fum i estalzí

Tot i que hauria estat inútil, el diumenge hagués votat convergència; un compromís de darrera hora m’ho impedirà. No m’acaben de fer el pes els seus líders ni la seva confusa ideologia, ni algun dels seus mentors ideològics, però conec gent més a sota de la formació (els qui fan feina, per entendre’ns) i estan molt millor preparats que els dels contrincants, de lluny. Trobo, a més, que és un deure cívic acabar amb aquesta situació anòmala de poder omnímode de què gaudeix el psoe, i els seus nans, icv i erc. Per higiene, doncs, hagués votat ciu.

De la mateixa manera vaig actuar a les eleccions del 2003, quan vaig votar erc, per higiene, tot i que aquests van embrutar, i continuen fent-ho, més del que hagués pogut sospitar mai. També a les europees vaig votar icv, per d’altres motius. Es pot dir, doncs, que no tinc cap compromís ni ideològic ni de partit, més enllà de no votar partits, com el psoe o el pp, que senzillament volen acabar, més o menys soterradament, amb l’esquifit poder econòmic, polític i cultural català. En qualsevol cas, si això canviés¹ , estaria més a prop del pp. Un abisme moral (en el sentit etimològic del terme), però, m’allunya dels dirigents d’aquest partit i els seus corifeus mediàtics.

Conec d’altra gent, però, que no tenen un sentit tan plàstic de la política, i que fan que aquest país sigui sociològicament d’esquerres. Evidentment, les zones industrials catalanes són feus socialistes. No parlo d’aquesta esquerra, sinó de l’esquerra estètica: es tracta d’una sector de la població emmirallada en els fills de les classes benestants catalanes (per entendre’ns, les que viuen a certs llocs de Barcelona i estiuegen a d’altres llocs concretísims de la costa, on fan el psuquet), tots gauchistes empedreïts. Bàsicament, ara són sociates, però a poc a poc també han derivat cap a icv i, fins i tot (malgrat considerar-los uns rústics), cap a erc.

Quan s’és funcionari o es té algun tipus de prebenda del poder, pot entendre’s aquest entumiment ideològic. Ara, em sorprèn de gent que conec i que no és funcionària. Una persona m’ha arribat a dir que no vota Mayol, sinó al partit; miro la campanya d’icv i em quedo garratibat. L’argument més rebregat és, però, alguna variació sobre una obsessió: el rebuig també estètic de convergència. Qualsevol argument que uso amb els estetes de la política, que si fixa’t amb els casos de persecució política a periodistes, que si mira el que diu el Maragall, que si mira aquests casos de nepotisme² … acaben indefectiblement en el contrafactual: “però imagina que faria ciu …” Arribats aquí, he de callar.

Conec, fins i tot, qui, després de ser assetjat professionalment per un membre del govern i per algun dels seus acòlits, expulsat del seu càrrec que no era polític i condemnat a l’ostracisme amb una frase memorable (”amb tu no hi haurà represàlies”), encara continua excusant-se amb un “però imagina si …”

Ara, també m’hauria pogut abstenir el diumenge vinent per convicció (i no per atzar, com passarà), però aquesta opció política ja l’he superada, després de practicar-la durant vint anys.

El que no faré de cap manera, però, és perdre’m el proper episodi d’Afers exteriors, dedicat a l’altra Albània.

1. Diria que les úniques opcions dignes de ser escoltades són, per ordre de preferència: la co-capitalitat política i econòmica de Madrid i Barcelona, un projecte federal, o la independència política. [↑]
2. Casos que no han sortit a la premsa, tan ocupada amb el Wolfowitz, i que afecten com a mínim a dues figures importants de les elits catalanes d’esquerres, una d’elles de nivell internacional, que han posat les seves parelles en llocs importants sota la seva supervisió (no cap secretaria insulsa, com la que va donar el maleït jueu a la seva mantinguda); evidentment, no citaré noms, perquè m’estimo molt el meu coll. [↑]