fum i estalzí

Avui, el Jordi publica una curiositat sobre els sikhs que em va comentar l’altre dia, i que em va fer simpatitzar d’immediat amb aquest poble singular:

En principi, els sikhs són vegetarians, és a dir, recomanen no menjar carn. Però com a gent fonamentalment de tarannà no dogmàtic, admeten que hom en pugui menjar, si creu que li convé o no disposa d’altra alternativa. Curiosament només en fan una excepció, la carn només està prohibida en el cas que l’animal hagi estat sacrificat pel ritus Kosher o Halal; el motiu és la crueltat gratuïta que des del seu punt de vista impliquen qualsevol dels dos ritus.

El que hem menjat i, especialment, el que mengen els altres ha estat sempre font de discussió apassionada. Això m’ha fet recordar un petit llibret de Montaigne, intitulat Dels caníbals, traduït (i, malauradament, no editat) per Ferran Sàez Mateu en la seva tesi sobre Montaigne¹ que vaig trobar voltant per l’antiga biblioteca de Filosofia de la UB, el desaparegut ovni. Montaigne diu:

Cadascú anomena barbàrie a tot allò que no quadra amb els seus costums propis … els habitants d’aquell país [parla dels Tupinambes] són salvatges per la mateixa raó que anomenem salvatges als fruits que la natura produeix de forma espontània. Però, en realitat, hauríem d’anomenar salvatges a aquells que nosaltres hem alterat artificiosament i desviat de l’ordre comú.

Aquesta darrer frase em fa pensar amb els transgènics, tot i que suposo que Montaigne no s’hi referia. En qualsevol cas, diria que hi ha productes que la majoria de la humanitat, fora dels susdits caníbals, refusen; un nadó, posem per cas.

La repugnància que ens pot produir menjar un nen, no evita que molts jocs puerils que fem amb els nostres fills tinguin aquesta activitat com a referent: qui no ha jugat a cruspir-se, o mossegar, el seu fill (jo com a mínim ho faig sovint; Ciceró s’ho passa pipa i diria que li produeix cert plaer la por que li faci el que simulo). Hi ha dites que donen a aquest entreteniment un sentit torbador: un amic em va comentar una vegada que el seu avi, quan tenia gana, acostumava a dir “em menjaria un nen acabat de nàixer”.

També Umberto Eco escrivia l’altre dia un article intitulat Mangiar bambini. Aquesta és una de les activitats habituals que s’atribueixen als pobles bàrbars i inhumans, com explica els semiòleg, i dels quals dóna exemples que arriben fins avui mateix, segons diu, amb els xinesos.

És conegut que a l’Europa medieval era molt estesa la creença, evidentment sense cap fonament, en massacres ritual de nens per part dels jueus. En qualsevol cas, Eco també diu que en un recent llibre, Pasque di Sangue, d’un medievalista israelià, Ariel Toaff (fill de l’ex-Gran Rabí de Roma que va negociar amb el Vaticà el reconeixement d’Israel, a mitjan dels 80), ha sembrat el dubte sobre si en alguna minúscula secta askenazita desviada del judaisme ortodox s’haguessin practicat aquest tipus de ritus. Les reaccions davant d’aquest descobriment han estat diria que molt histèriques², cosa que ha derivat en la retirada del llibre erudit per part del seu autor, i de la concessió de tots els drets dels 3000 llibres venuts que es a l’Anti-Defamation League, així com, segons un article d’ahir al diari Haaretz, la retractació pública del medievalista.

Hi ha qui diu que Toaff no hauria d’haver tractat aquest tema, i menys si tenia indicis de la pràctica que podria potenciar l’antisemitisme. Això em torna a recordar una frase del llibret de Montaigne:

M’agradaria que cadascú escrivís d’allò que sap i tant com en sap; i no em refereixo només a aquest punt en particular, sinó a tot: hi ha gent que pot tenir un coneixement o experiència sobre les característiques d’un riu o una font, però de la resta en sap el mateix que tothom. Tot i així, aquesta mateixa gent fes servir els seus minsos coneixements per a escriure tota una física. Aquest vici dóna lloc a grans errors.

Les darreres paraules em fan pensar en la xarxa i, també, és clar, en aquest blog. Potser és que no coincideixo amb Montaigne; és més entretingut parlar d’allò que no saps. Quin interès pot tenir parlar del que ja saps, si precisament ja ho saps?

1. Per cert, l’altre dia em va semblar molt estrany que essent un dels millors especialistes de Montaigne que tenim no aparegués en el col·loqui de Milenium, on fora del traductor del Essais, la resta de convidats aportava ben poc al tema. [↑]
2. Només cal llegir els comentaris de la notícia el 20Minutos, que crec que és un dels pocs diaris espanyols que ha parlat del tema, per quedar-se esgarrifat. [↑]

Són nens i nenes, increpen i tiren pedres contra dones i nenes amb el maleït hijab. Els soldats protegeixen, és clar, els nens amb kippah de l’única-democràcia-de-l’orient-mitjà que tiren pedres:

Passa cada dia a Tel Rumeida. Ho heu vist mai a la molt antisionista tv3?

Abans de començar a discutir sobre l’Allemanda de la segona partita per a violí de Bach, el Goel m’ensenya un nou violí. El pare d’un amic seu, també violinista, va jubilar-se ara fa un any. I va decidir entrar d’ajudant d’un luthier, sense tenir idea d’aquesta feina, ni tampoc de música. És un manetes, i mentre feia feines secundàries pel luthier, aquest li ha anat ensenyant l’ofici. Tan aplicat és que va decidir construïr un violí tot sol, el violí que em volia ensenyar el Goel.

L’aspecte és impecable, i el vernís, d’un to envellit, molt ben trobat. Les vetes de la fusta, a més, són molt primes i regulars, cosa molt positiva pel so. Només té algun minúscul foradet perquè, és clar, no és la fusta millor (la fusta de violí és caríssima). El més sorprenent, però, és el so: ampli i potent, molt jove i directe encara, perquè no ha estat tocat mai. A més, el pont, l’ànima i les cordes estan posades una mica a l’atzar. Coincidim que, amb aquest so, unes bones cordes de budell i un pont com cal serà un instrument apreciable, després d’uns anys de tocar-lo.

Evidentment, el violí no és a la venda, perquè és un regal pel seu fill, signat amb el nom de vell luthier aficionat, un nº 1 i un nom enigmàtic, Medici, que potser fa referència al violí que ha copiat. El nº 2, que ja ha començat a fer, vol regalar-lo al seu ex-cap de la feina, en mostra de reconeixement i agraïment pels anys compartits. Em diu que vol fer-lo de pressa perquè el destinatari del violí és molt gran i té una salut delicada.

Malgrat que alguns indicis fan pensar que a El País s’han llegit l’anotació de Malaprensa sobre els bitlles de 500, no acaben d’afinar del tot en el que diuen. No insistiré en els errors. Ja s’ho faran.

Volia completar l’anotació sobre aquest tema. Primer, amb una gràfica sobre l’evolució del percentatge dels bitllets en circulació (recordo: distribuïts menys retirats), respecte del total europeu. Així, per exemple, el gener del 2002 el Banc Central Europeu (BCE) havia emès 61 milions de bitllets de 500€, dels quals més de 12 milions els va distribuir el Banco de España (BE). És a dir, que gairebé el 21% dels bitllets de 500€ ja es trobaven de bon principi dintre de les nostres fronteres. Com que el BCE dóna les dades mensuals de bitllets totals emesos, i el BE dóna les dades mensuals de la circulació a Espanya (tot i que no és exactament el mateix), podem fer un càlcul de la variació d’aquest percentatge des del 2002 fins avui mateix, i aquesta és la gràfica (línia en blau):

Es pot observar com va disminuir del 21% fins el 17% a mitjan 2002, i a partir d’aquí no ha parat de créixer fins el gener del 2006, on s’ha estabilitzat en el 26%. És a dir, és molt probable (ja que fa un any que les xifres són molt semblants) que una mica més de la quarta part dels bitllets de 500€ de la Unió Europea circulin a Espanya. Si ho comparem amb el total de bitllets de qualsevol tipus de la unió europea (línia rosa), veiem que des de mitjan 2002 no para de créixer la diferència (línia vermella): Així, si a mitjan del 2002 el nombre bitllets de 500€ a Espanya era del 17% de tots els bitllets de 500€ de la Unió, i el nombre de bitllets de qualsevol valor era també del 17%, en canvi, el gener del 2007, el nombre de bitllets de 500€ gairebé és del 27% de tots els de la Unió, mentre que el nombre de bitllets de qualsevol valor ha baixat fins el 13,8%, gairebé la meitat. Sens dubte, aquesta és una mesura més fiable de la gran quantitat de bitllets de 500€ que corren per Espanya.

En el fitxer del BE que he enllaçat més amunt, a més, he pogut trobar la circulació dels bitllets en efectiu des del 1962, en euros, tot i que fins el 2002 la moneda era la pesseta, és clar¹ . Així, per exemple, el gener de 1962, el volum de diners en efectiu en circulació era d’uns 500 milions d’euros, uns 88 mil milions de pessetes. Al desembre del 2000 la quantitat s’havia multiplicat per 110. Tot això es pot veure en aquest gràfic:

He marcat tres punts que em semblen interessants perquè separen tres zones del gràfic ben diferenciats:

- Zona 1: fins el desembre de 1991 hi ha un creixement cada vegada més acusat dels diners en efectiu (ho marco amb una línia vermella que cada vegada es va corbant més cap amunt; tècnicament es podria dir que es tracta d’un creixement gairebé exponencial).

- Zona 2: a partir del gener de 1992, fins al desembre del 1999, el creixement dels diners és gairebé constant, cosa que marco amb una recta vermella al costat de la gràfica. El creixement, doncs, és menor que el del període anterior. Podríem dir que es tracta d’un període amb més crisi, i coincideix, precisament, entre les olimpíades i el final del mil·leni (bé, el final erroni, però popular).

- Hi ha un període de transició entre desembre de 1999 a desembre del 2003 on hi ha, d’una banda, una sobtada caiguda de l’efectiu i, més tard, la substitució de la pesseta per l’euro. La gràfica, clarament, queda distorsionada. El més curiós, és clar, és el trencament de la tendència creixent de la gràfica; fins el moment, el total de diners en efectiu el desembre sempre era més gran que el mateix mes de l’any anterior. En canvi, hem d’anar al desembre del 2003 per tenir un total de diners en efectiu superior al del desembre del 1999² . Això indica, clarament, el gran nombre de diners que van circular durant el (fals) canvi de mil·leni.

- Zona 3: Des de desembre de 2003 (tot i que també podria dir que des de desembre de 2002), es torna a recuperar un ritme de creixement constant (marcada amb la recta vermella), superior a la de les zones anteriors.

És fàcil advertir que tot i que el ritme de creixement és constant, es van donant de forma periòdica uns “pics” cap amunt (corresponents als desembres), i uns pics cap avall. Aquest fet es pot observar molt millor en aquesta darrera gràfica, on he posat la circulació mensual de diners en efectiu³ des del 1962:

Aquesta mena de cardiograma del diner, permet veure cicles constants gairebé des del 1962. La circulació màxima correspon al desembre de cada any (evidentment, el moment en què la gent gasta més); després hi ha dos pics més, que corresponen al juliol, el més gran, i el més petit al voltat de setmana santa. Els pics negatius més destacats corresponen al gener, el més gran, i al setembre (tot i que de vegades és a l’agost). Destaquen diversos punts:

- el desembre de 1991 (una altra vegada, just el cap d’any abans de les olimpíades), tan alt que no es superat per cap altre desembre fins l’entrada a l’euro, amb l’excepció, és clar, de la fi del mil·leni.

- A partir del desembre del 1993 hi ha una caiguda de les despeses de desembre, que no es recupera fins el desembre del 1997. Sembla, clarament, una crisi.

- el desembre de 1999, màxim absolut, només superat pel gener del 2002 (és clar, l’entrada a l’euro i, per tant, de la sortida d’una gran massa monetària). Després de 7 anys, amb el que això suposa d’inflació i de creixement de preus, encara no hi ha cap desembre en què s’hagi “gastat” més que aquell desembre.

- És ben curiosa la part final de la gràfica, després del gener del 2002: els pics dels desembres són gairebé idèntics, cosa que si bé no indica una crisi, sí que sembla intuir-se un estancament de les despeses en efectiu del nadal (no podem dir res de les despeses en targeta de crèdit). També, és clar, les dades són menys fiables perquè, com sabem, els diners en efectiu són aproximats, ja que circulen lliurement per tota la Unió Europea.

Si algú vol les dades completes i els gràfics, aquí.

1. Evidentment, quan la moneda era la pesseta, els diners en efectiu en circulació estaven tots, o pràcticament tots, a dintre de les fronteres, cosa que amb l’euro no passa. [↑]
2. Tot i que petit, he sumat al total d’euros en circulació des del 2002, el total de pessetes que encara resten sense canviar, encara que no és un volum molt important. [↑]
3. És a dir, els diners que el BE posa en circulació en un mes determinat. [↑]

Properament, espero fer amb uns amics la part catalana del camí de Sant Jaume, que va de Tarragona fins Mequinensa, passant per l’antiga via romana que anava de Tarragona a Saragossa. Una explicació detallada de la ruta es pot trobar aquí. No he trobat, però, cap mapa exhaustiu de la ruta, fora dels mapes del cartogràfic, que són poc precisos. Per això, utilitzant aquesta senzilla eina per fer i anotar mapes, he reconstruït la ruta del camí de Sant Jaume.

L’he hagut de fer a mà. Ara, si teniu GPS, i heu aconseguit recollir les dades d’una ruta amb aquest aparell, les podeu introduir en aquesta altra web, wikiloc. D’aquesta manera tothom podrà gaudir d’un conjunt de rutes i localitzacions detalladíssims.

La negació del genocidi armeni no provoca les mateixes reaccions que la negació del genocidi jueu. De fet, la major part d’estats occidentals, si n’han parlat mai, es neguen a considerar-lo un genocidi, bàsicament per no enfrontar-se amb l’aliat estratègic que és Turquia. Tampoc Israel, per raons similars, tan sensible (amb tota la raó) a qualsevol indici de dubte del “seu” genocidi, no admet denominar el genocidi armeni precisament amb aquesta terminologia. Tot plegat, negacionisme estratègic de la pitjor espècie.

Curiosament, un dia després de llegir el capítol sobre el genocidi armeni del voluminós i magnífic La Gran Guerra per la civilització, del corresponsal Robert Fisk, Segle XX ha passat un bon reportatge sobre el genocidi i les seves derivacions polítiques actuals. El teniu aquí, si disposeu de l’emule. Si no, podeu veure a escenes el succint resum de J.B. Culla, i de passada, admirar la petita passejada per l’escenari virtual que li fan fer a l’historiador en aquesta temporada del programa (els dissenyadors de l’escenari devien pensar que era carrincló i massa poc dinàmic que aparegués assegut en la presentació de cada documental).

Alguns paral·lelismes entre els dos genocidis: el poble genocida acaba de patir una desfeta nacional (Turquia acabava de perdre 1/3 del seu territori, tota la part europea; Alemanya acabava de ser humiliada internacionalment, sense ser derrotada militarment), que atribueixen a un enemic exterior (armenis, jueus), a través d’una teoria conspiratòria (armenis a sou rus, els protocols dels savis de Sió). Tota la sinistra maquinària de la mort també s’assembla; sembla que els nazis van aprendre molt del primer genocidi del segle, i alguns dels que posteriorment estarien al capdavant de l’holocaust jueu eren espectadors de primera línia en l’armeni. Hi ha constància documental d’una frase de Hitler per estimular les matances a Polònia, fent notar l’absència de conseqüències de la perpetració de massacres i horrors:

Who, after all, speaks today of the annihilation of the Armenians?

L’ús de l’adjectiu “cap” és difícil pels no catalanoparlants. Sembla, però, que poc a poc el castellà va adoptant-lo: avui el podem trobar a la portada de El País (si ja no hi és, aquesta és la captura). Quan cliquem, sobre la notícia surt allò que es volia dir (si ja no hi és, aquesta és la captura). És ben curiós el canvi de titular: “‘El Egipcio’ rechaza las acusaciones y se niega a contestar a ninguna de las preguntas” es transforma en “‘El Egipcio’ no reconoce las acusaciones y se niega a contestar a las preguntas en el juicio del 11-M”. L’ús impropi (o potser de transició, perquè és possible que s’estigui adoptant) de “ninguna” a la primera, es pot comprovar si comparem la frase amb aquesta altra del Diario de Álava, parlant del mateix tema:

los acusados … podrán negarse a contestar a todas o a alguna de las preguntas que se les planteen

No diu que “podrán negarse a contestar a ninguna pregunta”. Més avall, en canvi, usa correctament la doble negació:

Los testigos, al contrario que los acusados, tienen obligación de decir verdad y no pueden negarse a contestar a ninguna pregunta

En qualsevol cas, dubto si en català seria totalment correcte dir, però diria que sí:

els acusats … podran negar-se a contestar cap pregunta …

em sembla que seria totalment correcte la forma interrogativa, segons el que diu el DIEC:

els acusats … podrien negar-se a contestar cap pregunta?

Aquest és el títol del darrer article d’Umberto Eco a L’espresso. Segons diu, les teories conspiratòries són tan antigues com la humanitat mateixa, i cita una reflexió molt pertinent, extreta d’una obra de Karl Popper:

Detta teoria, più primitiva di molte forme di teismo, è simile a quella rilevabile in Omero. Questi concepiva il potere degli dèi in modo che tutto ciò che accadeva nella pianura davanti a Troia costituiva soltanto un riflesso delle molteplici cospirazioni tramate nell’Olimpo. La teoria sociale della cospirazione è in effetti una versione di questo teismo, della credenza, cioè, in divinità i cui capricci o voleri reggono ogni cosa. Essa è una conseguenza del venir meno del riferimento a dio, e della conseguente domanda: ‘Chi c’è al suo posto?’. Quest’ultimo è ora occupato da diversi uomini e gruppi potenti - sinistri gruppi di pressione, cui si può imputare di avere organizzato la grande depressione e tutti il mali di cui soffriamo… Quando i teorizzatori della cospirazione giungono al potere, essa assume il carattere di una teoria descrivente eventi reali. Per esempio, quando Hitler conquistò il potere, credendo nel mito della cospirazione dei Savi Anziani di Sion, egli cercò di non essere da meno con la propria contro-cospirazione

Evidentment, l’insigne semiòleg no fa cap referència al síndrome en la seva variant ibèrica; més enllà dels Pirineus ignoren les cutreteories de la conspiració que dia rere dia empastifen les portades de molts mitjans. Però acaba l’article amb una frase que sembla especialment pensada per aquest cas:

dietro ogni falso complotto, forse si cela sempre il complotto di qualcuno che ha interesse a presentarcelo come vero.

Mentre l’actualitat més propera es divideix entre assassins en guanyumbos i davanters copròfils (o, ves a saber si copròfags), la investigació científica avança impassible.

En l’àmbit estrictament local (de comunitat autònoma, com si diguéssim), uns alumnes de primer i segon d’ESO de l’Institut d’Estudis Secundaris (IES) Bosc de la Coma, van participar el 16 de desembre en un concurs de Robòtica a Barcelona, la FIRST Lego League, i van quedar en una digna 5a posició; el germà del Pasqual no va, però, estar-se de criticar-los, no per la posició, sinó perquè no sabien castellà. El Carles, que m’envia la notícia (thanks), subratlla tres perles que demostren que parlar català pot perjudicar seriosament la salut mental i gramatical:

1. “Sóc menorquina i crec que realment la gent del carrer no tenim cap mena de problema amb els idiomes”

2. “Sabem parlar castellà, tot i que tinguem accent català… això també els passa als andalusos”

3. “Li costa més escriure en castellà que en català. Tot i que gramaticalment és molt més difícil el català”

Sempre ens quedarà el guarà … o no?

En l’àmbit nacional (o paranacional, o estatal, com vulgueu), Espanya ha passat a ser capdavantera europea no només en la corrupció immobiliària i en el nombre d’especialistes en goma 2 ECO i tytadine, sinó en el consum de Viagra; i és que “Pfizer, the maker of Viagra, says Spain has moved into the vanguard of a European Viagra trend”. El motiu és que, segons aquest laboratori:

economic prosperity has transformed the country from a relaxed southern Mediterranean culture, where the siesta was sacrosanct, into an Anglo-Saxon-style workaholic nation

No sembla, però, que el consum d’aquest droga priàpica hagi millorat la satisfacció copulativa dels ibèrics:

The proliferation of Viagra may reflect a worldwide decline in sexual satisfaction. A global sex survey of 13,000 people in 27 countries by Pfizer found that couples around the world have sex an average of 6.5 times a month and that half of all couples were not satisfied with their sex lives.

Mexicans were the happiest in bed, with 74.5 percent declaring they were satisfied, followed by Brazil with 64.5 percent and Spain with 56.6 percent

I una visió cultural del sexe (o una visió sexual de la cultura):

A study last year by the University of Chicago showed that couples in Thailand, China, Indonesia, Taiwan and Japan reported the lowest levels of sexual satisfaction in the world. Turkey, Egypt and Algeria were in the middle.

In regions where men are traditionally more dominant, such as the Middle East and East Asia, both men and women complained of sexual frustratio

El més interessant de l’article és el cas de la Carmen, literalment (i literàriament), segons el millor diari del món, “a chic, twice-divorced 45-year-old information technology executive and Sophia Loren look-alike”. Ella confessa que “her sexual ardor intimidates most Spanish men”, entre els quals podria trobar-se el seu darrer home i, per això, la lleona “insisted that he take Viagra”. Però malgrat que “the Viagra worked”, segons paraules de la interfecta, obsessionada per l’amor pletòric “she decided anyway to leave her boyfriend, an urbane 55-year-old psychologist, for a 32-year-old unemployed student athlete.”

L’última aportació científica que ressenyaré prové del Journal of the American Academy of Dermatology. Es tracta d’un estudi del tatuatges i els bodypiercings als USA. Segons els resultats, gairebé un 25% dels americans/es té un tatuatge, i un 15% conviuen amb un objecte clavat. I si el tatuatge és igual de comú en homes i dones, el bodypiercing és superior en les dones. Associacions positives amb l’ús d’aquestes curioses decoracions corporals són (oh sorpresa!): absència d’afiliació religiosa, molt de temps a la preso, haver estat bevedor/a i “recreational drug use.”

Hi ha un 17% que voldrien desfer-se dels seus tatuatges, malgrat que ningú no ho han fet. Seria molt assenyat que alguns s’ho rumiessin. Si no, mireu aquest cas. I què? pensareu. Doncs aquest blog d’un xinès afincat als USA ressegueix els tatuatges de lletres xineses, sembla que molt populars, per explicar el que hi posa i, normalment, trobar errates epidèrmiques. Una de les més famoses que ha trobat ha estat el tatuatge que heu vist abans. I és que segons el tattoo blogger el tatuatge significa “crazy diarrhea.”

Evidentment, la banda sonora no pot ser una altra, dedicat a la Carmen, és clar:

L’original:

La còpia:

L’altre dia el Josu em va fer veure que havia interpretat malament el document del Banc d’Espanya (BE) sobre la circulació de bitllets a Espanya detectada pel banc. El que jo pensava que era la circulació de bitllets detectada pel BE en un mes concret, era realment la circulació total fins al moment. Cal precisar que per “circulació” entenc els bitllets distribuïts menys els bitllets retirats. Per això mateix, he de revisar molt del que vaig dir en una anotació anterior.

En primer lloc, la idea bàsica continua essent correcta: és un disbarat dir que el 62% del diner en efectiu (és a dir, en paper moneda) a Espanya és troba en bitllets de 500 €, entre d’altres coses perquè el banc d’Espanya, ni ningú, no en té ni idea de quants diners en efectiu hi ha dintre de les fronteres; el motiu més senzill és el que exposava geococcyx en un comentari: el sistema monetari no és tancat, ja que el compartim amb tota Europa i, per tant, en un moment donat és difícil saber quants bitllets hi ha en un país concret¹ .

Segona precisió: les dades del BE són molt pobres per a poder demostrar quants bitllets de cada tipus hi ha, perquè només controla els bitllets que entren i surten al BE, i ens faria falta saber quants entren o surten del país. Com deia el Josu, el BE ha retirat més bitllets de 20€ dels que ha distribuït (en total, uns 240 milions), i una possibilitat és que aquests bitllets de més hagin entrat, posem per cas, amb el turistes. Tampoc sabem si la gran quantitat de bitllets de 500€ que s’ha distribuït estan encara dintre de les nostres fronteres (sota les rajoles de mansions horteres), o bé, se n’han anat cap a paradisos fiscals, o ves a saber on. Podrien haver anat a parar a l’Irak, que sembla un forat negre de bitllets de 100$ gràcies a la corrupció del procònsol Bremer i companyia² .

Tercer: un article molt interessant sobre la corrupció al voltant d’aquests bitllets, i la llei del silenci que envolta institucions i bancs.

Intentaré, ara, refer i ampliar l’anotació incorrecta (tot i que la idea bàsica, repeteixo, era correcta). Aquesta gràfica recull la “circulació total”, és a dir, la diferència entre els bitllets distribuïts i els bitllets retirats (clic per ampliar)³ :

En aquesta altra gràfica poso el valor de la totalitat dels bitllets de cada grup detectats pel Banc d’Espanya (per tant, només cal multiplicar els valors de l’anterior taula pel valor del bitllet):

El que no puc fer, com he dit, és donar una idea dels bitllets que circulen per Espanya. Aquestes dades no ho permeten.

1. Tot i que suposo que se’n poden fer estudis estadístics, però desconec si n’hi ha. [↑]
2. Una nota sobre els 12000 milions de dòlars desapareguts a l’Irak: els diners no eren americans, sinó que estaven sota custòdia americana. Eren diners iraquians que l’ONU havia posat en mans dels invasors per a finançar la reconstrucció. Hi ha molts mitjans que encara no ho tenen clar, fins i tot en la banda dels antiamericans. [↑]
3. Insisteixo que és el total, i no el volum mensual, que és el que deia a l’altra anotació. [↑]

Suposo que aquest error s’anirà arrossegant mes rere mes, com ja vaig comentar fa uns dies: és absolutament fals que “el 62% de todo el efectivo que se maneja en España” sigui en bitllets de 500€. No és el que diu aquest document del Banc d’Espanya (la font de la informació), entre d’altres coses perquè això significaria, segons el mateix document, que no circulen ni bitllets de 20€ ni de 10€ (de fet, la seva circulació hauria de ser negativa, cosa que és directament absurd). El significat del document és un altre, i ja el vaig explicar.

Faig, a més, una predicció: el problema de la circulació dels bin laden (bitllets de 500€) s’agreujara, ja que el percentatge de bitllets de 500€ fabricats seguirà augmentant. Només cal consultar la previsió del BCE de fabricació de bitllets pel 2007: es fabricaran 190 milions de bitllets de 500€, és a dir, 95000 milions d’euros, d’un total de 260000 milions d’euros que es fabricaran en total. Per tant, un 40% dels diners fabricats al 2007 seran en bitllets de 500€ (tot un regal per l’economia submergida, per cert).

La caiguda en desgràcia de Maquivel marca el començament de la pèrdua de les llibertats florentines. Reclòs Sant’Andrea in Percussina en una propietat familiar fins la seva mort el 1527, escriurà els seus llibres essencials. També s’escriu amb Francesco Vettori, ambaixador florentí a Roma. El 10 de desembre de 1513 li explica com és la vida que porta:

No puedo deciros otra cosa en esta carta que la vida que llevo y si vos estimáis que es posible cambiarla por la vuestra, lo haré de buen grado.

Estoy en mi casa de campo, y desde que ocurrieron aquellas mis ultimas desgracias no he estado, en total, ni veinte días en Florencia. Hasta ahora me he dedicado a cazar tordos con la mano. Me levantaba antes del amanecer, preparaba la liga y salía con un montón de jaulas encima, que parecía el Geta cuando volvía del puerto con los libros de Anfitrión; cazaba al menos dos y no mas de seis tordos. Así estuve todo septiembre; después, este pasatiempo, aunque ejercitado por despecho y extraño a mis gustos, ha venido también a faltarme para mayor contrariedad. Cuál es mi vida ahora, os lo voy a decir: me levanto por la mañana con el sol y me voy a un bosque de mi propiedad que estoy haciendo talar; estoy allí dos horas examinando el trabajo del día anterior y pasando un rato con aquellos leñadores, que siempre tienen algún pleito entre manos, o entre sí o con los vecinos. A propósito de este bosque podría contaros mil cosas bonitas que me han ocurrido con Frosino de Panzano y con otros que quería algo de leña. Frosino en concreto mandó a buscar algunas pilas sin decirme nada y a la hora de pagar quería quedarse con diez liras que dice que yo le debía desde hace cuatro años, cuando me ganó a las cartas en casa de Antonio Guicciardini. Yo comencé a hacer el diablo: quería acusar al carretero que había ido a por ellas de ladr6n; tandem Giovanni Machiavelli medió y nos puso de acuerdo. Batista Guicciardini, Filippo Ginori, Tommaso del Bene y algunos otros ciudadanos me pidieron cada uno una pila cuando soplaba aquella tramontana.Yo se las prometí a todos y envié una a Tommaso, la cual llegó a Florencia por la mitad, porque se pusieron a atarla el, su mujer, las criadas y los hijos, que parecían el Gaburra cuando los jueves apalea con sus muchachos un buey. De manera que viendo quien salía ganando he dicho a los demás que ya no tengo más leña y todos se lo han tomado a mal, especialmente Batista que cuenta ésta entre las otras desgracias de Prato.

Una vez me he ido del bosque me acerco a una fuente y desde allí al lugar donde tengo dispuestas las redes para capturar los pájaros. Llevo un libro conmigo, o Dante o Petrarca o alguno de esos poetas menores, como Tíbulo, Ovidio y otros semejantes: leo sus pasiones amorosas y sus amores, me acuerdo de los míos y gozo un buen rato con estos pensamientos. Después me traslado siguiendo el camino hasta la hostería, hablo con los que pasan, les pregunto por noticias de sus lugares de origen, me entero de diversas cosas y tomo nota de los gustos variados y de la diferente fantasía de los hombres. Llega entretanto la hora de comer y con mi familia me alimento con lo que esta pobre villa y este pequeñísimo patrimonio permiten. Después de comer vuelvo a la hostería: allí está el posadero y, por lo general, un carnicero, un molinero, dos panaderos. Con ellos me envilezco todo lo que queda del día jugando a las cartas y a las damas, de donde nacen mil disputas e infinitos insultos con palabras injuriosas, y las más de las veces se lucha por un cuarto y se nos oye, sin embargo, gritar desde San Casciano. Envuelto así entre estos miserables, saco de mi cabeza todo resto de orgullo y me desahogo de la malignidad de esta suerte mía, contento de que me arrastre por esta vía, a ver si se avergüenza de una vez.

Llegada la noche, me vuelvo a casa y entro en mi escritorio; en el umbral me quito la ropa de cada día, llena de barro y de lodo, y me pongo paños reales y curiales. Vestido decentemente entro en las antiguas cortes de los antiguos hombres, donde -recibido por ellos amistosamente- me nutro con aquel alimento que solum es mío y para el cual nací: no me avergüenzo de hablar con ellos y de preguntarles por la raz6n de sus acciones, y ellos con su humanidad me responden; durante cuatro horas no siento pesar alguno, me olvido de toda preocupaci6n, no temo a la pobreza, no me da miedo la muerte: me transfiero enteramente en ellos. Y como Dante 75 dice que no hay ciencia si no se retiene lo que se ha aprendido, yo he tomado nota de aquello de lo que en mi conversaci6n con ellos he hecho capital y he redactado un opúsculo De principatibus, donde profundizo en la medida de mis posibilidades en las particularidades de este tema, discutiendo qué es un principado, cuántas son sus clases, cómo se adquieren, como se conservan, por qué se pierden.

És la primera notícia que es té del naixement de El Príncep. Aquí l’original italià.

L’editorial sobre el càncer de El País començava així:

… el gran éxito de la medicina moderna: la duplicación de la esperanza de vida en los países occidentales.

Aquesta afirmació ja ningú no gosa discutir-la, tot i que el més probable és que les causes principals siguin més modestes: la universalització de la higiene (com deia Pla, el water-closed és el progrés més gran que havia vist) i de l’alimentació regular. Ja vaig comentar un altre dels mites urbans mai demostrat sobre les vacunes, que també semblen haver salvat la humanitat, quan les dades històriques no ho avalen en absolut. I és que els mites sobre la píndola definitiva són tan temptadors.

Un lector de l’editorial, un tal Armando, matisa una mica l’optimisme sense límits de l’article:

De acuerdo en que la oncologia ha hecho grandes progresos, pero cuidado con cosas que el editorial no recoge correctamente. Creo que es un error presentar el cancer como la enfermedad generada por el progreso de la medicina. La medicina clinica alarga la supervivencia de los pacientes con cancer, pero no evita que aparezca ni generalmente los cura. Su aparición sigue estando ligada en una buena parte a causas ambientales y de consumo, como el tabaco y la alimentación. Ha sido la prevención de estas exposiciones la que mas ha contribuido en el mundo desarrollado a reducir o estabilizar la aparición del cancer, no la oncología, aunque haya jugado un papel. Hacer excesivo enfasis en la oncología nos conduce, como sociedad, a soluciones caras y no tan efectivas como otras.