fum i estalzí

No man but a blockhead ever wrote except for money.
Samuel Johnson

20/12/2008

Detalls de la jungla d’asfalt: la conducció femenina

A les 4:23 pm, RMF diu

Després de molts anys sense gairebé pisar cap mena de transport, ni públic ni privat, fa un temps que, malauradament, tinc cotxe. I l’uso intensament: dues hores de conducció diària pels carrers de Barcelona. Un infern, només compensat pel bon grapat de cds que he escoltat. L’única distracció digna de menció és l’observació del comportament de la gent al volant, dels altres i del propi.

Alguns detalls de la conducció femenina han estat una sorpresa. Ja sabia, i he comprovat, que les dones acostumen a ser més tranquil·les al volant; poques vegades criden o, directament, insulten, com fem molts homes, ni tampoc fan maniobres clarament il·legals o summament arriscades per a la seguretat de la resta de vehicles. Com a molt, hi ha un grup de dones molt distretes, creuen que la voluntat i l’acció al volant són la mateixa cosa, i quan volen anar a un lloc, prenen el camí més recte, ignorant la resta del món al volant que les envolta i el volum real del seus cotxes (que en aquests casos acostuma a ser gran). Diria que és una tipologia de dona, de la qual potser parlaré algun dia.

En aquesta conducció poc donada als extrems, també s’inclou una característica sorprenent que no havia previst: les dones són poc cavalleroses. Aquesta tautologia la visc sovint: en moments de grans embussos, les cruïlles on conflueixen dues vies en una de sola, i una d’elles és la via principal, si seguíssim el codi de circulació al peu de la lletra, els de la via secundària no podrien continuar fins que tots els de la via primària haguessin passat. El que jo en dic cavallerositat (tàcita i molt compartida, entre els homes) i, evidentment, també el que podríem anomenar el sentit comú, fa que s’estableixi un pas alternatiu de vehicles, ara un d’una via, ara un de l’altra. Cada dia em trobo en aquesta situació a la sortida del carrer Ticià, entrant al lateral de la ronda de Dalt, Passeig de la Vall d’Hebron. Aquí, els del passeig tenen prioritat sobre els del carrer. Però aquesta actitud que comento fa que, alternativament, entri un del carrer i un del passeig. Sempre, segons la meva experiència, llevat de pocs casos: i molt probablement qui no et deixarà passar serà una dona. No dic que no hi hagi homes que no et deixin passar (normalment de forma més ostentosa), ni tampoc, és clar, que hi hagi d’altres que volen (i ho fan) colar-se (i això no acostumen a fer-ho les dones). Però, segons la meva petita estadística viària, si no et deixen passar, molt probablement serà una dona la s’ha apegat al cotxe del davant per evidenciar que no pensa deixar-te cap espai per passar.

Quan li vaig explicar a la meva dona, ho va trobar molt normal, tot i que no m’ho va saber argumentar. Hi pot haver un desinterès pel món de la carretera, una conducció entotsolada, o una dosi important de defensa de la legalitat mal entesa, o ves a saber. Qui ho sap? potser tenen més pressa i van atabalades, perquè, també segons la meva experiència, són les que porten els nens a l’escola i els van a buscar, renten més plats i es preocupen més de la logística familiar, a banda de treballar, és clar.

19/12/2008

Què hem de fer?

A les 10:40 am, RMF diu

Per cap d’any, voldríem el mateix que volia Pla fa noranta anys, no el del Quadern Gris, sinó el del manuscrit original:

¿De que es tracta a Catalunya? ¿De convertir el nom del país en un gran valor emotiu o de millorar l´administració? En aquest precis moment em sembla que la gent s´acontentaria amb una reforma administrativa inteligent a fons.

Trenta anys ajornant la segona opció per assolir la primera. I els resultats són prou evidents.

6/12/2008

sobre la llibertat i la privacitat

A les 7:20 pm, RMF diu

Darrerament, disfruto de la lectura de la digue’m-ne biografia de Johnson de James Boswell. El 23 de març de 1768, conversaven (parlava Johnson) sobre la llibertat, a Oxford:

He talked in his usual style with a rough contempt of popular liberty. ‘They make a rout about UNIVERSAL liberty, without considering that all that is to be valued, or indeed can be enjoyed by individuals, is PRIVATE liberty. Political liberty is good only so far as it produces private liberty. Now, Sir, there is the liberty of the press, which you know is a constant topick. Suppose you and I and two hundred more were restrained from printing our thoughts: what then? What proportion would that restraint upon us bear to the private happiness of the nation?’

Més enllà del fet anodí que, ara i aquí, molta gent pensa que la llibertat de premsa d’uns quants grups editorials fortament lligats al poder sigui el més important per la democràcia i per la llibertat, hi ha un altre factor més interessant a tenir en compte, a partir de la reflexió sobre el país que fa avui (fa 90 anys) Pla:

Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més intel·ligent, a la limitació, a no voler ésser res, a defugir qualsevol responsabilitat. De jove, tothom, més o menys, té una foguerada de vanitat, que generalment no dura. Si en algunes, escassíssimes, persones, dura, és considerat un símptoma d’estupidesa inqüestionable. La gent d’ací vol: a) viure bé; b) viure bé a casa seva o fent una vida absolutament privada; c) interpretar les coses amb el peu forçat dels exclusius interessos personals; d) no ésser importunada per coses alienes a la pròpia voluntat.

Amb tants punts en comú, quantes diferències. Ara mateix, en aquest país, pots ocupar el carrer, o un deganat, o qualsevol cosa que sigui pública, o bàsicament que no sigui teva, sense que ningú no faci res. En canvi, qualsevol institució es veu legitimada a entrar a casa teva: et volen educar els fills, dir com ha de ser la relació amb la teva parella, qui ha de fregar els plats i qui ha de planxar, es creuen els responsables de la salut dels teus fills (l’altre dia la meva dona va per primera vegada al CAP amb Quint, i li cau una esbroncada perquè no l’ha portat abans) …