fum i estalzí

Respostes dels tres candidats a la presidència de la generalitat a la primera pregunta de Xavier Sala-i-Martín, en la sèrie d’entrevistes que ha fet amb els candidats,

Explíqueme por qué cree usted que está preparado para ser presidente.

Em sembla que sobren els comentaris (afegeixo tot el text fins que es dóna per tancada la pregunta):

José Montilla

Primero porque para ser presidente además de estar preparado hacen falta otras cosas. Hace falta tener un proyecto para el país, una idea de país. Hace falta tener amor, querer al país. Hace falta tener vocación de servir a los demás y de servir al país, y además hace falta conocimiento del país, que creo que lo tengo. Y después, hace falta pensar, yo pienso que tengo las propuestas y el proyecto para esta etapa histórica de Catalunya.

- Le preguntaba sobre calificación. Es decir, miro su currículum y veo que usted es el único candidato que no tiene una carrera, ¿no? Usted no ha dirigido nunca ninguna empresa, ni ninguna gran organización…

- Yo he fundado empresas.

Artur Mas

- Hace 25 años que me pateo el país, que he tratado con sus gentes diversas, he estado unos cuantos años dirigiendo departamentos de la Generalitat. También sé lo que es estar en la oposición: ocho años en el Ayuntamiento de Barcelona y ahora tres años más en el Parlament. Finalmente, he estado unos cuantos años, unos ocho o nueve, al otro lado de la trinchera, trabajando en empresas privadas, desarrollando departamentos de exportación. Por tanto, sé lo que quiere decir pagar nóminas a final de mes, que no siempre es fácil, y sé qué quiere decir conseguir buenos resultados cada año, que no siempre es fácil, tanto política como empresarialmente.

- No ha mencionado estudios.

- Soy licenciado en Ciencias Económicas y Empresariales. También empecé la carrera de Derecho, aunque no la terminé. Soy trilingüe desde pequeño gracias a que mis padres me enviaron al Liceo Francés: era una escuela que estaba cerca de casa. Con el paso del tiempo he conseguido hablar correctamente el inglés…

Josep-LLuís Carod Rovira

- Porque además de tener una trayectoria personal de servicio al país, que es demostrable, he procurado prepararme bien para hacer esta función. Porque más allá de amar mi país y haberlo demostrado en los momentos difíciles, he ido adquiriendo la madurez de la experiencia, que hace que a veces haya cosas que parecen complicadas cuando no lo son tanto y cosas que aparentemente son sencillas cuando no lo son. Pero sobre todo hace muchísimos años que me he ido preparando psicológicamente.

- ¿Estudios?

- He estudiado Filología.

Josep Piqué

- Creo que tengo una experiencia no despreciable, una trayectoria profesional y vital que ha tocado diferentes ámbitos. He estado dos años y medio en el Gobierno, donde tengo un balance de gestión que me avala y he estado en el mundo de la empresa. A veces digo en broma que en el mundo de la política hay vida inteligente, no porque me lo hayan contado sino porque lo he vivido.

- ¿Y estudios?

- Soy abogado y licenciado y doctor en Economía.

Joan Saura

- La única calificación que tengo es que la gente de Iniciativa lo ha votado.

- Ya, pero, ¿qué experiencia tiene usted que le califique para ser presidente de un país?

- Yo no soy presidente de un país, soy presidente de una formación política.

- Pero es candidato a presidente de un país…

- Para el presidente de un país o de un partido la legitimación es que la gente le vota.

- Seguro. Pero yo no preguntaba sobre legitimidad, preguntaba sobre calificación.

- En democracia lo que califica es que la gente piense que lo puedes ser.

- ¿No hace falta tener experiencia?

- Esto lo decide la gente, la gente decide si tienes experiencia o no.

- ¿Y cómo lo saben los votantes si usted no se lo explica?

- La gente, cuando vota, lo sabe, lo mide todo. Y decidió que tenía experiencia para hacer esto.

- Quien decidió que usted sea el candidato de ICV es su partido. Y éstos supongo que sí le conocen. A los que van a votar el día 1 de noviembre, ¿no les quiere explicar nada sobre su trayectoria?

- Los que votarán han visto mi trayectoria.

- ¿Y cuál es esta trayectoria?

- Esto lo tienen que decir ellos.

- ¿Y no lo tiene que explicar?

- No. La gente ya lo sabe.

Algunes em fan gràcia (amarga, perquè no dir-ho; el país no dóna per més?), la darrera em fa por.

Seguint amb el tema de l’anotació anterior, tot i que canviant el títol¹ , ara analitzaré les baixes dels soldats americans a l’Irak, desglossant-les per estat, que es troben en la següent taula² . Per a poder-les comparar, he fet una altra columna on dono les baixes per milió d’habitants; aquestes dades es troben a les dues darreres columnes, amb el títol genèric de “Baixes”. Un altre bloc amb el títol genèric de “Eleccions” dóna els resultats electorals del 2004 per estats, en tres columnes: número de vots a Bush, número de vots a Kerry i percentatge de vots del total que separa Bush de Kerry (”+Bush”: positiu significa a favor de Bush, negatiu significa a favor de Kerry³ ). També hi ha una columna “Població”, amb el nombre d’habitants de cada estat.

Podeu ordenar la taula per la columna que vulgueu, en ordre creixent o decreixent (plas, plas, plas! … gràcies, gràcies …). La mitjana de morts per milió en tot els EEUU és de 9,2 per milió d’habitants. L’estat que ha “aportat” menys morts és District of Columbia, amb 5,4 per milió, mentre que el que n’ha aportat més és Vermont, amb 28,9 per milió. Les diferències entre estats són, doncs, importants.

Analitzem les baixes en relació als resultats electorals del 2004. La primera observació important: els estats on guanya Bush aporten un percentatge major de morts. Així, la mitjana de baixes als estats que van votar Bush és de 9.9, mentre que la dels que van votar Kerry és de 8,4, és a dir, una diferència d’1,5 baixes per milió (cosa no gens negligible, perquè representa més d’un 15% de diferència). Això ens dóna un primer indici del compromís dels ciutadans americans amb allò que defensen els seus líders preferits (és a dir, els qui recolzen Bush, de forma coherent amb el missatge del seu líder, estan més disposats a morir en la guerra d’Irak que els qui recolzaven Kerry⁴ .)

Una cosa sorprenent, però, és que la correlació entre el percentatge de diferència de vots i el percentatge de morts a l’Irak és negatiu, de -0,12, és a dir: per dir-ho en paraules planeres, hi ha una relació directa entre votar a Kerry i morir a l’Irak. En qualsevol cas, aquesta correlació és gairebé negligible (el valor -0,12 és molt petit per a ser significatiu). Vist aquest resultat, intento fer la recta de regressió entre aquestes dos percentatges, vots a favor de Bush, morts a l’Irak, i em surt això:

Poca informació podem extreure d’aquí, amb un R2 tan petit. Ara bé, és fàcil observar com hi ha un nucli central de punts bastant homogeni, mentre que hi ha 4 punts a la dreta i 4 a l’esquerra (encerclats en vermell) que se separen d’aquest grup central. Si eliminem aquests 8 estats de l’estadística, aleshores la cosa té millor pinta: la correlació ara és positiva, gairebé d’un 0,6 (positiva, és a dir, relaciona directament el vot a Bush amb les baixes a l’Irak). També la recta de regressió recolza aquesta idea, com es pot veure (com més diferència de vots a favor de Bush, més baixes a l’Irak):

El problema es troba en els extrems: els 4 estats que amb més diferència voten Kerry (Mississipi, New Mexico, Delaware i Vermont), tenen índexs de mortalitat molt elevats a l’Irak; i també és 4 estats que amb més diferència voten Bush (Montana, Arkansas, Rhode Island i Utah), tenen índexs modestos de mortalitat a l’Irak. En qualsevol cas, aquests 8 estats no sumen ni el 5% de la població global dels EEUU.

Finalment, també he fet una anàlisi de les baixes pel percentatge de la ciutadania que es declara atea. En principi, la correlació entre baixes/ateisme és molt reduïda, amb un coeficient de correlació que no arriba -0,1. Ara bé, curiosament, si eliminem l’estat de Vermont (que com sabem és l’estat percentualment amb més baixes, però també és un dels estats amb més ateus declarats, un 22%) la correlació ja és perceptible, d’un -0,34 (és a dir, com més ateu és un estat, menys ganes de morir a l’Irak).

En resum, es pot afirmar que:

1. La disposició de morir per la pàtria, o índex TpP, entre els blancs és molt superior a la de negres i hispans. És molt baixa entre els porto-riquenys.
2. Els ciutadans dels estats que han votat Bush estan més disposats a morir a l’Irak que els qui han votat Kerry. A més, com més es vota Bush, més disposat s’està a donar la vida per la pàtria a l’Irak.
3. Tot i que amb menys certesa que les afirmacions anteriors, es pot dir que com més ateu és un estat, menys ganes tenen els seus ciutadans de morir per la pàtria.

Acabo aquí l’anàlisi, malgrat que també m’agradaria fer l’anàlisi per religions, que potser faré un altre dia.

1. En homenatge a RG i lola [↑]
2. Si voleu veure tota la taula en una pàgina sencera, podeu anar aquí. [↑]
3. Per exemple si Bush té 3 milions de vots i Kerry té 1 milió de vots, la suma d’ambós és de 4 milions, i els separen 3-1=2 milions, per tant, el percentatge del total (4) que separa a Bush de Kerry (2) és 2/4=0,5, és a dir, un 50% del total. Evidentment, no considero el número de vots a d’altres candidats, que són, en general, simbòlics. [↑]
4. En qualsevol cas, si les dades a l’engròs indiquen això que acabo de dir, les coses no són tan senzilles. Per exemple, l’estat amb una diferència de vots més gran a favor de Kerry és, curiosament, l’estat on el percentatge de morts a l’Irak és més gran. Es tracta de Vermont, que té un índex de baixes del 28,9 per milió, mentre que a les eleccions, poc més de 12000 persones van votar Bush i més de 184000 ho van fer per Kerry, un 87% més [↑]

En una de les primeres anotacions que vaig escriure, discutia sobre un lloc comú que diu el següent: negres i hispans són la carn de canó de l’exèrcit nordamericà. Vaig mostrar com aquest era un mite sense cap fonament, ja que en totes les guerres del segle XX i també la de l’Irak del segle XXI, l’índex de mortalitat dels soldats de l’exèrcit es molt superior entre els blancs anglosaxons, que entre negres i hispans (en relació a la seva presència tant al país, com al propi exèrcit).

Gairebé dos anys després, reprenc la qüestió amb les dades actuals de la guerra d’Irak. Fins avui, a l’Irak han mort 2674 soldats americans, segons la web Iraq Coalition Casualty Count que s’ocupa de contar-los. En aquesta taula, presento els resultats per procedència ètnica que dóna la mateixa web:

La columna abr-05 recull les proporcions de morts per procedència ètnica a l’abril del 2005 (que vaig calcular en aquella anotació primerenca); la columna oct-06, recull les proporcions actuals; la columna % Població recull la proporció de cada ètnia en el cunjunt dels Estats Units; finalment, la columna Índex TpP (”tot per la pàtria”) és la divisió entre la columna oct-06 i la columna % Població i, per dir-ho de forma planera, mesura la disposició de cada ètnia a donar la vida pel seu país (el valor 1 seria el valor normal; com més gran és el valor, l’ètnia en qüestió estarà més disposada a morir pel país¹ ).

La primera cosa que s’observa, comparant les dades de fa un any i mig i les actuals, és que les úniques “ètnies” que han augmentat substancialment el seu percentatge de morts a l’Irak són la blanca (anglosaxona), que passa del 70% a gairebé el 74%² , la dels “hawaians”, que passaria del 0,76 al 1,01, i la dels “indis”, del 0,82 a l’1,05 (aquests dos darrers casos són especials, ja que entre totes dues no superen l’1% de la població total dels EEUU³ ).

Així, l’índex TpP continua sent sensiblement baix en el cas d’hispans i negres, mentre que en el cas dels blancs, supera en un 10% el normal, més o menys com el dels “indis”. És espectacular en el cas dels hawaians.

També he mirat el comportament “patriòtic” d’un dels estats especials de la Unió: Puerto Rico. He escoltat moltes vegades que els puertorriquenys són especialment visibles en l’exèrcit americà, tot i que no són plenament nordamericans; vaja, que també en serien la carn de canó. Utilitzant les dades del cens americà, he comparat el percentatge de morts en el total dels Estats Units, amb el del cas particular de Puerto Rico. Doncs bé, la realitat està molt allunyada del que diu el tòpic: EEUU ha sofert 9,21 morts per milió d’habitants, mentre que en el cas concret de Puerto Rico, el precentatge és del 6,13 morts per milió d’habitants, la tercera part menys. A més, només Nova Jersey, el Disctricte de Columbia i Utah tenen percentatges menors, tots al voltant del 5,5 per milió.

(Continuarà)

1. Per exemple, en el cas de la fila corresponent als asiàtics, els soldats asiàtico-americans morts a l’abril del 2005 a l’Irak eren un 1,69% del total, a l’octubre del 2006 ha baixat a l’1,16%, mentre que la seva proporcio dintre els EEUU és d’un 4,28. Per a obtenir l’Índex TpP, dividim 1,16/4,28=0,27, cosa que significa que els assiàtico-americans no estan molt disposats a morir pel seu país a l’Irak, perquè l’índex és molt més petit que 1. [↑]
2. L’augment del percentatge de morts blancs sembla degut, fonamentalment, a una identificació més ràpida dels cossos, ja que al 2005 eren més d’un 5% els qui encara no estaven adscrits a cap ètnia. [↑]
3. En qualsevol cas, és remarcable com en ambdós casos el percentatge de morts és superior al que haurien de tenir pel seu pes poblacional; en el cas dels hawaians és espectacular: 5 vegades més morts que els que s’esperaria. Caldria, potser, revisar els tòpics dels hawaians hedonistes i dels indis arrencadors de cabelleres dels rostres pàl·lids. [↑]

The World Factbook de la CIA recull dades de tot el món, organitzades per països. Hi podem trobar gairebé de tot, però una de les coses que més sobten en el cas d’Espanya és l’apartat llengua. Com interpreta la CIA el terme “llengua”?

This entry provides a rank ordering of languages starting with the largest and sometimes includes the percent of total population speaking that language.

i què diu en el cas espanyol?

Castilian Spanish 74%, Catalan 17%, Galician 7%, Basque 2%

La primera conclusió, evident: el 26% de la població espanyola no parla el castellà, 1 de cada 4 espanyols. Curiosament, el mateix percentatge que la suma de les altres llengues.

Segona conclusió: el bilingüisme no existeix, perquè la suma de tots els percentatges és exactament 100.

Però anem més enllà, i suposem que s’han equivocat i, de fet, “llengua” significa “llengua predominant”. Aquesta taula mostra la màxima extensió imaginable de les llengues espanyoles diferents del castellà.

En el cas del gallec, hi deu haver alguna altra comunitat on es parla (falta un 1%). Potser la CIA compta els portuguesos entre els espanyols?

En el cas de l’euskara, sembla que 1 de cada tres habitants del Pais Basc, Navarra i La Rioja haurien de parlar principalment en aquesta llengua.

I en el cas del català, gairebé el 55% dels habitants de Catalunya, País Valencià, Balears i Aragó també haurien de parlar principalment en català.

Se m’acudeixen diverses preguntes: estarà la CIA infiltrada per gent d’ERC? Si és així, el Xavier Vendrell ha extorsionat els infiltrats per a que subvencionin el seu partit? En aquest cas, la CIA hauria estat finançant indirectament ERC. Per què no es parla d’això a la campanya?

Des del venerat nord m’envien, formalment, un delicat regal dedicat. Li agraeixo de tot cor a MJ.

Penjo a escenes una versió de Mauricio Pollini del concert nº 23 per a piano de Mozart que inspira la seva anotació.

Corre per la xarxa, i crec que per d’altres llocs, l’acudit que va contar-li donya Letizia al Sabina. Ara que el el llibre del cantautor s’ha retirat, és un bon moment per a recordar-lo:

Simoneta Gómez Acebo empezó a decirme que Leti quería conocerme. Yo había leído algunas revistas mexicanas en las que antiguas amigas de Leti decían una cosa que a mí me gusta mucho: que yo era su cantante de cabecera. El caso es que los simonetos me llamaron dos veces para que nos viésemos en su casa con los principitos, y por prejuicios, porque sé lo que le conviene a mi carrera y porque hay fotos en las que no quiero salir, no fui. La tercera vez que me llamó (Simoneta), gritó: ‘¡Si no vienes te mando a la Guardia Civil, cabrón!’. Era una cena absolutamente privada. Entonces le dije a Simoneta que parecía que no querían mezclarse con la plebe y que si no era así que aceptaran venir ellos a mi casa. Pero ella me dijo que no, porque de Sastrón les había compuesto un vals de boda a los principitos y se lo querían poner. Me pareció un argumento estupendo, así que fuimos nosotros. Estuvimos solos los seis hasta las tres o cuatro de la mañana, que empezaron a llegar cachorros de la aristocracia con modelos. Es decir, Laura Ponte, el hermano de Simoneta que luego se casó con ella y cuatro o cinco más. Todos de esa índole, muy simpáticos y con cara de haber estado montando a caballo por la tarde. Cuando de Sastrón puso el vals, que era un vals dedicado, yo, con un poquito de maldad, en lugar de que fueran los principitos los primeros que bailaran su vals, saqué a Leti a bailar. El caso es que estoy bailando con Leti y le digo al Príncipe a gritos: ‘Oye, Felipe, ¡saca a bailar a mi novia que le está dando un tremendo ataque de cuernos!’. El Príncipe la sacó porque es un caballero –no por príncipe, sino por caballero– y bailamos el vals nupcial Leti y yo y el Príncipe y Jimena. Luego me contó mi novia que, cuando acabó el vals, el Príncipe le dijo una sola frase: ‘Bailas de cojones’. La Leti me contó, casi de entrada, un chiste de Lepe sobre ella muy divertido: ‘¿En qué se parece Estefanía de Mónaco a Letizia? En que Estefanía folla con un funambulista y Letizia es una fulana muy lista’. Ése es el límite al que puedo llegar sobre esa noche. Leti es una chica lista e inquieta. En fin. Yo la apoyo porque creo que, con un poquito de suerte, puede traernos la Tercera República. Ya no diré más.

El nostre princep també és una persona ocurrent, segons conta l’Anasagasti (antiborbònic declarat, recalcitrant i fonamentat) en una reunió senatorial:

Para finalizar uno de los allí presentes nos dijo que Felipe de Borbón había espabilado mucho y que a raíz de su viaje a Washington había estado en la Casa Blanca con el presidente Bush y le había dicho: “no olvide que yo he estado en esta casa antes que usted”. Y los allí presentes se rieron. “Pues no le veo la gracia les dije, porque Bush vive en esa casa porque lo han elegido los norteamericanos con sus votos y el Borbón ha estado antes en La Casa Blanca porque un dictador como Franco decidió que su padre fuera su sucesor”.

Un silencio glacial terminó con la reunión.

I és que l’única sortida digna de la reialesa és la república.

Actualització 19-10 a les 20:04

Bé, la caça furtiva d’animals en extinció ebris també és una sortida digna, i més original, ho admeto.

Recordo la mirada del meu avi mentre es moria, estupefacte i espantat. No volia morir-se. Tenia més de noranta anys i havia fet una guerra.

No era l’únic nonagenari que coneixia i que havia fet la guerra. I fins fa ben poc hi havia celebritats centenàries que havien fet vàries guerres. Ernst Junger, sense anar més lluny. Però mai no havia pensat que hi pugués haver cap relació entre la vida militar i la vida sense adjectius, i molt menys que la relació entre ambdues no fos equiparable a la de la música militar i la música.

Emiliano Mercado de Toro, puertorriqueny, veterà de la 1a guerra mundial, m’ha fet pensar que la relació ha de ser més íntima; ara mateix, és l’home més vell del planeta, verificat pel Guiness de rècords (i segurament també ha de tenir el rècord de records), i la segona persona més gran del planteta (la primera, és clar, és una dona).

Això podria ser una casualitat, però resulta que els tres següents de la llista dels més vells del planeta són també veterans de la 1a guerra mundial. Per a fer-se una idea del que significa això: si acceptem que l’any 1920 hi havia 2000 milions de persones, aproximadament 1000 milions eren homes. D’aquests, 61 milions van participar a la 1a guerra mundial, i només 50 milions en van sortir vius (en van morir uns 10 milions a la mateixa guerra, sense comptar ferits i desapareguts). I d’aquest 5% de la població masculina del moment han sortit els 4 més vells del planeta; resulta difícil d’imaginar que això sigui casual. De fet, he comprovat que la probabilitat que passés per casualitat és del mateix ordre que encertar 13 resultats en una travessa de 14 la primera vegada que se’n fa una.

Em neguiteja pensar en el bocí de futur que ens espera als qui no hem fet ni la mili.

Leonella Sgorbati va morir assassinada. Diuen que en les seves darreres paraules perdonava el seu agressor. El fet es va produir a Somàlia a mitjans de setembre, i durant uns dies la notícia va engreixar les anotacions en defensa d’occident de molts blogs, i les editorials i articles de molts diaris. La versió estàndard de la notícia és: uns musulmans emprenyats per les paraules del papa a Ratisbona va matar la monja.

Oblidat el fet, que ja forma part de l’imaginari de l’islamofeixisme, els qui no estem per aquesta gresca del xoc de civilitzacions ni d’altres invents de pa sucat amb oli, ens podem ja preguntar què va passar. Des que va sortir la notícia vaig tenir la mosca al nas: era creïble que, en un país destrossat per les guerres i les lluites internes, arribes la notícia del discurs del Papa de forma rapidíssima i que provoqués una reacció com aquesta? La lectura de les notícies sobre el tema confirmava que els arguments que ho recolzaven eren inexistents, excepte en el fet que els assassins eren musulmans i l’assassinada catòlica i monja.

És per això que he estat mirant les diferents versions que es donen del fet. En general, la notícia ha desaparegut, i ningú no ha mostrat, ni tan sols explicat mínimament, en què es recolzava la versió que ara tothom a occident creu “a pie juntillas”. Ni tan sols aconseguia trobar una descripció creïble de l’assassinat. Per això, he consultat les fonts italianes de la notícia que, suposo, seran les millors informades. A banda de les versions tradicionals, només he trobat una notícia que expliqués una mica més del context de l’assassinat; el títol d’aquesta notícia del 2 d’octubre és revelador: Somalia: motivi politici dietro l’omicidio della suora italiana? I no, no són radicals d’esquerra casposa els qui la publiquen, sinó una revista amb certa orientació cristiana (només cal veure el comitè editorial per a comprovar-ho). S’argumenta que, molt probablement, la mort de la monja es deu a motius polítics, ja que coincideix en un atac generalitzat contra el govern actual, inclòs el seu president, Abdullahi Yusuf (musulmà, of course), atacat el dia després de l’assassinat de la monja amb un cotxe bomba, atemptat en el que van morir diverses persones i el germà del president (musulmà, suposo), amb l’objectiu d’allunyar tota presència estrangera de la zona i controlar el poder. També se subratlla que el guardaespatlles musulmà va morir defensant-la, textualment: “si è messo fra gli autori dell’agguato e la suora italiana in un estremo tentativo di protezione.” Deixa quatre fills (suposo que malauradament també són musulmans).

Si bé alguns mitjans espanyols sí que donen la mort del guardaespatlles (el diario de Navarra, curiosament, diu que és una dona somalí), la major part no diuen que és musulmà, i en canvi sí que estan molt interessats en la religió dels assassins (com els seus lectors, suposo). Només Aci Prensa (una altra vegada, una publicació pròxima a l’església) dóna el nom del guardaespatlles, Mohammed Mahamodu. Evidentment, cap dels que he llegit desvincula la mort de la catòlica i el musulmà del discurs del Papa.

I ara que dic Mohammed, la setmana passada un encaputxat va disparar amb una escopeta de caça contra un tal Mohammed B, veí de Ripollet (sí, del Ripollet d’aquí al costat, no del Ripollet de Somàlia), davant de casa seva, quan tornava de resar de la mesquita; les ferides li han afectat tota la part posterior de la cama. La policia investiga (i fins ara no sembla haver descobert res; com a mínim ningú no n’ha informat). Tot i que es digui Mohammed i sigui musulmà, no sembla pas que sigui cap delinqüent, sinó només un paleta. Malgrat que la notícia dóna per molt, la prudència dels nostres diaris ha estat exquisida. Tant, que només es pot trobar a Terra Notícias, i a la breu notícia de TV3 que podeu trobar a escenes.

Pla deia que és més fàcil creure que saber. Pues eso.

Ahir es celebrava el 50è 70è aniversari de la batalla de Cable Street, segons ens conta el Jordi. Però com diu el tango, “todo pro, tiene su contra”, i demà es celebra el 45è 65è aniversari de la instauració a Argèlia de la llei de discriminació contra els jueus (dies abans, fins i tot, de la seva entrada en vigor a la França continental), i que va portar molta gent als camps de concentració. Per celebrar aquesta infàmia penjo a escenes un fragment d’un doble documental emès a Segle XX ja fa dies, dedicat a Argèlia durant la 2a guerra Mundial, una colònia francesa en aquella època, laboratori del feixisme francès, ara oblidat.

Tan ocupats com estan tots els mitjans investigant l’apassionant tema de l’efecte dels insecticides sobre els trens, se’ls ha passat aquesta altra informació publicada al The New York Times, i que jo he trobat aquí: els terroristes que van atacar el WTC el 1993 amb un cotxe bomba (no sabem si portava insecticida o no), van combatre l’avorriment a la seva cel·la d’una presó de super màxima seguretat de Florence, Colorado, escrivint cartes a d’altres terroristes del món; entre els afortunats es trobaven persones relacionades amb els actes terroristes de Madrid:

more than 90 such letters were sent by inmates Mohammed Salameh, Mahmud Abouhalima and Nidal A. Ayyad between 2002 and 2004. The recipients included Mohamed Achraf, alleged leader of a plot to blow up the National Justice Building in Madrid, and others with links to terrorists suspected in the March 11, 2004, attacks on commuter trains there.

És estrany que l’article no digui si l’orquestra Mondragón va rebre cap carta d’aquests terroristes ociosos.

I de què parlaven les cartes? En principi no se sabia, ja que fonts penitenciàries asseguren que “does not have enough proficient translators to translate inmate mail written in foreign languages” i la major part de la correspondència passa sense cap control. En qualsevol cas, ara ja han traduït aquestes 90 cartes, i es poden llegir textos tan inflamats i lírics com aquest de Salameh: “Osama bin Laden is my hero of this generation.”

Fa uns dies que Quim Monzó va dedicar un article a la Creu Gamada, on s’explicava com Letònia, a una cimera internacional, oferia com a present, entre d’altres, uns guants, però “los guantes que regalarán en la cumbre de la OTAN evitan uno de los ornamentos más claramente letones: la cruz del trueno.” Per què? “porque tiene forma de esvástica y la esvástica les recuerda a los nazis.” Monzó, evidentment, critica aquesta decisió, però no sembla que ningú s’hagi preocupat massa d’aquestes autocensures, entotsolats com estem amb d’altres autocensures, sempre i quan afectin els símbols d’altres religions.

L’altre dia, després de mirar un reportatge sobre els origens del culte a la swastika a occident (un tipus de misticisme que endinsa les seves arrels al segle XIX), vaig dirigir-me a la Wikipèdia per veure què hi deia. La primera cose que vaig llegir es troba abans de l’entrada, i redirecciona cap a un poblet d’Ontario que es diu precisament Swastika.

Segons diuen, el poble rep el nom d’una mina de la zona d’una família aristocràtica anglesa, la família Miltford, i que res té a veure amb el règim nazi. Aquest és el rètol d’entrada:

Ara (i sempre) és un pacífic poblet d’uns 500 habitants, segons diu aquest swastic (o swastiqueny, o swasticà, o com es digui; ell mateix s’anomena, tot i que fa una mica de grima dir-ho, “Svastika boy”), i només es poden destacar les extremes temperatures del rodal (passa dels 30º a l’estiu als -45º a l’hivern) i la darrera broma del 1985, on els indígenes pelats de fred van editar aquesta xapa per anunciar el carnaval d’hivern:

En qualsevol cas, potser l’esdeveniment històric principal del lloc va estar a punt de canviar el seu patronímic, i ara es dirien churchilians o churchil·lencs o “Churchill boys (and girls)”. Durant la segona guerra mundial el govern provincial pretenia que es canviessin el seu nom pel de Churchill. Però aquest petit poblet va tenir seny i “the town refused, insisting that the town had held the name long before the Nazis co-opted the symbol.” Sembla que aquest senzill raonament ara ja no s’entén.

Seguint amb el símbol, a l’entrada sobre la Swastika, aquest altre símbol em va cridar l’atenció:

Em va xocar la semblança amb una bandera de tots coneguda, una mica destenyida; però es tracta del símbol d’un poble indígena panameny, els Kuna Yala, “based on a swastika design, an ancient symbol in Kuna culture”. La meva primera impressió, en tot cas, no és tan allunyada de la realitat, perquè “a number of variations on the flag have existed over the years; red top and bottom bands instead of orange were previously used”, com pot comprovar-se en aquesta bandera històrica dels Kuna Yala: