fum i estalzí

La millor novel·la que he llegit és Il Gattopardo, o això em sembla sempre que torno a rellegir-la; mai no deixo de trobar-hi detalls nous. L’entorn del llibre, el seu autor i el seu país, no en són aliens. La única biografia de què disposem aquí, El último Gatopardo de David Gilmour en fa una bona aproximació. És per això que fan mal als ulls els tòpics i els errors de Manuel Vicent quan s’enfronta al personatge de Giuseppe Tomasi de Lampedusa. No és cap crim fer un article tòpic, poc documentat i suposadament literari (una de les manies d’alguns crítics: fer semblances molt literàries i poc documentades). Ara, és molt decebedor trobar-hi tants errors (per això jo el rebatejaria, si se’m permet, com “Al loro con la memoria”).

Per fer boca, dos de petitets: el besavi del darrer príncep de Lampedusa no era Giulio IV, sinó Giulio III (7è príncep de Lampedusa); en qualsevol cas, és un error molt comú, ja que fins i tot la Wikipedia el proclama. El següent el comet en explicar les beceroles de la seva gran obra, Il Gattopardo; Vicent diu al 3r paràgraf, recreant melosa i fantasiosament l’episodi: “un día de 1954 el polvo dorado de la memoria se apoderó de este paseante devastado de 60 años y en el café Mazzara.” Dificilment Lampedusa podia tenir 60 anys el 1954 si havia nascut el 1896.

Més endavant la cosa s’anima: “en el café Mazzara este escritor furtivo, sin obra apenas salvo algunos cuentos y un estudio sobre Stendhal, puso el título sobre la tapa del cuaderno, El Gatopardo, y lo guardó en el bolsillo del gabán cuando vio entrar en el establecimiento a su primo.” Aviam … anem a pams: més enllà de la innecessària reconstrucció apòcrifa del moment exacte en què comença l’obra, quan es posa a redactar la seva novel·la, l’escriptor furtiu no havia escrit encara cap conte; no els començaria fins després de redactar el primer capítol de la novel·la, i potser el millor que té, Lighea o La sirena, l’últim conte que va escriure, no va enllestir-lo del tot perquè la mort ho va impedir; un conte absolutament meravellós sobre un vell catedràtic de clàssiques i del qual existeix una traducció castellana.

Sembla, doncs, que el qualificatiu de “furtiu” aplicat a l’aristòcrata sicilià surti reforçat d’aquest primer error important (en un suplement cultural); però Vicent oblida les memorables lliçons de literatura anglesa (Letteratura inglese) i de literatura francesa (Letteratura francese) que va escriure el príncep, i que Javier Marias, a Vidas escritas (que Vicent no sembla haver-se molestat en fullejar), qualifica de “paginas poco científicas, pero llenas de sabiduria, humor, seriedad y fineza.” La cosa és més impressionant si tenim en compte que ho va escriure exclusivament per a un lector i alumne, el seu cosí Lucio; es tractava d’una guia per a unes classes de literatura anglesa (i després francesa) que li va fer a la seva casa de via Butera. Més de mil pàgines recollides des del 1995 a l’obra completa publicada per Mondadori a la seva exquisida col·lecció I Meridiani, cosa que deixa entreveure que algun valor literari devien tenir aquestes pàgines. El biògraf Gilmour troba en aquestes dues obres, molt encertadament, l’impuls intel·lectual que porta a Lampedusa a convertir-se en narrador. Ves a saber si Vicent només cita els contes (en data equivocada) i “un estudio sobre Stendhal” perquè només aquests, a banda de la novel·la, han estat traduïts al castellà … mala cosa, si és així.

David Gilmour ens dóna una descripció més afinada del bagatge de l’escriptor en el moment en què s’enfronta a la novel·la (p. 140):

Lampedusa había escrito muy poco en italiano, aparte de cartas de negocios y de sus apuradas notas sobre literatura, desde los tres artículos publicados en los años veinte. En cierta forma se sentía más cómodo con el francés …

Res de contes, molta reflexió sobre la literatura i, no menys important, el domini perfecte de diverses llengües, en especial, el francès, llengua de l’aristocràcia per excel·lència. Per això, com diu Gilmour, “su italiano da a veces la impresión de ser una traducción, aunque su falta de familiaridad con la escritura le hizo ser especialmente selectivo con las palabras, y evitó clichés y lugares comunes.”

Vicent continua volent donar una dimensió romàntica a l’escriptura, sembla que itinerant, de la novel·la: “Era el principio de una historia que este aristócrata siciliano iría escribiendo secretamente, durante dos años, en sucesivos bares y hoteles, en el café Caflish, en la terraza de Villa Igiea, en la tartaleta de mármol del restaurante Charlestón, en la Pasticceria de Massimo, a horas muertas, como una oruga que va creando un capullo de oro.” David Gilmour diu una altra cosa a la p.140: “Durante los últimos treinta meses de su vida, trabajó casi todos los días en su novela y en sus cuentos, escribiendo concienzudamente con bolígrafo azul en una mesa del café Mazzara o en la biblioteca de su casa.” Res de vagarejar, res d’hores mortes; consciència absoluta d’allò que es fa, constància i regularitat.

Lampedusa, segons Vicent, “no había hecho otra cosa que leer detrás de una cortina, en la vastísima biblioteca familiar.” No, no és tracta només de llegir, amb cortina o sense. Un dia del 1954, Lampedusa anota al seu diari: “Sóc una persona que està molt sola; de les meves setze hores de vigilia cotidiana, en passo no menys de deu en soledat. I no presumeixo, al cap i a la fi, de llegir tota l’estona,” i continua, “em diverteixo construint teories” sobre els escriptors i la literatura. Aquesta diversió es la que el porta a escriure, precisament, Letteratura anglese. I aquest curs serà el trampolí que l’impulsarà a revelar-se ell mateix com a narrador. Il Gattopardo no és, com pretén Vicent, un bolet.

I, certament, és Stendhal un dels grans referents de Lampedusa a l’hora d’escriure, però l’Stendhal autobiogràfic de Vie d’Henri Brulard; a banda d’inspirar-s’hi en alguns aspectes, Lampedusa diu, parlant de les obres mestres de Stendhal: “La sorte que ha voluto che ne facesse tre: due que è superfluo nominare, e questa schiva Vie de Henri Brulard, da lui destinata a un eterno segreto.” No cal dir que vaig veure’m obligat a llegir-la i a compartir el judici de Lampedusa.

Vicent, però, insisteix i remata: “su única hazaña verdadera desde niño fue la soledad compartida con la lectura de todas las novelas del siglo XIX, inglesas, francesas y rusas.” A banda del petit detall d’oblidar-se de les alemanyes (i potser també, tot i que en menor mesura, de les espanyoles, que va començar a llegir al final de la seva vida, després d’aprendre castellà), per què les circumscriu al segle XIX? Perquè és molt adient pel tòpic que un noble decadent llegeixi novel·les del s. XIX? Podem comprovar que Letteratura Inglese dedica al segle XX la meitat de pàgines que al segle XIX, proporció que és molt ajustada si considerem que Lampedusa només havia viscut la meitat del segle XX. I el període anterior al XIX ocupa més del doble que el del XIX. I és que Lampedusa no llegia només, com a bon noble decadent, novelons del XIX, sinó que, segons tots els testimoniatges, ho llegia tot, i es concentrava, segons confessió pròpia, en els autors secundaris que, segons ell, són els que donen una visió més correcta de cada època. És clar, doncs, que no només pretenia passar les hores llegint lànguidament, com sembla deduir-se de l’article; el seu cap bullia, relacionant autors i èpoques, construint una visió del món i de la literatura.

Poc després, Vicent assegura que “durante la ascensión del fascismo en Italia se dejó tentar por su estética, sólo por el lado en que este movimiento se enfrentaba a la burguesía …” No és difícil adonar-se que tal cosa és absurda. Gilmour ens diu, pp. 51-52, que el refús de Mussolini per part de la família Lampedusa fou unànime, tot i que potser Giuseppe “nunca se opuso realmente a Mussolini.” Això, però, no era sinònim de tàcita aprovació. A la p.85 Gilmour ens conta com un amic del príncep, Falzone, rememora els seus comentaris polítics: “Su actitud hacia el fascismo y Mussolini seguía siendo ambivalente: Falzone la recordaba como un silencio despectivo, pero su rechazo era más estético que real.” Exactament el contrari del que diu Vicent. I és que la seua bèstia negra era el comunisme i, més localment, el fals liberalisme italià (a què ens sona això en aquest nostre país d’excomunistes i de liberals imaginaris?). I a la p. 109: “El escepticismo de Lampedusa abarcaba los asuntos políticos y religiosos. Por el fascismo había sentido una quisquillosa aversión, y ridiculizaba sus pretensiones creyendo que los italianos no merecían nada mejor.”

No és difícil concloure, doncs, que Lampedusa era molt lúcid, políticament i literària, segurament l’únic al seu país. Potser per això van rebutjar la seva novel·la; no la podien entendre (recordem que fins i tot Sciascia va haver de retractar-se anys després de la seva furibunda crítica contra la novel·la). Contra aquesta evidència, Vicent torna al tòpic de “este caballero siciliano escribía sólo para complacer a los propios fantasmas de su memoria.” El llibre parla dels seus fantasmes, és clar, però també parla dels fantasmes d’Itàlia, de com s’havien arribat a cosificar. Qui és, sinó, don Calogero, sinó el boss mafiós, que vol accedir al poder simbòlic, quan a través de la intimidació ja té el poder real? Hi ha qui diu que és el primer llibre on es parla sense embuts de la màfia, tal i com l’entenia Falcone, com a una determinada mentalitat. Per Vicent, en canvi, don Calogero és només el burgés, però … quants burgesos ha vist Sicília?

Una vegada sepultat pels tòpics la figura del darrer príncep de Lampedusa, Vicent es regira i apunta cap a la pel·lícula de Visconti; no necessita ni una línia per a liquidar-la: “un pastelón decadente, que ya no resiste el tiempo.” Bé, sobre gustos no hi ha res escrit; potser fora hora de començar a escriure’n alguna cosa.

Vicent acaba amb lloances romanticoïdes a l’escriptor d’obra única, afirmació que, com he dit, desmenteix el gruix de la seva obra completa publicada a Mondadori, i que aplega més de 1800 pàgines delicioses, de les quals l’anotació anterior n’era una mostra. Precisament ara, fa menys d’un any, s’ha vist ampliada per la publicació, també a Mondadori, de les seues cartes des de Europa (i de les quals sembla que Vicent tampoc no té notícia). Sovint signava aquestes cartes com “Il mostro”; així el coneixien els seus pocs amics, diuen que per la seva descomunal saviesa literària. “Il mostro” acabava alguna de les seves lliçons literàries amb un “to the happy few”, i també en algunes cartes utilitza aquesta expressió dirigint-se als feliços destinataris.