fum i estalzí

Per primera vegada, Quint ens deixa dormir tota la nit. He pogut fruir del meu nou coixí (gran invent aquest coixí nòrdic; ja no em fa mal l’esquena quan m’aixeco al matí) fins a 2/4 de 7. Des de 2/4 de 2. Tot un èxit aquestes 5 hores seguides. I no han estat més per culpa d’un llibre, o millor de dos. Vaig llegir la ressenya de La solitudine dei numeri primi de la marieta (per cert, ànims!) ara fa 7 mesos, i vaig comprar-lo ràpidament. Ara, en començar a llegir-lo vaig adonar-me que anava massa lent, tirava massa de diccionari, per a poder fruir-ne, i el vaig deixar per més endavant. Finalment, per Sant Jordi, li van regalar a la meva dona la traducció castellana de Juan Manuel Salmerón Arjona. Ahir nit vaig decidir tornar-hi, amb l’ajut de la traducció.

Començo al capítol 3, perquè els dos primers ja els havia llegit. “Sulla pelle e appena dietro (1991)” diu el títol que encapçala el capítol, mentre que en la traducció posa “En la piel y más hondo (1991)”. Tinc la sensació que el matís de profunditat és diferent, cosa que es corrobora llegint el capítol, on es descriu la discussió entre la protagonista i el seu pare per un tatuatge que ella es vol fer. Tampoc és tan greu, penso. El primer paràgraf, fora d’algun petit detall sense importància, sembla prou acurat. La cosa, però comença a embolicar-se en el segon paràgraf del capítol. Diu Paolo Giordano:

Alice ci passò un dito sopra e pensò a quanto fosse freddo, liscio e pulito. Soledad, la governante ecuatoriana, era diventata via via più meticolosa con il passare degli anni, perché a casa Della Rocca si faceva caso ai particolari. Quando si era presentata la prima volta, Alice aveva appena sei anni e la studiava con sospetto al riparo della gonna di sua madre. Soledad si era chinata su di lei e l’aveva guardata con meraviglia. Che bei capelli che hai, le aveva detto, posso toccarli? Alice si era morsa la lingua per non dire no e Soledad le aveva sollevato una ciocca castana come se fosse stata uno scampolo di seta é poi l’aveva lasciata ricadere. Non riusciva a credere che dei capelli potessero essere tanto sottili.

En canvi, Salmerón Arjona li fa dir:

Alice pasó un dedo por el jarrón y comprobó lo frío, liso y limpio que estaba. Pensó en Soledad, la sirvienta ecuatoriana, que se volvía más y más meticulosa con el paso de los años, porque en la casa Della Rocca se cuidaban los detalles. Recordó el día que se presentó la criada; ella apenas tenía seis años y se quedó mirándola al amparo de la falda de su madre. Soledad se inclinó y le dijo con expresión maravillada: «¡Qué pelo más bonito tienes! ¿Puedo tocarlo?» Ella quiso contestar que no, pero se mordió la lengua. Soledad tomó un mechón de su pelo castaño y lo palpó como si fuera un trozo de seda; le parecía mentira que existiera cabello tan fino.

Sense saber italià, que no en sé, sembla discutible que el “comprobó lo frío …” sigui una bona traducció de “pensò a quanto fosse freddo …” Ara, no cal saber italià per afirmar que el traductor canvia tota la intenció de l’autor quan tradueix “Pensó en Soledad, la sirvienta ecuatoriana, …” allà on diu, senzillament, “Soledad, la governante ecuatoriana, …” I és que Alice no pensa en la tal Soledad, o com a mínim no ens ho diu l’autor. De fet, en el que pensava la noia era en la fredor del gerro, però sembla que al traductor li sembla un pensament massa banal. Més endavant, el senyor Salmerón continua immiscuint-se en els pensaments de l’Alice sense permís de l’autor: “Recordó el día que se presentó la criada” diu, mentre que l’autor no diu res sobre els records de la nena: “Quando si era presentata la prima volta,” ni tan sols insisteix en el fet que sigui la criada. A banda de posar-se en la pell de l’Alice i saber el que pensa i recorda (potser perquè ha anat “más hondo” que el mateix autor, que, pobret, només va “appena indietro”), el traductor elimina detalls innecessaris: “Soledad tomó un mechón de su pelo castaño y lo palpó como si fuera un trozo de seda,” L’autor, en canvi, sembla voler dificultar-nos la lectura, afegint detalls sobrers: “Soledad le aveva sollevato una ciocca castana come se fosse stata uno scampolo di seta é poi l’aveva lasciata ricadere.”

Voldria continuar disfrutant del comentari d’aquesta desastrosa traducció, però ja sabeu, el temps … Disfrutaré, però, de la lectura comparada, que és un nou al·licient per llegir noveles. Penjaria la perla del capítol: la discussió de pare i filla, i que res tenen a veure en castellà i italià. Només un detall del desastre: Paolo explica l’actitud IRRITANTMENT calmada amb què respon el pare a les pretensions de la filla de fer-se un tatuatge. Estaven sopant. Diu l’autor:

Riprese in mano la forchetta, cercando di esibire tutta la sua irritante padronanza di sé.

«Io non so nemmeno come certe cose ti vengano in mente» disse.

I Salmerón el traeix d’aquesta bonica manera (sense fer punt i, per això, la primera paraula no està en majúscules):

tomó el tenedor y dijo, procurando mostrar templanza:

—¡Qué cosas se te ocurren!

Curiosament, el traductor pensa que el pare mostra “templanza” … posant el que diu entre signes d’admiració! (CRIDANT, se suposa, no? això signifiquen aquests signes, more or less). Fixe’m-nos, a més, en l’expressió “Io non so nemmeno come certe cose ti vengano in mente.” Vol dir, senyor Salmerón, que “¡Qué cosas se te ocurren!” tradueix aquesta fina manera de parlar? I, senyor Salmerón (i senyor editor del senyor Salmerón), creu que “cercando di esibire tutta la sua irritante padronanza di sé” es pot traduir per un banal “procurando mostrar templanza.” A pastar fang, home!