fum i estalzí

El cel de Barcelona acostuma a ser empastifat; els tons es barregen i el resultat és el color d’ala de mosca que deia Pla. Alguns dies, pocs (ha de bufar nord), el cel apareix perfectament europeu: els blaus són blaus (amb una gradació perfecta des de l’horitzó fins el zenit), els núvols, blancs per sobre i grisos per sota. Avui és un d’aquests dies.

En gaudeixo, com cada dia d’aquest mes, dinant al terrat. La barana és prou alta, o el terra prou baix, per contemplar només els núvols que passen, evitant les construccions humanes.

I mentre menjo uns calamars amb ceba i tomàquet, i em despatxo mitja ampolla de El perro verde, escolto Boccherini, peces sobre la nit madrilenya, La Musica Notturna Delle Strade Di Madrid. Una d’aquestes peces formava part de la banda sonora de Master and Commander, una apassionant pel·licula de batalles navals, que he vist aquest cap de setmana. Com deia Tacet (afortunadament, acaba de tornar), el Madrid de Boccherini és un port de mar. I la nit de Boccherini és avui lluminosa.

Pujo a l’inici de la línia, després de signar el contracte amb l’expedidora de títols. Ara comença molt més lluny, a la plaça Eusebi Güell, i baixa pels quarters del Bruc (aquí el conductor atura el bus al costat d’un altre 54 per xerrar amb un company, de qui rep un diari), creua la Diagonal i gira pel costat del miniestadi. Passa a la vora d’on vivia quan estudiava i d’on van matar l’Ernest Lluc. Gira a l’esquerra per baixar la carretera de Collblanc, just al davant d’on estan edificant un fotimer de pisos nous on abans hi havia l’últim gran descampat entre Barcelona i l’Hospitalet.

Al començament de l’Avinguda de Madrid puja una dona jove de caminar desmanegat. Seu al meu darrera. Parla pel mòbil: “… sí … voldria unes classes de piano … és que tinc un piano i no el sé tocar, i m’agradaria … Quan li va bé? … A mi tots els dies, excepte dilluns i dimecres … M’hauré de comprar llibres? … ah! val, no, ja els té, i me’ls deixarà … i quan costa? … 32 euros … ja el trucaré la setmana vinent i quedarem … no podré el 12 d’octubre, que no hi seré … vaig a França.”

Entren un matrimoni gran. Ell porta ulleres negres de pasta i és molt més alt que la seva dona. Ella porta una faldilla marronosa, com de roba de viso, i una jaqueta de llana granat. Permanent pelrojenca i bolso negre sobre l’avantbraç dret, que mira endavant i forma angle recte amb el cos. Seu a la vora de la dona del darrera. L’home seu al seu costat, però a l’altra banda del passadís, a la vora d’una sud-americana.

No sé quan comencen a parlar.

- … el pont del 12 d’octubre vaig a França … a Lourdes … és impressionant veure tants malalts.

- ah …

- … sí, sí, veure aquells malalts que es volen curar … hi hauria d’anar, li agradaria molt.

- … ja … jo és que els malalts no m’acaben …

- … però és que uns hi van amb càncer, …

- … sí, jo vaig tenir càncer i me’l van extirpar … el metges diuen que sóc propensa.

- … ah!, ja … i què fa ara? no deu fer molt.

- m’agrada collir mongetes.

- a Barcelona?

- no, no, a Calella.

- de la Costa, perquè l’altra es troba a …

- sí, sí … I és que sempre m’ha agradat treballar, i me n’he fet un tip! Dotze hores seguides … això d’ara no és treballar, el que feu els joves.

- A mi també m’agrada treballar. Ara vinc de treballar, i després hi tornaré.

- I de caminar, també m’he n’he fet un tip … arribava a l’Estació de França, i me n’anava a peu fins l’Hospital Militar.

- I l’acompanya el seu home?

Ell es gira un moment cap a les dones que el miren.

- I tant, sempre hem anat junts a tot arreu.

- I ja deu fer anys? …

- 61

- Caram! I ho hauran celebrat?

- Sí, vam celebrar els 50 … la Generalitat ens va pagar un viatge.

- Ah sí? I on van anar?

- A … sí, dona … allà on porten … sí, les criatures, a divertir-se … a la platja … A Salou! això, a Salou.

- Molt bé, Salou, està molt bé Salou. I al costat està Port Aventura.

- Sí, això volia dir. Però no vam veure res, ens portaven tot el dia amunt i avall de visita en autocar. Ens estàvem a un hotel … molt bé! … ple de matrimonis com nosaltres, que feien 50 anys … Això és Passeig de Gràcia, no?

- No, és Rambla Catalunya.

La senyora gran es decanta lentament cap al davant, i mira a esquerra i dreta.

- Ah, sí. Sempre baixem aquí … Au, vinga, que baixem! … Adéu, adéu.

- Au, adéu.

La jove baixa poc abans de la darrera parada a l’estació del Nord. Mentre s’allunya veig que les butxaques del darrera dels texans són decorades amb unes pedretes brillants de bijuteria que dibuixen una mena d’ocell.

M’he decidit a fer unes hores en una expedidora de títols, o tècnicament, m’han contractat com a professor associat a temps parcial (PAP) en una universitat pública. El juliol ja vam quedar amb el cap del departament que col·laboraria en dues assignatures i en l’horari. Ja sospitava que el ritme seria relaxat i l’ambient tranquil. M’ha sobtat el que m’he trobat.

Amb el setembre començat, i vist que ningú no em deia res, vaig gosar escriure al cap del departament no fos que se li hagués oblidat enviar-me la informació. Alguns dies després, el responsable d’una de les assignatures em convocava a una reunió que s’havia de fer el dia següent. Un mica precipitat, però què hi farem. A la reunió m’assabento que el grup en què col·laboraré el portem dos PAPs nous; en paraules de la meua dona, una mica irregular.

Del responsable de l’altra assignatura (en direm X) no en sé res, llevat que l’any passat estava d’any sabàtic (a qualsevol departament sembla haver-hi sempre algú que “està de sabàtic”; és curiosa aquesta hebraica denominació a l’any en què se suposa que el professor s’ha de convertir en investigador full time, quan el concepte original Shabbat significa bàsicament “repòs”), i li escric directament, sense obtenir cap resposta. També li escric al cap del departament, que em contesta, per fer-ho breu, que X és una mica peculiar, i que si no em diu res, em prepari el primer tema. Finalment, unes hores abans d’anar a classe, rebo un missatge d’X de dues línies on em diu que em miri el primer tema.

Abans de marxar a la facultat per a la primera classe, miro l’horari a la web de la facultat, perquè a ningú no se li havia acudit que estaria bé enviar-me un email o donar-me un foli amb el meu horari. Descobreixo que ha canviat respecte al que vam pactar. Li envio un missatge al cap per a que m’ho confirmi, i així ho fa. Vaig al departament i no hi puc entrar; no hi ha ningú, cosa que no sembla una excepció. Al cap tampoc se li va ocórrer que necessitaria una clau. Vaig a recepció i en demano una, i el conserge estràbic, carregat amb un carràs de claus, me la deixa i me n’encarrega una còpia, sense demanar-me cap mena de document que acrediti la meva identitat. La setmana vinent la recolliré, suposo que tampoc necessitaré acreditar-me.

Després d’una estona preparant la classe, parlo amb l’altre PAP, i me n’adono que hi ha un problema a l’horari, i que les classes amb aquest i amb X s’encavalquen. Un dels professors fixos que passa per allà diu que millor que ho arregli amb X, i potser hauré de fer menys classes pel mateix preu. Abans de fer la classe amb X, és clar, l’he de trobar, perquè no passa pel departament. Quan em sembla detectar-lo li dic “X, suposo”; ens saludem i entrem. No podem començar perquè fa una calor i una fortor humana considerable. Vaig a dir-li als conserges que pugin les persianes, i n’han de venir tres fins que considerem l’altura de les persianes l’adequada per a una ventilació correcta (no sé si és al conveni dels conserges o a la llei per a la seguretat laboral, que no poden pujar més que una alçada màxima per dia, posem 20 cm). Per a fer aquella classe conjunta, els estudiants havien de dominar uns continguts que encara no tenen. X se n’adona, i em diu, mitja hora després de començar la classe, que ja puc marxar, perquè ho ha d’explicar. Abans de marxar em diu a corre-cuita que potser l’hauria de substituir en una altra classe, fora del meu horari. Li dic que cap problema, però que espero que sigui un fet aïllat. Després m’enviarà un email de dos línies dient-me el títol del tema que he de donar. Cap altra indicació.

coda

Una secretària em truca el dimecres a la tarda exigint-me pràcticament que vagi el dia següent a signar el contracte, i jo li recordo que aquesta no és la meva feina principal, i que no sóc a la seva disposició a tot hora; que han tingut vint dies per a dir-m’ho i que ja li trucaré i li diré quan puc anar-hi. Avui m’escriu una altra secretària dient-me amb un estil propi d’estudiant de l’ESO que si no hi vaig de seguida, no cobraré. Tot i que entenc que aquesta frase vol ser descriptiva i no amenaçant, li contesto educadament, començant amb un “Benvolguda tal” i acabant amb un “cordialment”, que hauria de repassar el tema de batxillerat referent als nivells de llengua, i que en el seu ofici hauria de saber amb qui parla en cada moment i com se li ha de dirigir.

Si bé l’olor principal de la meua infància és la del gasoil, guardo en algun racó una olor més antiga que acompanya algunes imatges inconnexes d’escenes sense guió, de la Mequinensa antiga, del mas de la meua família mequinensana, Campells, quan encara, no ho sé del cert, hi devia circular algun ruc. És per això que associava l’olor a aquests animals i, quan hi he tornat, em deia que si no acabava de lligar els meus records amb el mas que tenia al davant, era perquè hi faltaven els rucs i la seva ferum. Aquests darrers mesos, anant amb Ciceró al Zoo he pogut comprovar que probablement no és l’olor dels rucs (concretament, del ruc català o guarà, un dels animals preferits del meu fill, per la qual cosa ja m’he hagut d’inventar un conte adhoc que em demana nit rere nit abans d’adormir-se) el que aguaita als meus records.

Avui m’ha retornat aquesta olor com un cop de puny. He anat a comprar corda per a les persianes del terrat a una corderia del Passeig de Sant Joan, i m’han convençut que comprés un paquet de 100 metres de corda de cànem, que darrerament només havia vist a les persianes d’alguns pobles de València. L’olor que associava a rucs i someres era la fortor del cànem; molts objectes del mas i dels animals eren fets de cànem: sogues, sirgues, aubardes … i encara els teníem quan ja no hi havia animals.

L’olor tova de suor animal que desprèn el cànem amara ara el meu terrat.

Pujol proposa el mateix que Bossi. Com a mínim els italians del nord fan reunions secretes per a aplicar-ho, mentre aquí tot queda, com sempre, en paraules i soroll.

Dinem amb uns amics que han “adoptat un nen.” El “nen” té uns vint anys i escaig i es troba “refugiat” a casa dels nostres amics, que l’han acollit en una mostra que la bondat humana no té límits. Es tracta d’un palestí de Ramallah que es nota que és de bona família. L’homosexualitat confessa és el seu problema: una revista israeliana el va treure en un reportatge sobre l’homosexualitat als territoris palestins. El “nen” ens diu, amb el seu anglès-americà amb pronúncia àrab, que em costa d’entendre, que una gent (de Hamàs? altre tipus de brètols?) que el va veure a la revista el va amenaçar i finalment atonyinar. Després de sortir de l’hospital, la seva família va denunciar els malfactors. En el judici, aquests van revelar que ho feien per l’homosexualitat de l’atonyinat. Aquest descobriment va trasbalsar la família, que li va girar l’esquena (la meua dona també va entendre que el van atonyinar, amb tan mala fortuna que li van rebentar un timpà; jo no vaig escoltar aquestes frases), i ell va haver de fugir cames ajudeu-me amb el recolzament d’una organització occidental, i va anar a parar a les benèvoles mans dels nostres amics, que no el coneixien de res.

Segons ens explica, l’homosexualitat no és ben bé un problema; de fet, ens diu, molts heterosexuals havien de recórrer als seus serveis perquè les relacions prematrimonials sí que són un greu problema. Ens conta un cas típic: la dona que queda embarassada del seu manso, la família tortura la dona per a que digui qui és l’autor i a continuació els maten als dos. Degut a aquests petits entrebancs que tenen molts homes a l’hora de conèixer dona, bíblicament parlant, el “nen” dels meus amics, des dels 16 anys, no havia deixat de tenir oportunitats de reafirmar la seva diferència amb homes de totes les tendències. Ara, l’homosexualitat declarada és tabú, tant, que l’apallissament d’homosexuals es considerat un signe de bona educació. De fet, ens diu que abans de lliurar Cisjordània a les autoritats palestines, els israelians tenien a la presó un individu que havia matat un homosexual palestí, només per aquest fet. Les autoritats palestines el van alliberar poc després de prendre el poder, i ell es passejava com una mena d’heroi popular.

Abans de venir aquí, el “nen” va ser acollit per la seva àvia, la única persona de la seva família que no el va estigmatitzar per la seva diferència. Es veu que aquesta senyora, que de jove havia practicat la dansa del ventre, era tot un caràcter: sembla que havia advertit futurs atonyinadors que els mataria amb les seves pròpies mans si li tocaven el “nen”. Tenia 72 anys i fa poc es va morir. El “nen” es va quedar sol i amb un futur poc prometedor, i una organització occidental va decidir que el millor era treure’l d’allà. Els nostres amics no saben encara quan podrà marxar, i es preparen per una llarga convivència amb aquest noi, sense que se’ls hagi passat pel cap abandonar-lo.