fum i estalzí

Aquesta és una de les activitats que has de fer regularment quan vius en una societat més o menys desenvolupada i tens al teu càrrec un infant de poc temps de vida. Consisteix a anar a un d’aquests llocs que anomenen caps i , després d’esperar en una saleta plena (o no) de gent en la teva circumstància i de canalla en la circumstància del teu xiquet/a, entrar a una sala on et rep una persona amb bata blanca, generalment una dona, davant d’un ordinador i al costat d’una mesa-camilla. Anomenarem aquesta persona infermera. Normalment, a prop d’aquesta persona, de vegades en una altra sala adjunta, hi ha una altra persona que anomenarem pediatra. La situació, en aquests moments (nosaltres -el meu xiquet i jo- la dona i el pediatra, tots quatre en aquella sala amb ordinador i mesa-camilla) s’acostuma a designar com a visita.

La visita es desenvolupa sempre de forma ràpida, uns 10 minuts, i té les següents fases (no sempre en el mateix ordre): despulles ràpidament el xiquet/a, la infermera el manipula (escollim el masculí per simplificar; si voleu, podeu completar amb “la” a partir d’ara) de forma variada, el medeix i el pesa, mentre aquest, facultativament, plora o, directament, brama; de vegades li palpa l’estómac i sentència que té un còlic i, per això, plora; el tornes a vestir, mentre la infermera et va fent alguna pregunta (què menja?, com dorm? …). Aquestes activitats van acompanyades d’un anar i venir constant de la dona cap a l’ordinador (de fet, més de la meitat del temps de la visita la passa mirant i teclejant en aquest aparell). Acabada la manipulació de l’infant, comença la sessió de conclusions i recomanacions, després, òbviament, d’una consulta a l’ordinador: que si es més petit/gran que la mitjana; que si ha augmentat molt/poc el seu pes; que si ha de menjar això, enlloc d’allò; i coses per l’estil. De vegades, en aquesta part et mostra a la pantalla de l’ordinador alguna gràfica del pes, de l’alçada …

En aquesta fase, el pediatra comença a ser un membre actiu de la reunió, o bé perquè treu el cap del despatx adjunt, o bé en forma de conversa a crits que manté amb la infermera: comenten les estratègies a seguir: s’ha de mirar l’orella, s’ha de posar gotes a l’ull, s’ha de fer una anàlisi d’orina, s’ha de tornar a palpar la panxa, etc. En aquests casos, et donen alguns objectes: un paper que el pediatra signa i que s’anomena recepta; una espècie de bossa hermèticament tancada per a que recullis el pis del nen; un potet per portar el pis al cap; etc.

De vegades, però, es fan altres activitats puntuals. Una de les més conegudes és la vacunació. Aquesta activitat consisteix a clavar una agulla a la cama del nen i, al seu través, fer passar un líquid que es troba en un petit flascó. També és possible que el contingut del flascó es pugui beure, i en aquests casos, es diu que la vacuna (una vacuna, segons el Gran diccionari de la llengua catalana, és un “preparat que estimula la formació d’anticossos, amb la qual cosa hom aconsegueix una immunització específica, activa i duradora contra diverses infeccions. Vacuna trivalent, tetravalent, polivalent.”) és via oral. Per a fer via, normalment, en una mateixa sessió es donen diverses vacunes, orals o no. En qualsevol cas, aquesta activitat és facultativa, i si no vols vacunar el teu fill, doncs no ho fas. Els únics efectes secundaris evidents d’aquesta decisió és la sortida immediata del pediatra indignat pel fet, i els comentaris de molta altra gent, pares i mares de fills i filles vacunats i vacunades, respecte al perill que representa el teu descendent no vacunat (curiosa conclusió, ja que segons la definició de vacuna que hem citat, i repetim: “hom aconsegueix una immunització específica, activa i duradora contra diverses infeccions”).

La visita s’acaba amb una nova consulta a l’ordinador per part de la infermera per a determinar una nova data per a la propera visita, que apunta en una llibreteta blava que et van donar tot just va néixer el teu fill.

Marxeu, tires la recepta, la bossa i el potet, i passegeu per una Barcelona assolellada.