35 anys
El Carles parlava l’altre dia de les opinions del “Xacal” sobre el món editorial espanyol. Coses com aquesta:
Las relaciones de amistad que hay entre editores y agentes es más importante que el autor, y para mí eso es corrupto, por no entrar en que cuando uno estrecha la mano con otro cierra un acuerdo sin necesidad de papeles, que llegan más tarde. En España das la mano y en realidad te dicen un sí que después es un no o un quizá.
Trobo als diaris de Feliu Formosa, El present vulnerable, una prefiguració d’aquesta opinió:
Hi ha una expressió que defineix el món editorial del nostre país: “gangsterisme moral.”
No és una qüestió que em tregui el son, però m’ha sorprès l’exactitud del període entre aquesta minúscula entrada del diari de Feliu Formosa (la darrera de l’any 1973) i la notícia sobre el Xacal; totes dues són d’un 19 d’octubre, però amb 35 anys de diferència. Aquesta simetria hauria fascinat Borges, suposo.
És torbador que l’entrada dels diaris de què parlo fos la darrera abans de la mort de la seva companya. Immediatament després ve un commovedor capítol titulat Diari sense dates.
La noció d’autoria comença a ser un prejudici del passat. Per exemple, la frase que acabo d’escriure: de qui és?. Si més no, en el moment en que faci un clic en el requadret on hi posa “Submit Comment”, ja no és meva. Tampoc és vostra, però. I tot plegat, sense necessitat de gansterisme moral.Només cal un clic.
En fi, en algun llibre (no pas en l’últim) Xavier Roig diu que la màfia a Sicília i a Nàpols va començar quan els catalans van incorporar aquestes territoris a la Corona d’Aragó. Si això és cert, potser l’únic que fan els editors i els agents literaris de per aquí és continuar una llarga tradició autòctona.
En el cas del submón editorial en català, s’ha de tenir en compte que pràcticament totes les editorials barcelonines són públiques o semipúbliques, vull dir que, com el diari Avui, són mig de la Caixa i mig de Planeta (n’hi ha una que és d’un grup editorial latinoamericà, cosa que és una gran originalitat), i que viuen pendents de sucar amb algun encàrrec institucional o parainstitucional. Depenènca que n els té pas amb l’ai al cor: un repàs dels editors permet veure que qui no és del PSC, n’és fill (o filla), etc.
He dit pràcticament totes les editorials. Hi ha excepcions. Tres, si no em descompto: la Campana, Edicions de 1984 (que se centra sobretot en autors morts i en traduccions) i Quaderns Crema (que fa anys que ha reduït els títols que publica fins a la quasi inexistència).
Una visitant d’una fira del llibre (no la de Frankfurt; no tot s’acaba a Frankfurt) em va explicar que l’arribada dels espanyols era molt celebrada perquè “ho compren tot”. I ho veig confirmat contínuament. En canvi, els editors, agents i alts funcionaris de la ciutat dels prodigis no paren de plorar per la resistència de certs editors (especialment els d’Estats Units) a comprar-los les mercaderies literàries que ells els volen endossar; ni tant sols les bones saben vendre.
noi, en quin negoci t’has posat. tot i que no crec que aquí se’n puguin trobar de millors (més nets), de negocis.
Bé, és un cas molt petit, el de les editorials catalanes. El gros serien els bancs. El cas és que l’empresa privada estricta no existeix ja enlloc. I la pública ni tan sols a Suècia (que se suposa que no tenen la màfia a la sang) l’han acabat de saber fer anar, com s’explica en el pdf de Mauricio Rojas que tens per aquí penjat. O sigui que ni idea.