fum i estalzí

Els fitxers que, de tant en tant, penja l’Iñaki Anasagasti em tenen desconcertat: ahir en penjava un tipus new age a la bilbaïna, calidad humana es diu; l’altre dia en penjava un altre amb el títol premonitori de Porque nunca gana España. Semblen impropis de l’atenció d’un gran polític; però si fem cas de Pla, que diu que la política és una activitat essencialment baixa i vulgar, aleshores tot encaixa.

Parlant d’estètica new age i de qualitat humana, m’han enviat uns pouerpoints molt interessants sobre el submón, ara en decadència, de les gasolineres, Top Gasolineras y Top Gasolineras 2.

On pararà José Ángel?

L’altre dia comentava una enquesta dins el Pew Global Attitudes Project, sobre la percepció dels Estats Units a la resta del món. La conclusió semblava clara: els espanyols se situen al costat de l’Islam contra els imperialistes. Les coses, però, no són tan senzilles.

La PGAP acaba de publicar una altra enquesta mundial, on es pretén mesurar les relacions entre musulmans i la resta de pobladors del planeta. Diríeu que Al-Andalus hauria de ser una bassa d’oli, i diríeu malament. Des de la primera gràfica, on es pregunta als enquestats com són les relacions amb els musulmans (i als musulmans, amb la resta) podem comprovar que les coses no van ben bé així:

Espanya és el país occidental en el qual més poca gent diu que les relacions són bones amb els musulmans, gairebé la meitat que a la resta d’Europa. I tot i no ser el lloc on la proporció dels que diuen que van malament és la més gran (lloc que ocupa Alemanya), la diferència entre una i altra opinió sí que és la més gran, juntament amb Alemanya.

Però si això és important, és més sorprenent el que pensen els musulmans espanyols: consideren que la relació es bona un 49%, i dolenta només un 23%. De fet, és l’únic grup dels enquestats del món en què l’opinió positiva supera la negativa, i no només la supera sinó que més que la dobla. M’atreviria a dir que els musulmans espanyols semblen menys atrapats pels tòpics més caducs sobre les relacions entre comunitats.

La lectura de la resta de l’enquesta no fa més que confirmar aquesta polarització sorprenent: els espanyols indígenes són els occidentals que perceben de manera més negativa als musulmans que els envolten, mentre que els musulmans espanyols són el grup de l’Islam que més positivament veu la societat que els acull. I, si no, mirem aquesta taula, on es presenten els defectes de cada país/grup religiós, segons la perspectiva de l’altre:

Els musulmans espanyols són els que amb menys intensitat associen les característiques negatives d’egoisme, arrogància i violència als seus conciutadans nadius (és important notar que els musulmans que viuen a occident són, en general, els qui veuen menys negativament a
els occidentals). L’altra cara de la moneda és que els nadius espanyols són els qui, entre els occidentals (incloent fins i tot Rússia) perceben més unànimement els presumptes defectes dels musulmans: fanatisme, violència i arrogància.

Una altra vegada, la percepció de les característiques positives és inversa: els musulmans espanyols són els qui concedeixen als seus conciutadans nadius més intensament trets positius. A més, els qui viuen entre occidentals tenen una visió molt més positiva dels seus conciutadans que els qui viuen en països musulmans:

Els espanyols, en canvi, són els qui perceben amb menys intensitat les qualitats positives dels musulmans:

Hi ha una excepció en aquestes dues taules: els espanyols són els qui perceben més fortament la devoció dels seus conciutadans musulmans, mentre que aquests són els qui perceben de forma més punyent la falta de devoció dels indígenes.

Però potser la clau d’aquesta situació contradictòria es troba en aquesta altra taula, on es dóna el percentatge d’enquestats que tenen una opinió favorable o molt favorable, respectivament, de cristians, musulmans i jueus:

Espanya és la que té una opinió més desfavorable de cadascun dels tres grups, entre els occidentals. Especialment, en el cas dels jueus i els musulmans, l’opinió dels espanyols gairebé és a la meitat dels seus homòlegs europeus. Així, posem per cas, els musulmans són percebuts positivament als EEUU per un 54% dels enquestats, mentre que a Espanya és gairebé la meitat, el 29%; només Alemanya s’hi atansa amb un 36%. En canvi, Alemanya té un 69% d’opinió positiva dels jueus, mentre que a Espanya el percentatge és del 45%. Fins i tot, un país tradicionalment i institucionalment antisemita com Rússia dóna un 59% d’opinions positives dels els jueus.

No sabria com explicar aquests fets, que desmenteixen rotundament el tòpic de què al sud s’és més acollidor, tolerant i obert, com a mínim al nostre sud. La tradicional incultura nacional, el síndrome del nou ric que no recorda els seus orígens miserables, la ineficàcia dels organismes judicials i policials per acabar en la petita (i no tan petita) delinqüència, cada vegada més associada a la immigració … ves a saber.

Mirant aquestes taules m’ha vingut al cap un dels diàlegs més memorables de Harry el sucio, que es produeix quan el seu cap, De Giorgio, li presenta el seu company Gonzales, un mexicà:

Gonzales: Why do they call ya ‘Dirty Harry’?
De Georgio: That’s one thing about our Harry, he doesn’t play any favorites. Harry hates everybody. Limeys, (Beat)Niks, Hebs, Fat Dagos, Niggers, Honkies, Chinks, you name it.
Gonzales: How does he feel about Mexicans?
De Georgio: Ask him?
Callahan: Especially Spics.

Dels mexicans, però, no en parla l’enquesta.

La Vanguardia destaca, com molts d’altres mitjans, que “fue una jornada de serena y ponderada civilidad la del domingo”, en l’article dedicat a la qüestió, intitulat “En favor del Estatuto de Cataluña”.

Segons el diari: “En las Ramblas, ese gran centro sensitivo de la ciudad, fue donde se percibió mas intensamente la vibración ciudadana … Las noticias optimistas de la votación despertaban en el público vivo entusiasmo y, en ocasiones, fueron acogidas con aplausos.”

I continua dient, de manera encara més sorprenent, que:

A las seis, las masas ciudadanas llegaban a sumar una verdadera multitud. También acudieron algunos millares de ciudadanos, entre los que se contaban representaciones muy numerosas de casi todas las entidades catalanistas al frente de las cuales figuraban banderas y estandartes.

Al conocerse el resultado del plebiscito, tan arrolladoramente favorable a la aprobación del Estatuto, cundió el entusiasmo y el júbilo entre los millares de ciudadanos estacionados en las Ramblas y se comenzó enseguida a formar pequeñas manifestaciones populares que recorrían la población dando vivas a Cataluña … En algunos de los camiones que recorrian la población iban charangas que interpretaban sardanas u otras composiciones de caracter popular catalán.

Ahir, diumenge, no vaig sortir gaire de casa i, per tant, tampoc no puc assegurar si van produir-se aquestes mostres d’alegria desbordada. En qualsevol cas, les televisions no ho mostraven. I a la plantja l’única música que vaig sentir al matí era la dels lloros d’alguns lolailos a tot drap. L’alegria sembla, però, totalment justificada si mirem els resultats contundents que dóna el diari:

Cens: 762405
Vot afirmatiu: 486298 (63,8%)
Vot negatiu: 3039 (0,4%)

Malgrat que l’experiència ens diu que seria absurd trobar aquestes descripcions en l’edició d’avui de La Vanguardia, no ho era el 4 d’agost del 1931, dos dies després (el dilluns 3 d’agost, com d’habitud, no sortia La Vanguardia) del referèndum pel primer estatut, data de l’article del qual parlo.

A part dels comentaris, hi ha dades que sorprenen, començant per la data de celebració (un 2 d’agost: ara no aniria a votar ningú) i seguint pel cens tan escarransit; s’han de tenir en compte, però, dos grups exclosos del vot. En primer lloc, les dones; bé, sí que van votar, tot i que només testimonialment:

Las mesas que para recoger las firmas de las mujeres barcelonesas se habían colocado en las tenencias de alcaldia de los diez distritos de la población y en los mercados se llenaron rapidamente de firmas.

Cal recordar, a més, com l’altre dia comentava una venedora de una de les parades de la Boqueria, que, en aquella època, els mercats no tancaven mai. I quan dic mai, és mai. La senyora que dic, afirmava que les primeres festes al mercat es van instituir per any nou i nadal (si no recordo malament), i gairebé es revolten els mercats, que pensaven que s’arruïnarien amb aquestes vacances anuals totalment desmesurades.

Un altre dels factors d’un cens tan reduït, és que els homes d’origen no català no votaven; tenien, com les dones, taules simbòliques a la seva disposició per votar, portades per “bellas señoritas” (no sabem si en les que votaven les dones hi havia “bellos señoritos”, em temo que no; tampoc sé si les dones no catalanes podien votar testimonialment):

En el pabelloncito instalado en la Rambla de Canaletas, para recoger las firmas de los ciudadanos barceloneses no nacidos en Catalunya, que deseaban expresar su adhesion al Estatuto y a la politica del señor Macià, fue tambien extraordinaria la animation. Millares de ciudadanos, hijos de otras tierras de España, desfilaron por el citado pabellón para firmar en los pliegos dispuestos para el caso.

Como el dia anterior, recogían las firmas bellas señoritas que cuidaban de que la considerable aglomeraci6n originada por los muchos ciudadanos que acudían a firmar se encauzara debidamente y con el mayor orden.

Según nos dicen es muy considerable el número de firmas recogidas y resulta una particularidad digna de ser destacada el entusiasmo con que los no catalanes residentes en Barcelona significaron por este procedimiento su adhesion a la causa de las libertades regionales.

Una dada que desconeixia és que, amb una premonició d’allò que hauria d’haver fet el seu partit ahir, el president Macià no va votar:

Como dato curioso de la votación del domingo, puede aportarse el de que el Ilustre presidetiite de la Generalidad don Francisco Macià no votó el Estatuto en el referendum por el hecho de no figurar en el censo de Barcelona y sí en el de Lérida, capital a la que no pudo trasladarse, pues su presencia era necesaria en Barcelona, y especialmente en distintos pueblos cercanos a nuestra capital y en los que el señor Macià estuvo durante la mañana del domingo, poniendo de relieve la importancia del Estatuto y la necesidad de ser votado por todos.

Aquestes darreres paraules ens introdueixen a una altra de les curiositats d’aquella diada: no hi havia cap limitació per fer campanya, i el president podia continuar en campanya activa, fins i tot, el dia del referèndum. I no només el president; qualsevol persona ho podia fer. Només cal mirar aquest anunci aparegut a La Vanguardia, ocupant tota la pàgina 4, el mateix diumenge de la votació, curiosament sense que consti qui n’és el responsable:

I dels comentaris de Madrid als resultats? a la pàgina 20 se’ns diu que “Crisol”, suposo que un diari o revista, “lamenta que se haya podido sembrar la sospecha en el plebiscito por la forma en la forma en que éste fue realizado, cuando era cosa descontada el triunfo”; en canvi, del diari (no nacionalista, suposo) “La Nación” deia que

Res de nou, doncs.

Canviant de tema, però parlant de ser on érem, a la pàgina 15 hi ha un breu article a l’entranyable secció “Vida Religiosa”, intitulat “La Mala Prensa” on acusa a certa nova premsa (”libelos, revistas pornográficas y demás”, diu textualment) de provocar l’esgarriament de la joventut. Diu, entre d’altres coses, l’articulista Carmelo Sendín:

Certament, l’encerta molt quan diu que “la juventud es vieja”, malgrat que en un sentit molt diferent al que vol donar-li.

En d’altres qüestions, però, les coses eren diferents, i m’atreviria a dir que millors. Posem per cas: la primera pàgina del diari el dia després de les eleccions no parlava de l’estatut, ni de la guerra xinesa entre comunistes i nacionalistes (que es troba a la pàgina Internacional), ni tampoc portava cap article d’opinió. La primera plana de La Vanguardia (i part de la segona), estava ocupada sempre per esqueles, com podeu comprovar:

És una llàstima haver perdut una tradició tan sensata com aquesta, que ens recorda que la informació bàsica que hem de conèixer és que som mortals.

A part de donar un dels títols més malsonants de la història de la literatura, el prozac és un producte miraculós. Com a mínim això es pot deduir després de llegir aquest article que he trobat a una notícia de El País (evidentment, el vaig haver de buscar pel meu compte, perquè malgrat que l’article era gratuït, El País no posava l’enllaç) que em va enviar el Carles (gràcies). Una de les conclusions de l’estudi és realment impressionant:

This could lead one to hypothesize that SSRIs (prozac, per entendre’ns, tot i que no és del tot correcte dir-ho així) have saved approximately 33,600 lives in the United States alone during this period.

Déu n’hi do: 33600 vides salvades als Estats Units gràcies al prozac. Una mala notícia pels antiamericans.

En qualsevol cas, l’olfacte del Carles no sembla equivocar-se, perquè diria que l’estudi és poc sòlid, per diverses raons. En primer lloc, cal explicar què fan exactament els investigadors: estudien la relació entre dues “variables”:

• L’índex de suïcidis “estandarditzat” des del 1988 fins el 2002.
• El nombre de prescripcions totals de prozac en aquest període

Dos comentaris:

1. l’estandardització consisteix en aquest cas, pel que he pogut deduir, en homogeneïtzar les dades de tots els anys. Què vol dir això? recalcular l’índex anual (és a dir, el nombre de casos per cada 100000 habitants), tenint en compte, per exemple, que hi ha segments d’edat que tenen més tendència al suïcidi (com per exemple els majors de 60 anys). Per què es fa? Posem un cas hipotètic: si al 1988 la taxa de població de més de 60 anys era del 4%, i ara és del 7%, actualment l’índex de suïcidis serà més gran (perquè recordo que la gent gran se suïcida més) només per aquest factor, i no perquè les tendències generals al suïcidi siguin més grans. La idea de l’estandardització es, more or less, que les poblacions de cada moment han de ser comparables, per exemple, en la seva composició per edats. D’aquesta manera, se suposa que l’índex estandarditzat ens donarà uns valors comparables any rere any. De fet, sembla que han eliminat tota la població de més de 65 anys.
2. El nombre de prescripcions no distingeix absolutament res. Diríem que és el volum total de receptes, sense distingir si ara cada persona pren més prozac que abans, ni si són homes o dones qui les prenen, o blancs o negres. Així, la dada pel 2002 és que hi ha unes 35000000 de receptes de prozac servides a les farmàcies americanes. Res més.

Les gràfiques (1 i 2) i els càlculs estadístics que relacionen aquestes dues variables semblen espectaculars, i els permeten arribar a les conclusions que apareixen a l’article de El País. En canvi, com diu El País (que com sempre no posa els links als articles originals, que són gratuïts):

En un comentario publicado en la misma revista, los expertos australianos Bernhard Baune y Philippa Hay señalan que el estudio claramente “no apoya la hipótesis de que existe relación entre más recetas de fluoxetina y más suicidios”.

Curiosament, aquest hauria de ser el titular, “el estudio claramente no apoya la hipótesis de que existe relación entre más recetas de fluoxetina y más suicidios”, que és el que de fet realment s’estudia (després d’alarmants notícies sobre aquest medicament, segons diuen els autors), i no com diu alegrement el titular: “Un estudio relaciona el Prozac con un fuerte descenso del suicidio en EE UU”. Són dues coses molt diferents, i els resultats només recolzen la primera, i matisadament.

Les limitacions del comentari citat són molt importants:

as the study did not include people above 65 years of age, who are known to have an increased risk of suicide (especially in men) compared with younger people, the findings are limited to adults up to 65 years of age.

Another limitation of this study was the use of fluoxetine as a model of SSRI use. Several effective SSRIs have been introduced since the arrival of fluoxetine, and these newer SSRIs may have had an additional potential impact on suicide rates. Finally, although the authors used the best available data on the number of prescriptions of fluoxetine, these estimations are not very accurate in terms of actual intake of antidepressants. As there are no reliable figures available on adherence to drug prescriptions at the population level, the real effect of antidepressants on suicide rates is difficult to estimate.

En definitiva, que les dades de les receptes són poc fiables, i les de la població estan seleccionades escombrant cap a casa (eliminant aquell grup que ha augmentat l’índex de suïcidis), per dir-ho d’alguna manera.

Crec que hi hauria d’altres objeccions importants a fer:

• Relacionar un índex (índex calculat sobre la població total, no sobre els depressius) amb un valor real (número de receptes) resulta una mica estrany, perquè l’índex és un valor relatiu (és a dir, depèn de la població total, que no sempre és la mateixa). Les dades absolutes diuen que el nombre de suïcidis ha anat augmentant constantment, tot i que en relació a la població ha anat disminuint. Vaja, que si els Estats Units tingués en cada moment el doble d’habitants i de suïcidis, segons l’estudi, l’efecte d’exactament el mateix nombre de receptes seria idèntic. Curiós, si més no.
• L’estandardització produeix l’efecte, no sé si buscat, d’augmentar l’índex dels anys 80 i disminuir els dels 2000: si mirem els índexs reals del 1994 al 2003, segons l’American Association of Suicidology (caram amb el nom), hi ha unes diferències d’entre un 10-20% entre les baixades reals i les estandarditzades, com podeu llegir aquí.
• El número de receptes no distingeix ni classe social, ni sexe, ni tan sols, consum per persona. Un exemple: si suposem que les poc més de 2 milions de receptes de 1988 són unipersonals, mentre que el 2002 cada persona compra 17 receptes a l’any, 17•2000000=34000000 de receptes aprox. del 2002, el nombre de consumidors continuen essent els mateixos . Per tant, si això és així, se sobredimensiona l’abast de la població “receptada” i la seva influència en la baixada de l’índex de suïcidi. Aquest exemple no és absurd, ja que trobo molt raonable que, amb el temps, els consumidors de prozac hagin augmentant la dosi, entre d’altres coses per senzilles lleis del mercat, com ara que s’ha anat abaratint el producte.
• Per no fer una llista massa llarga, acabaré amb una objecció crec que molt important: l’estudi no distingeix, com acabem de dir, entre els consumidors del prozac, i això és molt important, perquè els índexs de suïcidi varien molt entre les diferents comunitats racials, com es pot veure a l’informe de l’AAS. Aquestes són les dades del 2003:

  

  són espectaculars les diferències entre els blancs i els altres grups, excepte els nadius americans. A un extrem els homes blancs, a l’altre les dones negres. No puc estar-me de comentar (i disculpeu la digressió) la relació inversa entre els suïcidis i els homicidis segons l’”ethnicity”, en aquesta taula feta a partir de les dades d’aquí:

  
  

  	Suicide	Homicidi
  Black	5,3	21
  Non-Hispanic Black	5,4	21,6
  Asian/Pacific Islander	5,5	3,3
  Hispanic	5,6	7,7
  American Indian/Alaska Native	10,2	7,5
  White	11,8	4,1
  Non-Hispanic White	12,7	3,2

  Acabada la digressió, continuo: segons les dades de l’AAS, els grups no blancs són els que han baixat més el seu índex de suïcidis des del 1994, mentre que els blancs han baixat només un 0,7 aquest índex en 8 anys, com es pot veure aquí:

  

  I em pregunto: qui pren més prozac? Intueixo (tot i que, evidentment, no ho sé) que la resposta és els WASP. Si és així, és ben curiós que la taxa de suïcidis de la població blanca consumidora de prozac hagi baixat molt menys que la de les poblacions no blanques, no consumidores del producte. En qualsevol cas, crec que seria interessant estudiar-ho detingudament.

En definitiva, que trobo moltes objeccions a treure alguna conseqüència molt més enllà de la òbvia: “l’índex de suïcidis estandarditzat i la venda de prozac estan fortament correlacionades”.

No crec que el problema estigui en la lectura del diari El País, ni tan sols intento fer el discurs tòpic de les-farmacèutiques-ja-se-sap-sempre-conspirant-per-vendre-més. Per a mi, el problema és un altre, que ja haureu intuït els qui coneixeu la universitat i és: s’han de fer articles que tinguin “impacte”, perquè la teva remuneració i estatus dins la universitat depèn bàsicament de les teves publicacions en revistes, i en cap cas, per exemple, de la teva tasca docent. Això crea perversions, que s’intueixen en aquest article:

1. El fotimer de gent que signa un article és cada dia més gran. Mireu, sinó, el que tracto: quatre persones per fer una anàlisi estadística. Calia tanta gent? Modestament, he contestat raonadament les seves conclusions en un matí, mentre cuino un llobarro.
2. Les conclusions han de tendir a l’espectacularitat (una mica com a la premsa normal), perquè així se’l llegeix més gent, i el que és més important, el cita, encara que només sigui per carregar-se’l. Aquest article ja està referenciat gairebé tot just després de publicar-se, com ja he comentat més amunt. A més, la rèplica, brevíssima i poc substanciosa, està signada per dues persones: tornem a la perversió 1 de la universitat.

I aquí tenim el peix que es mossega la cua. I ara que dic peix, vaig a mirar que no se’m cremi el llobarro.

En l’enumeració dels aspectes de la vida en què “s’ha caminat enrera”, Josep Pla començava per la cuina i seguia amb la qualitat de les coses. Ho podem trobar a Notes del capvesprol. La llista és llarga i el temps l’ha anat confirmant:

… en la follia de les grans aglomeracions humanes, en la vida de relació, en la impossibilitat de tenir un esperit d’observació, de saber escriure una carta o de tenir una conversa, en la inanitat gairebé total dels establiments d’ensenyament, la baixa total de la política, etcètera.

Rellegint aquestes línies em va venir al cap un article del Bru de Sala, on es parlava precisament de la baixa qualitat dels aliments que comprem, on deia coses com:

Aquí, para encontrar algo tan fundamental como frutas y verduras aceptables, hay que peregrinar a restaurantes de alta cocina, a la Boqueria o ciertos puestos de ciertos mercados. Hagan la prueba, lo que venden en las grandes y las pequeñas superficies suele tener un aspecto mediocre, sabor y textura repugnantes.

Els barcelonins vivim, entre d’altres, del mite de la Boqueria, com els parisencs, suposo, viuen del de la rive gauche. Però si vas cada dissabte a la Boqueria, no pots tenir cap dubte que no n’hi ha per tant i, de fet, cada dia n’hi ha per menys. Com les Rambles i, en general, tot el centre de Barcelona, la Boqueria està esdevenint un circ per turistes (el passadís central ja el dominen els venedors de sucs i de gominoles per a guiris): les botigues de fruita venen la mateixa fruita infecta i cara de les grans superfícies i les venedores de peix es concentren en l’infumable peix industrial de piscifactoria. L’altre dia parlava amb un jove peixater que sovintejo (entrant a mà dreta, entre dues parades de crustacis industrials i immenjables), dels 3 o 4 que encara porten peix de costa i que obren a la tarda, després de comprar el peix, crec que a Arenys de Mar, i m’ho confirmava. L’única manera que tenen els peixaters de sobreviure és vendre molt, regularment i relativament barat, cosa que només és possible amb el peix industrial. I de la carn, millor no parlar-ne.

Estem vivint, doncs, la decadència de la Boqueria, tot i que, és clar, encara és el millor mercat de Barcelona. La qual cosa no fa més que evidenciar la decadència general de la cuina i del paladar.

Però si l’afirmació sobre la Boqueria és matisable, aquesta altra reflexió de Bru de Sala és directament sorprenent:

En Francia, la comida es la religión nacional. En Italia, no digamos. En Valencia. En Andalucía. En Mallorca. El fervor por lo propio, que es lo apetitoso … Acérquense en cambio a las mismas grandes superficies de Perpiñán, compren cualquier fruta o verdura y verán la diferencia.

Conclusió evident: les grans multinacionals dels aliments només fan negoci a Catalunya, a la resta del món no fan ni un duro. A més, els únics pagesos que pleguen són els catalans, la resta de pagesos d’Espanya, França, Itàlia i del món neden en l’abundància produint els productes nacionals. Dada interessant i curiosa. Típica de qui no s’acosta massa als mercats i supermercats, ni d’aquí, ni d’allà. En fi, que hem de llegir cada cosa …

S’ha presentat una enquesta a nivell mundial, feta per la Pew Global Attitudes Project, per mesurar, especialment, l’actitud dels enquestats envers els EEUU. Inclou, però, d’altres temes. Me n’he assabentat aquí.

Tot i que ja s’intuïa, podem afirmar que Espanya és el far de l’antiamericanisme mundial (23% opinió positiva, 73% negativa), per davant d’Egipte, Indonèsia i Pakistan, només per sota de Jordània i Turquia.

No només la imatge d’Amèrica és lamentable a ulls dels espanyols, sinó també la imatge dels americans: ha passat del 55% positiu de l’any passat al 37%, la meitat de la mitjana europea (a Alemanya, a Gran Bretanya i, fins i tot, a França supera el 65%). Estem a l’altura d’Egipte o Indonèsia, 10 punts per sobre de Pakistan i 20 per sobre de Turquia.

En el suport a la guerra contra el terrorisme, tot i tenir més motius històrics que molts, només el 19% la recolza, a l’altura de Jordània o Turquia, 20 punts per sota de Indonèsia o Pakistan (recordem-ho, països majoritàriament musulmans). La mitjana europea gairebé arriba al 50% de suport.

En la popularitat de Bush també compartim el selecte grup de Jordània, Pakistan, Egipte i Turquia, amb menys d’un 10%, concretament (25% la mitjana europea). Fins i tot per l’assassí en massa, Putin, tenim una mica més d’estima, un 10% (tot i que cal dir que, si bé, en la tendència coincidim amb Europa, la mitjana europea supera el 30% d’acceptació del carnisser de Moscou).

Si passem a d’altres temes, les diferències amb el grup de països occidentals continuen en alguns punts: per exemple, en les simpaties en el conflicte Israel-Palestina, el percentatge a favor dels israelians (9%) és comparable al grup de països islàmics, Indonèsia, Turquia i Pakistan, i una mica per sobre de Jordània i Egipte. La mitjana occidental està pel 35%. En canvi, els qui diuen estar a favor tan d’israelians com de palestins és de les més altes, 16%, més del triple de la mitjana occidental.

Només en el tema de l’enfrontament nuclear amb l’Iran, Espanya es desmarca de la seva ànima islàmica, i no només es troba a la banda occidental, sinó que en algunes preguntes la lidera.

Canviant de tema, hi ha dades tan interessants com que som líders en les preocupacions per escalfament global, amb gairebé un 85% que està molt o bastant preocupada per la qüestió, només superats per l’Índia i el Japó. A l’altra banda, és clar, estan els EEUU, on només un 19% estan molt preocupats (51% a Espanya). Potser van fer l’enquesta un dissabte en què només quedaven a casa per contestar els qui no havien sortit a embussar els peatges (llegiu “les autovies” on posa “els peatges”, si no treballeu i viviu a Catalunya).

En definitiva, que Espanya, a part de tenir el millor selecció de futbol del món, és capdavantera del moviment politically correct del planeta.

No s’hi pot fer res. Voltes i voltes per la xarxa i, indefectiblement, sempre acabes caient al blog de l’egòlatra. I ja que hi ets, doncs fas una ullada, per veure com evolucionen els dogmes del bon periodisme o, millor, del bonperiodisme.

Ara resulta que la moda del bonperiodisme és parlar de l’Arcadi. D’aquesta manera, l’Arcadi s’ha convertit en el subjecte i l’objecte (periodístic) del seu blog; sembla que a Catalunya només hi visqui ell i els seus sequaços i, per això, el nostre personatge s’indigna perquè només la premsa estatal se’n fa ressò. En definitiva, que no li truquen:

Llamaron la radio pública española, la andaluza, la televisión pública madrileña, Tele Cinco, Antena Tres, la Cuatro, Onda Cero, Punto Radio y la Cadena Cope. No llamó ninguna emisora catalana pública. Tampoco privada.

Però al que anava, al bonperiodisme:

• Anotació del 12: se sorprèn perquè, a El País, una manifestació del 2003 omplia la plaça amb 1000000 de persones, mentre que la darrera del PP-AVT només en tenia 200000. “El increíble caso de la plaza menguante”, ho intitula. No ho diu, però també el seu diari (El Mundo) fa el mateix recompte, per primera vegada cenyint-se a criteris racionals, cosa que poc a poc comencen a fer tots els grans diaris. Però això no ho comenta; hem d’anar, evidentment, a Malaprensa per saber-ho.
• Anotació de l’11: parla d’alguns freakis del nacionalisme. Gran part de l’anotació la dedica al significat ocult del número 33 pels maulets, que segons la seva font, un seu amic exultradretà, és típic dels moviments neonazis. No em parlem més, si ho diu un exultradretà, amic de l’egolatra, no calen més referències: la numerologia és un invent nazi que per línia directa arriba fins els maulets. És curiós que no hagi notat que la majoria de independentistes d’aquests grupuscles són molt prims i, per tant, segurament són vegetarians i, tate!, Hitler també era vegetarià …
• Anotació del 30 de maig: el cas Maqueda. Inicia l’anotació amb una frase del tipus notícia-impressionant-que-ningú-s’atreveix-a-publicar-però- aquí-hi-ha-la-gran-figura-del-bonperiodista-per-fer-ho, que ja comença a ser un dels tòpics més celebrats de les seves perorates. La seva equanimitat el porta a ocupar tres anotacions i un llarg article del seu diari per aquest tema. En cap cas però, ni ell, ni cap diari ha publicat la nota de premsa del senador del PNB, perquè no es tractava d’unes paraules enregistrades, sinó d’un em-van-dir-que-van-sentir-que-deia. El llautó, ja se sap. Hem hagut d’esperar a avui per a que la publiqui l’Iñaki Anasagasti.

Ara sembla preveure que la realitat li donarà carabasses, i li falta temps per començar a faltar: “Si Maragall sigue adelante, si sus proyectos, si su único proyecto triunfa, la temperatura moral de los ciudadanos quedará precisamente tomada.” Sabem, doncs, que l’estatut és una qüestió moral. I no puc deixar d’escandalitzar-me perquè el dia 18 estaré amb la majoria moralment reprovable del país. Però tampoc no puc deixar de sentir una maligna alegria no compartint els virtuosos vots de l’Arcadi, el PP, els maulets i l’altra canalla d’ERC.

El País informa de l’enquesta del CIS sobre l’estatut. També l’Idescat ha publicat una enquesta electoral.

En el cas de la enquesta del CIS, destaca especialment la estimació que fa sobre els resultats:

En qualsevol cas, el propi CIS diu de la seva estimació:

… en este anexo se recogen los resultados de aplicar un modelo de estimación a los datos directos de opinión proporcionados por la encuesta. Obviamente, la aplicación a los mismos datos de otros modelos podría dar lugar a estimaciones diferentes.

És a dir, han cuinat les dades, i trobo una mica sorprenent que no diguin exactament com. Mirant l’enquesta detingudament hi ha coses que no semblen quadrar: per exemple, la pregunta 4 on s’ha de dir la probabilitat que l’enquestat vagi a votar, s’obtenen aquests resultats:

Si només sumem els qui diuen que hi aniran amb una probabilitat més gran del 80%, obtindríem un 58% de participació, una mica per sobre de l’estimació del CIS. Si fem un càlcul estadístic bàsic, consistent a trobar una cosa com l’”esperança matemàtica”¹ d’anar a votar, el resultat és del 69,09%.

D’altres preguntes es poden interpretar en clau de participació i de resultats:

• Pregunta 5: que l’estatut s’aprovi és molt o bastant important per un 64%.
• Pregunta 9: el 51,1% diu que anirà a votar amb tota seguretat, mentre que el 10% diu que amb tota seguretat no hi anirà. És sorprenent que després de la cuina, els que aniran a votar només siguin un 55% (augmenta molt poc respecte de larespostes de l’enquesta), mentre que l’abstenció passa a un 44,9% (augmenten en més d’un 400% respecte de la “cuina”). Un autèntic misteri.
• Pregunta 10: Si demà es fessin les eleccions, el 50,2% votaria a favor, i l’11,8% en contra. En definitiva, votaria el 62%, amb un 15,7% que encara no tenen decidit si hi anirien. És ben curiós que a l’estimació, el vot negatiu es mantingui respecte a aquesta declaració dels enquestats, mentre que el vot afirmatiu baixi gairebé un 10% …

En definitiva, em pregunto com han fet la projecció de vot per arribar a una participació del 55% amb un vot afirmatiu del 41%, quan totes les preguntes que fan referència a la participació i vot afirmatiu superen àmpliament aquesta quantitat; de la mateixa manera, no sé com s’ha engreixat substancialment el vot negatiu sobre les respostes reals.

L’enquesta del maig de l’Idescat (aprofito per dir que la web d’aquest institut és una porqueria; no s’hi pot trobar res de manera senzilla) encara supera aquestes dades quant a la participació i al vot afirmatiu:

• Pregunta 4: el 72% diuen que aniran a votar.
• Pregunta 5: el 53,4% diuen que, en una escala de l’1 al 10, aniran a votar en una probabilitat 10. Si fem l’esperança matemàtica com abans, en aquest cas, ens sortiria que un 80% aniran a votar.
• Pregunta 6: El 50% del total diu que votarà sí, i poc més de l’11% diu que votarà no. Hi ha una coincidència gairebé total amb la pregunta 10 del CIS.

L’Idescat o, més concretament, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que és qui ha fet l’enquesta, no cuina les dades i, per tant, no fa altra cosa que donar-les tal com han sortit, a diferència del CIS que, com he dit, ha fet una previsió de vot, sense explicar com ho fa.

Ara, si la enquesta del CIS porta aquest afegit innecessari i dubtós, la presentació de tots aquests resultats al telenotícies d’avui ha estat apoteòsic. Feia dies que no veia informacions tan errònies i confuses. Veieu, veieu:

Anem a pams:

• La presentació de l’enquesta del CIS és incorrecta: no és segons l’enquesta que votaran el 55,1%, sinó segons l’estimació misteriosa del CIS feta, segons diuen, a partir de l’enquesta. Cal dir que quan es desenvolupa l’exposició de la notícia es fa aquesta distinció, tot i que trobo que ja es massa tard, perquè la confusió en aquest moment ja és total.
• D’on es treu el 54,5% dels que aniran a votar segons el CEO? aquesta xifra no apareix en tota l’enquesta del CEO-Idescat. La xifra correcta és el 53,4% (pregunta 5). A més, aquesta xifra no té res a veure amb el 55,1% de l’enquesta del CIS, perquè aquesta és una dada “cuinada” mentre que l’altra és fresca. La única dada del CIS comparable és la de la pregunta 4, on el 43,9% diuen que aniran a votar amb probabilitat 10, mentre que a la del CEO, com he dit, el 53,4% diu que anira a votar amb una probabilitat 10.
• S’hauria de presentar els percentatges totals respecte del vot emès, per poder-les comparar. Només cal fer una senzilla multiplicació. Però això no és el més lamentable: si sumem el vot sí més el vot no (i sense el vot el en blanc i nul), a l’enquesta del CEO resulta 49,9+11,7=61,6% de vots, mentre que a sota posa que la participació és del 54,5% (que recordo ja és una dada errònia, perquè hauria de ser del 53,4). Què ha passat? doncs que han barrejat amb alegria les respostes de la pregunta 5, amb les de la pregunta 6.
• Afirmacions com que el “la enquesta del CEO dona el resultat sobre el cens” és absurda. Els percentatges sempre són sobre enquestats que representen tota la població, tant en una enquesta com en l’altra.
• Finalment, s’afirma que les dues enquestes afirmen que hi ha més votants d’ERC que votaran a favor que en contra. Fals de nou. L’enquesta del CIS no diu res sobre el tema. A l’enquesta del CEO sí que es troba que el 41% d’ERC votarà sí, mentre que el 27 votarà no, però si tenim en compte que l’error de la submostra (sempre la submostra) és gairebé del 10%, l’afirmació s’hauria de moderar bastant.

Tot això en 2 minuts i 24 segons. En fi, que no sé ben be per quin motiu es gasten els diners en enquestes, si després se’n fa una lectura tan lamentable.

Per acabar, una dèria personal: he mirat els baròmetres que he trobat des del juny del 2005 fins el juny del 2006, i he fet una projecció de vot (ja vaig explicar aquí com es feia):

Observacions:

• El centre dreta puja: tant CiU com el PP, especialment, aquest darrer, i sembla que la tendència és a que pugin més
• L’esquerra globalment baixa sensiblement, excepte ICV, que puja una mica. PSC i ERC baixen entre els dos més de 10 punts, i la tendència sembla que va més cap avall. És brutal la clatellada a ERC, que perd gairebé un terç del seu recolzament.

¹ L’esperança matemàtica es calcula sumant tots els productes de cadascuna de les probabilitats pel percentatge que ha respost aquesta probabilitat. Si el 6,5% han respost una probabilitat 0,9, aleshores, en aquest cas, el producte és 0,9*6,5=5,85.

Actualització

Sembla que el CIS sí que ofereix el creuament de dades segons record de vot. Ho fa en un document annex al principal. Aquí trobem la dada de previsió de vot d’ERC: 38% Sí, 29% No, però recordem que amb gairebé un 10% d’error.

D’altra banda a tots el mitjans he trobat que la previsió de vot del CEO és del 54,5%, per tant, és molt probable que aquesta dada s’hagi donat en alguna conferència de premsa, sense explicar-la en cap cas. Aquesta, com el 55% del CIS, semblen dades filtrades pel nas d’algun expert, més que obtingudes a partir d’un procés racional. Cal gastar diners en una enquesta per acabar fent això?

No, no parlaré de l’anticrist, ni de l’apocalipsi, ni de la fi dels temps, que és potser allò que ve al cap quan es parla d’escatologia, paraula derivada del grec ἔσχατος, és a dir, “allò que està al final”. El títol fa referència a l’altra accepció de la paraula escatologia, la que té la mateixa arrel que escòria, i que prové σκατός, excrement.

Resulta que Ciceró fa un dies va començar a fer les aigües menors a l’orinal, cosa de la qual se sent molt orgullós. Va decidir, a més, treure’s el bolquer. Això ha provocat un efecte col•lateral sorprenent, com a mínim per un servidor, que no ha llegit cap manual de nens: Ciceró es nega a fer les aigües majors a l’orinal, però tampoc se les vol fer a sobre, ja que és conscient que no porta bolquer. Li sembla un acte repulsiu i impropi d’un ser humà. La situació esdevé sovint, no només filosòficament, també tècnicament, una aporia (en grec ἀπορία significa ἀ= “no” i πορία=”pas, camí”, és a dir, sense pas, sense sortida). Ara, a la natura, les apories se la porten fluixa, i la cosa sempre acaba igual de pringada, perquè el pobre nen, com qualsevol persona que no va restreta, és incapaç d’aguantar el punt molt més enllà de la mitja hora.

La situació és entre lamentable i ridícula. “Caca” que ell diu. Li contesto que si anem a l’aurinal. Diu que no. Li dic si vol un bolquer. Torna a negar. Passa una estona, i tornem a començar. En un cert moment, veus com estreny el culet per impedir el pas de les femtes, es va posant tot vermellet i et mira perplex. Poc abans del moment fatal, esclata a plorar.

En els primer passos cap a la racionalitat, la canalla es mostra molt intransigent; només hi ha blanc o negre. I, potser, la racionalitat pura porta indefectiblement a la intransigència, perquè Ciceró té raó: algunes activitats fisiològiques són repugnants i poc dignes. Però el cos és com és i no n’hi ha d’altre. I qui no es consola és perquè no vol: sempre hi ha qui donaria tot el que té per “anar” regularment i no haver de prendre laxants.

Avui respiro més tranquil sabent que el Xabier (o Javier) Maqueda, senador del PNB, acaba de retractar-se de la seva ocurrència, que convidava a morir-nos a tots els qui no ens sentim nacionalistes i/o (no sé si l’”o” de la declaració era inclusiu o exclusiu) no ens estimem allò que és nostre (m’agradaria saber si entre “allò que és nostre” també hauríem d’incloure les nostres fístules, ulls de poll, etcètera). Hem d’agrair la intervenció del nostre correligionari no nacionalista, l’Arcadi, que sens dubte ha estat crucial per a la resolució del cas. I ja que parlo del políglota Arcadi, no puc deixar d’estranyar-me que, passat més d’un any, encara no hagi condemnat les afirmacions del bo de Bueno, que declarava “una Constitución sin posibilidad de fusilar a Ibarretxe es difícil que se mantenga.” Potser és que, en ser l’afusellament de certs nacionalistes un dels esports tradicionals d’aquest país, s’ha de mantenir la tradició, juntament amb la fiesta nacional (que no “nacionalista”), per raons culturals.

No només l’Arcadi es feia ressò del disbarat del Xabier, tot i que els diaris no van estar massa atents al fet. Un dels llocs on va saltar la notícia va ser La Fundación para la Defensa de la Nación Española. Vaja, vaig pensar, no tots els nacionalistes estan d’acord amb aquesta bajanada. Però llegint més atentament els editorials d’aquesta apoteosi rojigualda, vaig comprovar, una mica estupefacte, que els qui posen a tort i dret la paraula nació, no es consideren nacionalistes. Llámame patriota, diuen. La diferència deu ser especiosa, entre d’altres coses per la solidesa intel•lectual del patronat d’honor, on tornem a trobar a l’aprenent de botxí, l’insigne Gustavo Bueno. Per aclarir-me una mica, he decidit comparar aquests termes i els seus derivats.

Comencem per nació. El GDLC defineix nació d’una única manera:

Comunitat d’individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d’estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d’organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d’institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat.

Podrien haver abreujat i posat, només, “Catalunya”. Aquesta definició, curiosament, impedeix que Espanya sigui una nació, per raons evidents. Esperem que alguns de més enllà dels Monegres no se n’assabentin …

Seguim: el DRAE no és tant unívoc, i en dóna diverses accepcions:

1. f. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
2. f. Territorio de ese país.
3. f. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

En aquest cas, la definició permet que Espanya sigui una nació. Però també Catalunya, segons les tres definicions, perquè “país” el defineix:

Nación, región, provincia o territorio.

en canvi, el GDLC dóna tres accepcions:

1 Unitat fisiogràfica o paisatgística. La Cerdanya és un país muntanyós.
2 Territori propi d’una ètnia determinada. El País Basc, el País de Gal•les, els Països Catalans.
3 Territori i població d’un estat independent.

Seguint aquest diccionari, Espanya seria un país tipus 3, mentre que Catalunya seria un país tipus 2. Per abreujar aquestes denominacions, podríem seguir aquesta regla:

• Indicarem amb subíndex el diccionari
• Indicarem amb superíndex l’accepció
• Indicarem entre parèntesi una accepció d’una de les paraules de la definició

Catalunya, Posem per cas, podría ser, sense cap problema, una nació¹_drae(país²_gdlc), és adir, una nació de tipus 1 (segons el DRAE), on el terme país es tipus 2 (GDLC); mentre que Espanya seria una nació¹_drae(país³_gdlc), i mai es podrien intercanviar aquestes definicions. De fet, l’Estatut hauria de poder posar la definició anterior, i potser es podria posar al preàmbul que Catalunya voldria ser una nació¹_drae(país³_gdlc).

En qualsevol cas, la definició no és unívoca, perquè Catalunya també podria ser definida com nació³_drae(llengua=”català”), mentre que Espanya seria una nació³_drae(llengua=”espanyol”). Tot i que aquestes no són gaire precises, perquè hi ha molta gent a Catalunya que no parla el català, i a Espanya que no parla l’espanyol. Per tant, Catalunya hauria de ser definida com nació³_drae(llengua=”català, espanyol, …”), mentre que Espanya seria una nació³_drae(llengua=”espanyol, català, gallec, euskara, …”).

El terme pàtria, al DRAE, no afegeix molt, tot i que, curiosament, en la seva accepció 1, té un caire més sentimental que racional:

1. f. Tierra natal o adoptiva ordenada como nación, a la que se siente ligado el ser humano por vínculos jurídicos, históricos y afectivos.
2. f. Lugar, ciudad o país en que se ha nacido.

S’ha d’observar que diu, l’accepció 1, “ser humano” i no “ciudadano”, amb la qual cosa li dóna un caire biològic a aquest sentiment. Vaja, que amb aquesta definició a la mà i un bazooka a l’altra, es podria acabar amb tots els indis de l’Amazones sense remordiments; no són éssers humans, precisament, perquè no crec que se sentin lligats a la seva terra “organizada como nación”.

Encara és més fort aquest caràcter irracional (o, directament, confús) del sentiment en la definició 2 del GDLC:

1 La terra on hom ha nascut, la terra dels pares. La mare pàtria. La pàtria sempre tira.
2 Concepte de nació o unitat espiritual amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col•lectivitat determinada o en formen part.

No hi ha a penes diferències entre l’accepció de patriota entre el DRAE i el GDLC: “persona que tiene amor a su patria y procura todo su bien” diu l’un (que també inclou la definició 4: “Plátano maduro.”), “persona que estima profundament la seva pàtria”, confirma l’altre.

Pel que fa a “nacionalisme”, el GDLC diu:

Actitud política derivada directament del fet d’atribuir, en un terreny eticopolític, un valor altíssim al fet nacional o a la nació.

Com veiem, el GDLC ha utilitzat com a sinònims: nació, fet nacional i unitat espiritual(?) … com es nota el llautó dels qui paguen el diccionari.

La primera accepció del DRAE és gairebé anodina:

Apego de los naturales de una nación a ella y a cuanto le pertenece.

És interessant notar la diferència entre el component fortament sentimental en la noció de pàtria, i el simple “apego” que té un nacionalista a la seva nació.

La següent accepció ja introdueix certa confusió:

Ideología que atribuye entidad propia y diferenciada a un territorio y a sus ciudadanos, y en la que se fundan aspiraciones políticas muy diversas.

El qui escriu aquestes línies ja sap que parla dels nacionalismes perifèrics i disgregadors, català i basc, però si ara baixes un marcià, i llegís aquesta definició (ja presuposo que sap castellà, tot sigui dit) podria aplicar-la perfectament a la Fundación para la Defensa etcetc: la seva ideologia atribueix a Espanya entitat pròpia i diferenciada, amb aspiracions polítiques molt clares (i, que, curiosament, són coincidents amb les dels principios del movimiento).

La darrera definició de “nacionalismo” del DRAE és la més impressionant:

Aspiración o tendencia de un pueblo o raza a tener una cierta independencia en sus órganos rectores.

És molt curiós l’ús, al costat d’un neutre “aspiración”, del terme més naturalista “tendencia”, tot i que hagués estat més castís “querencia”. El sustantiu “raza” i l’adjectiu “cierta” li acaben de donar aquest aire inconcret i estrambòtic. No només el nostre marcià ho tindria difícil per saber a què es refereix. De fet, es podria afirmar perfectament que el nacionalisme salouenc (separatista, si volem) és a l’origen de la segregació de Salou de Vila-seca.

M’agradaria continuar amb les accepcions del Trésor de la Langue Française Informatisé, perquè són més extenses i sempre hi inclouen l’etimologia i l’evolució històrica. Potser més endavant en repassaré alguna. Només un avís per a navegants: “patriotisme” inclou, a part dels preceptius amor i devoció per la pàtria, la “volonté de la défendre militairement.”

Llegeixo els acudits sobre Cuba que ha posat l’Iñaki Anasagasti al seu blog. És ben curiós que en posi tants de cop, a la basca diríem: els bascos sembla que tot ho han de fer en grup, o en quadrilla, com ells diuen.

M’agrada especialment aquest, el més curt:

¿En qué se parecen el Vaticano y la Reforma Agraria Cubana?
En que en cincuenta años, solo han producido cuatro papas.

Tot i que el d’Adam i Eva també està molt bé; en tots dos, a més, hi ha una subtil crítica l’església.

Avui, al vestuari, sento el primer acudit sobre els robatoris a les urbanitzacions, que és un mena de refregit d’altres:

Una banda entra en una chalet, y cuando se van, los propietarios se despiertan y logran ver la cara del jefe de la banda. Éste se vuelve y les dice: ahora os tendré que matar, porque me habéis visto la cara. Ellos le imploran mientra les apunta con su pistola, primero a la mujer. Le pregunta: ¿cómo te llamas? Ella le responde que Maricarmen. El pistolero da un respingo y dice: pues no puedo matarte, porque mi abuela, mi madre, mis tías y mi hermana se llaman Maricarmen. Así, pues, pasa a apuntar a la cabeza del marido, y le pregunta lo mismo. El marido responde: mi nombre es Ramon … pero todo el mundo me llama Maricarmen.