fum i estalzí

No man but a blockhead ever wrote except for money.
Samuel Johnson

10/10/2005

De noms i cognoms

A les 1:01 am, RMF diu

L’idescat sembla haver ampliat i millorat la secció dedicada a l’onomàstica. Es tracta de la base de dades dels noms i cognoms de la població catalana; podem fer cerques per cognom, noms, comarques, sexe, nacionalitat … No és tan versàtil com voldria, però és el que hi ha. Per exemple, podem saber que els únics habitants del Congo que viuen aquí (i es registren, es clar) es diuen, tots, Fèlix; de fet, només són 4. També són 4 les úniques dones del Kazakhstan, i totes es diuen Tatyana. També podem saber que hi ha 302 Eduvigis a tota Catalunya i la seva distribució territorial i per dècades.

La part més interessant es troba en l’onomàstica indígena. Començarem pels cognoms. Mirant els 25 primers, es pot observar que només 2 (Vidal i Vila) tenen un origen català pata negra. I si sumem els percentatges de la resta, resulta que el 20% de la població (que ocupen, a més, els 23 primers llocs del rànquing de cognoms) són dels que la teoría racistonomàstica de Félix Ovejero, insigne membre de Foro Catalunya (o és Libertad Catalana? … o potser, Babecatalunya? … o potser, Catalunya es Manifesta? … o qui sap si Catalunya Sóc Jo i Quatre Com a jo?; bé això és igual, ja m’enteneu) diria que tenen una “identidad originaria” no catalana. Sobre cognoms no podem dir massa més, fora de fer comentaris per comarques. Per tant, passem als noms.

El rànquing general de noms masculins podria sorprendre, però s’ha d’insitir que es tracta de noms de tots els barons vius, independentment de la seva edat. Per això, la informació que ens dóna és poc interessant, fora de la simple classificació. És més interessant veure l’evolució dels noms a través del temps, en aquest cas, a través de les aproximadament 10 dècades que englobaria la totalitat de la població.

El primer que he fet ha estat veure quina és l’evolució dels 30 primers noms (el 30 l’agafo sense cap altre criteri que la meva mandra de fer-ne més) al llarg del temps. No he observat el rànquing en cada dècada, sinó el percentatge de persones de cada década que porten un nom determinat, ja que és més significatiu. A més, utilitzo el percentatge, i no els nombres absoluts, perquè el nombre de supervivents varia segons la dècada. Per tant, suposant que l’esperança de vida és independent del nom que portis (que és molt suposar, perquè mai he vist cap estudi que ho corrobori), el percentatge de supervivents amb un nom determinat d’una dècada, ha de ser pràcticament igual al percentatge dels nadons d’aquella dècada que portaven aquest nom. Aquest és el gràfic:

Es tracta d’un gràfic acumulatiu: cada nom del rànquing esta representat per una línia que segueix l’evolució del percentatge (de fet, el tant per mil) d’aquest nom al llarg de les dècades. Per exemple, la línia inferior (blava o negra, no es veu molt clar), indica l’evolució del nom José al llarg de les dècades: si fins al 1920 més d’un 10% (o sigui, un 100 per mil, en notació de tant per mil) dels nois rebien aquest nom, als anys 40-50, per exemple, ja es va reduir a un 7,93% (o sigui, un 79,3 per mil). I a la dècada que estem, només han rebut aquest nom un 0,41%. Una tendència clarament a la baixa, tot i que, en conjunt, sigui el nom que més donat al llarg del darrer segle a Catalunya.

La següent línia (rosa) representa el nom següent del rànquing general, Antonio, que també sembla trobar-se en franca decadència. Ara bé, com he dit el gràfic és acumulatiu, i per això la línia rosa es troba per sobre de la blava (o negra, que no es veu molt clar). És a dir, que la línia rosa el que realment representa és la suma dels dos primers noms del rànquing a través de les dècades. I així successivament amb les altres línies.

Coses que podem observar: la suma de percentatges d’aquests 30 primers noms del llistat general ha caigut d’un 53,7% abans del 1920, a un 23,7% entre 2000-04, és a dir, un 30%. També es pot comprovar com es manté estable fins als anys 40, cau en picat fins als anys 60, entre els 70 i els 80 cau lleugerament (això és curiós, perquè demostraria cert conservadorisme onomàstic en una època d’explosió de llibertat), i torna a caure en picat a partir dels 90, ara amb molta força.

Un altre gràfic interessant podria ser el de la mitjana dels nadons inscrits amb aquests noms en tot el darrer segle. Aquest seria el gràfic:

Es destaquen clarament els primers cinc noms, José, Antonio, Francisco, Juan y Manuel, perquè són els únics que superen un percentatge mig del 2% del total de nadons del darrer segle. A més, entre tots cinc sumen un 18% de tots els nadons del darrer segle, amb José com més destacat amb gairebé un 5%.

He deixat pel final potser el gràfic més interessant, des del meu punt de vista. Es tracta de veure com evolucionen percentualment els top 30 de cada dècada (i no els top 30 del rànquing general). Aquest és el gràfic:

Tot i que s’assembla al primer, cal adonar-se que la primera línia (blava o negra, que no ho sé) indica l’evolució del percentatge del 1r lloc de cada dècada (sense tenir en compte si aquest primer lloc era del José, als anys 20, o del Marc, als anys noranta). Què podem dir d’aquest gràfic? Primer de tot, a partir dels anys 40 comença una davallada del percentatge acumulat dels primers 30 noms del rànquing (cosa que significa, entre d’altres coses, que la varietat de noms segurament augmenta de forma perceptible estadísticament). Aquesta caiguda és deguda, bàsicament, a la baixada en picat dels 7 primers noms. A més, la davallada toca fons als anys 70, tot i que la caiguda ha estat més suau en aquesta dècada (casa curiosa, si ho volem relacionar amb la llibertat de l’època). I ara el més estrany: a partir dels 80, el percentatge del top 30 torna a augmentar, i no s’atura fins ara. Això és sorprenent si es considera que la varietat de noms ha augmentat considerablement entre els indígenes, i a més, a aquests s’han sumat els noms dels immigrants. Per a dir-ho més exactament, als anys 30 el 64,5% dels nadons de sexe masculí es registraven amb algun dels 30 primers noms del rànquing, als anys 70, només el 41,8%, mentre que en el que portem de dècada, gairebé un 47%. Entrem en una altra etapa de conservadorisme onomàstic masculí, cosa que contradiria la idea comuna que cada vegada més es veuen noms més estranys?

És molt tard i deixo per més endavant el nom de les dones, i comparar tots dos grups.

2 Responses to “De noms i cognoms”

  1. :

    El de Coral té una història curiosa. Les famílies de Girona van començar a posar-lo a partir de la lectura de “La punyalada”.

  2. :

    Clar, Coral: és per no deixar empremptes. Recorda el jingle de l’anunci: “Coral, ¡brillo sin huellas!”. Devien ser dactilars, segur!

Leave a Reply