fum i estalzí

La primera vegada que vaig veure un calendari vacunal em vaig quedar de pedra: en el cas de Catalunya (que no és la comunitat que vacuna més), se suposa que abans dels 4 anys un infant ha de rebre 32 dosis de vacunes contra 8 malalties diferents. El meu estupor no em demostrava res, però em quedava un dubte latent: és possible que els nadons estiguint tan mal disenyats que, vivint en un ambient de gran higiene, ben alimentats i sans, requereixin aquest plus universal de protecció?

Aquest dubte em va portar a consultar, bàsicament, tres documents: el número 25 de Temas de Investigación y Ciencia dedicat a Las defensas del organismo; el recent llibre Vacunaciones sistemáticas en cuestión del metge Juan Manuel Marín Olmos; y, finalment, el manual bàsic de la vacunació del Dr. Lluís Salleras, Vacunaciones Preventivas (aquest, evidentment només el vaig fullejar en part, perquè és un totxo de 1000 pàgines).

És difícil jutjar l’eficàcia i la necessitat de les diverses vacunes a partir de les nocions més o menys genèriques d’immunologia, vacunació, efectes secundaris, càlculs de cobertures imprescindibles, efectes nocius, etc, que proporcionen aquests textos. Per això, no entraré en aquest tema. En canvi, sí que és summament instructiu observar els gràfics temporals comparats dels casos enregistrats, la mortalitat i les cobertures vacunals. La primera constatació és ben trista: les dades en aquest sentit només són òptimes pels casos enregistrats i la mortalitat en malalties que tradicionalment eren de declaració obligatòria (i, per això mateix, podem trobar als anuaris estadístics de l’INE), com ara la diftèria, la tos ferina, etc (com hem vist en una altra anotació, també la grip). En canvi, no es poden localitzar fàcilment dades més enllà del 1990 d’algunes de les altres malalties. També és decebedora la informació sobre cobertures vacunals en anys concrets, cosa que seria de molta utilitat, ja que no és el mateix que una vacuna es comenci a donar un any amb una cobertura del 20%, que amb una del 70%.

Comencem, doncs, amb les vacunes que són menys defensables amb les dades que proporciona l’estadística en el context espanyol.

La DTP és una vacuna combinada contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina que es comença a donar massivament a partir del 1965 (amb 1500000 dosis, mentre que anteriorment no havien arribat mai a les 180000 dosis). Començaré amb la tos ferina, perquè en aquest document d’un grup de treball sobre la tos ferina del Centro Nacional de Epidemiologia. En aquest estudi, es presenta aquest gràfic sobre la disminució de la mortalitat per tos ferina des del 1951:

Aquest es el comentari de l’estudi respecte el gràfic:”la inclusión de esta vacuna en el calendario de vacunación infantil en 1965 produjo una reducción considerable en la mortalidad de la enfermedad”. La meua sorpresa és majúscula. A mi la contemplació de la gràfica em genera preguntes: quin motiu es pot donar de la baixada de la mortalitat entre el 1952 (600 morts, algun any 200 tenien entre 1-4 anys) al 1965 (79 morts, pràcticament tots menors d’un any) sense cap vacunació? Perquè el pas dels 79 del 1964 als 33 del 1965 és tan remarcable, i el pas dels 122 del 1963 als 79 del 1964 no ho és (sense vacuna, per cert)? Quin mèrit hem de donar a la vacuna en la desaparició de la tos ferina, si només es pot assegurar que ha intervingut en el pas dels 79 morts als 0 morts, i no en el pas dels 5000 morts de principis de segle, als 79 morts del 1964, en un descens sempre gradual?

En el cas de la diftèria la cosa és calcada: entre principis de segle (unes 6000 defuncions) i el 1964 (81, i 110 del 1963), el descens no té res a veure amb cap vacuna. El 1965 el nombre de defuncions és de 56, amb un descens similar del 63 al 64.

El cas del tètanus és diferent, perquè es tracta bàsicament d’una malaltia que s’agafa per la infecció d’una ferida profunda amb una bactèria; a més, la malaltia no és contagiosa, i per això la seva incidència mai ha estat gran, tot i que mortífera. La neteja, en aquest cas, és un factor molt important per eliminar qualsevol possibilitat d’infecció. Al no ser una malaltia de declaració obligatòria no he aconseguit sèries temporals.

La vacuna triple vírica (TV), introduida massivament el 1982, immunitza segons diuen contra el xarampió, les paperes i la rubèola. En el cas del xarampió, la situació continua essent la mateixa que amb la tos ferina i la diftèria: la introducció de la vacuna es fa quan aquesta ja només provoca pocs morts (19 al 1981, un any abans de la introducció de la TV, mentre que a principis de segle n’hi havia més de 15000). A més, la introducció massiva de la vacuna va provocar els anys següents (1983 i 1986) dos brots epidèmics, amb xifres d’afectats que no s’havien vist mai al s XX. Les dues altre malalties són de difícil estudi estadístic, perquè no eren de declaració obligatòria fins la introducció de la TV, perquè eren considerades benignes (en el sentit que no causaven morts). El que sí que és curiós és que, la introducció de la TV va seguida de l’augment espectacular de casos (rubèola: de 70000 el 1982 a 160000 el 1983; paperes: de 75000 el 1982 a gairebé 300000 el 1984). En qualsevol cas, totes tres malalties, a partir dels 90, tenen una incidència baixa o molt baixa.

De l’hepatitis i la poliomielitis no en parlaré perquè em sembla que no són tant senzilles de tractar amb una simple anàlisi estadística, i tampoc en tinc una conclusió tan clara.

Les vacunes contra la meningitis (Haemophilus Influenzae Tipus B i Meningitis C) són les més recents. En el cas del la Haemophilus Influenzae Tipus B contra cert tipus de meningitis (de meningitis n’hi ha d’un fotimer de tipus) que té una incidència baixíssima: entre el 1989 i el 1998, una mitjana d’un mort anual a tota Espanya; la necessitat d’una vacuna massiva contra una malaltia és, com a mínim, sorprenent amb aquesta dada. En el cas de la vacuna contra la meningitis C, aquesta malaltia provocava 1 mort per cada 2000000 d’habitants a mitjans dels 90, en absència de vacunació. A més, el 1998, la Direcció General de Salut Pública deia que: “L’administració sistemàtica de vacunes antimeningocòciques a la població civil a l’actualitat no es recomana a cap país desenvolupat” (Salleras, p.359), i a continuació en dóna les raons. Malgrat això, dos anys després s’introduïa la vacuna al calendari.

Algunes d’aquestes consideracions i d’altres les volia comentar al pediatra que havia de vacunar a Ciceró, per a discutir la conveniència o no de fer-ho. No va agradar-li massa que li vingués amb preguntes sobre les vacunes i va tancar el tema insinuant que hi ha gent que va rentant el cervell als altres, mentre passejava d’una habitació a una altra, i em va dir que fes el que volgués i va donar la conversa per tancada. No vull carregar contra el pediatra, perquè suposo que una feina de dedicació al públic has de tenir cert grau d’autoritarisme i mala llet per a què la gent no se’t pugi a l’esquena. En qualsevol cas, aquesta va ser la reacció de “la ciència mèdica” a les meues preguntes.

Finalment, crec que no és el mateix acceptar un medicament per una persona malalta, perquè segurament el temps corre en contra, que acceptar inocular substàncies estranyes a persones totalment sanes: el sentit comú em diu que aquesta segona activitat me l’haurien de justificar molt bé per a que la porti a terme.