Esponsors
Des que ha arribat el bon temps sovintegem el zoo. El meu germà em va deixar uns carnets, i Ciceró entra amb un on hi posa Maria del Mar; la canalla s’assembla molt, i els vells també. Només nel mezzo del cammin di nostra vita hi ha diferències apreciables entre la gent, tampoc gaires.
Normalment hi anem a la tarda, moment en què els animals menys burgesos semblen recordar la seva vida en llibertat (o millor, la dels seus avantpassats, perquè la majoria ja han nascut engabiats). Trobem els hipopòtams, que tenen fama errònia de gossos i mandrosos, donant voltes a la seva piscina, fent alguna cabriola, obrint la boca i cridant-se mútuament, cosa que espanta però fascina al meu cadell humà (com diria Shere Khan). El tigre també està nerviós, passejant arran d’aigua, amunt i avall, en aquell decorat de “El llibre de la selva”, més fals i erroni que un duro sevillà. Els lleons també fan, molt de tant en tant, un d’aquells crits greus i guturals, que res tenen a veure amb els que fa el lleó de la Warner Metro. Però els qui es mostren més inquiets i emprenyats són els felins menors, tancats en minúscules gàbies; i no és d’estranyar que ho estiguin, perquè animals com el guepard, que superen els 100 km/h, es troben reclosos en recintes menors que els pisos d’aquella ministra ocurrent. Per apaivagar tot aquest malestar engabiat, l’activitat sexual de totes aquestes bèsties és constant, tot i que realitzada amb un desinterès evident.
Avui, donat que Ciceró està de baixa, hi hem anat al matí, i totes les bestioles estaven bastant avorrides i mandroses, excepte, qui ho hagués dit, una tortuga, que ens ha bufat mentre li feia una foto. En canvi, un dels hipopòtams no ha deixat de mirar-nos sense interès, gairebé enfonsat del tot, mentre l’altre donava voltes rutinàries sota l’aigua. Hem estat fent ganyotes per incitar-los a obrir la boca, sense cap èxit. Hem anat després a la gàbia del goril•la esquena platejada, que com no devia tenir res millor a fer, excepte mirar la canalla de milers de llars d’infants que corrien avui pel parc, estava cardant tranquil•lament i pausada.
Passant per la gàbia dels macacos, no he pogut deixar de pensar, més intensament que altres vegades, en l’íntim lligam que ens uneix amb aquestes mones, mirant les seves potes que, en la meva ignorància d’aquesta espècie, hagués dit cames humanes, amb unes xiruques, uns mitjons blaus i uns shortes també blaus, pujades damunt d’una escala plegable. Malgrat la meva sorpresa, no m’he pogut quedar a veure si la resta del cos mantenia la mateixa semblança impressionant amb els barcelonins humans, especialment els xispes; però Ciceró insensible a aquestes reflexions, m’ha dit un “nem” taxatiu.

Ciceró prefereix els tigres, o Shere Khan com ell diu, influenciat per la caixa tonta. Seguint la tònica del matí, el tigre estava aclofat, dormitant. Aquest és un dels pocs animals que, com si d’una estrella del futbol es tractés, o d’un actor americà, es troba esponsoritzat, o adoptat com diu el cartell, en aquest cas per Titanlux, malgrat que el tigre el trobo descolorit, en relació al meu arquetip de tigre. Algun altre felí també té un patrocinador o esponsor: és el cas del guepard o un de semblant, que el patrocina Euromed. El llop també té un patrocinador, que ara no recordo; només puc recordar el cartell que hi penja al seu recinte, on diu una cosa així com; “En aquesta època el llop està en zel i és especialment perillós. Es prega no traspassar aquesta tanca.” No s’especifica en cap cas si en una altra època hi podem entrar i acaronar l’animal.
Però el cas d’esponsor més estrany i inexplicable és el de la capibara, que segons el DIEC és:
Mamífer rosegador (Hydrochoerus hydrochaeris), de grans dimensions, el més gran que existeix actualment, de cos robust, cua molt curta, pelatge dens, aspre i curt, de colors grisos o bruns.
Una rata grossa i sense cua, per entendre’ns. I qui l’esponsoritza? El “grupo SERDESA”, acrònim de SERvicio de DESratización, SA. Vaja, que els diners que guanyen liquidant rates domèstiques, se’ls gasten engreixant-ne d’altres. De fet, ara que ho penso, és la inversió idònia per a que el negoci segueixi creixent i prosperant. I penso en la saviesa d’Heràclit, que, tot i desconèixer el grup SERDESA, ja deia: “ὁδὸς ἄνω κάτω μία καὶ ὡυτή”, és a dir, “Camí cap amunt, camí cap avall, un i el mateix.”


El lleó era de la Metro (i al casino de Las Vegas es pot veure engabiat un descendent directe). La Warner tot el que va fer de vegades es parodir-lo substituint el felí per Bugs Bunny
Sempre havia pensat que el zoo era un lloc trist i fastigós. Gràcies per aquesta estupendíssima visita guiada!
Jo hi vaig anar amb mon germà. Devia tenir 4 o 5 anys. Podies acostar-te molt, massa, a l’hipopòtam (no sé si encara està igual, la cosa). Total, que no el vèiem per enlloc i, de sobte, va emergir amb la boca oberta. La veritat és que perill no n’hi havia, ara, mon germà es va quedar paralitzat, com les gallines quan les empaites. Vint anys després, encara ho recorda.
Jo, el que recordo, és que feia pudor de corral.
Sí, idèntic: l’hipopòtam segueix en la seva piscineta a tocar del públic, amb una ridícula tanca verda mig oxidada. No sembla haver-hi plan renove al zoo. A Ciceró li passa el mateix, quan veu aquella boca a un metre s’espanta moltíssim i em diu repetidament “nem, nem”.
La pudor és la mateixa, especialment en els ambients simiescos; el clot dels babuins, que continúa exactament igual que quan jo era petit, put molt.
Ara no se on era, ¿Huizinga?, ¿Berger (si no saps on has llegit alguna cosa, digues Berger, que aquest senyor sembla que sàpiga de tot?… Bé, que no sé on era, però algú va escriure que hi havia diferència entre la pudor del fem dels cavalls i les vaques i la de l’aviram i les cabres. Home, direu, diferència, clar que n’hi ha, però desenvolupava tota una cosa sobre els animals propers i els llunyans que tenia una certa gràcia. Vaja, que la pudor del fem de cavall o vaca és més amable. Que sí.
Em fa molt content saber que qualsevol dia algú pot perdre una mainada dins de boca de l’hipopòtam. Pot ser una experiència molt multicultural.
¿No han tenyit cap goril·la?
No, ara han tenyit una mena de cangur, que es diu ualabi. Diuen que és albí. Potser sí que ho és, perquè tots els seus companys ualabis grisos-marronosos sempre l’estant estovant; ni els ualabis suporten la diferència. Algú ha fet un video de la bestiola i l’ha penjat al google videos.