Reparacions
Truco a MSC, SL Instaladores autorizados; fa anys que l’aire condicionat té una fuita i, fins ara, m’havia conformat en omplir cada any el dipòsit de líquid refrigerant, R-22, segons em dirà més tard el tècnic. Em contesta en castellà, i jo continuo en català. Ell canvia al català, malgrat que s’expressa amb dificultat. Quedem per avui.
El tècnic em saluda en castellà i li contesto en català. Després ell continua en català, amb certa dificultat. Per això mateix li dic que parli en castellà, si ho prefereix, però m’insisteix que no, que parlarà en català.
Després de comentar-li el problema i de fer-hi un cop d’ull, em fa diverses observacions i em diu les opcions que tinc. Trio l’opció que m’aconsella: fer primer una completa revisió visual per a trobar la possible fuita. Afortunadament, sembla trobar amb certa rapidesa l’origen del problema, que molts d’altres que havien passat en anys anteriors no havien sabut trobar. Triga una bona estona a canviar la canonada afectada, a omplir el dipòsit i a fer una completa comprovació que tot funciona com cal, utilitzant un anemòmetre, un amperímetre, un termòmetre digital i no sé quins altres aparells. El problema sembla resolt completament.
L’altre dia comentàvem amb uns familiars i amics (tots habitualment catalanoparlants, i gairebé tots tenen familiars directes que no tenen o no tenien el català com a primera llengua) el tema recurrent: què hem de fer amb el català? Hi ha opinions per a molts gustos (no exactament per a tots, perquè som gent enraonada i sabem que no totes les opinions són acceptables). Comento que el fet de no parlar català a certa gent i en determinades circumstàncies, a banda d’un provincianisme evident, també traspua, paradoxalment, una certa flaire racista o, si més no, classista; algú diu que no, però li replico que pràcticament ningú es dirigirà mai a un negre o a un magribí en català. I sense anar tan lluny, poca gent contesta en català quan algú li parla en castellà. Com podem esperar que un magribí parli el català, si sempre li parlem en castellà? com pot considerar aquest magribí que el català és una llengua útil si no la sent parlar a ningú? De fet, ara, procuro parlar sempre en català als paquistanesos de les botigues del barri, i no he tingut gairebé cap problema i, fins i tot, n’hi ha qui m’ha dirigit alguna paraula en la llengua de Ramon Llull.
Certament, tot això pot semblar molt militant i poc “natural”, especialment si vens de Màlaga o de Madrid, o de la Catalunya dels anys 30/40, on la gent del carrer parlava el català1 perquè no hi havia altre remei2 .
La nostra “naturalitat” ha de ser, ara, una altra i només pot ser fruit d’una decisió, més o menys conscient. En el meu cas, potser una mica tard, la meua decisió és aquesta: procurar parlar sempre que pugui en català, i així donar-li a l’interlocutor l’oportunitat de conèixer aquesta meravellosa llengua mil·lenària, malgrat que de vegades em pugui trobar davant de situacions desagradables. També serà una forma d’acabar amb els meus propis prejudicis. O de confirmar-los, tant se val.
- George Orwell en fa referència al principi del seu Homenatge a Catalunya: “els meus companys, quan enraonaven entre ells, generalment ho feien en català. No tenia més remei que portar sempre al damunt un petit diccionari …” [↑]
- Com m’ha comentat el meu sogre, de mare madrilenya, pare de Tafalla i, què hi farem!, seguidor del Madrid: “si volies relacionar-te amb la gent del carrer, havies de parlar català”, m’ha dit, i tot i que amb la seva germana parla encara en un magnífic castellà (madrileny tancat, diria), tots dos amb la resta de la família parlen, amb tota naturalitat també, en un excel·lent català del Clot, malauradament en vies de desaparició. [↑]
Molt cert. Tens molta raó. Només hauriem de fer la distinció entre el que pot entendre el valencià, ja sigui perquè porta un temps escoltant-lo ja perquè té interés. No podem agafar a un home que ve d’Asturies per primer cop a Catalunya i no canviar al castellà. Jo sóc d’un poble turistic i puc confirmar que el castellanoparlant en un parell de mesos solen entendre’l - altra cosa ben diferent és parlar-lo.
A més, tinc un fet prou adient per al teu post. Sempre que vaig a Barcelona - prou a sovint, i dins de 2 mesos vaig a viure allí, pateixo, com molta gent que conec , una experiència prou irritant. Parles en la teua llengua a algú que és catalanoparlant i ell et canvia al castellà. Tu continues amb la teva i ell no canvia. ¿ Per qué? Soc del Baix Maestrat i, com deus saber, la nostra varietat dialectal és casi idèntica a la de LLeida. ¿Creurà la gent que soc castellanoparlant perquè m’expreso lleugerament diferent?
Excel.lent post.
Durant anys he fet el mateix que tu dius que fas últimament: parlar amb tothom en català d’entrada i aguantar unes quantes rèpliques en castellà sense passar-me al castellà per veure si, per fi, a l’interlocutor li ve de gust (perquè sovint només es tracta d’això, que li roti) parlar-me en català. És un procediment que té “èxit” moltes vegades i un fracàs del 100% en col·lectius com el de les televenedores d’adsl.
Dic que durant anys (posem que uns vint) he fet això. Però ara més aviat intento fer el contrari (encara que de moment no me’n surto gaire i sense adonar-me’n torno sempre al que tinc acostumat). ¿Per què ho faig (o provo de fer-ho)? Doncs per dos motius: primer, perquè no tinc vocació de mestre ni d’apòstol; segon, perquè enyoro el temps que els catalans eren els que parlaven en català, i punt, i dels que parlaven en castellà se’n deia, de manera purament descriptiva, doncs això, castellans (era un temps en què les dues ètnies principals que hi ha a Catalunya estaven ben definides, encara que eren relativament permeables: hi havia qui passava de l’ètnia castellana a la catalana després d’un procés llarg de, com si diguéssim, adopció; el cas contrari era raríssim, igual no neixen nens amb dos caps gaire sovint).
Gràcies josephT. Bastant al·lucinant el que dius.
Gran Ganga, certament hi ha sectors totalment impermeables, i un d’ells és aquest i, en general, qualsevol servei d’assistència telefònica (l’altre dia el Trallero descobria aquest fet, com qui descobreix el mediterrani). Tampoc no intento que l’interlocutor parli el català; m’és indiferent. A més entenc que algú que no domina bé el català es senti incòmode parlant català (com en el cas que parlo, tot i que ell va voler canviar). Que parli com vulgui, com jo faig.
Jo enyoro més el temps del meu sogre, en què el català era necessari, quan gent en absolut polititzada ni amb cap mania, parlava perfectament el català del barri amb la gent del barri (perquè era necessari parlar-lo), i un castellà perfecte amb la seva família i amics castellans.
No crec que això sigui exactament un mestratge o un apostolat, però, és clar, si els immigrants no senten el català, no l’aprendran mai. I si esperem que siguin les institucions les que ho facin, crec que ho tenim magre, ja que no ho aconsegueixen ni amb el president. Crec que sempre (aquest “sempre” d’uns 25 anys; després, ja veurem) haurem de conviure amb un cert neguit lingüístic, perquè, com deia, és la nostra “naturalitat”; però en lloc d’haver de prendre una decisió en cada moment en què la qüestió es plantegi, la prenc d’avançat, cosa que fins i tot és més descansat.
hola!
Treballo en un Viena de Tarragona com a cambrer i la veritat és que si hagués de fer un percentatge de quina de les dues llengues es parla més tan en un costat com a l’altre de la barra (incloent-hi la cuina) el castellà en surt guanyant i no per poc, doncs, malgrat obtenir el premi Carme Serrallonga a la qualitat linguïstica, la majoria dels treballadors són castellanoparlants. Així que les ordres típiques a cuina tot demanant un entrepà sofreixen transformacions tals que un entrepa de fuet passa a ser un “oido cocina: uno de longa!”… per part meva, he de dir que sempre parlo com em surt i em ve de gust, així que normalment tiro més cap al “oido cocina: uno de fuet!”, encara que en perill d’endur-me les reprimendes d’algun responsable, doncs a cuina a vegades no ho entenien, fins que ja s’han acostumat!
Amb els clients hi ha de tot… catalans, castellans… amb els catalans cap problema.. menys amb els que tenen la santa mania que mai entendré de començar a parlar sempre en castellà amb les persones desconegudes o a les tendes i comerços! Amb els castellans hi ha de tot… si em dona por ahí els hi parlo en castellà… també en català… i la majoria continuen en castellà.. un dia un paio se’m va enfadar i tot preguntant-me perque no le contestava como me hablava el… em vaig quedar a quadros.. no vaig saber reaccionar.. xo em va deixar de malaostia durant la següent mitja hora…
en fi, que he acabat per resoldre parlar amb el que em surti en aquell moment.. exceptuant amb els que duen algun símbol tipo torete, bandera espanyola i demés, que són atèsos amb un educadíssim i refinat català… diguem emprenyador :)
Gràcies, joan, pel teu testimoni (això de “testimoni” sembla de reality show però no se m’acudeix cap altra paraula) de primera línia. I ànims amb els toretes.
El racisme i el classisme són realitats ben vives i la temptació de usar-los per marcar diferències pot estar ben viva. Això és clar és un motiu més per mirar de parlar català sempre. La qüestió fonamental és defugir situacions desagradables, la tempatació permanent de no complicar-se la vida. Crec que la única solució i posició raonable és que enuncies el teu post. El problema i aquí podría fonamentar-me a paraules dels Presidents Pujol i Maragall és que sembla que el català comença a ser un “nimal cansat”.
Enllà d’aquest provincianisme acomplexat i vergonyant que assenyaleu, percebo altres problemes en l’ús social de la nostra llengua.
Per exemple, la falta creixent de recursos i la incúria per a trobar formes genuines d’expressar-se, per a cercar noves solucions i girs, per a no cedir a la temptació constant d’emprar el castellà quan hom no troba el mot adient o la locució pertinent.
En determinats registres aquesta tendència invasiva arriba a extrems molt preocupants. M’he adonat que quan toca fer broma o adoptar un registre molt col·loquial, la utilització de paraules, expressions i frases fetes castellanes resulta irresistible per a moltes persones. La poca força present del català per a crear argot també és una manifestació d’aquest fenomen.
Així mirat, sóc del parer que avui el català està sofrint una particular i inesperada forma de diglòssia, molt propera a aquella que va donar origen al terme: la del kathareousa i el demòtic a la Grècia de principis de segle. El català s’ha convertit en una llengua formal, respectable, pròpia per adreçar-se a l’administració, fer les comunicacions institucionals o relacionar-se en ambients distingits i nostrats. Però la llengua del carrer, del mercat, del patí d’escola i de l’esbarjo és cada cop més el castellà, o encara millor, el catanyol. Crec que una de les tasques més importants que tots hauriem d’escometre és rompre aquesta distància, fer percebre el català no només com la llengua formal, ans també com la llengua popular, perfectament apta per a qualsevol situació, amb la mateixa flexibilitat i vivesa que la llengua veina. És evident que el grau de presència i “infiltració” del castella en el nostre dia a dia fa de tot això un repte complicat. I que l’empeny dels “ciutadans” i patuleia del gènere és imprimir en el català un segell d’antipatia, d’institucionalitat, de molèstia innecessària i forçada. I que ens exigirà un esforç suplementari de recerca, de formació, d’investigació personal en les fonts de la llngua i en la seva tradició. Però hem de reeixir-hi, perquè ens hi juguem el clatell.
I un petit afegit. Cal recuperar el poder de seducció del català, associant-lo a idees que en facin envejable i desitjable el coneixement. Evidentment, el de l’utilitat és el més important, com exposa el post d’avui. Però n’hi ha d’altres.
Posaré un exemple. El meu pare, fill de Sevilla, va arribar a Catalunya a començaments dels setanta. Va aprendre el català, llengua que sempre s’ha parlat a casa, perquè com diu el sogre del nostre amfitrió, si volies relacionar-te, és allò que tocava. I com també afegeix, la nostra naturalitat ja no està en la posició de ser la mateixa. Però també va escarrassar-se a aprendre i fer servir el català perquè en aquell hivern del franquisme, el català simbolitzava un esperit de resistència, de transgredir amb aquella Espanya foscant i albirar nous horitzons, més amples i esperonadors. Fa encara el català aquesta funció? De vegades, em sembla que el nostre cofoisme i autocomplaença s’ha oblidat de tot això. Per aquest motiu, hem de recuperar aquella volada i donar aquell valor afegit al català.
Aquest és un dels motius pel qual sóc un incondicional de fum i estalzí. Gràcies a la tasca d’en Ramon, comprendre el català és un privilegi que permet acostar-se a percepcions que no poden trobar-se en altres llocs. Una tasca que hem de multiplicar tant com ens sigui possible.
Certament, la plenitud d’una llengua només es pot assolir si àmplies capes de la població, de tots els segments socials i culturals, la manipulen, la transformen i la fan seva. En cas contrari, sobreviurà en una vida plana i funcionarial, per dir-ho d’alguna manera.
I gràcies per les floretes.