fum i estalzí

Em sorprèn sentir que algun home diu que el moment més gran de la seva vida ha estat el naixement del seu fill. Hi ha qui sembla no poder-ho descriure en paraules.

Va ser a l’hospital del Mar, fa gairebé dos anys. Vam haver de fer diverses visites durant dos dies abans no es consumés el fet biològic inevitable, que en aquest cas era el naixement de Ciceró. El motiu era la confusió dels dolors típica de mares inexpertes i un assumpte de calibre que en diuen dilatació. Així, maleta amunt, maleta avall, a la quarta visita al marítim hospital van acceptar l’ingrés de la meua senyora, i de retruc la meua presència inútil, si no emprenyadora.

Era un dia de gran col•lapse, i la mare del futur Ciceró va haver d’esperar-se ajaguda a una llitera vestida amb una ridícula bata, tapada amb un llençol, i cridant com una esperitada a l’entrada d’urgències maternals, o una cosa així. Em vaig quedar amb ella una estona per a que alleuges els seus dolors aferrada al meu braç; no devia de ser molt cultural aquest dolor, ja que una persona com ella tan refractària a qualsevol medicament, demanava, cridava, que li donessin drogues. Però l’administrador de tals substàncies estava ocupat adormint altres pacients en dependències allunyades de l’hospital. No va arribar fins 4 hores després.

El feliç esdeveniment va tenir lloc gairebé 8 hores després de l’ingrés, entre la 1 i les 2 de la matinada, quan ja començava a adormir-me en un incòmode sofà d’escai en un sala amb poquíssima gent. No, no vaig estar al sublim acte, perquè, entre d’altres coses, em repugna i em mareja la visió de sangs i visceres, encara que siguin tan familiars. Tampoc m’agrada que em vesteixin com un patufet verd. La meva sogra va sortir de la sala de part amb la cara il•luminada i dient-me el tòpic que el nouvingut era la meua viva estampa; efectivament, quan el vaig veure sortir al costat de sa mare damunt la llitera, vaig comprovar que qualsevol semblança amb mi era casual, excepte en el cognom que ja portava apuntat a la polsereta. Semblava mig adormit, tranquil, amb un d’aquells vestits de punt que porten els nounats, en el seu cas, és clar, de blau rigorós. Les infermeres van tenir la gentilesa de donar-nos una habitació per a nosaltres sols, suposem que per contrarestar l’abandó de tota la tarda.

Ara que ja ens uneixen moltes tardes de papilla i cotxet, i ens tenim un cert afecte, ja considerem superada aquella abrupta presentació.