fum i estalzí

Aquests darrers dies, de bon dematí, faig un llarg passeig per la platja de la Barceloneta. Caminar entre la sorra i l’aigua.

Moltes de les persones que m’hi trobo són assídues: la senyora que, en biquini vermellós, recorre amunt i avall la platja a ritme marcial, desfilant gairebé; una altra senyora que havia vist en un documental sobre personatges de la Barceloneta, grossa i amb moltes dificultats per caminar (porta unes crosses per ajudar-se), discuteix amb una altra senyora o flota com una boia, ensenyant el seu gorret groc i un ampli somriure adornat amb una gruixuda línia de rimel; la dona de mitjana edat amb pantalonets negres i samarreta blanca molt arrapats, que corre a ritme del que dicten els seus auriculars blancs i sembla una reencarnació de la Obregón. Els jubilats reincidents són majoria, i gairebé s’han agenciat la petita platgeta al costat de la bocana del port esportiu, davant les torres Mapfre; alguns floten a prop de la corxera vermella que delimita el petit l’espai de bany de la platgeta; d’altres, pocs, parlen a les roques de les seves coses (sento converses sobre medicines i metges; que si em va millor aquest medicament que l’altre, que si ara dormo més, que si aquest metge sembla molt competent, etc), o resten d’empeus, immòbils, mirant el mar o la platja.

A la platgeta dels jubilats giro cua per tornar als banys de Sant Sebastià.

Hi ha gent que només he vist un cop: la jove del servei català de l’aigua que, segons em diu, fa una inspecció visual (els caps de setmana també agafen mostres) i pren la temperatura; li faig una pregunta tòpica sobre les meduses i em respon que ells mai no les retiren de l’aigua: no són deixalles. Una noia espantosament anorèxica. Un tipus amb cara d’eslau i de pocs amics, gros i fort, amb banyador, que tenia l’avantbraç mal curat d’una fractura, i una part de l’os sobresortia esfereidorament pel damunt, formant un angle gairebé recte amb l’altra part de l’os. Un grupet d’estudiants joves, enfrontant-se amb el fort onatge d’aquell dia, rient i cridant, amb tot l’estiu i la vida pel davant.

Avui, dues xineses escrivien atrafegades a la sorra. Una d’elles havia posat amb lletres majúscules i grans:

Barcelona
Huang Li

Quan he passat, l’onatge minúscul estava esborrant “Li” mentre l’autora marxava somrient en direcció contrària.

Em ve al cap un dels pensaments de Pascal que estava llegint aquests dies:

A mesure qu’on a plus d’esprit, on trouve qu’il y a plus d’hommes originaux. Les gens du commun ne trouvent pas de différence entre les hommes.

El cas Toaff no s’ha acabat. El llibre torna a les llibreries, però com diuen aquí, torna “ripulito”¹. Segons se’ns diu, Pasque di Sangue 2.0 no es centra només en la religió judaica, sinó que estén l’anàlisi a d’altres religions. A més, també “gli angoli siano stati alquanto smussati.” Ho podreu comprovar vosaltres mateixos si us compreu la nova versió del llibre (en breu estarà a les llibreries italianes), i consulteu l’antiga, que només podreu tenir si disposeu de la mula.

Curiosament, coincidint amb aquesta notícia, Umberto Eco ha publicat un article Del mangiar bambini, que torna sobre el tema d’un article anterior de títol gairebé idèntic, Mangiar bambini, que em va posar sobre la pista del cas Toaff. En el nou, però, no es parla de l’historiador. De fet, si el primer era un recorregut pels mites negatius (associats a actes brutals, com beure la sang de nadons sacrificats) que diverses civilitzacions tenen sobre les veïnes, en el darrer, es parteix d’una conversa amb un company de tren que es lamenta de com està el món; Eco li contesta que està molt pitjor del que es pensa, i li relata assassinats brutals de l’antiga Grècia, canviant els noms dels protagonistes. A partir d’aquí reflexiona sobre la gran quantitat de barbaritats que es cometien al món antic, tenint en compte, a més, la poca població que hi havia.

1. Recordo que es tractava de Pasque di Sangue, on el medievalista israelià, entre d’altres coses, deia que era possible que alguna minúscula secta desviada del judaisme practiqués rituals amb la sang d’algun nen. [↑]

Devia llegir Monzó la meva anotació. Si no, no s’entén perquè ha fet un segon article (€) contra la Viquipèdia, centrat en aquest cas en una entrevista (bé, que es pugui qualificar d’entrevista ho trobo una exageració, dit sigui de passada) de Lluís Amiguet a Don Tapscott, “profeta de la Wikipedia”, un tipus curiós, no ho negaré.

Em costa trobar-li la gràcia a l’article, fora que vulgui demostrar que no només es pot fer un article contra Google i Viquipèdia, com deia l’altre dia, sinó dos gairebé de consecutius. Queda, doncs, demostrat.

És especialment astorador com qüestiona la llibertat a la Viquipèdia, després que el propi Tapscott reconegui que hi ha articles més controlats:

¿En qué quedamos, entonces? ¿No decían que precisamente la interactividad era una de las grandezas de la red? ¿No era ése el supuesto paradigma de la libertad total: la participación de todo el mundo, la democracia elevada al cubo? Si restringen el acceso a aquellas entradas que no quieren ver saboteadas, Wikipedia deja de ser una “enciclopedia on line redactada por miles de colaboradores anónimos” como asegura el profeta Tapscott, e instaura dos categorías: entradas susceptibles de ser manipuladas por cualquiera y entradas restringidas y bajo control, para vips. ¿Seguirá anunciándose como “la enciclopedia libre”? A este paso, cualquier día algún sabio nos dirá que para que algo sea riguroso y fiable - blogs y enciclopedias on line incluidos- hay que, primero, verificar quién lo dice, qué dice exactamente y con qué aval. Para ese viaje no necesitábamos tantas alforjas, ni que sean digitales.

Tampoc calien les alforges de l’entrevista de l’Amiguet per regalar-nos aquest embolic, només cal anar a la pàgina de la Wikipedia (i mira que fa temps hi és) on se’ns diu precisament què no és la Wikipedia.

Un excepcional documental israelià, One Shot, del realitzador Nurit Kedar, explica les experiències de diversos franctiradors del seu exèrcit. Tot i que hagués estat molt fàcil, no és ni maniqueu, ni busca excuses, ni condemna, ni aplaudeix. Merament presenta les experiències d’aquests militars o ex-militars, conjugades amb reconstruccions de les seves accions i escenes reals gravades per unitats del Tsahal. Trobem homes torturats pel que van fer (a la secció escenes en podeu veure un cas), d’altres només ho consideren la seva feina, hi ha qui ho explica impassible, com si d’anar de compres es tractés. Als més joves els hi bull la sang i els hi brillen els ulls, i n’hi ha un que diu sentir-se com un déu, amb la vida dels qui passen pel carrer a les seves mans; els més vells, en canvi, tenen un posat més reflexiu i crític del seu passat com a franctiradors.

En definitiva, una lliçó dels caràcters i de les edats dels homes.

Si teniu la mula, no deixeu de mirar-lo.

Cada cop és més habitual sentir parlar dels paral·lelismes entre l’ocupació israeliana i l’apartheid sud-africà. És poc coneguda, però, la íntima relació entre l’esdeveniment cabdal del règim de l’apartheid i el poble escollit. Em refereixo al conegut com a judici de Rivònia.

Rivònia és el suburbi on van arrestar Nelson Mandela l’11 de juliol de 1963, per pertànyer a l’ANC i realitzar actes de sabotatge. La posterior condemna a cadena perpètua (dels quals en va complir gairebé 30) el van fer universalment famós i va ser un dels llasts més grans del règim de Pretòria.

Amb Mandela va caure tota la cúpula del Congrés Nacional Africà (ANC), que estava reunida en una granja, Liliesleaf Farm, propietat d’un blanc benestant oposat a l’apartheid, Arthur Goldreich, qui també va ser detingut i processat. És poc conegut que, a banda de l’Arthur, van ser detinguts tres blancs més que, com el propi Goldreich, eren jueus; després dels negres, era el “grup ètnic” més nombrós a la cúpula de l’ANC.

Encara és més sorprenent que el cap dels fiscals del judici també fos jueu, Percy Yutar, el primer jueu que ocupava el més alt càrrec de la Fiscalia sud-africana. Segons un documental que van passar ara fa uns mesos a segle XX, Percy es va acarnissar amb els detinguts, pels quals va demanar la pena de mort, entre d’altres motius, per a demostrar que els jueus sud-africans eren els més exigents quant a la defensa de la llei sud-africana, i netejar la mala imatge donada pels quatre outsiders anti-apartheid.

En qualsevol cas, Arthur Goldreich no va veure acabat el procés que segurament l’hagués condemnat a cadena perpètua, perquè va aconseguir fugir tot just al principi del judici. Es va instal·lar a Israel, on ja havia participat al 1948 en la guerra que va portar a la creació d’Israel. Goldreich acusa ara Israel de practicar el que ell havia viscut a Sud-àfrica.

Entrem en un irlandès proper al Stinger a fer una cervesa. En sortim més de quatre hores després. Al mig, una vibrant sessió de música irlandesa i folk americana d’un grup que oscil·la entre els tres i els quinze músics. No hi ha escenari, ni el públic (entre el qual, tres dones esplèndides i una mena de fada irlandesa) seu allunyat; estem tots barrejats, més músics que públic. No és tampoc un concert; els músics es troben regularment en aquest irlandès per assajar. Tampoc no hi ha cap amplificació dels violins, guitarres, banjos, acordió irlandès, mandolines, contrabaix, flautes i diverses veus magnífiques, que produeixen un só compacte i càlid. Van tocant i van bevent. Nosaltres només anem bevent.

Es clou amb variacions sobre el tema de The Flintstones, i dues incursions al jazz, So what, la darrera, amb guitarra, banjo i mandolina. Una delícia.

La ciutat, de vegades, encara oculta secrets.

Trallero acusa Kapuscinski de poc menys que d’espia de la Polònia comunista. Aquesta collonada, que avui ningú ja no es creu, li serveix a Trallero (que, recorde’m-ho, va sortir d’un racó polsos i oblidat de La Vanguardia gràcies a la seva sèrie d’articles sobre el fangar del Carmel; quin gran tema per a Salsa Rosa!) per a descobrir el seu secret: no li ha agradat mai l’escriptor polonès.

Esperem. Potser un dia farà la gran declaració: i si mai no li ha agradat llegir?

L’any de la picor, segons el Gènesi, 11,1, “en tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules.” Déu, que no sembla ser del parer que ho tinguem fàcil, va dir-se, tal com se’ns relata en la seva biografia autoritzada (Gènesi, 11, 6-7): “Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells.” Déu no devia haver previst que les llengües que va inventar per a crear confusió i discòrdia no tindrien una vida eterna i, a poc a poc, al llarg del segle XX, el mandat de l’altíssim sobre la multitud de llengües s’ha anat diluint; moltes llengües ja s’han extingit, i hi ha una llarga llista que Ethnologue considera “nearly extinct languages.” Comentava en una altra anotació, quan encara portava ulleres, que més del 50% de les llengües del món no les parlen més de 10000 persones cadascuna.

Dos anotacions més enrere també comentava el cas de ma padrina que, analfabeta com era, representava un mur contra la decadència de la llengua. Aquesta idea em va suggerir que hi devia haver una relació entre la taxa d’alfabetització i el que podríem denominar diversitat lingüística; la meva hipòtesi és que aquests dos factors estan connectats inversament, és a dir, com major és la taxa d’alfabetització menor és la diversitat lingüística. Un cop d’ull a la web Ethnologue m’ho confirma intuïtivament: només cal comparar el nombre de llengües vives a Europa (239) i a Africa (2092); o si volem un exemple més proper, sembla clar que la tradicional incúria educativa espanyola ha estat un factor de preservació del català, al contrari, per exemple, del cas francès, on l’escolarització gairebé universal molt abans que aquí va provocar estralls lingüístics a la Catalunya Nord.

En qualsevol cas, aquests dos indicis tampoc són un argument definitiu que demostren la meva tesi (major taxa d’alfabetització = menor diversitat lingüística). Un argument més important es troba en la correlació entre la taxa d’alfabetització de cada país del món i un índex de la diversitat lingüística¹ . La correlació entre ambdós índexs és, com esperava, negativa, de -0,48, i el coeficient R² de 0,23. No està gens malament, tot i no ser espectacular. Ara bé, l’índex Greenberg, tal com està calculat, inclou totes les llengües que es parlen en un país, siguin autòctones o nouvingudes. Per exemple, a França 37 de les 66 llengües no són autòctones, a causa dels immigrants. Però a mi no m’interessen les llengües nouvingudes, sinó només les llengües autòctones. Per tant, faré una correcció en l’índex de diversitat lingüística de manera que només consideraré les llengües autòctones² ; fent això, la correlació negativa augmenta molt, i arriba gairebé al -0,6. També R² augmenta considerablement: 0,35. Aquesta és la gràfica:

Algú podrà dir que una defensa de l’analfabetisme és una defensa de la pobresa. De fet, si correlacionem la el PIB per càpita amb l’index d’alfabetització dels països del món, surt un valor d’uns 0,4, cosa que indica que hi ha una relació entre ambdós fenòmens. Ara bé, si provem de correlacionar el PIB per càpita amb l’índex de diversitat lingüístic que he calculat, gairebé no existeix correlació, i el R² és gairebé insignificant, d’un 0,06.

És a dir, i recapitulant, en el triangle format per la pobresa, l’analfabetisme i la diversitat lingüística, els dos primers estan correlacionats, els dos següents també, i sembla que encara de forma més forta, però, curiosament (paradoxalment, si volem, ja que s’incompleix la transitivitat que de forma incorrecta moltes vegades associem a fenòmens relacionats en cadena), no s’observa cap correlació entre la pobresa i la diversitat lingüística d’un país.

Actualització

Sembla que el ministre australià d’afers indígenes em vol donar la raó. Va declarar el 24 de maig que estava considerant “a plan to restrict welfare payments to aboriginal parents in order to force their children to attend school and learn English.”

Per acabar, la llengua més gran del món, que no és anglesa, sinó alemanya.

1. Es tracta de l’índex de diversitat Greenberg, que dóna la probabilitat que dues persones del país triades a l’atzar tinguin llengües maternes diferents. Espanya, per exemple té un índex Greenberg 0,47, mentre que el de França és de 0,27. [↑]
2. El càlcul és una mica groller, perquè només multiplico el índex Greenberg pel qüocient entre les llengües autòctones del país entre totes les llengües del país. Aquest càlcul, grosso modo, intenta reflectir el fet que els immigrants a un país acabaran parlant alguna de les llengües del país, a banda de la seva. [↑]