fum i estalzí

Primera visita al temple de la tertúlia i l’ensopiment que ha estat molts anys l’Ateneu del carrer Canuda. L’oportunitat se’m presenta en una sortida de Ciceró amb la kinderladen, que és com en diuen a la mena de llar d’infants on va. Regularment, fan sortides pel centre de la ciutat i, normalment, necessiten que alguna mare o, menys habitualment, pare, els acompanyin. L’altre dia em van demanar si els podia acompanyar, ja que alguna vegada m’he ofert a fer-ho. Fins avui, però, no sabia que es tractava d’una visita a l’Ateneu, cosa que m’ha fet gràcia, perquè després de llegir Pla i de passar molt sovint pel seu davant, ja tenia una certa imatge de la institució. A més, fer-ho amb canalla li dóna un toc curiós.

Sortim cap a les 10, amb els dos carretons i la bicicleta que ens serveixen per transportar els petits. És una de les particularitats de la kinder: tenen dos carretons que es mouen amb tracció humana i que produeixen l’admiració dels transeünts, especialment per la càrrega que transporten; avui, sis criatures. A més, portàvem una bici amb una gran cistella al davant, com la dels venedors de gelats de les pel•lícules americanes antigues, on hi encabim quatre nens.

La visita es centra en les tortugues centenàries que hi ha al famós jardí de la institució. Són tres, però només en veiem dues, en un estat letàrgic, tot sigui dit. Com que la canalla no sembla gens encuriosida pels animals immòbils i parsimoniosos, n’agafo una que dormitava al meu abast i l’ensenyo entre l’algaravia general dels petits visitants, la sorpresa dels pocs però provectes socis de la centenària institució i l’estupor de la no menys centenària tortuga, que allarga el coll i les extremitats al màxim després d’haver perdut contacte amb el terra protector. En qualsevol cas, el passeig aeri de la tortuga dura ben poc, perquè no vull que l’estrès del moment li produeixi un atac fatal. Després de deixar-la de nou a la seva posició inicial, la tortuga fuig cames ajudeu-me, tot i que l’ajut només li permet recórrer pausadament pocs centímetres, després dels quals sembla esgotada i desorientada. Passem a l’altra atracció, que és un minúscul estany al centre del jardí, amb diversos peixos vermells, un de negre més gran i vistós, i una granota gegant, que en aquells moments també dormita sobre una protuberància verdosa prop de la superfície. Una de les educadores agafa un palet i molesta la bestiola, que decideix amagar-se entre unes pedres més enfonsades. El fracàs amb la secció animal del jardí ens orienta cap a les plantes: a part de les dues o tres palmeres, també centenàries, hi ha un petit llimoner que ja té llimones, algunes grogues, d’altres verdes, que desprenen una olor penetrant, que anem ensumant tots i que a Ciceró no li agrada.

Poc a poc i ordenadament, anem passant al vell bar ple d’antigues taules d’escacs i d’unes butaques comodíssimes arrenglerades davant dels sofàs recolzats a la paret, on seuen, cadascun en una, totes les criatures. Em sorprenen dos gravats penjats en aquesta paret, un rememorant Wellington i l’altre Nelson, ja que pensava que l’Ateneu tenia certa orientació filofrancesa. També es fa estrany veure, al peu dels gravats, aquest simulacre de tertúlia menuda, especialment si es recorden les velles fotos de les sòlides tertúlies de la primera meitat del segle passat, on s’hi podien veure, a les mateixes butaques, Eugeni d’Ors, Segarra, Pla …

Finalment, abans d’enfilar l’escala amb catifa vermella per on baixem a poc a poc, trobem una senyora que es dirigeix a la canalla amb aquesta enigmàtica frase: “Què menuts! … us recomano que no feu mai una tesi doctoral.”

La gran sorpresa de les eleccions israelianes ha estat aquesta organització. Segons diuen ja té 7 de les 120 actes de diputat de la Knesset i sembla que formarà part del nou govern.

Es podria pensar que el seu programa electoral s’hauria de centrar en la construcció de petancòdromes o en la instal•lació de graderies cobertes per l’observació minuciosa de les obres públiques. Jo no ho sé, i em sembla que ningú ho té massa clar. Això depèn del seu octogenari líder, Rafi Eitan.

Malgrat la seva edat, la seva fesomia agradable i reduïda estatura, Rafi Eitan no sembla interessat en la petanca, ni en les obres públiques, tal com anuncia l’article del Haaretz: Pensioners Party chief not the retiring type. Les activitats que ha realitzat des que està jubilat, ja fa més de 35 anys, “he has been involved in a variety of business deals. He has traded in West Bank land (in the 1970s), imported dolphins to Eilat, negotiated chemical and oil deals in international markets, and in recent years has maintained business ties in agriculture with Cuba.”

Es podria pensar que aquesta intensa activitat segurament supleix una plàcida vida laboral anterior. Res més lluny de la realitat: comparats amb el que havia fet abans, aquests business senils són tan relaxants com les partides de dominó per un jubilat arquetípic. Rafi Eitan havia estat, als bons temps, un dels caps del Shin Bet i del Mossad.

Segons Gordon Thomas, autor de Mossad, la historia secreta, és un dels mites d’aquesta organització. El seu currículum és impressionant i, a més, és la imatge biogràfica de la lluita de l’estat d’Israel per la seva supervivència i per la creació del prestigi internacional de les seves forces militars i de seguretat.

Abans del naixement d’Israel, ja lluitava a les forces armades del protoestat, on es va guanyar el malnom de “pudent”, “Stinker”, perquè durant una missió havia caigut en un fossar d’aigües residuals. A banda d’aquesta anècdota, Rafi Eitan es conegut a Israel com l’home que va capturar al criminal nazi Adolf Eichmann, a l’Argentina. I quan dic que el va capturar, vull dir que ho va fer personalment, tal com es conta a un magnífic documental de la BBC sobre el criminal de guerra emés ara fa uns mesos a Segle xx.

També conta Gordon Thomas que Rafi Eitan va reclutar Jonathan Pollard, un treballador de la Navy Field Operational Intelligence Office (NFOIO), per espiar els Estats Units. Va treballar pels israelians més de 20 anys, i va convertir en un gruyère tot el sistema d’intel•ligència americà (l’altre dia parlava de la deslleialtat d’Israel envers el seu mentor americà, i aquest és un dels casos més brutals de deslleialtat). Finalment, al 1986 va ser capturat, i condemnat a la duríssima pena de cadena perpètua, que les repetides sol•licituds israelianes (que li han concedit la ciutadania israeliana, tot i que crec que no és jueu) d’alliberar-lo no han trencat (sembla que un dels caramels que Clinton podia haver ofert a Barak a les negociacions de Camp David del 2000 seria el seu alliberament).

Era cap d’operacions del Mossad en l’època de l’assassinat d’alguns dels líders de Setembre Negre implicats en la matança de Munic. També va estar al comandament de l’audaç atac de la força aèria israeliana contra el reactor nuclear iraquià de Osirak el 1981. I, si no recordo malament, també va intervenir (això només segons Gordon Thomas) en el descobriment dels autors intel•lectuals de l’intent d’assassinat del papa Joan Pau II; segons aquesta investigació del Mossad l’autoria era iraniana, cosa que contradiu la versió tradicional soviètica. Poc després d’aquesta feina, el Vaticà va encetar les relacions diplomàtiques amb Israel (recordem que el Vaticà, que no se anda con chiquitas, no mantenia relacions diplomàtiques perquè Israel es va negar a revisar el judici a Jesús).

La nota irònica de tot plegat són les sigles del partit de Rafi Eitan, GIL, que em fan pensar en la diferència entre els polítics d’aquí i els d’allà.

Només els polítics ineptes i, normalment, perillosos, no entenen la frase de Plutarc atribuïda a Cèsar, que deia una cosa així com que la dona del Cèsar no només havia de ser honesta, sinó que, a més, ho havia d’aparentar. Les formes són importants, si no el més important, de l’activitat política. Quan es perden les formes, malament. I, és clar, si amb llum i taquígrafs són capaços del que acabem de saber, quines bestieses no estaran disposats a fer els catetos i txequistes d’ERC fora de càmera (algunes de les quals ja he comentat aquí, i d’altres les callo).

Steve és gras. Steve camina. Aquesta combinació l’ha fet famós, com a mínim a la blogsofera, ja que segons diuen aquí el seu blog té 700000 visitants mensuals. El nom del blog és perfecte, The fat man walking, tot i que deixa un regust estrany la picada d’ullet a la gran pel·lícula, Dead man walking.

És fàcil endevinar per què està gras; no ho és tant per què camina. Per això, aquest mix de Forrest Gump i Labordeta (fins i tot és mix en la suma dels pesos), ho explica de manera senzilla: no és feliç i “I am not happy because I am fat and being fat makes every day unhappy”. I, és clar, com a bon americà, que sempre busca la felicitat, s’ha posat a caminar per trobar-la mentre arriba, ara un pas, ara un altre, a l’altra banda del país, precisament, a la vegetal Nova York, la gran poma. I ja es troba a més de 2000 milles del començament i a menys de 500 del final, concretament a Zannesville, Ohio, ciutat plena de possibilitats, “from relaxing outdoor recreation to notable historical sites, from unique shopping and fine dining, to insightful manufacturing tours.”

El recent comunicat de rendició d’ETA confirma que la racionalitat política molt sovint condueix a les paradoxes més colpidores i, de vegades, a l’aleatorietat absoluta. Recordo que quan el PP va començar el seu atac implacable contra l’entorn, amb mesures legals clarament injustes, molts vam pensar que tot aniria a pitjor: la kale borroka ho envairia tot, ETA mataria a tort i a dret, Batasuna es radicalitzaria. I vet aquí que ha passat exactament el contrari: la banda s’ha rendit i Batasuna sembla una agrupació de carmelites. Però el més paradoxal de tot és que el tanto se l’apuntarà l’inefable Zapatero, i no els autèntics artífexs del fet, especialment Aznar i els seus sequaços, i a més, segurament, el PP rebrà un càstig electoral per aquest motiu. En política sembla imprescindible perseguir l’air du temps o, simplement, que la casualitat col·loqui l’air du temps al teu davant.

Un altre cas del mateix tipus és la invasió de l’Irak. Un acte intrínsecament just, més enllà dels autèntics motius i de la legalitat del fet, com és el derrocament d’un dictador, sembla haver portat més desastres dels que resol i el motiu, una altra vegada, és haver-ho fet a contrapeu, i de no haver ensumat l’air du temps a la primera guerra del golf: Bush senior no va estar a l’altura quan va tenir la possibilitat de derrocar el dictador. Després ja era massa tard.

És sorprenent el mínim ressò (de fet jo no n’he trobat cap) d’un informe de 83 pàgines d’investigadors de la Universitat de Xicago i de Harvard sobre la influència del lobby israelià en la política exterior nordamericana. I, com es pot intuir, l’estudi no està fet per indocumentats o antisemites reconeguts, ja que el Jerusalem Post descriu així els dos investigadors:

John Mearsheimer, a top international relations theorists based at the University of Chicago, and Stephen Walt, the academic dean of Harvard University’s John F. Kennedy School of Government

Només he trobat una altra notícia sobre aquest informe a un altre diari, també israelià, Haaretz. Als països islàmics sembla haver tingut un ressò important, per raons evidents. En canvi, als països occidentals, no he trobat res.

I la conclusió de l’informe, no per intuïda, deixa de ser contundent i inquietant:

No lobby has managed to divert U.S. foreign policy as far from what the American national interest would otherwise suggest, while simultaneously convincing Americans that U.S. and Israeli interests are essentially identical.

Les dades que porten a aquesta conclusió, sumàriament, són aquestes: d’una banda el recolzament incondicional dels Estats Units:

Israël est le premier bénéficiaire d’aide économique et militaire des Etats-Unis depuis 1976.
Chaque Israélien reçoit l’équivalent de 500 dollars par an, alors que le revenu par habitant y est équivalent à celui de l’Espagne ou de la Corée du Sud.
Les autres pays reçoivent des fonds tous les trois mois. Israël reçoit toute la somme d’un coup ce qui lui permet de toucher des intérêts.
Israël peut dépenser 25 % de son aide militaire auprès de sa propre industrie de défense au lieu d’être obligé comme les autres de tout dépenser aux Etats-Unis.
C’est le seul pays qui n’a pas de comptes à rendre sur l’utilisation des fonds, et il peut les dépenser pour financer des objectifs auxquels les Etats-Unis sont opposés comme les colonies de peuplement en Cisjordanie.

D’altra banda, la coneguda deslleialtat israeliana:

Il ne se conduit pas comme un “allié loyal”
Il ignore fréquemment les demandes américaines. Il a fourni de la technologie sensible à la Chine et se livre aux “opérations d’espionnage les plus aggressives” qui soient conduites par un allié.

Això converteix l’estrany silenci dels mitjans en una cosa perillosa, perquè pot animar les històries sobre els protocols dels savis de Sió.

És ben curiós com a França no sembla haver-hi cap polèmica quant al nombre de participants de les manifestacions anti-CPE. A Le Monde, per exemple, només posen la versió de la CGT: 1500000 total francès, 350000 a Paris. En qualsevol cas, no he pogut trobar ningú que faci recomptes paral·lels. Tampoc sembla que els nombres exactes siguin la informació principal de les notícies (ni a Le Monde, ni a Liberation); en tenen prou sabent que són molts.

Diu molt de nosaltres el fet que deixem els nostres fills en mans de les treballadores més mal pagades (els meus càlculs diuen que les mainaderes cobren un 33% menys que les senyores de fer feines:, o si volem ser més espectaculars, les senyores de fer feines cobren un 50% més que les nannys), i quan ens els tornem a trobar, anys després, ara fent botellons pel seu compte, ens posem les mans al cap. Això és així, i no d’una altra manera, que diria Pla (que ara fa dies que no cito).

A Nova York, que encara és el melic del món, ha aparegut una nova moda en el sector de les nannies: la nanny xinesa. El motiu és ben clar: el futur de l’economia mundial passa per la Xina i els xinesos, que són molts, també són molt reacis a abandonar la seva llengua. Ergo, el mandarí té tots els números per a convertir-se en un competidor, si no sobrepassar, l’anglès. Segons es diu al blog que cito, la puixança d’aquest grup de mainaderes es nota en el fet que cobren més que la resta.

Aquí, que cada dia tenim els reflexos més encarquerats i el gust més dubtós (no heu vist com vesteixen tots els d’ERC; és lamentable), es presumeix de què en 50 anys l’anglès formarà part del grup de llengües de la constitució i/o l’estatut, quan tot sembla indicar que aquesta llengua ja només s’estudiarà entre les llengües mortes i enterrades.

Penseu-ho quan passeu pel davant una d’aquestes botigues o restaurants xinesos, i veieu aquestes donetes petites, primes i submises; podrien ser la solució pel futur de la vostra canalla. Per la meva banda, ja sabeu que he començat a mirar la tele en xinès (tot i que no sé si parlen cantonès o mandarí) i ja sé posar el meu nom en aquesta misteriosa llengua:

He comprovat en les criatures del meu voltant un fenomen curiós: la fascinació pel castellà. És normal que els qui a casa seua parlen castellà, transmetin aquesta passió a la seva descendència. A més, malgrat que l’escolarització és gairebé sempre en català, mai ningú deixa de parlar el castellà per aquest motiu. En canvi, les criatures d’un entorn proper totalment catalanoparlant, de casa a l’escola, semblen sentir una atracció especial per la llengua castellana.

El meu estudi de camp és bastant ampli, perquè inclou amics, germans i d’altres familiars: canalla de fins 3 o 4 anys que només ha sentit a casa o a l’escola el català, en el moment en què senten el castellà, queden fascinats. Una neboda, posem per cas, que no sabía un borrall de castellà, en poques setmanes es va aprendre un bon grapat de cançons de les quals desconeixia el sentit (recordo especialment l’omnipresent “antes muerta que sinsilla”). Un amic em comenta que el seu fill va a una classe “multicultural” (anglesos, noruecs, alemanys, brasilers … ), amb el català com a llengua vehicular. Un dels vint nens és castellanoparlant i, quan hi és, sempre es comuniquen entre ells en castellà, tot i que la llengua de la majoria és el català. Això no passa quan un d’ells parla en anglès, o en suec.

És una cosa que ja passava a la meua època: a la classe de primària erem gairebé tots catalanoparlants, i entre nosaltres parlàvem en castellà. Però en aquest cas la cosa era diferent, perquè el català estava més resclós dintre de l’àmbit familiar, a Lleida no hi havia una consciència de repressió lingüística tan gran com a d’altres llocs i, d’alguna manera, parlar castellà encara tenia un cert prestigi (a la generació dels meus avis, per exemple, qui no parlava castellà era, directament, analfabet, com la meua padrina: “estutdia”, em deia, amb aquesta “t” que semblava mudar la paraula; a la generació dels meus pares, els menys cultivats eren els qui tenien més accent català quan parlaven castellà). Allà sempre hem estat molt pràctics.

És clar que molts són els motius, però no deixa de ser sorprenent la intuició de la canalla per reconèixer la llengua dominant (ep! en un sentit de “selecció natural” i no polític).

Ciceró ja ha començat la seva incursió en la llengua del Quixot; curiosament, la primera paraula en castella ha estat “mio”. Ara mateix, la rudimentaria parla que gasta fa difícil saber si és producte de la fascinació de què parlo, o bé, de l’àmbit multilingüístic en què es mou.

Via Vilaweb, m’assabento de que es pot veure el partit del Barça per internet, sense passar per les taquilles del club, ni de c+. Faig el que diuen i, efectivament, el partit es veu bastant bé, tot i que amb potser 45 segons de retard, perquè l’emet Caifu Sport, una cadena oriental. És ben curiós el trànsit del senyal, del camp del barça cap a la Xina, i d’allí cap a casa meva.

L’única diferència és la indiferència del presentador, que aquí veieu a la seva garita, acompanyat d’una mascota verda i d’una foto del camp nou:

Per si no creieu el que us dic, aquí el primer gol de …

Les úniques habilitats estadístiques que he detectat en Ciceró es redueixen al recompte primari i dubitatiu. El número 1 sembla tenir-lo més o menys clar, el 2 i el 3 crec que els confon, perquè de vegades passa de l’1 al 3, i d’altres diu “un, dos, dos”. La resta de nombres fins a 10 tenen una vida vaporosa a la seva ment, diria que gràcies a una de les cançons de la seva vida, un, dos, tres, crec que es diu, i que comença així:

un, dos, tres, quatre i cinc
són els dits que a la ma jo tinc (moure la mà),
sis, set, vuit, nou i deu,
a les dues mans (moure les dues mans) i als dos peus (assenyalar els dos peus)

Per la resta de nombres només utilitza dues expressions: molts i tots. “Tots” l’entén perfectament: poc abans de portar-lo a dormir, la seva mare li pregunta què vol que li llegeixi, i ell contesta “tots”; i queda clar que s’han de remenar tots els llibres que té, en cas contrari es posa com una mona. El concepte “molts” en Ciceró no l’he acabat d’entendre. Però això no em preocupa, perquè el mateix em passa amb la majoria de diaris.

Les darreres manifestacions a Barcelona i a Madrid tornen a demostrar que els diaris, els polítics i diria que la majoria de la gent, tenen una idea confusa, en el millor dels casos, si no equivocada, d’aquest concepte. No tinc la paciència ni el talent de Malaprensa (1 i 2) o de Contrastant, per argumentar que no és el mateix tenir 5 dits a una mà que tenir-ne 85, i que una persona normal no hauria de poder sostenir que és tan legítim recolzar una o altra postures. La meva aportació a la discussió serà el bonic tema que entusiasma el meu fill, i que cantem cada dia acompanyats de la guitarra i la veu inoblidable de Xesco Boix, perquè de vegades cal tornar a començar des del principi:

Potser, després, ja consolidada aquesta lliçó, podrem entrar en consideracions estadístiques més complexes, com ara que el fet que una persona tingui un 90% menys d’orelles que de dits no és intrínsecament una discriminació cap a les orelles, com ens recorden Wonka i Malaprensa sempre que poden, amb la indiferència absoluta dels mitjans.

No sé què hauria passat si un mullàh hagués promogut una fatwa castigant amb una bona surra el nen de Setmenat i, a més, un parell de morets l’haguessin estomacat, si aquest nen hagués fet una vinyeta de Mahoma o s’hagués disfressat de Jomeini. Però de ben segur que la cosa no quedaria en una simple sanció disciplinària, i hi hauria un clam general: tots som de Setmenat, de la Setmenat atea, és clar, i que els qui venen de fora han d’integrar-se en la nostra societat laica etc etc.

I em pregunto: com és que persones que permeten que els seus fills se n’enfotin de la religió els porten a col·legis estrictament religiosos? Em respondré: la disciplina. I què esperen? tolerància?

Molta gent pensa que els coloms no són ocells. Els més optimistes els consideren objectes decoratius que ha posat l’ajuntament per a entretenir la tercera edat en les seves darreres hores i els nens, en les inconscients primeres; diria que, com la meva cunyada i el Goel, i jo mateix, molta més gent troba que són una mena de rates voladores.

Aquests dies he comprovat que els mitjans de comunicació i les autoritats tampoc consideren ocells aquestes bestioles. No és pot explicar d’una altra manera l’absència d’aquests animalons a les informacions de la grip aviària, especialment si tenim en compte que són els més exposats al contacte directe amb un nombre més gran de gent, via per la qual, segons diuen, es transmet la malaltia. Els mitjans parlen de tancar granges de pollastres i limitar importacions de la resta d’aviram. Dels coloms, res de res. I mira que seria una bona excusa per acabar d’una vegada i per sempre amb aquesta plaga.