fum i estalzí

Els arguments al voltant de la castració química es centren en tres aspectes (més enllà dels filosòfics, sobre els quals ja s’ha pronunciat llargament el Gregorio Luri), el primer més emotiu, els altres dos més tècnics:

• La gran alarma social que provoquen aquests casos, alarma que prové, en gran part, del paper que atorguem a la infància en la nostra societat.
• L’índex de reincidència en aquest tipus de delicte, que s’acostuma a justificar dient que l’atracció sexual per la canalla és irrefrenable.
• El fracàs de la reinserció, que també es justifica en la impossibilitat de canviar una pulsió natural.

Sobre el primer aspecte és difícil argumentar, perquè la emotivitat i les característiques pròpies de la nostra cultura tot ho impregna: la pederàstia o pedofília diria que és difícil de definir i més difícil delimitar les formes delictives d’aquesta “tendència”; no és pederàstia l’obsessió de moltes dones que no tenen fills quan es troben amb la canalla de parelles conegudes? ho trobaríem pederàstia si el subjecte no fos una dona sinó un home? I en el cas dels contactes entre adults i menors, acceptem amb la mateixa naturalitat el contacte entre dones/canalla i homes/canalla?

En canvi, en els altres dos punts, llegint molts dels abundants articles que sobre el tema porten els diaris, podem concloure que són fets demostrats que la reincidència en aquest tipus de delictes és alta i que les mesures de reinserció són inoperants. En molts casos, s’atribueix a la pròpia natura dels pederastes, una mena de taca genètica, inesborrable. M’he preguntat on es poden trobar les fonts que ho demostren, i buscant a l’amic Google ens trobem una sorpresa, i la presumpta certesa sembla transformar-se en un mer prejudici popular.

L’únic estudi espanyol que he trobat sobre la reinserció de delinqüents sexuals és de Santiago Redondo Illescas, ¿Sirve el tratamiento para rehabilitar a los delincuentes sexuales? (en pdf), publicat a la revista del 2006 de la Sociedad Española de Investigación Criminológica. Es tracta d’un seguiment de 4 anys fet sobre dos grups de delinqüents sexuals de can Brians, un que va seguir un tractament i l’altre que no el va seguir, amb aquests resultats:

Los resultados más importantes de esta investigación, en relación con su principal objetivo son los siguientes: de los 49 sujetos integrantes del grupo de tratamiento han reincidido en delitos sexuales, a lo largo de un periodo de seguimiento de cuatro años, 2 sujetos (4,1%) y en delitos no sexuales 1 sujeto (2,0%), lo que suma una reincidencia total de 3 sujetos (6,1%). Frente a ello, de los 74 integrantes del grupo de control, durante un periodo de seguimiento de tres años y medio, 13 sujetos (el 18,2%) han reincidido en delitos sexuales y 10 más en delitos no sexuales (13,6%), lo que aúna un total de 23 sujetos reincidentes (el 31,8%). Todas estas diferencias entre los grupos resultan estadísticamente significativas.

Per tant, en el cas dels subjectes estudiats, 1r) la taxa de reincidència és relativament baixa, en tots dos grups i 2) la taxa de reincidència dels tractats és gairebé la quarta part de la dels no tractats. Com es diu a les conclusions:

En conclusión, los resultados obtenidos sugieren una considerable potencia rehabilitadora del tratamiento cognitivo–conductual aplicado en la prisión de Brians. Este estudio claramente prueba, en términos científicos, que la aplicación del tratamiento reduce la tasa de reincidencia de los agresores sexuales tratados, desde una tasa que sería esperable del 18% a una del 4%, para un periodo de seguimiento promedio de casi cuatro años.

Insisteixen, però, en què caldria seguir l’estudi a més llarg termini. També es diu a les conclusions:

Pese a todo, resta un porcentaje residual de 10%–15%, de sujetos de alto riesgo, que probablemente van a acabar reincidiendo a pesar de haber participado en el tratamiento. Estos sujetos suelen corresponderse con aquellos que presentan el peor pronóstico en factores estáticos de riesgo, tales como la menor edad y el inicio temprano en la delincuencia.

És a dir, l’investigador sospita que hi ha factors que acabaran convertint alguns dels que encara no han reincidit en reincidents, i són: la edad baixa i la iniciació precoç en la delinqüència; no sembla que hi hagi cap causa genètica, doncs.

Ara bé, són extrapolables aquests resultats? el propi treball ens contesta:

De acuerdo con diversos estudios evaluativos, la reincidencia de los agresores sexuales es, como grupo, baja, y se estima de en torno al 20% (Lösel, 2002; Prentky, 2003; Quinsey et al., 1995). (El promedio general de la reincidencia de los delincuentes –no específicamente sexuales— es de alrededor del 50%).

És a dir, el mite dels agressors sexuals reincidents és només això, un mite. Però, i en el cas concret dels pedòfils? sembla que no hi ha estudis espanyols sobre el tema, entre d’altres qüestions perquè no hi ha una distinció legislativa entre els diferents delictes sexuals (la informació que donen les institucions penitenciàries només s’agrupen per tipus legals, com ara, “delitos contra la libertad sexual”).

He trobat, però, diversos articles i publicacions on es parla del cas concret de la pedofilia. En aquest article del Sexual Abuse: A Journal of Research and Treatment sen’s diu a l’abstract

One hundred ninety-two convicted extrafamilial child molesters were followed for an average of 7.8 years after their conviction. The percentage of men who had committed a sexual, a violent, or any criminal offense by the 12th year was 15.1, 20.3, and 41.6, respectively.

Aquest altre estudi, també del Canadà, del Service correctionel, sobre 570 delinqüents sexuals, els classifica segons el tipus de reincidència, general, violenta o sexual, i aquesta és la taula que dóna:

L’estudi distingeix entre presoners alliberats i alliberats fa poc, que pel que explico no té cap importància. Haurem de fer una mitjana entre uns i altres (més o menys). Fent-ho ens surt que la reincidència dels delinqüents sexuals pedòfils també ronda el 20% (també se’ns informa que la màxima reincidència es troba entre els violadors, i ronda el 30%).

Finalment, aquest altre estudi del CSOM (Center for Sex Offender Management) conté aquesta taula sobre la reincidència de “Child molesters” amb tractament de rehabilitació o sense:

Com es pot veure, el nivell de reincidència també és més del doble en el cas dels no tractats. També és cert que en aquest cas la reincidència global arriba gairebé a un 30% (molt per sota, per cert, de la reincidència mitjana en tot tipus de delictes).

Es podrien buscar també dades sobre l’efectivitat dels tractaments de castració (que efectivament semblen funcionar, però pel que he vist, no espectacularment més que les teràpies conductuals). En qualsevol cas, caldria exigir als qui ens parlen des de la tribuna pública d’aquest tema la utilització de fonts fiables i rigoroses, i no el recurs als prejudicis.

Probablement, l’organització que resultaria més afectada per una llei de castració química seria l’església, donada la tendència sexual d’alguns dels seus diguem-ne membres, que de fet ja haurien d’estar diguem-ne castrats ecumènicament. Contra el que diria el sentit comú (si el sentit comú tingués res a veure amb la religió), el control del vot de castedat dels seus socis no sembla preocupar tant l’església, com el control de la informació sobre els casos que la pròpia església coneix i que, essent delicte a la majoria de països, hauria d’haver denunciat a la justícia ordinària.

No, no m’ha sortit la vena anticlerical i m’invento conspiracions eclesiàstiques: la història parteix d’un document reservat del Sant Ofici (ara, Congregació per a la fe) intitulat Crimen sollicitationis¹, i enviat a tots els “patriarques, arquebisbes, bisbes i altres ordinaris, fins i tot del ritus oriental.” Aquest document, redactat el 1962 pel cardenal Alfredo Ottaviani i aprovat pel Papa Joan XXIII, establia el procediment a seguir segons el dret canònic en les causes anomenades de “sollicitatio ad turpia”, que tal com suggereix la bonica expressió s’aplicava a aquelles situacions en què el clergue era acusat d’usar la confessió per fer proposicions sensuals als/a les penitents; en paraules de la magnífica i detallista retòrica vaticana, que no puc deixar de citar:

Crimen sollicitationis habetur cum sacerdos aliquem poenitentem, quaecumque persona illa sit, vel in actu sacrumentalis confessionis; vel ante aut immediate post confessionem; vel occasione aut praetextu confessionis; vel etiam extra occasionnis confessionis in confessionali sive in alio loco ad confessiones audiendas destinato aut electo cum simulatione audiendi ibidem confessionem, ad inhonesta et turpia sollecitare vel provocare sive verbis sive signis sive nutibus sive cactus sive per scripturam aut tunc aut post legendam tentaverit aut cum eo illicitos et inhonestos sermones vel tractatus temerario ausu habuerit

Aquesta directiva de l’església, en poques paraules, pretenia que els qui participaven en les investigacions vaticanes sobre casos de pederàstia callessin, de manera que el cas es resolgués dintre de l’àmbit de la institució, normalment, amb el trasllat del presumpte pederasta a una altra diòcesi (al propi Vaticà, si feia falta). I és que el fragment que més controvèrsia aixecava era el referent a l’absoluta reserva amb que s’havien de tractar els casos; en el procediment d’investigació que portava a terme secretament l’església es feia firmar als participants aquest text:

Spondeo, voveo ac iuro, inviolabile secretum me servaturum in omnibus et singulis quae mihi in praefato munere exercendo occurrerint, exceptis dumtaxat iis quae in fine et expeditiones huius negotii legitime publicari contingat.

és a dir,

Prometo, m’obligo i juro que mantindré inviolable el secret sobre qualsevol notícia de la qual sigui informat en l’exercici del meu càrrec, excepte les que siguin legítimament publicades al final i durant el procediment

La línia entre el manteniment de la reserva pròpia d’aquests casos i l’obstrucció a la justícia és molt fina, i els advocats de les víctimes americanes de pederàstia per part de sacerdots catòlics ho van aprofitar per a fer aquesta acusació. Aquesta informació la podeu trobar a molts llocs, inclosa la viquipèdia, però és un documental de la BBC el que va provocar reaccions tan furibundes com els intents de prohibir-ne l’emissió a la RAI. També han aparegut reaccions contràries més assenyades, com aquests “errors i falsedats” (1 i 2) en el document de la BBC (que podeu veure aquí).

En qualsevol cas, la Crimen sollicitationis va ser parcialment derogada el 2001 pel cap de la Congregació per a la doctrina de la fe, en aquell moment, Joseph Ratzinger, en la seva carta als bisbes De delictis gravioribus.

Els casos de pederàstia dins la institució, però, segueixen apareixent, i un dels més sonats ha estat el de l’anomenat Don Gelmini, que ha trasbalsat Itàlia, i que el nostre atàvic provincianisme fet de barça, referèndums imaginaris i himnes frustrats, ha impedit el seguiment d’aquesta rocambolesca notícia. Don Gelmini és un religiós de 82 anys fundador de la comunitat Incontro, i es fa anomenar, segons diu la web, “il Don”, o “Papà.” La comunitat recull joves esgarriats, i en un ambient bucòlic els permet reinserir-se.

Don Pierino, aquest és el seu nom, ha estat acusat per diversos ex-membres de la comunitat d’abusos sexuals, i un jutge de Terni ha començat les investigacions. La premsa italiana en va plena, i fins i tot a merescut l’atenció d’Umberto Eco en la seva darrera entrega de la bustina di Minerva, sempre recomanable. Eco, però, no es centra en les acusacions, sinó en la reacció de don Pierino després d’assabentar-se’n; tenen l’origen en “una cricca (camarilla) ebraica e radical chic”, sembla que va dir. Després se’n va desdir, en la part que fa referència a la “cricca ebraica”, i la va substituir per una “cricca massonica.” No puc afegir res més a les divertidíssimes reflexions d’Eco sobre aquestes paraules, només repetiré una dada sorprenent: l’organització de don Pierino va rebre finançament d’un ex-membre la la lògia massònica P2, segons consta a la “tessera 1.816, codice E.19.78, gruppo 17, fascicolo 0625″ de la investigació.

Per cert, l’etiqueta (tessera) 1.816 del sumari del cas de la lògia P2 conté els documents que fan referència a Silvio Berlusconi.

1. Els qui llegim llatí podem consultar l’original, i si llegiu la llengua bàrbara per excel·lència, també teniu una traducció. Si només llegiu dialectes del llatí, no podreu llegir-lo. [↑]

No passa només aquí. També a Euskadi, els bars i restaurants competeixen pel rètol del lavabo més imaginatiu; la cara d’un vell i una vella abertzales; una escena bucòlica amb ovelletes, arbres i pastorets o pastoretes, respectivament; uns símbols incomprensibles (escullo a l’atzar); la més típica d’un ninotet esquemàtic amb braços i cames rectangulars, i un altre ninotet que aparenta portar faldilles. D’aquesta manera, el que hauria de ser una icona, i per tant, una representació acceptada per tothom i fàcilment identificable, en aquest cas, facilitar l’accés als lavabos, acaba transformant-se en un trencaclosques. Ara mateix és, segurament, l’únic signe distintiu de bars i restaurants, les icones del lavabo; la resta, fet de paella-els-dijous i presumpta cuina casolana, és intercanviable.

Ens trobem a Tudela, abans d’un dinar criminal que li provocarà diarrea al pobre Ciceró (malauradament, el seu sisè sentit culinari no ha funcionat, i fins i tot s’ha atrevit a sucar la sospitosa salsa dels macarrons). Ens trobem davant del restaurant “Pasión por las verduras”, en un carreró sense sortida; era el meu regal de final de viatge a la meva senyora. Decepció: no obren fins el dia següent. Girem cua i ens trobem amb l’audi o el mercedes (no sabria dir) de Martínez-Pujalte entrant al mateix carreró (el seu somriure “escopeta-nacional” emmarcat per la finestra oberta no ofereix cap dubte). Amablement ens deixa sortir del carreró abans d’entrar-hi. Prefereixo pensar que anava buscant “Pasión por las verduras” i no el pàrquing del davant. La trobada ens deixa mal cos, i potser aquesta és la causa de la diarrea de Ciceró i no els macarrons de marres.

He de córrer més del que la Tura trobaria adequat per arribar a cafès El Magnífico abans que tanquin. Li pregunto al Salvador Sans què és el pitjor de les vacances, sabent què em respondrà: el cafè. M’ho il·lustra: “li dic a qui m’ha servit el cafè que no és bo; ell em diu que me’n farà un altre; li contesto que no és tracta de fer-ne un altre … com ho diria, no es tracta de tornar a coure el peix, sinó que el peix està podrit.” Efectivament, el peix està podrit. Escric això degustant, de nou, un magnífic Rwanda Nyakizu … quin plaer!

Si alguna cosa té El País és que sempre s’acaba superant. L’altre dia era l’editorial, i avui és l’opinador amb ínfules que és Azúa. Com ja es conegut el peu que calça, tampoc cal comentar-ho gaire, que ja queda tot dit amb aquesta perla: “que de ello tenga toda la culpa el malvado y nunca bien definido “Madrit” no se lo traga ya nadie.” Reconeix, però, certa culpa en “la abulia” dels “ministros de España.” Ara, la Culpa, és clar, “la tienen los políticos catalanes que desde hace treinta años están más preocupados por cómo se peina la gente y si respetan el modo catalán de dejarse flequillo que de las redes eléctricas o el transporte público.” És ben curiós que ni això hagin aconseguit les autoritats locals, ja que el propi Azúa mostra la seva ignorància del català, i del castellà, traduint “botiga” per “establecimiento público”, o “país molt petit” per “país pequeñito”, o fins i tot, “trabucaire” per “trabuquero”, paraula que no existeix en castellà, i que significa senzillament “bandolero.”

La culpa, ve a dir, és de qui defineix amb conya “uno de los hijos de Jordi Pujol, mozo que se adorna con patillas de boca de hacha que le dan un aire trabuquero”, a qui cita dues vegades en la seva condició de fill de l’expresident. És ben curiosa la insistència en la filiació de qui, com Fèlix de Azúa, era fill del degà de la facultat quan va entrar a ser funcionari a la UPC (sempre m’ha fascinat el que deu fer un catedràtic d’Estètica en una universitat “politècnica”; alguns m’han dit que poca cosa). A més, sobta que, tot i ser funcionari, malgrat que només signa com a “escritor”, tingui els bemolls d’escriure al final de l’article, quan es pregunta qui mana a Catalunya: “¿Nosotros, quiero decir, los que pagamos? ¿Ellos, los que cobran?” Un catedràtic d’Estètica és qui paga? I rebla la barra amb “¿Una docena de familias? ¿Los hijos y nietos de esas familias?”

No hi ha diari més perillós que El País, un diari que sempre ha anteposat la seva visió regeneracionista (per dir-ho ràpid) d’Espanya als fets més evidents. Va molt més enllà del “si la realitat t’aixafa un bon titular …”, perquè hi ha tota una estratègia d’articles, opinadors i editorials per emmotllar la realitat a les seva visió. N’és un exemple rutilant el vergonyós caos en què viu immersa Barcelona i la línia que ha seguit el diari davant d’aquests fets. Com l’altre dia, podria donar exemples d’aquesta estratègia¹, però és molt més senzill comentar l’editorial d’ahir, que n’és la culminació.

“Infraestructuras dispares” s’intitula, títol que mereixeria una tesi doctoral (em pregunto: en l’hipotètic cas que Madrid visqués un caos semblant, s’atrevirien a posar aquest títol?). Comencem: “La sucesión de accidentes relacionados con las infraestructuras en Cataluña”; ja tenim catalogat el que ha passat: accidents, que segons el drae és “suceso eventual que altera el orden regular de las cosas.” Per l’editorialista, doncs, només són fets eventuals (deguts com sabem a sabotejadors nacionalistes identitaris, cables que cauen perquè s’avorreixen, sortida de vacances dels opulents catalans que poden permetre-s’ho i que generen cues de 75km², i ara pluges de 20 l/m2 que són catalogades de “temporales”) que alteren la plàcida vida barcelonina. I continua: “y otras regiones del país” … otras regiones del país? he buscat al propi diari per a veure quines altres “regiones del país” tenen problemes semblants, i no he sabut trobar-ne cap. I és que aquest afegit només busca un efecte: sumar Catalunya a la unidad-de-destino-en-lo-universal, fins i tot en la desgràcia; és un afegitó imprescindible, si no vols insinuar que a Catalunya, i només aquí, passen aquestes coses, cosa que permetria arribar a conclusions incòmodes.

L’obsessió per tapar els fets o presentar-los nebulosament, els obliga a escriure: “los planes de inversión del Estado durante años no se han atenido a criterios de estricta eficiencia en la gestión de los recursos.” No es podia dir que el dèficit d’inversions en infraestructures i l’obsessió en la seva gestió centralitzada ha situat el Principat en una situació límit, no, calia fer una generalització que no singularitzés el problema. Una altra forma de rebaixar el problema és afirmar que, en uns llocs estem molt malament, però en altres llocs estan igual o pitjor (sense concretar, és clar): “Eso ha hecho que convivan situaciones tan dispares como el progresivo deterioro de los servicios en las regiones históricamente más desarrolladas, como Cataluña, y las carencias persistentes en las más atrasadas.” Només se m’acudeixen dues conclusions per explicar aquesta frase que suggereix que a tot arreu ha anat tan malament com a Catalunya: que la malversació de fons és una pràctica absolutament generalitzada i és de dimensions descomunals, o que el diari prohibeix per principi (i si cal contra la realitat) constatar les grans diferències d’inversió entre llocs de característiques similars. Cal observar el taimat us del plural a “las regiones históricamente más desarrolladas”, insinuant que n’hi ha d’altres que han rebut el mateix tractament, quan la única comparable és Madrid; torna a actuar l’estratègia de no deixar sola Catalunya fora de la-unidad-de-destino-etc.

Aquesta resituació d’un problema estrictament català en l’àmbit global d’Espanya és imprescindible, perquè d’altra manera no es podria dir: “Es preciso tomar conciencia de esta disparidad para evitar que se asienten algunos discursos políticos que tratan de capitalizar los últimos percances e incidentes (percances e incidentes!!!) explicándolos a través del agravio comparativo y del victimismo”, no es podria dir, deia, sense que et caigués la cara de vergonya. El problema autèntic, la falta d’inversions i la mala gestió centralitzada³, es transforma en el problema que tots els mitjans espanyols, i alguns de locals, han proclamat fins l’extenuació com a principal problema: el victimisme català. Així, el problema real, el col·lapse d’infraestructures, es substitueix pel pseudoproblema inventat fa anys, sinó segles, per certa intelligentzia (nom potser una mica exagerat) ibèrica, el victimisme català que potencia “el enfrentamiento entre comunidades.”

L’argumentació principal ja està enllestida, i la resta de l’editorial es dedica tediosament a l’esport favorit del diari, com a mediador, gairebé mèdium, entre les postures enfrontades (amb frases del tipus “es cierto que … pero …”): és clar, “Cataluña reclama participar en la gestión del aeropuerto de El Prat y en otras infraestructuras dependientes del Gobierno. Es una reivindicación comprensible.” PERO “no es menos cierto que la gestión presupuestaria del sistema autonómico a partir de un mecanismo de tira y afloja entre el Gobierno central y las autonomías, ahora institucionalizado con la oleada de reformas estatutarias, ha ido limitando la capacidad de asignación de recursos del Estado, decisiva para atender al desarrollo, pero también al mantenimiento, de las infraestructuras.” Y en este plan.

Aquesta destil·lació execrable de la realitat unida a la vocació arbitral entre postures enfrontades (l’estructura “aunque … no obstante …”) marca la conclusió de l’article, en la qual pràcticament ja s’ha oblidat del problema de què es parlava: “Y aunque los problemas y accidentes relacionados con las infraestructuras básicas conviertan en una tentación irresistible establecer comparaciones imposibles con el Tercer Mundo, lo cierto es que la naturaleza de los problemas es exactamente la inversa: son los de un país desarrollado que, no obstante, necesita reforzar los criterios de eficiencia para desarrollar y mantener sus infraestructuras.” De fet, ve a dir, ha de ser malnascut qui viu en un “país desarrollado” i pensa que perdre el tren és un problema; havent-hi tanta gana al món!

Gràcies a déu que Nova York també cau a trossos; ara ja tenen més arguments moderns i globals.

1. Compte, que només es pot captar l’estratègia si fa temps que no llegeixes regularment el diari; si ho fas pensaràs que la realitat és allò que et diu el diari. Conec molta gent que no coneix altra realitat que aquest diari. Aquest quintacolumnisme (mai millor dit) fascinant i incondicional mereixeria que algú l’estudiés en profunditat. [↑]
2. No és una broma, ho vaig sentir a un tertulià, no de la Cope, sinó de la SER. [↑]
3. I, evidentment, la inanitat de tots els polítics catalans que han col·laborant “necessàriament” (com dirien en justícia) i que no han sabut plantar-se durant els darrers trenta anys; potser el problema més important d’aquest país. [↑]

L’olor de gasoil impregnava la vida del poble, especialment els baixos on s’aparcaven els tractors. De petit em fascinaven els tractors: el soroll greu i lent reverberant dins els garatges, les descomunals rodes del darrera, el parafang de les quals era el seient perfecte, … Però potser més que els tractors em fascinava el ritual que dos vegades al dia, a l’estiu, es representava als carrers, ritual en el qual no vaig participar fins l’adolescència.

Al matí, quan les orenetes ja es trobaven en plena murga ensordidora, darrera la persiana del balcó, escoltava les primeres portes xerricar mentre s’aixecaven, anunciant la propera sortida del tractor amb el seu remolc carregat de quadrats buits, apilats en grups de tres (primer eren de fusta, molt pesants, després de plàstic, lleugers i blaus); durant la següent hora, i mentre les dones anaven escombrant i regant el carrer, sortien gairebé tots els tractors de la població cap al tros. Quan veia la línia d’ombra a mig camí entre les teules i la llinda dels balcons del davant, els últims tractors feien via. Arribada l’ombra al peu de la façana, contemplava el retorn des del carrer; més despitralats i bruts, els pagesos presentaven un capteniment menys sorrut.

A la tarda, quan l’ombra només abastava un pam davant la nostra façana, i el sol gairebé cobria tot el carrer, el ritual era més dramàtic i el contemplava sovint des de la vella porta ovalada entreoberta: la calor de les tres tocades i la llum blanquíssima que tot ho aplanava, provocaven un gest de ruda inexpressivitat, de vegades gairebé somnolent, en la cara dels qui conduïen i dels qui anaven asseguts al remolc. Cap al tardet, el retorn era el contrapunt perfecte; molts dels pagesos i jornalers tornaven somrient, havent superat la calor, l’herbassar, el tedi, la melassa o la picor del préssec, saludant la gent que s’havia assegut davant les cases a contemplar aquest retorn; “avant!”, o només “ei!” o “ep!”, llegia als llavis d’aquests meus ulisses, mentre movien el cap amunt saludant el meu padrí que, assegut a una cadira baixa de bova al llindar del número 21 del carrer Mequinensa, fumava parsimoniosament una fària o un caliquenyo. En algun moment, quan coincidien diversos tractors, la densitat de trànsit i el soroll que s’escolava entre aquells carrers estrets, on gairebé no hi cabien dos vehicles, sorprenia el silenci que segons abans hi regnava.

L’arrodonit Barreiros, roig i amb un soroll agut ensordidor, era El Tractor; el meu tiet de Mequinensa en tenia un, amb un curiós remolc metàl·lic baix pintat de blau i vermell, on portava els carregaments de préssec al magatzem de Rogeta, el préssec més primerenc del rodal. El Massey Ferguson, de línies més rectes i d’un color vermellós (que barrejat amb el greix i la pols el recordo burdeus) i un soroll greu i mesurat, va lluitar, més tard, per la preferència en els gustos dels pagesos més moderns, sense arribar mai a l’estatus mític del Barreiros. John Deere no va aconseguir mai obrir un forat al mercat local; només n’hi havia un al poble. Hi havia també els moticultors, tractors dimidiats i primaris, necessitats de remolc; si no el portaven, s’havien de conduir a peu, cosa que es feia quan s’havia de segar o de fresar.

L’aparcament era l’operació que més m’impressionava: admirava la precisió amb què s’introduïen els tractors amb remolc dintre dels garatges que, en general, tenien la mida justa per encabir-los. Em sorprenia el comportament del remolc quan marxava enrere, entossudit en oposar-se al moviment del tractor; si aquest anava cap a la dreta, el remolc es movia cap a l’esquerra, i si ho feia cap a l’esquerra, el remolc ho feia cap a la dreta. Malgrat aquest inconvenient, era inusual que l’aparcament durés més d’uns segons, després d’un recorregut elegant i precís.

Pel que m’han dit, ara els tractors són gairebé tots orientals, diria que coreans.

Francesch Carreras y Candi, historiador local y molt fecund del Maresme, al seu llibre Lo Castell de Burriach (a la vora de Vilassar, i que vam visitar ara fan unes setmanes amb Ciceró), que em va deixar amablement Gregorio Luri al seu envejable cafè, fa la següent reflexió (p. 75):

Es un fet innegable que la Reconquesta segui les tradicions de la terra: nostres Comtes, mes que innovar, tractaren de refer lo desaparegut, adaptantlho á les noves necessitats socials del seu temps. Son lema de gobern era la tradició y la evolució, que es lo que en tot temps salva y manté ferm l’esperit nacional. Per mes que’s diga y’s vulga fer veure lo contrari, les revolucions no poden tenir, ja may, lo carácter popular.

Es pot deduir per l’ortografia que està escrit abans de Fabra, concretament el 1900.

Tot i que el tema donava per molt, m’ha interessat poc l’apagada, entre d’altres coses perquè a mi m’ha afectat poc¹. L’article d’avui de Pujol a La Vanguardia, però, m’inspira. Ara, no parlaré del que Pujol diu, tot obvietats; només em ve al cap el que no diu, en forma de pregunta: com és que els seus governs sempre van pactar en unes condicions tan deplorables que dinamitaven el benestar del país?

En qualsevol cas, trobo avorrit parlar de Catalunya, citant malament Sisa, un país que mai no ha existit. És més interessant veure què en pensen de tot plegat els qui ens manen, o millor, els qui són la consciència de qui ens mana: em refereixo al diari El País. No m’entretindré amb referències ni cites textuals, perquè no vull perdre el temps en aquest tema que, a hores d’ara, em deixa indiferent, això sí, em manté entretingut. Es tracta de tres titulars del diari El Pais de tres dies diferents, si no consecutius, amb una diferència màxima de dos dies. El primer, de primera pàgina, deia que l’apagada ha despertat el victimisme dels polítics catalans; el segon subratllava en què Montilla planta cara a les elèctriques; el tercer, en forma de presumpte anàlisi imparcial, deia que Catalunya no era, ni de lluny, la comunitat més maltractada per les empreses elèctriques, algunes presumptament privatitzades. Tot això amb els cadàvers encara calents dels milers de pollastres descongelats que pul·lulaven per les escombraries barcelonines. S’han de tenir cargols, que diria madame Gasket.

1. És ben curiós, perquè a casa meva, al mig del rovell de l’ou de Barcelona, se’n va el llum una mitjana d’una vegada al mes, tota la tarda i part de la nit, a banda de les apagades de menys d’una hora, que són incomptables, i que m’han fet adquirir un SAI per l’ordinador, per evitar que rebenti. Aquestes apagades locals, però, no tenen cap transcendència. [↑]

Em sorprèn i em preocupa l’afirmació de Pascal:

La chose la plus importante à toute la vie est le choix du métier

Mai m’ha preocupat massa l’elecció de l’ofici. Ben pensat, però, té tota la raó, i m’hauria de preocupar si ho he fet bé; diria que no. M’alleugereix la continuació del text:

le hasard en dispose