Canvi Climàtic (II) Barrejar ciència i política
El segon article de Xavier Sala-i-Martin de la sèrie dedicada al canvi climàtic, supera àmpliament el primer en la tergiversació de l’informe de l’IPCC.
La primera meitat de l’article la dedica a comentar una frase de l’informe de l’IPCC de l’any 2001, que sembla que el va irritar profundament. La frase, segons Sala-i-Martin, és aquesta:
el siglo XX ha sido el más cálido del último milenio, la década de los noventa la más cálida del siglo XX y el año 1998 el más cálido de la década
Resulta, però, que la frase és incorrecta. L’informe del 2001 diu, en el paràgraf que Sala-i-Martin presumptament cita, textualment:
Los nuevos análisis de datos indirectos del hemisferio norte indican que el aumento de la temperatura en el siglo XX probablemente haya sido el mayor de todos los siglos en los últimos mil años. También es probable que, en el hemisferio norte, los años noventa hayan sido el decenio más cálido y 1998 el año más cálido. Al disponer de menos datos, también sabemos menos acerca de las medias anuales anteriores a los últimos mil años, así como de las condiciones reinantes en la mayoría del hemisferio sur antes de 1861.
Comencem malament, doncs, perquè oblidar-se que la frase només es referia a l’hemisferi nord és greu. A més, oblidar la paraula “probablemente”, que l’economista no revela fins a la meitat de l’article, diu molt de les ganes d’entabanar al públic, perquè el lector ja tindrà coll avall que l’IPCC dóna la frase com a certa.
La primera part de l’article, doncs, se la dedica a explicar com ha acabat desapareixent aquesta frase (bé, no la que ell diu, sinó el paràgraf que jo cito) de l’informe del 2007. Com veurem, la seva versió és, novament, molt esbiaixada i plena de prejudicis. Aquesta és l’explicació:
Los datos fueron construidos por Mann, Bradley y Hughes quienes, con los grosores de anillos de los árboles, la densidad de los corales e isótopos atrapados en los hielos glaciares y a través de un complejo método estadístico, reconstruyeron las temperaturas globales durante los últimos 1000 años. En 2003, los canadienses McKitrick y McIntyre descubrieron errores fundamentales en el trabajo de Mann que, una vez corregidos, revelaban que las temperaturas durante siglo XIV habían sido más altas que las actuales. El siglo XX ya no era una anormalidad y la afirmación estrella del IPCC quedaba en entredicho.
Mann y sus colegas reaccionaron y empezó una lucha de titanes científicos. Había tanto en juego que en 2006, el National Research Council de los Estados Unidos formó un comité de expertos liderados por el presidente de la Academia Nacional de las Ciencias Estadísticas Edgard Wegman para investigar el tema. Además de reñir a los paleoclimatólogos por utilizar técnicas estadísticas que no dominaban, el comité fue categórico: el análisis científico no sustenta la afirmación que el Siglo XX, la década de los 90 y el año 1998 son los más cálidos del milenio. A pesar de que el IPCC había otorgado un convencimiento de entre 66% y 90% sobre la veracidad del trabajo de Mann, tanto el gráfico como la famosa frase han desaparecido del informe 2007.
Primer de tot, seria bo presentar el personatges del drama: Michael Mann, l’autor principal de l’article que es discuteix, és un climatòleg reconegut, amb més de 80 articles publicats en revistes de les anomenades peer-reviewed (és a dir, articles que prèviament a la publicació han estat revisats per especialistes del mateix rang; no és la panacea per evitar problemes i fraus, però és la millor forma que es coneix de controlar la qualitat científica dels autors). A més,
has been the recipient of several fellowships and prizes, including selection as one of the 50 leading visionaries in Science and Technology by Scientific American, the outstanding scientific publication award of the National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA), and recognition by the Institute for Scientific Information (ISI) for notable citation of his refereed scientific research.
D’altra banda, tenim a Stephen McIntyre un antic executiu de mines, i Ross McKitrick, un economista, ambdós canadencs. Al primer no se li coneix publicacions acadèmiques fins a la citada per Sala-i-Martin. El segon ha publicat 16 articles peer-reviewed a revistes d’economia, i 4 en d’altres revistes científiques. És a dir, per una banda, tenim un reconegudíssim climatòleg, i per l’altra, un exempresari de mines (que té un bonic blog anticanviclimàtic) i un reconegut economista. Aquest és el duel de titans de què parla Sala-i-Martin, duel no sobre mines o sobre economia, sinó sobre climatologia.
Anem ara a la polèmica. Segons Sala-i-Martin, sembla que Mann i McIntyre/McKitrick (MM) tenien un “duel de titans”, i es va cridar a Wegman, mitjançant el National Research Council, que va dictar sentència a favor dels dos últims. I aquí paz y después gloria. Qui conegui com funcionen els temes acadèmics, no una mosca, sinó un moscam li començara a furgar les narius, amb tota la raó.
La cosa no va anar així, i veure’m exactament quin és el moment en què la política aterra en aquest tema: després de l’article de Mann et al. (1998), MM van publicar un primer article al 2003, que va fer que Mann et al. publiquessin correccions menors del seu primer article, amb les mateixes conclusions. MM van publicar un nou article, el del 2005, ara ja qüestionant metodològicament tot l’article de Mann et al (l’article va ser destacat per la revista American Geophysicl Union). Poc després, Mann et al. van detectar “errors crítics” en el de MM, que aquests van acceptar, però que van declarar no afectaven als seus resultats. Com veieu, l’embolic era bastant gran a aquestes altures de la pel·lícula.
I precisament ara és quan comença la intervenció política en la qüestió, cosa que Sala-i-Martin, miserablement, amaga: el congrés dels Estat Units va demanar dues avaluacions del treball de Mann et al. (per cert, què us sembla que el congrés, o alguna comissió, demani una avaluació, no d’una teoria científica, sinó d’un article concret? A mi, personalment, m’han ensenyat que la ciència es fa en revistes especialitzades i no des de subcomissions parlamentàries). La primera al National Research Council, de l’United States National Academy of Sciences. La conclusió d’aquest examen realitzat per 12 científics de disciplines diferents va ser que les conclusions eren correctes, tot i que, “agreed that there were statistical shortcomings in the MBH analysis.”
La segona avaluació la va demanar Joe Barton (i no com diu Sala-i-Martin, el National Research Council) un senador republicà reconegut escèptic sobre el tema del canvi climàtic, i també reconegut pel seu esforç per a que no s’aprovessin lleis restringint l’emissió de gasos contaminants. Més important, Joe Barton, com a membre del Comitè d’Energia i Comerç de la cambra de representants, va endegar una investigació sobre el canvi climàtic, encapçalat per Wegman i dos reconeguts estadístics més (cap altra disciplina científica estava representada en aquesta avaluació, cosa que tampoc diu Sala-i-Martin). El resultat d’aquest informe va sentenciar1 contra les conclusions de l’article de Mann et al. Ara bé, fins i tot aquí, Sala-i-Martin actua amb incúria, perquè ell diu, en cursiva que l’informe deia:
el análisis científico no sustenta la afirmación que el Siglo XX, la década de los 90 y el año 1998 son los más cálidos del milenio.
mentre que l’informe Wegman diu que els càlculs de Man et al. que porten a l’afirmació
that the decade of the 1990s was the likely the hottest decade of the millennium and that 1998 was likely the hottest year of the millennium cannot be supported by their analysis.
Per tant, Wegman no diu res sobre si el segle XX ha estat el més calorós del mil·leni. A més, com subratllo, no diu que “el análisis científico” no sustenta l’afirmació, sinó només “their analysis”, és a dir, l’anàlisi de l’article en qüestió. Per tant, la conclusió de Wegman és molt més limitada del que ens vol fer creure el nostre economista descuidat.
A part, l’economista i directiu del barça, no s’està de dir que Wegman va “reñir a los paleoclimatólogos por utilizar técnicas estadísticas que no dominaban.” En aquest aspecte que Sala-i-Martin troba tan divertit, voldria dir la meva: Wegman diu al principi de l’informe que només es centrarà en els articles en discussió:
I would like to begin by circumscribing the substance of our report. We were asked to provide an independent verification by statisticians of the critiques of the statistical methodology found in the papers of Drs. Michael Mann, Raymond Bradley and Malcolm Hughes published respectively in Nature in 1998 and in Geophysical Research Letters in 1999.
En canvi, més endavant es fan comentaris que ultrapassen de lluny aquest objectiu, i des del meu punt de vista, arriben a la falta de respecte acadèmic sense cap argument:
We note that there is no evidence that Dr. Mann or any of the other authors in paleoclimate studies have had significant interactions with mainstream statisticians.
En cap cas, però, no es diu que no dominin les tècniques, sinó que no es relacionen amb el sursuncorda de l’estadística. I arriben fins i tot a l’atac global a la comunitat de paleoclimatòlegs, sense més argument que tots es coneixen:
We found that at least 43 authors have direct ties to Dr. Mann by virtue of coauthored papers with him. Our findings from this analysis suggest that authors in the area of this relatively narrow field of paleoclimate studies are closely connected. Dr. Mann has an
unusually large reach in terms of influence and in particular Drs. Jones, Bradley, Hughes, Briffa, Rutherford and Osborn.
i que continua d’aquesta manera indignant:
Although we have no direct data on the functioning of peer review within the
paleoclimate community, but with 35 years of experience with peer review in both journals as well as evaluation of research proposals, peer review may not have been as independent as would generally be desirable.
És a dir, Wegman i els seus dos sequaços, que han reconegut no tenir la més mínima idea de climatologia, i que ara reconeixen que no tenen ni idea de com funciona el peer review dintre de la comunitat que es dedica al paleoclima, sembren el dubte sobre la feina dels paleoclimatòlegs. Això sí que és ciència!
No cal dir que l’informe de Wegman mai no ha estat publicat en cap revista científica ni, és clar, s’ha sotmès a cap peer-review, ni bo ni dolent. Tampoc diu Sala-i-Martin que molts climatòlegs i algun físic han qüestionat aquest informe, fent preguntes concretes a Wegman, sense que fins ara mateix aquest ni els seus sublims estadístics hagin contestat.
Tampoc diu l’equanim economista Sala-i-Martin que si ignoressim tots els articles de Mann, encara hi hauria 8 articles d’altres investigadors diferents que arriben a conclusions semblant amb tècniques diferents (veure gràfic amb els resultats de tots els articles). Ara, no puc assegurar que aquests investigadors no hagin sopat mai amb Mann.
En definitiva, que la inqualificable afirmació de Sala-i-Martin sobre els resultats de l’article, que posa entre admiracions, “¡era mentira!” és totalment fals. Evidentment, jo no cometré el mateix error, invertint-lo, i diré “és veritat!”. Sincerament, no en tinc ni idea, tot i que sembla raonable; en qualsevol cas, l’article crucificat de Mann, ja diu des del títol que hi ha moltes incerteses que cal superar, i millorar les dades. En canvi, Sala-i-Martin insisteix en les seves infonamentades i summament esbiaixades conclusions:
En 2001 el IPCC se apresuró a publicar y a defender una frase estrella que resultó ser falsa y eso dañó su credibilidad y la de la comunidad científica. En 2007 el IPCC ha enmendado su error, lo que ciertamente le honora, y ha adoptado una posición mucho más seria y honesta.
Anem a comparar què deia i què diu l’IPCC sobre les temperatures: primer de tot, cal recordar que l’IPCC dek 2001 tenia 94 pàgines (en castellà), mentre que el del 2007 en té 18. Per tant, han desaparegut moltes coses2 . Veiem ara la part dedicada a les temperatures de cada informe:
Titular
2001:
Un conjunto de observaciones cada vez mayor describe la imagen global de un mundo en fase de calentamiento y de otros cambios en el sistema climático.2007:
Warming of the climate system is unequivocal, as is now evident from observations of increases in global average air and ocean temperatures, widespread melting of snow and ice, and rising global average sea level
com es pot veure, de la radicalitat a la moderació (!?).
seguim:
calentament amb registres fiables des de mitjan 1850
2001:
La temperatura media mundial de la superficie (es decir, el promedio de la temperatura del aire cerca de la superficie de la tierra y de la temperatura de la superficie del mar) ha subido desde 1861. Durante el siglo XX , el aumento ha sido de 0,6 ± 0.2°C5,6 (véase la Figura 1a). Este valor es superior en 0,15°C a la previsión del SIE para el período que iba hasta el año 1994, debido a las temperaturas relativamente altas de los años restantes del siglo (1995 a 2000) y a la mejora de los métodos de tratamiento de los datos. Estas cifras tienen en cuenta varios ajustes, como los efectos de las islas de calor urbanas. El registro muestra una gran variabilidad. Por ejemplo, la mayor parte del calentamiento que se produjo en el siglo XX tuvo lugar en dos períodos: de
1910 a 1945 y de 1976 a 2000. Mundialmente, es muy probable que los años noventa hayan sido el decenio más cálido y 1998 el año más cálido en el registro instrumental desde 18612007:
Eleven of the last twelve years (1995 -2006) rank among the 12 warmest years in the instrumental record of global surface temperature (since 1850). The updated 100-year linear trend (1906–2005) of 0.74 [0.56 to 0.92]°C is therefore larger than the corresponding trend for 1901-2000 given in the TAR of 0.6 [0.4 to 0.8]°C. The linear warming trend over the last 50 years (0.13 [0.10 to 0.16]°C per decade) is nearly twice that for the last 100 years. The total temperature increase from 1850 – 1899 to 2001 – 2005 is 0.76 [0.57 to 0.95]°C. Urban heat island effects are real but local, and have a negligible influence (less than 0.006°C per decade over land and zero over the oceans) on these values.
Fixeu-vos en la “moderada” afirmació que onze dels dotze anys més càlids dels darrers gairebé 160 anys són, precisament, els darrers onze anys (1995-2006).
paleoclima
2001:
Los nuevos análisis de datos indirectos del hemisferio norte indican que el aumento de la temperatura en el siglo XX probablemente haya sido el mayor de todos los siglos en los últimos mil años. También es probable que, en el hemisferio norte, los años noventa hayan sido el decenio más cálido y 1998 el año más cálido. Al disponer de menos datos, también sabemos menos acerca de las medias anuales anteriores a los últimos mil años, así como de las condiciones reinantes en la mayoría del hemisferio sur antes de 1861.2007:
Average Northern Hemisphere temperatures during the second half of the 20th century were very likely higher than during any other 50-year period in the last 500 years and likely the highest in at least the past 1300 years. Some recent studies indicate greater variability in Northern hemisphere temperatures than suggested in the TAR, particularly finding that cooler periods existed in the 12 to 14th, 17th, and 19th centuries. Warmer periods prior to the 20th century are within the uncertainty range given in the TAR.
Quina moderació! És probable que els darrers 50 anys siguin el període més calorós de 50 anys des de fa, no mil anys que deia al 2001, sinó fa 1300 anys. Efectivament, no parla de la darrera dècada, ni de l’any 1998, però si Sala-i-Martin utilitzés els sentit comú es preguntaria, i què? què afegeix a la probabilitat que hi hagi canvi climàtic una dada puntual d’un anys, o fins i tot 10 anys, davant d’un grup de dades de 50 anys. Sala-i-Martin no s’adona que l’error de l’IPCC al 2001 és que la dada del 1998 és irrellevant, i és merament reclam publicitari (criticable, és clar) per l’informe. Però no hi ha cap dubte que el darrer informe, a efectes estadístics és més contundent en aquest aspecte, pel nombre d’anys en què la temperatura és major (50 anys), i pel període contrastat (1300 anys).
La traca final de Sala-i-Martin és impressionant, i la trobem al mig de l’article. De l’afirmació de l’IPCC:
tenemos un convencimiento del 90% de que la mayor parte del calentamiento está causado por la acción humana
arriba després d’un circumloqui al·lucinant, on dubta de models matemàtics, de la ciència, que sempre es pot equivocar (quina gran reflexió!), que la temperatura “només” ha pujat 0,74º de mitjana3, etc, etc, a aquesta seva conclusió:
tienen una seguridad del 90% de que saben bien poco
En fi, ja no puc més, i em nego a comentar aquesta bajanada.
- Podia ser d’una altra manera, em pregunto? un polític gat vell, penso, crearia un comitè precisament per a que el crucifiquessin? [↑]
- diré que afortunadament, i en això s’han tornat més professionals, perquè aquest tipus d’informe hauria d’evitar molta parafernàlia científica, ja que va dedicat a un públic ampli que ha de prendre decisions i, és clar, un informe de 94 pàgines només serveix per adormir-se, i indica molt poca capacitat de síntesi. [↑]
- No diu però que la temperatura mitjana era inferior als 14º. Imagineu-vos que la temperatura mitjana dels humans puges 1º; no res, diria Sala-i-Martin, però resulta que més de la meitat de la població mundial estaria a 38º i, per tant, gairebé segur malalta (a part d’augmentar la temperatura del planeta). [↑]
