No man but a blockhead ever wrote except for money.
Samuel Johnson
Fa poc, el Channel 4 britànic va oferir un reportatge sobre les tendències radicals a les mesquites britàniques. Crec que el Jordi en va parlar. He utilitzat aquesta eina per a començar a subtitular els capítols.
Ja veureu que alguns clergues semblen personatges dels Monty Python. Aquí va la primera part, en dues tomes (disculpeu els errors):
una:
i dues:
continuarà …
Al llibre del Fisk s’hi poden trobar curiositats insospitades. A la pàgina 1185, mentre parla dels primers dies de bombardeig de l’Afganistan, diu:
els equips de televisió de Japó, França 21 i la televisió catalana acorralen un tercer home. No parla japonès, ni francès ni català -de fet, el reporter català era basc- però els traductors paquistanesos, tot cridant, fan preguntes sobre el cos a la plaça de Kandahar
La mera hipòtesi, formulada per un anglès autènticament cosmopolita, que un afganès podria parlar català (subjacent al fet que ho hagi de negar, tot i que de manera irònica, és clar, situant, a més, la llengua de Xènius al mateix pla que la de Xin Xan i la de Xirac), és potser el més gran reconeixement de la llengua catalana que conec, i que deixo desinteressadament als defensors del gran futur que li espera. Suposar, a més, que el reporter català podria dirigir-se a l’afgà en la nostra llengua, quan això no passa ni al principat entre els catalans, és tan xocant que he subratllat el fragment.
El fet que dediqui un comentari per puntualitzar que el reporter de tv3(?) era basc, i no català, em deixa una mica perplex. I ara que ho penso: qui devia ser aquest reporter? S’accepten propostes.
Actualització
No puc deixar escapar l’oportunitat de tornar a criticar la traducció; i és que a la pàgina 1224 hi ha un rècord d’errors, contrastables alguns perquè la traductora deixa el text original en anglès:
Para de la coalició que ha atacat l’Afganistan:
1. Tradueix Coalition Joint Civil-Military Operations Task Force (suposo que seria una cosa com Equip de la Cooalició per a les operacions conjuntes civils i militars) com a “Equip de la Tasca d’Operacions Militars-Civils de la Unió de Coalició”.
2. Tradueix Coalition Humanitarian Liaison Center (suposo que seria un Centre d’Enllaç Humanitari de la Coalició) com a “Centre d’Enllaços Humanitaris de Coalició”.
3. Diu “La seva tasca incloïa ‘informació de seguretat’, un ‘canal de comunicació als comandaments de la coalició, l’ambaixada dels Estats Units i l’USAID’ i …”, i és clar, és “un ‘canal de comunicació amb els comandaments de la coalició’ …”
4. “He prohibit l’entrada de totes les forces de coalició …”, és clar, és “de la coalició“.
5. “Simplement no tenen ni idea de com tractar el complex de vida polític, cultural i social d’aquí”, i hauria de ser “Simplement no tenen ni idea de com tractar la complexa vida política, cultural i social d’aquí.”
6. “Només volen lluitar contra una ‘guerra contra el terror’” que, pel context, hauria de ser “Només volen lluitar en ‘guerra contra el terror’”.
7. No tradueix termes tan coneguts com “Desert Storm”, la famosa “Tempesta del Desert”, o la “Operation Provide Comfort” d’ajut als kurds, que ara no recordo com es va traduir aquí.
Insisteixo, tot a la pàgina 1224.
El segon article de Xavier Sala-i-Martin de la sèrie dedicada al canvi climàtic, supera àmpliament el primer en la tergiversació de l’informe de l’IPCC.
La primera meitat de l’article la dedica a comentar una frase de l’informe de l’IPCC de l’any 2001, que sembla que el va irritar profundament. La frase, segons Sala-i-Martin, és aquesta:
el siglo XX ha sido el más cálido del último milenio, la década de los noventa la más cálida del siglo XX y el año 1998 el más cálido de la década
Resulta, però, que la frase és incorrecta. L’informe del 2001 diu, en el paràgraf que Sala-i-Martin presumptament cita, textualment:
Los nuevos análisis de datos indirectos del hemisferio norte indican que el aumento de la temperatura en el siglo XX probablemente haya sido el mayor de todos los siglos en los últimos mil años. También es probable que, en el hemisferio norte, los años noventa hayan sido el decenio más cálido y 1998 el año más cálido. Al disponer de menos datos, también sabemos menos acerca de las medias anuales anteriores a los últimos mil años, así como de las condiciones reinantes en la mayoría del hemisferio sur antes de 1861.
Comencem malament, doncs, perquè oblidar-se que la frase només es referia a l’hemisferi nord és greu. A més, oblidar la paraula “probablemente”, que l’economista no revela fins a la meitat de l’article, diu molt de les ganes d’entabanar al públic, perquè el lector ja tindrà coll avall que l’IPCC dóna la frase com a certa.
La primera part de l’article, doncs, se la dedica a explicar com ha acabat desapareixent aquesta frase (bé, no la que ell diu, sinó el paràgraf que jo cito) de l’informe del 2007. Com veurem, la seva versió és, novament, molt esbiaixada i plena de prejudicis. Aquesta és l’explicació:
Los datos fueron construidos por Mann, Bradley y Hughes quienes, con los grosores de anillos de los árboles, la densidad de los corales e isótopos atrapados en los hielos glaciares y a través de un complejo método estadístico, reconstruyeron las temperaturas globales durante los últimos 1000 años. En 2003, los canadienses McKitrick y McIntyre descubrieron errores fundamentales en el trabajo de Mann que, una vez corregidos, revelaban que las temperaturas durante siglo XIV habían sido más altas que las actuales. El siglo XX ya no era una anormalidad y la afirmación estrella del IPCC quedaba en entredicho.
Mann y sus colegas reaccionaron y empezó una lucha de titanes científicos. Había tanto en juego que en 2006, el National Research Council de los Estados Unidos formó un comité de expertos liderados por el presidente de la Academia Nacional de las Ciencias Estadísticas Edgard Wegman para investigar el tema. Además de reñir a los paleoclimatólogos por utilizar técnicas estadísticas que no dominaban, el comité fue categórico: el análisis científico no sustenta la afirmación que el Siglo XX, la década de los 90 y el año 1998 son los más cálidos del milenio. A pesar de que el IPCC había otorgado un convencimiento de entre 66% y 90% sobre la veracidad del trabajo de Mann, tanto el gráfico como la famosa frase han desaparecido del informe 2007.
Primer de tot, seria bo presentar el personatges del drama: Michael Mann, l’autor principal de l’article que es discuteix, és un climatòleg reconegut, amb més de 80 articles publicats en revistes de les anomenades peer-reviewed (és a dir, articles que prèviament a la publicació han estat revisats per especialistes del mateix rang; no és la panacea per evitar problemes i fraus, però és la millor forma que es coneix de controlar la qualitat científica dels autors). A més,
has been the recipient of several fellowships and prizes, including selection as one of the 50 leading visionaries in Science and Technology by Scientific American, the outstanding scientific publication award of the National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA), and recognition by the Institute for Scientific Information (ISI) for notable citation of his refereed scientific research.
D’altra banda, tenim a Stephen McIntyre un antic executiu de mines, i Ross McKitrick, un economista, ambdós canadencs. Al primer no se li coneix publicacions acadèmiques fins a la citada per Sala-i-Martin. El segon ha publicat 16 articles peer-reviewed a revistes d’economia, i 4 en d’altres revistes científiques. És a dir, per una banda, tenim un reconegudíssim climatòleg, i per l’altra, un exempresari de mines (que té un bonic blog anticanviclimàtic) i un reconegut economista. Aquest és el duel de titans de què parla Sala-i-Martin, duel no sobre mines o sobre economia, sinó sobre climatologia.
Anem ara a la polèmica. Segons Sala-i-Martin, sembla que Mann i McIntyre/McKitrick (MM) tenien un “duel de titans”, i es va cridar a Wegman, mitjançant el National Research Council, que va dictar sentència a favor dels dos últims. I aquí paz y después gloria. Qui conegui com funcionen els temes acadèmics, no una mosca, sinó un moscam li començara a furgar les narius, amb tota la raó.
La cosa no va anar així, i veure’m exactament quin és el moment en què la política aterra en aquest tema: després de l’article de Mann et al. (1998), MM van publicar un primer article al 2003, que va fer que Mann et al. publiquessin correccions menors del seu primer article, amb les mateixes conclusions. MM van publicar un nou article, el del 2005, ara ja qüestionant metodològicament tot l’article de Mann et al (l’article va ser destacat per la revista American Geophysicl Union). Poc després, Mann et al. van detectar “errors crítics” en el de MM, que aquests van acceptar, però que van declarar no afectaven als seus resultats. Com veieu, l’embolic era bastant gran a aquestes altures de la pel·lícula.
I precisament ara és quan comença la intervenció política en la qüestió, cosa que Sala-i-Martin, miserablement, amaga: el congrés dels Estat Units va demanar dues avaluacions del treball de Mann et al. (per cert, què us sembla que el congrés, o alguna comissió, demani una avaluació, no d’una teoria científica, sinó d’un article concret? A mi, personalment, m’han ensenyat que la ciència es fa en revistes especialitzades i no des de subcomissions parlamentàries). La primera al National Research Council, de l’United States National Academy of Sciences. La conclusió d’aquest examen realitzat per 12 científics de disciplines diferents va ser que les conclusions eren correctes, tot i que, “agreed that there were statistical shortcomings in the MBH analysis.”
La segona avaluació la va demanar Joe Barton (i no com diu Sala-i-Martin, el National Research Council) un senador republicà reconegut escèptic sobre el tema del canvi climàtic, i també reconegut pel seu esforç per a que no s’aprovessin lleis restringint l’emissió de gasos contaminants. Més important, Joe Barton, com a membre del Comitè d’Energia i Comerç de la cambra de representants, va endegar una investigació sobre el canvi climàtic, encapçalat per Wegman i dos reconeguts estadístics més (cap altra disciplina científica estava representada en aquesta avaluació, cosa que tampoc diu Sala-i-Martin). El resultat d’aquest informe va sentenciar1 contra les conclusions de l’article de Mann et al. Ara bé, fins i tot aquí, Sala-i-Martin actua amb incúria, perquè ell diu, en cursiva que l’informe deia:
el análisis científico no sustenta la afirmación que el Siglo XX, la década de los 90 y el año 1998 son los más cálidos del milenio.
mentre que l’informe Wegman diu que els càlculs de Man et al. que porten a l’afirmació
that the decade of the 1990s was the likely the hottest decade of the millennium and that 1998 was likely the hottest year of the millennium cannot be supported by their analysis.
Per tant, Wegman no diu res sobre si el segle XX ha estat el més calorós del mil·leni. A més, com subratllo, no diu que “el análisis científico” no sustenta l’afirmació, sinó només “their analysis”, és a dir, l’anàlisi de l’article en qüestió. Per tant, la conclusió de Wegman és molt més limitada del que ens vol fer creure el nostre economista descuidat.
A part, l’economista i directiu del barça, no s’està de dir que Wegman va “reñir a los paleoclimatólogos por utilizar técnicas estadísticas que no dominaban.” En aquest aspecte que Sala-i-Martin troba tan divertit, voldria dir la meva: Wegman diu al principi de l’informe que només es centrarà en els articles en discussió:
I would like to begin by circumscribing the substance of our report. We were asked to provide an independent verification by statisticians of the critiques of the statistical methodology found in the papers of Drs. Michael Mann, Raymond Bradley and Malcolm Hughes published respectively in Nature in 1998 and in Geophysical Research Letters in 1999.
En canvi, més endavant es fan comentaris que ultrapassen de lluny aquest objectiu, i des del meu punt de vista, arriben a la falta de respecte acadèmic sense cap argument:
We note that there is no evidence that Dr. Mann or any of the other authors in paleoclimate studies have had significant interactions with mainstream statisticians.
En cap cas, però, no es diu que no dominin les tècniques, sinó que no es relacionen amb el sursuncorda de l’estadística. I arriben fins i tot a l’atac global a la comunitat de paleoclimatòlegs, sense més argument que tots es coneixen:
We found that at least 43 authors have direct ties to Dr. Mann by virtue of coauthored papers with him. Our findings from this analysis suggest that authors in the area of this relatively narrow field of paleoclimate studies are closely connected. Dr. Mann has an
unusually large reach in terms of influence and in particular Drs. Jones, Bradley, Hughes, Briffa, Rutherford and Osborn.
i que continua d’aquesta manera indignant:
Although we have no direct data on the functioning of peer review within the
paleoclimate community, but with 35 years of experience with peer review in both journals as well as evaluation of research proposals, peer review may not have been as independent as would generally be desirable.
És a dir, Wegman i els seus dos sequaços, que han reconegut no tenir la més mínima idea de climatologia, i que ara reconeixen que no tenen ni idea de com funciona el peer review dintre de la comunitat que es dedica al paleoclima, sembren el dubte sobre la feina dels paleoclimatòlegs. Això sí que és ciència!
No cal dir que l’informe de Wegman mai no ha estat publicat en cap revista científica ni, és clar, s’ha sotmès a cap peer-review, ni bo ni dolent. Tampoc diu Sala-i-Martin que molts climatòlegs i algun físic han qüestionat aquest informe, fent preguntes concretes a Wegman, sense que fins ara mateix aquest ni els seus sublims estadístics hagin contestat.
Tampoc diu l’equanim economista Sala-i-Martin que si ignoressim tots els articles de Mann, encara hi hauria 8 articles d’altres investigadors diferents que arriben a conclusions semblant amb tècniques diferents (veure gràfic amb els resultats de tots els articles). Ara, no puc assegurar que aquests investigadors no hagin sopat mai amb Mann.
En definitiva, que la inqualificable afirmació de Sala-i-Martin sobre els resultats de l’article, que posa entre admiracions, “¡era mentira!” és totalment fals. Evidentment, jo no cometré el mateix error, invertint-lo, i diré “és veritat!”. Sincerament, no en tinc ni idea, tot i que sembla raonable; en qualsevol cas, l’article crucificat de Mann, ja diu des del títol que hi ha moltes incerteses que cal superar, i millorar les dades. En canvi, Sala-i-Martin insisteix en les seves infonamentades i summament esbiaixades conclusions:
En 2001 el IPCC se apresuró a publicar y a defender una frase estrella que resultó ser falsa y eso dañó su credibilidad y la de la comunidad científica. En 2007 el IPCC ha enmendado su error, lo que ciertamente le honora, y ha adoptado una posición mucho más seria y honesta.
Anem a comparar què deia i què diu l’IPCC sobre les temperatures: primer de tot, cal recordar que l’IPCC dek 2001 tenia 94 pàgines (en castellà), mentre que el del 2007 en té 18. Per tant, han desaparegut moltes coses2 . Veiem ara la part dedicada a les temperatures de cada informe:
Titular
2001:
Un conjunto de observaciones cada vez mayor describe la imagen global de un mundo en fase de calentamiento y de otros cambios en el sistema climático.2007:
Warming of the climate system is unequivocal, as is now evident from observations of increases in global average air and ocean temperatures, widespread melting of snow and ice, and rising global average sea level
com es pot veure, de la radicalitat a la moderació (!?).
seguim:
calentament amb registres fiables des de mitjan 1850
2001:
La temperatura media mundial de la superficie (es decir, el promedio de la temperatura del aire cerca de la superficie de la tierra y de la temperatura de la superficie del mar) ha subido desde 1861. Durante el siglo XX , el aumento ha sido de 0,6 ± 0.2°C5,6 (véase la Figura 1a). Este valor es superior en 0,15°C a la previsión del SIE para el período que iba hasta el año 1994, debido a las temperaturas relativamente altas de los años restantes del siglo (1995 a 2000) y a la mejora de los métodos de tratamiento de los datos. Estas cifras tienen en cuenta varios ajustes, como los efectos de las islas de calor urbanas. El registro muestra una gran variabilidad. Por ejemplo, la mayor parte del calentamiento que se produjo en el siglo XX tuvo lugar en dos períodos: de
1910 a 1945 y de 1976 a 2000. Mundialmente, es muy probable que los años noventa hayan sido el decenio más cálido y 1998 el año más cálido en el registro instrumental desde 18612007:
Eleven of the last twelve years (1995 -2006) rank among the 12 warmest years in the instrumental record of global surface temperature (since 1850). The updated 100-year linear trend (1906–2005) of 0.74 [0.56 to 0.92]°C is therefore larger than the corresponding trend for 1901-2000 given in the TAR of 0.6 [0.4 to 0.8]°C. The linear warming trend over the last 50 years (0.13 [0.10 to 0.16]°C per decade) is nearly twice that for the last 100 years. The total temperature increase from 1850 – 1899 to 2001 – 2005 is 0.76 [0.57 to 0.95]°C. Urban heat island effects are real but local, and have a negligible influence (less than 0.006°C per decade over land and zero over the oceans) on these values.
Fixeu-vos en la “moderada” afirmació que onze dels dotze anys més càlids dels darrers gairebé 160 anys són, precisament, els darrers onze anys (1995-2006).
paleoclima
2001:
Los nuevos análisis de datos indirectos del hemisferio norte indican que el aumento de la temperatura en el siglo XX probablemente haya sido el mayor de todos los siglos en los últimos mil años. También es probable que, en el hemisferio norte, los años noventa hayan sido el decenio más cálido y 1998 el año más cálido. Al disponer de menos datos, también sabemos menos acerca de las medias anuales anteriores a los últimos mil años, así como de las condiciones reinantes en la mayoría del hemisferio sur antes de 1861.2007:
Average Northern Hemisphere temperatures during the second half of the 20th century were very likely higher than during any other 50-year period in the last 500 years and likely the highest in at least the past 1300 years. Some recent studies indicate greater variability in Northern hemisphere temperatures than suggested in the TAR, particularly finding that cooler periods existed in the 12 to 14th, 17th, and 19th centuries. Warmer periods prior to the 20th century are within the uncertainty range given in the TAR.
Quina moderació! És probable que els darrers 50 anys siguin el període més calorós de 50 anys des de fa, no mil anys que deia al 2001, sinó fa 1300 anys. Efectivament, no parla de la darrera dècada, ni de l’any 1998, però si Sala-i-Martin utilitzés els sentit comú es preguntaria, i què? què afegeix a la probabilitat que hi hagi canvi climàtic una dada puntual d’un anys, o fins i tot 10 anys, davant d’un grup de dades de 50 anys. Sala-i-Martin no s’adona que l’error de l’IPCC al 2001 és que la dada del 1998 és irrellevant, i és merament reclam publicitari (criticable, és clar) per l’informe. Però no hi ha cap dubte que el darrer informe, a efectes estadístics és més contundent en aquest aspecte, pel nombre d’anys en què la temperatura és major (50 anys), i pel període contrastat (1300 anys).
La traca final de Sala-i-Martin és impressionant, i la trobem al mig de l’article. De l’afirmació de l’IPCC:
tenemos un convencimiento del 90% de que la mayor parte del calentamiento está causado por la acción humana
arriba després d’un circumloqui al·lucinant, on dubta de models matemàtics, de la ciència, que sempre es pot equivocar (quina gran reflexió!), que la temperatura “només” ha pujat 0,74º de mitjana3, etc, etc, a aquesta seva conclusió:
tienen una seguridad del 90% de que saben bien poco
En fi, ja no puc més, i em nego a comentar aquesta bajanada.
Veig ahir nit la darrera pel·lícula de Scorsese, que ja havia comentat el Jordi. Enganxat al sofà les més de dues hores. No, no és comparable a les millors del director, però l’ofici és l’ofici.
Di Caprio, magnífic. Quin gran actor.
M’agradaria fer les mateixes preguntes a la plaça Catalunya.
Xavier Sala-i-Martin ha començat una sèrie d’articles sobre el canvi climàtic a La Vanguardia. El primer està dedicat a Al Gore i el seu documental sobre el canvi climàtic. Res a dir, perquè no l’he vist. Caldria puntualitzar, però, que, com és sabut, els missatges pel gran públic, en aquest i en d’altres temes, acostumen a estar més aprop de la propaganda que de la ciència.
La cosa canvia quan parlem del Grup Intergovernamental del Canvi Climàtic (IPCC) de l’ONU, el paper del qual és:
to assess on a comprehensive, objective, open and transparent basis the scientific, technical and socio-economic information relevant to understanding the scientific basis of risk of human-induced climate change, its potential impacts and options for adaptation and mitigation
Sala-i-Martin, per a criticar el documental d’Al Gore utilitza el darrer document d’aquest organisme però, tot just citar-lo i sense cap mena de justificació, el qualifica de “documento probablemente sesgado a favor de posiciones ecologistas.” Evidentment, el comentari només evidencia el propi biaix de l’economista.
Geococcyx ja ens animava a llegir aquest document, i si ho fem, observem que Sala-i-Martin, a banda de confondre continuadament les pàgines de l’informe, opta per la lectura més superficial, acomodada als seus prejudicis, i sovint errònia.
Diu: “en lo que se refiere a la Antártida, el IPCC dice que las temperaturas allí no sólo no han subido sino que han bajado (página 9)”. En aquesta pàgina no diu res sobre la presumpta baixada temperatures a l’Antàrtica, només hi diu sobre aquesta regió:
Antarctic sea ice extent continues to show inter-annual variability and localized changes but no statistically significant average trends, consistent with the lack of warming reflected in atmospheric temperatures averaged across the region.
és a dir, que la temperatura atmosfèrica mostra una absència de calentament, estadísticament parlant. En cap cas se’ns diu que hagin baixat les temperatures. A la pàgina 11, se’ns diu una cosa semblant:
It is likely that there has been significant anthropogenic warming over the past 50 years averaged over each continent except Antarctica
en cap cas se’ns diu que les temperatures hagin baixat. Potser ho diu perquè a la pàgina 10 es comenta que “Ice core data indicate that average polar temperatures at that time were 3 to 5°C higher than present, because of differences in the Earth’s orbit.” Però, en aquest cas, la comparació es fa amb un període interglacial, ja fa, compte, 125000 anys! i, com diu, la diferència de temperatura és totalment atribuïble al canvi en l’òrbita terrestre.
Continua Sala-i-Martin: “y se espera que su masa de hielo aumente durante el próximo siglo (página 13).” La pàgina 13 no diu res sobre l’Antartida. En canvi, la pàgina 14 diu “Models used to date do not … include the full effects of changes in ice sheet flow, because a basis in published literature is lacking. The projections include a contribution due to increased ice flow from Greenland and Antarctica at the rates observed for 1993-2003, but these flow rates could increase or decrease in the future.” És a dir, que el tema de l’Antartida és un problema obert i, per tant, no “s’espera” res, sinó que les projeccions, fetes molt precàriament, diuen que el “ice flow” augmentarà en el període 1993-2003. També cal dir que la “masa de hielo” no es correspon amb el “ice flow”, que és la capa de gel continental. Cal distingir-lo del gel oceànic, format per aigua salada, i que normalment s’anomena banquisa, en anglès “sea ice”. En aquest cas, la pàgina 16 de l’informe és contundent, cosa que sembla no saber el famós economista:
Sea ice is projected to shrink in both the Arctic and Antarctic under all SRES scenarios. In some projections, Arctic late-summer sea ice disappears almost entirely by the latter part of the 21st century.
Aquest gel disminueix en qualsevol dels escenaris possibles. Per tant, l’afirmació que “la Antártida no se va a derretir sino más bien al contrario”, no s’aguanta per enlloc, perquè en Sala-i-Martin només considera el “ice flow” i no el “sea flow”. Això sí que és biaix. Però no s’acaba aquí el seu atreviment: “la descongelación del Ártico tendrá consecuencias menores sobre el nivel del mar porque su hielo ya está flotando en el agua.” Com? on coi es troba el “ice flow” si no és damunt la terra? Mireu sinó algunes fotos de les seves boniques muntanyes i platges, i la superfície rocosa sota el gel (gairebé el 40%, en superfície). Geococcyx m’adverteix que he llegit malament, Àrtic per Antàrtic. Efectivament, l’Àrtic és gairebé tot gel, com explica el nostre home a DF.
“Las previsiones del IPCC confirman esa lógica y auguran que el nivel subirá no los 7 que dice Gore sino entre 0,18 y 0,59 metros (IPCC página 11).” Correcte, excepte la pàgina, que és la 13.
“el deshielo de Groenlandia hará que se detenga la corriente del Atlántico que trae agua caliente de los mares del sur y provocará una nueva glaciación en Europa. Los científicos del IPCC están 90% seguros de que eso no pasará (página 12).” Sincerament, no sé d’on treu aquesta conclusió o, més concretament, aquest raonament. Diria que enlloc de l’informe es fa aquest raonament. És cert que l’informe diu que Europa no es gelarà, però no parla en absolut del corrent de l’Atlàntic. A més, la redacció de Sala-i-Martin és summament ambigua: què no passarà? que hi hagi una altra glaciació a Europa? que es desgeli Groenlàndia? que pari el corrent de l’Atlàntic? Les respostes a les preguntes per separat són clares: no, sí, no diu res. En qualsevol cas, l’IPCC no estableix cap interrelació entre aquests tres fenòmens conjuntament.
“El IPCC dice (página 9) que los altibajos climáticos locales como los que sufrió Europa en 2003 no se pueden relacionar con el aumento de CO2.” Finalment, Sala-i-Martin encerta la pàgina, tot i que no del tot, ja que la paraula “locales” no apareix enlloc a la susdita pàgina. Amb la lleugeresa que el caracteritza, intenta resumir en una línia fets diferents. D’una banda, hi ha situacions extremes del clima (”altibajos” que diu). Aquests poden ser locals o generals. Després hi ha el que va passar al 2003 (tema del qual no parla l’informe). I finalment hi ha l’augment del CO2. L’IPCC diu ben clar que és molt difícil d’explicar els fenòmens locals a partir d’aquests models globals, cosa molt diferent que “no se pueden relacionar” (de manera pomposa, podem dir que Sala-i-Martin confon una limitació epistemològica amb una limitació ontològica). Sobre els fenòmens locals diu clarament l’informe (p. 12):
Difficulties remain in reliably simulating and attributing observed temperature changes at smaller scales. On these scales, natural climate variability is relatively larger making it harder to distinguish changes expected due to external forcings. Uncertainties in local forcings and feedbacks also make it difficult to estimate the contribution of greenhouse gas increases to observed small-scale temperature changes.
En canvi, l’informe és bastant contundent amb els fenòmens extrems a escala global. Per exemple, en l’apartat de la taula de la pàgina 9, diu sobre la contribució humana de les onades de calor després de 1960 que és més probable que improbable (major d’un 50%), i les projeccions sobre el segle 21 indiquen que aquesta probabilitat és més gran (major del 90%). I, en general, els fenòmens extrems seran més habituals.
Finalment, Sala-i-Martin diu “El IPCC (página 6) dice que, a pesar de que hay alguna evidencia observacional de que la intensidad puede haber subido desde 1970 en el Atlántico, los datos no permiten ver tendencias a largo plazo ni en la intensidad ni en la frecuencia de los huracanes.” Una altra vegada, la pàgina 6 no parla dels huracans. És a la 8 on trobem aquesta informació. Torna a equivocar-se quan diu “puede haber subido”, ja que el text diu clarament “There is observational evidence for an increase of intense tropical cyclone activity in the North Atlantic since about 1970, correlated with increases of tropical sea surface temperatures.” Per tant, no “puede”, sino que “ha subido”. Curiosament, la part en cursiva també és incorrecta. El text diu:
Multi-decadal variability and the quality of the tropical cyclone records prior to routine satellite observations in about 1970 complicate the detection of long-term trends in tropical cyclone activity. There is no clear trend in the annual numbers of tropical cyclones.
En primer lloc, les tendències no es poden veure perquè els registres abans del 1970 són més defectuosos, perquè les tècniques d’anàlisi eren més primitives. Per tant, no és que les dades no permetin veure “tal i tal”, és que les dades són insuficients i de poca qualitat.
En segon lloc, les tendències que no es poden establir no són “en la intensidad y en la frecuencia de los huracanes”, sinó, en general, en “l’activitat dels ciclons” (o huracans). Sobre la intensitat l’informe ja ha dit que sí que és major, i a la pàgina 16 ho confirma, donant-ho com a probable (més del 50% de probabilitat):
Based on a range of models, it is likely that future tropical cyclones (typhoons and hurricanes) will become more intense, with larger peak wind speeds and more heavy precipitation associated with ongoing increases of tropical SSTs. There is less confidence in projections of a global decrease in numbers of tropical cyclones. The apparent increase in the proportion of very intense storms since 1970 in some regions is much larger than simulated by current models for that period.
En definitiva, Sala-i-Martin ens regala una lectura superficial i esbiaixada de l’informe, impròpia d’una figura del seu prestigi, i que provoca més confusió que una altra cosa.
Amb Geococcyx recomano, si en teniu cap interès, la lectura del document de l’IPCC.
He creat un nou blog. Es tracta d’una mena de dietari/caixa d’eines de la tasca que porto ara entre mans, la traducció i edició de les obres d’Arquimedes. La utilitat de la web és bàsicament particular, ja que em servirà per organitzar materials, idees i frustacions. Ara bé, també he pensat que, havent-hi tanta gent ociosa amb interessos estrafolaris, sempre hi haurà algú interessat en l’artefacte.
Tres dones, totes d’esquerres, totes professionals competents en la seva matèria, m’han confessat la seva oposició a la nova llei de la igualtat, especialment en el punt referent a les quotes. Aquesta llei, i d’altres del govern català confirmen quina és norma bàsica d’aquests governs davant la realitat: quan aquesta no agrada, es fa una llei derogant la realitat, i ja us apanyareu. Aquesta llei n’és un exemple, la llei sobre la violència contra les dones n’és un altre.
La manera d’afrontar un mercat de treball precari és l’aspecte econòmic d’aquesta política: que no hi ha llocs de treball fixos? cap problema, l’estat en crea a puntapala. Aquest any, per exemple, surten a concurs 6856 places de professorat de primària i secundària; el propi departament d’educació ja diu, amb un cofoisme comprensible des de la seva mentalitat estatalista, “es tracta de la convocatòria més nombrosa que s’ha fet fins ara en la història del Departament.”
6856 places, és a dir, una de cada mil persones podrà gaudir dels avantatges de ser funcionari. Si el sou mitjà són, en un primer moment, al voltant d’uns 30000€, això significa que a partir de l’1 de setembre, els 999 catalans que no hauran obtingut aquesta plaça, hauran de reservar 30€ anuals dels seus minsos ingressos a pagar el nou funcionari d’ensenyament que els correspon. Tots els mileuristes, posem per cas, es convertiran d’un dia per l’altre en 995 euristes. I això fins la mort del funcionari en qüestió, que deu guardi molts anys (bé, potser no tants).
Un altre dels avantatges dels nous 6856 funcionaris serà l’entrada al club de Muface, és a dir, el “Régimen Especial de Seguridad Social de los Funcionarios Civiles del Estado”, la mutualitat del funcionari, per entendre’ns, la gran bicoca: pagar com si estiguessis a la seguretat social, però gaudir al mateix temps dels serveis de qualsevol mútua, by the face i for live, la demostració que en aquest país on tots som iguals (excepte el rei i la seva troupe), n’hi ha que són més iguals que la resta dels mortals (més mortals precisament perquè no pertanyen a Muface).
En qualsevol cas, sembla que el sistema de contractació de funcionaris és el més objectiu que hi ha: el concurs d’oposicions. A més, això sembla garantir que només entren els més preparats. En el cas de les oposicions d’ensenyament, es tracta de diverses proves, la més complicada de les quals és l’exposició d’un tema, entre un grup molt gran de temes. Això garantiria que el futur funcionari domina completament la matèria per la qual concursa. Aquest any, i en el cas concret de secundària (on acostuma a haver-hi uns 70 temes), el tribunal escollirà a l’atzar 5 temes i el concursant haurà de desenvolupar-ne 1. Això és poc? és molt? Si sabeu una mica de probabilitats, podreu comprovar que això significa que estudiant a fons 25 dels 70 temes, tens un 90% de probabilitats de què un dels 5 temes escollits pel tribunal l’hagis estudiat.
Una altra part del concurs d’oposicions consisteix a preparar una unitat didàctica. No tothom, però: els anomenats interins (els qui treballen a l’ensenyament públic sense ser funcionaris), no hauran de fer aquesta part, i la supliran per un informe de l’administració on l’únic mèrit que presentaran és els anys que han estat exercint d’interins (i que, per tant, si s’haguessin presentat a oposicions durant aquest període, no les haurien aprovat1 ). Aquest informe pot contar fins 3 dels 10 totals en l’oposició. No és aliè a tot això que els sindicats més grans d’ensenyament es nodreixin bàsicament d’interins.
Alguns mestres que conec, progressistes la majoria, em diuen que en el cas de primària serà un “coladero”, i ha qui ho qualifica de “vergonya”. Les oposicions, aquest any, es convertiran en un mer tràmit administratiu per a obrir les portes a tots els qui fa anys que no aconsegueixen aprovar-les, i bastants més.
Algú pensarà que odio els funcionaris. Fals. Jo també sóc funcionari d’ensenyament; això sí, en excedència voluntària. Aquest és un estat metafísic dels funcionaris, comparable al del creient no practicant: has deixat la teva plaça voluntàriament i sense cap mena d’explicació, però el papà (o la mamà) estat et garanteix una plaça quan decideixis que la vida lluny dels seus confortables braços és massa dura. Tampoc no sóc contrari a la idea de funcionariat, és clar: no existeix societat complexa sense funcionaris d’alguna mena i ben pagats.
La pregunta del milió és, però: quines àrees d’una societat s’han de deixar a mans del funcionariat? La resposta dels actuals governs espanyol i català és, com diu el meu cunyat empresari: “tots hem de ser funcionaris.” Tornem al cas de l’ensenyament: cal que universitats, instituts i escoles siguin bàsicament públics? Com que desconfio de les explicacions teòriques, contaré dos fets que conec de primera mà, que resumeixen molts d’altres que us estalvio.
Tots els qui tenim fills a punt d’escolaritzar i ens interessem per la seva educació, ens hem hagut de passejar aquests dies per les escoles, perquè s’apropa el moment de la preinscripció. No és que es pugui triar massa (l’estat en la forma autonòmica et dóna les opcions més properes a casa o a la feina, i gairebé t’obliga a escollir-les), però tampoc no és perd res fent-ho. La meua dona és qui ha visitat diverses escoles per Ciceró. Malgrat la seva ideologia progressista, un dia, després de la seva darrera visita, em va dir, gairebé implorar: “vull escollir l’educació del meu fill!” Segons m’explica, el discurs central de la majoria d’escoles públiques que ha vist és “fem el que podem”; les presentacions de les seves activitats són buides i molt sovint sense preparar. En canvi, les concertades que ha visitat (totes seleccionades, és clar), independentment de la seva querència ideològica, presenten un discurs diferenciat i, normalment, raonat i ben argumentat.
L’altre cas: un amic molt proper va entrar ara fa un parell de semestres de professor associat (és a dir, ho fa com a tasca secundària) a una universitat d’ensenyaments tècnics, pública, és clar. Fa 4 hores de classe i 2 de consulta, més reunions, per unes 50000 pts (posar-ho en euros és una mica vergonyós) al mes, mentre que els titulars de la facultat cobraran de per vida un sou com cal per 6 (9 com a màxim) hores de classe i 3 de consultes setmanals (sense d’altres obligacions en el sentit estricte del terme). De la preocupació docent dels/de les titulars, que no fan més que repetir que els estudiants són cada dia més rucs (cosa que el meu amic nega; bàsicament, són més joves, o millor dit, nosaltres som més vells) us en podeu fer una idea amb aquesta anècdota: el meu amic em criticava la falta de criteri a l’hora de fer el programa del curs (un batibull de continguts sense solta ni volta), la falta de coordinació i previsió (el professor de teoria de la matèria no li diu quins problemes ha de fer fins el dia abans), i l’ús de material antic (apunts malgirbats de més de 6 anys) i amb enunciats indesxifrables i amb moltes faltes d’ortografia (sí, sona exagerat, però ho he vist i no es pot qualificar d’una altra manera). Jo li vaig comentar si, per ajudar als estudiants, no es penjaven problemes resolts a la web de la universitat. Em va dir que ja ho havia preguntat, però que la resposta literal va ser, mig burleta mig seriosament: “com? què faríem nosaltres? … perdríem la nostra feina.” I així van tirant, mentre, segons declaracions del meu amic, hi ha bons estudiants que li han confessat que han d’anar a una acadèmia a que els expliquin novament el que haurien d’aprendre a les aules de la universitat pública.
Diu:
nunca tan pocos han fingido representar a tantos como hoy sucede en el Parlamento español
i rebla:
Si finalmente sucediera tal cosa [presentació de Batasuna a les eleccions], como algunos temen que la excarcelación de Iñaki de Juana preludie, habrá llegado la hora de ponerse serios de verdad. Basta de juegos con lo que no es de jugar.
No, no és Inestrillas qui ho diu, ni tampoc cap dels ultramontans habituals del PPo (principal partit de l’oposició), sinó Fernando Savater (me n’assabento al darrer post del Jordi).
Ara mateix, potser el principal avantatge de viure a Barcelona és que la frontera no és gaire més lluny de 100 km.
Com és habitual en aquest país, el cofoisme ens ha envaït a tots després de la sortida del domini .cat. Segons els responsables de la fundació puntcat, el primer any del domini ha estat tot un èxit. Ningú no ha qüestionat aquest èxit, potser perquè seria poc patriòtic. Ara que estic en vena crítica1, faré algunes observacions sobre aquesta fundació i sobre el projecte puntcat.
Certament, 21000 dominis puntcat (3000 d’organismes oficials, és a dir, un 14,3%) registrats pot considerar-se, numèricament, un gran èxit. Fins i tot, econòmic, perquè si contem que cadascun costa, com a mínim, 70€ (tot i que hi ha molts que costen més del doble), els ingressos del registre pugen, pel cap baix, 1,5 milions d’euros, tot i que segurament arriben als 2 milions. No està gens malament únicament per recollir les dades del registrat i posar-les en un fitxers. A més, aquests dominis generen beneficis cada any, sense cap altre esforç per part de la fundació: 40€ com a mínim per la renovació anual, per tant, 840000€ anuals.
Comparem-ho amb les condicions del meu domini menacorde.com2. El vaig adquirir a Aruba.it, megaservidor italià, ara fa quatre o cinc anys. Aruba presta serveis de registre de dominis i hostatja les vostres web en el domini que heu registrat3 . El fet d’escollir un servidor italià era producte estricte de la llei d’oferta i demanda: el registre d’un domini .com (o .eu, o .it, etc) era gratuït (evidentment, tampoc no es paga res en renovar el domini) i l’espai de disc il·limitat (sí, sí, il·limitat) per la meva web no costava (ni costa ara) més de 25€ anuals, tot inclòs. Per tant, si comparo ambdues ofertes, la del puntcat (i de fet, qualsevol altra) i la d’Aruba, una em dóna tots els avantatges excepte el de fer país.
Els de la fundació puntcat, en la seva raquítica web (poquíssimes dades sobre l’evolució del domini, un blog que només s’actualitza mensualment, …) contesten a alguns usuaris emprenyats pel cost i el funcionament dient, amb raó, que alguns dels dominis patrocinats, entre els quals es troba el .cat, acostumen a ser més cars i la seva gestió presenta més complexitat, perquè s’han d’adaptar a la normativa del domini. Això, pel que sembla, costa diners i complica el procés. És això cert?
Teòricament, sí, sempre que es faci un seguiment estricte de tots els dominis registrats: comprovar que tots i cadascun dels dominis compleixen la susdita normativa és una feina que requereix certa dedicació, tot i que potser no és extenuant. Els responsables de la fundació deien a l’article que citava que a partir d’ara, per agilitar el registre, faran les comprovacions a posteriori, perquè fins ara les feien abans de registrar. En canvi, no m’ha costat molt trobar un fotimer de webs .cat que només es troben en castellà, per exemple, la del Real Club Español del Perro Pastor Alemán (RCEPPA), on les úniques paraules en català són Delegació de Catalunya (a la presentació, perquè al portal posen Delegación de Cataluña); la del diari lleidatà La Mañana, que és pràcticament tot en castellà; la de l’Institut d’Aplicacions Tecnológiques, que només té en català el seu nom; la d’Altair, la llibreria especialitzada en viatges i en altres cultures que no siguin la catalana; la de Lleida System SA, empresa de serveix informàtics; la de Procomp Grup, que ni tan sols han aconseguit fer en català la pàgina on anuncien que la web està en construcció. En fi, no pararia. També he trobat sense massa esforç un fotimer de pàgines que, tot i ser bilingües o trilingües, la pàgina principal es troba en castellà o en anglès. Per exemple, Industrias Gama SA, o el Centre Tecnològic de Telecomunicacions de Catalunya (en anglès, la principal), Bouquet Nuvis, fins i tot la pàgina principal del barça (que de fet, s’associa a fcbarcelona.com) pot considerar-se que es troba en castellà, perquè l’única frase que hi apareix és en castellà: “Copyright 2002 - FCBarcelona. Todos los derechos reservados.”
Per tant, queda clar que molt curosos a l’hora d’admetre registres no són. Ara, potser no és un problema greu, ni són molt nombrosos els dominis registrats que no respecten la normativa del domini .cat, i entre els 21000 registrats, i les presumptes 4000000 de pàgines, la majoria compleixen amb la seva pròpia normativa. Utilitzant les eines del Google, però, això no sembla evident. Així, per exemple, el Google dóna unes 2300000 pàgines dins del domini .cat (i no 4000000 com diuen des de la Fundació). Ara, si li preguntem quantes d’aquestes es troben en català el resultat és d’una mica més d’1000000, poc més del 43%. Si ara li demanem, amb certa mala bava, quantes es troben en castellà, el resultat és sorprenent: vora 500000, és a dir, la meitat de les que es troben en català, més d’un 20% del total. Podem comparar-ho, per exemple, amb el domini .es (tot i que ambdós dominis, .cat i .es, no són del mateix tipus): el domini .es té vora 19000000 de pàgines, en castellà n’hi ha 6140000 (33%), i en català, 1730000 (9%, 24% de les que es troben en castellà). Cal insistir en què .cat és un domini estrictament cultural, i no com el .es, que és el d’un estat.
Evidentment, les dades estadístiques que he trobat amb el Google s’han de prendre amb prudència, perquè aquesta eina per ella mateixa no és prou fiable per fer aquests càlculs. De fet, amb càlculs indirectes, trobo que, per exemple, el nombre de pàgines en castellà dintre del domini .cat és bastant menor. En qualsevol cas, no es pot negar que el domini .cat, malgrat totes les lloances que se’n fan, sembla que hauria de millorar i molt pel que fa als preus, el servei, la transparència en l’actuació i al control dels continguts. Però, és clar, aquí trobem un problema del món globalitzat: si controles molt els qui acceptes al club, potser tindràs pocs registres, cosa que malmetrà la marca i, evidentment, els beneficis (recordem que es tracta d’una fundació privada i autofinançada la qui ho manega tot); si, en canvi, fas barra lliure, el reconeixement mundial pel presumpte boom del català i els ingressos pujaran com l’escuma, però potser a canvi de malmetre els objectius inicials d’aquest domini.
Començo a entendre perquè l’Anti Difamation League i, fins i tot, la Knesset, han reaccionat tan furibundament contra Ariel Toaff, l’autor de Pasque di Sangue. Pocs dies després de produir-se la notícia un denominat investigador egipci, Mohammed Al-Bihairy, deia a un canal cultural egipci coses molt gruixudes i clarament infonamentades (la traducció de l’entrevista, per cert, és summament curiosa). És molt interessant la discussió final sobre si els jueus israelians són descendents dels jueus de Medina que va expulsar Mohammed en persona. El tal Al-Bihairy diu a la seua web que el seu hobby és “thinking and thinking and thinking and thinking and thinking”, a diferència de, posem per cas, bin Laden, que suposo deu tenir per hobby “bombing and bombing and bombing”. En qualsevol cas, la conclusió evident és que no tothom ha nascut per pensar, per molt que s’hi posi.
Si voleu, li podeu enviar un missatge dient-li què en penseu de les seves reflexions sobre els protocols dels savis de Sió.
Comentava l’altre dia un capítol del llibre del Robert Fisk, La Gran Guerra per la civilització, sobre el genocidi armeni. Certament, com deia, és un llibre magnífic, i monumental (gairebé 1500 pàgines). Només me’n queden unes 400 pàgines i continuo pensant que és un gran llibre, una mica caòtic, de vegades, summament detallista i documentat. I com la majoria de llibres que m’agraden, amb un component biogràfic totalment indestriable de la història. De fet, potser el capítol que més m’agrada és el que dedica al seu pare i a reconstruir succintament la seva relació i a resseguir les seves passes per Europa durant la Gran Guerra (la primera, és clar).
He dit que és un gran llibre, però potser hauria d’haver dit que intueixo que és un gran llibre. I és que la traducció catalana m’ha impedit gaudir realment de la lectura. Des del començament del llibre ja notava que alguna cosa no rutllava. Evitava, però, fer una anàlisi acurada del text, perquè és una cosa que m’irrita quan realment m’interessa el que em diuen.
La sensació de què alguna cosa anava malament en la traducció m’ha acompanyat fins a la pàgina 517, on he dit prou, i m’he armat d’un llapis. Deia Fisk al principi d’aquesta pàgina: “Cal que comprengui que en Josef va viure aquella època, l’època del Shoah.” Deixant de banda que la paraula shoah diria que és femenina, detall sense importància, la traductora comença així la seva nota que ha cregut oportú posar a la paraula: “Shoah és una pel·lícula dirigida per Claude Lanzmann de l’any 1985 i que tracta sobre l’Holocaust …” Estupor és poc per descriure el que experimento en llegir aquestes línies. La (o el) Shoah és “una pel·lícula”? Potser sí, com Cleopatra és una pel·lícula, però em temo que cap traductor d’un llibre sobre història egípcia faria una nota al peu de la paraula Cleopatra per dir que “Cleopatra és una pel·lícula.” Shoah, senyora Parés, és el terme hebreu per a designar el que nosaltres anomenem Holocaust, i que significa una cosa així com a “catàstrofe.” Evidentment, no tothom hauria de conèixer aquest terme, però em sembla que la traductora d’un llibre que esdevindrà clàssic sobre l’Orient Mitjà hauria de tenir uns mínims, especialment, per a saber amagar allò que no sap, i no passejar els seus coneixements de cineclub mal paït.
Només han de passar 16 pàgines per trobar un altre error vergonyós. Diu Fisk a la p. 533: “Però Woodrow Wilson es va aferrar als seus Quaranta Punts.” Quaranta punts? havia estat malferit el pobre Wilson alguna vegada? i li van donar 40 punts? o es que comprava al Caprabo i col·leccionava punts? Ni una cosa ni l’altra, els majúsculs Quaranta Punts no són una altra cosa que els Catorze Punts (Fourteen i no Forty) que Wilson va proposar-imposar a les potències europees en acabar la primera guerra mundial. Potser sí que molta gent no sap què són els Catorze Punts, però la traductora d’aquest llibre no pot deixar de saber-ho, i el seu editor tampoc, i molt menys una editorial de “prestigi” (La Magrana/RBA).
Seguim: pàgina 550. Diu Fisk (bé, tradueix Parés): “S’havia passat catorze anys en presons israelianes abans de firmar de mala gana amb Shin Beth.” Shin Beth? … qui és Shin Beth? una germana de Shin Xan que s’assembla a l’eurovisiva Beth? evidentment, no: Shin Beth és el Shin Beth, és a dir, el servei d’intel·ligència interior d’Israel, així com “el” Mossad és el servei exterior (la mateixa dicotomia entre el FBI i la CIA, sempre amb article, és clar). El més curiós és que, a partir d’aquest moment, el Shin Beth apareix amb article (per exemple, a la nota de la p.646) o sense, aleatòriament. I aquí ja començo a sospitar de la gran xacra del català modern: els traductors automàtics. També (p. 645) surt Mossad sense article, “la intel·ligència de les forces aèries i de Mossad i Shin Bet” (curiosament, el Shin Beth també ha perdut la h pel camí; no és tampoc la única paraula que guanya i perd lletres al llarg de llibre).
M’ho confirma una frase de la pàgina 607. És important el context: en unes negociacions entre israelians i palestins, els representants americans són gairebé tots jueus, començant pel negociador principal. Li fa dir la senyora Parés al pobre Fisk: “Si el negociador principal havia estat el líder d’un grup de pressió àrab, Israel podria fer saber els seus punts de vista. I si els quatre negociadors havien estat musulmans, sens dubte que això seria una qüestió de debat justificat.” Les frases, evidentment, no s’entenen, perquè els negociadors no “havien estat” musulmans; la frase és hipotètica, i per tant s’hauria d’utilitzar: “haguessin estat.” El problema, sospito, és que l’anglès no té subjuntiu i, suposo, el traductor automàtic de la Núria no acostuma a utilitzar-lo. I així surten aquestes frases impossibles i impresentables en una traducció. Trobem un altre exemple a la p. 983, parlant de la guerra del Golf del 1991: “si el règim de Saddam Hussein havia estat derrocat en aquell moment, no seria necessari tornar.” Evidentment, el règim no “havia estat” sinó que “hagués estat.”
Anem ara a la traducció de topònims. Han passat només 5 pàgines, i en la 612 trobem les ciutats, segons la Núria, de “Tyre i Sidon”. “Tyre i Sidon” … no em sonen. No més que London i Milano. Tyre i Sidon, haureu endevinat que són Tir i Sidó, ciutats fenícies, pàtria xica dels cartaginesos. Senyora Núria, despertí! es tracta de terres fenícies! no som, nosaltres, catalans, una colla de fenicis? doncs, una mica de memòria, dona!
Entre els topònims més curiosos està Losovo, quan hauria de ser Kosovo (p. 622), però no farem sang amb aquesta … errata?
Una altra aportació personal de la Núria en forma de perla interpretativa la trobo a la p. 627 (com veieu, la lectura del llibre dóna per molt, si no us interessa el tema). Diu Fisk: “El perill era sempre que la pau dels valents es convertís en la pau de les tombes.” I anota la Núria “Aquest és un joc de paraules que traduït no es pot comprendre. Valent en angles és brave, i tomba en anglès es grave.” No satisfeta amb aquest comentari que ens aclareix el joc de paraules, la Núria ens dóna la seva curiosa interpretació del mateix: “vol dir que és molt fàcil d’equivocar-se d’una sola lletra per fer canviar tot els significat del que era, en un principi, l’acord d’Oslo.” No sé … no tinc paraules per qualificar aquest comentari.
Només 3 pàgines després, p. 629, llegim: “converteixen els assassinats israelians en atacs d’objectiu” … “atacs d’objectiu”? què coi significa? … no mira la tele la Núria, i no ha sentit parlar mai dels “atacs selectius” o qualsevol altra terminologia usual en català. Tornem a trobar-nos, segurament, amb el traductor automàtic que fa la feina que hauria de fer la Núria. Prefereixo no pensar en qualsevol altra possibilitat.
I al girar pàgina ens trobem amb aquesta frase dita per una dona: “I això em va fer veure moltes coses, especialment sobre la meva actitud vers Israel, sobre com no ser un sionista.” Si no era transexual, cosa que no se’ns diu, hauria d’haver dit “una sionista.” És clar, el traductor automàtic no ho té clar amb l’anglès, que en aquest cas no distingeix entre gèneres.
La nefasta influència del traductor automàtic també es pot veure a la p. 711: diu dels monuments d’Alger “que encara resten intactes i protegits en aquesta àrab, musulmana, capital.” Què significa aquesta absurda enumeració final? Evidentment, se’ns vol dir “capital arabomusulmana” o “capital àrab i musulmana”, però en cap cas la forma anglesa “àrab, musulmana, capital.” També a la pàgina 815 llegim d’un tal Woodberry que és “director britànic provisional de les operacions Securior” … què?! em jugo un bollicao que es tracta d’un director d’operacions provisional que és britànic. Doncs, buscant a internet ho confirmo, i a més, resulta que l’empresa no és Securior, sinó Securicor.
A una nota de la p. 770 se’ns diu, “l’amenaça del poble de Kabilia”. Suposo que es refereix a Cabília, que normalment sempre he sentit com la Cabília, quan es refereix a tota la població d’aquesta zona algeriana, i que són un grup berber singular, com els catalans, per entendre’ns, senyora Parés.
També al partit de Sadam Hussein, el Baa’th, o Ba’th, o Ba’as, l’anomena Ba’t (p.808 i més, de vefades amb dues as). No conec quina és la denominació més correcta en català, però juraria que Ba’t, no. A més, més endavant anomena baasistes als seus militants, cosa que no pot derivar de Ba’t.
P. 809: “Com sempre, tots els auguris del desastre eren allà, i nosaltres, els periodistes … vam optar per llegir-los”. És clar, el que van fer és optar “per no llegir-los” perquè, pel context, sabem que no van adonar-se que l’Irac envairia Kuwait.
A la p. 817, després d’un simpàtic “no veure alcohol” (ja començo a encapritxar-me per aquesta simpàtica traductora), diu: “on es recomanava al personal dels Estats Units a no discutir sobre …”; i per confirmar que no es tractava d’una errata, l’interfecta rebla: “aconsellava el personal dels Estats Units a evitar discussions …”. “Recomanar a no discutir”? “aconsellar a evitar”?
p. 863. Se’ns parla d’una gran bomba llençada per un avió i diu “és una bomba de gairebé set quilos”; més avall, en una nota, ens apareix “la superbomba de dos quilos” … una superbomba de dos quilos? qualsevol musulmà podria amagar una megasuperbomba d’aquestes a la xilaba i Barcelona a fer punyetes. Però, no ens embalem: els quilos segurament tradueixen els kilotons, és a dir, les tones.
A la p. 880, la Núria converteix la Union Jack en la “bandera de la Unió” (que a Gran Bretanya també és la “union flag”, però aquí la bandera de la Unió encara designa normalment la bandera americana). La frase no deixa de tenir la seva gràcia: “dos Land Rovers del 26è Regiment de Camp de l’Artilleria Reial, amb la bandera de la Unió.” Land Rover (cotxe anglès) i artilleria Reial amb la bandera republicana de barres i estrelles … quina escena més impactant, ara que Tony Blair es vol separar una mica de l’amic americà.
p. 957. A l’Iran. Fisk parla amb Momayoun Motier. Se’ns diu que és de la Companyia Petroliera Nacional Iraquiana … a l’Iran? … mentre bombardegen Irac? Efectivament, la companyia és la Companyia Petroliera Nacional Iraniana, que s’assembla molt, però no és exactament el mateix. Si abans confonia els iranians amb els iraquians, a la p. 977 diu: “quan els palestins morien sota els bombardeigs iraquians a Beirut al 1982″ … extraordinari, el 1982, iraquians i israelians bombardejaven conjuntament als palestins amagats a Beirut. Quina primícia! O no, i només ha confós ara els israelians amb els iraquians. En aquest punt de la traducció, a la senyora Parés sembla que li balla tot el mapa de l’Orient Mitjà.
p. 961. “Els kuwaitians van treure forces dels 2000 presoners de guerra iranians …” No, no es tracta que els utilitzessin per fer electricitat mitjançant bicicletes estàtiques connectades a grups electrògens. Deduïm pel context que els van alliberar, és a dir, “van treure força dels”, o millor, “van alliberar força dels”, però em sembla que més correcte i entenedor seria: “van alliberar part.”
A la p. 982 em rendeixo: “Nosaltres som una presència desplegada avançada habitual” ?! s’accepten interpretacions.
Malgrat tot, continuaré llegint el llibre fins al final, perquè s’ho val. Però cada dia que passa em penedeixo de no haver seguit el consell de la meva dona, que em va regalar el llibre. Quan li vaig dir que el volia en català, ella, que prové de l’escola catalana activa, em va dir, a mi, que vaig aprendre el català normatiu al BUP, que com és que no comprava la castellana. I va afegir: “tenen més ofici.”
Ja entenc que un país que no té exèrcit, no tingui corresponsals de guerra amb cara i ulls. I, fins i tot, puc entendre que no sigui fàcil passar al català la llengua de corresponsal de guerra anglès. I també accepto, perquè ho sé de primera mà, que el preu per traduccions estan caient vertiginosament. Però hi ha coses que no s’haurien de tolerar: mirant el copyright del llibre, m’assabento que va sortir al mercat anglosaxó el 2005, i que el copyright de la traducció de la Núria Parés és del mateix any. Per tant, la senyora Parés va enllestir la traducció d’un llibre dens de 1500 pàgines en bastant menys d’un any. Evidentment, els números no quadren, si no tires, com hem vist, de traductor automàtic. Però és imperdonable no repassar acuradament el text, i que l’editor tampoc no ho faci. Encara més imperdonable és tenir llacunes culturals tan fondes, com les que s’entrelluquen, per enfrontar-se a un llibre d’aquest calibre. Potser és que no tenim ningú millor.
L’altre dia comentava Quim Monzó un llibre de Patrícia Gabancho, El preu de ser catalans. L’ha comentat més extensament Joan Josep Isern. Crec que en algun moment es diu que un dels problemes de la cultura catalana és que no té classe baixa que mira telescobraria. Jo afegiria que la “classe mitjana” cultural catalana està en vies de desaparició. A més, Gabancho també defensa una cultura catalana cosmopolita. La traducció que comentava no deixa ser un símptoma que tot això no és altra cosa que bons propòsits.
Petit homenatge a Contrastant, que sembla que ha tancat la barraca (un sopar amb lectors i lectores serà el comiat).
Un dels tòpics més estesos entre nosaltres és que els orientals, especialment xinesos i hindús, només poden reunir-se per milions. És inconcebible una manifestació de 463 xinesos, o de 243 hindús. No entraré en el subtil racisme que això suposa, però seria interessant comparar els números que donen els mitjans de les congregacions humanes a occident i a orient, però crec que no m’equivocaria massa si digués que per cada persona aquí, se’n compten deu allà (que és, més o menys, el valor atorguem a les seves vides, inconscientment). O millor dit, per cada persona real, se’n conten deu aquí i cent allà; el valor de la vida humana cada vegada disminueix, molt més allà que aquí, és clar.
L’altre dia ja comentava l’absurda afirmació que en una celebració religiosa s’apleguessin 70 milions de persones. El dia 3, La Vanguardia, i molts d’altres mitjans, anunciava que s’aplegarien en un dia 2,5 milions de dones a la capital de l’estat indi de Kerala (i sense despentinar-se, al titular, arrodoneix alegrement la xifra a 3 milions), per una celebració religiosa al voltant del temple d’Attukal. La xifra apareix també a la wikipedia i sembla que el llibre Guinness dels records també recull xifres semblants.
Ningú, és clar, ens dirà com s’han calculat aquestes monstruoses dades (cal recordar, a més, que cada dóna porta els estris per cuinar, per tant, s’han de sumar 2,5 o 3 milions de cassoles).El que sí podem fer, i el periodista també, és anar a la wikipedia i constatar en 5 minuts que Thiruvananthapuram, la ciutat que presumptament rep aquesta massa de dones en un dia, és una ciutat que no arriba als 750000 habitants (menys de la meitat dels de Barcelona), amb unes xarxes de transport molt més deficients que les barcelonines (per exemple, la via única que té la ciutat, només porta 50 trens diaris; tremolo només de pensar en la RENFE Thiruvananthapuramiana)1 . Malgrat això, se’ns vol fer creure que un mateix dia la ciutat gairebé multiplica per quatre la seva població. A més, consultant la festa, és evident que totes les dones acaben passant per un temple una estona concreta del dia, crec que després de dinar: això significa que la capacitat dels temples d’aquesta ciutat provinciana multiplica per 30 la capacitat del Nou Camp.
Els mitjans, que cada dia semblen moderar-se en les xifres de les manifestacions locals, haurien d’adonar-se que qualsevol ser humà acostuma a ocupar, més o menys, el mateix espai. Àdhuc, -qui ho diria-, els xinesos i els hindús.
Entre els pocs records d’infància en tinc un de gravat, aquestes paraules: “està igualet”.
Quan tenia sis anys, els meus pares van tenir un accident molt gros. El meu pare conduïa un tràiler i va xocar contra un altre a Premià. El camió va anar a parar a la via del tren i, segons em van contar, va ser un miracle que el tren parés poc abans d’envestir-lo. Ma mare l’acompanyava i es va endur la pitjor part: una cama esbocinada, el cos malferit i la cara destrossada. La va tornar a refer el doctor Raspall, a partir de les fotos que li van deixar. Va a tornar a casa després de més d’un mes a l’hospital. En veure-la, el meu germà, que tenia 5 anys, va marxar de l’habitació cridant que aquella no era la seva mare; malgrat la bona feina del doctor Raspall, la cara de ma mare havia canviat molt. Estirada al llit i amb mig cos enguixat, no va poder seguir-lo.
Mon pare no va patir ferides molt greus, però va restar més d’un mes en coma. En sortir d’aquest estat, ho va haver d’aprendre tot de nou: les formes i el nom de les coses, com s’escrivien, el nom de les persones i qui eren. Tampoc coneixia la seua dona, ni la seua mare.
La primera vegada que vaig anar a visitar-lo a l’hospital (ma mare ja havia tornat a casa), em diuen que gairebé vaig saltar en veure’l; “està igualet!”, diuen que vaig dir, “el papa està igualet!”. Aquesta frase es va anar repetint en les converses familiars any rere any, i suposo que per això m’ha quedat gravada, perquè jo no recordo la visita.
Aquest nadal, mirant joguines al Corte Inglés amb un amic, vam trobar-nos la seua germana, a qui feia molts anys que no veia; “estàs igualet” és el primer que em va dir. També avui un amic de qui fa més de deu anys que no tenia noticies, m’ha fet el comentari només veure’ns. No li he pogut dir el mateix.
Tothom coincideix, també, en què cada dia m’assemblo més a ma mare.
Anonymous Текстиль, текстильные компании :: pharmacy cytotec online drugs overnight North Carolina Are you a professional writer? Your posts are very... :: Wholesale NFL Jerseys Dear friends, we are an international trade company,which specializes in NFL jerseys. You... :: Pittsburgh Steelers Jerseys Dear friends, we are an international trade company,which specializes in NFL... :: New Orleans Saints Jerseys Dear friends, we are an international trade company,which specializes in NFL jerseys.... :: UGG Classic Boots And UGG Classic Tall Boots | UGG Classic Tall Boots will keep your feet comfortable,you will... :: UGG Classic Boots And UGG Classic Tall Boots | UGG Classic Tall Boots will keep your feet comfortable,you will... :: UGG Classic Boots And UGG Classic Tall Boots | UGG Classic Tall Boots will keep your feet comfortable,you will... ::
_p.jpg){kind=link}
