fum i estalzí

Parlant amb Tacet he recordat una gran vetllada del festival de música antiga, quan encara es feia a la casa Ramona, escoltant La Gran Partita de Mozart, a càrrec d’un conjunt de magnífics bufadors encapçalats per un magistral i divertidíssim Giovanni Antonini (més reconegut com a líder de Il Giardino Armonico). La qualitat de l’obra, dels instrumentistes, el caràcter gairebé experimental dels instruments que portaven (còpies úniques d’originals que no se sabia ben bé com sonaven), la meva posició a la petita i acollidora sala (tercera o quarta fila perfectament centrat amb el grup; no sento només el so, també l’aire i la dansa dels dits), la divertida confrontació entre els qui volien aplaudir entre moviments i els que no, tot es va sumar per a fer-me-la especialment emotiva, inoblidable. La Gran Partita és una muntanya, que comences a escalar amb el Largo, corones amb l’Adagio i abandones esgotat i satisfet al Finale. Youtube permet entreveure el cim, sense passar per la resta de la geografia (els qui caminem, poc o molt, sabem que el plaer del cim és indestriable del camí per fer-lo, l’anada i la tornada):

Emocionat de nou, he intentat buscar una gravació d’Antonini de la peça, que mai no havia trobat. Encara no hi és. Potser és millor així. He trobat, però, una interessant entrevista a Giovanni Antonini del mes passat, on se’ns informa que els vallisoletans tindran la sort de comptar com a conjunt resident Il Giardino Armonico.

Buscant, buscant, he trobat que el programa del Festival de Música Antiga del 2008 també els inclou, amb un concert que promet: A Venecia! s’intitula. El programa, a més, és aquest any de luxe: L’Ensemble Aurora, d’Enrico Gatti (un dels grans, però que no té l’aura d’altres) interpretarà Corelli; el Capriccio Stravagante, un dels pioners, tocarà Pastiches a la francesa; el magnífic The Rare Fruits Council, liderat per Manfredo Kramer (qui també havia estat entre els membres del Capriccio Stravagante ), presentarà “Entre Biber i Bustehude: Un viatge musical del sud al nord d’Alemanya durant el segle XVII;” El Ricercar Consort ens oferirà el Stabat mater de Pergolesi; i, com a cirereta, Kenneth Weiss interpretarà les Variacions Goldberg. Més motius per a desitjar l’arribada de la primavera.

Què és Espanya?

esta tremenda mole que se alza en el paisaje de la Historia, amasada de piedra, sangre y sueños, constructora de nuevos mundos, cuna de hazañas legendarias, féretro de tantas ilusiones, cosida a cicatrices, gloriosa y humillada, mística y prosaica, cobijo por fin seguro de nuestras libertades y derechos, todavía viva y reconocible.

què li passa a Espanya?

se encuentra al borde mismo de su disgregación.

i, per tant,

Hasta aquí hemos llegado.

i, ara, què fem?

Ha llegado la hora de la acción y de las decisiones. A grandes males, grandes remedios. España ha albergado durante demasiado tiempo … a la sierpe en su seno … Si los nacionalistas no son integrables, sí son neutralizables.

però que no se’ns malinterpreti:

No se trata de excluirlos ni de marginarlos ni de arrinconarlos. Nada más lejos de nuestro ánimo, siendo como somos partidarios del pluralismo político y de la biodiversidad.

Atents, doncs, ara que encara no estan tancades les línies fèrries cap a Perpinyà:

a la luz de los acontecimientos que se avecinan habrá que derrochar inteligencia y patriotismo, pero sobre todo valor. Mucho valor. Enormes dosis de valor. Que no os falte. Que no le falte. Que no nos falte.

Alejo Vidal-Quadras, president de la Fundación Concordia a l’acte de presentació de la plataforma “Por la Concordia Nacional y la Reforma Constitucional.”

Per cert, no ho sé del cert, però per qüestions de protocol, diria que s’hauria d’haver posat el “le” en majúscules.

A la darrera classe de violí faig la millor interpretació que recordo. Toco una double de la primera partita per a violí de Bach. El Goel m’ho reconeix. El meu estat em fa estar més desinhibit. Comentem que la millor disposició per a tocar un instrument és ben contradictòria: concentració màxima i absoluta llibertat (desinhibició, sí, i també no pensar en res, especialment en les notes). És per això que molts grans intèrprets s’han ensorrat en trencar-se aquest equilibri, normalment perquè la llibertat desapareix quan s’és massa conscient de la tècnica: Menuhin i, també, el Gould dels darrer any, ho van experimentar.

Un dels motius per tocar d’aficionat és precisament el de provar aquesta sensació mixta de concentració i llibertat, deixant de banda el resultat concret, normalment pobre; si només fos pel so que trec al violí no practicaria, evidentment. Un altre: adonar-se que la música no és la partitura, ni la tècnica; la música ve després, perquè és anterior a la partitura o a la tècnica, i té molt poc a veure amb la tècnica ni amb la partitura.

Des d’aquell dia gairebé no l’he agafat més.

Dels dos tipus de pintors, els que dibuixen i els que pinten, em trobava més a prop dels primers. Fins ara, se m’imposaven més les línies dels objectes que no pas els seus colors. Ara que, en certes circumstàncies, no acabo de distingir clarament les línies, he començat a apreciar més els que pinten; també ajuda que vegi els colors més intensament que abans.

Quan entro a l’exposició de Nicolas de Staël a la Pedrera em preocupa veure ombres on hi ha línies; certs quadres de la primera època, fets de cubs petits i grans, ben delimitats i angoixants, em fan passar la mà diverses vegades damunt l’ull dret, com si volgués fer desaparèixer la boireta d’algunes línies. En canvi, m’impressionen els colors, especialment el vermell i els blaus. Recordo especialment bateaux, un quadre de comiat de la darrera època, que gairebé anuncia el seu proper suïcidi, tot de blaus.

Ma germana, que té un record molt més precís i detallat de la meva infància que jo mateix, em diu que el dia que em van posar ulleres (feia jo 2n de bàsica), ma mare va reunir-los a ella i a ma germà i els hi va dir que potser jo refusaria les ulleres, perquè no m’acostumaria a veure-hi diferent, encara que fos millor. Que no es preocupessin si ho passava malament i que, potser, me les haurien de treure. Res d’això no va passar.

Ma germana, que practica una mena de xamanisme de baixa intensitat i incruent, em diu que sóc una àliga.

L’estiu passa, entre repeticions de contes que m’invento per Ciceró, la preocupació dels amics i alguns bons consells. El Gregorio em diu que la rutina és important i té tota la raó.

Ella hi és sempre.

Vilassar és una platja tranquil·la, d’estiuejants amb nens que fan castells de sorra i de passavolants amb cotxe a deu metres de la tovallola, raquetes, pilotes, estels i d’altres complements. De bon dematí, la Barceloneta és diferent.

A la porta de la darrera farmàcia del Passeig Joan de Borbó, on acabo de comprar col·liri, hi ha un esquirol. La farmacèutica voldria agafar-lo, però, espantat, fuig. No n’havia vist cap des de la darrera visita a Londres, ara fa més d’un any; allí els parcs en van plens.

Tot just al quiosc del davant, la noia i la senyora que el porten, executen un ball sincronitzat a partir de la cançó d’Alaska A quién le importa, que també canten a l’uníson. S’han parapetat darrera de les bandes de diaris de diferents llocs del món i dues velles que presencien la coreografia molt impressionades i divertides.

Quatre noies amb biquini blau passen pel davant de la passarel·la de fusta que arriba al mar. La disposició sembla imitar els germans Dalton: perfecta conjunció de colors i estatures decreixents. La més alta, però, porta un biquini d’un blau més clar i és especialment bonica i esvelta.

Tres nois seuen al darrera de diverses llaunes de cervesa. Diria que han passat part de la nit a la platja. Em criden. Em pregunten, seriosos tot i que una mica bufats, si sé d’algun lloc proper on puguin pescar crancs. Els contesto que no en conec cap, però que si en trobessin un allà prop, no me’l menjaria. Ells protesten: sembla que són allà per pescar crancs. Jo els hi dic que poden anar al mercat de la Barceloneta, comprar-los i, a continuació, abocar-los al mar; després poden recollir-los.

La platja és gairebé buida, exceptuant la platgeta dels jubilats, plena a vessar. Alguns suren, d’altres van amunt i avall, sense sortir mai dels seus límits. L’àngel exterminador ronda.

Tot i que no crec que en tregui res, tinc ganes de dir-li-ho. Vaig preparant-me mentre camino cap a Gran Via amb Passeig de Gràcia: li diré que el resultat de l’operació em va decebre molt i que he passat l’estiu deprimit; la decepció i la depressió van donar pas a la indignació quan, consultant a d’altres optòmetres i cirurgians (això no és ben bé cert) m’havien confirmat que l’operació no era gaire recomanable. Li diré també que sol·licito … no, no, això no és una instància, no sol·licito, exigeixo! el reemborsament dels meus diners. L’amenaçaré amb un judici, que ja estic preparant amb el meu advocat (això ja és fals, ja que afortunadament, no conec cap advocat), i li diré que un optòmetra i un cirurgià estan disposats a declarar al meu favor (fals, de nou; a un que li vaig proposar, es va negar, dient-me que costa molt de temps i de diners, i que habitualment no s’arriba enlloc, malgrat que hi ha casos molt greus). A més, li recordaré que no vaig firmar el paper en què donava consentiment a l’operació i el deslliurava de tota responsabilitat en els resultats (sí, aquests papers s’han de signar si vols passar per una operació d’aquest tipus; i, efectivament, no vaig signar aquest paper). Li diré que penso posar-me davant la seva consulta tots els matins per informar els seus pacients del meu cas (en realitat, no ho penso fer, però no estaria estaria gens malament fer-ho). Per acabar, li diré que conec … res que conec … tinc un amic a La Vanguardia que està disposat a treure el tema al seu diari si li ho demano. Tot això li penso dir, tot i que em temo que es mantindrà impassible, o que directament em farà fora. Però em quedaré ben a gust, i potser estarà algun temps preocupat per si s’ha d’enfrontar a les plagues bíbliques (cosa que també em preocupa, perquè potser ho pagaran uns altres ulls).

El que no m’esperava és que, abans d’acabar la meva pontificació (de fet, encara no han aparegut ni l’advocat ni el periodista imaginaris), el venerable dr Deó, em demana com vull que em retornin els diners, enmig d’una lleu protesta perquè no vaig signar el paper, trencant així la confiança metge pacient. Aquesta reacció no l’esperava, i em costa una mica de reaccionar. No recordava ni tan sols quant havia pagat. Quedem que em trucaran.

Avui, cinc mesos exactes després de l’operació, vaig on m’han dit, carrer Amargós, 17, Principal, a recuperar el 1750€ que havia pagat. A canvi, l’amable i riallera senyoreta que m’atén em convida a signar un paper on dono “por saldado y finiquitado y sin nada más pedir (sic) ni reclamar por concepto alguno, incluida la responsabilidad civil, que pudieran resultar o derivarse de las mencionadas intervenciones.” Jo signo també amable. Tot al voltant de la sala plena de capses a mig desembalar, quadres d’ulls que semblen observar-nos.

Enfilo el carrer Julià Portet i sento la veu inconfusible del Dr. Deó, vestit de paisà, que parla a una altra persona. Els passo sense mirar-los, poc abans d’arribar a la comissaria de Via Laietana. Diria que calla.

Aquests darrers dos anys he estat buscant uns manuscrits d’Arquimedes (encara me’n falta un, que m’han dit que m’arribarà el mes vinent). El llibre sobre el qual m’he de concentrar s’intitula tradicionalment Sobre l’esfera i el cilindre; és una investigació original d’Arquimedes sobre algunes propietats (àrees i volums) d’aquestes figures i de les seves seccions (talls que es fan a l’esfera i el cilindre).

La terminologia habitual per a designar la miopia i l’astigmatisme, i que recull l’informe de les restes de graduació que tinc, són, respectivament, l’esfera i el cilindre.

Diverses notícies d’avui parlen de les pífies de Calatrava. He recordat un documental de Fredrik Gertten que van passar fa uns mesos, amb el nòrdic i perfecte títol de El socialista, el arquitecto y la torre torcida (The socialis, The architect & The twisted tower), un seguiment de les intimitats de la construcció de la torre més alta de Suècia, i que porta per nom un pompós El tors girant (Turning Torso), o una cosa per l’estil. Mostrava perfectament el caràcter embaucador i murri del tal Calatrava, enganyant i literalment robant un innocent socialista nòrdic (a l’empresa que representa, vull dir; el socialista nòrdic, per cert, acaba acomiadat), massa idealista per entendre la informalitat fallera dels valencians. La càmera capta perfectament la falsa afabilitat d’empresari de la construcció que tan bé retrata Ferran Torrent a Societat Limitada i la genialitat de pa sucat amb oli de frases buides només aptes per provincians (”Suècia no és un país de visionaris”, té la barra de dir en un moment, quan està exigint doblar el pressupost) que excusen les pífies més vergonyoses; aquest mirar de reüll a la càmera, creient que l’està immortalitzant quan de debò el radiografia en canal. Com diuen aquí,

Para los diarios y la TV todo fueron elogios, pero el documental muestra otra realidad, como una cooperativa socialista de viviendas, decidió encomendarle a Calatrava la construcción del edificio, y como éste acabó erigiendo su monumento. La cooperativa perdió 40 millones de euros, sufrió un retraso de tres años y falta de servicio del arquitecto, quien se exculpada diciendo: “esto no se ha hecho nunca, es un edifico excepcional”. Cuando le afeaban su conducta ególatra acababa acusando a Suecia “de no ser un país para visionarios, no acepta cosas nuevas”. Es conocido que este arquitecto presume de tener línea directa con el poder y dobla alegremente los presupuestos de sus obras.

Ja ho diuen al meu poble, mentre hi hajo rucs, es faran aubardes. Malauradament, aquestes aubardes les paguem tots.

Fa dies que no parlava del baròmetre. Avui ha sortit el d’octubre. La taula d’intenció de vot és aquesta, amb les dades del juliol del 2007 i de l’octubre de 2007 (com ja sabem, aquesta taula és una projecció de vot que no es correspon amb la declaració explícita dels enquestats, perquè aquest està probablement esbiaixat perquè el nombre de votants de cada partit no correspon al de les darreres eleccions, com ja hem explicat més d’una vegada; aquí encara no ho fan així) :

i aquest és el gràfic:

No es pot dir gaire cosa; potser que Ciutadans semblen enfonsar-se, en la mateixa mesura que el PP sembla repuntar. A més, ERC també repunta una mica i CiU baixa en la mateixa mesura.

Hi ha qui diu que el baròmetre constata un augment de les postures més catalanistes. No ho veig tant clar: si comparem els darrers baròmetres dels darrers dos anys, els que se senten només catalans es mouen entre el 15-18%. Tenint en compte els marges d’errors, aquesta variació no em sembla gaire gran.

Magnífic llibre d’una de les veus més importants de l’anomenada corrent d’interpretació històrica, Nikolaus Harnoncourt, La música como discurso sonoro. S’obre amb un discurs del 1980, quan va rebre el Premi Erasmus a Rotterdam. Comença amb un paràgraf demolidor, comparant la situació de la música en el passat i en l’actualitat:

Desde la Edada Media hasta la Revolución francesa la música fue uno de los pilares fundamentales de nuestra cultura, de nuestra vida … Hoy, sin embargo, la música que se ha convertido en un mero ornamento para guarnecer noches vacías con visitas a óperas y conciertos, para realizar actos festivos públicos o también, a través de la radio, para disipar o avivar el silencio de la soledad del hogar.

Més endavant, afegeix:

Estoy profundamente convencido de que para la permanencia de la espiritualidad europea es de una importancia decisiva vivir con nuestra cultura.

En el text, però, es percep un pessimisme absolut sobre aquest “viure amb la nostra cultura”, molt més revelador que molts discursos sobre la decadència d’occident. La decadència de la vida musical es reflexa principalment en la programació constant de música dels segles anteriors, mentre que gairebé no s’escolta música actual. Per als qui tinguin una visió estereotipada del moviment “historicista” en música, potser trobarà aquesta afirmació contradictòria: Harnoncourt ens diu que ell mateix exemplifica la decadència occidental, ja que es dedica a la recuperació de música remota, en lloc d’interpretar-ne de nova; mai abans, des de l’Edat Mitjana havia passat tal cosa. En qualsevol cas, ens recorda que els qui interpreten Debussy, posem per cas, també fan el mateix, interpretar música antiga, malgrat que ens vulguin vendre una altra cosa.

Una idea essencial: la música fins a la revolució francesa és, o vol ser, discurs; després, la música es converteix en pintura, ja no vol ser discurs i, per tant, inevitablement, acaba per no dir-nos res. I se m’ocorre: per què actualment la única música “culta” que impacta a molta gent, és la que acompanya les pel·lícules, les bandes sonores? Què seria de Fellini, Coppola o Sergio Leone sense la música? i, també, quina influència tindria la música contemporània (o no és contemporània?) en les nostres vides sense Fellini, Coppola i Sergio Leone?

Llibre d’àmplies perspectives, des de les més generals i ambicioses, com la decadència europea, el problema del relativisme en la música …, i d’altres de summament tècniques, com la interpretació dels signes d’una partitura barroca (sobre la partitura, és molt reveladora l’afirmació que, abans de la revolució francesa, la partitura és l’obra, mentre que després, la partitura passa a ser una guia d’execució de l’obra).

En definitiva, un gran llibre, malgrat els problemes derivats del format: un recull d’articles escrits entre el 1954 i el 1980; les repeticions i un cert desequilibri estructural són el preu a pagar per aquest fet, però, és clar, Harnoncourt és un músic i no un escriptor (malauradament, suposo que el temps no li dóna per compaginar la passió musical amb la didàctica musical; una llàstima). Un altre problema evident a la vista de les dates anteriors: han passat més de 25 anys entre l’edició original i la traducció castellana. Esperem que no es trigui tant a traduir la resta de la seva obra. Cal dir que el també magnífic The Musical Dialogue: Thoughts on Monteverdi, Bach, and Mozart ja ha estat traduït.

Steiner ens diu que Europa fa pudor de diners. Ecs. Entre els valedors de la pobresa franciscana que financen, espero que folgadament, la seva conferència trobem Repsol YPF, Gas Natural, AGBAR i CAM (precisament, l’altre dia, no la CAM sinó la Caixa de Manresa, seguint el consell de Steiner, va estimular la meva despreocupació pels diners, cobrant-me una comissió de 12 € després de treure’n 300, un 4%). També hi trobo com a primer patró institucional, i repeteixo i subratllo, institucional, la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País. Busco quins amics tenim i m’alegra que el president i el vicepresident siguin el Roca i Junyent i el comte de Godó. També entre el llistat d’antics presidents, hi ha l’honorable Sr. Felipe Bertran y Güell, que va dir aquelles memorables paraules sobre el cabdill, al seu llibre Caudillo, profetas y soldados: “Las principales (virtudes) son su juventud, bondad, modestia, ecuanimidad, reflexión, simpatía, inteligencia, cultura y dotes de mando». Era un «perfecto Caudillo cristiano.” I, curiosament, una de les conferències que organitza la societat dels nostres colegues és “Una cultura només subvencionada?”

I és que el descrèdit de la cultura és tan gran que tot l’entorn politico-mediàtic que va rascant aquí i allà per arribar a final de mes i tenir una mansió a la costa brava, o per tenir prebendes polítiques, escolta les seves diatribes i punxades sense immutar-se. De fet, acostuma a pagar-les, generalment amb diners públics, per rebre-les.

I malgrat el que digui Steiner, la majoria dels europeus les passen magres, i potser és indecent anar dient-los que els diners fan pudor. No es preocupi, ja ens taparem el nas.

I potser, si tanta pudor fan, per què no eliminar el diner? No és una proposta tan absurda com pugui semblar, com a mínim pel que fa a l’eliminació del paper moneda. Aquesta mesura de fàcil aplicació i que eliminaria precisament gran part del diner negre, no es portarà a terme, entre d’altres coses, perquè l’estat en treu sucosos beneficis, especialment en l’emissió de bitllets grans (que com sabem són els que fan circular gairebé la meitat del diner en euros, sembla que bàsicament per acaparar el diner negre que es troba en bitllets de 100 dòlars). Tal com diu el President del Centre for Economic Policy Research:

Parece como si el afán recaudatorio de los estados pesase más que interés en acabar con la delincuencia. Seguramente esta interpretación sea muy exagerada, pero hay indicios de la misma en la actuación de algunos funcionarios fiscales que intentan justificar esta contradicción mediante afirmaciones del tipo: “como no podemos gravar con impuestos a los delincuentes por que no somos capaces de detectarles, al menos, conseguimos que paguen algo, ya que les colocamos grandes volúmenes de deuda perpetua sin tener que pagarles interés alguno y además, mantener grandes cantidades de dinero en efectivo no es rentable y es muy costoso”.

Algú podria dir-li a Steiner que també la seva disciplina, la filologia, arruïna, literalment (tot i que potser no literàriament), la vida a molta gent. Posem per cas, a Victor Washington, un exjugador de futbol americà. Resulta que aquest es va lesionar l’esquena jugant. Però en la seva assegurança posava que li cobria entre 750$ i 4000$ mensuals per “lesions.” La quantitat més alta corresponia a, textualment, “a football injury.” Tant textualment, que el jutge va considerar, després de consultar un diccionari, que, ja que Victor s’havia retirat per diverses i no només per “una” (que és la traducció de “a”), no li corresponia la màxima pensió, i que aquesta s’havia de circumscriure als casos on hi ha una única lesió. Si seguim Steiner, l’afortunat Victor ha deixat d’ensumar la ferum del milió dos-cents mil dòlars que li haguessin hagut de donar en aquests 31 anys, sense descomptar impostos ni comptar interessos. I només era una a minúscula.

I no és que vulgui menysprear l’a, perquè no podria; entre d’altres coses perquè la butaca a minúscula de l’Acadèmia la va ocupar l’eminent Zunzunegui (que malgrat el seu nom de mal pronunciar, va escriure aquests libros de gran tonelaje: Chiripi, El Chipichande y ¡Ay…éstos hijos!) i, casualment, també Pio Baroja, aquell ogre que ens odiava gairebé tant com Steiner.

Són dos dels mites sobre la transició més sòlidament consolidats. Un, que tothom recorda en veu de la Victoria Prego, diu que la democràcia no hauria estat possible sense el rei. L’altre diu que Catalunya no tenia marge de maniobra, i que vam obtenir tot el que podíem obtenir en aquelles circumstàncies. És curiosa la contraposició profunda entre les dues veritats indubtables: en un cas, el del monarca, es pressuposa que hi ha infinites possibilitats (bàsicament, dictadures de diversa raça), i el rei és la clau que el resultat fos una democràcia homologable (malgrat que tots els països del nostre entorn que provenen d’una dictadura, tots, han esdevingut democràcies igualment homologables, independentment del camí triat; cap d’ells ha estat una monarquia, tot sigui dit); en l’altre, només es contempla un únic camí possible per Catalunya, l’autonomia del cafè per tothom de què gaudim.

Les coses podien haver estat diferents i, més important, es podien haver contat de forma diferent a com ho feia aquell nodo transicional que tots portem adherit als records en veu de la Prego.

I és que som una colla d’innocents.

Si això és el que ha d’oferir (convergència i) unió a la discussió sobre la immigració, ja podem plegar:

Una infumable barreja dels tòpics mal païts i pitjor exposats de la nova dreta afrancesada i desorientada.

Com diu el llibreter, ets gran, Quim. Quin luxe tenir-lo entre els nostres.

{vidavee id=”2829″ w=”320″ }

És ben curiosa l’apreciació del Porcel, assimilant el discurs del Monzó al del Montilla.

{vidavee id=”2828″ w=”320″ }

Potser Porcel recordava la seva conversa amb Monzó, i el que deia de com ha de ser un discurs. O potser, l’abisme entre tots dos és massa gran, afortunadament: no hi ha escriptor català que més hagi treballat l’aspecte humorístic del món que Monzó, i potser no n’hi ha cap que en tingui menys que Porcel.

En el mític programa que era Persones Humanes, ja vam poder gaudir d’una de les primeres escenes d’incomprensió mútua.

{vidavee id=”2827″ w=”320″ }

Ja és llàstima que un d’ells mai rebi el nobel.

Fa poc més de deu anys, dues nenes de 13 anys, la Núria i l’Estela, van escapar-se de casa, al barri de Carabanchel. El fet fou molt comentat en aquell moment, i va despertar el temor a un nou cas Alcàsser. Afortunadament, però, les van trobar a Portugal, concretament a Sesimbra, acompanyades per dos nois. L’escapada va tornar a fer-se famosa l’any passat perquè en el darrer disc del Sabina hi havia una cançó dedicada a aquesta fuga. El diari de Cuernavaca (gran blog, per cert) va explicar-nos que el tema de Sabina, intitulat Pájaros de Portugal, no tenia res a veure amb els fets tal i com es van produir, i més aviat tergiversava els impulsos i les sensacions de les protagonistes de l’aventura. Rellegint casualment aquella anotació de bq, m’han vingut ganes de reconstruir els fets, ara que les protagonistes deuen ser casades i amb canalla, potser despatxant en un súper, i els protagonistes, perduts en els meandres penitenciaris, sinó morts.

Les 50 pàgines de notícies de l’època sobre els fets es podrien llegir com una entretingudíssima novel·la sobre l’adolescència a l’extraradi, que els periodistes de diverses races, seguint l’escapada, converteixen en una mena de Rashomon suburbial, amb les seves hipòtesis i dubtoses entrevistes a carnissers que presencien la fugida, espontanis que declaren que les fugades van en direcció contrària a la real, pares peculiars, etc.

El cas salta a la premsa el divendres 8 d’agost de 1997: dues nenes del barri de Carabanchel, Estela Garcia Achútegui i Nuria Muñoz Muñoz, no havien estat vistes des del dimarts, 5, a les 12:45, quan es dirigien, segons ens diuen a El Mundo del dia 9, “a escuchar una cinta en su habitación, probablemente del grupo Camela, uno de sus favoritos.” Si no sou grans melòmans i no coneixeu aquest grup, aquí en teniu un vídeo summament confús, però amb un títol vagament premonitori: “Cuando zarpa el amor”:

Hi ha unanimitat sobre el moment de la desaparició:

los dependientes de una carnicería de la zona, que conocían a las adolescentes, vieron cómo dos chicos montados en un vehículo daban una vuelta a la manzana a gran velocidad y derrapaban al tomar la curva de General Ricardos. «Bajaron haciendo rueda la primera vez; después se dieron otra vuelta normalmente. Al final, pararon en la esquina para recoger a las dos chicas, que estaban allí esperando», explicaba José Manuel García, empleado de la carnicería Miranda.

No sabem si per incúria dels periodistes o per confusió del carnisser, però en la identificació del cotxe l’acord no és total: és, sí, un Ford, però uns diuen que un Sierra, uns altres un Escort (que alguns escriuen Scort, alguns puntualitzen: Guia, d’altres Ghia), i fins i tot, hi ha qui diu que es tracta d’un Orión.

Sobre les motivacions de la desaparició les versions són, ja, obertament contradictòries. La família insisteix en què el més probable és que se les hagin emportat contra la seva voluntat, entre d’altres coses perquè elles no s’han emportat res, ni diners ni roba i confessen: “Son muy inocentes y jamás habrían hecho algo así, y de hacerlo hubiesen llamado a casa para contarlo. Ya han pasado cuatro días y no sabemos nada de ellas”; un altre diari els fa dir “son muy inocentes, ni siquiera han ido de excursión solas y el cine más lejano al que han entrado es el del barrio”; en unes declaracions a La Vanguardia canvien sospitosament l’adverbi de quantitat: són “jóvenes comunicativas y sociables, bastante inocentes. Nunca habían ido a discotecas o salido de noche. Sus aficiones eran los deportes y el cine.” El pare de l’Estela, en un moment de sinceritat, sembla que va declarar “ojalá sea una fuga, pero no creemos a nuestras hijas capaces de ello”. La descripció de la fugida per part del carnisser de la carnisseria Miranda ens introdueix, però, el cuquet del dubte: “pudo ver cómo las niñas subían «confíadas» a los asientos traseros del coche.” Tampoc no deixa de ser curiós que la policia no descarti cap possibilitat, i els diaris sempre destaquin la fuga voluntària com a una d’elles.

Hi ha alguns detalls en les declaracions dels traumatitzats progenitors que et fan pujar la mosca al nas; el pare de la Núria demana que els presumptes segrestadors no els facin res a les nenes, però a continuació afegeix: “No les vamos a pegar ni castigar cuando vuelvan. Sólo podemos decirles que las queremos mucho.” Queda el dubte sobre l’objecte indirecte de la primera frase: a qui no pegaran ni castigaran? … als raptors? … qui els ho permetria? … a les raptades? … per què, si precisament són víctimes del rapte? La versió de La Vanguardia, però, aclareix el dubte gramatical: “Y que ellas no se preocupen, que no las vamos a castigar. Que sepan que las queremos mucho.” La Yolanda, germana de l’Estela, a qui anomena Pitu, concreta el tracte que rebran al seu retorn, i no inclou, sembla ser, cap càstig: “… cuando volviese Pitu a casa iban a darle un gran abrazo. «Después hemos pensado celebrarlo con una excursión al campo».”

La versió de la família sobre la innocència infantil de les nenes tampoc no acaba de ser la preferida dels seus veïns, especialment, dels mes joves: si bé unes veïnes deien que eren “unas niñas normales, que hasta hace poco jugaban con los cacharritos”, d’altres puntualitzen que “estaban muy adelantadas para su edad, sabían mucho, eran muy listas y se juntaban con malas compañías.” En el tema de les discoteques, alguns adolescents del barri contradiuen els pares: “Nuria y Estela solían ir con frecuencia a la discoteca,” i concretament, “iban a Vogue, en Alcorcón”. I no només anaven, miraven i, possiblement, ballaven, sinó que “allí iban a beber.”

“Adelantades” o no, aficionades als catxarrets o al calimotxo, tant se val; el tema més delicat és la relació que una d’elles presumptament mantenia amb un dels nois, del qual només en sabem (i en sabrem) el nom i les inicials dels cognoms, Juan Carlos B. M. És menor d’edat, té 14 anys, i és més conegut pel malnom de el Flequi: resulta que va gairebé rapat, i només s’ha deixat una mena de metxa tenyida de ros al front; el “flequillo.” Els progenitors i la família de les interfectes ho neguen rotundament, tot i que a algú se li escapa: “Aunque fuesen novios, como ellas dicen, estamos hablando de una menor que se ha fugado con un delincuente.” “Ellas” es refereix a les amistats de les dues adolescents, que majoritàriament confirmen que el Flequi i l’Estela són noviets. Maria José Domínguez, del diari El Mundo, en la seva crònica del dia 9 d’agost, ens acaba de convèncer d’aquesta darrera opció, amb un subtil comentari afegit a la descripció de l’Estela: “En estos momentos luce un mechón más rubio en el flequillo.”

L’altre mosso escapat acabarem descobrint que es diu Manuel García García, Dudu (tot i que molts diaris el transformen en Edu, un malnom ben curiós per algú que es diu Manuel), de 16 anys (el més gran del grup d’escapats). Aquest “había abandonado la Ciudad de los Muchachos diciendo que iba a visitar a unos familiares”; resulta estrany si pensem que estava “internat” en aquest centre pels seus problemes familiars: la seva mare, la qual s’està amb un home amb qui segurament el Dudu té un conflicte, “no me quiere, no me entiende”, no recorda haver vist mai son pare i no li agrada que l’esmentin: “Está en la cárcel de Valladolid. Condenado a 30 años, lleva 13. Parece que mató a cuatro policías, dos en América y dos en España. Lo perseguían. No lo recuerdo.” Un presumpte amic d’aquesta conflictiva família declara a El Mundo “es un ladrón de pacotilla, solía robar coches y dar tirones.” De forma sorprenent afegeix aquest preciós … no sé si dir oxímoron: “Aunque me parece raro que haya hecho todo esto, estoy seguro de que fue idea suya.” No és caucasià, tot i que només aquesta frase ho delata: “Los de mi raza no tienen mucho futuro.” No sabem si està aparellat amb la noia que també repeteix cognoms, perquè cap diari no ho esmenta.

El Flequi i el Dudu comparteixen la seva passió pels cotxes. El Dudu la manifesta robant-los (l’Orion és la seva especialitat, segons diuen), i l’altre conduint-los, evidentment sense carnet. En canvi, els gustos i les aficions de les nenes són més heterogènies i discutides: “En sus habitaciones abundan películas y peluches de Walt Disney”, diu un periodista. El grup Camela, que cita un altre periodista, o la foto de Mel Gibson al coixí de l’Estela, delaten uns gustos no tan infantils. En una versió més completa, Jan Martínez Ahrens diu que “en las paredes de sus cuartos compiten los carteles de Brad Pitt, Mark Owen o los Backstreet Boys con los peluches (Estela tiene 45) y las fotos de comunión.” Ara, també “les gusta bailar juntas los ritmos frenéticos de AC-DC”. I, és clar, l’espanya canyí ha de sortir per algun lloc, en forma de joc de paraules: “(les gusta) echar algún suspiro en el cine España, el del barrio.”

En definitiva, els quatre formen un quartet ben estrambòtic: dues nenes de 13 anys que aparenten molta més edat (1,65m cadascuna), un pispa de 14 anys, d’1,50m, apassionat de la conducció temerària, però que assegut al volant no arriba als pedals i no pot veure el que passa més enllà del seu nas (de fet, en algun moment de la fugida, el Dudu puja el Flequi als seus genolls per a que pugui conduir), i un noi de 16 anys (17 o, fins i tot, 18 diuen alguns diaris, tot just quan salta la notícia) amb problemes familiars, especialitzat en el robatori de fords orion, i que se sent el pare de la resta de la quadrilla.

Si bé sobre els vehicles utilitzats les dades ballen (uns diuen que 5 cotxes, La Vanguardia, 4; el llistat dels cotxes conté algunes diferències, que seria massa tediós repetir), en canvi, hi ha un acord bàsic sobre el recorregut, aquests 1337 km:

View Larger Map

De la llarga escapada en sabem poc més que el recorregut, i algun detall dels successius robatoris de vehicles, moment en què elles misteriosament s’apartaven segons declaracions pròpies (que cap periodista insinua hagin pogut estar suggerides pels advocats). El detall més repetit de quan les van trobar és que estaven “muertos de hambre.” És potser el detall més significatiu de l’aventura: un quartet capaç de robar fins a 5 cotxes no pot aconseguir menjar.

El moment crucial, però, és l’arribada al mar i l’efecte que els hi produeix a les nenes. No hi ha coincidència amb el desenvolupament de la trobada amb l’oceà; algú diu que és anterior a l’anada a Sesimbra, amb bany inclòs, d’altres que és gairebé al mateix temps, sense especificar si hi ha bany, i un altre, fins i tot, conta dos encontres amb el mar, el primer només de vista, i el segon amb bany inclòs per part de les noies, mentre els nois s’estiren a la sorra. Les diferents versions són, textualment:

1) «Ha sido una aventura, lo que más me ha gustado ha sido el mar», resumió ayer Nuria a EL PAÍS.

2) Pero en el trayecto Nuria disfrutó de sorpresas agradables: «Los pueblos, he visto muchos. Eso me gustó. Pero lo mejor ha sido el mar». En ese océano se dieron todos un chapuzón antes de encaminarse a Sesimbra.

3) Han declarado que se lo pasaron «fenomenal» y que «han conocido muchos pueblos y hemos visto la playa» (en aquest cas, no sembla que diguin “mar”).

4) Al llegar a Sesimbra, el coche paró en un promontorio desde el que se divisa el inmenso océano Atlántico. Las chicas le echaron un vistazo y dieron su opinión: ‘Nos pareció muy grande, mejor que en la tele’ … Al anochecer, más tranquilos, volvieron al Atlántico. Las chicas tímidamente se mojaron hasta las rodillas. Ellos se tumbaron en la arena.

Mirant el mapa, el que més sobta és que no haguessin vist el mar abans, perquè la meitat del (presumpte) trajecte voreja la mar.

La detenció accidentada per part de la Guardia Republicana (que alguns periodistes qualifiquen de “equivalente a la Guardia Civil española”, cosa que l’experiència del Dudu desmenteix: “La Guardia Republicana portuguesa los ha tratado muy bien, les ha dado comida. «En España habría sido peor, unas cuantas galletas antes de preguntarte el nombre, y al calabozo».”) i el retorn clouen l’escapada. L’epíleg el signa el Juan Carlos, el qual es tornarà a escapar fins a dues vegades més del seu centre en els dies posteriors.

I, és clar, una vegada resolta l’escapada, no falten les inefables declaracions del polític de torn, Javier Urra es diu: “Me gustaría que reflexionasen sobre el coste emocional que suponen estas huidas no sólo para los familiares, sino para las fuerzas de seguridad y para la sociedad entera.” En un altre diari es posa més poètic: “lo que hay que hacer es profundizar en el por qué de las fugas, en qué es lo que les duele por dentro a los adolescentes.”

Curiosament, a la descripció de l’escapada que trobem al diari de Cuernavaca hi ha també un error: “eren quatre els adolescents que van viatjar fins a Portugal. Dues noies de tretze anys, i dos xavals de disset i setze.” No es correspon amb el que diuen tots els diaris: els xavals tenen catorze i setze anys. En qualsevol cas, la versió del Sabina, tant en la cançó com en el comentari, en el qual afirma que elles havien dit: “Era millor a la tele”, aquesta versió, com diu bq, diu “alguna cosa de com a Joaquín Sabina li agrada veure les coses.”

Ha passat desapercebut que Sabina té dues versions, com a mínim, dels fets. Una la que conta el diari de Cuernavaca i que confirma la cançó de Sabina, pájaros de Portugal. Ara, Sabina, en una entrevista molt anterior a la sortida del disc diu:

En su próximo disco es probable que escriba una letra sobre Estela García Achutegui y Nuria Muñoz, las dos adolescentes de Carabanchel que escaparon a Portugal para ver el mar, robando coches junto a dos jóvenes cómplices. “Dijeron que el mar era más grande que en la tele y eso me parece precioso”, dice.

La diferència amb l’explicació que dóna anys després, ja publicat el disc amb la cançó de marres, és apreciable:

La historia de estos chicos la leí en los periódicos. Cuando les preguntaron que les había parecido el mar, respondieron que era mejor en la tele. Eso me pareció una metáfora atroz de lo que está sucediendo. La televisión es la peor educadora de la juventud. Les proponen unos modelos sociales que son impresentables. Me parece un cáncer. Estamos viviendo momentos muy peligrosos porque la manipulación contra la inteligencia a favor del analfabetismo, de la nada y de la frivolidad más imbécil es muy grave. Hay una guerra feroz contra la inteligencia. Hay que leer la primera página de los periódicos o ver dos minutos de tele al día para ver la tremenda y sangrienta estafa a la que estamos sometidos.

Aquesta versió es torna a contradir en una conversa entre Sabina i Serrat, en motiu de la seva gira actual, que curiosament porta per lema Dos pájaros de un tiro: “A mí me impresionó mucho lo de las niñas ésas que se fugaron a Portugal. El único comentario que fueron capaces de hacer es que vieron el mar y era más grande que en la tele.” Però a diferència de la primera versió, ens vol convèncer que va ser l’únic que van saber dir.

Si bé és difícil explicar aquestes contradiccions (potser hauríem de lligar-ho amb una teoria de la mentida pública), més decepcionant és la versió d’un famós escriptor, que no fa altra cosa que relligar la confusa notícia amb els prejudicis propis i algun que altre recurs literari de curta volada:

La policía busca a dos chicas de 13 años desaparecidas desde el martes. Fue el culebrón del verano y no terminó ni bien ni mal. La sombra de Anglés recorrió la piel de toro durante algunos días, aunque las jóvenes se habían escapado a Portugal con un par de robacoches adolescentes. Querían ver mundo, pero parece que no dieron con él, con el mundo, porque no hay vida más allá de Carabanchel como no hay nada al otro lado de la muerte. De hecho, a su regreso contaron mayormente tonterías, aunque en un arrebato de inspiración una de ellas dijo también algo profundo: “Vimos el mar desde un alto de Sesimbra. No había viento, pero caía un sol muy fuerte. Nos pareció muy grande, mejor que en la tele”. Una vez encontradas, disfrutaron de unos días de gloria y luego fueron archivadas sin contemplaciones porque no daban más de sí. En cuanto a los chicos, no siendo psicópatas, carecieron de interés desde el principio y ya no nos acordamos ni de sus apellidos. Ellas se llaman Estela y Nuria, dos nombres fronterizos con Desiré y Vanessa. Tanto afán de aventuras debía tener alguna explicación. Que en paz descansen.

La crisi del sistema democràtic és un fet i, més enllà de la desconfiança cap als polítics, hi ha un assumpte d’importància clau: el sistema electoral. En el nostre país, a més, hi ha una mancança evident: encara que sembli impossible, a Catalunya no hi ha cap llei electoral pròpia.

Ja he parlat alguna vegada d’algun aspecte del nostre sistema electoral. Avui presento dos articles sobre el tema escrits per matemàtics catalans, però que no tracten només els aspectes matemàtics de la qüestió. El primer és d’un matemàtic de la UAB, Xavier Mora, i tracta de l’elecció directa, (la de les eleccions presidencials, posem per cas). El segon d’Aureli Alabert, està publicat al Butlletí de la Societat Catalana de Matemàtiques, tracta més en general el tema dels sistemes electorals, i es centra molt en el cas del sistema espanyol (n’explica la història i les conseqüències que ha tingut en el desenvolupament democràtic) i en la inexistència d’un sistema català; finalment, fa una proposta de millores.