fum i estalzí

El 5 desembre del 2005, enmig d’un al•legat contra Jesús de Polanco dels tertulians, el parlamentari europeu don Alejo Vidal-Quadras feia unes declaracions fenomenals al programa d’Intereconomia “Más se perdió en Cuba“: ZP en un sopar amb la seva modista, Elena Benarroch (”la peletera progresista”, que diu un tertulià despistat, que no sap encara que aquesta senyora no és la dolenta de la història vidalquadrina), i el seu marit, Barnatán (que com el seu nom indica, són jueus i, pel que diuen al programa, reconeguts sionistes), va proferir un al•legat antisionista que va acabar amb una afirmació que jo diria està tipificada al codi penal. Segons la persona que va denunciar al tribunal d’Estrasburg que el castellà era perseguit a Catalunya, al final del sopar, Zapatero va dir que de vegades entén que es pugui justificar l’Holocaust. Si no us ho creieu, aquí teniu el fragment complet:

És ben curiosa la reacció del moderador a la bomba informativa, perquè diu en clau de broma, representant la veu d’Elena Benarroch: “devuelveme las pieles y los zorros” (remedant aquells magnífics versets d’un tema de Mario Cavagnaro “devuelveme el rosario de mi madre y quédate con todo lo demás” –que podeu cantar, si voleu, acompanyats per aquesta patètica versió instrumental). Les altres reaccions també són increïbles, ja que al principi es comença a parlar de l’aliança de civilitzacions (al fons sentireu que algú diu “(Kofi) Anan es un sinverguenza”) i, més endavant, algun “don” (perquè tots són molt educats: “don” cap amunt, “don” cap avall) parla de la variabilitat del president. Hi ha un “don” espontani que, quan “don” VQ diu que ZP és un ignorant, contesta “ZP es un cretino” y, poc després, més envalentint, clama “bazofia! bazofia!” I, ara que parlo de l’al•legat de “don” VQ sobre la ignorància de ZP, diu, textualment:

usted cree que cuando se invita a cenar a un señor, a un sionista convencido … vamos, venga, porque Benarroch practica … es de sinagoga …

curiosa manera d’atacar la ignorància dels altres, si tenim en compte que:

• Benarroch no és un senyor, sinó una senyora. El seu marit es diu Barnatán.
• El sionisme és un moviment polític d’esquerres, bàsicament laic, tot i que culturalment jueu. Molta gent de sinagoga és antisionista, com els ultraortodoxos.

Finalment, un altre “don” tertulià posa una mica de seny: “si ha dicho esto seria mucho más grave, eh!”

En qualsevol cas, el presentador sembla considerar que el tema ja no dóna per a més, i pregunta a l’historiador amb nom d’aviador, don Ricardo de la Cierva, sobre la relació entre l’amo, Polanco (”don Jesús del gran poder”), i el mosso, ZP. Aquest, però, torna sobre el tema, sobre la base que ZP és un home mal•leable, que demà pot pensar que l’Holocaust va ser un gran crim. I, sense despentinar-se, afirma que quan aquests fets arribin a oïdes de “esta famosa asociación para la defensa de Israel” (curiosíssim lapsus que descrigui l’ADL -antidifamation League- d’aquesta manera, perquè segons diuen a la seua web, de la qual ja hem parlat, lluiten contra la difamació dels jueus, i no només per defensa d’Israel), ZP pot començar a tremolar (és significatiu, dit sigui de passada, que un defensor d’Israel i de la teoria de que qui no defensa Israel és un antisemita, se li escapi que hi ha una nebulosa “mà sionista” que ens vigila i ens castiga). Y acaba, profèticament, “esto se va a saber en los próximos dias”.

Doncs, bé, han passat “los próximos dias”, han tornat els papers de Salamanca, s’ha aprovat l’estatut, Espanya ha punxat al mundial, un grup heavy ha guanyat Eurovisió i … s’ha sabut alguna cosa més? l’ADL ha dit alguna cosa sobre el particular? segons deia ahir Guerra Eterna ,

En los últimos días, la ADL sí ha criticado a Zapatero por sus declaraciones, pero no las ha llamado antisemitas o antijudías, sino antiisraelíes

De fet, ni Guerra Eterna, ni l’ADL no han comentat mai aquest cas, tot i que a la mateixa anotació de Guerra Eterna apareix el link a un article, bastant infumable, amb aquest bonic títol In Spain, anti-Semitism is new leftist trend, d’un tal Ignacio Russell Cano, al diari més llegit a Israel, Yediot Ahronot, on un dels arguments principals són aquestes declaracions sobre l’Holocaust de ZP. Llegiu-lo (fins i tot les fotos són instructives: per exemple, apareix una de ZP amb el president de Síria, amb el peu “Zapatero and a friend”), perquè si els israelians se’l creuen, potser demà desembarcaran a Marbella i bombardejaran el Retiro en legítima defensa (petita digressió: es parla molt de com jutgen Israel els diaris espanyols; caldria també preguntar-se, per simetria, com jutgen Espanya els diaris israelians. Evidentment, no en tinc la més mínima idea, però aquest article, escrit per un espanyol, què voleu que us digui? ah, i per cert, a part de Guerra Eterna, algú l’ha citat?).

En definitiva, que si mireu una mica les webs prosionistes espanyoles, les declaracions de don VQ ja són dogma de fe; i això, és clar, ha convertit a ZP en la reencarnació val•lisoletana de Hitler.

I com acaba la història? perquè si sou com jo, que no sóc partidari de ningú, i com Harry, que odia a tothom per igual, és a dir, que només fruïu coneixent la veritat, de ben segur voldreu saber si realment el nostre president (l’autèntic, no el de la fireta de plaça Sant Jaume) va dir realment el que li atribueix el catedràtic de física atòmica i nuclear. En qualsevol cas, cap de les dues possibilitats és massa bona, perquè o ZP és un delinqüent, o VQ és un repugnant difamador de la pitjor espècie.

El tema, com tants d’altres, sembla enterrat i ben enterrat. De fet, només puc donar l’evolució que he trobat al lloc més fiable possible, que és (no rigueu, perquè és cert) la zona de comentaris del blog de l’egòlatra, tot i que el propietari no n’ha dit res de res. Aquesta és la seqüència de comentaris més significatius sobre el tema:

Dia 5 de desembre

Diu Angelita Bonifacio:

He hablado con alguien notable de la comunidad judía de Madrid y no tenía noticia del asunto. Lo que es extraño, porque estas cosas en los grupos pequeños se saben enseguida. Me promete que investigará y que al final del día me informará sobre la veracidad de esta información. Pero me dice que le extraña no saberlo.
Prometo escribir lo que me cuente esta fuente absolutamente fiable.

Diu MariscalZhukov:

Gentes de toda confianza consultadas de forma independiente confirman su convicción y certeza de que es cierto el suceso en Moncloa, con Zapatero manifestanto comprensión hacia quienes organizaron el Holocausto y Benarroch y Barnatán abandonando la cena. En cualquier entorno con cierta sensibilidad y dignidad se habrían levantado todos los comensales. Pero ninguno de los asistentes ha dado un paso adelante y testificado haberlo visto y oído como testigo presencial identificado. Y los dos únicos que podían hacer un incalculable favor a la comunidad judía española desvelándole lo que Freud vino a decirle al presidente del Gobierno y a revelar su hostilidad militante y manifiesta contra el Estado de Israel, es decir Benarroch y Barnatán, callan y este último incluso niega haber asistido a dicha cena en la Moncloa. Parece que Benarroch y Barnatán prefieren -en vez de advertir a la opinión pública- proteger a sus amigos y no tener que avergonzarse por tener a los amigos que tienen. Así las cosas habrá de salir algún testigo con cierto valor cívico y responsabilidad para confirmar el escándalo o en caso de no existir habrá que esperar al próximo lapsus en el que quizás rodeado de iraníes Zapatero lamente la existencia del Estado de Israel.

Més tard, Angelita Bonifacio:

Puedo asegurar que todo es falso. No me extrañaría en el personaje. pero alguien se ha inventado la historia y Vidal-Quadras ha caído en ella sin confirmarla.

Mi fuente es de una credibilidad absoluta y pronto se comprobará. Insisto en que no me habría extrañado nada que fuera cierta, dada la catadura del Imbécil, que es el hermano pequeño de Manolito el de la señora Muñoz Molina.

Por un lado me alegra, por aquello de no ser la vergüenza mundial, y por el otro me molesta, porque el tipejo es muy así.

Diu Neguev:

este es exactamente el tema que le señalaba. Imagino que los mandatarios del la CJM, tampoco estaban en la cena, como le señalo. No suelen asistir a cenas monclovitas..Y por otro lado quizás lo que señala de la negativa de los mal llamados sres benarroch a evidenciar el tema tampoco sea prueba sufieciente para negarlo

Le puedo asegurar que si yo fuera uno de los Barnatán-benarroch, hoy lo estaría negando con todas las fuerzas.

Tan solo le señalo, que quizás, las fuentes de Aleix Vidal Cuadras son mas fiables que las suyas que habran tenido que llamar a los aludidos contertulios de la cena monclovita…Y saber si había la suficente confianza como para que les reconocieran lo que ahi ocurrió.

Sigo apostando por la credibilidad de Vidal Cuadras, su biografía me dice que jamás se lanza al vacio sin paracaidas.

Diu, de nou, Angelita Bonifacio:

La grabación de Intereconomía será cierta, no lo dudo. Pero he tenido investigando a personas importantes de la CJM hoy toda la tarde y me niegan la historia.
El señor Vidal Cuadras no estuvo presente y su fuente, como no sea directamente el matrimonio aludido, puede ser manipuladora. Mis fuentes son muy cercanas al tal matrimonio. Como no se hayan juramentado para ocultar todo sería prácticamente imposible que no lo supieran.
Le insisto en que el personaje es capaz de eso y de más, pero parece que no es cierta esta historia. Y créame que, por una parte lo siento –sería otro motivo más para echarle encima el mundo civilizado–, y por otra, no, porque qué vergüenza para este país tener un tipejo así mandándolo.

Diu Ave Subterránea:

Si lo de los Benarroch –esos mecenas– fuera cierto, Zapatero habría cometido un error por el que tendrá que pagar, y pronto. Son amigos de todo el mundo, el salón Benarroch fue en el tiempo de González lo que la mesa de la tía Carlota Bustelo en los años de la transición: el verdadero horno en el que se cocían bollos, panes y tortas. Con un plus de peligrosidad, que los judíos no olvidan afrentas. El talión es una ley muy antigua y, en cierto sentido básico, bastante justa: el que la hace la paga.
¿Se marcharon del festolín? Ya se puede tentar bien la ropa el presidente, los dos primeros llamados habrán sido Jesús Polanco y Felipe González. Este muchacho es tonto, realmente.

Diu Neguev:

este es exactamente el tema que le señalaba. Imagino que los mandatarios del la CJM, tampoco estaban en la cena, como le señalo. No suelen asistir a cenas monclovitas..Y por otro lado quizás lo que señala de la negativa de los mal llamados sres benarroch a evidenciar el tema tampoco sea prueba sufieciente para negarlo

Le puedo asegurar que si yo fuera uno de los Barnatán-benarroch, hoy lo estaría negando con todas las fuerzas.

Tan solo le señalo, que quizás, las fuentes de Aleix Vidal Cuadras son mas fiables que las suyas que habran tenido que llamar a los aludidos contertulios de la cena monclovita…Y saber si había la suficente confianza como para que les reconocieran lo que ahi ocurrió.

Sigo apostando por la credibilidad de Vidal Cuadras, su biografía me dice que jamás se lanza al vacio sin paracaidas.

Dia 2 de febrer, després que aparegués un breu en un diari sobre le tema, un tal Vinyoles torna a preguntar sobre el tema:

Diu Neguev:

amanece usted algo tarde. De esto se habló aquí en el Blog, cuando Alejo Vidal Cuadras lo comentó en una tertulia politica en radio intereconomía.
Yo misma mandé el corte del programa señalando el comentario aprox en el 12′ del programa.
Nadie pudo saber nada mas del tema, al parecer Barnatán- Benarroch, niegan que tal cena existiera. Mientas que próximos a Vidal Cuadras afirman lo contrario.
Calló el telón. Me temo que cuando el rio suena agua lleva..

Finalment, Neguev diu, contradient les seves profundes conviccions:

Zapatero jamás organizo una cena en la que Barnatán Benarroch se levantaran molestos por unos comentarios porque al parecer la tal cena no existió, luego deber mentir Vidal Cuadras y/o no se molesta en aclaralo.

Quizás `pasa, que se dice vulgarmente, por que al ser varios los pesebristas en la cena moclovita..alguno…alguna vez…who kmows?

I aquí sembla acabar-se el tema. No hi ha cap denúncia internacional per les paraules de ZP, ni tampoc cap denúncia de ZP per difamació. Els ZP i els Benarroch sembla que continuen tan amics, o així ho simulen anant de vacances tots junts a Lanzarote, i deixant-se fotografiar amb la Sonsoles.

Ja no llegeixo novel•les. No és que segueixi el criteri de Pla, que diu que a partir dels 30 anys no s’entén com algú pugui llegir una novel•la. No és ben bé això; trobo irritant que si algú et vol dir una cosa, comenci, posem per cas, així: “en pepitu va prendre una tassa de cafè i la va deixar sobre la taula de caoba” … i què? em pregunto. En qualsevol cas, malgrat les bones raons que tinc, és evident que aquest fet és un símptoma de la meua decadència.

Com totes les sentències breus, l’anterior afirmació és matisable, perquè sempre acabo llegint dues o tres novel•les o llibres de contes al cap de l’any, les que no em cauen de les mans, és clar. El fet és que les darreres tres són del Francesc Serés. La primera, Una llengua de plom, una autèntica revelació del meu propi món. Després vaig seguir amb Els ventres de la terra, i ara fa uns mesos amb els seu primer llibre de contes, La força de la gravetat. Em falta L’arbre sense tronc.

No volia fer cap comentari d’aquest darrer llibre, ni el faré, perquè ja n’han aparegut de gent més documentada, com és el cas del comentari del llibreter. I avui, casualiment, visitant de rebot Una temporada en el infierno, i fullejant-lo a l’atzar, curiosament també, he trobat una reflexió sobre Catalunya a partir del darrer llibre del Francesc. I de forma mé curiosa, encara, he trobat una antiga amiga del blog, la Coral Batet, que malauradament ara ja no sembla visitar-me. En qualsevol cas, els seus comentaris em semblen molt encertats.

Gairebé des que va desaparèixer el seu efímer blog, “La nostra”, no n’he sabut res més. Mirant pels meus arxius de comentaris, he trobat que escrivia el seu nom amb variacions, Coral•lí, Coral•lí Batet, Coral, Coral Roig. A més, he fet periodisme d’investigació, he buscat al Google vull dir, i he trobat alguna dada biogràfica: diu tenir 34 anys i ser sagitari. Ha participat al també efímer blog, La dona del temps, dedicat a la mítica i altíssima Mònica López, on se’ns diu que és olotina, i no sé si afortunadament, se la qualifica de “reportera a galet”. I, finalment, l’he trobat comentant a l’E-noticies “El vals de la ingenuïtat”, un disc d’Albert Fibla.

Dit això, li dedico aquesta tema, que de ben segur li agradarà.

Ja que l’altre dia parlava de les maneres impròpies d’anomenar els israelians, les declaracions de ZP em venen al pèl per insistir sobre el mateix tema, però a l’inrevés. Em fa mandra dir-ho, però criticar al govern israelià no és antisemitisme, ni tan sols antiisraelianisme: és simplement criticar una mesura del govern de torn. I si és dolent, però de vegades comprensible, que ho facin israelians, es repugnant que ho facin altres espanyols, com el Gustavo de Arístegui, que troba proporcionada la reacció d’Israel, mentre evacua la seva familia del Líban. Tot i repugnant, no sorprèn aquesta actitud, donada l’obsessió del seu partit ultramuntà en el contuberni islamicoetarropessoista.

En qualsevol cas, aquesta banalització de l’antisemitisme perjudica especialment als jueus. Perquè els més desinformats (que som gairebé tots) poden pensar: si antisemita és criticar unes operacions militars del govern israelià, potser és bo ser antisemita.

Tot i que no volia comentar de nou el baròmetre, sí que penjaré de nou la taula de la previsió de vot, fet amb el càlcul que ja vaig explicar en una anotació, per continuar la sèrie de previsió de vot (si ens creiem les enquestes, és clar). Aquesta és la situació electoral, ara:

Al telenotícies, que no són molt donats a esforçar-se, donaven només la dada de vot directe, i en aquest cas guanyava el PSC, amb més d’un 21,8%, per sobre de Convergència amb un 20,2%. Aquesta informació es poc acurada perquè el nombre dels qui deien haver votat al PSC a les darreres eleccions autonòmiques era del 24%, mentre els qui deien haver votat a Convergència les darreres eleccions eren un 20%. Una vegada fet el càlcul, es Convergència qui queda gairebé 3 punts per sobre del PSC. Cal dir que, respecte la darrera enquesta, puja considerablement ERC, baixa considerablement el PP i puja el PSC una mica més d’un punt.

El jet lag ha jugat una mala passada a Diana Alonso, una presentadora de La Sexta. El malestar que tenia després del vol li va provocar problemes de dicció al seu programa. I només per aquesta nimietat ha estat acomiadada. No voldria ser suspicaç, però diria que el vol procedia de Ginebra, i no sé si el SEPLA ha tingut res a veure en l’acomiadament.

Parlant de jet lag, no puc deixar de recordar el que va patir ara fa uns anys l’Arrabal al programa del Dragó. Memorable.

És molt comú escoltar als telenotícies de tv3 l’adjectiu “hebreu” associat a noms que fan referència a institucions d’Israel. Especialment celebrada és l’expressió “exèrcit hebreu”. Aquesta demostració d’ignorància supina i reiterada és poc important, ja que parlem de la tele, on sembla ser un requisit ser un ignorant per treballar-hi. Però trobar la mateixa expressió escrita en un titular de La Vanguardia ja és més xocant. En qualsevol cas, aquesta confusió està molt estesa als mitjans. Encara és molt més al•lucinant que molts articulistes utilitzen simultàniament “exèrcit israelià” i “exercit hebreu”. D’altres utilitzen l’expressió “exèrcit jueu”. Fins i tot, Camilo José Cela Conde, a qui s’hauria de suposar cert pòsit cultural, ha utilitzat el terme “ejército israelita”.

Per entendre’ns, parlar d’exèrcit hebreu o d’exèrcit israelita o d’exèrcit jueu és com tractar un exèrcit occidental d’exèrcit creuat croat o grecoromà (cosa que sí fa Al-Qaeda al parlar dels exèrcits occidentals; curiós paral•lelisme), o a l’exèrcit alemany com d’exèrcit got, o els exèrcits, posem per cas, del Marroc, com d’exèrcit islàmic. Només cal consultar un diccionari (podeu anar al DRAE, al GLDC o, al més complet diccionari francès TLF1) i tenir nocions bàsiques d’història per comprovar-ho:

• Jueu es refereix només a qui professa la fe judaica, o bé, n’és descendent. Deriva del nom de la tribu de Judà, una de les dotze tribus de l’antic regne de Judà, o regne del Sud.
• Israelita es refereix als pobladors antics del regne d’Israel, o regne del Nord. D’aquesta manera podem trobar l’expressió “exèrcit israelita” a la Bíblia (Josué,10):
  

  el Señor llenó de pánico a los amorreos ante la presencia del ejército israelita

  Tot i que l’exèrcit israelià omple de pànic els seus enemics, aquests no són els amorreus, sinó els palestins del segle XXI (ara, curiosament, perquè hi ha un soldat captiu; però no havíem quedat que el que era dolent era matar civils? com és que la reacció més furibunda d’Israel es produeix quan s’ataca noblement a l’exèrcit i es capturen presoners? En fi, disculpeu la digressió).
  En definitiva, que d’israelites, com de fariseus o de dodos, malauradament, ja no en queda cap.

• Hebreu té el seu origen en la llengua hebrea, i després va passar a ser sinònim, també, d’israelita.
• Israelià, l’única denominació correcta pels ciutadans d’Israel.

Malgrat que em pugui fer pesat, insistiré una mica més en la relació entre occident i l’Islam, a propòsit d’una altra enquesta de la PGAP. Es centra en aquest cas en els musulmans d’Europa. Les conclusions bàsiques són: les preocupacions dels musulmans sobre el seu futur són principalment econòmiques; aquests, a més, no pensen que els europeus siguin contraris a la seva religió. D’altra banda, els indígenes no semblen estar molt preocupats pel futur de la immigració musulmana ni, en general, pensen que la immigració sigui una mala cosa:

Com es pot veure, només a Gran Bretanya la preocupació és més gran. I aquesta és una constant a tot l’estudi: l’escletxa entre musulmans i cristians a Gran Bretanya és més gran. Una nota personal que m’ho confirma: en la meva recent estada a Londres he vist un gran quantitat de dones tapades de cap a peus (aguantant temperatures de 30º), cosa que aquí no havia gairebé vist.

Aquesta vegada, Espanya no sembla destacar especialment en res, però continua havent-hi una marcada diferència entre la visió d’immigrants i locals. Així, mentre els locals pensen en un 60% (només superats per Alemanya) que molts europeus són antimusulmans, els musulmans espanyols, pensen el 64% que no ho són i el 31%, que sí (el percentatge més baix entre els musulmans europeus).

Una altra cosa curiosa, és que els musulmans immigrants troben les condicions del país on resideixen millors que els propis indígenes. En el cas espanyol, a més, la dada és espectacular: un 76% estan satisfets de com els dirigents condueixen el país:

Potser, l’únic tema que veuen de la mateixa manera moros i cristians espanyols és la maldat dels americans:

Ja fa anys que hi ha una campanya contra el SEPLA. Sembla que un sindicat corporatiu que defensa els seus associats és clarament el sindicat del crim. Recordo que al meu pare ara fa uns anys el van acomiadar sense cap motiu, i el sindicat al qual estava afiliat des de feia més de 20 anys, pagant quotes i anant a reunions sense tenir mai cap càrrec, (cece oo, crec que es diu la cova d’Alí babá), el van deixar més penjat que un xoriço; aquest deu ser un bon sindicat, suposo.

El que s’anomena “gent del carrer” possiblement també odia els del SEPLA. Al meu modest entendre, aquest odi prové de l’enveja. No en tinc proves, però. Jo, en canvi, sempre he tingut certa debilitat per aquest sindicat, sense ser pilot (entre altres coses, em fa por volar).

Aquests dies en què comença una vaga salvatge (i com ha de ser una vaga per a ser efectiva?) tornem a la criminalització del sindicat. Avui, com si d’un complot es tractés, els editorials de El País i de La Vanguardia no s’estan de res a l’hora de criticar el sindicat; “huelga tremendista” diuen uns, “huelga abusiva”, confirmen els altres. Com sempre passa en aquests casos, i com si fossin els amos de la companyia, tracten als vaguistes de xantatgistes, de voler fer mal als passatgers, i coses per l’estil.

M’he preguntat si aquests diaris podrien tenir alguna altra motivació que el bé comú en aquesta comunió d’idees. I m’he posat a repassar els anuncis de La Vanguardia (els de El País no els tinc a mà; algú s’anima a comptar-los? sospito, però, que els resultats serien semblants):

avui:
• pàgina 5, anunci a tota pàgina de Ibèria demanant disculpes per la vaga.
• pàgina 60, anunci a tota pàgina d’Ibèria.
• pàgina 78, faldó de Viajes Iberia.
• pàgina 70, faldó de mundoviaje.com, empresa associada a Ibèria.

ahir:

• pàgina 36, Ibèria utilitza tota la pàgina per informar sobre la vaga.
• pàgina 29, faldó de mundoviaje.com

dia 7 de juliol:

• pàgina 3, faldó Rumbo.es, participada per Ibèria a través de Amadeus.
• pàgina 4, faldó de vols d’Iberia.
• pàgina 16, faldó de Viajes Iberia.
• pàgina 21, pàgina sencera d’Ibèria sobre la vaga.
• pàgina 23, pàgina sencera d’Ibèria sobre la vaga.
• pàgina 53, pàgina sencera de Viajes Iberia.

I tot això sense sumar les pàgines de Viajes Marsans (que al 2003 va comprar a Ibèria alguna de les seves empreses de viatges, i crec que participa en d’altres conjuntament amb Ibèria), Viajes el Corte Inglés, Halcon Viajes, etc, etc. Pel cap baix, la publicitat de vols i viatges suposa un 25% de la publicitat del diari. Evidentment, del SEPLA no he trobat cap anunci.

La impressionant Turbine Hall (realment, a la sala se sent el so d’una turbina) de la Tate Modern, acull aquests dies una exposició (instal•lació, o ves a saber), anomenada Domestic Incidents. Aquesta és la presentació que en fa la Tate:

The domestic interiors we inhabit and objects we depend upon have provided a rich source of material for artists since the seventeenth century and the emergence of still-life painting. This temporary display in the Turbine Hall explores how more recent artists have approached this subject. Bill Woodrow’s ingenious sculptures are recycled from consumer durables like washing machines, while Tony Cragg assembles domestic junk into images which suggest the humble origins of their disparate parts. Works by Mona Hatoum and Louise Bourgeois subvert the notion of the home as a protective environment, while Rachel Whiteread’s casts of the spaces beneath tables prompt us to consider our physical relationship to the spaces which are such a part of our lives but often go unnoticed.

La instal•lació es troba al final de la llarga rampa d’entrada a la Tate Modern i, aprofitant que hi érem, vam donar-hi un cop d’ull.

Aquesta va ser la reacció de Ciceró davant d’una de les “enginyoses escultures” de Bill Woodrow, feta amb una (o dues) rentadores velles, una tauleta metàl•lica i una mena de penja-robes amb el barret plomat típic dels indis de les pel•lícules, també metàl•lic:

No sé ben bé com prendre-m’ho.

Aquesta llatinada descriu perfectament una de les claus de la mentalitat urbana, i especialment, de la mentalitat barcelonina. Les autoritats municipals, que no ens enganyem, no tenen massa feina, i els seus corifeus arquitectes i urbanistes, s’esforcen a potenciar-la i posar-la a la pràctica metòdicament. Qualsevol plaça, avinguda o carrer per on podrien passar més de dues persones, son envaïts indefectiblement per tota mena d’estris minerals, vegetals i animals: pilones, cadires, motos, testos de totes les formes imaginables, però com més grossos millor, parterres, arbres moribunds i deformes, terrasses, bicicletes, skates, los sacos marrones, gossos, gats, coloms i d’altres galindaines de les quals desconec el nom. Només cal mirar el carrer Argenteria, o la plaça que es forma davant del Born, o la mateixa plaça Catalunya etc, etc. D’aquesta manera, una de les activitats més civilitzades que conec, que és passejar i xerrar amb les amistats, es converteix en una cursa d’obstacles i renecs.

Passejant ja fa unes setmanes amb la meva dona pel carrer Princesa, va sortir el tema. Resulta que estan remodelant el carrer; han deixat un únic carril pels cotxes i gairebé cap lloc per aparcar. D’aquesta manera, la vorera de l’esquerra, anant cap a la Ciutadella, té el doble de l’amplada habitual. Vaig comentar-li a la meva senyora que això no duraria gaire, que l’ajuntament ja s’encarregaria de posar papereres, bancs, testos i tot els que fes falta per impedir un passeig agradable. Avui he comprovat que la meva predicció, com no podia ser d’altra manera, s’ha acomplert i, fins i tot, diria que pel damunt de les meves expectatives: els testos, per exemple, són faraònics, de més d’un metre quadrat de base, amb una mena de palmeres de més de dos metres d’altura.

En canvi, d’altres ciutats tenen actituds totalment contràries a aquesta proliferació d’objectes a la via pública, especialment, a l’espai dels vianants. Aquesta foto testimonia el tractament que reben a la Londres els qui pretenen anar en bici per la vorera (recordo que 30 lliures són 45 euros). També està prohibit a la majoria de parcs l’entrada de bicis i gossos, amb la qual cosa, passejar pel parc o per la vorera no esdevé una activitat perillosa i desagradable. La civilització, certament, comença en aquests petits detalls que fan la vida més agradable.

L’altre dia, mirant com escorcollaven les dues persones del davant al control policial de l’aeroport, vaig recordar el que feia poc havia llegit a Pla sobre els viatges i sobre la llibertat: abans de la primera gran guerra es podia anar pràcticament a qualsevol lloc sense haver d’ensenyar cap document. En canvi, ara no es pot sortir del país sense ser humiliat una i altra vegada, i si ho volguessis fer a peu, no podries sortir ni de la teva ciutat. També comentava que en aquell moment (1976) tothom s’omplia la boca amb el terme buit llibertat, mentre que abans es parlava de llibertats, en plural: de comerç, de moviment, polítiques …

Estar-se un dia als llimbs, en forma d’hotel Holiday Inn al mateix aeroport de Luton, dóna per pensar en aquestes coses. No gaire, però, si vas acompanyat, especialment per Ciceró, que va trobar d’allò més divertit l’anul•lació del vol, tot i que segurament no va adonar-se de com la situació convertia el nom de la maleïda companyia en un acudit molt ben trobat.

Aquests contratemps, però, no han deslluït l’agradabilíssima estada a Londres convidats pel Jordi i la seva companya, en uns dies tan assolellats que ens han permès fer llargues passejades per una de les ciutats més civilitzades que conec .

Fins i tot, m’han servit per llegir un diari gairebé de cap a peus, el País del diumenge, cosa que no recordo haver fet en anys. De fet, no és que hagi gaudit de la seva lectura, sinó que ha estat profitós de trobar una perla en una entrevista, que d’una altra manera mai hagués llegit. Pàgina 44 de cultura, Ángeles García entrevista el nou acadèmic de la llengua, Javier Marías, que sembla escalfar motors per la feina de gran inquisidor de la llengua. El seu pessimisme s’evidencia en aquesta sentència sobre la llengua espanyola: “Veo un mal futuro.” L’astuta Ángeles intenta trobar els motius, i el primer que se li acudeix és, és clar:

¿Tiene todo esto que ver con la política de enseñanza bilingüe que desde hace tiempo se imparte en algunas comunidades autónomas?

Un “no lo sé” inicial sembla desactivar la pregunta. Però, compte, que segueix: “puede que sí”. Ui, ui, ui, penso, ja comencem. La continuació del puede-que-sí supera les expectatives pel que diu d’una mentalitat forjada potser des del pleistocè, malgrat que si ho llegim sense pensar-hi sembla una anodina impugnació al puede-que-sí:

Puede que sí, aunque está demostrado que el bilingüismo no tiene que ser empobrecedor