fum i estalzí

Carles Bellver cita un article de Jordi Coca sobre Josep Pla, Preguntes sobre Pla. Al senyor Coca no li agrada Pla perquè era col·laboracionista. Molt bé, perfecte, legítim, entendridor. Ara, calia allargar aquesta frase amb rucades com les del Bardagí, o les de la visió del món petit burgesa, i així arribar als 1590 caràcters, amb espais, només per cobrar l’article?

El darrer article d’Imma Monsó a La Vanguardia parla sobre la nova plaga a les aules: l’ús del cut & paste fàcil (cosa que crec que molesta molt al professorat, ja que no poden suportar que els costi més de corregir que als estudiants de fer els treballs; abans era més equitatiu, quan els treballs es cutipastaven manualment), sense criteri i indiscriminat. En el segon paràgraf, l’article sembla desenfocar-se una mica, passant dels mals de la còpia, als mals de la font:

A diferencia de lo que ocurre con los libros, en la red no existe un editor que fiscalice los contenidos. Los datos falsos, las fechas erróneas, los falsos informes que publican falsos expertos circulan sin restricción. Incluso la Wikipedia (interesante proyecto de enciclopedia universal en la red) contiene errores, y la mayoría de los artículos son pobres o poco estructurados y confusos, debido a la falta de buenos editores.

Vayamos por partes: a la xarxa, així en general, ni existeixen ni deixen d’existir els editors. Cada web decideix si n’utilitza o no. Suposo que la web de La Vanguardia sí que n’utilitza; la meua, evidentment, no. I, certament, les dades falses o errònies circulen sense restricció, com d’altra banda també ho fan als llibres. En la meva estada a l’Escorial he utilitzat un llibre d’un gran savi, molt ben editat per una prestigiosa universitat als anys 20 (quan les universitats, els autors i els editors eren més sòlids), sobre els continguts de la biblioteca; he utilitzat intensament unes 30 pàgines d’aquest llibre, i he trobat no menys de 8 errors importants.

Passem a la part més interessant: “Incluso la wikipedia contiene errores”; és clar, seria molt complicat que amb 3,5 milions d’entrades no hi hagués errors. Tot i que si hagués llegit un article del seu diari de fa ben poc, sabria que són menys del que diu el tòpic, segons els únics estudis seriosos que hi ha sobre la qüestió:

Varios estudios recientes restan peso, de todos modos, a las acusaciones sobre falta de exactitud en el proyecto de Wales. La revista Nature asegura que Wikipedia es casi tan fiable en temas científicos como la Enciclopedia Británica. Nature descubrió que, en términos medios, Wikipedia tiene cuatro datos imprecisos por entrada, frente a los tres de su rival convencional, y sólo encontró “ocho errores graves”.

Por su parte, la revista de informática alemana C’t concedió a Wikipedia un 3,6 en un rango de 5 tras analizar 66 de sus artículos, una puntuación mejor que la de otras enciclopedias virtuales, entre ellas Encarta, de Microsoft.

El final del paràgraf no sé si l’ha cutipastat d’alguna web de tòpics sobre wikipèdia: “y la mayoría de los artículos son pobres o poco estructurados y confusos, debido a la falta de buenos editores.” Com ho sap que la majoria d’articles són com diu que són? ha llegit la majoria de les 3,5 milions d’entrades? o com a mínim la majoria dels 112684 en castellà? o dels 24499 en català? i, finalment, com sap que la wikipedia no té bons editors? Trobem aquí una entrevista amb el creador on diu:

Aún no se tiene muy claro si los contenidos colaborativos, como Wikipedia, están a la altura de los contenidos editados de forma profesional. Wales reconoce que parte de la atención acaparada por Wikipedia estos días podría ser debida al eterno debate viejos versus nuevos medios de comunicación, pero añade que la enciclopedia online funciona más bien como un editorial tradicional al que los escritores envían artículos que son revisados por editores. “El modo en que Wikipedia opera es mucho más tradicional de lo que piensa la gente”, afirma Wales. “Tenemos un grupo de editores que hacen el trabajo sucio”.

I és que hi ha una cosa pitjor que un article googuelitzat: un que no ho està.

Després d’escriure l’anotació d’ahir vaig anar a passejar per l’espaiosa esplanada que envolta l’Escorial, mentre un sol rutilant anava caient, a poc apoc, allargant les ombres dels nois del poble que hi jugaven a futbol. Ja no hi havia turistes alemanys. La fresqueta agradable convidava a passejar. Vaig baixar pel Passeig de Carles III i, abans d’arribar a La Casita de Arriba, la residència de l’Infante, vaig trencar cap a l’esquerra per entrar a la Herreria, crec que es diu, una zona verda immensa, amb camp de golf inclòs. Caminava escoltant peces de viola, molt adients a l’entorn; i, de fet, mentre pensava que són potser alguns temes de Marais els que millor descriuen l’austeritat i espiritualitat del lloc, vaig pisar una enorme tifa d’alguna maleïda bèstia. Però ni aquest desgraciat fet va destorbar l’agradabilíssim passeig pels voltants del monestir.

Per segellar el dia, vaig entrar en un nou restaurant, Strattu (no ho sé del cert, ja buscaré la tarja), davant de l’estació d’autobusos. La sopa de crancs molt bona, i també ho estaven els raviolis amb perfum de cabrales (bé, jo diria que tenia una mica més que perfum), tot i que després em donaria una mala nit. El vi jove correcte, i el tiramisú amb salsa de cafè era excel·lent. Va arribar l’hora de la veritat: “un ristretto” que dic, “ahora si que me deja fuera de juego …” En aquest moment hagués hagut de tirar enrere, i dir que, de fet, no volia cafè. Però la carn és dèbil, i vaig explicar-li com es feia. Efectivament, tal com assegura el tòpic, el va fer malament.

Aquest matí hi havia cert rebombori a la biblioteca, i pel que he pogut sentir, sembla que canonitzaven o beatificaven algú, i la notícia corria de boca en boca entre un i altre costat de la paret transparent. Fa una hora m’he despedit del padre Teodoro (etimològicament, regal dels déus), el monjo venerable de què parlava ahir. A partir de la 1 ens havíem quedat sols i, de tant en tant, venia a recordar-me que l’hora de plegar s’atansava, suposo perquè temia que no acabés mai amb tant de manuscrit sobre la taula. Els dissabtes deuen tenir poca gent, i tots marxen d’hora, cosa que els permet anar al refectori una mica més d’hora. És un suposar.

El viatge s’acaba i el compte d’1 hora en aquest locutori també. Ara toca l’horror d’autobusos, metros, llançaderes i avions.

Fresc que representa Zenó en la disjuntiva d’escollir entre Falsitas i Veritas

Busco manuscrits a la biblioteca de l’Escorial. S’hi puja per unes petites escales que hi ha a la dreta de l’entrada principal de l’imponent monestir. La biblioteca històrica és ara un reclam turístic on només hi guarden els llibres impresos, en armaris numerats. El sostre està pintat amb frescos alegòrics de les ciències i les lletres, amb egipcis dibuixant pel terra amb palets, amb Euclides, Homer, Ciceró i, en fi, tots aquells autors que es busquen afanosament el dia de Sant Jordi per reivindicar la cultura occidental (no sigui que ens haguem de barallar amb els bàrbars, i no coneguem ben bé el motiu). Malgrat les advertències d’alguns assenyats assessors de Felip II, qui va ordenar la creació de la magnífica biblioteca, aquesta continua sent tan fosca com el dia de la seva apertura, cap al 1560-70, cosa que el dia radiant i net fa més evident.

L’autèntica biblioteca es troba unes passes més enllà i, com fent cas al tòpic més rovellat, s’hi entra per una de les portes més petites i poc dignes que s’hi poden veure. Després de donar les meues credencials, observo que la petita sala amb cinc o sis taules, i cinc cadires per taula, esta separada físicament d’una altra sala mes petita on hi ha dues taules d’escriptori grans, amb un monjo jeroni de negre rigorós darrera de cadascuna d’elles. He pogut veure-ho perquè la separació consisteix en una paret de vidre amb una porteta, també de vidre, al centre. L’escenari és immillorable (si de cas, jo hagués elevat una mica la part dels monjos): els monjos i els investigadors face to face (no hi ha manera de donar-se l’esquena) en aquell espai reduït.

Els seus escriptoris són plens de llibres i documents. El monjo de la dreta, al costat de la finestra ja té el cap blanquinós; és sec i es veu auster, i sembla examinar els llibres amb atenció. El de l’esquerra, al costat de la porta, un vellet petit amb ulleres de pasta, en canvi, es veu més reposat i el seu examen dels llibres sembla més relaxada. Tant, que tot sovint capoteja i s’adorm. Entranyable.

Aquests dos monjos tancats en el seu búnker (i no és metafòric, perquè mirant a la porta i a la finestra que els flanquejen es pot veure el gruix dels murs) són, sense cap mena de dubte, els autèntics caps de la biblioteca. A la sala dels investigadors hi ha les dues persones que s’encarreguen de portar els manuscrits que vas demanant, i en un despatx del darrera hi ha el cap d’aquests dos. Però el poder real i el simbòlic es troba dintre de l’urna-bunker, i avui ho he comprovat. Havia demanat tres manuscrits amb signatura (la signatura és el codi del manuscrit) començada amb Υ (upsilon majúscula). Però resulta que han confós aquesta amb la υ (upsilon minúscula), i m’han portat uns manuscrits equivocats. Aquest error sense importància ha capficat els dos encarregats, i m’han adreçat al monjo vellet (cap del catàleg, o una cosa així m’han dit).

He obert la porta i m’he adreçat educadament al provecte monjo, vigilat sota la mirada austera de Nebrija que penja a la paret del davant en un quadre fosquíssim. Li he contat el fet, ha vingut pausadament al meu lloc i l’hi he ensenyat les fotocòpies amb les signatures correctes, etc. Ha començat a fer-me preguntes curtes i confuses, mentre li repetia que el problema devia ser la confusió de la majúscula amb la minúscula. Ell continuava dient-me si havia comprovat si el contingut estava equivocat i coses semblants, i jo li responia que no sabia exactament si estava o no equivocat, però l’índex no coincidia, ni tan sols el número de pàgines que havia de tenir, per tant, només devia haver-hi una confusió en les signatures. Em mirava una estona com consternat, però poc després somreia beatíficament. Mentre l’encarregat de portar llibres havia marxat a buscar els manuscrits amb la Υ, el monjo seguia donant-li voltes i, per això, ha anat ell mateix a consultar els catàlegs de la biblioteca, que, curiosament, ha llençant amb força sobre la taula, fullejant-los ràpidament. El primer manuscrit, ara ja correcte, ha arribat, quan el monjo fullejava el tercer volum del catàleg, sense trobar el que buscava (o, potser, sense saber-ho). L’encarregat venia esbufegant per primera vegada; sembla que no estava massa interessat en l’intercessió del monjo (cosa estranya, perquè és ell qui m’hi ha adreçat). He confirmat que es tractava del llibre que volia. Sembla que el venerable ancià encara no les tenia totes, i ha vingut un parell de vegades, xino-xano, des de la seva peixera per preguntar-me si estava tot correcte. Tot i que he estat temptat de fer-ho, per veure què passava, no li he dit que un altre llibre que m’han portat també estava equivocat: la biblioteca només obre de 10 a 14, cosa que converteix el temps en or. Després ha continuat venint, però sense dir-me res, només per passejar, o per agafar un llibre i tirar-lo, literalment, sobre la taula, per fullejar-lo.

Com es pot veure, el servei de la biblioteca no és del tot perfecte, sense ser dolent. Ahir en vaig tenir una altra mostra, en aquest cas molt misteriós. Havia demanat un manuscrit grec amb signatura, crec recordar, T-i-11, (la t és una tau majuscula), i em van portar el manuscrit llatí T-i-11. La cosa no passaria d’un error si no fos perquè el manuscrit estava en català, i després de desxifrar les primeres lletres he deduït que es tractava de Lo Crestià, de Francesc Eiximenis (tot i que només es podia llegir “xra”, abreviatura de Crestià, i sense el Lo preceptiu), diria que només els dos primers llibres. Era bellíssim, en pergamí de gran qualitat, fet amb colors, i diria que del s. XV. Tot i que he demant que me’l canviessin pel que volia, he anat a consultar al catàleg si la meva deducció era correcta i, misteris del món, no era al catàleg: passava del T-i-9 al T-i-12, sense cap explicació.

Recullo algunes de les anotacions que he fet durant el viatge que avui m’ha portat a l’Escorial. Curiosament, les anotacions les he redactat als marges de l’article del Guillem Martínez del suplement de El País on carregava irònicament, però durament, contra Josep Pla. A la pàgina següent hi ha el de l’e-nyorada Teresa Amat, carregant contra els qui carreguen injustificadament contra Pla.

A l’entrada de la porta 13 d’embarcament de l’aeroport, els qui no dormiten ni miren el canal internacional de TV1, veuen com un jove tira els trastos, malgrat que només són 2/4 de 7 del matí, a una noia de molt ben veure. Coses del destí, en forma de check-in, la noia acaba seient a la fila 5, just a la meva esquerra. Està nerviosa, es persigna diverses vegades, i besa una creueta que porta al seu coll. Potser per l’emoció de l’enlairament s’adorm, i no es despertarà fins que les rodes no toquin la pista de Barajas, fent un gest contrariat, diria que perquè no ha complert el ritual de persignació i bes a la creu abans d’aterrar. Durant el trajecte reparteixen els diaris: El País i el Periódico (quan governava el PP recordo que donaven l’ABC i El Mundo; La Vanguardia, el donen sempre).

De la terminal 4 he d’anar a buscar el metro a la terminal 2 (això de terminals és un eufemisme, perquè són aeroports diferents). Cap problema: hi ha autobusos que fan de llançadora. Al metro comprovo que la gent de Madrid s’assembla força a nosaltres: també llegeixen 20 Minutos i ¡Qué! i fan cara de pocs amics a aquestes hores del matí. L’única diferència la trobo en el gènere masculí, que té certa tendència a portar les patilles llargues, a la Gabinete Caligari. Mentre miro els noms contundents d’algunes de les estacions de les 12 línies del metro (Pan Bendito n’es un), sento la primera conversa a Madrid. De fet, un indígena monologa amb un sudamericà. Algunes frases: “El catalán es dialecto del castellano … bueno, quiero decir que vienen de la misma lengua romance … el vasco, en cambio, es muy diferente, es muy anterior a las otras … por eso a los vascos se les puede dar (no sabria dir el què), pero claro, después lo querrán los otros”. Després d’una estona sense escoltar, sento: “pero, claro, obligar a hablar el catalán … si yo voy por quince días, ¿por qué me hablan en catalán? etc.” Em venen ganes de dir, com Woody Allen a Poderosa Afrodita: “¿podría introducir un concepto en esta coyuntura?”, però ho deixo córrer.

A Moncloa, agafo un autobús cap a l’Escorial. Camí de La Sierra, en aquest dia radiant i net, observo que també aquí la construcció va forta. Grues per tot arreu, i urbanitzacions a punta pala: Los Chopos, Molino de la Hoz i la fenomenal, pel nom, Residencial El Cantizal. Comencem a pujar la Sierra i, és clar, trobem els primer xalets.

Arribant al destí, es veuen de tant en tant cartells on hi posa “Ruta imperial”. Ja a l’Escorial, l’humor local ha esborrat d’un d’aquests cartells el palet oblic de la “R”, i la primera lletra s’ha convertit en una “P”. En fi, ja hi som, després d’agafar un Aerobus, un Airbus, una llançadera, dos metros i un autobus, a l’ànima de l’imperi.

Un amic em convida al Palau de la Música Catalana, a escoltar com proven una viola da gamba molt semblant a la de la imatge, amb el mateix petit rosetó sota les cordes, entre el batedor i el pont. La compradora ha convidat un gran violista, PR, per a fer la prova. Cadascú porta la seva, a part de la viola a provar. Sóc una mica escèptic sobre què passarà, perquè quan he vist provar un instrument, molt sovint, el músic es centra en la sonoritat, cosa que pot arribar a ser molt avorrida. En aquest cas, m’equivocaba.

El violista executa meravellosament i sense solució de continuïtat quatre peces de caràcter diferent, les dues primeres que desconec, la segona crec que de Marais i la tercera d’Abel. El so de l’instrument, estranyament fort (diria que hi té a veure la buidor de la sala petita del Palau), és molt clar i rodó; més tard, amb la precisió de les metàfores dels bons músics, sento que PR comenta que és un so ambarí; exacte, és un so ambarí. És evident, però, que la viola té defectes, i no és molt equilibrada (les cordes agudes sonen meravellosament, alguna de les greus té un so més curt i apagat), però no puc dir si és degut a que està poc tocada, o a que les cordes són inadequades, o ves a saber. PR, en qualsevol cas, confirmarà que la viola sembla tenir problemes, i no sap si deguts a les reparacions que ha sofert.

A continuació toca la viola de la compradora, que és de 1999, i segons em diu el meu amic és d’un gran luthier. Comenten que encara és molt nova. El so és molt més equilibrat i potent, i sembla més fàcil de tocar. En qualsevol cas, la qualitat del so no té res a veure amb la de l’altra. Juguen en divisions diferents. PR dirà que és com un adolescent, pinxo i atrevit, però sense tanta substància. És misteriós el que provoca el temps en el so d’una bona viola (i de molts altres instruments), i la jove propietària de la viola adolescent no pot deixar de confessar que no entén aquesta diferència de caràcter en un ser presumptament inert.

Finalment, PR toca la seva viola, que té un so més xato que la primera, però més equilibrat, matisat i profund, cosa que no sé si és deguda a la interpretació, al fet que l’intèrpret la coneix millor … Un dels fragments, summament lent, que no ha tocat anteriorment, és realment commovedor.

Ara li toca a la compradora provar-les, mentre el mestre dóna voltes per la sala (com també havia fet ella mentre ell les tocava; coses de la sonoritat, suposo), i les impressions que he rebut es confirmen. La intèrpret, a més, també em permet confirmar que la viola nova és més fàcil de tocar que les altres (de fet, és una cosa que ja sabia dels violins: com més bo és, més difícil de tocar). Sembla interpretar de forma més tova, i arrossega més l’arquet sobre les cordes, provocant més sons residuals. Segurament, està molt nerviosa: ha de decidir en molt poc temps gastar-se un fotimer de diners en una peça única. Si diu que sí, passat el temps pot penedir-se de l’adquisició si sorgeixen problemes que no havia previst; si diu que no, la peça és única i pot perdre l’oportunitat de la seva vida. En fi, una decisió difícil i que ha de prendre analitzant, bàsicament, una qualitat tan etèria com és el so.

Des de la quarta fila, observo que comencen a discutir sobre qüestions més tècniques i diria que sobre el preu, però no ho sé del cert. He de marxar perquè s’ha fet l’hora en què Ciceró plega. Quan arribo a la kinder li estan pintant de rosa l’ungla del dit gros de la ma dreta; es queda tan parat que es passa tot el camí de tornada amb el puny ben tancat i mirant-se l’ungla del dit, ensenyant-me-la de tant en tant, fins que s’adorm.

Quan Ciceró només era un ser amb funcions limitades a la supervivència ja mirava de tant en tant i sense gaire entusiasme algun capítol de Baby Einstein, una sèrie bastant surrealista. Encara ara no fa mai cas del que fan a la tele, amb dues excepcions recents. Fa unes setmanes vaig posar-li un dvd de Bugs Bunny que em va deixar el Jordi (per cert, Jordi, ja te’l tornaré el diumenge), i no sé si pel nom, que no para de repetir, o si per l’acció trepidant, el cas és que me’l demana de tant en tant, i es mira la primera aventura amb interès, Baseball bugs, en la qual l’astut conill juga i guanya tot sol a un equip de beisbol de yankees, caracteritzats com a tals, mentre que Bugs Bunny apareix caracteritzat com un sudista de canotier.

Però la gran descoberta la va fer el dijous passat. Asseguts davant l’ordinador, vaig posar-li diverses pel•lícules de dibuixos (Nemo, Robots i alguna altra). No en va fer cap cas. Finalment, vaig posar El llibre de la Selva II, i des de les primeres paraules, quan Mowli recorda la seva història en un teatret d’ombres xineses, va quedar literalment hipnotitzat: la mirada clavada a la pantalla, els ulls immòbils, la boca un mica oberta, el cap inclinant-se molt poc a poc, com si deixés anar els músculs del coll (que a la meua família és senyal inequívoc que s’està entrant en l’estat de badoqueria); poc a poc li va començar a caure la bava damunt la meua taula. I així va estar-se fins que va acabar el meravellós primer número musical, en el qual Mowli explica el magnetisme de la selva a una més que escèptica Shanti. A partir d’aquest moment, l’atenció de Ciceró s’acaba bruscament. I el més curiós és que les quatre o cinc vegades que ho ha repetit, l’experiència ha estat calcada: mirada clavada, cap decantant, una mica de bava, i just quan s’acaba el número musical, desinterès gairebé total.

Tot i que s’ha de reconèixer que el començament és molt bó, i també el número musical, a continuació hi ha la primera escena de Baloo, que intenta superar com pot l’absència de Mowli i que decideix visitar-lo al poblat quan s’adona que el món no és el mateix sense el seu fill adoptiu. A mi també m’agrada aquesta part que succeeix a la selva (l’altra passava al poblat), i li dic que a la pantalla acaba d’aparèixer Baloo, nom que li ha fet molta gràcia i que repeteix (de fet, per demanar-me la pel•lícula diu indistintament, o bé, “balú”, o bé, “mouli”), així com la fugida de Mowli amb Baloo, mentre Shere Khan esvalota el poblat amb la seva presència. Tot això, a Ciceró, no li fa ni fred ni calor; normalment ja ha marxat del davant de la pantalla i fa una caravana ben recta amb tots els vehicles que té.

Potser, la presència de temes universals de la cultura occidental, com ara la dualitat φύσις (fisis), representada per la selva, i νόμος (llei), representada pel poblat i les seves normes, o l’eterna lluita entre allò masculí, enèrgic i creatiu, i allò femení, poruc i limitador, que trobem, per exemple, al mite de l’androgin al Banquet de Plató, impulsen inevitablement Ciceró a mantenir l’atenció, precisament a la part de l’argument que es manté dintre del νόμος, és a dir, dins el poblat i les seves normes. Hauria de concloure que el platonisme és innat, com a mínim en Ciceró. També podria ser que el meu fill tingués un límit de resistència, al voltant dels 20 minuts; en el meu cas, si una pel•lícula se’n va més enllà de les dues hores sense un bon motiu, començo a posar-me nerviós.

Noteta codificada i manuscrita

Nota sobre uns milions extraviats

Les notetes que Provenzano escrivia per portar la seva organització criminal, algunes rudimentàriament codificades (com la de la imatge), no estaven fetes a mà, sinó amb una antiga màquina d’escriure. Una parla d’uns milions extraviats: “l’importo era un miliardo e seicento milioni”; un tal Favara li diu que “ha finito da poco un lavoro”, i aquest era el preu. Però sembla que no s’ha cobrat: “Sono andati via en non hanno dato niente.” A continuació una frase meravellosa per l’amabilitat de l’ordre i la utilització d’un inconcret “cose” en lloc de “soldi”: “se perfavore può vedere se si possono recuperare queste cose.” Un dialectalisme repetit diverses vegades, “io non rigordo” gutural, que sento amb la veu de don Vito Corleone, acaba de segellar aquesta visió clàssica del capo.

Ara tot sembla haver canviat: l’autor de les notetes està engarjolat. Pels qui pensen que la Cosa Nostra és, bàsicament, un organització criminal, aquest és un gran cop. En canvi, si pensem el fenomen mafiós, com deia Falcone, més com una mentalitat, aquest fet segurament no tindrà massa conseqüències, llevat potser d’una guerra entre petits capos per arribar a liderar totes les “cosques” (famílies, en llenguatge cinematogràfic) que conformen l’organització.

Un cop d’ull als resultats electorals dels darrers anys a Sicília indiquen que, com es diu a Il Gattopardo, potser sí, tot ha canviat, però bàsicament per a que tot continuï com estava, canviant Andreotti per Berlusconi, i Salvo Lima per dell’Utri. Si mirem els resultats a Sicília d’algunes eleccions al Senat veurem que, al 2001, l’Ulivo s’emportava el 30% dels vots (més un 7% de dos partits afins), mentre que Berlusconi s’emportava gairebé el 50%. Cal tenir en compte que a nivell nacional, l’Ulivo tenia un 39% i Berlusconi un 43%. A les eleccions del 96, l’Ulivo s’emportava a Sicília el 40% mentre que el Polo per le libertà obtenia un 42%, en l’any que guanyava a Itàlia l’Ulivo per un 39% a un 37%. El 92 també hi va haver eleccions, entre l’assassinat de Falcone i Borsellino, i pocs mesos després de la captura de Toto Riina, els resultats que acabaven amb una època: tot i així, la moribunda Democràcia Cristiana encara obtenia el 31% (4 punts per sobre que a la resta d’Itàlia), i el següent partit més votat, també el moribund socialista, tenia el 15%.

I què ha passat ara a Sicília, el dia que capturen a Provenzano? l’Ulivo obté un gens despreciable 40,5%, però Forza Italia els pulveritza amb un 57,7%.

Veient l’evolució de la situació, i comparant les figures d’Andreotti i Berlusconi, em ve al cap un altre passatge de la novel•la de Lampedusa: el príncep rep un personatge del govern del nord, Chevalley que el visita precisament per convidar-lo a formar part del nou Senat romà. Chevalley li diu mentre s’acomiaden: “questo stato di cose non durerà; la nostra amministrazione, nuova, agile, moderna cambierà tutto”. El príncep, més escèptic, pensa: “Tutto questo non dovrebbe poter durare; però durerà, sempre; el sempre umano, beninteso, un secolo, due secoli …” I contínua amb una afirmació que en aquests temps que corren, a Sicília i m’atreviria a dir que a tot arreu, és profètica:

e dopo sarà diverso, ma peggiore. Noi fummo i Gattopardi, i Leoni; quelli que ci sostituiranno saranno gli sciacalletti (xacals), le iene; e tutti quanti Gattopardi, sciacalli e pecore, continueremo a crederci il sale della terra.

Imatge actual de Provenzano

Retrat robot i greixós del latitante

El superboss Provenzano, com deia ahir, ha estat capturat, malgrat que la seva cara actual i el seu retrat robot s’assemblen com un ou a una castanya. Estava amagat a casa, potser perquè volia evitar les cues de setmana santa. I ara que dic “amagat”, és ben curiosa la forma que té l’italià d’anomenar els fugitius de la justícia: es diuen latitanti, paraula que significa “amagats”. És a dir, a Itàlia, els malfactors no fugen, sinó que s’amaguen, preferentment a casa (no hi ha res com a casa!). De fet, també l’anterior superboss, Toto Riina, el van capturar a casa seva, mentre mirava amb els seus guardaespatlles una sèrie de mafiosos.

La primera reflexió que se m’acudeix és que una pel•lícula com El fugitivo realitzada al país de Dant no tindria gairebé cap interès, perquè consistiria en un únic plànol-seqüència de la vida d’un malfactor a casa seva, mirant la tele i menjant crispetes.

D’altra banda, és ben curiosa la connexió que té aquesta paraula amb la paraula “llatí”. Els llatins són, originàriament, els habitants del Latium, la zona dels voltants de Roma. Latium, prové de lato (hi ha qui diu que prové de “plato”, que vol dir “llarg, estès”, però aquesta etimologia em tira per terra la pontificació que estic a punt de fer i, per tant, la desestimo), que vol dir “la part amagada” (en català i castellà tenim, per exemple, les paraules “latent” i “latente”, que significa precisament això). Per tant, els llatins són els qui s’amaguen: és suggerent aquesta idea aplicada als milions de “llatins” que s’amaguen als EEUU perquè són il•legals (que tan bé retrata, ja que surt el tema, Tommy Lee Jones a The Three Burials of Melquiades Estrada, magnífica pel•lícula), tot i que ara han començat a sortir al carrer a exigir els seus drets.

Però l’etimologia no s’acaba aquí, perquè com la majoria de paraules interessants, lato prové del grec, de l’arrel de la paraula grega λανθάνω (lanthano), que significa, evidentment, estar-se amagat, però, també, passar desapercebut i oblidar. Els qui coneixen una mica d’etimologia i mitologia saben que, precisament, d’aquesta arrel deriva la font de λήθη, és a dir, el riu infernal de Lete, l’aigua del qual provocava l’oblit, situada als inferns (Hades) dels clàssics, per tant, associada a la mort. De fet, l’origen de la paraula “letal” es troba aquí. I una altra paraula amb la mateixa arrel és ἀληθής (a-lethes), que significa, textualment, “no amagat” (té el prefix a), però més habitualment “veritat”: la veritat és allò que no està amagat, o també allò que es destapa, que es desvetlla desvela.

Innocent i el bon amic Francesc em recorden subtilment que he perdut l’aposta; però no penso tallar-me l’orella perquè Bernardo Provenzano s’hagi deixat agafar. Especialment si, com diu Il corriere de la Sera, i com jo ja avançava al meu post del 30 d’agost de ‘any passat (no reclamaré, però, la recompensa de dos milions i mig d’euros, perquè encara no sé nedar en piscines d’àcid nítric):

Si nascondeva a «casa sua», in un casolare del Corleonese: dopo oltre quarant’anni di latitanza è stato preso il boss dei boss Bernardo Provenzano.

Què perspicaç la policia italiana! descobrir després de 40 anys que s’amagava a casa seva, de fet, com tots nosaltres. La policia confessa, a més, que no hi ha hagut cap traïdor:

Lo abbiamo preso - spiega il questore di Palermo, Giuseppe Caruso - grazie a indagini condotte in vecchio stile, attraverso pedinamenti e intercettazioni. A un certo punto abbiamo deciso di agire. Provenzano non è stato tradito da nessuno, non ci siamo avvalsi di pentiti né di confidenti.

La captura és sorprenent si tenim en compte que moltes veus diuen que ara mateix la Mafia és més forta que mai a Sicília, tot i que és menys sorollosa que a l’època de Toto Riina: ho recorda El País citant a Rita Borsellino, la germana del jutge assassinat:

Ayer señalaba a este diario, al respecto de la incapacidad de la policía para detener a Provenzano: “Eso es injustificable. La Mafia cuenta con tantos cómplices en la justicia y en la policía que su jefe es intocable. Provenzano conoce con antelación todos los movimientos de la policía y no ha tenido problemas para viajar a Marsella y operarse en una clínica francesa con cargo a la Seguridad Social italiana”.

També ho recordava Alexander Stille, l’autor del llibre Excellent Cadavers, en un recent documental de la BBC passat a Documentos TV, també amb el títol Cadáveres excelentes, on juntament amb Letizia Battaglia (segurament, la fotògrafa més important del fenomen mafiós sicilià) examinaven els darrers 20 anys de la història recent de la Màfia i arribaven a la mateixa trista conclusió.

També Piero Grasso, procurador nacional antimàfia, entrevistat per un dels grans coneixedors de l’organització, Saverio Lodato, semblava indicar el mateix, en el llibre que porta un títol ben suggerent: La Mafia invisibile.

És ben curiós com definia a Bernardo Provenzano un dels mites fundacionals de la nova màfia reitroduïda pels americans durant la 2a guerra mundial (recordem que l’únic govern italià que ha estat a punt de guanyar a la Màfia ha estat el feixisme), Luciano Liggio:

Di lui Liggio diceva «para come un Dio, ma ha il cervello di una gallina»

La visió actual és ben diferent:

Riina sarebbe stato il capo militare dell’organizzazione mafiosa e Provenzano la “mente politica”, lo stratega in grado di gestire “tutti gli appalti e i rapporti con i politici”. L’ultima strategia usata dal boss per condurre gli affari della mafia, indicata dal pentito Antonino Giuffré, è quella della ‘moderazione’ e dell’inabissamento, con l’infiltrazione costante nelle istituzioni, preferita all’attacco frontale, utilizzato in passato.

Però la seva captura desmenteix aquesta versió, si més no fins que no ens diguin alguna cosa més.

Per acabar, la visió de Tommaso Buscetta, el primer penedit de la Cosa Nostra, qui poc abans de morir s’havia entrevistat amb Saverio Lodato per fer el llibre La Mafia ha vinto. En una altra entrevista publicada a un altre llibre de Lodato, Venti anni di mafia, a la pregunta “ora comnanda Bernardo Provenzano?” contesta enigmàticament:

Preferisco non rispondere a questa domanda, perché il discorso diventerebbe molto lungo e a me non piacciono i “fantaromanzi”. Lo he detto che Cosa Nostra ormai è una cosa rabberciata (resituada). E le dico che la “cupola”, in parole povere, no c’è più. Quindi la cosa di cui stiamo parlando è diventata una “cosa isolata”.

PD: un fet curiós que afecta aquest modest blog: les visites d’avui ja superen les 90, i gairebé totes entren pel post del passat agost en el qual parlava de U tratturi.

Conta Borges que Funes

había discurrido un sistema original de numeración y que en pocos días había rebasado el veinticuatro mil.

La memòria de Funes podía recordar-los tots

en lugar de siete mil trece, decía (por ejemplo) Máximo Pérez; otros números eran Luis Melián, Lanifur, Olimar, azufre, los bastos, la ballena, el gas, la caldera, Napoleón, Agustín de Vedia. En lugar de quinientos, decía nueve.

Infructuosament, Borges li explicava que

esa rapsodia de voces inconexas era precisamente lo contrario de un sistema de numeración. Le dije que decir 365 era decir tres centenas, seis decenas, cinco unidades; análissi que no existe en los “números” El Negro Timoteo o manta de carne. Funes no me entendió o no quiso entenderme.

Aquesta estranya forma de numeració és complementària a la loteria napolitana, la Smorfia. Els objectes vistos, imaginats o sommiats es converteixen en números pels quals s’aposta. Si aquí, quan algú va a segellar una bonoloto, dóna els números que li sembla o, més habitualment, els deixa escollir a la màquina, a Nàpols, una senyora pot contar-li un somni a la dependenta, posem per cas : “he vist un sant crist clavat a l’ull del meu fill”; la dependenta li contestarà cabal·lísticament: “Crist és 33, clavar és 41, ulls és 19 i fill és 12. L’aposta són 2€.”

El nét de Maragall diu que traurà uns impresentables del govern. Dos dies després s’ho empassa amb patates. ZP, sense dir res, treu, quan li sembla, un trasto vell, arnat i poderós del seu govern, i una ministra que només és ineficaç. Cada dia que passa em sembla més plausible veure a l’estadi del Madrid pancartes per a separar Catalunya d’Espanya, perquè acabarà sent un llast pels espanyols que els catalans també ho siguem. A Marbella, com a mínim, hi ha espectacle.

La qualitat dels expressos de Sicília són una de les coses que em van agradar més del país; era el contrapunt ideal a la decrepitud de Palerm. A Milà i, en general, al nord d’Itàlia, en canvi, no vaig trobar que fessin el cafè millor que, posem per cas, a un Café di Francesco. De fet, a Barcelona només conec un lloc on sigui decent, Tutto Café crec que és diu, a Via Laietana, tot i que hi ha cambrers i cambreres que quan dius la paraula ristretto et mira com si els haguessis insultat, i et serveix el cafè de sempre. No cal dir que no conec cap restaurant barceloní on es pugi beure el cafè que donen; de fet, el més divertit de les crítiques de restaurants dels diaris és (o era, perquè ara fa temps que no en llegeixo) la crítica al cafè.

Tinc la sort de viure a prop de Cafès el Magnífico, on es pot comprar cafès de llocs inversemblants i de gran qualitat, que torren ells mateixos. Fins fa poc, me’l feia en una màquina Saeco Aroma Nero, i no em sortien gens malament. A més, la qualitat dels meus capuccinos començava a ser proverbial entre familiars i amics, tot sigui dit amb modèstia, és clar. Fa poc he aconseguit una màquina mítica: La Pavoni. A banda de l’estètica rústica de l’aparell (que alguns anomenen “retro-futuristic industrial design from the early 1960’s”) i dels deliciosos ristrettos que li trec, em procura un secret plaer fer-los: l’art de fer cafè en aquesta andròmina està reservat a molt pocs mortals, i molts confessen que només després de mesos de devota pràctica (learningcurve en diuen pomposament) han aconseguit el seu objectiu. Sembla que algunes dones tenen seriosos problemes per usar-la correctament. En el meu cas, quatre cafès després de començar ja em sortien uns ristrettos mirífics, sense haver de passar per cursos accelerats.

En el repàs improvisat que faig de les activitats que ocupen la tercera edat, com ara la petanca, la contemplació de les obres públiques, la formació de partits polítics o l’associació en ateneus, he deixat d’esmentar la visita als arxius. L’altre dia me’n vaig assabentar.

En un curs de paleografia de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexil·lologia i Nobiliària a la seu l’Arxiu Nacional de Catalunya, al mateix edifici on es troben els papers de Salamanca, m’he trobat algunes joves estudiants d’història medieval, quatre persones de mitjana edat, i quatre o cinc jubilats o prejubilats. El passat dimecres, tornant cap a Barcelona, vaig parlar amb un d’aquests, i em va explicar per què feia el curs.

Ara fa quatre anys, el van prejubilar els del Banco Santander quan es va fusionar amb el Central Hispano. La seva prejubilació, a més, l’impedia seguir treballant perquè la prejubilació la cobrava del banc. Al principi va intentar treballar d’amagat però el resultat fou decebedor: no li pagaven. Fet i fet, va pensar, em dedicaré a alguna cosa que em satisfaci i va decidir que la recerca de les seves arrels era el que més el temptava. Em va confessar que els origens de la idea provenia de la lectura de Quinze generacions d’una família catalana, de Martí de Riquer, un llibre molt interessant i entretingut, on l’insigne medivalista explica la història de la seva família fins on arriben els documents que té (i que sembla que guarda en una gran capsa que passa de generació en generació), concretament a principis del segle XIV, si no vaig errat. El nostre prejubilat només sabia que la seva mare era d’Arenys i el seu pare d’una població granadina, i poca cosa més. Després de comprovar que no avançava gaire més enllà del nom dels seus besavis, va decidir fer el curset de genealogia de la SCGHSVN. El va ajudar molt a trobar una metodologia eficient i les fonts on podia buscar. Així, després d’aquest primer curs, el seu arbre genealògic havia crescut considerablement: el tenia molt complet fins a mitjans del s. XVIII, i fins i tot coneixia un avantpassat de mitjans del segle XVI*. Em va contar, a més, una curiositat: els membres de la SCGHSVN acostumen a intercanviar-se informació genealògica, perquè els ajuda en les seves recerques; casualment, ell i un altre membre de la societat van intercanviar-se els seus arbres genealògics i van comprovar que tenien una avantpassada comuna de principis del s. XIX

Em va insistir diverses vegades que aquesta era una activitat de jubilats. I, efectivament, en els ajuntaments, parròquies, arxius comarcals o diocesals, i d’altres antres que ha recorregut, només ha trobat gent madura, o més que madura, buscant els seus orígens. Hi ha fins i tot qui ha penjat els resultats de les seves recerques familiars. Per cert, Armand de Fluvià, el cap de l’associació, ho fa amb totes les cases regnants del món**.

Ves a saber què porta a alguns jubilats a endinsar-se en el passat, potser és la seva ruta natural; l’altra direcció, la que porta al futur, no deu ser tan prometedora.

______________________________
*De fet, qualsevol persona hauria de poder reconstruir el seu arbre genealògic fins a finals del s. XVI, perquè el concili de Trento va decretar que les parròquies havien de guardar tota la informació relativa, bàsicament, als sacraments (batejos, matrimonis, extrema unció). Les guerres carlines, la guerra civil i d’altres trasbalsos, però, han acabat amb molts d’aquests arxius parroquials.

**No puc deixar de repetir el que diu Fluvià sobre les cases reinants europees: “L’autor és del parer que avui dia les monarquies europees s’estan suïcidant o estan segant l’herba sota els seus peus amb aquest desfici de voler ser, llurs membres, el que no poden ser –persones normals i corrents- i amb la dèria d’aconseguir democratitzar i modernitzar la institució monàrquica, cosa impossible per la pròpia essència de la institució.El que aconseguiran amb aquesta actitud és perdre el prestigi i l’aurèola de misteri que els envoltava per acabar essent considerats uns ciutadans com qualssevol altres, per la qual cosa ja no tindran cap raó de ser. El més greu és que volen fer això a base de conservar llurs privilegis i saltar-se o prescindir de les poques obligacions que tenen, sobre tot pel que fa a la qüestió dels matrimonis morganàtics o desiguals i de mantenir la dignitat i exemplaritat amb les quals estaven moralment obligats a viure. Pel fet de contraure unions desiguals van haver de renunciar llurs drets a la successió molts dinastes de les cases sobiranes europees, i ara veuen, ells o llurs descendents, com hom prescindeix d’aquelles obligacions per als actuals dinastes, la qual cosa constitueix una veritable discriminació. És per això –i pel que fa a Europa- que l’autor, en els casos de Dinamarca i dels Països Baixos, apareixen com a darrers representants d’aquests regnes les seves actuals sobiranes, però ja no llurs fills, que pertanyen a llinatges que no són o no han estat sobirans o mediatitzats. Pel que fa a la resta de les monarquies europees, aquest treball, en principi, considera morganàtics tots aquells matrimonis celebrats en contravenció de les normes o regles que havien estat tradicionals, prescindint de si, en època recent, han estat legalment abolides.” Arguments tan assenyats els utilitza també per deslegitimar al príncep d’asturies.