fum i estalzí

Google no només serveix per trobar tot allò que volem , també és útil per comprovar les diferents maneres de veure el món. Aquí he trobat aquesta curiositat: els resultats de la cerca Tiananmen difereixen una mica dels que surten a la sucursal xinesa del mateix cercador. Pels occidentals, aquesta plaça només recorda tancs i manifestacions, mentre que als xinesos sembla venir-los al cap la placidesa d’agradables passejades davant la ciutat prohibida.

Tot i que ja preveig el resultat, provo amb “free Tibet”: les diferències són evidents entre una i altra. Ara, és molt més estrany que el chop suey estigui censurat. Per què?

Però hi ha coses més estranyes. Si busquem “red book” a la versió occidental del Google apareixen, és clar, un munt de llibres vermells de Mao (i, curiosament, una foto del Blair amb un llibre vermell); en canvi, a la versió xinesa només hi apareixen algun llibre d’informàtica, un llibre de manga, i altres fotos sense llibres. També si busquem “cultural revolution” trobem les imatges arquetípiques de la revolució cultural, amb Mao brandant el llibre vermell davant les masses, mentre que els xinesos troben algunes fotos de pel•lícules sobre la revolució cultural, i d’altres que res tenen a veure amb les d’aquell període revolucionari. Sembla com si, de sobte, la censura també afectés la pròpia història del partit comunista xinès i del propi Mao; també, la versió occidental d’aquest és més encesament maoista que la versió xinesa. De fet, passa una mica com als anys 70 i 80, quan aquí encara hi havia un fotimer de maoistes mentre a la Xina ja se n’avergonyien. En qualsevol cas, seria una novetat en aquest país que els aduladors i/o col·laboradors de l’anterior règim tinguessin una actitud similar.

Plou. Un gos petit, fosc, pelut i brut intenta cagar, gairebé al mig del carrer, encorbant-se amb força sense aconseguir-ho. Una corretja que es perd dintre d’un bar el subjecta. Quan passo al seu costat, la propietària del ca l’estira, immisericorde, mentre ell continua corbant-se inútilment. El gos, totalment arquejat, llisca sobre el les rajoles mullades del carrer Corders mentre la dona comenta “hay que tratarlos como a los hombres”.

Una hora després, un altre gos intenta pixar sobre la cantonada mullada. És idèntic a l’anterior, tot i que aquest és blanc, o ho havia estat alguna vegada. Es para i es prepara per a la micció, tot aixecant l’anca. La corretja es tiba i l’home corpulent i malcarat que la subjecta s’atura en sec, malgrat que el gos deu pesar menys que el seu perruquí. S’encara a l’animal i li crida: “¿Ahora te paras? ¡coño!”; no porta paraigües i encara plou.

Probablement, sempre que es tradueixi el llibre, sentirem parlar de les baralles transatlàntiques entre francesos i americans pel nou llibre de Bernard-Henri Lévy, o com diuen els francesos BHL. El filosoffracès (cal llegir-ho tot seguit, perquè és un espècimen molt concret) s’ha passejat pels USA i de l’experiència n’ha sortit un llibre, American Vertigo, així, en anglès; només després es publicarà en francès. El llibre porta el suggerent afegit “Traveling America in the Footsteps of Tocqueville”.

Dos blogs francesos, un d’una periodista de Le Monde i l’altre de dos periodistes de Liberation, tots corresponsals als USA, en fan esment. El primer parla d’un començament de campanya de promoció amb polèmica inclosa; diuen que BHL, tan francès ell, va declarar al New York Magazine que “I had a great fuck with America”, que em sembla que no cal traduir. Ell ho ha desmentit però no ha deixat de fer més llenya afegint que no l’importava el que digués el diari perquè “ce n’est pas un journal important”. Tots dos blogs, a més, relaten una trobada en un programa de TV presentat per Francis Fukuyama (sí, el que deia que la història ja no és el que era), i un neocon de contrincant. Tot i que tots dos traspuen una major afinitat amb el compatriota, el segon blog és molt més explícit, des del títol: “Exportons BHL aux Etats-Unis!”. En qualsevol cas, semblen bastant equilibrats. Ara, en una actualització posterior, llegim al bloc de Liberation aquesta rectificació contundent:

Après avoir vu BHL chez Jon Stewart, je ne suis plus certain qu’il faille l’exporter aux Etats-Unis (ou alors, au nord de l’Alaska). Se forçant sans cesse à être drôle, il avait l’air d’un clown crispé assez pathétique.

En aquesta línia, la crítica del llibre que fa Garrison Keillor a The New York Times és demolidora, i divertidíssima. Feia temps que no llegia una cosa tan desternillant, especialment en una ressenya. Encapçalada amb una foto de BHL, que amb un nomeolvides i una cadena al coll, i sense aquests llavis finets dels francesos, semblaria directament un macarra, la crítica comença sense embuts:

Bernard-Henri Lévy is a French writer with a spatter-paint prose style and the grandiosity of a college sophomore; he rambled around this country at the behest of The Atlantic Monthly and now has worked up his notes into a sort of book.

Després d’una somera descripció del contingut, “the classic Freaks, Fatties, Fanatics & Faux Culture Excursion beloved of European journalists for the past 50 years”, passa a la seva primera conclusió:

There’s no reason for it (el llibre) to exist in English, except as evidence that travel need not be broadening and one should be wary of books with Tocqueville in the title.

I continua sense contemplacions matxucant el llibre, fins que arriba a un altre dels punts febles dels europeus, i perquè no dir-ho, especialment dels barcelonins: “He worships Woody Allen … in terms that would make Donald Trump cringe with embarrassment.” Ai que patirem quan el director vingui a rodar la seva pel•lícula; com amagarem la boina, nosaltres que ni tan sols som francesos?

El crític continua recreant l’estil probablement patètic de l’escriptor gal i, finalment, se n’acomiada:

Thanks for coming. Don’t let the door hit you on the way out. For your next book, tell us about those riots in France, the cars burning in the suburbs of Paris. What was that all about? Were fat people involved?

Quan sigui gran vull escriure ressenyes com les de Garrison.

Actualització 30-12 a les 9:10

Corine Lesnes, d’un dels blogs que comentava, també recull l’article del Garrison i confessa que és “impitoyable”. No es pot estar de dir, però, que el crític és “un amuseur et spécialiste de l’Amérique profonde” i de demanar alarmada “croisons les doigts: il va finir par nous relancer la francophobie…”

M’ha despertat la tos de Ciceró. Recordo que he estat uns instants sense sortir del somni, que m’havia portat de nou a la terra, que ara no reconeixia. La gent, en canvi, sí que la identificava: un amic d’infància i el seu pare, que es va suïcidar (això crec que només ho he recordat vívament mentre em despertava; en el somni encara era viu). He vist de nou les cortines negres de Campells movent-se amb la garbinada; feia anys que no em retornava aquesta visió infantil. De fet, feia temps que no somiava amb la terra; és, potser, un efecte no previst d’haver congelat alguns records amb l’ajut d’aquest teclat, molt brut, per cert (especialment, la “ñ”, la “¿”, la “º” i la “ç”).

L’altre dia, a la web de l’ESMUC, vaig veure que el 17 hi havia un concert d’un dels seus professors, Harry Sparnaay, clarinet baix. Després de visitar la seva web, que s’inicia amb un minúscul fragment d’una de les obres que va tocar al concert, Écoute! Écoute!, obra de Roderik de Man escrita expressament per a Harry, vaig decidir anar al concert.

L’ESMUC és una escola molt jove, amb unes instal•lacions perfectes. A més, sembla que l’horari de l’escola és molt ampli, amb la qual cosa, un estudiant pot, si vol, anar a assajar un diumenge a les 11 de la nit. Té, també, tres petites sales de concert, a una de les quals actuava el clarinetista. Vestit amb una camisa rosa gairebé fluorescent, americana, corbata, pantalons i sabates negres, Harry estava comentant animadament una errada el programa quan vaig arribar amb el que semblava un dels seus alumnes avantatjats: “Me gusta especialmente” deia amb el seu castellà una mica macarrònic “este fragmento: Des de setembre de” i és que el programa acabava d’aquesta forma abrupta la seva biografia, cosa que al biografiat li feia molta gràcia. Humor holandès.

L’ambient agradable i distès segurament es devia a què tot, o gairebé, el públic era de la casa, i a què l’intèrpret, a part de competent, era realment simpàtic. També es trobaven Andrés Lewin-Richter, el compositor d’una de les obres del programa, Reacciones I, i la dona de l’intèrpret, Silvia Castillo, pianista argentina, i veu a Écoute! Écoute! Em va sorprendre veure dos nens i una nena d’entre 6 i 9 anys entre els assistents; diria que s’ho van passar bé.

El programa constava d’obres contemporànees. La primera, Jackdaw, és a dir gralla, perquè a partir dels sons d’aquest ocell gravats i remasteritzats el clarinet desenvolupa un tema “jazzy y funky, como les gusta a los americanos”, que diria Harry, ja que el compositor era americà. La resta de temes es concentraven més a explotar les possibilitats tímbriques d’aquest meravellós instrument, fins a límits tan inimaginables com els sons multifònics (en un instrument estríctament melòdic, és clar). El bis obligat va ser la traca final: un tema de fa trenta anys d’un alemany, que quan el va estrenar, segons ens diu, va crear molt rebombori a la pròpia Holanda, on la música contemporània és molt programada. El tema era perfecte pel nostre clarinetista, perquè hi ha una part teatral molt divertida: l’intèrpret dubta entre cantar, actuar i tocar el clarinet i, per això, emet sons, frases musicals, parla, crida i, fins i tot, a la meitat del tema, esternuda. I tot, com vaig poder veure després, estava a la partitura, a un tempo 7/4, una partitura que necessitava 3 faristols i que només durava dos minuts i mig. Fantàstic.

L’única pega: a tres dels quatre temes del programa, el clarinetista estava acompanyat d’un CD. Ell mateix ho confessava que era molt angoixant tocar amb algú que no escolta. La resta, una vetllada agradabilíssima.

A través d’aquest blog m’assabento que Jonathon Sharkey es presenta a les eleccions del 2006 per a governador de Minessota. La cosa no tindria res d’excepcional si no fos pel sobrenom que el propi Sharkey ha escollit: l’empalador, Jonathon “The Impaler” Sharkey. Pels qui no saben què significa aquesta paraula, una breu explicació: empalar consisteix a travessar algú amb una estaca. Si recordeu les pel•lícules de vampirs, és un dels passos a seguir per matar-ne un completament.

Aquest és el sobrenom que rebia el comte Vlad III Dracula, Vlad l’empalador o el príncep empalador, perquè tenia la fama d’utilitzar massivament aquesta original tècnica. De fet, el candidat a governador de Minessota s’ha inspirat en aquest malvat personatge, com a forma d’acceptar el seu cantó fosc i explotar-lo per a benefici dels seus conciutadans minessotencs. Així, al costat del repàs a la seva llarga carrera en afers públics i d’alguna nota sobre la llarga tradició familiar dins la política (que arriba a la seva Irlanda originària: “The Brennan Family from my understanding were friends with the Kennedy Family from the time they lived in Ireland”), al costat d’això, com dic, trobem un apartat on se’ns explica la seva DarkSide, que va aparèixer en una data molt concreta:

On 26 Oct 86, when my grandmother died, I developed a deep hatred towards God The Father.

La primera conseqüència: “3-weeks after I threw my first wife and son out.”A partir d’aquí comença un relat una mica confús d’abandonaments i retrobaments accidentats amb Lauren, Mattew, Angela, Susan i, fins i tot, la suposada intercessió dels seus (ex)amics Bush (pare i fills), que el decideixen a dedicar “my life to serving Lucifer.”

Malgrat aquesta rotunda declaració, l’empalador es declara pacifista, “just like Bruce Springsteen”, i promet:

As Governor of Minnesota I will NOT allow any of our National Guard soldiers to be deployed to Iraq or any other combat area in the world.

Aquest pacifisme, és clar, té una petita contrapartida: empalar tots els criminals, començant, és clar, per l’Osama. Deixa oberta la porta a aplicar aquesta recepta màgica també en els casos de corrupció policial.

La seva plataforma per a defensar aquestes i d’altres (evidentment, 13) propostes polítiques és un nou partit, THE VWP PARTY, és a dir, the Vampyres, Witches and Pagans Party, o sigui, el partit de vampirs, bruixes i pagans, ja reconegut per la Federal Election Commission. El partit vol recollir, curiosament com molts liberals, les essències pàtries en el tema religiós:

This Country was founded on many beliefs. One of those beliefs was ‘Freedom of Religion.’ Unfortunately, in America today, the Christian Right-wing lead by the Bush Administration and his followers, are trying to take our rights away from us.

Donat que Jonathon té previst presentar-se a les properes eleccions presidencials, seria bo que l’actual president també ho pogués fer: el Bé i el Mal s’enfrontarien, face to face.

No perdré el temps comentant l’infumable article de Clemente Polo Andrés d’avui al País, perquè, com ja he dit d’altres vegades, trobo que és perdre el temps. Sí que m’agradaria observar que 29 de les 1839 paraules del text són “nación” o “nacionalista” (en l’accepció malvada, és clar), mentre que 40 són “España” i “español” (en l’accepció angelical, és clar). El terme “Cataluña” o “catalán” apareix 59 vegades. En total doncs, de les 1839 paraules, 128 són les esmentades, una de cada catorze. El fet és de jutjat de guàrdia estil·lístic. A més, si suposem que li han pagat unes 100000 de les antigues pessetes pel bodrio, 7000 són exclusivament per la monòtona repetició d’aquestes paraules. Bonica manera d’estafar un diari!

Em sorprèn sentir que algun home diu que el moment més gran de la seva vida ha estat el naixement del seu fill. Hi ha qui sembla no poder-ho descriure en paraules.

Va ser a l’hospital del Mar, fa gairebé dos anys. Vam haver de fer diverses visites durant dos dies abans no es consumés el fet biològic inevitable, que en aquest cas era el naixement de Ciceró. El motiu era la confusió dels dolors típica de mares inexpertes i un assumpte de calibre que en diuen dilatació. Així, maleta amunt, maleta avall, a la quarta visita al marítim hospital van acceptar l’ingrés de la meua senyora, i de retruc la meua presència inútil, si no emprenyadora.

Era un dia de gran col•lapse, i la mare del futur Ciceró va haver d’esperar-se ajaguda a una llitera vestida amb una ridícula bata, tapada amb un llençol, i cridant com una esperitada a l’entrada d’urgències maternals, o una cosa així. Em vaig quedar amb ella una estona per a que alleuges els seus dolors aferrada al meu braç; no devia de ser molt cultural aquest dolor, ja que una persona com ella tan refractària a qualsevol medicament, demanava, cridava, que li donessin drogues. Però l’administrador de tals substàncies estava ocupat adormint altres pacients en dependències allunyades de l’hospital. No va arribar fins 4 hores després.

El feliç esdeveniment va tenir lloc gairebé 8 hores després de l’ingrés, entre la 1 i les 2 de la matinada, quan ja començava a adormir-me en un incòmode sofà d’escai en un sala amb poquíssima gent. No, no vaig estar al sublim acte, perquè, entre d’altres coses, em repugna i em mareja la visió de sangs i visceres, encara que siguin tan familiars. Tampoc m’agrada que em vesteixin com un patufet verd. La meva sogra va sortir de la sala de part amb la cara il•luminada i dient-me el tòpic que el nouvingut era la meua viva estampa; efectivament, quan el vaig veure sortir al costat de sa mare damunt la llitera, vaig comprovar que qualsevol semblança amb mi era casual, excepte en el cognom que ja portava apuntat a la polsereta. Semblava mig adormit, tranquil, amb un d’aquells vestits de punt que porten els nounats, en el seu cas, és clar, de blau rigorós. Les infermeres van tenir la gentilesa de donar-nos una habitació per a nosaltres sols, suposem que per contrarestar l’abandó de tota la tarda.

Ara que ja ens uneixen moltes tardes de papilla i cotxet, i ens tenim un cert afecte, ja considerem superada aquella abrupta presentació.

Les històries davidgoliatesques semblen agradar a la part més pueril de la nostra mentalitat. Aquesta n’és una i, és clar, s’ha presentat pels volts de les festes nadalenques, època en què, tips i beguts, som més sensibles a aquestes rondalles.

El protagonista és Luigi Digesù, el nostre David. Conta Libération que al 2001, s’havia instal•lat a Altamura, a quaranta quilòmetres de Bari, un McDonald’s de 500 metres quadrats a la plaça del poble. Aquesta humiliació pel poble que té la primera denominació d’origen, DOP europea, pels seus productes de forn, amb un consorci pel seu control, no podia quedar sense resposta. Parlàvem ahir de la presumpta dieta mediterrània, que si no serveix per la lluita contra la diabetis, sí que sembla ser útil en batalles comercials. Vet aquí que un diligent forner de familia de forners (als europeus sempre ens agraden les històries gremials), Luca Digesù, va obrir una foccaceria al davant del McDonal’s, en un edifici del s. XV. En un primer moment, el tal Luca només volia aprofitar-se de l’atracció de públic que suposava tenir el negoci de la M, certament, amb el temor per la competència ferotge d’un establiment de menjar ràpid. Però, poc a poc, la truita es va anar girant, i el petit forner va acabar arrabassant tots els clients del McDonald’s, i aquest ha hagut de tancar. David ha tornat a guanyar a Goliat.

És clar que els sentiment nacionals han estat tocats per aquest fet i, per això, cadascú el conta a la seva mesura. Per exemple, Libération es permet una llicència impròpia del bon periodisme, que no deixa de ser destacada per The New York Times, que qualifica a Libé de “Amero-skeptic French newspaper”: el McDonald’s va tancar el 2002, és a dir, ja fa 3 anys. Il Giornale també se suma a la confusió de les dates, i afegeix aquest marcador virtual de l’imaginari partit gastronòmic: “Altamura uno-Stati Uniti d’America zero.” Una web que s’anomenaLiberali per l’Italia curiosament intitula la notícia així: “Tradizione-Globalizzazione: 1-0″ … com veieu es poden trobar liberals rarets a tot arreu.

En qualsevol cas, Luca Digesù, lluny, potser, d’aquestes batalletes nacionalgastronòmiques, pensa en el seu negoci i pretén fer precisament el que fa McDonal’s: “cherche désormais un local pour s’implanter à Rome et y exporter ses spécialités.”

Una altra notícia ha passat més desapercebuda, tot i que podria haver invertit la moral d’aquest conte nadalenc. Giovanni Neviera, un mafiós de Bari, torna a la seva terra després d’un periple per Holanda, França i Colòmbia. Entra a un McDonal’s i poc després es apressat per la policia. El motiu és ben senzill: la seva família li havia comprat per Nadal “cartellate (dolci fritti), frutti di mare crudi, pane di Altamura” (sí, els famosos pans d’Altamura), és a dir, delícies de la seva terra, i se’ls havien portat a Bari. La polícia alertada va seguir els familiars i va detenir el pròfug. El pobre Neviera, si s’hagués conformat amb un Big Mac amb patates, no li hagués passat res. Però la seva querència per les tradicions el va perdre: “Tradició 0-Modernitat 1″. O com diuen aquí “e’ stato l’ attaccamento alle tradizioni alimentari natalizie della sua citta’ a tradire Giovanni Neviera.”

Preocupats com estem contemplant el cel per trobar algun ocell malalt que ens contamini l’H5N1, no veiem d’altres terribles epidèmies amb les que convivim. La diabetis, per exemple. Segons aquest llarg article de NYT, el principal problema sanitari de Nova York és l’expansió de la diabetis, que ja és una epidèmia i pot portar al col•lapse del sistema de salut: 1 de cada 8 novaiorquesos la pateixen. Les seves conseqüències semblen desastroses. Però això no ha fet més que començar, perquè

One in three children born in the United States five years ago are expected to become diabetic in their lifetimes, according to a projection by the Centers for Disease Control and Prevention.

El llatins de Nord-amèrica ho tindran més pelut: “The forecast is even bleaker for Latinos: one in every two.”

I si mirem els gràfics que ofereix el diari, Canada, Japó, Polònia, diria que Grècia i Espanya pertanyen també al selecte grup de països amb alta incidència d’aquesta democràtica malaltia. I si les dades que donen no són dolentes, al 2030 hi haurà uns 1800000 morts al món per aquesta causa, gairebé el doble que ara mateix.

Simpàtica família de colons d’Hebron celebrant la previsible mort de Sharon.

Els 400 jueus i els 400000 palestins que conviuen (per dir-ho d’alguna manera) a Hebron, finalment han aconseguit celebrar una cosa conjuntament; i és que el seu enemic comú s’està morint, l’Ariel Sharon.

El poble jueu és un dels més antics de la terra i, potser per això, també és un dels més complexos, com ho són les seves relacions amb d’altres pobles i religions. No és aliè a aquest fet la terminologia que de vegades s’utilitza a la babalà, com ara hebreu, jueu, israelià, israelita, sionista o semita. Aquestes categories es veuen eixamplades si s’utilitzen els prefixos pro i anti. Crec, a més, que, per a complicar-ho més i donar una imatge més precisa de la situació, es podrien combinar tots els termes anteriors, i obtenir definicions del tipus jueus sionistes antiisraelians, per exemple, per a aquests colons d’Hebron.

El telepredicador evangèlic americà, Pat Robertson, cauria, sens dubte, en el grup dels prosionistes antisemites, com ho són la major part dels evangèlics americans. Com ja sabreu, aquest telepredicador va dir en el seu programa “The 700 Club” que l’atac cerebral de Sharon era, segurament, un càstig diví per l’intent de separar Gaza de la terra d’Israel, és a dir, “for dividing God’s land.” El caràcter polèmic d’aquestes manifestacions no només es deu a la personalitat desequilibrada del multimilionari Pat (recordem que al setembre havia afirmat que els motius de l’huracà Katrina s’havien de trobar en el nombre d’avorts i els atemptats suicides als USA), sinó a la pròpia essència de l’evangelisme americà; com intitula irònicament aquest interessantíssim article, hi ha cert parentiu entre evangèlics i jueus. El motiu és purament tàctic:

evangelicals’ support for Israel is rooted in a belief that the return of Jews to the promised land will trigger the Second Coming of Jesus, the battle of Armageddon and mass conversion

… conversió en massa dels jueus al “cristianisme”, of course. Per tant, aquest prosionisme tàctic, oculta un antisemitisme estratègic. En qualsevol cas, hi ha grups evangèlics que semblen més aviat sucursals del judaisme, com ara la denominada Tabernacle; el seu motoritzat pastor ho expressa rotundament:

I feel jealous sometimes. This term that keeps coming up in the Old Book — the Chosen, the Chosen, … I’m a pardoned gentile, but I’m not one of the Chosen People. They’re the apple of his eye.

Potser pensareu que també els catòlics i els protestants haurien de voler el retorn de tots els jueus a Israel i la seva conversió al cristianisme, per a que es produeixi la segona vinguda del Senyor. Doncs no és així, perquè aquesta idea és pròpia d’una doctrina amb nom molt fashion, el Supersessionism, que bàsicament diu que el cristianisme és la culminació del judaisme i, per tant, el poble jueu ha deixat de ser el poble escollit, por molt que ho digui la Bíblia. Aquesta idea va ser refusada als anys 60 per catòlics i protestants, però els evangèlics encara semblen recolzar-la.

Els rabins cabalístics de Jerusalem formarien part dels antisraelians prosemites postisraelites (diria que posiblement antisionistes, però això no ho puc assegurar); malgrat això, també tenen la mateixa posició contrària a Sharon que els palestins, els colons d’Hebron i els evangèlics americans. De fet, van dictar una “Pulsa D’Nura“, literalment “llengua de foc”, una mena de fatwa jueva més soft o, per dir-ho més exactament “una invocazione affinché siano castigati gli ebrei che mettono in pericolo il proprio popolo.” I cal dir-ho: també contra Rabin s’havia emès una “Pulsa D’Nura”, uns dies abans del seu assassinat.

La conselleria de cultura i altres institucions no deixen de fer campanyes per la promoció de la llengua. Totes cares i inútils, com la darrera de la ridícula queta. No sabem si el president Bush ha seguit aquesta campanya, però el Washington Post publica un article on es diu que “President Bush announced plans yesterday to boost foreign-language study in the United States”. Busco entre les llengües més promocionades als USA i no trobo el català, sinó “Arabic, Chinese, Russian, Hindi and Farsi, among others.” Efectivament, la campanya no és, com pensava, una proposta cultural sinó:

a part of a strategic goal, and that is to protect this country.

Aquest fet no és estrany si tenim en compte el que deia l’exagent de la CIA al seu interessant llibre “Soldado de la Cia” que a la seva època, mitjans dels 80, crec, només hi havia un agent a tota l’agència que conegués l’àrab.

Malgrat una primera decepció per no veure la llengua de Roís de Corella entre les seleccionades, he de confessar la meva admiració pels clars objectius de la campanya americana, acostumats com estem a la incontinència verbal i escrita (no sé perquè, però m’acaba de passar-me pel cap l’apartat de drets i deures de l’estatut).

Donaré, doncs, una alternativa a la queta per a promocionar la nostra llengua al món: immola’t sense vergonya, immola’t en llibertat. Es tractaria de vestir una pubilla amb faldilla emmidonada (la pubilla pot substituir-se per un anxaneta), sota la qual instal•larem material explosiu per a obtenir una pubilla bomba. L’enviarem a Nova York i la farem explotar, per exemple, quan es trobi visitant l’estàtua de la llibertat; per motius comercials, li posarem al cap una llesca de pa en tomàquet o una ampolla de cava. Seria bó que, a més, la pubilla moritura cridés alguna frase emblemàtica de la cultura catalana, com ara, “Visca Narcís Monturiol”.

Monturiol és un dels catalans més oblidats, com vam poder comprovar al cementiri del Poble Nou, on es troba la modesta tomba de l’inventor de l’ictini, sota de la Rosa Eduarda Rojas i sobre la de Rafael Sánchez López (clicar per ampliar). El cementeri més antic de Barcelona conté, a la part antiga, algunes peces de retòrica funerària dignes de menció, com ara aquests epitafis breus del vescomte de Bosch-Labrús i del seu fill, on eternament hi trobarem una menció a “las hordas marxistas”.

Més important i prolix és aquest altre epitafi d’Erasmo de Gonima y Pasareli que, com dirien alguns, reuneix tradició (”padres honrados aunque pobres”, “titulo de noble” …) i modernitat (”genio emprendedor”, mort al peu del canó del seu negoci …). Llegiu, llegiu

I no us penseu que tothom podia posar en aquests textos allò que li rotés. No, no … com podeu veure en aquesta llista dels primers administradors del cementiri, hi ha un eminentíssim càrrec d’Inscriptionum Censor, que mantenia D. Joaquim Roca.

Haurem de fer un concurs per l’epitafi de la pubilla, que enterrarem al nínxol 595, al costat de Monturiol, sota el de Baldomero.

Ja fa més de 10 anys que es va inventar l’html, però la majoria de diaris no semblen adonar-se dels avantatges del seu ús. Més enllà de la tradicional parsimònia dels diaris en introduir canvis, és clar que hi ha una clara intenció de no derivar als lectors a llocs fora del propi diari. No fos cas que el lector no torni. Aquesta ridícula visió del negoci, pròpia de mentalitats pleistocèniques, xoca cada vegada més amb la realitat de la xarxa: gran part de la realitat ja la trobem a internet i, evidentment, els diaris se’n fan ressó. Ara bé, la solució tipogràfica per a referir-s’hi és, en el millor dels casos, la inclusió del link tal com raja, i no en la forma habitual. També, però, podem trobar una referència a pàgines de les quals no es troba el link per enlloc. Avui, per exemple, El País portava una notícia sobre una greu vulnerabilitat del Windows, que incloïa la solució:

Por eso y “pese a que en líneas generales no es recomendable instalar parches que no provengan de la compañía responsable del producto”, desde Panda recomiendan instalar un parche facilitado por Ilfak Guilfanov, un prestigioso experto en sistemas Windows, hasta que el original de Microsoft esté disponible.

Així, Ilfak Guilfanov, i no el que seria raonable, Ilfak Guilfanov, o fins i tot:

Por eso y “pese a que en líneas generales no es recomendable instalar parches que no provengan de la compañía responsable del producto”, desde Panda recomiendan instalar un parche facilitado por Ilfak Guilfanov, un prestigioso experto en sistemas Windows, hasta que el original de Microsoft esté disponible.

Sembla que La Vanguardia, en aquest sentit, ja ha començat a obrir una mica la mà, i permet a alguns dels seus articulistes posar links externs dins dels seus escrits, tot i que diria que només als de la secció d’Internet. Esperem que l’exemple s’estengui.

Trobant-se a Constantinoble, el jove Giacomo Casanova coneix un tal Josouff Alí. Es fan bons companys i, fins i tot, l’Alí el convida a un harem (hi ha qui diu que aquest personatge és una invenció voltairiana del venecià, que escrigué en la seva senectut un opuscle intitulat “Dissertation d’Iosouf-Ali sur la masturbation”). El primer que fa el tal Josouff es convidar-lo a la seva pipa, cosa que Casavonva refusa “poliment”, i escriu aquestes frases que semblen inspirar la nova llei antitabac:

Quand on est en compagnie de gens qui fument, il faut absolument fumer, ou sortir, car sans cela on est forcé à s’imaginer de respirer la fumée qui sort de la bouche des autres. Cette idée, qui est fondée sur le vrai, dégoûte et révolte.

Això no vol dir que Casanova no fos consumidor de tabac, ho feia, però, en la forma més civilitzada de rapè. I, curiosament, trobava que “le tabac d’Espagne est excellent quand il est pur”, ara bé, “il est rare”. També observa que

les espagnols d’ailleurs préferent le tabac râpé au leur, comme plusieurs d’entre nous préfèrent l’espagnol. Ce qui plaît à l’homme est partout ce qui est défendu.

Això darrer ho diu perquè a Espanya estava prohibit el tabac que no fos espanyol, i en aquest sentit sembla que la cosa era tan taxativa com la nova llei contra el tabac:

On n’est nulle part si rigoureux sur l’article du tabac comme en Espagne

ara, com sempre ha passat, i sembla que continuarà passant per aquestes terres sota els Pirineus, les lleis no fan gaire fred ni calor als indígenes. Per això, la frase anterior continua

cependant la contrabande triomphe plus qu’ailleurs.

No sobra una darrera reflexió de l’intrèpid i enamoradís Giacomo, a partir de l’afirmació “ce qui plaît à l’homme est partout ce qui est défendu”:

Un moyen de faire faire leur devoir à certains esprits serait celui de leur défendre de s’en acquitter; mais la législation n’est nulle part philosophique.