fum i estalzí

Cara a l’estiu he començat un règim. L’esperit innovador que em caracteritza m’ha fet pensar que podia començar pels ulls. Bé, ja puc afirmar que tinc entre 40 a 60 micres menys de còrnia, que a pes deu ser una cosa així com 0,003 g. No és molt, però és irreversible.

Per a fer-vos-en una idea, abans del lifting ocular la cosa estava així:

i després:

pels qui no notin les subtils diferències, posaré l’altra cara de les imatges; el que estava mirant, en la primera foto:

el mateix, però després de la cirurgia refractiva:

Certament, algú pot pensar que hi ha menys poesia, però, sens dubte, la meua visió del món ha guanyat en nitidesa i realisme, diria.

Per aquells a qui agradi els detalls de tan desagradable tràngol, els hi ofereixo aquesta aproximació musical. Es tracta de le Tableau de l’operation de la taille (que en versió moderna i ocular se m’acudeix traduir com a L’auca de l’operació refractiva), un tema de Marin Marais que reprodueix musicalment, pas a pas, una operació per a extreure un càlcul biliar, cosa que a principis del XVIII era el més semblant a una tortura, i que el propi Marais, segons diuen, va patir; així es descriu al llibret de la gravació que ha fet Paolo Pandolfo:

La operación era atrozmente dolorosa: el enfermo estaba situado en una mesa alta, y se le mantenía atado para que no pudiera moverse; tras haber localizado los cálculos por vías naturales, el “tallador de vejiga” hacia una incisión cortando por los sano, y caminaba, por el periné o a través de los tejidos abdominales, hasta alcanzar la vejiga, que abría; seguidamente, introducía unas tenaciññas, llamadas tenette, para agarrar y extraer la piedra.

Aquí teniu, doncs, aquesta mostra única de música quirúrgica (la versió és la de Wieland Kuijken, i no la del Pandolfo):

La meua padrina era analfabeta, com a la majoria de la gent de l’època¹ . Era tan espavilada que molts no ho van saber fins molt tard, perquè usava intensament la seva memòria, i de vegades feia que llegia el que realment havia memoritzat.

El seu home, el meu iaio, la considerava inferior a ell, per ser dona, de família menys preclara i, és clar, perquè era analfabeta. Recordo una anècdota: un dia el va venir a visitar al poble un amic crec que de Reus, de quan era capotaç, tal com ho deia ell, orgullós del seu passat de pinxo. Es van trobar a la Creu (la plaça), i el va portar a donar una volta pel poble. En passar pel davant de ca nostra, li va dir que allí hi vivia. I que aquella era la seva dona. La meva padrina estava plantada a la porta, segurament amb una ma agafant l’avantbraç, equidistant del colze i de l’altra ma, com acostumava a fer. El meu iaio va continuar el passeig sense presentar-los ni dir-li res a la seva dona, que els mirava amb la barbeta tremolosa pel menyspreu.

El meu iaio, en canvi, sabia llegir i escriure, en castellà, és clar, perquè el capellà li havia ensenyat. Recordo la seva lletra gran i cal·ligràfica, una cursiva lenta i una mica tremolosa. De vegades, recordant Alucemes o Tetuán, o la guerra civil, soltava els seus magnífics diàlegs de guerra; de quan, després d’una explosió a ves a saber on del Marroc, entrava corrents al refugi on es trobava Franco, que espoltsant-li la terra de sobre l’uniforme sembla que li deia “¿está bién, soldado?”, i ell replicava “sí, mi comandante, a sus órdenes.”

El monolingüisme català devia ser sinònim d’analfabetisme (i si ens fiem de les dades de l’INE devia rondar el 50 ó 60% de la població catalana cap al 1910). Si bé era una situació lamentable, tenia certs avantatges pel que fa a la preservació de la llengua, no tan sols enfront del castellà, sinó de l’estàndard català, que ofega les diferències dialectals.

Quan vam traslladar-nos a Premià, el iaio i la padrina hi van venir a viure, entre d’altres coses per a tenir cura de la canalla. Hi havia a Premià força gent nouvinguda de la resta d’Espanya que, evidentement, no sabien el català. La meva padrina em comentava, divertida, que s’havia fet amiga d’una veïna, vinguda de no sé on del sud, i que es reunien de tant en tant. Alguna cosa es devien dir, però la meva padrina molt sovint, segons em contava, li deia: “ai!, xiqueta, no t’entenc!”. Suposo que a l’altra li passava el mateix. Però sembla que s’ho prenien bé, assegudes una davant de l’altra, amb els braços creuats, i fent-se uns tips de riure per la incomunicació.

1. l’anuari de l’INE del 1910 diu que el 60% de la població ho era, i havia millorat des del 73% del 1860 [↑]

Comenta Quim Monzó l’espantá de Roman Polanski de la conferència de premsa on presentava una pel·lícula col·lectiva a Cannes. Sembla que va dir:

Es una vergüenza tener que contestar a preguntas tan vacías. Y creo que la culpa la tiene internet¹ , que os ha rebajado a ese nivel. Ya no os interesa lo que pasa en el cine, simplemente transferís la información.

Les preguntes dels periodistes eren, certament, més pròpies d’Aquí hay tomate, que d’una roda de premsa per a cinèfils. Per això, Monzó sembla recolzar Polanski, i va a l’origen de la qüestió: “El problema es que la diferencia entre el estudiante y el licenciado es cada vez menor.” I, és clar, això passa perquè “el único recurso que se les ocurre para informarse es teclear en Google” i, a més, “para verificar hechos y fechas” no utilitzen la Encyclopaedia Britannica sinó que “lo buscan en las enciclopedias digitales, tipo Wikipedia” que, amb voluntat de ser irònic, titlla de “lugares donde el rigor demostrado hace que ninguno de esos nuevos tecleadores dude ni un momento - pongamos- la Guerra Civil española duró ocho años (de 1963 a 1965) …”

És ben curiós que, enunciat el problema dels llicenciats, suposo que en periodisme, no ataqui directament la gent que els hi reparteix els títols, el professorat d’aquesta llicenciatura, i que curiosament, molts són companys en l’activitat periodística de Monzó. No, això no es pot dir. És més senzill usar un tòpic més rovinós, el flotador salvavides dels periodistes que no tenen tema pel proper article: Google i la Wikipedia són una plaga. Sobre aquest últim, és ben senzill utilitzar el maleït Google per a comprovar que hi ha estudis que confirmen que la Wikipedia és gairebé tan fiable com la Britannica, alguns publicats a Nature (potser hauria d’afegir “la prestigiosa revista”). Fins i tot, acceptant l’absurd prejudici que és més fiable la Britannica, no podem consultar aquesta enciclopèdia completa a Internet? Si fins i tot podem accedir a l’article del Monzó (de pagament, és clar) per internet!

Sobre el Google, l’extensió més important de la nostra memòria des del neolític, no cal ser molt agut per comprovar que els més inútils hi troben inutilitats, el burros troben burrades, i els qui s’ho treballen amb enginy hi poden trobar perles. És probable que hi hagi més inutilitats i burrades que perles circulant a la xarxa, però no és un problema d’internet, sinó de la fauna que hi transita, i que per cert també circula pel carrer, sense que a ningú se li acudeixi dir que el carrer els perd (bé, abans sí que es deia, però ara s’ha substituït “carrer” per “internet”, potser perquè al carrer només hi circulen turistes).

I ja que el Monzó ha parlat del problema plantejat per Polanski (que potser l’únic que tenia era gana i volia guillar de la macro-conferència de premsa), no podria passar que a la gent ens costa cada dia més ajupir el llom? I, malgrat això, el professorat de moltes facultats, que tampoc no és fanàtic de l’activitat frenètica, tampoc no es vol posar més feina suspenent raonadament els treballs dels seus pupils que copien indiscriminadament, usant el malvat Google o qualsevol meravellosa enciclopèdia il·lustrada; o potser és que la majoria només es llegeixen els treballs en diagonal, i tampoc no els interessa gaire constatar si són originals o còpies. I els nous llicenciats, veient com alguns dels seus admirats periodistes (mites vivents del periodisme, com ho era abans Lou Grant) se’n surten prou bé fent, de tant en tant i potser perquè aquell dia estan desganats, articles tòpics sobre les maldats d’internet i el Google, pensen “potser també jo podria omplir fàcilment una columna, o fer una pregunta a una conferència de premsa a Cannes.” I així anem tirant.

1. M’assabento després, a Cinema 3, que Polanski va dir literalment “ordinadors” i no “internet”. Llegint l’article de Picatoste, que era la font de Monzó, confirmo que també va recollir el terme “ordinadors” i, misteriosament, Monzó va transformar en “internet”. És estrany que la resta de la cita sigui gairebé literal. [↑]

He de puntualitzar el que deia a l’anotació d’ahir: no són les reserves d’or les que han caigut 2/3, sinó el total de reserves del Banc d’Espanya, que han passat de gairebé 39 mil milions d’euros el 2002, fins a 13 mil milions d’euros el mes passat, com es pot veure en aquest informe del banc d’Espanya¹ . Pel que fa a l’or, sembla que el banc d’Espanya té més o menys el mateix del 2002, tot i que des del 2006 ha passat dels 7400 milions fins els 5300 milions.

El problema bàsic de les reserves espanyoles és que ha caigut la seva reserva de divises més de 3/4 parts des del 2002 (també la posició de reserva al FMI cau en picat, tot i que globalment no influeix tant). Què vol dir això? doncs no en tinc la més mínima idea. Ramon Tremosa em dóna una pista: potser la prevista devaluació del dòlar la fa una moneda poc desitjable i, per tant, el banc d’Espanya es desfà d’aquesta divisa, que suposo que al 2002 era una divisa forta (recordem que quan va entrar l’euro, aquest va caure fortament davant del dòlar durant els primers dos o tres anys).

Aquesta puntualització, però, no treu que sigui estranya aquesta fortíssima davallada de reserves del banc d’Espanya (si s’ha venut els dòlars, hauria de tenir una altre valor a canvi, suposo), que, insisteixo, no sembla interessar ningú.

1. És curiós que a l’article del Telegraph es donin uns 41 mil milions a les reserves del 2002, quan el banc d’Espanya diu que no arribaven a 39 mil milions. [↑]

L’economia, especialment la financera, es basa en la confiança; la confiança financera en què l’entitat té el que diu tenir, i que pot retornar als seus clients el que ells hi tenen dipositat quan aquests vulguin. Hi ha diversos rànquings internacionals que mesuren, d’alguna manera, la confiança que podem tenir en cadascuna de les entitats tractades. El regne d’Espanya té el rànquing màxim, segons Standard & Poor’s, és a dir, l’AAA, però no passa el mateix amb totes les entitats espanyoles.

Un dels fets que permeten garantir la confiança en una entitat estatal, és la seva reserva en or. Doncs bé, malgrat que no ho hagi dit cap diari espanyol, el nostre país s’ha venut els 2/3 de les seves reserves d’or des del 2002 (cosa que sembla accelerar-se, ja que en els darrers dos mesos Espanya s’ha desfet de 80 tones d’or). Només Grècia i Portugal han seguit el mateix camí a Europa, mentre a la resta de països les reserves s’han mantingut estables. Aquestes dades s’han extret d’un article d’Ambrose Evans-Pritchard, del Daily Telegraph, on afegeix el comentari d’Alberto Mattelan, un economista d’Inverseguros:

The current account is completely out of control. We have the worst deficit in our history and worse than any other country in the western world. It has not yet become a ’street concern’, but I can assure you that it is of great concern to us economists. This will turn bad over the next 18 months.

La resta de dades de l’article segueixen aquesta línia d’avís. L’article del Telegraph no el puc linkar, però ha aparegut aquí, on normalment no he llegit mai cap bajanada, i tampoc no acostuma a ser apocalíptic. Avui apareix una altra anotació on retorna al tema, i s’anuncia que al mercats de deute internacionals, els bonus (bonds) espanyols estan baixant, cosa que no fan els alemanys, posem per cas. Tot això pot semblar metafísic, però no ho és: afecta, entre d’altres coses, a la capacitat del nostre banc de donar-nos els diners que hi tenim.

Evidentment, no puc saber l’abast del problema, perquè se m’escapa, només en deixo constància per aquells que encara no ho sàpiguin. Acabo amb la pregunta qu l’Alfredo López fa als seus lectors:

solo se trata de diversificar inversiones… sino también países… y por qué no, bancos. Se ha preguntado usted qué solvencia tiene su banco o caja de ahorros ? y lo peor… se lo ha preguntado al que normalmente le atiende en su entidad?

(L’article original del Telegraph que no havia aconseguit enllaçar és aquest)

Acutalització

Escric a Ramon Tremosa per a preguntar-li sobre el tema, i molt amablement em dóna aquesta referència a un aclaridor article (tot i que em queden alguns dubtes) de Carlos Sánchez a El Confidencial, aparegut el dissabte.

Tot i que hauria estat inútil, el diumenge hagués votat convergència; un compromís de darrera hora m’ho impedirà. No m’acaben de fer el pes els seus líders ni la seva confusa ideologia, ni algun dels seus mentors ideològics, però conec gent més a sota de la formació (els qui fan feina, per entendre’ns) i estan molt millor preparats que els dels contrincants, de lluny. Trobo, a més, que és un deure cívic acabar amb aquesta situació anòmala de poder omnímode de què gaudeix el psoe, i els seus nans, icv i erc. Per higiene, doncs, hagués votat ciu.

De la mateixa manera vaig actuar a les eleccions del 2003, quan vaig votar erc, per higiene, tot i que aquests van embrutar, i continuen fent-ho, més del que hagués pogut sospitar mai. També a les europees vaig votar icv, per d’altres motius. Es pot dir, doncs, que no tinc cap compromís ni ideològic ni de partit, més enllà de no votar partits, com el psoe o el pp, que senzillament volen acabar, més o menys soterradament, amb l’esquifit poder econòmic, polític i cultural català. En qualsevol cas, si això canviés¹ , estaria més a prop del pp. Un abisme moral (en el sentit etimològic del terme), però, m’allunya dels dirigents d’aquest partit i els seus corifeus mediàtics.

Conec d’altra gent, però, que no tenen un sentit tan plàstic de la política, i que fan que aquest país sigui sociològicament d’esquerres. Evidentment, les zones industrials catalanes són feus socialistes. No parlo d’aquesta esquerra, sinó de l’esquerra estètica: es tracta d’una sector de la població emmirallada en els fills de les classes benestants catalanes (per entendre’ns, les que viuen a certs llocs de Barcelona i estiuegen a d’altres llocs concretísims de la costa, on fan el psuquet), tots gauchistes empedreïts. Bàsicament, ara són sociates, però a poc a poc també han derivat cap a icv i, fins i tot (malgrat considerar-los uns rústics), cap a erc.

Quan s’és funcionari o es té algun tipus de prebenda del poder, pot entendre’s aquest entumiment ideològic. Ara, em sorprèn de gent que conec i que no és funcionària. Una persona m’ha arribat a dir que no vota Mayol, sinó al partit; miro la campanya d’icv i em quedo garratibat. L’argument més rebregat és, però, alguna variació sobre una obsessió: el rebuig també estètic de convergència. Qualsevol argument que uso amb els estetes de la política, que si fixa’t amb els casos de persecució política a periodistes, que si mira el que diu el Maragall, que si mira aquests casos de nepotisme² … acaben indefectiblement en el contrafactual: “però imagina que faria ciu …” Arribats aquí, he de callar.

Conec, fins i tot, qui, després de ser assetjat professionalment per un membre del govern i per algun dels seus acòlits, expulsat del seu càrrec que no era polític i condemnat a l’ostracisme amb una frase memorable (”amb tu no hi haurà represàlies”), encara continua excusant-se amb un “però imagina si …”

Ara, també m’hauria pogut abstenir el diumenge vinent per convicció (i no per atzar, com passarà), però aquesta opció política ja l’he superada, després de practicar-la durant vint anys.

El que no faré de cap manera, però, és perdre’m el proper episodi d’Afers exteriors, dedicat a l’altra Albània.

1. Diria que les úniques opcions dignes de ser escoltades són, per ordre de preferència: la co-capitalitat política i econòmica de Madrid i Barcelona, un projecte federal, o la independència política. [↑]
2. Casos que no han sortit a la premsa, tan ocupada amb el Wolfowitz, i que afecten com a mínim a dues figures importants de les elits catalanes d’esquerres, una d’elles de nivell internacional, que han posat les seves parelles en llocs importants sota la seva supervisió (no cap secretaria insulsa, com la que va donar el maleït jueu a la seva mantinguda); evidentment, no citaré noms, perquè m’estimo molt el meu coll. [↑]

Arnes és l’últim poble abans d’entrar a l’Aragó, a la zona dels ports de Tortosa-Beseit. La fama d’Horta de Sant Joan, on Picasso es va formar com a pintor, ha fet passar més desapercebut aquest preciós poblet, amb una plaça espectacular, dominada per l’ajuntament d’estil renaixentista, construït per Joan Vilabona de Queretes el 1584. Les vistes als ports des de la plaça, però, fan d’aquest lloc un balcó immillorable on badar veient com canvien els colors del paisatge. En aquesta època de l’any i amb les darreres pluges, el terreny de secà presenta la seva cara més educada i colorista. Les olors són intenssíssimes; timó (romaní), fonoll, farigola i d’altres que no sé identificar. Arreu es poden veure roselles que tapissen algun camp erm i molts dels quadres que es van pintar per aquesta zona a principis del segle passat.

Amb el meu germà ens estem a cal Badat, no a la casa que s’anuncia a la web, sinó a una altra, al costat de la plaça de l’ajuntament, que em recorda molt a la de ma padrina: les parets encalades de forma molt desigual, alguna de les habitacions encara amb el terra de terrissa i no de gres, els interruptors antics (malauradament, cap de pereta), alguns llums de ceràmica, … El fill de la propietària es disculpa per l’aspecte rústic, i diu que la remodelació és a punt, deixant el totxo a la vista, modernitzant les instal·lacions, al gust del neorusticisme urbà. Jo em trobo com a casa.

Caminar i badar per aquestes terres just en aquests moments d’explosíó primaveral és un luxe. Un luxe fugisser; potser d’aquí a dues o tres setmanes tot prendrà un tó groguenc uniforme.

Escric aquestes ratlles des de la sala d’ordinadors del magnífic ajuntament d’Arnes, d’accés públic i gratuït. Petit incident que indica que la civilització és a tot arreu: quan arribo la sala està tancada. Pujo. Truco a una porta al costat de la de l’alcalde. Un secretari i una secretària. Els hi pregunto si no obren la sala. Em diuen, una mica desganadament, que la noia que en té cura no hi serà avui. Marxo. Mentre baixo les escales penso que això és un edifici públic, amb horaris fixats i, en principi, inamovibles. Torno a pujar, i dic als secretaris que vull un full de reclamacions. Misteriosament, el to canvia; la secretaria fins i tot m’ofereix el seu ordinador. Finalment, truca a la responsable de la sala d’ordinadors, que li diu que només cal obrir la sala i prémer al botó “on” de l’ordinador que vols. Baixem i ho fem. Educadament li agraeixo la gestió.

Timothy Treadwell volia ser un ós, i se’l va menjar un ós. Aquesta és l’única conclusió indiscutible a la qual arribo després de veure Grizzly Man (si no sou fans dels drets d’autor, teniu l’emule i sou conscients que no veureu mai el documental si no és d’aquesta forma, us el podeu baixar aquí), un documental de Werner Herzog. No cal que digui, doncs, que és un reportatge excepcional.

Tim, un jove amb una veu insuportable, actor fracassat i ex-alcohòlic confés, ros repentinat com el princep valent, decideix que el motiu últim de la seva vida és salvar els óssos grizzlis del parc natural de Katmai, ple d’óssos grizzlis que no semblen estar sota cap amenaça. Hi va estar 12 estius, sense armes i sense possibilitat d’escapar, i hi gravar imatges espectaculars d’aquests úrsids, a una distància poc recomanable. Al final del seu tretzè any d’estada un ós se’l va menjar, juntament amb la seva companya, Amie. He hagut de consultar diverses vegades a internet per a comprovar si Tim existia, perquè la forma d’Herzog de muntar les imatges convida a pensar que tot és un muntatge.

Si fins ara havia gaudit d’alguns falsos documentals, en aquest cas es va un pas més enllà: es tracta d’un documental sobre uns fets absolutament i dramàticament reals, que no pots deixar de veure com a falsos, de la mateixa manera que pressents que molts dels personatges que hi apareixen són uns simpàtics impostors. La pel·lícula és un mirall ridícul, emocionant, estrambòticament tràgic, evidentment deforme, i incòmode, del món que ens ha tocat viure.

Curiosament, descobreixo capbussant-em a la xarxa, que el rècord d’estada entre els salvatges óssos grizzlis el té Vitaly Nikolayenko, un rus autodidacta en temes naturals, com a Timothy, i que es va estar la fredolica de 33 anys convivint amb aquests úrsids, fins que el mateix any que al nord-americà Tim, el 2003, se’l van cruspir els seus amics onsos.

La pàgina de wikipedia dedicada a Viltaly m’enllaça amb una altra pàgina encara més estrambòtica de la macro-enciclopèdia, list of unusual deaths, on Vitaly i Tim apareixen amb tots els honors. Descobreixo que, sense viure ni morir de forma tan espectacular com aquest parell, el gener del 2007, una nord-americana de nom tan explicit i premonitori del seu futur decés, Jennifer Strange, va morir d’aquesta inesperada i aquosa manera: durant un concurs de ràdio de Sacramento, California, on els concursants radiofònics havien de beure tanta aigua com poguessin, Strange va ingerir més de set litres d’aigua i es va morir. El diagnòstic, intoxicació d’aigua.

Entre les facetes desconegudes de Glenn Gould se’n troba una de ben especial: gran part dels seus ingressos després de deixar la seva carrera de concertista, cap al 1964, provenien de la inversió en borsa. Segons el seu biògraf, Kevin Bazzana, l’excèntric pianista “disfrutaba indagando qué acciones podían estar al alza, además de llevar al detalle el registro de las ganancias de capital y las previsiones para ahorrar en impuestos.” No era l’únic músic que es dedicava a aquesta activitat especulativa entre els seus companys de la Columbia Records; amb Yehudi Menuhin, sense anar més lluny, compartia afició i informació. No era, tampoc, un mal inversor, ja que durant la recessió de principis dels 80 “su agente llegó a decirle que era el único de sus clientes que seguía viendo cómo sus activos generaban beneficios.”

Però, per què ho devia fer? molt senzill, com jo mateix (i, malauradament, és l’únic punt de coincidència amb el geni canadenc) “lo que él le pedía al dinero era libertad, independencia, intimidad, así como los recursos necesarios para realizar el trabajo que deseaba realizar”, que en el seu cas era passar-se la vida tancat en un estudi de gravació (contra els qui diuen que la “pirateria” musical mata la creativitat, s’ha de recordar que en el cas de Gould, potser el músic clàssic que mes discos ha venut, els seus ingressos per la venda de discos era irrisòria).

En aquest país, però, hi ha molta gent, funcionaris o parafuncionaris de la gauche (en conec uns quants), que la considera la compra-venda d’accions una activitat bruta i censurable, pròpia de taxistes i lladres, malgrat que l’únic que saben dels mercats és que fa 10 anys que hi ha una bombolla immobiliària especulativa (que deu ser molt grossa si fa tants anys que va pel món).

Poc abans d’haver llegit el passatge que comentava de la biografia de Gould, he rebut una carta del Banc Santander on m’informen que, com a accionista major d’edat i amb més de 100 accions, em puc presentar a un concurs fotogràfic per a celebrar el 150 aniversari de l’entitat. Hi ha tres premis, de 400, 750 i 1500 euros, i puc enviar fins a dues fotografies. El tema és únic: “Mi Banco y yo” (la mujúscula de “Banco” y la minúscula del “yo” són textuals). Estic pensant en presentar aquest bonic treball de Damaso Reyes:

Si teniu cap altra proposta vostra i us voleu repartir el premi amb un servidor, en cas que surti guanyador, només m’heu d’enviar dues fotos que segueixin les bases del concurs, als comentaris o a l’email que teniu més avall a la columna de l’esquerra, i en parlem. Queda, així, inaugurat aquest concurs per a participar al concurs del Santander, i que anomenaré, metafòricament i elegant, “Robin Hood et nous”.

Des de la darrera derrota electoral del seu estimat Mas, el Salvador Sostres sembla seguir el camí del desvari; un dia parla sobre les lesbianes, en la línia de el-que-necessiten-és-una-gran-polla i l’altre alaba els policies encausats per maltractaments, en sintonia amb la dreta més cavernària.

Avui també ha hagut de dir la seva sobre el devedé del PP, i tot i que el to és més reposat que en d’altres ocasions, el fons és bastant més preocupant i especialment indocumentat. No n’hi ha per tant, diu al principi. Reconeix, però, que és “un punt irresponsable vincular immigració amb delinqüència”. Gràcies pel puntet. Ve, després, el però, que desemboca, com sempre que es parla d’immigració, en una mesquita. Com que escriu més d’oïdes que jo mateix, no sap que als musulmans del barri se’ls ha tancat l’oratori, mentre que d’altres religions, com els evangelistes, posem per cas, poden resar sense cap tipus d’impediment en oratoris igual d’il·legals. Suposo que és perquè ho fan a l’autèntic Déu.

Parla després de la “putejada Església catòlica”; suposo que la majoria de musulmans que viuen i treballen a Catalunya i, seguint Pujol, dedueixo que catalans, estarien encantats d’estar tan putejats, si els ofereixen un concordat pre-constitucional i la creueta a la declaració.

Ben a prop trobem una altra bajanada: “no és veritat que la majoria d’immigrants siguin delinqüents: de la mateixa manera que és d’una irresponsabilitat perillosíssima voler amagar el fet que la majoria de delinqüents són immigrants.” La ignorància dels qui no acostumen a informar-se abans de parlar és atrevididíssima. Si seguís els anuaris estadístics s’adonaria que això és absolutament fals. De fet, només hauria de passejar-se pel blog Wonkapistas, i buscar la paraula “delincuencia”, per adonar-se que diu una solemne rucada. Veuria, entre d’altres dades interessants, que l’índex de detinguts dels barons entre 20 i 49 anys britànics o francesos a Espanya és similar a la dels marroquins, per posar un origen sospitós i dos d’homologables.

Tot aquest seguit de despropòsits els rebla amb aquesta perla: “Vull dir que la xenofòbia i el “papers per a tots” són els 2 extrems igual de nocius del mateix problema.” Que què? què és tan nociu “odiar els estrangers” que “demanar papers per a tothom”? És igual Hitler que els hyppies? Si a aquest nivell de perversió hem arribat, potser que pleguem.

Deixo testimoni aquí, per a futurs filòlegs llepafils i erudits de biblioteca polsosa, d’una petita influència del segrianès, i concretament del granjolí, en les generacions germàniques que han de venir. I és que tota la canalla del kinder de Ciceró, la meitat de la qual és alemanya, ha començat a anomenar cinqueta a allò que el català estàndard anomena bala i l’alemany, és clar, ballen. I no només la canalla, els mestres d’origen alemany, que quan entres et diuen Hallo i quan marxes Tschüs, també anomenen així, amb petites variacions fonètiques, és clar, aquestes boletes rialleres.

L’origen de tal denominació és un racó del Segrià, on em vaig criar als estius. El meu fill la va adoptar per estranyes raons, ja que la seva mare usava la terminologia habitual de bala i, indiferent a la decadència del català, la va reproduir tossudament al kinder sota la mirada divertida dels pocs aborígens catalans, que la desconeixien. Però a poc a poc, tothom ha anat adoptant aquesta denominació, que ara és la majoritària.

Si mai aneu a la conca del Ruhr o a Baden-Wütenberg i veieu uns nens jugant a bales, anomenant-les cinquetes o, potser per contaminació, cinquetten, no dubteu que l’origen d’aquest denominació es troba molt a prop de la confluència del Segre i l’Ebre, contra el que algun erudit despistat que hagi consultat el DCVB us pugui dir.

Molts diuen que s’han de separar la ciència i la política. Aquest desig no deixa de ser un prejudici, com mostra avui RealClimate: hi ha una correlació enorme entre el nombre de senadors republicans al senat americà i el nombre de taques sobre la superfície solar fins el 1986, com es pot veure aquí:

a partir del 1986, però, la cosa es complica, i la correlació és fortament negativa; com diuen a RealClimate, l’efecte solar dels senadors republicans és més complexa del que sembla.

Cal tenir en compte que, el període de ruptura entre les dues sèries, la de correlació positiva, i la de correlació negativa, és e bienni 84-86, precisament l’any que va guanyar Ronald Reagan. A més, el 1986 va canviar el cicle magnètic del sol, Hale, cosa que obliga a fer correccions; després de fer-les, la correlació és espectacular:

L’esperit de l’investigador que redacta la descoberta el porta a demanar més investigació: en concret, exposar els candidats republicans al senat a rajos còsmics i avaluar l’efecte en la seva candidatura.

Ara, em pregunto, ja que els senadors demòcrates són gairebé exactament 100 - SR, on SR són els senadors republicans, per tant, és una variable totalment dependent de SR, per què s’han centrat en els senadors republicans, si haguessin obtingut els mateixos resultats, de signe contrari, considerant els senadors demòcrates?

Ara, qui ens vol entabanar amb la innocent declaració inicial, que pretén ser descriptiva del contingut: “Mickey Mouse clone teaches Palestinian children hatred and Islamic supremacy”? Es tracta de la PMW) que curiosament és presenta com “a self portrait of the palestinian society”, autoretrat fet, una altra vegada, curiosament, per una organització que es declara independent, però fundada pel un analista en contraterrorisme israelià, Itamar Marcus, que té les seves pròpies obsessions.

Malauradament, tenen molts motius per a odiar-nos:

According to the report, Iraq’s child mortality rate has increased by a staggering 150 percent since 1990 (començament del repugnant embargament de l’ONU). Some 122,000 Iraqi children died in 2005 before reaching their fifth birthday. More than half of these deaths were among newborn babies in the first month of life.

Cal recordar que Iraq tenia un dels sistemes sanitaris més envejables de la zona, amb gran quantitat de metges formats, principalment, al Estats Units.

Aquest és el títol d’un extraordinari documental sobre l’estada del violinista Isaac Stern a la Xina, a finals dels 70 (títol que, d’altra banda, pot ajudar a pujar la moral d’aquells qui pensen que els valors occidentals cotitzen a la baixa). El pas del temps, a més, ha donat una qualitat profètica a aquest document que va ser gravat en un moment excepcional de la història xinesa, quan començava a sortir del gran túnel de la revolució cultural. En l’àmbit de la música clàssica, es comença a entreveure el potencial humà del país i, al mateix temps, el seu endarreriment en la concepció d’aquesta música (la forma “old fashioned”, que diu el propi Stern, d’enfrontar-s’hi). En aquest primer fragment, es pot comprovar com l’energia del violinista es va contagiant als músics, una mica encarcarats, de l’orquestra nacional xinesa, després d’usurpar sense contemplacions les funcions del director, Li Delun (molt curiosa la conversa amb el director sobre el capitalisme i Mozart):

En el vibrant final del reportatge, Stern explica quina ha de ser l’actitud del músic, (”no has d’usar la música per a tocar el violí, sinó el violí per a tocar música”), i la plasma en les mirades que que fa als seus alumnes xinesos, mentre els explica l’essència de la música que volen tocar i l’actitud desafiant i autoafirmativa amb què ho han de fer (suposo que tan aliena a la mentalitat xinesa). Les imatges finals del petit Jian Wang, d’11 anys, interpretant diria que una peça de Boccherini, vestit de petit guàrdia roig i saludant, finalment, a la Mao, és senzillament deliciós.

Jian Wnag, cal dir-ho, s’ha convertit en un prestigiós violoncel·lista.

Els antípodes d’un lloc, com el seu nom indica (anti- al altre costat, -podos, peus), és aquell punt de la terra que es troba sota els nostres peus, a l’altre costat del món. És a dir, el lloc on sortiríem si féssim un forat cap al centre de la terra, i continuéssim fins l’altre costat del globus terraqüi. El mite popular diu que els antípodes europees vindrien a situar-se, més o menys cap a Austràlia. Si observem aquest mapa (de la wikipedia) que combina dues imatges, una vermella i l’altra groga, que correspon als antípodes, comprovarem que no és del tot correcte: els antípodes d’Austràlia coincideixen gairebé totalment amb l’oceà Atlàntic.

És interessant adonar-se com hi ha molts pocs llocs habitats que tinguin antípodes terrestres. De fet, pràcticament, només una petita part d’Amèrica del Sud té els seus antípodes a la Xina. Gairebé tota la resta dels llocs habitats del planeta tenen els seus antípodes a l’aigua, inclosa Europa.

Ara, com a bon català que sóc, i donat que els meus antípodes, més o menys com la terra original, fan aigua, el primer que m’he preguntat és si passa el mateix amb Madrid. Consternació: Madrid és l’única capital europea amb uns antípodes no remullades (i una de les poquíssimes del món, que crec que són dues o tres). Em consola pensar que els antípodes madrilenyes són un llogarret de Nova Zelanda anomenat Toi Flat (que recorda aquells desagradables ninotets), com es pot comprovar aquí:

Ara, sabent que “flat” en anglès significa “pis” o “apartament”, i pensant en els casos de corrupció immobiliària que afecten a la comunitat de Madrid, no em sembla tan mal triat el nom de Toi Flat.

Nota: podeu buscar en el mapa anterior els antípodes de qualsevol lloc. Aquesta aplicació l’he trobat a la xarxa, i aquí teniu l’original.