fum i estalzí

Per primera vegada, Quint ens deixa dormir tota la nit. He pogut fruir del meu nou coixí (gran invent aquest coixí nòrdic; ja no em fa mal l’esquena quan m’aixeco al matí) fins a 2/4 de 7. Des de 2/4 de 2. Tot un èxit aquestes 5 hores seguides. I no han estat més per culpa d’un llibre, o millor de dos. Vaig llegir la ressenya de La solitudine dei numeri primi de la marieta (per cert, ànims!) ara fa 7 mesos, i vaig comprar-lo ràpidament. Ara, en començar a llegir-lo vaig adonar-me que anava massa lent, tirava massa de diccionari, per a poder fruir-ne, i el vaig deixar per més endavant. Finalment, per Sant Jordi, li van regalar a la meva dona la traducció castellana de Juan Manuel Salmerón Arjona. Ahir nit vaig decidir tornar-hi, amb l’ajut de la traducció.

Començo al capítol 3, perquè els dos primers ja els havia llegit. “Sulla pelle e appena dietro (1991)” diu el títol que encapçala el capítol, mentre que en la traducció posa “En la piel y más hondo (1991)”. Tinc la sensació que el matís de profunditat és diferent, cosa que es corrobora llegint el capítol, on es descriu la discussió entre la protagonista i el seu pare per un tatuatge que ella es vol fer. Tampoc és tan greu, penso. El primer paràgraf, fora d’algun petit detall sense importància, sembla prou acurat. La cosa, però comença a embolicar-se en el segon paràgraf del capítol. Diu Paolo Giordano:

Alice ci passò un dito sopra e pensò a quanto fosse freddo, liscio e pulito. Soledad, la governante ecuatoriana, era diventata via via più meticolosa con il passare degli anni, perché a casa Della Rocca si faceva caso ai particolari. Quando si era presentata la prima volta, Alice aveva appena sei anni e la studiava con sospetto al riparo della gonna di sua madre. Soledad si era chinata su di lei e l’aveva guardata con meraviglia. Che bei capelli che hai, le aveva detto, posso toccarli? Alice si era morsa la lingua per non dire no e Soledad le aveva sollevato una ciocca castana come se fosse stata uno scampolo di seta é poi l’aveva lasciata ricadere. Non riusciva a credere che dei capelli potessero essere tanto sottili.

En canvi, Salmerón Arjona li fa dir:

Alice pasó un dedo por el jarrón y comprobó lo frío, liso y limpio que estaba. Pensó en Soledad, la sirvienta ecuatoriana, que se volvía más y más meticulosa con el paso de los años, porque en la casa Della Rocca se cuidaban los detalles. Recordó el día que se presentó la criada; ella apenas tenía seis años y se quedó mirándola al amparo de la falda de su madre. Soledad se inclinó y le dijo con expresión maravillada: «¡Qué pelo más bonito tienes! ¿Puedo tocarlo?» Ella quiso contestar que no, pero se mordió la lengua. Soledad tomó un mechón de su pelo castaño y lo palpó como si fuera un trozo de seda; le parecía mentira que existiera cabello tan fino.

Sense saber italià, que no en sé, sembla discutible que el “comprobó lo frío …” sigui una bona traducció de “pensò a quanto fosse freddo …” Ara, no cal saber italià per afirmar que el traductor canvia tota la intenció de l’autor quan tradueix “Pensó en Soledad, la sirvienta ecuatoriana, …” allà on diu, senzillament, “Soledad, la governante ecuatoriana, …” I és que Alice no pensa en la tal Soledad, o com a mínim no ens ho diu l’autor. De fet, en el que pensava la noia era en la fredor del gerro, però sembla que al traductor li sembla un pensament massa banal. Més endavant, el senyor Salmerón continua immiscuint-se en els pensaments de l’Alice sense permís de l’autor: “Recordó el día que se presentó la criada” diu, mentre que l’autor no diu res sobre els records de la nena: “Quando si era presentata la prima volta,” ni tan sols insisteix en el fet que sigui la criada. A banda de posar-se en la pell de l’Alice i saber el que pensa i recorda (potser perquè ha anat “más hondo” que el mateix autor, que, pobret, només va “appena indietro”), el traductor elimina detalls innecessaris: “Soledad tomó un mechón de su pelo castaño y lo palpó como si fuera un trozo de seda,” L’autor, en canvi, sembla voler dificultar-nos la lectura, afegint detalls sobrers: “Soledad le aveva sollevato una ciocca castana come se fosse stata uno scampolo di seta é poi l’aveva lasciata ricadere.”

Voldria continuar disfrutant del comentari d’aquesta desastrosa traducció, però ja sabeu, el temps … Disfrutaré, però, de la lectura comparada, que és un nou al·licient per llegir noveles. Penjaria la perla del capítol: la discussió de pare i filla, i que res tenen a veure en castellà i italià. Només un detall del desastre: Paolo explica l’actitud IRRITANTMENT calmada amb què respon el pare a les pretensions de la filla de fer-se un tatuatge. Estaven sopant. Diu l’autor:

Riprese in mano la forchetta, cercando di esibire tutta la sua irritante padronanza di sé.

«Io non so nemmeno come certe cose ti vengano in mente» disse.

I Salmerón el traeix d’aquesta bonica manera (sense fer punt i, per això, la primera paraula no està en majúscules):

tomó el tenedor y dijo, procurando mostrar templanza:

—¡Qué cosas se te ocurren!

Curiosament, el traductor pensa que el pare mostra “templanza” … posant el que diu entre signes d’admiració! (CRIDANT, se suposa, no? això signifiquen aquests signes, more or less). Fixe’m-nos, a més, en l’expressió “Io non so nemmeno come certe cose ti vengano in mente.” Vol dir, senyor Salmerón, que “¡Qué cosas se te ocurren!” tradueix aquesta fina manera de parlar? I, senyor Salmerón (i senyor editor del senyor Salmerón), creu que “cercando di esibire tutta la sua irritante padronanza di sé” es pot traduir per un banal “procurando mostrar templanza.” A pastar fang, home!

El Jordi comenta la intervenció d’Inger Enkvist, professora de pedagogia de la Universitat de Lund, amb relació al Projecte de llei d’educació al Parlament de Catalunya. Diu coses molt interessants en pocs minuts.

Get the latest Flash Player to see this player.

El numantinisme d’alguns comentaris de polítics davant dels fets esmentats per la professora és desolador.

Les notícies insisteixen en la precarietat del país, els seus governants i la seva gent; retornem al passat, si és que mai n’havíem marxat. Pla ens descriu avui un capítol d’aquest etern retorn, en el seu cas, retorn al notari a pagar les lletres. Recordem Plácido, tot i que que Plácido ens hauria de recordar Pla. I Solbes, no serà la reencarnació de Quintanilla?

Sorprèn la voluntat d’exactitud de Pla (tot i que molts pensin que escrivia tal com rajava); un detall: “Els notaris viuen en llocs cèntrics i solen ocupar pisos espaiosos, de sostre molt alt, importants.” Vegem que en diu google:

View Larger Map

Aquesta només és una mostra de la concentració dels notaris a Barcelona.

Després de molts anys sense gairebé pisar cap mena de transport, ni públic ni privat, fa un temps que, malauradament, tinc cotxe. I l’uso intensament: dues hores de conducció diària pels carrers de Barcelona. Un infern, només compensat pel bon grapat de cds que he escoltat. L’única distracció digna de menció és l’observació del comportament de la gent al volant, dels altres i del propi.

Alguns detalls de la conducció femenina han estat una sorpresa. Ja sabia, i he comprovat, que les dones acostumen a ser més tranquil·les al volant; poques vegades criden o, directament, insulten, com fem molts homes, ni tampoc fan maniobres clarament il·legals o summament arriscades per a la seguretat de la resta de vehicles. Com a molt, hi ha un grup de dones molt distretes, creuen que la voluntat i l’acció al volant són la mateixa cosa, i quan volen anar a un lloc, prenen el camí més recte, ignorant la resta del món al volant que les envolta i el volum real del seus cotxes (que en aquests casos acostuma a ser gran). Diria que és una tipologia de dona, de la qual potser parlaré algun dia.

En aquesta conducció poc donada als extrems, també s’inclou una característica sorprenent que no havia previst: les dones són poc cavalleroses. Aquesta tautologia la visc sovint: en moments de grans embussos, les cruïlles on conflueixen dues vies en una de sola, i una d’elles és la via principal, si seguíssim el codi de circulació al peu de la lletra, els de la via secundària no podrien continuar fins que tots els de la via primària haguessin passat. El que jo en dic cavallerositat (tàcita i molt compartida, entre els homes) i, evidentment, també el que podríem anomenar el sentit comú, fa que s’estableixi un pas alternatiu de vehicles, ara un d’una via, ara un de l’altra. Cada dia em trobo en aquesta situació a la sortida del carrer Ticià, entrant al lateral de la ronda de Dalt, Passeig de la Vall d’Hebron. Aquí, els del passeig tenen prioritat sobre els del carrer. Però aquesta actitud que comento fa que, alternativament, entri un del carrer i un del passeig. Sempre, segons la meva experiència, llevat de pocs casos: i molt probablement qui no et deixarà passar serà una dona. No dic que no hi hagi homes que no et deixin passar (normalment de forma més ostentosa), ni tampoc, és clar, que hi hagi d’altres que volen (i ho fan) colar-se (i això no acostumen a fer-ho les dones). Però, segons la meva petita estadística viària, si no et deixen passar, molt probablement serà una dona la s’ha apegat al cotxe del davant per evidenciar que no pensa deixar-te cap espai per passar.

Quan li vaig explicar a la meva dona, ho va trobar molt normal, tot i que no m’ho va saber argumentar. Hi pot haver un desinterès pel món de la carretera, una conducció entotsolada, o una dosi important de defensa de la legalitat mal entesa, o ves a saber. Qui ho sap? potser tenen més pressa i van atabalades, perquè, també segons la meva experiència, són les que porten els nens a l’escola i els van a buscar, renten més plats i es preocupen més de la logística familiar, a banda de treballar, és clar.

Per cap d’any, voldríem el mateix que volia Pla fa noranta anys, no el del Quadern Gris, sinó el del manuscrit original:

¿De que es tracta a Catalunya? ¿De convertir el nom del país en un gran valor emotiu o de millorar l´administració? En aquest precis moment em sembla que la gent s´acontentaria amb una reforma administrativa inteligent a fons.

Trenta anys ajornant la segona opció per assolir la primera. I els resultats són prou evidents.

Darrerament, disfruto de la lectura de la digue’m-ne biografia de Johnson de James Boswell. El 23 de març de 1768, conversaven (parlava Johnson) sobre la llibertat, a Oxford:

He talked in his usual style with a rough contempt of popular liberty. ‘They make a rout about UNIVERSAL liberty, without considering that all that is to be valued, or indeed can be enjoyed by individuals, is PRIVATE liberty. Political liberty is good only so far as it produces private liberty. Now, Sir, there is the liberty of the press, which you know is a constant topick. Suppose you and I and two hundred more were restrained from printing our thoughts: what then? What proportion would that restraint upon us bear to the private happiness of the nation?’

Més enllà del fet anodí que, ara i aquí, molta gent pensa que la llibertat de premsa d’uns quants grups editorials fortament lligats al poder sigui el més important per la democràcia i per la llibertat, hi ha un altre factor més interessant a tenir en compte, a partir de la reflexió sobre el país que fa avui (fa 90 anys) Pla:

Penso en la tendència de la gent d’ací, sobretot de la gent més intel·ligent, a la limitació, a no voler ésser res, a defugir qualsevol responsabilitat. De jove, tothom, més o menys, té una foguerada de vanitat, que generalment no dura. Si en algunes, escassíssimes, persones, dura, és considerat un símptoma d’estupidesa inqüestionable. La gent d’ací vol: a) viure bé; b) viure bé a casa seva o fent una vida absolutament privada; c) interpretar les coses amb el peu forçat dels exclusius interessos personals; d) no ésser importunada per coses alienes a la pròpia voluntat.

Amb tants punts en comú, quantes diferències. Ara mateix, en aquest país, pots ocupar el carrer, o un deganat, o qualsevol cosa que sigui pública, o bàsicament que no sigui teva, sense que ningú no faci res. En canvi, qualsevol institució es veu legitimada a entrar a casa teva: et volen educar els fills, dir com ha de ser la relació amb la teva parella, qui ha de fregar els plats i qui ha de planxar, es creuen els responsables de la salut dels teus fills (l’altre dia la meva dona va per primera vegada al CAP amb Quint, i li cau una esbroncada perquè no l’ha portat abans) …

El Carles parlava l’altre dia de les opinions del “Xacal” sobre el món editorial espanyol. Coses com aquesta:

Las relaciones de amistad que hay entre editores y agentes es más importante que el autor, y para mí eso es corrupto, por no entrar en que cuando uno estrecha la mano con otro cierra un acuerdo sin necesidad de papeles, que llegan más tarde. En España das la mano y en realidad te dicen un sí que después es un no o un quizá.

Trobo als diaris de Feliu Formosa, El present vulnerable, una prefiguració d’aquesta opinió:

Hi ha una expressió que defineix el món editorial del nostre país: “gangsterisme moral.”

No és una qüestió que em tregui el son, però m’ha sorprès l’exactitud del període entre aquesta minúscula entrada del diari de Feliu Formosa (la darrera de l’any 1973) i la notícia sobre el Xacal; totes dues són d’un 19 d’octubre, però amb 35 anys de diferència. Aquesta simetria hauria fascinat Borges, suposo.

És torbador que l’entrada dels diaris de què parlo fos la darrera abans de la mort de la seva companya. Immediatament després ve un commovedor capítol titulat Diari sense dates.

Get the latest Flash Player to see this player.

Via L’estrany.

Hi ha coses que no semblen pas haver canviat gaire en aquest país, si fem cas del que diu el pare de Josep Pla:

Pensa que el que s’assembla més a un home d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet. Però, és que podria ésser diferent? No en dubtis: aquesta divisió és inservible.

–Però que potser hi ha alguna altra divisió?

–Crec que sí. Al meu entendre hi ha una divisió molt més profunda i exacta que aquesta. La que s’estableix entre persones intel·ligents i purs idiotes, entre bones persones i malp…

–Si les coses són així –li dic després d’una pausa–, tu què m’aconselles?

–Jo no aconsello res!

–Però és possible que no m’aconsellis res?

–Jo no aconsello res!

–M’aconselles l’astúcia o la bona fe?

El meu pare queda parat una estona. Em mira fixament. Després mira a terra. Em diu, finalment, amb una concentració intensa a la veu:

–No ho diguis a ningú: t’aconsello l’astúcia i no en parlem més…

Tinc la intuïció que la cosa ha anat a pitjor. El que és evident és que no ha millorat. En podria donar infinitat d’exemples; en posaré un d’anecdòtic i rural.

Algú havia decidit que al meu poble hi podria anar bé una incineradora de residus, per a estimular l’economia en caiguda lliure. Contra aquesta es van aixecar moltes veus del poble. Després de moltes discussions, molt anys i molta mala llet, es va aconseguir el compromís que no es faria mai la incineradora al terme; la majoria del poble n’estava en contra, legítimament, és clar. Estàvem com estem, doncs? no, de cap manera. La mera discussió sobre el tema ha enverinat de per vida la vida no ja de molta gent del poble, sinó la d’algunes famílies. Em consta de primera mà que gent que ha actuat de bona fe, pel bé del poble (el que ells consideraven com a tal, és clar) han acabar rebent de valent, amb amenaces a la seva família incloses.

El més interessant del tema és que ningú no pot assegurar que la incineradora no vagi al poble del costat, amb la qual cosa es rebrien tots els perjudicis de l’obra i cap dels avantatges.

De ben segur donaré el mateix consell d’Antoni Pla als meus fills, juntament amb la recomanació que emigrin, si poden.

Quan tenia vint i pocs anys m’hagués agradat molt anar a veure un concert de Tom Waits. Aquest estiu que n’he tingut l’oportunitat, em va semblar que ja se m’havia passat l’arròs. Quint, en canvi, dos mesos abans de nàixer, va poder anar a un concert del propietari de l’únic piano que beu, perquè sa mare no s’ho va voler perdre. Ara, una setmana després de nàixer, ha pogut escoltar el millor pregó de la Mercè que es podrà fer mai.

Get the latest Flash Player to see this player.

Ignorant el lema de Spinoza, abandono el llarg silenci per anunciar als amics l’arribada fa tres dies del germà de Ciceró, després d’un part difícil. I ja que l’he d’anomenar d’alguna manera, i no usaré el que serà el seu nom (pels mateixos motius que donava quan vaig rebatejar Ciceró), crec que el més lògic serà seguir dins la genealogia de l’insigne romà: Ciceró tenia un únic germà, Quint Tul·li Ciceró, també més jove; casualment, es portaven 4 anys, com els meus. Sembla que va ser un militar valent i carismàtic (reconegut fins i tot per Cèsar) i que tots dos germans van mantenir la major part de la seva vida un afecte profund, que es pot resseguir a les cartes de Ciceró Ad Quintum fratrem.

Diuen del meu Quint que és més robust que son germà i que té, curiosament, el pèl panotxa, com el meu besavi patern.

L’altre dia vaig veure un documental de “Segle XX” sobre els caragirats americans de la guerra de Corea, “They chose China” que havia gravat fa uns mesos. Relata l’experiència dels 21 caragirats de l’exercit americà, que van desertar a la Xina després de l’estranya guerra de Corea, les conseqüències de la qual encara cuegen. No cal dir que és excel·lent.

El reportatge es centra en alguns d’aquests homes, i la seva diversa sort: des d’un que va tornar molt poc després la decisió de desertar a la Xina, fins a un altre de molt simpàtic i vital, que no va tornar (tot i que sense renegar del seu passat) fins entrat el nou mil·leni.

David Hawkins és un dels que va tornar relativament aviat, als tres anys de la seva traïció (1954). Un dels moments més interessants del documental és un fragment de l’entrevista que li va fer Mike Wallace poc després del seu retorn. La idea que es pogués entrevistar un traïdor, convertit al comunisme, l’any 1957 (encara viu el macartisme i el record de la guerra) i que l’entrevista fos realment seriosa ja demostren el valor que donen (o donaven, ves a saber) a la llibertat els americans. El més sorprenent, però, és que l'’entrevistat diu coses que, 51 anys després, les subscriuria qualsevol persona amb dos dits de front, tot i que en aquell moment eren estrictament marcianes (com a mínim fins l’aparició de Nixon) i segurament perilloses per la seva integritat. Per això, he provat de trobar l’entrevista completa, amb èxit: es troba aquí, en un arxiu digitalitzat d’algunes de les entrevistes del famós periodista americà, amb la transcripció incorporada (cal dir que conté d’altres entrevistes que semblen també molt interessants).

Algun fragment per anar fent boca, al minut 21, aprox. (i recordem que estem al 1957):

WALLACE: Do you still have affection, respect for the Red Chinese?
HAWKINS: I think as people, they’re very friendly.
WALLACE: Is that all that you’ve got to say about them? Would you like to go back to Red China?
HAWKINS: If I was sent back, as a part of a… to work for… I mean on the behalf of the United States, I would go back. If was asked to do so.
WALLACE: Do you believe that the United States should recognize Red China?
HAWKINS: Personally, I think they should.
WALLACE: Why?
HAWKINS: Well, in comparison to Nationalist China, that’s… that’s a very big thing. They have a very large land area, they have six hundred and fifty million Chinese population and it’s like… like saying that there is a very big elephant in front of you, and you say he’s not there, until he becomes powerful enough to step on you.
WALLACE: Do you expect that they will become powerful enough to step on us?
HAWKINS: I have no doubt of that.

i al minut 26:45:

WALLACE: And among the people, among the Red Chinese themselves, the rank and file of the people, is there hatred of the United States, is there enthusiasm for this stomping operation that you talk about?
HAWKINS: No, as all the few Chinese that I’ve come in contact have a very good opinion of the American people as a whole. The most common thing you’ll hear from the Chinese is that we don’t have anything against the people, it’s just… we don’t like your government.
WALLACE: Do they believe in our freedoms?
HAWKINS: No, they… they… to them, it’s much different than… We have an aggressive government that’s always humming for war, and that we are downtrodden and oppressed, etcetera.
WALLACE: And you could not have set them straight from your own experience… set what small group you were exposed to… set them straight?
HAWKINS: Well, of course I talked with a lot of Chinese, and I put forward my own personal life and that we did have freedom, but they don’t consider it freedom in their… in that… in their sense.

Hi ha una part de l’entrevista sobre el rentat de cervell, que recorda (tot i que segurament seria més precís dir que inspira) el film “The Manchurian Candidate”, en la qual es formula la hipòtesi de si els que encara s’estan a la Xina podrien tornar com a infiltrats amb el cervell rentat.

Cal dir que al final de l’entrevista el periodista per compensar anuncia que la propera la farà a un heroi de guerra, en paraules de Wallace: “he’s Congressional Medal-of-Honor Winner Commando Kelly, whose exploits included killing forty Germans within twenty minutes in the Second World War.” Un fenòmeno. A més, per posar en contacte els dos programes, diu a continuació: “If you’re curious to know what Commando Kelly thinks of turncoats, of American-German friendship today, and why he says, “You can’t eat your medals,” we’ll go after that story next Sunday.” 51 anys després semblen més interessants aquests temes que els que trobem habitualment, tediosament, a la majoria d’entrevistes actuals. Què hi farem.

No puc estar-me d’observar la continuada publicitat de Philip Morris (que és qui paga el programa), que arriba al punt que tant el periodista com el traïdor fumen al llarg dels 30 minuts que dura l’entrevista.

Canvio de caixa d’estalvis fart de les comissions abusives. He d’anar a la caixa a fer les tortuoses gestions del canvi. Mentre m’atanso al mostrador per demanar uns extractes, veig dues dones xerrant a una taula, una de groc i l’altra de vermell. A la caixa un comerciant de la Boqueria amb diners a la mà espera que una altra persona acabi els seus tràmits. La cosa s’allarga, i entren d’altres persones. Quan porto més d’un quart esperant, la noia de groc es dirigeix amb passes dubtoses al mostrador, xiuxiuejant confusament que no havia vist la cua.

Un home grassonet i amb taques vermelles a la cara i diria que granets, i que estava a la part del darrera de la cua, s’apropa a la noia que encara s’està dempeus al darrera del mostrador, i li diu alguna cosa. Ella li contesta i a continuació diu “are you in the queue?” Diria que el grassonet no respon i ella li pregunta d’on és; del Japó. Li diu si parla anglès; ell li contesta que no, que parla espanyol. Continuen, doncs, en espanyol. Li pren el passaport i li fa una fotocòpia, però no s’asseu; sembla que, per algun motiu, no pot fer res mes. Mentre ella intenta parlar amb l’altre empleat que es troba darrera del mostrador, el que es troba darrera meu a la cua increpa discretament però amb veu ferma al japonès que no sembla japonès, i acaba dient, textualment, “pero qué pasa, que en el Japón no hacen cola?,” que és més o menys el que pensem tots els de la cua. El japonès ho nega tímidament, i la senyoreta, sobrepassada per la situació, afirma que ella encara no ha fet res, fora de la fotocòpia, que no pot fer res perquè no té ordinador. L’increpador solitari, una mica embravit, continua proferint alguna puya contra el japonès (que no ha parat de somriure discretament des que l’he vist) amb un inconfusible accent gallec, molt pertinent en aquella caixa.

El tipus de la Boqueria, que ja havia començat les gestions amb l’oficinista que sí tenia ordinador, es gira sobtadament i increpa al gallec enfadat de manera presumptament amable. I continua amb aquesta estranya afirmació: “es que lo he dejado pasar,” al japonès, se suposa. I sense pèls a la llengua, l’altre li pregunta el motiu. El botiguer de la Boqueria ens sorprèn amb un “por dignidad.” Petit silenci. Retirada del japonès als confins de la cua. Contraatac del gallec: “mira, ya habló el salvador de los pobres.”

Ningú ja no torna a piular.

La del jersei groc em crida i li demano els extractes. L’altre oficinista crida al gallec emprenyat, que vol un extracte de tots el que ha pagat amb la tarja perquè ha perdut la cartera, amb tota la documentació, entre la qual hi havia els justificants dels dinars, que la seva empresa no sembla voler-li abonar si no presenta els justificants. L’únic document que pot presentar és el passaport.

Després d’arribar a casa, llegeixo aquesta entrada i torno a pensar amb el japonès grassonet, el gallec i el de la Boqueria.

La dóna Josep Pla ara fa exactament 90 anys:

Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord.

Tant si has anat com si no, ell torna.