys, Elena Contardo. Degut a què la Margarita “insultaba y forcejeaba, los ladrones decidieron atarla. Con un pantalón de jogging y un pullover la ataron a la cabecera de la cama. Pero como Margarita seguía forcejeando la golpearon varias veces en la cara y en el pecho.” A l’altra habitació estava l’Elena “que también se había despertado con los ladridos del perro, pero no se había levantado de su cama; le dijeron que se tapara la cabeza con la sábana. Así lo hizo y no fue golpeada.” Tot aquest rebombori per a emportarse “1.000 pesos y ropa y perfumes de su sobrino.”

Uns altres malparits, van agafar a Zunilda René Rodríguez, de 67 años i “mientras la insultaban, la ataron a una silla y le pegaron piñas y patadas en la cara, en la espalda y en las piernas” i tot per “16 pesos, un teléfono celular y un juego de cubiertos.” En un altre atracament, a la “Margarita Pazzalupo, de 88 años” un lladre la “ató de pies y manos … Un rato después escapó con efectivo, una videocasetera y una licuadora.”

Però els problemes de la 3a edat no acaben aquí, i en alguns llocs, fins i tot, les autoritats n’acaben abusant. Charles Atherton, de 73 anys, “was in critical condition yesterday after he was hit Thursday night while crossing rain-slicked Connecticut Avenue NW” de Washington. Sembla que el cop va ser brutal:

The collision’s force, witnesses said, caused Atherton to fly out of his shoes and left him crumpled on the road, bleeding from his head and nose after his head smashed into the windshield.

És clar que, segons diuen, creuava per un lloc on no ho havia de fer. Em direu, potser: però que tindrà a veure això amb les esfereïdores notícies argentines? El cas és que a la desgràcia del pobre Charles es va sumar la falta de delicadesa de la guàrdia urbana local: abans que l’accidentat, inconscient, fos traslladat al centre hospitalari, un agent primmirat li va posar la multa prescriptiva de 5 dòlars a la butxaca, per passar per on no es podia, “which his family found among his belongings when they visited him at George Washington University Hospital.” I això malgrat que l’ancià malferit era “the former longtime secretary of the U.S. Commission of Fine Arts who oversaw the design of major monuments and federal buildings”.