fum i estalzí

Troia es va envair pel control del Bosfor (l’Hel·lespont) i no, com diu la Il·líada per a rescatar Hel·lena. També l’Irak es va envair pel petroli i no per la lluita contra el terrorisme o per l’expansió de la democràcia; ja ho comencen a admetre els propis instigadors (cosa que, a més, significaria no només que la guerra s’està guanyant, sinó que ha sortit molt barata). En definitiva, que darrera de molta literatura, cara o barata, la política es mou, en el millor dels casos, per qüestions molt prosaiques.

De la mateixa manera, els nacionalismes de pedra picada es mouen per interessos molt concrets i ultramundans, malgrat que s’embolcallin amb tota la faramalla típica del tema. Els nacionalismes de pa sucat amb oli, en canvi, només es concentren en aquesta ferralla: cremes de fotos, cassolades, manis, clubs que són més clubs, etc.

L’altre dia, el Gregorio Luri em sorprenia dient que el nacionalisme espanyol no existia. Quant a la faramalla, és difícil negar l’existència de ritus nacionalistes espanyols molt arrelats entre la població: el toro, la fúria espanyola, les desfilades de la hispanidad, la demonització dels altres nacionalismes, etc. Són perfectament simètrics als ritus dels “nacionalismes perifèrics.”

Ara bé, avui, on és l’essència (els interessos concrets, vull dir) que mou el nacionalisme espanyol? Diria que es resumeix en una única paraula: Madrid. Hi deu haver moltes explicacions que han fet derivar el nacionalisme espanyol cap a aquesta banda, i ves a saber si una de les més importants és l’origen francès de la monarquia espanyola. Certament, “Madrid” aglutina i és l’epifania de moltes idees bàsiques d’aquest nacionalisme: centralisme, unitat i uniformitat, un tipus de vertebració determinada de la geografia espanyola, etc.

M’intriga per què no s’ha donat el mateix fenomen a Catalunya (és a dir, nacionalisme català=Barcelona), i que fins i tot, en aquests darrers anys, el nucli del nacionalisme més extrem sigui profundament provincianista (i provincià, tot sigui dit); hi ha una obsessió entre aquesta gent en disculpar-se perquè Barcelona és més gran que la resta dels països catalans, en omplir la ràdio i la tele de gent que parla en valencià o en segrianès, en discutir eternament l’estructura del país (províncies? comarques? vegueries?), etc. Hauria de filar més prim, potser: sí que s’ha donat, evidentment, aquest fenomen, però només perquè és inevitable que el lloc on viu més del 65% dels catalans tingui una preeminència especial. Però diria que s’ha intentat amortir, en lloc de potenciar. I això, malgrat el gran impuls que ha tingut la ciutat des dels jocs olímpics, la qual segons molts índexs internacionals se situa per sobre de Madrid; posem per cas, l’evolució del rànquing de ciutats europees pel que fa a les preferències per a la localització d’un negoci (Font: European Cities Monitor 2006):

O aquests altres rànquings a nivell europeu (la mateixa font):

Tenim, doncs, d’una banda, una gran ciutat que el nacionalisme local no adopta com a bandera¹, tot i concentrar un percentatge enorme del seu públic potencial i una projecció internacional indiscutible. D’altra banda, tenim Madrid, una altra gran ciutat, però relativament més petita si tenim en compte el total de la nació que vol representar (no més d’un 12% dels 40 milions d’espanyols), que l’altre nacionalisme ha sabut adoptar de forma unànime (PP i PSOE, vull dir), formant una simbiosi perfecta: la ciutat ha pogut gaudir dels beneficis d’aquesta elecció, i a canvi la ciutat ha estat l’aparador i el referent dels nacionalistes.

Els indicis que em porten a pensar que el nacionalisme espanyol ha escollit Madrid com a la causa i a la casa comú són, evidentment, prosaics: bàsicament, l’abocament de recursos il·limitats per a vertebrar una Espanya que miri cap a Madrid o, com diria Ramon Tremosa, l’intent de fer de la resta d’Espanya uns afores de Madrid²; vaja, de fer d’Espanya el gran Madrid. En propers lliuraments, procuraré fer un breu repàs d’aquests indicis, molts d’ells ja coneguts, algun altre de collita pròpia.

Estava fent aquesta anotació quan ha aparegut l’informe del BBVA sobre les balances fiscals. Es podria pensar que això tomba la meva teoria sobre el nacionalisme espanyol. Ben al contrari, diria que és la prova que estava esperant. Només cal mirar els subratllats dels diaris de Madrid (és a dir, gairebé tots). Una petita mostra:

Cinco Dias: “Madrid aporta al Estado más del doble que Cataluña.”

Expansión: “Cada madrileño recibe 2.300 euros menos de lo que aporta al Estado vía impuestos.” Primera frase: “Madrid, con 12.000 millones de euros, es la comunidad que más recursos aporta a la Administración, el doble que Cataluña.”

El País: “El déficit fiscal de Madrid duplica al de Cataluña.”

El Mundo: “El déficit fiscal de Madrid duplica al de Cataluña pese a aportar casi lo mismo al sistema central.”

ABC: “Los madrileños son los que más aportan a la solidaridad regional, el doble que los catalanes”

Els ultramontans (com si aquests ja no ho fossin) de Madrid no cal citar-los. En cap cas es destaca el que diu El País sobre com s’ha fet el càlcul (al final de l’article, això sí): “El enfoque elegido -denominado carga-beneficio- imputa los ingresos a la comunidad en la que residen las personas que finalmente soportan la carga fiscal, y los gastos al territorio donde residen quienes consumen los servicios públicos. Un ejemplo: una parte de la inversión en el Museo del Prado se imputa a Madrid, pero otra al resto de las comunidades, mientras que la metodología no utilizada imputaría la totalidad del gasto en El Prado a Madrid.” Evidentment, no només el Prado: molts ministeris, la casa Reial, l’aeroport de Barajas, etc, etc, s’imputen a tots els espanyols; d’altra banda, totes les grans empreses, que només tenen la seu central a Madrid, paguen els seus impostos a Madrid. Tot això és pecata minuta; ells, l’autèntic poder mediàtic nacionalista (espanyol), ja té el seu titular (proporcionat, precisament, pel BBVA, el president del qual, Francisco Álvarez, va ser col·locat per Aznar, íntim amic seu, en la seva lluita per controlar els grans bancs espanyols): Madrid és el més solidari i ho fa amb alegria, a diferència de Catalunya. I això, a la llarga és el que queda, el mite de Madrid creix. El victimisme català, també.

1. És ben curiosa l’orfandat d’aquesta ciutat, abandonada pel nacionalisme moderat, perquè és el feu de l’enemic socialista, pel nacionalisme radical, perquè són una colla de provincians, pel socialisme local, sempre més pendent dels amos de Madrid. [↑]
2. No dic, és clar, que això sigui el resultat d’una planificació, cosa que dubto, sinó que és aquesta la direcció que ha agafat el nacionalisme espanyol, no sabria dir ben bé per què (tinc alguna hipòtesi, però és parcials i poc documentada). [↑]

L’altre dia Ciceró gairebé tomba d’esquena la meva dona quan li va preguntar “mare, què és pensar?” No sé si se’n va sortir gaire bé, perquè poc després va venir a preguntar-m’ho. Sembla que la meva succinta resposta tampoc no va impressionar-lo gaire, perquè va mirar cap a un altre costat, va agafar un cavall i va canviar de tema (els cavalls són el seu tema favorit).

La meva dona i jo vam discutir d’on li podia venir la pregunta, sense treure’n l’aigua clara. L’única hipòtesi plausible: com fan filosofia (sí, a P3, fan una cosa que es diu filosofia; jo no pregunto gaire, per si de cas), potser els han explicat alguna cosa sobre el pensar, i ara la canalla està encaboriada. La Cristina, la seva mestra, ens ho ha aclarit; de tant en tant, quan fan alguna cosa, o a punt de fer-la, ella els diu que han de pensar-s’ho abans, o bé, que pensin sobre tal cosa o tal altra. Ciceró, sempre summament atent a tot el que passa i a tot el que es diu, sap perfectament què ha de fer quan li diuen que pinti, o que agafi un cavall, o que mengi; però sembla que quan la Cristina li diu que pensi, no sap ben be què fer.

La darrera vegada que m’ha fet la pregunta venia de l’escola amb la R. Aquest cop li he contestat amb una altra pregunta: “què creus tu que és pensar?” Ell s’ho rumia una mica i em diu: “és que abans he tingut vergonya …” No sé que replicar. La R, però, prova d’interpretar-ho: en sortir de l’escola, Ciceró s’ha trobat amb una xiqueta de la seva classe. Ell, tímid i dubitatiu, no li diu res; quan la R li ha preguntat per què no li deia res, la resposta ha estat que tenia vergonya. En lloc d’actuar i saludar, Ciceró ha dubtat, s’ha avergonyit, en definitiva, ha pensat, només ha pensat, sense fer res.

Em banyo al mar tres o quatre cops per setmana; la meva dona i els dies estranys m’han contagiat aquest costum. Si de fora estant el mar es ja prou ondoyant et divers (tot i que gens vanitós), el seu interior femení és més inconstant: uns dies t’acull amb una gelor bonhomiosa i càlida, com ahir dilluns a la Barceloneta; d’altres, com el dissabte a Vilassar, és juganer i capriciós, i et rebolca, t’ensorra, et bressola i et punxa amb mil agulles; hi ha dies que es sòlid i ombrívol, t’avisa, et colpeix i t’expulsa (de vegades, t’atrapa i t’atemoreix: m’ho va fer a mig estiu amb Ciceró, que em preguntava “què passa pare?” agafat amb força al meu coll, mentre jo maldava per sortir d’aquella mar que ens volia mal); es millor no jugar-hi aquests dies. A ple estiu, el mar es desfà, es rarifica, gairebé s’aparta amablement quan hi entres, és un mar de joguina, per estiuejants i nens.

Un dia vaig sentir dir al meu sogre que es trobava regularment un taxista que es banyava a la platja gran de Vilassar. Aquest dissabte, mentre em descalçava per pisar la sorra, noto que, a la meva dreta, algú corre cap al mar: un home petit, una mica encorbat i amb un banyador curt tipus Alfredo Landa. Té una carrera malgirbada però decidida; no s’atura quan arriba a l’aigua, sinó que continua corrents fins que es mulla de cap a peus d’aquella aigua fredíssima.

Poc després vaig entrant-hi jo mateix, a poc a poc. L’entrada no és fàcil, perquè hi ha un banc de sorra ondulat que, amb la marejol, provoca onades que t’empenyen cap enfora . Faig unes braçades per endinsar-m’hi. Miro l’ombra de Barcelona, la costa i la serralada on s’enlaira Burriac. Giro per veure l’horitzó i el trianglets que formen els vaixells de vela. L’aigua freda m’estreny amb força, gairebé se’m clava, amicalment. Surto, m’eixugo, em canvio i, com fa un ventet fred i molest, marxem. Mentre caminem per la sorra, el taxista torna a passar corrents, ens mira, ens somriu de manera còmplice: “¿está fria el agua? ¿no?” Faig broma comentant que a la meva banda havien encès l’escalfador, però no m’entén perquè les dents mig em tremolen i les paraules no em surten com voldria. Veiem com s’eixuga davant del taxi.

El diumenge, la meva dona em diu que l’ha tornat a veure, fent exactament la mateixa correguda del taxi cap a l’aigua.

El primer capítol de Jo, Claudi s’enceta amb els records de Claudi d’una festa, la festa de commemoració de la victòria d’Octavi a la batalla d’Actium, on va derrotar Marc Antoni. Han convidat un rètor grec per a fer les lloances pertinents. Aquest, mentre va entrant, conversa amb el criat que l’ha presentat, i li diu que té molt bona veu, molt idònia pel teatre, o una cosa per l’estil. El criat li contesta que ja havia fet teatre, però que “ara, el teatre ja no és el que era”. El rètor grec, mentre puja a la tarimeta que li han posat per a que faci el ditirambe, es gira i li diu: “el teatre no ha estat mai el que era.”

A l’anotació anterior no he acabat d’aclarir com va evolucionar la Conferència de Moscou sobre Criminals de Guerra a partir de les posicions de principi. Podríem anomenar-ho evolució política dels primers principis. Deixem parlar Hiberg:

Mucho después, en el Departamento de Guerra estadounidense comenzó un movimiento a favor de la ley y el orden dirigido por el secretario Stimson y el subsecretario McCoy … Mientras tanto, los soviéticos también se inclinaron por la política de juicios. Un sorprendidio Churchill comunicó a Roosevelt el 22 de octubre de 1944 que Stalin había adoptado de repente una “línea ultrarespetable.” El dictador soviético consideraba que el mundo podía sacar conclusiones erróneas de un procedimiento sumario.

Cuando los estadounidenses y los rusos cambiaron de posición, también lo hicieron los británicos. Ahora estaban en contra del juicio. En un largo aide-mémoire entregado por sir Alexander Cadogan al juez Rosenman el 23 de abril de 1945, el dirigente británico mostró su preocupación porque todo el procedimiento se considerara un “montaje”, que sería “excesivamente largo”, y que en la confusión provocada por una amalgama de las ideas rusas, estadounidenses y británicas la defensa pudiera incluso marcar un “gol inesperado.”

La renuencia británica a juzgar a los posibles acusados antes de ejecutarlos sería pronto superada por los argumentos estadounidenses.

És intrigant aquesta darrera frase que, ves a saber si per redacció descuidada o per traducció maldestra, deixaria oberta la possibilitat a jutjar-los després d’executar-los. Potser és fina ironia de l’autor. O dels britànics.

Lampedusa em va despertar la sospita que l’únic país on la llei i l’ordre són, pregonament, sinònim de civilització i de democràcia és Gran Bretanya. En el capítol de Letteratura anglese que dedica a les “Detective stories e thrillers” (pp. 1313-1321), diu que aquest tipus d’històries només és possible en països anglosaxons ja que són “paesi in cui l’habeas corpus non è una vana parola.” (No puc estar-me d’afegir la seva humorística continuació:

Da noi se avviene un omicidio si comincia con l’arrestare la moglie, i fligli, i genitori, i fratelli, gli zii, i cugini e tutti i conoscenti della vittima. Uno di questi deve essere il colpevole. E di fronte a tanta perentoria sicurezza il detective che si trastulla con la cenere delle sigarette o le macchioline del caffè appare, come è, ridicolo.)

El darrer indici d’aquesta sospita el trobo en un llibre devastador, La destrucción de los judíos europeos, de Raul Hilberg, a la p. 1178:

Los dirigentes aliados empezaron a pensar en el trato que debían dar en la posguerra a sus rivales del Eje en el otoño del 1943. Por entonces, se limitaron a pensar en los posibles procedimientos contra los estratos superiores de dirigentes del Eje. Estos hombres, objetivos centrales del resentimiento aliado, debían ser condenados a muerte. La única duda abierta a consideración era el método aplicado: ejecución sumaria o ejecución después de someterlos a juicio.

Durante la Conferencia de Moscú sobre Criminales de Guerra, celebrada en octubre de 1943, el secretario de Estado estadounidense, Hull, se declaró favorable a un “consejo de guerra en el campo de batalla.” No veía por qué los “forajidos” del Eje tendrían que beneficiarse de un “juicio de lujo.” La delegación soviética aceptó con “sonoras exlamaciones de aprobación.” El secretario del Foreign Office británico disintió; consideraba que debían observarse “todas las formas legales.”

La millor novel·la que he llegit és Il Gattopardo, o això em sembla sempre que torno a rellegir-la; mai no deixo de trobar-hi detalls nous. L’entorn del llibre, el seu autor i el seu país, no en són aliens. La única biografia de què disposem aquí, El último Gatopardo de David Gilmour en fa una bona aproximació. És per això que fan mal als ulls els tòpics i els errors de Manuel Vicent quan s’enfronta al personatge de Giuseppe Tomasi de Lampedusa. No és cap crim fer un article tòpic, poc documentat i suposadament literari (una de les manies d’alguns crítics: fer semblances molt literàries i poc documentades). Ara, és molt decebedor trobar-hi tants errors (per això jo el rebatejaria, si se’m permet, com “Al loro con la memoria”).

Per fer boca, dos de petitets: el besavi del darrer príncep de Lampedusa no era Giulio IV, sinó Giulio III (7è príncep de Lampedusa); en qualsevol cas, és un error molt comú, ja que fins i tot la Wikipedia el proclama. El següent el comet en explicar les beceroles de la seva gran obra, Il Gattopardo; Vicent diu al 3r paràgraf, recreant melosa i fantasiosament l’episodi: “un día de 1954 el polvo dorado de la memoria se apoderó de este paseante devastado de 60 años y en el café Mazzara.” Dificilment Lampedusa podia tenir 60 anys el 1954 si havia nascut el 1896.

Més endavant la cosa s’anima: “en el café Mazzara este escritor furtivo, sin obra apenas salvo algunos cuentos y un estudio sobre Stendhal, puso el título sobre la tapa del cuaderno, El Gatopardo, y lo guardó en el bolsillo del gabán cuando vio entrar en el establecimiento a su primo.” Aviam … anem a pams: més enllà de la innecessària reconstrucció apòcrifa del moment exacte en què comença l’obra, quan es posa a redactar la seva novel·la, l’escriptor furtiu no havia escrit encara cap conte; no els començaria fins després de redactar el primer capítol de la novel·la, i potser el millor que té, Lighea o La sirena, l’últim conte que va escriure, no va enllestir-lo del tot perquè la mort ho va impedir; un conte absolutament meravellós sobre un vell catedràtic de clàssiques i del qual existeix una traducció castellana.

Sembla, doncs, que el qualificatiu de “furtiu” aplicat a l’aristòcrata sicilià surti reforçat d’aquest primer error important (en un suplement cultural); però Vicent oblida les memorables lliçons de literatura anglesa (Letteratura inglese) i de literatura francesa (Letteratura francese) que va escriure el príncep, i que Javier Marias, a Vidas escritas (que Vicent no sembla haver-se molestat en fullejar), qualifica de “paginas poco científicas, pero llenas de sabiduria, humor, seriedad y fineza.” La cosa és més impressionant si tenim en compte que ho va escriure exclusivament per a un lector i alumne, el seu cosí Lucio; es tractava d’una guia per a unes classes de literatura anglesa (i després francesa) que li va fer a la seva casa de via Butera. Més de mil pàgines recollides des del 1995 a l’obra completa publicada per Mondadori a la seva exquisida col·lecció I Meridiani, cosa que deixa entreveure que algun valor literari devien tenir aquestes pàgines. El biògraf Gilmour troba en aquestes dues obres, molt encertadament, l’impuls intel·lectual que porta a Lampedusa a convertir-se en narrador. Ves a saber si Vicent només cita els contes (en data equivocada) i “un estudio sobre Stendhal” perquè només aquests, a banda de la novel·la, han estat traduïts al castellà … mala cosa, si és així.

David Gilmour ens dóna una descripció més afinada del bagatge de l’escriptor en el moment en què s’enfronta a la novel·la (p. 140):

Lampedusa había escrito muy poco en italiano, aparte de cartas de negocios y de sus apuradas notas sobre literatura, desde los tres artículos publicados en los años veinte. En cierta forma se sentía más cómodo con el francés …

Res de contes, molta reflexió sobre la literatura i, no menys important, el domini perfecte de diverses llengües, en especial, el francès, llengua de l’aristocràcia per excel·lència. Per això, com diu Gilmour, “su italiano da a veces la impresión de ser una traducción, aunque su falta de familiaridad con la escritura le hizo ser especialmente selectivo con las palabras, y evitó clichés y lugares comunes.”

Vicent continua volent donar una dimensió romàntica a l’escriptura, sembla que itinerant, de la novel·la: “Era el principio de una historia que este aristócrata siciliano iría escribiendo secretamente, durante dos años, en sucesivos bares y hoteles, en el café Caflish, en la terraza de Villa Igiea, en la tartaleta de mármol del restaurante Charlestón, en la Pasticceria de Massimo, a horas muertas, como una oruga que va creando un capullo de oro.” David Gilmour diu una altra cosa a la p.140: “Durante los últimos treinta meses de su vida, trabajó casi todos los días en su novela y en sus cuentos, escribiendo concienzudamente con bolígrafo azul en una mesa del café Mazzara o en la biblioteca de su casa.” Res de vagarejar, res d’hores mortes; consciència absoluta d’allò que es fa, constància i regularitat.

Lampedusa, segons Vicent, “no había hecho otra cosa que leer detrás de una cortina, en la vastísima biblioteca familiar.” No, no és tracta només de llegir, amb cortina o sense. Un dia del 1954, Lampedusa anota al seu diari: “Sóc una persona que està molt sola; de les meves setze hores de vigilia cotidiana, en passo no menys de deu en soledat. I no presumeixo, al cap i a la fi, de llegir tota l’estona,” i continua, “em diverteixo construint teories” sobre els escriptors i la literatura. Aquesta diversió es la que el porta a escriure, precisament, Letteratura anglese. I aquest curs serà el trampolí que l’impulsarà a revelar-se ell mateix com a narrador. Il Gattopardo no és, com pretén Vicent, un bolet.

I, certament, és Stendhal un dels grans referents de Lampedusa a l’hora d’escriure, però l’Stendhal autobiogràfic de Vie d’Henri Brulard; a banda d’inspirar-s’hi en alguns aspectes, Lampedusa diu, parlant de les obres mestres de Stendhal: “La sorte que ha voluto che ne facesse tre: due que è superfluo nominare, e questa schiva Vie de Henri Brulard, da lui destinata a un eterno segreto.” No cal dir que vaig veure’m obligat a llegir-la i a compartir el judici de Lampedusa.

Vicent, però, insisteix i remata: “su única hazaña verdadera desde niño fue la soledad compartida con la lectura de todas las novelas del siglo XIX, inglesas, francesas y rusas.” A banda del petit detall d’oblidar-se de les alemanyes (i potser també, tot i que en menor mesura, de les espanyoles, que va començar a llegir al final de la seva vida, després d’aprendre castellà), per què les circumscriu al segle XIX? Perquè és molt adient pel tòpic que un noble decadent llegeixi novel·les del s. XIX? Podem comprovar que Letteratura Inglese dedica al segle XX la meitat de pàgines que al segle XIX, proporció que és molt ajustada si considerem que Lampedusa només havia viscut la meitat del segle XX. I el període anterior al XIX ocupa més del doble que el del XIX. I és que Lampedusa no llegia només, com a bon noble decadent, novelons del XIX, sinó que, segons tots els testimoniatges, ho llegia tot, i es concentrava, segons confessió pròpia, en els autors secundaris que, segons ell, són els que donen una visió més correcta de cada època. És clar, doncs, que no només pretenia passar les hores llegint lànguidament, com sembla deduir-se de l’article; el seu cap bullia, relacionant autors i èpoques, construint una visió del món i de la literatura.

Poc després, Vicent assegura que “durante la ascensión del fascismo en Italia se dejó tentar por su estética, sólo por el lado en que este movimiento se enfrentaba a la burguesía …” No és difícil adonar-se que tal cosa és absurda. Gilmour ens diu, pp. 51-52, que el refús de Mussolini per part de la família Lampedusa fou unànime, tot i que potser Giuseppe “nunca se opuso realmente a Mussolini.” Això, però, no era sinònim de tàcita aprovació. A la p.85 Gilmour ens conta com un amic del príncep, Falzone, rememora els seus comentaris polítics: “Su actitud hacia el fascismo y Mussolini seguía siendo ambivalente: Falzone la recordaba como un silencio despectivo, pero su rechazo era más estético que real.” Exactament el contrari del que diu Vicent. I és que la seua bèstia negra era el comunisme i, més localment, el fals liberalisme italià (a què ens sona això en aquest nostre país d’excomunistes i de liberals imaginaris?). I a la p. 109: “El escepticismo de Lampedusa abarcaba los asuntos políticos y religiosos. Por el fascismo había sentido una quisquillosa aversión, y ridiculizaba sus pretensiones creyendo que los italianos no merecían nada mejor.”

No és difícil concloure, doncs, que Lampedusa era molt lúcid, políticament i literària, segurament l’únic al seu país. Potser per això van rebutjar la seva novel·la; no la podien entendre (recordem que fins i tot Sciascia va haver de retractar-se anys després de la seva furibunda crítica contra la novel·la). Contra aquesta evidència, Vicent torna al tòpic de “este caballero siciliano escribía sólo para complacer a los propios fantasmas de su memoria.” El llibre parla dels seus fantasmes, és clar, però també parla dels fantasmes d’Itàlia, de com s’havien arribat a cosificar. Qui és, sinó, don Calogero, sinó el boss mafiós, que vol accedir al poder simbòlic, quan a través de la intimidació ja té el poder real? Hi ha qui diu que és el primer llibre on es parla sense embuts de la màfia, tal i com l’entenia Falcone, com a una determinada mentalitat. Per Vicent, en canvi, don Calogero és només el burgés, però … quants burgesos ha vist Sicília?

Una vegada sepultat pels tòpics la figura del darrer príncep de Lampedusa, Vicent es regira i apunta cap a la pel·lícula de Visconti; no necessita ni una línia per a liquidar-la: “un pastelón decadente, que ya no resiste el tiempo.” Bé, sobre gustos no hi ha res escrit; potser fora hora de començar a escriure’n alguna cosa.

Vicent acaba amb lloances romanticoïdes a l’escriptor d’obra única, afirmació que, com he dit, desmenteix el gruix de la seva obra completa publicada a Mondadori, i que aplega més de 1800 pàgines delicioses, de les quals l’anotació anterior n’era una mostra. Precisament ara, fa menys d’un any, s’ha vist ampliada per la publicació, també a Mondadori, de les seues cartes des de Europa (i de les quals sembla que Vicent tampoc no té notícia). Sovint signava aquestes cartes com “Il mostro”; així el coneixien els seus pocs amics, diuen que per la seva descomunal saviesa literària. “Il mostro” acabava alguna de les seves lliçons literàries amb un “to the happy few”, i també en algunes cartes utilitza aquesta expressió dirigint-se als feliços destinataris.

La infecció va començar immediatament després de la guerra napoleònica. I es va estendre amb pas de gegant. En cents anys, a totes les grans ciutats durant vuit mesos l’any, i a les ciutats petites durant quatre, i en els petits centres durant dos o tres setmanes, milers, desenes de milers, centenars de milers d’italians van anar en l’òpera. I van veure tirans assassinats, amants suïcides, bufons magnànims, monges multípares i tota classe d’estupideses posades davant dels seus ulls, en un remolí de botes de cartró, pollastres rostits d’escaiola, prime donne amb la cara fumada i diables que sortien del terra fent ganyotes horribles. Tot això sintetitzat, sense passatges psicològics, sense desenvolupament, tot nu, cru, brutal i irrefutable.

I aquesta estupidesa insondable no passava per ser una diversió vulgar, una distracció excusable d’analfabets dropos: se la feia passar per art, per autèntic art, i horror!, de vegades ho era de veritat. El càncer va absorbir tota l’energia artística de la nació: la «música» era l’òpera; el drama era l’òpera; la pintura era l’òpera. I les altres músiques, la simfònica, la de cambra, es van corrompre i van morir; la Itàlia del XIX es va veure privada de tot; el drama, que no podia amb el seu lent desenvolupament resistir les ones dels «do de pit», també va morir. Els pintors van descuidar les seves nobles teles per llançar-se de cap a dissenyar les presons del Senyor Carlos o els boscos sagrats de la Norma.

Quan va disminuir la mania per l’òpera després de 1910, la vida intel·lectual italiana era com un camp pel qual haguessin passat les llagostes cents d’anys seguits. Els italians ja s’havien acostumat a citar com a veritats evangèliques els versos de Francesco Maria Piave i Cammarano, a pensar que Enrico Caruso i Adelina Patti eren la flor i nata de la raça, i a creure que la guerra era com el cor de la Norma. La influència de tot això en el caràcter nacional la tenim davant nostre. L’art havia de ser fàcil i la música cantable. El drama consistia en duels de capa i espasa amanits amb trins musicals. El que no era simple, violent i no estava a l’abast tant del professor com de l’escombriaire, anava més enllà del permès.

Però encara hi havia coses pitjors. Saturats i amb el cap ple de tantes ximpleries, els italians estaven convençuts, segurament, de què ho coneixien tot. No anaven gairebé totes les nits que Déu els concedia a escoltar Shakespeare, a Schiller, a Victor Hugo i a Goethe? El senyor Gattoni de Milán o el cavaller Pantisi de Palerm estaven convençuts que se’ls havia revelat la literatura universal, perquè coneixien els aquests poetes havent-los sentit per mitjà de les notes de Verdi i de Gounod…

Això fins a l’aparició del cinema. Tot el vuit-cents, el segle en el qual les famoses «llums» s’estenen per Europa, a Itàlia ha estat usat per escoltar frenèticament, insaciablement, el «teatre líric».

Així que ara som la nació menys interessada en la literatura que existeix, tipa (o això sembla) d’òpera, però mal preparada per escoltar una altra cosa.

Giuseppe Tomasi di Lampedusa
Letteratura inglese, pp. 658-660

Fa unes setmanes, quan el tema del pas del TGV per Barcelona encara (encara?) no havia arribat a la situació esperpèntica d’aquests dies, alguns diaris es van atrevir a llençar la hipòtesi dels sabotatges, que estaven al darrere de les avaries en les línies catalanes de RENFE. El sentit de tals informacions eren evidentment un intent de recolzar el govern. No n’hem sabut res més dels sabotejadors. Ara, és clar, ja ningú, ni els més carpetovetònics, no parla d’aquests sabotatges fantasmes. Però la idea d’una inconcreta conspiració contra RENFE, és a dir, contra el govern, ha quallat més enllà del que m’hagués esperat mai. I és que en aquests darrers dies diverses persones que considero molt assenyades, m’han vingut a dir que això de la RENFE no pot ser només degut a la desinversió, a la gestió nefasta i a la dolentíssima planificació de l’obra, que hi havia d’haver alguna altra cosa, que això no era normal. Un familiar molt proper m’ha revelat, fins i tot, el misteri d’aquesta “mà negra”: em va revelar que el cap de l’empresa responsable de les obres del TGV era del PP i, és clar …

Pensava que Catalunya estava abduïda per una mentalitat socialistoïde; no sabia fins a quin extrem.

Casualment, aquest dissabte, vam veure a Sisa al teatre Monumental de Mataró. Es tractava d’una actuació organitzada per la Colla Castellera Capgrossos de Mataró, en motiu del seu 12è aniversari. Segons diuen a la presentació, Sisa ha estat en tot moment molt amatent a fer aquesta atípica actuació.

Només entrar a la sala es nota que no és un públic seguidor de Sisa; tampoc no crec que hi hagi molta gent al país que ho sigui. El presentador de l’actuació, del món casteller, fa una curiosa comparació: Sisa i els castellers comparteixen uns valors comuns, ve a dir. És ben estrambòtica aquesta idea. També és ben estrambòtic començar el concert amb dos petits vídeos que lloen les gestes i la gent de la colla.

Sembla que l’origen de la tria està en un fet luctuós: la mort de la Mariona fa poc més d’un any, una nena de la colla mataronina. Resulta que la nena, segons vaig entendre, havia versionat la lletra de la cançó més coneguda del cantautor galàctic, Qualsevol nit pot sortir el sol, per a convertir-la en l’himne de la colla. La gent, per tant, només espera que canti aquest tema, i que acompanyi el grup de persones de la colla que canten la versió, Qualsevol dia pot sortir el sol. D’aquesta manera, només quatre gaudim dels temes de tota la vida, els que ara ha recuperat d’un dels seus primers discos, que portava per títol precisament Qualsevol nit pot sortir el sol. Lliga les cançons amb la història d’un imaginari cantautor que creix també en un barri imaginari; desfilen Cançó de la font del gat, Senyor botiguer, El fill del mestre, El setè cel (introduïda amb una divertidíssima reflexió sobre la lejía Conejo), Germà aire, Maniquí, Maria lluna i, finalment, Qualsevol nit pot sortir el sol, únic tema que rep una ovació unànime. Després ve la versió castellera del tema, acompanyada per Sisa a la guitarra (que és l’únic acompanyament del cantautor al llarg del concert, a banda dels sons amb els que Sisa imita la resta d’instruments de l’orquestra, cosa que causa la perplexitat de molts presents i la hilaritat general). L’ovació encara és més sorollosa i centrada en els cantants aficionats, que havien desafinat bastant i mostraven un ritme ara-corro-ara-paro que feia anar de bòlid al pobre Sisa.

Sisa torna a sortir, suposo que pensant que part de l’ovació li pertany, malgrat que molta gent està girada d’esquena a l’escenari, aplaudint els companys i companyes de la colla que han cantat i que s’han assegut més enrere del teatre. Canta per acomiadar-se una mena de pasdoble trist i perfecte en aquella situació, Me’n vaig en globus:

Sisa és el músic que fa més temps que segueixo, des dels setze o disset anys. Al principi l’escoltava a l’estiu; l’associo especialment a les migdiades: me’l posava mentre dormia, entre la jornada del matí i la de la tarda, al magatzem o al tros. El meu estat somnolent potenciava el to oníric que ja tenen les seves cançons. De vegades, quan em despertava, encara sonava la cassette, cosa que em produïa certa confusió mental, en la qual se’m barrejaven imatges del senyor botiguer amb l’herbassar a coll, el fill del mestre i la maniquí traient el capet de dintre dels platons, la noia de hawai ballant amb el cuc de la pera blanquilla. I la calor estomoïdora, molta calor.

Ciceró ja el coneix, i el seu tema preferit és del mateix disc (Visca la Llibertat) que el que ha sonat: Boletaires. Me’l demana gairebé cada nit; canta summament divertit la tornada, que només repeteix el títol de forma marcial, com si un exèrcit de boletaires desfilés.