Galipandria
El metge d’urgències de Vilassar em dóna un termòmetre digital, que em poso. Pocs segons després es produeix un miracle: 38.1. Ell diu 38, arrodonint, a la xavaleta amb ferros a les dents i un parell de piercings als llavis (el seu xicot deu ser faquir) que sembla ser una estudiant en pràctiques, ja que porta la bata reglamentària i el Sergi, el metge, que també em tuteja, afable, cordial i, com dirien en castellà horrible, confiable, sembla dirigir-se ara a mi ara a ella, pedagògicament. Dic que es tracta d’un miracle perquè en sortir de casa tenia 39º passats, i he anat caminant a l’ambulatori, que es troba a la quinta forca. Mitja hora caminant em deixen més baldat del que ja estava; sense gairebé menjar durant tres dies i amb febre alta, no és el millor que se’m podia ocórrer. En qualsevol cas, contra tota lògica, la marató em baixa un grau la febre.
La lentitud mental que acompanya aquestes afeccions que en diuen gripals perquè no deuen tenir res millor a dir, i que no saben com curar (ho confessen a l’entrada de tots els CAPs: pregui’s un bon grapat de paracetamols, molts líquids i no emprenyi), no em fa adonar que de miracle res: el meu era un termòmetre de mercuri, que com és sabut és el més exacte, tot i que més lent. I, ara sí, miracle, sura una explicació en aquesta massa gairebé liquada de tant suar i dolorida que és el meu cervell: els CAPs no poden tenir termòmetres de mercuri perquè, tot i ser des de tots els punts de vista més exactes i, tornem-hi, confiables, triguen uns 3 minuts a marcar la temperatura; és clar, en una consulta que per terme mitjà només pot durar 4 minuts, com critiquen tots els metges, és impossible perdre el 75% del temps en la presa de la temperatura. En fi, també és veritat que durant uns minuts, contra l’evidència del meu abaltiment, vaig fer cas de l’eminÈncia, que diuen al meu poble, i vaig pensar, que bé que em dec trobar!
Nota per a la Lola (d’ex-Paraules): és curiosa la forma com vaig agafar la grip. El dissabte que feia un dia esplèndid, sense vent i amb un mar planíssim i netíssim (contra les notícies que deien que hi havia txapapot arreu del maresme), com no l’havia vist des de l’1 del setembre passat, em vaig banyar en una aigua gèlida i, en sortir, vaig pensar, ja m’assecaré al sol. Mentre es banyava la meva dona, Ciceró també es treu els pantalons i els calçotets i es posa a l’aigua i juguem una estona a atacar les onades. Amb tanta animació el xiquet es mulla les samarretes i, per tornar a casa, li deixo la meva. En definitiva, torno amb el banyador mullat, sense samarreta i sense haver-me assecat (confesso que tot per primera vegada, perquè normalment sóc molt curós; la meva salut és més de ferro colat que forjat). En definitiva, els costums saludables em porten a la companyia del Sergi i la núvia del faquir.
