fum i estalzí

Visita a la seu de la fundació que té per emblema un fals Asclepi. Em rep, amabilíssima, la MR. Mentre truca, faig una ullada a la selecta biblioteca de l’eminent fundador de la institutució. Parlem.

Abans de marxar, m’ensenya la taula on treballava Carles Riba i diverses vistes de la ciutat, que sembla haver estat construida tenint en compte que algú la miraria des del número 30 de Via Laietana.

Arriben a 2/4 de 4. Em diuen que em porten unes cadires, i jo els pregunto si no era un llit. Sí, sí, era una cama, em diu. ¿No habíamos quedado de 5 a 7? … bueno, sí, pero pasábamos por aquí … y ahora despertarán a mi hijo … Hombre, si quiere, nos quedamos una hora aquí abajo. Venga, suban, els hi dic amb certa mala llet, mentre sento que Ciceró comença a donar senyals de vida. Me’l poso a coll i surtim davant la porta. Ningú no puja. Penso que potser han entès malament, o han marxat abans de fer-los pujar. En fi, vaig al llit amb Ciceró a veure si torna a adormir-se. Acostuma a fer-me cas tot i que no tingui son. Quan ha fet un parell de voltes al llit sento uns copets a la porta.

Lo siento, pero pasábamos por aquí … sí, ya, pero habíamos quedado de 5 a 7, creo que estaba claro. Van deixant els paquets. Me parece que tenía que pagar … son 464. No té canvi, i he de buscar euros a les butxaques que vaig trobant. Sembla que pren confiança i, en lloc de quedar-se al rebedor, ve fins l’habitació on remeno la ferralla buscant els 4 euros. Mira cap al llit des d’on Ciceró l’observa assegut i una mica desconcertat. De repent, el jove transportista de groc, tan suat que la cara li lluu tant com l’arrecada, em diu: no sé como disculparme, lo siento muchísimo … em sorprén la hipèrbolica lamentació, però no puc estar-me de continuar: sí, claro, pero es que ahora ya no dormirá (de fet, portava ja gairebé dues hores dormint, i qui no podria fer la becaineta seria jo); i, per continuar la línia d’exageració ascendent, afegeixo: y por la noche veremos si dormirá … ya lo entiendo, yo también tengo un niño de 10 meses, y sé lo que cuesta dormirlo. Aquesta confessió em deixa fora de joc y una mica avergonyit.

No se preocupe, li dic somrient una mica mentre anem cap a la porta, tampoco es una tragedia.

Comentava ja fa un temps el Quim Monzó, i amb tota la raó, que la mundialització ha fet que les pel•lícules porno perdin diàleg, perquè les actrius són de països de l’est i no parlen l’anglès, i per això, només obren la boca per dir “yes … yes” i “ahhh..”, o després de baixar-li la bragueta a l’also starring. Però no tots el projectes audiovisuals de tipus eròtic han sofert aquesta regressió cap al cinema mut: aquests dies se celebrarà el 6è aniversari de Naked News, que com diu el seu nom és una cadena de notícies; l’adjectiu, però, no fa referència a que les donin pelades, sense cap comentari. Vaja, que no són exactament el contrari dels NODOS, ni del Carrascal, sinó que les presentadores estan nues o, millor, que a mesura que avença el noticiari, es van quedant despullades.

És realment interessant comprovar com els gestos, l’entonació i els moviments de les noies és el que esperem en un telenotícies qualsevol, excepte en el fet que, posem per cas, mentre la Victòria Sinclair parla de les declaracions de Bush sobre el seu recolzament incondicional a Israel en cas d’un atac de l’Iran, en lloc d’ensenyar unes gràfiques, jugar amb el boli o caminar lentament pel plató amb unes cartolines a la mà, es dedica a abaixar-se les faldilles delicadament. I és tot un detall com, immediatament després de fer-ho, mou els dos braços paral•lels cap endavant, com ho faria la Raquel Sans, això sí, aquesta amb unes cartolines a una mà i aclucant els ulls com només ella ho sap fer.

Des que ha arribat el bon temps sovintegem el zoo. El meu germà em va deixar uns carnets, i Ciceró entra amb un on hi posa Maria del Mar; la canalla s’assembla molt, i els vells també. Només nel mezzo del cammin di nostra vita hi ha diferències apreciables entre la gent, tampoc gaires.

Normalment hi anem a la tarda, moment en què els animals menys burgesos semblen recordar la seva vida en llibertat (o millor, la dels seus avantpassats, perquè la majoria ja han nascut engabiats). Trobem els hipopòtams, que tenen fama errònia de gossos i mandrosos, donant voltes a la seva piscina, fent alguna cabriola, obrint la boca i cridant-se mútuament, cosa que espanta però fascina al meu cadell humà (com diria Shere Khan). El tigre també està nerviós, passejant arran d’aigua, amunt i avall, en aquell decorat de “El llibre de la selva”, més fals i erroni que un duro sevillà. Els lleons també fan, molt de tant en tant, un d’aquells crits greus i guturals, que res tenen a veure amb els que fa el lleó de la Warner Metro. Però els qui es mostren més inquiets i emprenyats són els felins menors, tancats en minúscules gàbies; i no és d’estranyar que ho estiguin, perquè animals com el guepard, que superen els 100 km/h, es troben reclosos en recintes menors que els pisos d’aquella ministra ocurrent. Per apaivagar tot aquest malestar engabiat, l’activitat sexual de totes aquestes bèsties és constant, tot i que realitzada amb un desinterès evident.

Avui, donat que Ciceró està de baixa, hi hem anat al matí, i totes les bestioles estaven bastant avorrides i mandroses, excepte, qui ho hagués dit, una tortuga, que ens ha bufat mentre li feia una foto. En canvi, un dels hipopòtams no ha deixat de mirar-nos sense interès, gairebé enfonsat del tot, mentre l’altre donava voltes rutinàries sota l’aigua. Hem estat fent ganyotes per incitar-los a obrir la boca, sense cap èxit. Hem anat després a la gàbia del goril•la esquena platejada, que com no devia tenir res millor a fer, excepte mirar la canalla de milers de llars d’infants que corrien avui pel parc, estava cardant tranquil•lament i pausada.

Passant per la gàbia dels macacos, no he pogut deixar de pensar, més intensament que altres vegades, en l’íntim lligam que ens uneix amb aquestes mones, mirant les seves potes que, en la meva ignorància d’aquesta espècie, hagués dit cames humanes, amb unes xiruques, uns mitjons blaus i uns shortes també blaus, pujades damunt d’una escala plegable. Malgrat la meva sorpresa, no m’he pogut quedar a veure si la resta del cos mantenia la mateixa semblança impressionant amb els barcelonins humans, especialment els xispes; però Ciceró insensible a aquestes reflexions, m’ha dit un “nem” taxatiu.

Ciceró prefereix els tigres, o Shere Khan com ell diu, influenciat per la caixa tonta. Seguint la tònica del matí, el tigre estava aclofat, dormitant. Aquest és un dels pocs animals que, com si d’una estrella del futbol es tractés, o d’un actor americà, es troba esponsoritzat, o adoptat com diu el cartell, en aquest cas per Titanlux, malgrat que el tigre el trobo descolorit, en relació al meu arquetip de tigre. Algun altre felí també té un patrocinador o esponsor: és el cas del guepard o un de semblant, que el patrocina Euromed. El llop també té un patrocinador, que ara no recordo; només puc recordar el cartell que hi penja al seu recinte, on diu una cosa així com; “En aquesta època el llop està en zel i és especialment perillós. Es prega no traspassar aquesta tanca.” No s’especifica en cap cas si en una altra època hi podem entrar i acaronar l’animal.

Però el cas d’esponsor més estrany i inexplicable és el de la capibara, que segons el DIEC és:

Mamífer rosegador (Hydrochoerus hydrochaeris), de grans dimensions, el més gran que existeix actualment, de cos robust, cua molt curta, pelatge dens, aspre i curt, de colors grisos o bruns.

Una rata grossa i sense cua, per entendre’ns. I qui l’esponsoritza? El “grupo SERDESA”, acrònim de SERvicio de DESratización, SA. Vaja, que els diners que guanyen liquidant rates domèstiques, se’ls gasten engreixant-ne d’altres. De fet, ara que ho penso, és la inversió idònia per a que el negoci segueixi creixent i prosperant. I penso en la saviesa d’Heràclit, que, tot i desconèixer el grup SERDESA, ja deia: “ὁδὸς ἄνω κάτω μία καὶ ὡυτή”, és a dir, “Camí cap amunt, camí cap avall, un i el mateix.”

El gran intel•lectual Fernando Fernández, també conegut com Fernando Savater, carregava l’altre dia contra Joan B. Culla. Avui, l’historiador li ha contestat, malgrat que, com diu molt bé Culla, al pensador talibà els arguments aliens no li fan ni fred ni calor:

Es lo malo de discutir con Fernando Savater: que éste te aplica la presunción de culpabilidad … si encima estás catalogado como “nacionalista”, entonces ya no hay escapatoria: tus argumentos carecen de cualquier validez y son mendaces -o estúpidos- por definición.

Però, com també diu Culla, “lo cual no significa que los demás debamos consentir en silencio que nos tilde de embusteros.”

L’argumentació que dóna Culla per defensar que a Catalunya, milers de persones, per no dir una majoria de gent, refusa la llei de partits, és de calaix. En presentaré una altra que desmenteix l’afirmació que no hi ha estudis que permetin entreveure-ho. Es tracta d’una enquesta de Gallup del mateix any que es va fer la llei de partits. De l’enquesta, bàsicament es desprèn que el 70% dels espanyols estan a favor de la llei de partits, i que el 54% també del total pensen que la llei serà “algo positiva” o “bastante o muy” positiva. La resta d’afirmacions, com passa sempre, són bastant gratuïtes, perquè estan fetes sobre submostres (els del PSOE diuen …, els del PP diuen …, els que estan a favor diuen …, etc). Però sí que hi ha tendències importants, i que fan referència a la postura catalana. Diu Gallup:

La Ley se acepta generalmente en todas las comunidades autónomas excepto en la zona Norte -Cantabria, Asturias y País Vasco- donde se encuentra el mayor porcentaje de desacuerdos (14,7%). En Cataluña no responden a esta pregunta la mitad de los entrevistados.

A la pregunta de si la llei serà positiva, una altra vegada,”en Cataluña no responden a esta pregunta más de la mitad de los entrevistados.”

En cap dels dos casos no es diu el percentatge exacte dels qui no responen, però tenint en compte la població de Catalunya sobre el total espanyol, i si les coses estan ben fetes, hi haurà un marge d’error del 8%. Per tant, és gairebé segur que més d’un 45% dels catalans no responien al 2002 a aquestes dues preguntes.

Seguim: malgrat que l’enquesta desglossa els resultats per partits, no es fa per autonomies, i per tant, no podem saber l’opinió a Catalunya sobre la norma. En qualsevol cas, no cal ser massa intel•ligent per saber què en pensaven els d’ERC i els dels verds, així com els del PP català. La qüestió està en els del PSC i de CiU. De CiU en tenim algunes dades a l’enquesta, bastant reveladores: al 2002, tot i que CiU va votar sí a la llei, el 26,4% dels seus votants deien que era una llei “bastante o muy negativa” enfront d’un 7,6% que deien que era una llei “bastante o muy positiva” (misteriosament, segons l’enquesta, també el 26,4% dels votants de CiU refusen la llei, mentre que un 37,9% l’accepten; és curiosa aquesta diferència tan gran entre els qui l’accepten, i els qui la consideren positiva. Potser només acaten el que va votar CiU?*). Si a això afegim el 50% de gent de CiU que probablement no contesta l’enquesta, no és difícil intuir que, ja al 2002, els votants de CiU consideraven la llei negativament de forma majoritària.**

Quant al PSC, l’enquesta no dóna cap indicació directa del que en pensaven els seus votants; però a part del que diu Culla, de les Joventuts Socialistes i de Ciutadans pel canvi, podem llegir l’enquesta entre línies: al total espanyol, el 91% dels votants del PP aproven la llei, mentre que l’aprovació a les files socialistes és de gairebé 20 punts menys, un 73%. A més, el 63% del PP diu que contribuirà a acabar amb el terrorisme, mentre que només un 36,8% dels del PSOE ho pensa, més o menys la meitat. On és la diferència? Un factor, segurament, és una part del PSC.

En definitiva, dades sí que n’hi ha sobre el que en pensaven els catalans al 2002 sobre la llei de partits: gairebé la meitat no volien opinar, i de la resta és molt probable que la majoria (no podríem dir si gran o petita) la refusessin. En qualsevol cas, es pot afirmar taxativament que milers de persones, de tots els espectres polítics exceptuant, potser, el PP, refusaven la llei, com diu Culla. I això enmig d’accions terroristes. Ara, després de molts mesos sense atemptats, amb Zapatero que troba la llei “molt restrictiva” i amb una completa enquesta del CIS sobre el terrorisme del 2004 on s’afirma que el 54% dels espanyols modificarien el denominat Acuerdo por las libertades y contra el terrorismo (pacte que precisament cita Fernández Savater, desconeixent que només el 18,4% dels espanyols volen que continuï tal com està, segons l’enquesta del CIS), en el si del qual va néixer la llei (p. 134), ara com dic, només els qui no volen veure la realitat, o els qui només són capaços de veure la seva realitat (on els nacionalistes catalans i bascos són gent amb banyes i cua), només aquests poden impugnar aquesta obvietat.

Finalment, no us perdeu el darrer paràgraf de l’article de FS, que despulla diàfanament el nucli del pensament Fernández: una confusió mental indescriptible, típica dels dogmàtics, o dels qui, senzillament, només llegeixen la primera accepció dels diccionaris (veure paz).

____________________

*Alguna cosa sembla no funcionar en aquestes dades: si el 26,4% diuen que no l’accepten (cosa que es repeteix al text escrit), i el 37,9% l’accepten (cosa que només es veu al gràfic), aleshores, el26,4+37,9=64,3% són els votants de convergència que opinen sobre la qüestió. Per tant, el 35,7% no contesten la pregunta. Però la mitjana catalana que no contesta és de més del 50%. Com és possible una diferència tan gran entre la mitjana catalana i la mitjana de CiU?

**I direu: i el marges d’error? Seran grans, però no tant com sembla, especialment pel percentatge dels votants de CiU que pensen que és una mala bona llei, que al ser baix (7,6%), permet assegurar que el marge d’error no serà molt gran. Coses de l’estadística. En qualsevol cas, tot i que no es poden assegurar els percentatges, les tendències sí que són clares.

La recent negativa del parlament europeu a usar testimonialment el català, promoguda per un dels polítics més sinistres que han conegut aquestes terres (i que, no satisfet per la canallada gratuïta, la va acompanyar d’una bretolada, insultant i cridant contra activistes de la Catalunya Nord que estaven a favor de la tímida mesura), l’Alejo vull dir (aquí el seu blog sinistre), podria fer estendre el tòpic, ja molt consolidat, d’altra banda, que Espanya sempre ha intentat aixafar i anihilar el català. Hi ha indicis, però, que apunten al contrari.

La meva recent visita a l’Escorial m’acaba d’aportar una prova del que dic. Després de repassar les notes sobre els llibres que havia consultat a la biblioteca de l’Escorial, vaig finalment decidir-me per demanar una còpia de certes obres d’Arquímedes i del seu comentador, Eutoci, traduïdes al llatí. Concretament, el manuscrit j-iii-9. Avui m’ha arribat la comanda en CD i m’he quedat parat en veure que el model de la factura és completament en català, com podeu comprovar clicant sobre la imatge. A més, intueixo que no és perquè jo sigui català que la factura ho és, sinó que qualsevol investigador rep la factura per les seves comandes en català, sigui d’on sigui. Ja podem dir, juntament amb Nebrija, que el català ha començat a ser company de l’Imperi

Hi ha qui diu que és un avió:

què en penseu? (al costat teniu una enquesta)

Actualització 21-5-2006

els resultats de l’enquesta són tan poc aclaridors com les imatges:

Comencen a sortir enquestes sobre el nou estatut, en aquest cas la de l’institut Noxa per a La Vanguardia. I, per no perdre el costum, es tornen a produir els mateixos greus errors d’interpretació.

Els fets: una enquesta a 1000 persones sobre diferents aspectes de l’estatut. El marge d’error és del 3,16%, a un nivell de confiança del 95,5%. Cosa que vol dir, grosso modo, que podem estar gairebé segurs dels percentatges que ens dóna l’enquesta, i com a molt hem de sumar o restar 3,16 als percentatges que surtin (un 50% significa realment: “entre un 46,84% (50-3,16) i un 53,16% (50+3,16).”

Els redactors ja haurien de saber que en una enquesta d’aquestes característiques són correctes les frases:

… un cálculo de participación que, por ahora, se sitúa en el 51%, pese a que más del 66% de los consultados aseguran que acudirán a las urnas el próximo 18 de junio.

perquè l’afirmació es sobre el conjunt de tots els enquestats. En canvi, aquestes altres afirmacions no tenen cap fonament:

el rechazo sólo es mayoritario entre los votantes del PP (60%), mientras que en el caso de ERC, la otra fuerza política que pide el no, son más sus votantes que tienen intención de votar sí (el 44%) que los que manifiestan intención de decantarse por el no (un 31%).

más del 80% de los votantes de PSC, CiU e ICV prefieren que el proyecto salga adelante.

En cuanto al otro partido que apuesta por el no, ERC, nada menos que el 63% de quienes respaldaron a esta formación en el 2003 preferiría que se aprobara el Estatut, frente a un tercio (34%) que apuesta por su rechazo.

etc, etc …

qualsevol afirmació que només faci referència a una submostra de la mostra total d’enquestats, com tot estudiant de l’ESO sap, ha de recalcular els marges d’error. És a dir, si tenim 1000 enquestats, i suposem (perquè les dades reals no les donen, però no poden ser molt diferents) que s’han agafat proporcionalment al nombre de vots a les darreres eleccions, més o menys tindrem que:

Del PSC hi ha uns 311 enquestats.
De CiU hi ha uns 309 enquestats.
D’ERC hi ha uns 164 enquestats.
Del PP hi ha uns 118 enquestats.
D’IC hi ha uns 73 enquestats.

Per tant, si fem una afirmació sobre el grup de votants concrets, els d’IC, per exemple, hem de tenir en compte que han enquestat 73 dels 240235 votants que van tenir. Si apliquem la fórmula corresponent, el marge d’error és del 12% per un nivell de confiança del 95,5% (que és el de l’enquesta). Per tant, si trobem que el 80% dels 73 votants d’IC enquestats volen que surti SI, aleshores, aplicant el marge d’error, només podem afirmar que entre el 68% (80-12) i el 92% (80+12) dels votants d’IC volen que surti un SI, cosa molt diferent (encara s’hauria de matisar una mica més aquesta afirmació, des del punt de vista estadístic, però tampoc cal filar massa més prim).

En definitiva, gairebé la meitat de l’article que comenta l’enquesta no té cap fonament. Posem un exemple: l’article afirma

el rechazo sólo es mayoritario entre los votantes del PP (60%), mientras que en el caso de ERC, la otra fuerza política que pide el no, son más sus votantes que tienen intención de votar sí (el 44%) que los que manifiestan intención de decantarse por el no (un 31%).

Però del PP hi ha uns 118 enquestats del total de 390882 votants a les darreres eleccions. Per tant, el marge d’error per aquesta formació és gairebé del 10%. Així, el 60% de la frase anterior hauria de convertir-se en: “entre un 50% (60-10) i un 70% (60+10)”. Mentre que en el cas dels votants d’ERC, n’hi ha uns 164 d’un total 542046, per tant, el marge d’error és del 8%. Així, el 44% de la frase anterior hauria de convertir-se en: “entre un 36% (44-8) i un 52% (44+8)” i el 31% es convertiria en: “entre un 23% (31-8) i un 39% (31+8)”. Cal observar detingudament aquestes conclusions sobre ERC, perquè si mirem els intervals

entre un 36% i un 52% tenen la intenció de votar sí
entre un 23% i un 39% tenen la intenció de votar no

aquesta enquesta no diu en cap cas que els votants d’ERC que es decanten pel sí són més que els qui es decanten pel no, perquè el marge d’error no permet afirmar-ho. És perfectament possible defensar el contrari amb la mateixa enquesta (si prenem el 36% que voten sí, i el 39% que voten no, per exemple).

Actualització

Josu de Malaprensa enllaça aquest post, i em fa un comentari encertat sobre la meva darrera observació. Per això el publico:

Técnicamente hablando la última observación del comentario sería discutible, aunque seguramente yo he dicho cosas parecidas en mi blog alguna vez. Me explico: no todos los datos de la “horquilla” creada al sumar y restar el margen de error son igualmente probables; por esa razón, a pesar de que dos horquillas se pisen, si es por los extremos, pudiera ser que aún así se pueda decir con “seguridad” (95% de probabilidad) que realmente un dato es mayor que el otro.

Per això, la darrera frase hauria de dir: “És perfectament possible defensar el contrari amb la mateixa enquesta (si prenem el 36% que voten sí, i el 39% que voten no, per exemple), tot i que és bastant menys probable.”

Segueixo al grafòman Anasagasti des que geococcyx me’l va descobrir. Comparteixo l’”adoració” crítica que li professa, ni que només sigui pels memorables discursos que feia quan era portantveu del PNB al Congrés. Ara porta uns dies parlant de l’estatut, la votació del qual al Senat va obligar-lo a tornar a corre-cuita de Nairobi; la curta diferència entre el sí i el no, no permetia perdre ni un sol vot. En qualsevol cas,”valió la pena pegarme semejante viaje de vuelta desde Nairobi.”

Tot i que la seva visió del tema està molt influïda pel no del Pla Ibarretxe al congrés, és interessant saber què en pensa, ell i el seu partit. L’altre dia va publicar la intervenció del seu correligionari Joseba Zubia al Senat argumentant el seu recolzament a l’estatut. Hi ha un fragment que explica el moll de la qüestió de forma molt basca:

¿Ha merecido realmente la pena recorrer todo este camino? Dicho de otra manera: ¿Cómo ha quedado el nuevo Estatut? ¿Qué tal el nuevo Estatut? Si me permiten la licencia, y sin asomo de machismo, responderé a la pregunta como suele hacerlo un buen amigo mío, cuando alguien le pregunta or su señora. A la pregunta ¿Qué tal tu señora?, él responde siempre: ¿Comparada con quién? (Risas.) Es una fórmula perfectamente válida para el caso que nos ocupa. A la pregunta de qué tal el nuevo Estatut, habría que responder: ¿Comparado con cuál? Lo cierto es que el texto que vamos a aprobar no es el que aprobó el Parlament; no es el Estatut al que aspirabais vosotros, el 90 por ciento de los miembros del Parlament.

Sin embargo, no es menos cierto que es mejor —mucho mejor, diría yo— que el vigente. Es decir que no es todo lo bueno que muchos —el 90 por ciento de los miembros del Parlament— hubierais querido, pero es el que ha resultado posible —a la vista está—, y es mucho mejor de lo que algunos hubieran deseado. Sin ser el techo —que no lo es—, supone un avance notable, y como tal lo valoramos y lo apoyaremos; máxime, tras haberlo hecho suyo la delegación del Parlament.

Un dels post d’avui torna sobre el tema, i comença amb una frase que descriu el comportament erràtic i capriciós dels dirigents d’ERC des de les eleccions: “A los niños pequeños les encanta decir que NO.” Posteriorment, sembla que vol matisar-la, però diria que, ben al contrari, els hi dóna un altre mastegot:

No digo con esto que en el referéndum catalán el “Diguem No” sea cosa de niños, pero a los que hemos estado en la barrera observando todo el movimiento de la tramitación del estatuto catalán sabemos perfectamente que ERC hubiera dicho Si de no haberse producido aquella reunión en Moncloa con la posterior fotografía de Zapatero y Mas.

El que més m’ha sorprès és la descripció que fa de l’esperança blanca d’ERC, Puigcercós: “Es de esos políticos a los que una cámara atonta y envanece. Nunca lo hubiera creído.” I el que més m’ha agradat és l’expressió “el imbécil de Guerra”, que descriu exactament el personatge, a la basca també, sense massa floritures.

De tothom és sabut que el primer milió el va fer Bush junior amb el petroli de Texas, malgrat que la companyia que va crear (juntament, tot sigui dit, amb Salem bin Laden, germà/cosí de l’Osama), Arbusto Oil (”bush” significa precisament “arbust”), va quebrar poc després de la retirada dels diners del jove Bush. Les tornes han canviat, i ara el petroli li gira l’esquena i, més concretament, el seu preu: si George, als anys 80, devia saltar d’alegria cada vegada que el preu de l’or negre pujava, ara no li deu fer cap gràcia. I és que l’índex de popularitat de Bush està íntimament relacionat amb el preu del petroli, informació que he trobat via Big Picture:

En qualsevol cas, aquesta gràfica s’ha de llegir amb certa prudència, perquè no es presenta el preu del petroli (als EEUU, és clar), sinó el que l’autor del gràfic anomena “el seu recíproc”. A la seva interessant web, amb d’altres gràfics ben curiosos (aquest espiral de la “tolerance” dels EEUU pel seu president, una comparació entre les popularitats de Bush-Nixon-Clinton i aquesta macabra predicció de la data de la baixa mortal número 3000 pels EEUU), no hi ha cap explicació de com l’ha fet aquest gràfic. L’explicació, però, sembla senzilla: les dues dades (popularitat/preu del petroli) prenen l’índex 100 diria que el febrer del 2001. La resta de valors de l’índex de popularitat i de preu del petroli es recalculen a partir d’aquesta base 100. A més, per a visualitzar més fàcilment la relació inversa entre aquestes dues magnituds, es calcula el “recíproc” del preu del petroli: si per exemple, el preu té un índex 200 en certa data (vol dir que s’ha doblat), aleshores el seu recíproc és 50. És a dir, enlloc de dividir el preu en un moment determinat pel preu el febrer del 2001, es calcula l’invers d’aquesta operació.

El problema amb aquesta gràfica és que no és massa clar quina informació ens dóna exactament, i sembla suggerir un paral•lelisme absolut entre el comportament de la popularitat i del preu del cru, cosa que és poc acurada. Per això, he fet la gràfica directa, és a dir, la relació entre el preu del petroli (preu en rosa):

Es pot comprovar que hi ha una simetria molt acusada entre les dues corbes respecte de la línia base 100.

Algú pot pensar que això és de calaix, perquè ja deia Clinton que és l’economia (estúpid) la base de la popularitat i la clau de l’elecció presidencial. En qualsevol cas, sembla que, malgrat la frase, a l’època de Clinton no era tan clara la relació entre la popularitat presidencial (enquesta Gallup), i el preu del cru, com es pot comprovar en aquesta gràfica del període Gener 1997/Gener 2001 (popularitat en rosa):

Es pot fer un estudi més acurat de les dades, calculant la recta de regressió i la correlació dels valors de popularitat i preu del cru. En el cas de Clinton, en el període que 1997/2001, la correlació és significativa i, és clar, negativa, -0,51, i aquesta és la recta de regressió:

La correlació entre ambdues magnituds és molt més clara en l’era Bush: -0,81. La recta de regressió també mostra més clarament una íntima relació entre les dues magnituds:

En el cas de Bush, a més, es produeix un fenomen previsible, tot i que gairebé imperceptible: la relació entre el preu i la popularitat és lleugerament més gran si considerem la popularitat retardada una setmana (ja que se suposa que la població no nota el canvi de preu fins passat algun temps, en aquest cas una setmana). Aquesta és la regressió:

En canvi, si calculem la mitjana de popularitat mensual de Bush i la correlacionem amb el nombre d’americans morts a l’Iraq el mateix mes, la correlació resultant és gairebé nul·la. Tampoc canvia res si utilitzem la popularitat del mes següent (per allò de què les dades de les baixes sempre triguen en arribar al públic), tampoc s’aprecia cap relació entre la popularitat i les baixes.

He posat al congelador la secció d’articles, perquè ja no l’actualitzava. Els segueixo llegint, però donat que els diaris no donen facilitats per sindicar continguts específics, i alguns (com l’Avui) ni tan sols els generals, ho he deixat córrer. En molts casos, aconseguir l’adreça de la pàgina que contenia l’article era una autèntica odissea, com en el cas del Diario de Mallorca. Esperem que amb el temps ho vagin posant més fàcil per a que els fem publicitat gratuïta.

Seguint l’estela de geococcyx, he decidit aprendre alemany. No ho faré, com ell, en una acadèmia, sinó amb l’ajut d’una amable veïna Kiel, la T. A canvi, jo li faré classes de català. Més específicament, de lleidatà. Així, si trobeu una alemanya al mercat que diu coses com “posa’m una aubergina, quatre tomates, dos prèssics i un sarpat de mongetes”, li podeu preguntar: “accent de Kiel, suposo?”

Saluacions clàssiques, “guten morgen, guten tag, guten abend, gute nacht” i primera conversa:

wie geht es dir?

mir geht es gut!

Discussió sobre vocals curtes i llargues, pronoms personals i conjugació del present del verb “gehen”, caminar. Després practico amb heissen (o heißen, segons la gramàtica antiga que, tot sigui dit, T coneix millor), anomenar-se, i arbeiten, que ja sé que significa treballar (em fa cosa dir-li que és perquè l’única frase que conec de l’alemany és “Arbeit macht frei”, “el treball us fa lliures”, que es trobava penjada al davant dels camps de concentració).

Deures, o sigui, “hausaufgaben” (paraula que mostra com la llengua és aglutinant, “haus”+”aufgaben”: casa+tasca; de fet, em diu que diaris com el Bild, tipus Sun, constantment s’inventen paraules ajuntant-ne d’altres): conjugar telefonieren, trinken i lachen. Aquest darrer endevino que vol dir riure, per comparació amb l’anglès, to laugh. Lessen, llegir, no pot ser, perquè és irregular.

Curiositats: T escriu sempre en majúscula i ho acaba passant tot a notetes de color crema, català a una banda, alemany a l’altra.

Un curs online molt interessant i complet, aquí.

Fa una mica més d’un any parlava del Festival de Música Antiga i, en concret, del Fringe, una secció del festival que es fa als carrers del barri gòtic, amb músics joves, i que el 2005 va ser molt avantguardista, amb la interpretació d’una sonata per a violí, pianoforte i helicòpter, obra de Mozart, però arranjada per la Policia Nacional. Aquest any hem tornat a escoltar Mozart, ara fa una hora, a la mateixa plaça Sant Felip Neri, però amb la instrumentació clàssica, si no comptem entre els instruments les campanes embogides, diria que de la Catedral, que han estat gairebé dos minuts sonant ininterrompudament, potser celebrant, una altra vegada, la victòria blaugrana.

L’organització del Festival de Música Antiga, La Caixa, ha tingut a bé traslladar-lo a l’Auditori, malgrat la idoneïtat de l’escenari anterior, el públic entregat que gairebé cada any repetia i la tradició gens menyspreable de 28 anys. Evidentment, m’he negat a anar-hi, tot i que venen Fabio Biondi, Kenneth Weiss o Mala Punica. I és que era previsible el que ha passat al concert de Biondi i Weiss, i que explica impecablement i implacable Jorge de Persia a La Vanguardia: si ja és difícil omplir amb un piano una sala d’acústica tan patètica com la de l’Auditori, és del tot impossible fer-ho amb un violí barroc i un clavicèmbal. Per acabar-ho d’adobar, la meva dona em conta el que va passar a un altre concert, el d’ahir, a la sala polivalent, d’acústica menys mortificant, tot sigui dit: actuava The Brook Street Band. Molt dolent, em comenta; sona empastat i desafinen. La infraestructura tampoc està a l’altura: els lavabos no funcionen i han instal•lat aquestes cabines, tipus Senglar Rock; només faltava que haguessin repartit tendes de campanya per als assistents.

Tot això és encara més depriment si tenim en compte el que diu el Jorge sobre els motius d’aquest trasllat a corre-cuita:

Esta situación lleva a una constatación: una entidad privada que se había distinguido por su afinidad con la cultura decide quitarse de encima este valor musical.

L’any vinent se celebra el 30 aniversari del festival. Serà una gran oportunitat per tocar fons.

Aquests dies se celebra el 50è aniversari de la monarca més veterana d’Europa (sempre que considerem el Regne Unit com a part d’Europa). És un rècord, però, dintre de la monarquia anglosaxona? Doncs, no; si bé acaba d’igualar la marca d’Eduard III, que va regnar entre 1327 i 1377, encara li falta una mica per arribar als 56 anys de regnat d’Enric III (1216-1272). I haurà de viure gairebé com sa mare, al cel sio, si vol arribar als 64 anys de regnat de, és clar, la reina Victòria (1837-1901).

Fa un temps, en una tarda d’otium cum dignitate, vaig dedicar-me a mirar els regnats més llargs d’Europa, i tot i que el de la reina Victòria era desmesurat, l’emperador austrohongarès, l’home de Sissí, Francesc Josep I, la va superar de 4 anys, ja que va regnar del 1848 al 1916. No és estrany que aquest regnat marqués tota un època que, precisament, es va acabar amb la seva mort.

Però tampoc és aquest el més llarg de tots els regnats europeus; el rei sol, Lluís XIV, el supera de 4 anys (tot i que va començar-lo amb minoria d’edat i, per tant, amb la seva mare espanyola com a regent, del bracet cardenal Mazarino); això dóna la friolera de 72 anys. No és estrany que els francesos encara l’enyorin i semblin sempre tan orfes i desorientats. De fet, per fer una comparació moderna, l’URSS “només” va durar 69 anys (1922-1991), i recordo que a la meua infància, només a 20 anys de la seva fi, semblava un ens etern.

Per sota dels Pirineus, dels reis de la Corona d’Aragó, només Jaume I s’hi pot comparar, amb 63 anys (1213-1276), mentre que Pere el Cerimoniós es va quedar una mica enrere, amb 51 anys (1336-1387). A la monarquia espanyola, el regnat més llarg és el de Felip V, amb 46 anys (1700-1746), mentre que molt a prop queda Alfons XIII, amb 45 anys (1886-1931).

Aquestes dades suggereixen dues conclusions paradoxals: els reis més importants de cada casa o, si més no, els més recordats, sempre són els que més regnen; però, al mateix temps, la fi o una gran crisi d’una casa reial sembla marcada per la fi d’aquest regnat maratonià: Francesc Josep I, o Lluís XIV (tot i que aquest encara va tenir un successor, que va durar 49 anys, per cert, i al següent ja el van decapitar), o Alfons XIII, semblen confirmar-ho. Només la monarquia anglesa n’és una excepció, tot i que ves a saber si dintre de 20 anys encara ho serà.